Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (12 d’octubre de 2025)
2 Reis 5:14-17 / Timoteu 2:8-13 / Lluc 17:11-19
L’evangelista Lluc ens descriu les darreres etapes del viatge de Jesús a Jerusalem. Samaria és una terra d’infidels segons el sentir d’Israel, i Jesús la travessa, no l’evita per anar a Jerusalem. Pel camí es troba un grup de leprosos. No sabem res d’aquests homes. Ni els seus noms, ni les seves afiliacions, ni com es van trobar. Tanmateix, sí que sabem que van trobar solidaritat en el seu patiment. Si el sofriment ens aïlla, aquests homes troben la manera de mostrar solidaritat entre ells i, sobretot, fan alguna cosa disruptiva: preguen. El dolor ens iguala, elimina les diferències, la desesperació estableix relacions impensables.
I criden, demanen la salvació, demanen ser readmesos al món dels vius. Demanen misericòrdia, no guarició. Perquè, sovint, la misericòrdia val més que la guarició, especialment per a les persones que, com ells, eren considerades pecadores, mereixedores del més terrible dels càstigs divins, esdevenir morts vivents.
I Jesús se’n compadeix, els escolta i els guareix. Però de mica en mica: han d’anar a presentar-se als sacerdot, funcionaris de salut de l’època. I a mesura que avançaven eren guarits. Els deu leprosos parteixen encara malalts, i és el viatge el que guareix. El verb imperfecte (mentre hi anaven) ens parla d’una acció contínua, lenta, progressiva; pas a pas, un peu darrere l’altre. La guarició és tan pacient com el camí. Calen anys per convertir-se, anys per ser veritablement deixebles. I es van posar en camí.
I quan es curen, tornen les diferències: els nou jueus van al temple però el samarità no té temple, el seu va ser destruït un segle abans, pels mateixos jueus. No té cap sacerdot que pugui testimoniar la seva curació. Així que es dirigeix al qui el va guarir.
Al samarità que torna, Jesús li diu: La teva fe t’ha salvat! Els altres nou també van tenir fe en les paraules de Jesús, es van posar en camí confiant en les seves paraules. On és la diferència? El leprós de Samaria no acudeix als sacerdots perquè ha comprès que la salvació no ve de les normes i de les lleis, sinó d’una relació personal amb ell, Jesús de Natzaret.
No en té prou de guarir-se, necessita la salvació, que és més que la salut, més que la felicitat. Una cosa és ser guarit, una altra és ser salvat: en la guarició es tanquen les ferides, en la salvació s’obre la font, entres en Déu i Déu entra en tu, arribes al cor profund de l’ésser, a la unitat de cada part de tu. L’únic leprós “salvat” retrocedeix pel camí de la guarició, i és com si sanés dues vegades, i al final troba la sorpresa d’un Déu que també té els peus a la pols dels nostres camins, i els seus ulls a les nostres nafres.
Jesús deixa escapar una paraula de sorpresa: ¿No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger? En la balança del Senyor allò que pesa (l’etimologia de “glòria” recorda la paraula “pes”) prové d’una altra cosa, Déu no és la glòria de si mateix: “la glòria de Déu és l’home viu” diu Sant Ireneu. I ¿qui és més viu que aquest home de Samaria, l’home doblement exclòs que es troba guarit, que torna cridant d’alegria, donant les gràcies “amb grans crits”, ballant a la pols del camí, lliure com el vent?
Hi ha gent que fa anys que pateix, gent en llits d’hospital que viu la vida en constant acció de gràcies. I també hi ha gent sana que ja ha mort per dins! El samarità que torna entén el significat més gran del que va viure, vol donar les gràcies a Jesús, busca una relació amb Aquell que el va guarir! I nosaltres? Sabem donar gràcies al Senyor cada dia pels dons que ens fa contínuament? Sabem com donar les gràcies a la gent que Déu ha posat al nostre costat?
Només quan la pregària em canvia és una veritable pregària. Pensar que la pregària consisteix simplement a obtenir alguna cosa és massa semblant a la pregària pagana. És la gratitud d’aquest home la que demostra el veritable èxit del miracle. Tot i això, molt sovint perseguim els dons i oblidem la conversió de la gratitud, a la manera d’aquest desconegut.
Germans i germanes, l’Evangeli sembla suggerir que el sofriment és per a tothom, la confiança és per a molts, però ser agraït és realment per a pocs. Però només a aquells que descobreixen el camí de la gratitud Jesús promet no només la guarició sinó també la salvació.
Última actualització: 13 octubre 2025