Homilia del P. Josep M Soler, Abat Emèrit de Montserrat (13 d’agost de 2025)
Deuteronomi 34:1-12 / Mateu 18:15-20
Estimat P. Abat President Ignasi, estimat P. Abat Manel, caro P. Abate Bernardo, estimats germans monjos, estimats preveres i diaques, estimats familiars i amics, estimats germans i germanes en Crist:
En el fragment evangèlic d’avui, Jesús ens dona un ensenyament preciós sobre la correcció fraterna i sobre la reconciliació. Ens diu que cal fer-ho amb discreció, amb estimació pel germà que ha fallat. Perquè només l’amor sincer fa autèntiques la correcció fraterna i la reconciliació. És tot un model per les relacions humanes en la nostra societat notablement agressiva.
Permeteu-me, però que les meves paraules se centrin sobre la gran figura de Moisès, el profeta i capdavanter que alliberà el poble d’Israel de l’esclavatge d’Egipte i el guià durant quaranta anys pel desert fins a l’entrada de la terra que Déu li havia promès (cf. Ex). Des de mitjan juliol, a la primera lectura de la missa de cada dia, hem anat escoltant com Moisès duia a terme la seva missió. Avui hem llegit la narració de la seva mort a les portes de la Terra Promesa. Hem sentit com Déu li fa contemplar el país amb tota la seva riquesa, però no li deixa entrar. Ja abans li havia dit que no hi entraria perquè Moisès s’havia fet solidari d’unes faltes i unes lamentacions del poble (cf. Dt 1, 37; 3, 26). I, també, a causa d’una manca de fe de Moisès davant una paraula que Déu li havia dit (cf. Nm 20, 8ss.). La missió que havia rebut i el progrés espiritual en la seva intimitat amb Déu, no el deixaven exempt de la feblesa humana ni de moments de foscor en la fe. Tanmateix, tal com hem sentit, la Sagrada Escriptura fa un gran elogi de Moisès: de la seva manera de governar, de la seva manera de fer de pastor del poble, fins al punt d’afirmar que mai més no hi hagué cap profeta que fes els senyals i prodigis que va fer Moisès.
Moisès, segons el relat bíblic, era fill de pares hebreus esclaus a Egipte. Davant l’ordre del faró de fer matar tots els nois hebreus que nasquessin, els seus pares acabat de néixer el posaren dins una cistella en el Nil per intentar salvar-lo. La gran majoria de vosaltres, ja en sabeu el relat: La filla del faraó el trobà i el prengué com a fill. Li va donar la formació egípcia, però el nen no es va desarrelar de les creences del seu poble que podia haver rebut de la seva mare natural que li va fer de dida. Gràcies a la fe, Moisès, quan ja era gran renuncià als avantatges de ser fill de la filla del faraó (He 11, 24) i se solidaritzà amb el clam del seu poble hebreu esclavitzat.
Proposo de fixar-nos en l’itinerari bíblic de Moisès, perquè prenent-lo al·legòricament, alguns pares de l’Església (d’una manera particular sant Gregori de Niça), hi han vist descrit l’itinerari que ha de viure tot cristià, i per tant també tot monjo, si vol anar a fons en la recerca de Déu i en el seguiment de Jesucrist. Aquest itinerari mostra com la fe cristiana no és una ideologia, ni consisteix només en unes creences, sinó que suposa una experiència espiritual feta de treball personal i de gràcia de Déu.
Aquest procés es pot dividir en tres etapes. La primera, en el cas de Moisès, comença quan Déu el crida des del foc d’una bardissa que no es consumeix i li confia la missió d’alliberar el poble hebreu de l’esclavitud a què era sotmès. Aleshores, Moisès, amb humilitat manifesta a Déu les seves limitacions i les seves dificultats per dur a terme aquesta missió tan gran. Però finalment l’acull fiant-se d’aquest Déu que l’ha cridat, que confia en ell, que ha començat a revelar-li la seva intimitat i li ha promès que estarà sempre amb ell (cf. Ex 3). També nosaltres podem trobar el nostre “esbarzer incandescent” en el qual Déu se’ns fa present. Ell se’ns vol revelar; ens vol parlar de cor a cor. Però per acollir-lo, cal aplanar el camí; és a dir, cal començar una etapa de conversió, d’alliberament interior, de lluitar contra l’egoisme, contra els propis defectes. En el cas de Moisès, l’Escriptura ens mostra que, de colèric i intransigent que era (cf. Ex 2, 12; 32, 19), es va tornar el més humil de tots els homes (cf. Nm 13, 3). Aquesta etapa inicial és, també, una etapa de creixement en la fe. Moisès comprèn que és Déu qui sustenta tot el que existeix i qui porta amb amor tant la seva vida com la història humana. Descobreix que Déu és l’única realitat que pot satisfer els anhels del seu cor.
La segona etapa del procés espiritual Moisès la inicia quan es troba dalt la muntanya del Sinaí per rebre la Llei, és a dir, la norma de vida que Déu dona al seu poble (cf. Ex 19-20). Ha recorregut ja un bon itinerari espiritual; per això l’Escriptura diu d’ell que tenia la confiança de Déu i el tractava cara a cara, com un amic parla amb el seu amic (cf. Nm 12, 7-8). A Moisès dalt la muntanya i a nosaltres en el nostre camí espiritual, Déu ens ensenya que hem de deixar enrere totes les coses que s’oposen a aquesta norma de vida que per a nosaltres és l’Evangeli de Jesucrist per tal d’endinsar-nos en el camí alliberador de la santedat, de la misericòrdia envers els altres, i per aprofundir en el coneixement de Déu mateix. Això porta, com va portar a Moisès, a ser més solidari dels altres, a comprendre’n la feblesa i a viure humilment la pregària d’intercessió a favor d’ells amb confiança, amb gosadia.
La tercera etapa comença en Moisès quan amb atreviment, demana a Déu que li deixi contemplar la glòria divina (cf. Ex 33, 18). És amic de Déu, però anhela una unió més estreta perquè l’amor sempre tendeix a la plenitud. Aleshores, però, s’adona que Déu és immens i que ell, en la seva poquesa, no podrà abastar-lo mai. I comprèn que l’important és mantenir el desig de veure Déu, i posar en pràctica la seva Paraula, obeir els seus manaments de vida, de justícia i d’amor. I, després, deixar fer a Déu.
No sé si m’heu pogut seguir fins aquí. El que vull dir és que, igual com passà amb Moisès, Déu ens crida personalment, se’ns vol donar a conèixer, té set del nostre amor, ens ha confiat una missió de servei als altres i vol que anem progressant cap a l’encontre definitiu amb ell fins al moment de la nostra entrada a la Terra Promesa, que és la casa del Pare (cf. Jo 14, 3). Som cridats a viure-ho a través de les tres etapes clàssiques que he evocat: una de descoberta de Déu i de purificació de tot el que li és oposat, l’altra d’un coneixement més ple de la vida espiritual que comporta créixer en l’amor a Déu i en la solidaritat amb els altres, i una tercera d’endinsar-se més i més en la fidelitat agraïda a la seva Paraula sabent descobrir la presència de Déu en la creació i en la història.
La primera lectura ens ha dit, també, com Moisès va transmetre a Josuè la missió de guiar el Poble d’Israel. Déu és sol·lícit del seu poble i li dona pastors i profetes que en tinguin cura. Ho va fer en l’època de l’Antic Testament fins arribar al Gran Pastor que és Jesucrist. I ho fa en l’Església. En línia amb això, fa vint-i-cinc anys vaig ser cridat, a través dels meus germans monjos, i malgrat les meves limitacions i els meus mancaments, a fer de pare i de pastor d’aquesta comunitat de Montserrat i a ser sol·lícit de la missió que Déu ha confiat al nostre monestir en els diversos àmbits de la seva activitat. Avui concretament és el vint-i-cinquè aniversari de la benedicció abacial que vaig rebre de mans del Cardenal Ricard M. Carles (al cel sia), aleshores arquebisbe de Barcelona Avui agraeixo la protecció divina i la sol·licitud maternal de Santa Maria pels vint-i-un anys de servei que va comportar aquella elecció. Va ser un temps de gràcia però no exempt de la dimensió de creu –que també és gràcia– en el qual la comunió i l’ajuda de la comunitat van ser fonamentals. En dono gràcies a Déu i als meus germans de comunitat. Fa quatre anys va arribar l’hora del relleu. I el Senyor, a través de la comunitat, ens donà com a nou abat, el P. Manel Gasch. El 136è. des de la fundació del monestir ara fa mil anys. Des d’aleshores, a mi em toca servir el Senyor i la seva Església d’una altra manera.
Ajudeu-me a donar gràcies per l’obra que el Senyor va fer en aquells vint-i-un anys i a demanar la seva benvolença davant els meus mancaments i les meves limitacions. I disposem-nos a continuar la celebració de l’Eucaristia amb l’actitud de respecte i meravella de Moisès davant la bardissa, perquè l’Ambó de la Paraula i l’Altar són ara per a nosaltres el nostre esbarzer incandescent, el lloc de la Presència divina.
Última actualització: 14 agost 2025