Solemnitat de Sant Benet (11 juliol 2025)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (11 de juliol de 2025)

Proverbis 2:1-9 / Colossencs 3:12-17 / Mateu 19:27-29

On arrela estimats germans i germanes la saviesa benedictina?

Ens fem aquesta pregunta avui, quan ens acompanyeu un bon grup d’oblats del nostre monestir, que sou els més propers en compartir el seguiment de l’Evangeli segons la proposta de la Regla benedictina, altres persones presents aquí i els qui ens seguiu des de lluny. Tots celebrem Sant Benet, sigui per devoció al qui ha estat un gran sant de l’Església universal, un dels patrons d’Europa, sigui per l’amistat amb la comunitat o sigui perquè ens és un mestre de vida, o per totes aquestes raons juntes i altres que cadascú  porta al cor.

La font de la saviesa benedictina és la fe i el seny del qui “prudentment ignorant i sàviament indocte” va escriure la Regla per a monjos, “admirable pel seu contingut i rica de doctrina”, segons la descripció que ens dona el mateix Papa Sant Gregori el Gran, el primer biògraf del nostre Patró. D’ella de la Regla, ens ve també conèixer millor l’autor ja que va escriure allò que va viure.

En primer lloc, doncs, tot arrela en la fe.

Sant Benet fa lloc a Déu: no com aquell germà, familiar o convidat que arriba tard a taula i tothom s’ha de recol·locar perquè hi càpiga, sinó que el Senyor, el Pare, el Fill Jesucrist i l’Esperit Sant tenen en la nostra vida d’inspiració benedictina, el lloc principal, són cap de taula i la resta es distribueix a partir d’aquí.

La fe com a  reconeixement, confessió, assentiment a l’existència de Déu és així present a la vida i a la Regla de Sant Benet. Una fe que trobem en l’inici del text, en dir  “a fi que retornem a Aquell del qui ens havíem apartat…” i també al final de tot: “Tu, doncs, siguis qui siguis, que t’afanyes per arribar a la pàtria celestial, compleix bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament, i aleshores arribaràs, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que ara recordàvem..”

A més, el Déu de la Bíblia és el centre de la pregària monàstica, i Sant Benet ens demana no anteposar res a aquesta pregària, a l’obra de Déu, com ell l’anomena. Escoltar, celebrar, recitar i repetir els salms, les lectures, tot el contingut de la litúrgia, és rebre el testimoni humà de Déu. La fe recollida en la nostra tradició cristiana és recordada constantment. Per això diem que és Ell qui ens crida en el signe per l’ofici, en el so de les campanes.

La fe també marca les relacions que descriu la Regla. Només des de la fe, es comprèn el bon zel entre els monjos, l’obediència, l’amor als malalts, l’acolliment dels hostes i dels pobres.

Qualsevol cristià està cridat a aquest acte de fe com a fonament de tota la resta. En la nostra societat és molt important subratllar-ho perquè tan sovint ho justifiquem tot amb els resultats, el progrés personal, fins i tot el progrés espiritual, com si fos quelcom que aconseguim si ens ho proposem. En el fons, fem sovint com si Déu no hi fos. Cal en canvi,  fer lloc a Déu, com ho fa la saviesa benedictina i com ho proposa directament als monjos, i a tothom qui hi troba una inspiració existencial: “Fer lloc a Déu”.

Potser per això el monestir és l’escola del servei de Déu. Els oblats no només heu buscat una inspiració en la saviesa benedictina, sinó que seguint l’estabilitat que nosaltres professem a una casa, també esteu sempre lligats a un monestir concret, és a dir a una comunitat que vol “fer lloc a Déu”, que vol ser “escola del servei diví”  i evangelitza i testimonia a partir d’allò que és i en primer lloc de la fe de cadascun de nosaltres a la qual s’hi afegeix la vostra i la de tants altres hostes, pelegrins i visitants que han afaiçonat el monestir en aquests primers mil anys de la seva història.

Per sobre de moltes altres vinculacions que té Montserrat i el seu santuari, la vostra oblació ens agermana en Sant Benet.

Però aquest fer-li lloc, mai no deixa de banda el desenvolupament humà. Les lectures d’avui parlaven totes del Senyor, de Déu i de seguiment del Crist, però totes estan especialment atentes a la humanitat dels destinataris dels textos.

Quan a l’inici d’aquestes paraules he dit que la saviesa benedictina era fe i seny, volia incloure en aquest darrer mot tota aquesta humanitat de la qual ens parla sobretot el llibre dels proverbis i la carta de Sant Pau: coneixement, cor, intel·ligència, justícia, honradesa, saviesa, compassió entranyable, bondat, humilitat, dolcesa, paciència; en una paraula, amor que s’encarna en cada filla i fill de Déu, en cada persona humana.

La fe que destil·la la Regla és sempre promoció humana. Que lluny em sembla que estem de les espiritualitats  cristianes que negaven alguna possibilitat en l’home o la dona! El “fer lloc a Déu” es converteix en creixement i maduració d’un mateix i de les relacions que manté, per això és tan encertada la imatge d’escola per parlar d’un monestir. Perquè el destí primer d’un monestir és que hi creixi el monjo i els qui s’hi relacionen. Llegir aquestes llistes de virtuts i possibilitats humanes de l’escriptura, afegir-hi les que promou Sant Benet i pensar que foren escrites fa quasi dos mil anys, ens fa evident que continuen essent un repte, perquè hi hem avançat poc. Això els hi dona encara més validesa. Continuen essent una veritable proposta de vida total.

Els aspectes humans i organitzatius benedictins han portat fins i tot a la possibilitat de prendre’ls com una saviesa antropològica neutre, separada de la fe. Ens alegrem que aquesta dimensió de la nostra Regla ajudi a quanta més gent millor, independentment de la seva situació creient, però nosaltres, monjos, oblats sobretot i altres fidels, tenim l’obligació de viure aquesta humanitat benedictina com el fruit de la fe, amb tota la seva intensitat però com el fruit de la fe. D’aquesta manera refermarem tot allò que som amb una raó que no vindrà de nosaltres sinó de Déu, i no hi ha garantia més important i forta.

En Jesucrist la humanitat va fer lloc a Déu. Ell és el Fill fet home i per tant, el qui porta la humanitat al Pare, al si de Déu i li dona un estatut diferent.

I a nosaltres, que ho hem deixat tot, què ens tocarà? Li pregunta Sant Pere a Jesús en l’Evangeli d’avui. Ell li respon amb una mirada que s’endinsa en el futur de Déu, en la vida eterna, però que al mateix temps, diu que en aquest món seguir-lo provoca un canvi en l’ordre de tot, “els primers són darrers i els darrers primers”.

Els monjos, els oblats del nostre monestir mil·lenari de Montserrat, amb comunió amb tants altres hem volgut prendre la saviesa benedictina per a donar a Déu un lloc ben generós en la nostra vida i avançar pels manaments de l’amor que arrela en cada un de nosaltres per a fer-nos millors.

Ens encomanem doncs a la protecció del nostre Pare Sant Benet. Nosaltres hi posarem la pregària  perquè ell continuï aquesta obra bona  que ha començat.