Homilia del P. Jordi Castanyer, monjo de Montserrat (19 de gener de 2025)
Isaïes 62:1-5 / 1 Corintis 12:4-11 / Joan 2:1-12
Estimats: l’evangeli segons Joan, del qual acabem d’escoltar el conegudíssim relat de les noces de Canà, passa per ser una de les obres més profundes del Nou Testament, d’un nivell teològic, doctrinal, molt enlairat. I per això mateix comprendre’n el sentit profund, més enllà dels fets narrats, no és, ni per als més entesos, tasca fàcil. Si no ho és per a ells menys ho deu ser, doncs, per als qui ens considerem amateurs de la Paraula de Déu. És clar que aquest mot, amateur, que manllevem del francès, no és gens pejoratiu; al contrari, descriu algú que té amor envers algú altre, envers alguna cosa o alguna activitat, en una paraula, que l’estima. Tots, doncs, hauríem de ser amateurs, estima-dors, de la Paraula de Déu. És amb aquesta actitud, doncs, que miro de compartir amb vosaltres alguns trets de l’evangeli d’avui que, entre molts d’altres, em semblen prou importants per ser subratllats.
En primer lloc, i després d’explicar-nos què va passar en aquell banquet de casament a Canà, Joan ens ha dit que “així començà Jesús els seus senyals prodigiosos i que així manifestà la seva glòria”. La glòria de Jesús és la mateixa glòria de Déu. També al Sinaí el Senyor, a petició de Moisès, mostrà la seva glòria però allí se’ns diu que fou com un foc abrandat al cim de la muntanya o que s’aparegué enmig d’un núvol o que s’havia manifestat mostrant el seu poder i vencent el faraó; és a dir, en un marc fantàstic, de prodigis humanament inabastables. Quin contrast amb el que avui ens ha dit Joan, sí, el gran teòleg precisament perquè ens explica la grandesa de Déu, el seu ésser més íntim, amb paraules i fets d’una gran senzillesa i humanitat: Jesús mostra la seva glòria en un marc tan humà, tan simple, tan poc religiós fins podríem dir, com al voltant de la taula d’un banquet de casament. En un marc, doncs, de servei més que no pas de poder, en un marc solidari en una situació de necessitat. La glòria de Déu es mostra, es manifesta, en la quotidianitat, i no precisament en el temple sinó al carrer, en una sala de festa. Ens cal anar pel món, per la vida, atents per veure la manifestació de Déu en les situacions aparentment més allunyades de grandeses, en els ambients que no es defineixen per cap mena de religiositat; veure-hi la manifestació de Déu i, per això mateix i no pas menys important, testimoniar-la.
És irrellevant, em pregunto, que Joan ens digui que les sis piques de pedra que Jesús manaria que fossin omplertes d’aigua eren unes piques destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus? Segur que no. Jesús és l’absoluta novetat; Joan ens hi està dient, a nosaltres com ho deia, sobretot, a les primeres comunitats cristianes, que la Llei antiga ha estat abolida, que la purificació dels cors no vindrà pas d’uns ritus minuciosos, quasi màgics o escrupolosos, del compliment de la Llei, sinó de l’adhesió a la novetat de l’evangeli, de la Paraula de Déu capaç de transformar els nostres cors de pedra en cors de carn. Ja no és, doncs, el compliment rigorós dels abundan-tíssims manaments de la Llei antiga –i qui diu antiga diu també, alerta, de tantes lleis actuals que sovint engavanyen més que no pas alliberen– allò que ens apropa a Déu i a la seva glòria sinó únicament el manament nou: que ens estimem els uns altres. Ai dona –ens explica Joan mateix que Jesús digué a la samaritana– ja no és ni a Garizim ni a Jerusalem on cal adorar el Pare; els veritables adoradors han de fer-ho, hem de fer-ho, en Esperit i en veritat.
I quin paper hi té, a Canà, Maria? Mireu, el paper de Maria, no us estranyeu que ho digui un xic secament, mai no és el principal, no té en cap escena el protagonisme. Dues breus però significatives notes pròpies precisament de l’evangelista Joan: mai no s’hi refereix pel seu nom; sempre ho fa –avui quatre vegades– dient “la mare de Jesús”. He dit sempre, però és que Joan parla d’ella només en dues ocasions: aquí a Canà i al peu de la Creu on també s’hi referirà, tres vegades, com la mare de Jesús: a Canà, quasi a l’inici, doncs, de l’evangeli, quan Jesús comença els seus senyals prodigiosos, quan Jesús diu per primera vegada que encara no ha arribat la seva hora, i al final de la vida terrenal de Jesús, al peu de la Creu, quan ha arribat l’hora definitiva, l’hora esperada, l’hora en què el Pare glorifica el Fill. Sí, sempre el protagonisme, la centralitat, la té Jesús. Precisament a Canà Joan posa en boca de Maria aquelles úniques paraules que esdevenen, que haurien d’esdevenir per a nosaltres i tots els cristians, l’únic missatge central de Maria, la mare de Jesús: “feu tot el que ell us digui” va dir als servidors. De tants i tants missatges atribuïts a la verge Maria al llarg dels segles i encara ben actualment, malfiem-nos-en una mica, passem-hi el sedàs, si giren entorn d’ella i no estan en plena sintonia amb el missatge que avui hem sentit: feu tot el que ell, Jesús, us digui. Aquest, i no cap altre, és el missatge propi de Maria, la mare de Jesús.
Germans, estimats, no us sembla que la nostra vida cristiana, la vida de les comunitats, la vida de l’església, sovint és un xic aigualida? Potser, és clar, generalitzo massa allò que sento i veig en la meva. La intuïció femenina de la mare de Jesús també s’adona que ens falta vi, que ens falta aquella joia cristiana, la de Jesús i que Jesús vol que també sigui la nostra. Apa, doncs, deixem-nos canviar, deixem-nos girar, deixem-nos convertir com aquella aigua que es convertí en vi. Tenim dos àmbits per fer-ho: l’un és el culte, l’Eucaristia que ara celebrem, el memorial de Jesús: ara ja no és l’aigua que es converteix en vi sinó el pa i el vi que, per la força de l’Esperit, es converteixen en el Cos i la Sang de Jesús mateix; l’altre àmbit és la vida, la quotidianitat, allò més aparentment ordinari; deixem que la nostra mediocritat també es converteixi, amb la nostra voluntat i la força de l’Esperit de Jesús, en testimoniatge vigorós, centrat en l’amor.
Última actualització: 20 gener 2025