Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (11 octubre 2020)
Isaïes 25:6-10a / Filipencs 4:12-14.19-20 / Mateu 22:1-14
Benvolguts germans i germanes,
El text evangèlic que ens acaba de proclamar el diaca és la coneguda paràbola dels convidats a les noces del fill d’un rei i que té el mateix tema de fons que la paràbola dels vinyaters homicides que llegirem diumenge passat, es a dir, el rebuig a la invitació que Déu fa per acollir la salvació que Ell ofereix i que en el cas d’avui és representada amb la imatge d’un banquet de noces.
L’evangelista sant Mateu, en el text que acabem d’escoltar, ha unit dues paràboles: la dels convidats al banquet (Mt 22, 1-10) i la del comensal que no portava el vestit adequat (Mt 22, 11-14).
Endinsant-nos en la reflexió d’aquest text evangèlic ens adonem que la realitat que expressen les paràboles d’aquest diumenge és també la nostra.
Tot és a punt!, hem escoltat per indicar que el banquet estava preparat i que sols calia que la sala s’omplís amb els convidats. Participar en la festa de noces és una invitació, no una obligació, per tant es tracta d’una oportunitat, que al mateix temps reclama un gest de llibertat. En la paràbola, Jesús ens presenta un Déu compromès en preparar una festa on hi té cabuda tothom.
En aquesta paràbola ens apareixen tres imatges. La primera la sala de la festa. Déu ofereix una festa i tot i les invitacions fetes no hi participa ningú. N’ha convidat molts però la sala resta buida i trista. El rei ha fracassat en el seu intent d’organitzar un banquet en ocasió del casament del seu fill. És una imatge dura que moltes persones han viscut a voltes i que han vist que per raons diverses un convit o una trobada que havien preparat amb il·lusió ha quedat en no res. És una experiència que fa mal.
En el nostre cas, en la nostra vida de fe, es tracta d’un Déu que no és escoltat ni tingut en compte, ja que passen per davant moltes altres preocupacions en lloc del que és essencial. Molt sovint tot i afirmar la nostra creença en ell, Déu esdevé irrellevant en les nostres vides. La invitació del rei al banquet de les noces del seu fill, la crida que Déu ens fa a cadascú de nosaltres consisteix en saber donar la importància que li correspon a les coses de Déu. No tenir-ne cura pot esdevenir un drama pels homes i dones de tots els temps, ja que ens hi juguem la pròpia felicitat; aquella felicitat que sap captar la joia que hi ha al darrera de la invitació de Déu i de les invitacions que rebem, sota múltiples formes, per part dels altres.
Una altra imatge que ens proposa el relat d’avui és la dels camins. “aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu”. Podria sembla que es tracta d’una invitació feta in extremis per tal d’omplir la sala i que l’àpat preparat no es perdi. Però no és això. Es tracta, en les nostres vides, que tot i el refús que Déu rep sovint de part nostra, ell continua cridant-nos i convidant-nos a la seva festa. I si no hem sabut respondre a la primera invitació, la seva veu, a través dels qui ens envia, ens arriba al a en el decurs dels múltiples camins que fressem al llarg de la vida. Déu sempre va més enllà i no dóna mai res ni ningú per perdut. Prova d’això és que els criats convidaren a tots, tant si eren bons como si no ho eren. I la sala es va omplir.
Una altra imatge que ens ofereix l’evangeli d’avui i que és en ella mateixa una segona paràbola, és la del convidat que no porta el vestit adequat per assistir a la festa i que és tret fora de la sala. La lògica humana ens fa dir, si anava pels camins, com podia portar un vestit de festa? Que és que els altres convidats anaven ja ben vestit per si de cas algú els convidava? Per això ens hem de preguntar: quin significat té portar o no portar el vestit adequat a unes noces? Més encara quan avui, en moltes celebracions hom hi va amb la roba habitual.
En primer lloc cal dir que no es tracta d’un vestit extern, sinó d’un vestit que fa referència al que se’ns digué el dia del nostre baptisme en ser-nos lliurat el vestit blanc: “has estat revestit del Crist”, més encara, se’ns digué “conserva aquest vestit fins el dia de la vinguda del Senyor”. Per tant no es tracta d’un vestit material sinó que es tracta d’un revestir-se, poc a poc, al llarg de tota la vida i a voltes amb molt d’esforç i paciència, per revestir-nos del Crist, és a dir, fer nostres els seus gestos, les seves paraules, la seva mirada, els seves mans i els sentiments del seu cor. Es tracta de fer arribar la llum de l’Evangeli a tots els racons de la nostra vida, perquè en Crist la vida mateixa, en la seva quotidianitat esdevé una festa. I cal no descoratjar-se, ja que el revestir-se amb el vestit apropiat esdevé per a nosaltres el propi projecte de vida, el nostre camí. I és una tasca important en aquest temps que pandèmia que vivim. Són tants i tants els qui han fet l’esforç de revestir-se amb el vestit de la solidaritat, de la companyia, de l’ajuda material,… creant al seu voltant el banquet de l’amistat, el banquet de la confiança, el banquet del consol.
Germans i germanes, les paràboles que hem proclamat en aquest diumenge ens ajuden a saber qui és Déu. Massa sovint el pensem o el vivim com a algú llunyà, separat de les nostres obligacions. Però no és així. Déu es troba en la sala de la vida, en aquesta sala del món, com una promesa de felicitat i no com una amenaça de càstig; Déu treballa per tal que la sala sigui plena. Però compte, per part nostra no siguem fàcils a jutjar el vestit dels altres sinó deixem-nos revestir per l’esguard, per la mirada de Déu que tot ho transforma i tot ho fa nou.
Última actualització: 24 gener 2021