Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de novembre de 2025)
Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a
Hi ha un gènere en el cinema actual, estimats germanes i germans, que ha anat estenent-se i que tracta de les catàstrofes. Hi veiem inundacions, onades de calor, la terra que deixa de girar, el nucli que s’escalfa i també pandèmies o desastres nuclears. Algunes han estat gairebé profecies i fins i tot, podríem dir allò que en certs moments la realitat supera la ficció, com ha passat a Jamaica aquesta setmana o va passar a València fa un any. Altres vegades hi domina la imaginació. Però una cosa força comuna d’aquestes històries és que s’acaben bé. Hi ha una resta col·lectiva que se salva i molt sovint ho fa per l’acció i el coratge d’un o d’uns pocs protagonistes. Com que aquestes pel·lícules, almenys les que majoritàriament veiem nosaltres, són molt sovint americanes, solen salvar-se els americans, però tenen el detall de posar darrera d’ells tota la humanitat.
Això no deixa de ser una actualització moderna de la història bíblica de la salvació del poble que projectada primer sobre Israel s’estén a tota la humanitat. Aquesta salvació comunitària projectada cap endavant és especialment present en el llibre de l’Apocalipsi, on es vol revelar precisament el futur del món i dels homes i les dones, des de la perspectiva cristiana. En la festa de Tots Sants hi trobem aquesta projecció futura de salvació per a molts. En el fons la tradició cristiana ja havia inventat l’argument de les pel·lícules en les quals la terra i la humanitat se salven. Salvació que ja sigui en els 144.000 inscrits del poble, dotze mil per cada tribu, o en la multitud que ningú no hauria pogut comptar, se’ns ha explicat en la primera lectura.
Per això la memòria d’avui ens porta a Tots els Sants, salvats per Déu. I és important que ens fixem en la lectura que parla d’una multitud incomptable i de gent variada, i sense categories. La festa de Tots Sants és tot el contrari d’una selecció elitista, és tan inclusiva com ho és l’amor de Déu, que es dona a vessar, esperant només la nostra resposta.
Celebrem la salvació comunitària com el destí que Déu vol per la humanitat, però la dimensió col·lectiva no pot amagar que cadascú és important. La solemnitat de Tots Sants té aquesta atenció a la santedat individual. La vida dels qui avui recordem, tot i ser desconeguda i anònima, és tan santa com la dels més sants i per això aquesta solemnitat és litúrgicament més important que la dels mateixos apòstols. Podem identificar-nos amb la santedat, una paraula a vegades ridiculitzada, però que és, com ens dirà la litúrgia d’avui, la plenitud de l’amor de Déu, i això no té res de ridícul. És senzillament l’essencial.
Sí. La santedat com a plenitud de l’amor és viure la proximitat de Déu i això ho fem en primer lloc de manera personal i intransferible. Tant de bo a tots els cristians se’ns reconegués per això!
Aquesta proximitat s’expressa en les lectures d’avui amb el verb veure, que hi apareix a totes. La vista és un dels sentits que ens lliga i ens vincula amb la realitat. Aplicada a Déu és una visió que vol dir una altra cosa, l’Escriptura ens parla de veure Déu com a possibilitat d’aquest coneixement personal. Veure Déu ens obra a l’experiència espiritual. I com diu el pròleg de l’Evangeli de Sant Joan, a Déu no l’hem vist mai però Jesucrist, el seu Fill únic ens l’ha revelat.
Ens deia la segona lectura d’avui que veure Déu ens transforma en Ell, sempre a imatge de Jesucrist.
“Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. I tothom qui té aquesta esperança en ell es purifica, tal com Jesucrist és pur.”
Podem canviar. Aquesta és la bona notícia. I canviar i avançar cap a la netedat de cor ens permet veure Déu, com ens diu una de les benaurances: Benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu!. Entrem en el cicle bo de l’evolució personal. Tant de bo no el perdéssim mai!
Això que potser us sona molt elevat, és, en el fons, la vida cristiana: incorporar Déu en el nostre dia a dia: així comença el camí de la santedat. Aquesta és la seva base. En la feina, en l’estudi, en la música, en les relacions amb els altres, en tot hi podem trobar la petjada de l’amor, per tant la petjada de Déu, ser-ne conscients i seguir-la.
Última actualització: 3 novembre 2025