Homilia del P. Bernat Juliol, Sotsprior de Montserrat (2 de febrer de 2025)
Malaquies 3:1-4 / Hebreus 2:14-18 / Lluc 2:22-40
Estimats germans i germanes en la fe:
Passats els dies que manava la Llei de Moisès, els pares de Jesús el portaren al temple de Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Aquest temple de pedra de què ens parla l’evangeli és similar a aquell altre temple de pedra en el qual Jesús fou sepultat després de la seva passió i de la seva mort en creu. En el temple de Jerusalem l’infant hi entra tot portant la seva tendra humanitat. De l’altre temple, que és la tomba buida, el Crist en surt en la glòria de la seva divinitat.
Al temple de Jerusalem, Jesús hi és portat per Josep, el seu pare, que l’emparentà amb la dinastia de David, i per Maria, la seva mare, que li donà la seva autèntica humanitat. En el sepulcre Jesús hi és conduit per l’altre Josep, el d’Arimatea, que acaba de contemplar la mort en la carn d’aquell que era el Fill de Déu. I al matí de Pasqua, també al costat del sepulcre buit, ara és l’altra Maria, la Magdalena, la que reconeix en aquell hortolà el Messies i Senyor etern.
I encara, en ambdós temples, el de Jerusalem i el de la tomba, hi trobem dos personatges que anuncien a tot el món la gran joia de la salvació. En primer lloc, Simeó i Anna, que veuen venir l’infant Jesús tot carregant la seva humanitat i reconeixen en aquell nen el Déu etern que durant segles el poble d’Israel havia estat esperant. Per altra banda, asseguts al peu del sepulcre buit, també dos àngels anuncien que Crist, que s’havia fet un com nosaltres fins a la mort, ara és viu i que ja no cal buscar més entre els morts aquell que ja ha tornat a la vida.
Què ens està dient tot això? Ens està dient que l’únic i vertader temple és Jesús, el Senyor. Vers el Crist nosaltres ens hi hem de dirigir tot portant el pes de la nostra humanitat i a través del seu encontre tots nosaltres som transformats i fets fills de Déu, fills estimats cridats a compartir la vida eterna, on ja no hi ha lloc pel sofriment, ni pel dolor, ni per les llàgrimes. A través del Crist la nostra humanitat és transformada segons la imatge de Déu que tots portem inscrita en el nostre cor i som fets semblants a l’únic i veritable Fill de Déu.
Així doncs, com Simeó, mantinguem-nos expectants perquè el Crist ve cap a nosaltres. Ell, que és la llum divina, ve a il·luminar la nostra pobra mirada humana. I juntament amb Simeó, podrem dir: «els meus ulls han vist el salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel el vostre poble». Deixem que, com al cec de naixement, Jesús posi fang sobre els nostres ulls i nosaltres puguem proclamar: el Senyor m’ha posat fang sobre els ulls i ara hi veig i crec en Déu. Que la nostra pobra perspectiva humana no ens impedeixi de veure la grandesa infinita de la glòria de Déu.
És el mateix Simeó, però, que també ens ensenya que encara som peregrins en camí. Que la nostra llar definitiva no és aquesta sinó que tot just comencem a albirar la nostra pàtria allà, lluny a l’horitzó. I passar per aquest món tot enarborant la senyera del Crist no sempre és fàcil. És aquesta una senyera combatuda. Com va haver de sentir Maria: «Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima; així es revelaran el sentiments amagats de molts».
Però no hem de tenir por, ve aquell infant que porta la llum de la veritat i tots nosaltres també ens hem de fer portadors d’aquesta llum. Hem de tenir la perseverança que tenia Anna, que a la seva vellesa mai no es movia del temple dedicada completament a Déu. Hem de tenir també la valentia de la mateixa Anna, que parlava a tothom sense parar d’aquell infant. Cridem ben alt que la llum de la veritat que ens porta el Crist mai no s’apagarà, mai no deixarà d’il·luminar, mai no vacil·larà.
Així doncs, apropem-nos també nosaltres a aquest temple que és el Crist i deixem-nos transformar per aquell que és l’Amor que no té límits. Confiem també nosaltres, que si amb la nostra humanitat entrem per la porta del temple que és el Crist, un dia podrem sortir pel llindar de la tomba buida, on contemplarem la llum esclatant d’aquella vida eterna que no té fi.
Última actualització: 2 febrer 2025