Homilia del P. abat Manel GAsch i Hurios (8 de desembre de 2025)
Gènesi 3:9-15.20 / Efesis 1:3-6 / Lluc 1:26-38
“Déu te guard plena de gràcia, el Senyor és amb tu”
Repetir, estimats germans i germanes, les paraules de l’àngel a Maria de Natzaret és proclamar la nostra fe en Déu, en l’amor de Déu, en la possibilitar de Déu d’intervenir en la història estimant-nos. La gràcia és tot això perquè la gràcia és amor.
La Verge Maria va ser escollida des de l’inici de la seva existència per a ser receptora d’aquest amor, d’aquest do gratuït. En el prefaci d’avui direm que va ser “enriquida amb la plenitud de la gràcia” per a ser mare de Jesucrist, aquesta i no cap altra és la intervenció de Déu en la seva vida, i per ella, en tota la història de la humanitat.
Per això dir-li, com fem tant sovint, en pregar l’Ave Maria, “Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu” és reconèixer avui, com des de fa més de dos mil anys, l’actualitat ininterrompuda de la seva presència en el centre de la fe cristiana, i la invitació a tots a tenir-la al costat en la nostra vida espiritual.
Plena, vol dir, que no n’hi cap més. Fixem-nos en la força de dir això de Santa Maria. Déu li ho ha donat tot, l’ha omplerta del tot perquè naturalment, la dona que va concebre Jesucrist, ja no podia rebre res més, era Mare de Déu i només podria fer i acollir en endavant, com a fruit de l’acció del mateix Jesús, Déu encarnat en ella per nosaltres.
De la mateixa manera que la filiació divina de Jesús de Natzaret, no ens aparta de la imitació de les seves qualitats humanes, sinó que ens hi empeny, la descripció breu de Santa Maria en l’evangeli, també ens pot ajudar a ser millors deixebles.
Ella és la dona del silenci. Fins i tot les imatges que la representen, com la mateixa Moreneta, tenen la boca tancada, però sense cap esforç, com si aquest fos un estat natural de ser, d’esperar. La discreció humana dona encara molt més relleu a la plenitud d’aquest amor, fet gràcia, amb el qual Déu l’ha distingida.
En l’Evangeli d’avui, Santa Maria se’ns presenta també amb una absoluta honradesa, una honradesa humil, quasi innocent, que ens situa en la seva realitat totalment humana: Al “plena de gràcia” de l’Àngel, ella pensa “Perquè la saludava així?” A l’anunci de l’Encarnació respon: “Com pot ser això?”. Precisament ella, la criatura escollida sobre totes les criatures humanes, se’ns presenta primer amb un reconeixement de la pròpia realitat que per ella mateixa no entén l’acció de Déu. Aquest reconeixement del límit personal és la base adequada per la confiança en el do de Déu, acceptat més enllà de la comprensió intel·lectual i vital de la vida. Imagino que per Santa Maria va ser també molt llarg comprendre aquell moment de l’Anunciació.
Quina lliçó!
Contemplar la Mare de Déu en aquest moment central de la història de la salvació narrat en l’Evangeli de Lluc, ens pot ajudar a tenir la mirada correcta sobre la nostra realitat, i a fer-nos conscients de la nostra necessitat.
D’ella podem aprendre l’honestedat, la humilitat i al mateix temps la confiança que és Déu qui pot realment actuar en nosaltres, algunes vegades més enllà de la nostra comprensió intel·lectual i vital immediata.
Nosaltres rebem la gràcia del baptisme, rebem també gratuïtament l’amor de Déu que ens permet sostenir-nos en la fe, en la caritat i en l’esperança. Però la nostra ambigüitat personal, el pecat, ens fa diferents de Santa Maria. Ella té una plenitud de gràcia que no es buida, que no es pot perdre. Potser per això ens adrecem a ella com “advocada de la Gràcia”, sabent que comparteix amb Jesucrist la voluntat d’estimar-nos, i que la nostra pregària cap a ella, és demanar-li que puguem estimar Déu.
Vivim realment en un mon on sembla que la humilitat i la confessió dels límits no estan gaire de moda. Allò que escoltem normalment és una mena d’autopromoció personal i corporativa, on la fragilitat no aporta res. Tampoc sembla però que aquesta actitud arregli conflictes o faci sortir als homes i a les dones de pous personals molt diversos. Potser serà perquè amb aquestes actituds tanquem les portes a l’Esperit Sant? A la possibilitat que ens arribi la inspiració? La Mare de Déu ens dona l’exemple de la vinguda transformadora de la realitat d’aquest mateix Esperit. Si en tota la història de la terra hi ha hagut una transformació més rellevant i única, aquesta va començar a Natzaret quan Déu va decidir donar-se a la humanitat en Jesús de Natzaret, i Maria ho va fer possible amb la seva confiança.
És en aquesta realitat de devoció a la Mare de Déu que a Montserrat, els monjos en els nostres mil anys d’història, la celebració dels quals acabem avui, hem estat els primers de rebre la gràcia de ser custodis de la memòria de Santa Maria.
Una gràcia que en primer lloc i des de fa com a mínim set-cents anys hem compartit amb l’Escolania, que continueu cantant a la Mare de Déu cada dia i fent que molt peregrins s’emocionin. Però sabem que aquesta do de l’amor de Déu també queda en vosaltres. Un antic escolà, que era a Montserrat fa uns trenta anys, m’escrivia l’altre dia:
Recordo que, de ben petit, l’esguard de la Moreneta i la profunda bellesa que conté Montserrat em van captivar: l’espaiosa pau dels seus jardins, l’exuberància de la seva muntanya i la sublim litúrgia que evoquen a tot aquell que anhela escoltar i participar d’aquests rituals un oasi on la veu d’Aquell que ens estimà fins a l’extrem pot ser viscuda amb plenitud.
Quan soc testimoni d’aquestes experiències, s’enforteix la fe que Déu actua sempre a Montserrat per mitjà de Maria, i que val la pena això que hem volgut fer en el Mil·lenari: fer participar tothom d’aquesta gràcia. Sabem que fent que l’Escolania hi participi, ajudem a qui hi participin molts més, i per això també és una joia que l’Escolania hagi crescut amb la Schola Cantorum i que avui puguem cloure aquest Mil·lenari tota la família montserratina, reivindicant la tradició dels Mestres de Montserrat, de la música composada per a ser cantada per vosaltres en aquesta basílica, per a lloança de Déu.
Continuem aquesta celebració en profunda acció de gràcies pel do més gran que rebem sempre, el de la presència de Crist en el pa i el vi de l’eucaristia, que ens agermana en aquest lloc, entorn d’aquesta taula, als peus de Santa Maria de Montserrat.
Última actualització: 9 desembre 2025