Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (29 de desembre de 2024)
1 Samuel 1:20-22.24-28 / 1 Joan 3:1-2.21-24 / Lluc 2:41-52
Poc sabem de la infància de Jesús, però si sabem que va voler néixer i viure en una família, i experimentar la nostra existència humana; a més a més en una família pobra, treballadora, que tindrien molts moments de pau i serenitat, però també d’estretors econòmics, d’emigració, de persecució i de mort. Les lectures triades per a aquesta festa ens ajuden a comprendre quin tipus de santedat va marcar l’experiència de la família de Natzaret, sense caure en aquests tòpics amb què podríem caure en la temptació de pensar en una comunió de vida adherida al pla i la voluntat de Déu sense problemes. A l’Evangeli descobrim que la sagrada família no es lliura d’aquelles experiències amargues i dramàtiques que sovint recorren, fins i tot fereixen, la història de tota família humana.
Hem sentit com en el viatge que els pares de Jesús, Maria i Josep, fan a Jerusalem amb Jesús, de dotze anys, el perden al temple de tornada a casa. Pensaven que Jesús estava amb els parents o entre coneguts, però en realitat, amb el pas del temps i no trobar-lo, s’adonen que Jesús s’ha quedat a Jerusalem i, angoixats, tornen a buscar-lo. Jesús havia escollit deliberadament quedar-se a Jerusalem, i ho havia fet no per perdre’s, sinó potser per aquesta curiositat tant adolescent d’intentar arribar al fons de certs assumptes que el preocupaven.
En definitiva, van perdre Jesús pel camí. L’efecte és previsible: pànic, angoixa i ansietat de Josep i Maria. Això ens ha de reconciliar amb experiències similars que succeeixen a les nostres vides.
Això passa perquè, en algun moment de la vida, vivim convençuts que és Jesús qui ens ha de seguir en allò que fem, i oblidem que som els seus deixebles, i no al revés. Cada vegada que perdem Jesús, vol dir que hem perdut el sentit de la nostra vida, un sentit que tantes vegades falta precisament dins de les nostres famílies o comunitats, perquè sempre pensem que és l’altre el que ha de mantenir clara aquesta motivació, aquest sentit profund de per què val la pena estimar-se, per què val la pena mantenir unida una família, per què val la pena viure la pròpia existència compromès amb l’altre. Però la Sagrada Família és sagrada no perquè no cometi errors, sinó perquè quan s’adona que ha perdut Jesús pel camí, és capaç de tornar enrere i buscar-lo.
Maria i Josep ens mostren la humilitat necessària que cal tenir en aquests casos: «es van posar en camí per buscar-lo». Sovint, nosaltres, quan ens adonem dels nostres errors, marxem, ens separem, abandonem, seguim endavant sense tornar enrere, sense ni tan sols tornar a buscar el sentit, és a dir, tornar a buscar Jesús.
Quan ho troben discutint entre els doctors del temple, l’escena es descriu així: “En veure’l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia”. No es pot demanar al Cor d’una Mare que no pateixi; No es pot demanar al Cor d’una Mare que no segueixi les petjades del fill; No es pot demanar al Cor d’una Mare que no se senti profundament unida al destí del seu fill, encara que no pugui comprendre plenament tot allò que es desenvolupa a la vida del seu fill. Però Maria no és possessiva sinó obstinada en el seu amor matern. I això és una bona notícia, perquè Ella és també la nostra Mare. Això vol dir que tenim una Mare que, quan ens perdem, no deixa de buscar-nos.
Germans i germanes, Que l’Evangeli d’avui ens recordi a cadascun de nosaltres que és veritat que hi ha coses que un cop trencades ja no les podem recompondre, ja no les podem enganxar, però moltes altres vegades només cal fer un pas enrere, n’hi ha prou amb prendre’ns seriosament aquesta angoixa i aquesta tristesa que ens portarà de nou allà on érem, allà on hem perdut el consens d’on s’obre aquesta veritat, i potser allà tornar a trobar Jesús i que ens digui que en realitat havíem perdut el sentit perquè havíem començat a viure cadascú pel seu compte, cadascú segons un mateix, quan ser cristians en canvi significa seguir-lo. Perquè només seguint-lo viurem una vida sense perdre’l mai de vista, altrament sempre haurem de tornar enrere cada vegada que el donem per descomptat, i el perdrem pel camí.
Última actualització: 29 desembre 2024