Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (28 de desembre de 2025)
JESÚS, FILL DE SirA 3:2-6.12-14 / Colossencs 3:12-21 / Mateu 2:13-15.19-23
Germans. Aquest diumenge, que segueix al dia de Nadal, celebrem amb alegria a la Sagrada Família de Natzaret. Fa una mica més d’un segle que el Papa Lleó XIII va instituir la festa de la Sagrada Família, amb la finalitat que els creients poguéssim contemplar un model evangèlic de vida, alhora per encomanar-nos a la seva protecció.
L’Evangeli ens ha recordat que, “Quan els mags van ser fora, un àngel del Senyor s’aparegué a Josep en somni i li digué: «Lleva’t de seguida, pren el nen amb la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho digui, …». Josep és l’home Just perquè escolta. Déu li parla en un somni, és a dir, en una dimensió on l’home no té control ni poder sobre la realitat ni per la raó ni per la força. És en el somni, al més profund del cor, on Déu li mostra el camí. Josep s’aixeca a la nit. La nit és temps de confusió, por i incomprensió. Tanmateix, és precisament allà on neix la veritable obediència. Josep pren el nen i la seva mare i fuig. No se salva a sí mateix, sinó que protegeix una vida que no li pertany. Aquesta és la vocació de l’home de fe: convertir-se en el guardià d’una promesa que sovint no comprèn.
Sabem bé que Sant Josep, essent pare d’una família, no dubta a posar-se al servei de Maria i de l’Infant. D’aquesta manera podem veure que Déu ha volgut ser no només família trinitària, sinó també família humana. La família és la primera escola on aprenem a estimar i deixar-nos estimar, on aprenem el perdó, el lliurament, la generositat, la gratuïtat, la joia, la constància. La nostra família ens fa en gran part com som.
I és en la família on aprenem a conèixer i a tractar Déu. Segurament la majoria de nosaltres hem descobert Déu en els nostres pares, en el seu lliurament, en el seu afecte. Descobrir els pares, després de la crisi de l’adolescència, és meravellós. Moltes vegades, quan els joves decideixen casar-se i anar-se’n de casa, és quan descobreixen la grandesa del pare i de la mare. Es passa de l´admiració infantil a l´admiració madura. S’adona que els pares no són com propietaris de la teva vida, sinó que la seva alegria és que creixis i et manegis pel teu compte. I llavors és quan vas descobrint la quantitat de recursos que els teus pares han anat sembrant i comença l’agraïment.
La família cristiana no és fruit del consens dels homes, sinó fruit del disseny de Déu. Quan es vol prescindir de Déu en la vida personal i social, el resultat serà que el disseny de Déu sobre la família o sobre qualsevol altra realitat humana serà rebutjat de pla, i de manera injustificada. La família cristiana ha de ser acollida com a do de Déu, que fa bé l’home i la societat. I, per tant, ha de ser acollida en l’obediència de la fe, que allibera l’home de l’estretor asfixiant del seu egoisme. La família cristiana fa un bé immens a la societat i les persones que viuen així. Dona estabilitat a la societat, li dona fills, atén els seus membres malalts, té cura dels ancians. La família cristiana no és un mal que cal destruir, sinó un bé que cal protegir. Per tant, no pot haver-hi família autènticament cristiana si no està modelada tota ella, en tots els seus planejaments i detalls, segons la llei de Déu, segons els seus manaments i la seva voluntat. Per contra, no tot el que avui el món vol fer passar per “família” ho és.
Que la Sagrada Família beneeixin avui especialment cadascuna de les vostres llars.
Última actualització: 29 desembre 2025