Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (31 d’agost de 2025)
Siràcida 3:19-21. 30-31 / Hebreus 12:18-19. 22-24a / Lluc 14:1a. 7-14
Germans. Durant el seu ministeri públic Jesús va acceptar amb certa freqüència les invitacions de diferents persones per menjar a casa seva. Per exemple, a l’Evangeli d’aquest diumenge trobem Jesús com a comensal a casa d’un dels principals fariseus.
Jesús observa el cor dels convidats. Els observa mentre s’afanyen a aconseguir els millors seients i somriu. Perquè coneix la humanitat, coneix la nostra misèria: sempre lluitant per ser notats, per destacar, per ser algú. De nens, volem ser els millors; de joves, els més bonics; d’adults, els més respectats; de vells, els més escoltats. Això no canvia mai. És la malaltia humana: l’orgull, la necessitat desesperada de la validació, del reconeixement. Però Jesús, amb la dolçor de la seva paraula, ens desemmascara i anuncia un nou camí: “Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit “.
Jesús sempre va a allò que és essencial. És a dir, a Jesús el mou l’afany de salvar tothom per sobre de l’opinió pública i les xerrameques. Avui ens diu que si un accepte el darrer lloc, si renuncies a defensar la teva glòria, aleshores passa un miracle: el propietari de la casa ve i et diu: «Amic, puja més amunt». Ja no ets tu qui ocupa el teu lloc, sinó un altre és qui t’ho dona. Ja no és la teva lluita, sinó que et trobes amb un regal. Aquest és el secret del Regne: no ets tu qui t’exaltes, sinó Déu qui t’enlaira. No ets tu qui et forja un nom de prestigi, sinó que es el Senyor el qui et diu “amic, apropat”.
Com tantes altres paraules de l’evangeli, avui tenim un veritable retrat del Crist mateix. Ell és el que veritablement s’ha humiliat, despullant-se totalment, fins a l’extrem de la mort en creu. Per això precisament Déu Pare l’ha exaltat en gran manera i li ha concedit una glòria impensable. A més, Ell ens ensenya per on s’assoleix aquest desig ocult de glòria que tots portem dins. La humiliació és l’únic camí, no n’hi ha cap altre. Crist vol desenganyar-nos i ho fa convertint-se ell en model i caminant per endavant.
Aleshores les famílies, les comunitats cristianes es converteixen en signe del Regne de Déu. No és una carrera pel primer lloc, ni una lluita de poder, sinó un poble de germans que accepten ser petits, darrers, servents. I en això es revela la glòria de Déu, que exalta els pobres i humilia els superbs. És una paraula d’esperança per als qui potser avui se senten humiliats, ignorats, rebutjats. No és la fi, és el principi. Perquè allà mateix, Déu prepara la seva exaltació.
«Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit». Això no és una amenaça, és una promesa. És la nova lògica que allibera l’home del ferotge joc de la competència. És l’Evangeli de la joia, de la generositat, de la llibertat. Avui el Senyor ens convida a cadascú a una festa de casament, ens crida a entrar a la festa del Regne. No ens afanyem a posar-nos davant. Sinó que, una vegada més mirem a Crist com a model d’humilitat i de gratuïtat: d’ell aprendrem la paciència en les temptacions, la mansuetud en les ofenses, l’obediència a Déu en el dolor, a l’espera que, asseguts al costat de la Mare de Déu, puguem sentir la veu d’aquell que ens ha convidat, la veu del Mestre que ens diu: Amic, apropat, puja més amunt.
Última actualització: 31 agost 2025