Homilia del P. Jordi Castanyer, monjo de Montserrat (6 de juliol de 2025)
Isaïes 66:10-14 / Gàlates 6:14-18 / Lluc 10:1-12.17-20
Us prego, germans estimats, un moment d’atenció en dos mots que us són prou coneguts: vocació i missió. Tots dos provenen del llatí, que com sabeu és la nostra mare lingüísticament parlant. El primer, vocació, ve d’un verb que volia dir “cridar”, no en el sentit de “fer crits” sinó en el sentit de convocar, citar, designar per a alguna cosa, per a algun consell, o per a alguna missió. I aquí trobem el segon mot: “missió”; aquest, provinent també del llatí, ve d’un verb que volia dir “enviar” (penseu, per exemple, en missatger o en missioner). Segur que ja heu intuït que aquest petit apunt lingüístic m’ha sorgit a partir del fragment evangèlic que acabem d’escoltar, i ben concretament de l’inici: “el Senyor en designà setanta-dos i els envià”: heus ací la vocació i la missió.
Però abans de fixar-m’hi més vull encara fer un petit comentari, com una alerta. Sí, perquè encara a vegades –i no cal dir fa una colla d’anys– quan algú parla, o parlava, de vocació es refereix, o es referia, a la vocació religiosa: anar al seminari o entrar en alguna congregació religiosa. I en parlar d’algú enviat a missió, o a missions, ja pensàvem que havia estat enviat, o que hi anava per decisió pròpia, a evangelitzar lluny de casa, a terres de missió, que dèiem. És veritat que això, aquesta aplicació reduccionista, ja no es dona tant: sentim parlar de vocació a la medicina, a la investigació, i de la missió que algú ha rebut per a una acció concreta, no pas precisament religiosa.
Permeteu-me que ara vagi directe a la qüestió, a la pregunta, que considero cabdal: us sentiu cridats?, us sentiu enviats? Sí, tu i tu i la del costat i el de davant o la de darrere, ets sents cridat? Et sents enviada? Cridat i enviat per Jesús, és clar. Sí o no? No? Doncs malaguanyat baptisme que vas rebre! En efecte, deixeu-m’ho dir amb contundència: tu ets batejat? Doncs ets cridat i ets enviat. Cridat, designat, convocat, per qui? Per Jesús, realment present en aquesta nostra assemblea. I enviada on, enviada a qui? Senzillament allà on vius i amb qui convius. Que en fa d’anys, potser vuitanta, que els bisbes francesos, de manera quasi provocadora, van engegar una campanya evangelitzadora amb aquest lema: França, país de missió. Doncs sí, germans estimats, ens ho hem de prendre seriosament. Si som de la colla de Jesús, si volem continuar essent-ho, hem de sentir que ell ens crida i ens envia; no ho podem defugir. I ens crida pel nom, personalment, i ens envia a fer el bé, a obrir camins perquè ell, Jesús, que és el Camí, la Veritat i la Vida, pugui ser conegut i estimat, pugui anar obrint-se pas. Hem sentit que aquells setanta-dos, és a dir, nosaltres, els envià a cada lloc on ell mateix havia d’anar. I els donà algunes pistes de comportament, que podem fer ben nostres: senzillesa, despreniment, no posar la confiança en l’abundància de mitjans, en el prestigi, en la riquesa, no perdre el temps en foteses, acollir i deixar-se acollir, donar esperança, fer costat als qui sofreixen, tenir paraules que edifiquin i no que divideixin. I, molt important: posar pau, desitjar-la, i no solament com una salutació, ajudar a construir-la –sí, hem de pregar per la pau al món, amb noms concrets: Sudan, Iran, Gaza, Ucraïna i tants altres i, si cal, anar a manifestacions… però i a casa nostra, amb els nostres familiars i els germans de comunitat, al poble on vivim, i al nostre lloc de treball? Som pacificadors? Som portadors i fàcilment receptors de pau? Deixeu-m’ho dir, popularment: no creieu que ens ho hem de fer mirar?!
I em vull aturar, encara, un moment, en això de la pau i en la missió. Què estem fent, germans i germanes, ara? Què hem vingut a fer, què estem celebrant? La paraula més corrent és “la missa”. I d’on ve la paraula missa? Torno al que us deia a l’inici de l’homilia. “Missa” és una de les formes (per als versats en gramàtica puc dir que és el participi) d’aquell verb llatí que hem quedat que volia dir “enviar”. Els més grans recordem fàcilment que, quan la celebràvem en llatí, el capellà o el diaca, en acabar la celebració, deia “Ite, missa est”, que de manera molt maldestre la majoria traduiria: “aneu, la missa s’ha acabat”. Però no era això, el que entenien, fa molts i molts segles, els qui tenien per idioma el llatí. La paraula missa els evocava “enviament”. El capellà, el Crist en aquell moment, els deia: Aneu-vos-en, jo us envio, sou enviats. Ara diem, aneu-vos-en pau, que també és una de les expressions de Jesús que ressonen el matí de Pasqua. Ho torno, doncs, a preguntar: què hem vingut a fer, què estem fent. Doncs hem vingut, cridats, convocats (“vocació”) per Jesús a escoltar plegats la seva paraula, a fer el seu memorial de mort i resurrecció tal com ens va manar que anéssim fent, a combregar amb el seu cos, indignes com en som. I tot això per acabar amb un enviament, amb una missió. Ara ho celebrem, ara ho festegem, ara ho compartim, però tot ha de tenir continuïtat; el memorial de Jesús, allò que ens va dir que féssim, també és el rentament dels peus que ell va fer als apòstols. Germans, Jesús en designà 72 i els envià: aquests 72 som nosaltres.
Última actualització: 6 juliol 2025