Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (26 de juny de 2022)
1 Reis 19:16b.19-21 / Gàlates 5:1.13-18 / Lluc 9:51-62
Hi pot haver alguna persona que li sembli fer un favor a Déu no cometent pecats. En tenen prou sent simplement bones persones, però sense interessar-se per la santedat d vida. En canvi, l´evangeli d’avui ens proposa aspirar a ser aptes per al Regne de Déu. Déu, el qui ens ha creat, ens cuida i ens salva, espera de nosaltres agraïment i homenatge, que ho podem du a terme amb el tracte, el seguiment de Jesús. Però l´amistat amb Jesús, ens diu l’evangeli, comporta unes exigències personals.
Després d’haver estat rebutjat pels samaritans d’un poblet, Crist segueix el seu camí cap a Jerusalem, durant el qual va convidar diversos homes, probablement joves, a seguir-lo, alhora que els declarava les exigències requerides.
Vol el Senyor que ens adonem que hem estat comprats a gran preu, que és Déu qui s’està bolcant amb nosaltres cada cop que celebrem la Santa Missa, que rebem l’absolució, que ens posem davant del Sagrari, que elevem la nostra pregària a Déu al matí en començar el dia.
Seguir Crist no és un “caprici” per a uns quants escollits. És una crida universal per a tota la humanitat. Deia sant Agustí: “Déu, que t’ha creat sense tu, no et salvarà sense tu”.
Les paraules de l’Evangeli d’avui ens interessen a tots perquè tots hem rebut una vocació, és a dir, una crida a conèixer Déu, a reconèixer-lo com a font de vida; una invitació a entrar a la intimitat divina, al tracte personal, a la pregària; una crida a fer de Crist el centre de la pròpia existència, a seguir-lo, a prendre decisions tenint sempre present el seu voler; una crida a conèixer els altres homes com a persones i fills de Déu, i, per tant, una crida a superar de manera radical l’egoisme per viure la fraternitat, per dur a terme un apostolat fecund i fer que coneguin Déu; una crida per entendre que això s’ha de fer en la pròpia vida, segons les condicions en què Déu ha col·locat cadascú i segons la missió que personalment li correspon desenvolupar.
La fidelitat a la pròpia vocació comporta respondre a les crides que Déu fa al llarg de la vida. Habitualment es tracta d’una fidelitat en allò petit de cada jornada, d’estimar Déu a la feina, en les alegries i penes que comporta tota existència, de rebutjar amb fermesa allò que d’alguna manera signifiqui mirar on no podem trobar Crist.
El Senyor no és intolerant, però sí que és exigent. Ell coneix molt bé el cor dels homes i sap què ens pot demanar. Ell vol generositat, decisió, totalitat a l’amor. Per això, a l’evangeli, el Senyor adverteix clarament els qui crida, i els fa conèixer les exigències del seu seguiment. Qui renuncia a tot, fins i tot a si mateix, per seguir Jesús, entra en una nova dimensió de la llibertat, que sant Pau defineix com «caminar segons l’Esperit». Aquestes exigències poden semblar massa radicals, però en realitat expressen la novetat i la prioritat absoluta del regne de Déu, que es fa present a la Persona mateixa de Jesucrist.
El Senyor vol que ens adonem de la quantitat de Gràcia que vessa sobre nosaltres cada dia perquè visquem com a fills seus. Que Déu no ens acusa, vol salvar-nos, si ens deixem. Però a Déu no li agrada que li posem excuses per no abandonar la nostra antiga vida, com si Crist no s’hagués encarnat.
Mirem la Mare de Déu; que ella, que va correspondre sense cap mena de reserva a la crida divina, pregui per nosaltres.
Última actualització: 26 juny 2022