Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (23 de febrer de 2025)
1 Samuel 26:2.7-9.12-13.22-23 / 1 Corintis 15:45-49 / Lluc 6:27-38
Si haguéssim de resumir les lectures d’avui en una sola paraula, escolliríem la paraula “magnanimitat”. Etimològicament, ve de dos termes llatins: magnus que vol dir “gran” o “molt gran” i animus que vol dir “ànim”, “ment” o “esperit”. Literalment, doncs, “magnanimitat” es podria definir com “grandesa d’ànim”, o bé més lliurement podríem dir que significa “tenir una gran generositat”, o “ser gran de ment i de cor”… En definitiva, podria ser un sinònim de ser una persona bondadosa i comprensiva, o simplement, “ser molt bona persona”.
En la primera lectura hem vist la magnanimitat en l’actuació de David, que va perdonar la vida de Saül per bé que aquest el perseguia. El rei Saül havia anat al desert amb la intenció de matar David; i mentre feia nit amb el seu exèrcit, David aconseguí infiltrar-se al campament i arribar fins al mateix capçal del llit on Saül estava dormint. Tenia el seu enemic al davant, sumit en un son profund, i l’hauria pogut matar fàcilment d’un sol cop amb la seva pròpia llança que estava clavada a terra. Però no ho va fer. Era massa magnànim per perpetrar un crim com aquell sense que el seu enemic es pogués defensar. I decidí anar per un altre camí, deixant que fos el Senyor qui menés el destí. Va triar mantenir-se fidel als seus ideals, i després el Senyor li ho va recompensar. El Salm responsorial també ens parlava de compassió i benignitat aplicant aquests termes a Déu, que no ens castiga les culpes com mereixeríem sinó que és “lent per al càstig” i “ric en l’amor”. Aquestes qualitats de Déu, que s’apiada sempre dels seus fidels siguin qui siguin i facin el que facin, eren un preludi de l’evangeli que ens parlava d’un Déu que «és bo amb els desagraïts i amb els dolents». I ens convidava a una proposta de màxims: estimar els enemics; com David, que havia perdonat la vida de Saül tot i que aquest el perseguia. L’evangeli que avui ens ha estat proclamat és una pàgina d’or, és tot un decàleg de la pau i la no-violència. És un programa de vida que tantes i tantes persones han admirat perquè trenca horitzons. Es diu que el mateix Gandhi va expressar en certa ocasió que no li importaria abraçar el cristianisme només per aquesta pàgina i les benaurances que la precedeixen.
I aquesta pàgina avui ens ha estat proclamada en el si de l’eucaristia, la taula on seiem cada diumenge amb el Senyor ressuscitat que ens parla i ens anticipa les promeses del seu Regne. En aquesta taula hi seiem amics i enemics, justos i injustos, rics i pobres, de dretes i d’esquerres… I avui hi hem escoltat aquesta pàgina que és tota una definició del que hauria de ser un autèntic cristià. Perquè aquest text no ens ha estat llegit perquè admirem les qualitats de David ni de Jesús com a grans personatges del passat, sinó que ens ha estat proclamada perquè la prenguem com a exemple del que hem de ser amb les nostres vides.
Amb aquesta pàgina Déu ens ha dit el que espera de nosaltres: que siguem bons del tot, que estimem fins a l’extrem, que preguem pels enemics, que tinguem amplitud de mires, que siguem magnànims. Encara que, malauradament, no sigui el que veiem en el nostre món: posem les notícies i només ens parlen de guerres que no entenem, i que es mantenen per interessos que no coneixem. Assistim com espectadors impotents a un espectacle real que ens depassa, veient com s’erigeixen líders mundials que de magnanimitat semblen tenir-ne ben poca… Però per això mateix la proposta que Jesús ens continua fent a nosaltres té avui en dia més sentit que mai: si tots i cadascú, des del nostre lloc i amb allò que depengui de nosaltres tornem bé per mal, fem als altres allò que voldríem que els altres ens fessin, som compassius, no judiquem, no condemnem i sabem perdonar, començarà a estendre’s aquest esperit magnànim que ens parlava l’evangeli. Fins que estigui estès del tot, i no quedi lloc per al mal. La magnanimitat és un fruit que podem obtenir tenint una vida interior rica, imitant el model de Jesús i fent-nos nostre el seu ideal, encara que d’entrada ens pugui semblar inabastable. Escoltem, doncs, i fem-nos nostra la proposta que el Senyor ens fa d’eixamplar l’ànima, de no deixar-nos vèncer pels obstacles ni per les crítiques, de perdonar, de no tenir por. Posem, doncs, com a cristians convençuts, el nostre granet de sorra, i mirem de posar llum en el món. Certament que, si tothom ho fes, el món seria una altra cosa.
Última actualització: 23 febrer 2025