Homilia del P. Jordi Castanyer, Monjo de Montserrat (6 d’abril de 2025)
Isaïes 43:16-21 / Filipencs 3:8-14 / Joan 8:1-11
Estimats, tinc una bona notícia a donar-vos: Déu és Amor! Potser us he defraudat, ho comprenc, potser esperàveu una cosa que no sabíeu, una notícia nova. Em sap greu, si és així, però és que no en tinc d’altra, vull dir cap altra que valgui realment la pena de ser proclamada als quatre vents. Bé, sí, en tinc una altra, que brolla com natural-ment de la primera: Déu vessa aquest amor, és a dir, es vessa ell mateix, a cadascun de nosaltres, a tu, al del teu costat, a mi…; i ho fa amb un amor etern, immens, tant que no podem no solament ni sospitar sinó que, un cop sentida, aquesta notícia, ni podem entendre-la. No sé si us heu preguntat mai davant de quines veritats exerciu la vostra fe; feu-ho, proveu-ho. D’entrada, sense pensar-hi gaire, jo diria, per exemple, que l’exercim, la fe, davant aquestes afirmacions dogmàtiques: l’encarnació –és a dir, que Déu s’hagi fet home–, la resurrecció –és a dir, que Jesús, mort i sepultat, hagi ressuscitat–, la presència real de Jesús en l’Eucaristia, en el pa, doncs, i en el vi que aviat seran consagrats… fets, veritats, ja ho veieu, fonamentals de la nostra fe cristiana però que ens sobrepassen del tot; senzillament, i més enllà dels nostres dubtes i de les nostres foscors, els creiem per més que els nostres sentits no ens els corroboren ni la nostra intel·ligència, tan gran i alhora tan limitada, no els pot demostrar ni tan sols mig enténdre. Bé, doncs; i davant aquesta bona notícia que avui, com aquell qui res, se m’ha acudit de proclamar, davant de l’afirmació que Déu és Amor, que Déu ens estima, noteu que per creure-la heu de fer un veritable acte de fe? Home, més d’un de vosaltres, i jo mateix, potser diria que no gaire; no ens és difícil, francament, creure que Déu és amor; ho trobem com natural, com evident; si jo mateix, pecador com soc –i no ho dic per quedar bé ni perquè algú em doni un copet a l’esquena tot dient-me que no deu ser tant–, si jo mateix, doncs, soc capaç d’estimar, ni que sigui una mica, si soc capaç, i segur que també tots vosaltres, pecadors com sou –i a veure qui és el primer a tirar pedres!– si som capaços, dic, de fer actes d’amor, aleshores podem afirmar, podem creure sense cap esforç, que Déu sigui Amor, que Déu estima molt, sí, molt més que nosaltres però sense que dir-ho, això, ens reclami cap veritable acte de fe. Doncs alerta, germans, si ens pensem entendre l’amor de Déu potser és que el fem a mesura humana, una mesura, sí, molt superior a la nostra, però humana al cap i a la fi. Estiguem-ne segurs, germans, l’amor de Déu no hi ha qui l’entengui, sobrepassa infinitament allò que podem sospitar; Déu, per amor, fa el que no fa ningú, per sant que sigui. Déu estima i perdona, i abraça i salva, la persona, viva o difunta, que més tenim per pecadora, la persona que més avorrim, que més ens incomoda –que cadascú hi posi noms i cognoms ben concrets– doncs sí, Déu l’estima i no la condemna (i que al cel ens puguem veure tots, ep, i tots a primera fila!); a vegades, en moments breus però molt intensos, Déu em fa la gràcia –no la gracieta sinó una autèntica gràcia que desitjo per a cadascun de vosaltres– la gràcia de pensar, i de creure, que si jo, per la seva incomprensible misericòrdia, soc salvat, estimat, redimit, doncs això ja està fet, segur que ja està fet per a tothom. No ho entenc; ho crec.
M’he estès molt en això. La culpa, més ben dit la causa, és l’evangeli que avui ens ha estat proclamat; aques-ta escena de la dona pecadora envoltada per una colla de cafres (potser algun d’ells, potser tots, són també adúlters; ai!, que això continua passant, se la carreguen les dones, i els homes tan tranquils!) –que Déu ens alliberi dels que se senten perfectes complidors de la llei i que fan servir els preceptes, siguin de Moisès o de l’evangeli o del dret canò-nic, com a armes llancívoles, diguem-ne pedres–, aquesta escena, doncs, de la dona pecadora envoltada de cafres hipòcrites però, i aquí rau el nucli fonamental de l’escena, envoltada, abraçada, salvada, per la mirada i la paraula de Jesús: jo tampoc no et condemno. Perquè no he vingut, continua dient avui Jesús, a condemnar el món sinó a salvar-lo. Tot el que he dit de l’amor de Déu és en Jesús que es manifesta, que es revela, no ho oblidem. Tant de temps que estic amb vosaltres, va dir Jesús a Felip, i encara no creus que jo estic en el Pare i que el Pare està en mi? Quan d’aquí a pocs dies, el dijous sant, escoltem i potser ho veurem reflectit plàsticament que el prevere, que Jesús, s’agenolla a rentar els peus del apòstols, és Déu mateix qui ho fa, és Déu mateix que ens renta els peus, el pecat a tots.
Germans estimats. Us vull dir encara dues coses: 1a. hem de llegir i assumir els textos que la litúrgia ens va oferint aquests diumenges de quaresma com una catequesi que ens fa aprofundir més i més la persona de Jesús, i per tant qui és Déu. Si podeu, ara que ja som quasi a les portes de la gran setmana santa, rellegiu-los, aquests textos, mediteu-los, devoreu-los. 2a cosa: Proveu de mirar les escenes evangèliques, com la d’avui, no com si estiguéssiu en una platea de teatre mirant un espectacle més o menys bonic, més o menys entranyable, sinó posant-vos dins l’escena, a l’escenari, i identificant-vos, posant-vos a la pell, de cada un dels personatges: els acusadors, la dona, i si voleu, i sobretot, identificant-vos amb Jesús mateix.
I tinc una altra bona notícia a dir-vos: l’amor rebut de Déu, i no hi ha ningú que no el rebi, no és per quedar-nos-el, no és per tornar-lo a Déu, com aquell que li va tornar la moneda que havia rebut i que havia guardada per a ell mateix dins un mocador; no, l’amor que rebem de Déu, el regal que rebem de Déu, i tots el rebem, és per compartir-lo, per difondre’l, per testimoniar-lo, per fer-lo rendir… i això és bona notícia, efectivament, perquè és font de joia, no d’una joia qualsevol sinó de la mateixa joia de Déu. Proveu-ho, no falla mai.
Última actualització: 9 abril 2025