Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (5 de gener de 2025)
Jesús fill de sira 24:1-4.8-12 / Efesis 1:3-6,15-18 / Joan 1:1-18
Cada Nadal, germanes i germans, celebrem d’una manera particular l’amor de Déu manifestat i revelat en l’Infant del pessebre. La Paraula s’ha fet carn, i tots nosaltres estem cridats a ser veu d’aquesta Paraula!
Molta llum ens cal per arribar a entendre aquest misteri de l’amor de Déu per tota la humanitat. Un misteri que no és un absurd per a la raó humana, sinó un excés de llum per a la nostra percepció, una llum que amara més el cor que el cap i que sadolla la nostra capacitat de creure i estimar: Déu fet infant, ajagut en un pessebre.
Sempre que amb actitud contemplativa mirem el pessebre, amb el seu paisatge de molsa i suro, o amb aquelles figures que hem desembolicat cada any per aquestes dates, segurament estem davant la icona més pura de la innocència humana. Els nens hi veuen la possibilitat d’un món ideal, els adults l’enyorem. Tenim nostàlgia d’un món fet de rius brillants com la plata, de muntanyes nevades, de pastors amb el sarró ple de torrons i garapinyades, de bous i mules ben alimentats, d’homes savis que venen de lluny per portar presents, d’homes i dones humils, generosos i dignes, d’infants embolcallats sobre un feix de palla tova i càlida.
Nadal és tot això, sens dubte. Nadal és aquest desig d’autenticitat, de senzillesa, de pau i harmonia. Llegia fa poc que es fan més de dos-cents pessebres vivents en diferents indrets de Catalunya. I no només això: quantes representacions dels pastorets?, quantes misses del gall?, quants “tiós” cagaran de nou?, quants poemes de Nadal? La tradició del Nadal sembla que no es perd entre nosaltres i no crec que sigui veritat que el consum s’ho mengi tot. Molta gent i en molts indrets s’aprecien les tradicions nadalenques i es conserven, encara que sigui una mica al marge de la fe.
Ara bé, Nadal no és només això. La gran alegria de què parla Isaïes no és una alegria superficial com el tremolor d’una nostàlgia que dura el que dura el pessebre en les nostres llars abans de tornar a la cruesa del món real. Nadal no és un parèntesi que Déu obre en la nostra història, sinó la revelació del seu sentit, més enllà dels dies i els símbols d’aquesta entranyable festivitat.
Per què Déu s’ha apropat d’una manera tant insòlita, assumint la nostra condició humana? Una condició amenaçada i assetjada per tots cantons i que, malgrat els perills, busca incessantment la llum de la transcendència, la llum de Déu. I, tant proper s’ha fet, que ha volgut que en la fragilitat d’un infant hi puguem contemplar el rostre humà de Déu. Déu s’humanitza perquè vol que la persona humana es divinitzi. S’han canviat els termes de la creació del Gènesi, quan passem de dir que “l’home és fet a imatge i semblança de Déu” a dir que “Déu es fa a imatge i semblança de l’home”, d’aquest Infant en
braços de Maria. Aquella infinita distància entre el cel i la terra, entre el Creador i la Creatura, només la pot superar l’amor. Un amor desproveït de tota pretensió de poder, que en Jesucrist, com diu l’apòstol Pau: “començà a captenir-se com un home, com un infant qualsevol,” perquè ens estima, perquè la seva llibertat “està condicionada” per una desmesura d’amor, un misteri d’amor a aquest món, necessitat, esclavitzat, trist i sense esma, que té fam i set de retrobar el sentit de la vida.
L’encarnació del Fill esdevé l’acte suprem d’aquest amor de Déu a l’home; un amor generós, compassiu i misericordiós. En diverses ocasions i de moltes maneres Déu mostra el seu amor per nosaltres, però encarnant-se, aquest amor arriba al seu cimal. Déu es feu home per nosaltres, i esdevé així la porta de l’home cap a la participació plena de la filiació divina perduda pel pecat.
L’alegria de Nadal no neix de la dolça enyorança que provoca en nosaltres un pessebre fet amb figuretes de fang. L’alegria inefable de Nadal neix de la Paraula que Déu ha volgut plantar, com una tenda, en el cor de la humanitat, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Nadal és precisament el temps propici per acollir aquesta Paraula que tenim arrecerada al cor, i posar-nos en sintonia amb aquest nadó que encara jeu indefens per reconèixe’l en tantes menjadores com hi ha escampades pel nostre món, en tants pessebres, potser no tan idíl·lics com els de les nostres llars, però sens dubte molt més reals i que reclamen la nostra solidaritat.
És Nadal i Déu s’ha fet llum i plor i s’ha consumit d’amor per tots nosaltres. Que sapiguem acollir i fer present aquest amor i aquesta llum entre els qui ens envolten i la cerquen amb sinceritat de cor.
Última actualització: 5 gener 2025