Homilia del P. Bernat Juliol, Sotsprior de Montserrat (9 de març de 2025)
Deuteronomi 26:4-10 / Romans 10:8-13 / LLuc 4:1-13
Estimats germans i germanes en la fe:
Els animals apareixen molt freqüentment en la Sagrada Escriptura, en la literatura o en la iconografia com elements simbòlics carregats de sentit. Avui mateix, en el salm responsorial que hem cantat, s’hi feien presents lleopards i escurçons, lleons i serpents. Permeteu-me que per a aquesta reflexió, n’introdueixi un de nou: el burro. No voldria fer aquí un tractat general sobre els burros, tot i que, veient com va el món, potser algun dia caldrà.
M’agradaria referir-me a un burro concret. No sabem com es deia, ni tan sols sabem si tenia nom. Va viure a Atenes durant el segle III a.C. i va ser propietat d’un tal Crisip. Un bon dia, aquest burro, que ho devia ser força (de burro), va trobar la bota de vi del seu amo i va començar a veure’n amb generositat i abundància. Evidentment, al cap d’una estona, l’animal va començar a comportar-se d’una manera molt estranya. Quan el seu amo ho va veure, va començar a riure i, va riure tant, que es va morir.
En realitat, Crisip fou un dels filòsofs més importants de l’antiga Grècia i se’l considera un dels màxims representats de l’escola estoica. Diuen que mai no anava a dormir sense haver escrit almenys 500 línies i es creu és l’autor de més de 700 obres. De tot el seu llegat no en queda res. Malgrat haver estat un dels escriptors més prolífics i influents de l’antiguitat, Crisip ha passat a la història popular, no com un gran intel·lectual, sinó com aquell que va morir de riure veient que el seu burro anava begut.
I nosaltres, com volem ser recordats? Quin és el llegat que volem deixar darrere nostre? Vivim coherentment amb allò que és important de debò? Quantes coses sense importància determinen la nostra vida? Quant de temps malgastem invertint-lo en nimietats que no tenen cap transcendència? Quantes energies perdem lluitant contra fantasmes que no existeixen? Quan deixarem de córrer per començar a pensar com a on estem corrent? Germans i germanes, que tot allò que representa el burro de Crisip no ens faci perdre el sentit vertader, autèntic i profund de la nostra vida.
I quin és aquest sentit? El temps de Quaresma, que hem començat aquesta setmana, pot ser una bona oportunitat per
aprofundir-hi. I les lectures que han estat avui proclamades ens serveixen d’iniciació. Ens ensenyen que només una vida viscuda des de la fe té sentit. Només Déu ens pot conduir fins al «país que regalima llet i mel», com ens deia el Deuteronomi. O «cap dels qui creuen en ell no serà defraudat» com ens recordava sant Pau a la carta als Romans. La fe en Jesucrist Ressuscitat és, doncs, la gran resposta que buscàvem. És el que dissipa tots els nostres dubtes i ens fa posar-nos a caminar vers l’encontre amb Déu. La fe és el que ens permet entendre que només aquell qui és l’Amor és digne de ser adorat i glorificat.
Ara bé, la fe és exigent. La fe no admet termes mitjos. La vertadera fe ens fa allunyar de les aigües tranquil·les dels ports enyorats per tal d’endinsar-nos a mar obert, a mercè de les tempestes i dels vendavals. L’evangeli de les temptacions que hem sentit fa una estona ens posa en guàrdia sobre el perill de viure una fe a mitges. Jesús ens ensenya que la voluntat del diable és que visquem una fe mediocre. La mediocritat, ens mostra el Senyor, és la gran enemiga de l’ànima.
Així, quan Jesús rebutja de convertir les pedres en pa, no ho fa pas perquè no pugui, sinó perquè no vol rebaixar la seva immensa majestat davant la insignificança del diable. I quan Jesús no accepta el poder sobre els reialmes que li són oferts, no ho fa pas perquè no pugui, sinó perquè la seva força s’estén molt més enllà del que el diable li pot donar. I quan Jesús no vol llançar-se daltabaix perquè els àngels el sostinguin, no ho fa pas perquè no pugui, sinó perquè l’abisme que li mostra el diable no és prou gran a fi que la seva glòria es pugui manifestar. Jesús ens mostra avui que la fe implica radicalitat, anar fins al fons, determinació total.
Com que fa una bona estona que parlo, els escolans segurament ja han desconnectat del que dic. És per això, que, ara que no m’escolten, aprofito per explicar un acudit que ells mateixos es van inventar l’altre dia. Quan els monjos fem alguna broma sempre diuen que és «una broma de monjo». Aquesta, podríem dir que és «una broma d’escolà». «Bernat -em van dir- saps perquè l’Església és la xarxa social més gran del món?» «No -els vaig respondre». I em digueren: «Perquè té molts laics».
Més enllà de la qualitat de l’acudit, em quedo amb la genial intuïció que van tenir sobre la grandesa de l’Església. És en aquesta gran comunitat que som cridat a llençar-nos a la recerca de Crist.
És en aquesta gran comunitat on el Senyor ens demana que visquem la fe amb coherència i profunditat. Ara bé, tenim la sort, de què la nostra fe, de tant en tant, i malgrat que sigui Quaresma, també ens regala un petit somriure.
Santa Quaresma!
Última actualització: 9 març 2025