Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (22 de juny de 2025)
Gènesi 14:18-24 / 1 Corintis 11:23-26 / Lluc 9:11b-17
El nostre món i els nostres mitjans de comunicació, tenen, estimats germanes i germanes, una tendència a explicar els problemes, els conflictes i a no parlar tant de les coses que van bé. D’una banda parlar de la normalitat positiva és menys mediàtic que parlar del conflicte, però diria que fins i tot es parla menys d’allò que és positivament extraordinari, del que ho és negativament. Amb tot, les històries d’estimació que van més enllà d’allò normal, tenen força. Hi ha alguns personatges públics que encarnen aquesta actitud, la de la donació i la generositat fora de la raó. Entre ells, molts dels qui l’Església proclama sants. No donaré cap exemple, perquè crec que és millor que cadascú hi pensi, segons els seus gustos!
Potser mai no relacionaríem aquestes històries amb el relat de la multiplicació dels pans i els peixos o el de la benedicció de Jesucrist sobre el pa i el vi, transformant-los en el seu cos i la seva sang, però em sembla que, en aquests dos casos, hi ha un amor “extra ordinari”, potser irracional i tot. En aquests dos casos la visió de la realitat i del futur, juntament amb la donació de Jesús mateix, arriba a nivells que estan fora de les mesures humanes del pensament.
En la multiplicació dels pans i els peixos que hem llegit a l’Evangeli, la posició normal, l’ordinària, la racional és la dels deixebles: hi ha molta gent, cinc mil, hi ha poc menjar, cinc pans i dos peixos, anar a comprar la diferència de menjar entre allò que es té i allò que cal és impossible; per tant, tal com diem popularment: Que cadascú es busqui la vida, i no per indiferència dels deixebles, sinó segurament per arribar abans i millor a la solució volguda per tots! Que tothom mengi!
Però si apliquéssim aquest raonament a les històries de generositat extraordinàries, segurament que cap d’elles no s’hauria arribat a produir.
L’Evangeli, en canvi, explica com la reacció de Jesucrist és totalment diferent. No sembla en cap cas dominat per aquesta racionalitat tan normal i és capaç de veure un altre horitzó, una altra possibilitat. Una solució que és fruit del seu amor, de la seva compassió per tota aquella gent. Si ens posem una mica romàntics, per voler que aquella trobada s’allargués, que aquell moment de predicació, de comunicació del Regne de Déu no s’acabés.
Potser ens hem quedat tan sovint en la qüestió física de la materialitat de la multiplicació que no hem vist la grandesa de l’actitud de Jesús. I la primera no la podrem reproduir, però la segona la podem tenir com a referent i l’arribem a observar en les històries d’amor no calculat.
Deia Cebrià de Cartago que “la voluntat de Déu és aquella que Crist feu i ensenyà: humilitat en el comportament, estabilitat en la fe, respecte en les paraules, misericòrdia en les obres, conservar la pau amb els nostres germans”. Això tan senzill, és sovint un exercici d’amor extraordinari.
El prefaci d’avui ens diu precisament que per recordar fins al final del temps la seva passió, Jesús ens deixà l’eucaristia. És a dir un record de la seva vida, de la seva persona, del seu evangeli.
A Montserrat la nostra missa conventual ha estat sempre un moment fort d’acolliment de grups i de persones. Voldria que aquesta celebració estigués sempre lligada a la memòria de Jesucrist per a tots.
Els escolans, i les vostres famílies, tan fidels a les nostres conventuals de diumenge i altres grans solemnitats, heu sostingut la litúrgia amb el vostre cant. Alguns de vosaltres heu fet la primera comunió aquí, altres fins i tot, us hi heu batejat i confirmat. Per mitjà de les explicacions litúrgiques, de la formació, de comprendre el sentit del que canteu, intentem que també pugueu comprendre que tot això que vivim és precisament memòria de Jesucrist, de la donació total. Molts dels cants de l’ofertori tenen aquest sentit: “Memoriale”, “Oh sacrum convivium”. Penso que intentem posar una mica en pràctica aquella frase de Sant Anselm de Canterbury, que era benedictí, “fides quaerens intellectum”, la fe pregunta a la raó, per no negar-nos mai ni nosaltres ni vosaltres, una pregunta i un intent de resposta. L’ acolliment a la curiositat intel·lectual sobre Déu, en tothom, nens, joves adults i vells, serà sempre un patrimoni monàstic. Les nostres respostes no són perfectes, intenten dir alguna cosa especialment d’aquest misteri que ens recorda a Jesús.
Avui torna a ser un dia trist, en el qual planeja en el món l’amenaça d’una altra guerra entre Israel, recolzat pels Estats Units i Iran. Esperem que la situació no avanci, però és una mostra més que la donació, l’amor intel·ligent, no només cristià sinó senzillament humà no dominen.
Tornar a l’actitud d’acolliment de Jesucrist és fonamental, una actitud que les dues lectures d’avui ens expliquen. La radicalitat del “preneu i mengeu-ne tots” sempre m’ha sorprès, trenca qualsevol prejudici i diferència, i posa les persones humanes per sobre de tot. Potser un món eucarístic seria un món inspirat en l’acte de donació de Jesucrist, de sí mateix a tothom, sense excepcions.
Avui com cada dia de Corpus, es fa una col·lecta per Caritas Diocesana, amb el lema “on hi ha persones, hi ha esperança”. La frase recull l’aposta de la institució eucarística per un futur diferent, per una església que es construeix en la solidaritat a imitació de la donació de Jesucrist, com un ferment perpetu d’amor i generositat. Hi podem col·laborar.
Els homes i les dones imitem aquesta actitud des de la nostra fragilitat, per camins que no seran mai fàcils ni exempts de moltes ambigüitats. És un preu que ens cal pagar per la nostra condició humana. Amb tot, l’exemple del Senyor ens va al davant i ens permet no quedar-nos en la nostra feblesa, sinó saber que som perdonats i que podem avançar cap a Ell, cap a on Ell ens espera, un Regne de pau i d’amor, un Regne eucarístic.
Celebrem-ho avui, dia de Corpus.
Última actualització: 22 juny 2025