Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (17 d’abril de 2025)
Èxode 12:1-8.11-14 / 1 Corintis 11:23-26 / Joan 13:1-15
Et quid est sic mittere manum, ut scias quia talia te oportet praeparare, Així com poses la mà, sàpigues que et fer alguna cosa semblant. (Sant Agustí. Tractats sobre l’Evangeli de Sant Joan. 84)
Entre les multituds que el diumenge de Rams aclamaven Jesucrist i la soledat de la Passió i la creu que hem anat vivint tota aquest Setmana Santa i que culminarà demà, el Gran Divendres, celebrem avui un sopar, una cena ens diu la litúrgia. Enmig d’aquest drama personal de Jesucrist, enfrontats als canvis d’humor i de tendència del poble, aquest Dijous Sant ens porta a l’ambient familiar i comunitari propi de qualsevol àpat, ens col·loca en la intimitat dels deixebles amb el mestre, en aquells dies intensos de la seva pasqua.
El dijous sant ens fa conscients de la idea d’aquesta comunitat, d’un Déu present, d’una assemblea oberta i acollidora.
Reunida entorn del menjar però amb un abast molt més gran que el d’alimentar-se, la cena d’avui, recorda aquella de Jesús amb els seus deixebles, que era també commemoració de la Pasqua jueva, un moment fort, familiar i comunitari que incorpora la memòria de les gestes de Déu en el passat.
(Pel relat que tenim, sembla que en aquest darrer sopar ni menjaven drets ni amb tanta pressa com ens ha dit el llibre de l’Èxode.)
Aquesta església fa de l’àpat una pregària perquè no només recorda les gestes del passat sinó que creu i confessa Déu actuant ara i aquí.
Una comunitat que és finalment, assemblea, la traducció de la paraula grega eklesia. Persones, pobles i cultures s’han incorporat a la taula, perseguint de fer veritable la profecia universal ja en l’Antic Testament de la unitat de tots en el Regne de Déu.
I enmig aquestes tres realitats, la comunitat, (el record, la memòria, la confessió… de Déu,) l’acolliment als pobles de la terra, Jesús de Natzaret va voler deixar-nos el signe sacramental més potent, més transcendental, més repetit que potser hagi tingut la humanitat. El pa i el vi, lliurats com cos i sang de Crist.
Perquè Ell en aquesta cena que celebrem, va fer un reconeixement de la realitat comunitària que havia construït, cuidat i liderat amb els seus deixebles. Va pregar amb la intensitat més gran que haguem conegut i ens va deixar la possibilitat de fer-lo present com a Fill de Déu en dos elements tan normals i quotidians com el pa i el vi. A més però, el sagrament de l’eucaristia compleix aquesta altra funció d’acolliment universal i per això en aquesta Església cristiana encara separada per confessions diverses, eclesialment allò que marca definitivament la unió dels cristians és la capacitat de compartir l’eucaristia, perquè ens fa un sol cos de Crist. Per això la celebració d’avui també la vivim en el desig de la unitat, tal com (cantàvem cantarem): “formant unitat ens reuneix l’amor de Crist…”
La celebració ens deixa aquestes tres idees identitat compartida, obertura i acolliment, fe expressada en la invocació de Déu.
Sabem que la paraula de Déu és viva i eficaç, que hauria d’ajudar-nos a comprendre el món i a donar-li solucions. També l’eucaristia hauria de portar sentit per a tots. En el dijous sant d’aquest 2025, permeteu-me que miri una mica enrere per d’alguna manera demanar
que puguem créixer en el sentit de fraternitat, de comunitat. L’Església que s’edifica al voltant de l’eucaristia és com deia Lumen Gentium, imatge de la fraternitat humana. El repte de construir una societat que estigui comunicada, no només connectada és molt important. Des de Montserrat hem volgut reconèixer aquesta realitat, present durant els nostres mil anys d’història en els quals no només hem estat comunitat que ha celebrat, sinó que molts, milions, s’han aplegat entorn d’aquest altar tants i tants pelegrins.
Que puguem continuar reconeixent com és Déu per Jesucrist qui es fa present en cada eucaristia, que és memòria i confessió de Déu. Repetida cada dia, també en el nostre ofici que estén la nostra litúrgia. Que tot això apunti sempre a Ell, a la capacitat de comunicar-se: (Maria… inscripció tron?). El seu cos, que avui venerarem, present permanentment en la capella del santíssim fa de la nostra basílica, un lloc habitat per Déu.
Fer-nos conscients de la realitat social humana i reconèixer la presència de Crist ens hauria de portar a voler transformar en sentit evangèlic aquest mon. Lliguem a la veneració i a la centralitat del sagrament eucarístic, el nostre desig de servir. Per això avui l’Església seguint l’exemple de Jesús es fa servidora i renta els peus, tasca reservada als criats. Ho fem recordant que el Senyor ho va fer amb plena consciència, i l’Evangeli ho subratlla, “Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava”, i a més ens va manar que ho reproduíssim. Per això aquest dijous sant s’anomena en la tradició anglicana Maundy Thursday, dijous del mandat.
Rebem avui de Jesucrist el do de repetir l’acció de gràcies sobre el pa i el vi, “feu-ho per celebrar el meu memorial”, i el do de fer-nos servidors, “Si, doncs, jo, que soc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet».
Som conscients que aquest exemple ens hauria de portar a canviar els cors i que aquí Déu hi pot fer alguna cosa. Si alguna vegada ens desaniméssim davant de la tossuderia humana, ens quedaria pregar. En alguns casos humans difícils, és molt interessant com la nostra Regla de Sant Benet, deixa pel final la pregària, com el recurs últim que tenim quan s’han exhaurit tots els altres.
Finalment podria també ser la nostra eucaristia, moment d’acolliment universal, signe que en les paraules “preneu i mengeu-ne tots” hi ha realment el desig de Jesucrist de mirar més enllà d’aquells deixebles que sopaven amb Ell. Aquí a Montserrat vivim cada dia la catolicitat de la fe. A la nostra missa conventual hi ha gent de tot el mon.
Aquest dijous sant ens convida a viure eucarísticament, donant gràcies. Això que celebrem il·lumina la nostra vida i la nostra realitat en el sentit de la necessitat de ser sensibles a Déu i als altres, en la comunitat i l’acolliment. Si la solemnitat d’avui ens ajuda a fixar-nos-hi, pensem, també vosaltres escolans que a cada missa, celebrem aquesta mateixa donació de Jesús.
Última actualització: 18 abril 2025