Homilia del P. Lluís Juanós, Monjo de Montserrat (16 d’abril de 2023)
Fets dels Apòstols 2:42-47 / 1 Pere 1:3-9 / Joan 20:19-31
Creure en Jesús, arribar a ser testimonis de la seva resurrecció no fou cosa fàcil i menys per aquells primers deixebles que compartiren la vida amb ell i veieren com el seu Mestre, aquell en qui havien posat les seves il·lusions i la seva confiança, era condemnat a morir en creu com un blasfem i malfactor.
De fet, aquesta ha estat la primera reacció de moltíssima gent al llarg de la història davant el missatge cristià i més en concret davant la resurrecció de Jesús. I no és d’estranyar si tenim en compte el que s’afirma en els relats de les aparicions del Ressuscitat: Jesús s’aparegué a Maria Magdalena; ella anà a comunicar-ho als deixebles, però no la van creure. Després s’aparegué a dos deixebles que feien camí i també anaren a anunciar-ho als altres, però tampoc no els van creure.
Poc hi creien els deixebles reunits amb les portes tancades per por dels jueus. La desfeta del Mestre els fa pensar que potser ells seran els següents a perdre la vida, i tot d’una, Jesús entra, i es posa enmig d’ells per desfer qualsevol ombra de dubte, per obrir els seus ulls a una fe més gran que totes les evidències, per infondre en els seus cors que la Pasqua és la novetat que cal proclamar a tots els pobles, la resposta definitiva de Déu al sentit de la vida i de la historia.
I és que l’amor ha estat més fort que la mort; un missatge que als ulls de molts pot semblar optimista, excessiu, irreal, per no dir sospitós d’un cert triomfalisme que no té res a veure amb la situació del nostre món, assetjat per conflictes internacionals, laborals o familiars, i tantes altres situacions de sofriment, d’injustícia o precarietat que no fan més que reforçar la legitimitat del dubte, o de pensar que el missatge de Pasqua no és res més que una cabòria de quatre il·luminats o una evasió espiritualista i desencarnada de la realitat que ens envolta.
Tot i així, cal dir que hi ha un dubte tancat en ell mateix que pot arribar a ser tant o més conservador que la més dogmàtica de les certeses. Hi ha agnòstics que militen sense cap dubte en el dubte més indubtable. Professen cegament el principi «dubto, ergo existeixo», és a dir, faig del dubte la meva fe, al voltant de la qual basteixo tot un sistema tancat, un sistema pseudoreligiós fet només de certeses inapel·lables. En canvi hi ha un dubte obert a noves possibilitats, que no es tanca en les pròpies certeses sinó que resta obert a una realitat més gran que el que podem constatar.
En efecte, vuit dies després d’aquell primer diumenge de Pasqua, els deixebles estaven una altra vegada tancats, i amb ells Tomàs. Tomàs estava segur de no tornar a veure mai més a Jesús. Es va negar a donar ales a les seves esperances per no veure-les fetes a trossos una vegada més i el seu escepticisme acaba sent l’oportunitat per a que Crist es manifesti de nou enmig d’ells, i accepti fer-se experiència sensible també per a Tomàs.
Com als altres deixebles, també li cal fer el procés que el portarà a creure; li cal morir a la seva incredulitat, a les seves certeses i dubtes per néixer a la fe i obrir el seu cor a una realitat més gran que totes les evidències. Quantes vegades voldríem reduir la nostra fe als criteris d’una verificació palpable, audible, visible, com si la percepció dels sentits fos l’únic camí per accedir a la realitat del Crist Ressuscitat i quantes vegades també haurem pogut constatar en la nostra vida el testimoniatge d’homes i dones que potser sense proclamar-ho amb paraules i discursos ens han manifestat amb el llenguatge de l’amor i la generositat que també “han vist el Senyor”. Jesús accepta el joc de donar senyals de la seva presència entre nosaltres, i per la fe ens obre a l’experiència de “veure” i “sentir” com continua viu i operant enmig del món.
Germanes i germans, l’evangeli d’avui posa a la nostra consideració una realitat que no podem oblidar: la fe de Tomàs és el reconeixement de que el Crist ressuscitat no es redueix a un fet, patrimoni del passat, sinó a algú que continua present i vivent en la nostra vida i en la nostra Església i no s’ha desentès de nosaltres, malgrat els nostres dubtes o la nostra poca fe, i si tot i així ens costa de veure-ho, Jesús ens demana com a Tomàs que “fiquem els dits en les seves ferides i la mà dins el seu costat” perquè no s’ha allunyat de la nostra realitat humana sinó que es fa “palpable” en la seva Paraula, en els sagraments i en les ferides d’aquells homes i dones que sofreixen i que perpetuen el seu cos entre nosaltres, aquell cos d’humanitat que anhela de nou participar de la seva redempció i la seva Pasqua. En aquest sentit, l’experiència de Tomàs és l’expressió més realista de l’itinerari de la fe de tot creient que cerca el rostre amorós del seu Senyor i aquesta recerca ens convida a fer nostra l’experiència d’aquells deixebles, d’aquell apòstol que malgrat el seu escepticisme sapigué reconèixer en Jesús el seu Senyor.
En els pobles de pagès, almenys quan jo era petit, durant el dia les portes de les cases es trobaven obertes. Aquesta manera de fer era un signe de confiança i d’hospitalitat; no hi havia cap temor. A qualsevol hora podies entrar a qualsevol casa com si fos a casa teva. No tenien por de res ni de ningú. Com els deixebles, vuit dies després de Pasqua, també nosaltres, amb els nostres dubtes i certeses, ens trobem reunits en nom del Senyor, en aquesta casa, sabent que Ell és enmig nostre. No tinguem por a obrir portes i finestres perquè ens entri la llum del Ressuscitat i l’aire fresc del seu Esperit. Feliços nosaltres si fem nostra la fe de Tomàs i sabem mantenir-la viva malgrat les clarors i ombres de la nostra Església i del nostre món.
https://youtube.com/watch?v=DaGJunUQpCE
Última actualització: 30 abril 2023