Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de novembre de 2025)
Isaïes 25:6a.7-9 / Romans 6:3-9 / Lluc 23:33.39-43
Permeteu-me començar aquestes paraules estimats germans i germanes, llegint-vos un fragment de Sant Agustí
“On és la mort? Busca-la en Jesucrist: ja no hi és. Hi era, però és morta. O vida, mort de la mort! Tingueu coratge: la mort morirà també en vosaltres. L’obra començada en el cap continuarà en els membres. La mort morirà també en nosaltres. Quan? A la fi del món, a la resurrecció dels morts, en la qual creiem sense cap dubte.
“La mort de la mort”. Sant Agustí con en tantes altres ocasions va elaborar una expressió forta per anomenar la vida. Però la “mort de la mort” tot i que signifiqui la vida, és sempre una vida que ha passat per la mort i la seva superació. No parlem d’una immortalitat com la dels àngels o fins i tot, la dels Elfs del Senyor dels Anells, que van passant temporades i spin offs i prequeles i seqüeles, i ells sempre són allà. No. Parlem de la vida humana i cristiana, de vides que comencen i acaben per ressuscitar.
La litúrgia d’ahir de Tots Sants, tenia molt present que contemplàvem la multitud dels sants, com una realitat que només podíem afirmar dels difunts. És difícil parlar en aquesta vida de santedat acomplerta, tot i que la nostra intuïció ens fa dir a vegades: Quin sant o quina santa! referint-nos algú proper. Veneràvem ahir tots els qui gaudien de Déu i gosàvem afirmar que eren molts i variats i per això els demanàvem que intercedissin per nosaltres, com si es tractés d’una força que de Déu i del seu Regne en el cel vingués cap a nosaltres.
Avui en canvi, recordem també els difunts però, no tant en l’afirmació de la seva santedat assolida, sinó en l’esperança i en la pregària que hi arribin, sabent que la porta està oberta. El resum de la segona lectura de Sant Pau seria aquest: Crist ha obert la porta de la vida perquè ha mort la mort, i des d’aquest moment només ens cal compartir la seva humanitat i la seva mort, per entrar amb ell per la porta de la resurrecció.
Avui, encara, que celebrem els difunts en diumenge, dia de la Pasqua, vivim més la perspectiva plena d’esperança sobre tots els qui ens han deixat i avui recordem: Avis, pares, germans, fills i nets, amics, la majoria havien fet el seu camí vital, altres ens presenten amb la seva mort prematura un gran interrogant, i perquè? Posen més a prova la fe que professem en afirmar que creiem en la resurrecció dels morts i la vida eterna, com si a aquesta afirmació li poséssim una condició, que digués, que hi creiem però sempre que la vida duri aquells mínims que racionalment esperem. En els casos en els que no és així, és en els quals ens cal més que mai la fe i l’estimació per els qui ho pateixen.
Tant ahir com avui miràvem a una tensió, a una relació entre la vida humana i el futur després de la mort, una tensió que sempre es resoldrà a favor de la vida, per la voluntat de salvació de Déu i si nosaltres hi responem.
A aquesta resposta hi estem cridats mentre caminem en aquest món i és precisament la nostra actitud de batejats, de cristians, de seguidors de l’evangeli la que ens permet passar la porta que Crist ens ha obert. És aquest viure en cristià que d’alguna manera crea un pont misteriós entre la nostra realitat i la de Déu, que tal com la vivim aquí, confiem que la viurem en el seu Regne, augmentada i multiplicada, quan Ell ens hi cridi.
La nostra comunitat recorda aquest any el Pare Abat Sebastià que morí el dia 16 de setembre. La seva llarga vida fou un testimoni d’amor a la vida monàstica i de servei a Montserrat, en tasques sempre exigents. La frase d’una seva homilia de Nadal: Ens cal tornar amb amor l’amor que hem rebut de Déu, ens queda com un breu i essencial testament espiritual.
Les lectures de la missa d’avui, ens donen imatges tan de la realitat futura, com en el llibre del profeta Isaïes, “aquell dia…”, el Senyor eixugarà totes les llàgrimes”, com de la vida present, en el salm: Déu ens acompanya com un Bon Pastor en tot moment de la nostra existència, els bons i els dolents.
Però cap lectura d’avui, ens posa tan davant de la necessitat de la nostra resposta a Déu com l’Evangeli. Imaginem tots per un moment que som davant la mort, una mort evitable i que tenim davant el Senyor de la vida, el qui ha promès sempre coses tan boniques… No sentiríem la temptació de provar Déu? De forçar-lo a ser Ell, però com jo vull, naturalment a favor meu? a complir tot allò que diu que és, i si, no ho fa, a tirar-li a la cara que és un mentider? Aquesta és l’actitud del lladre, jo no diria dolent, jo diria normal. Perquè és força normal no assumir la nostra part de responsabilitat en una situació desesperada i aferrar-nos a una construcció personal, i això és en el fons allò que fa aquest lladre, crucificat al costat de Jesús.
L’altre lladre en canvi és humil. I la humilitat passa per incorporar el nostre passat en el moment final i no pretendre forçar la història. Exigir alguna cosa a Déu? No. El bon lladre sap que no pot fer-ho. Que no pot utilitzar a Déu per a cobrir i amagar la seva vida davant d’Ell. Sap que no mereix el seu amor i la seva bondat i reconeix que només se salvarà per la seva misericòrdia.
I el seu gran mèrit és que reconeix això davant de Crist crucificat i moribund. El gran discurs de la divinitat messiànica, que sembla totalment trencat dalt de la creu, és afirmat i reconegut per aquest bon lladre, que nosaltres identifiquem amb Sant Dimas. Allà on tots havien fugit i negat Jesucrist, Sant Pere el primer, per por i perquè no hi reconeixien la grandesa de Déu, el bon lladre pertany a la petita església fidel al peu de la creu.
Quina lliçó per a la nostra vida! Que en tot moment, tot i que no siguem lladres ni necessitem una salvació de la mort tan radical com la d’un crucificat, no utilitzem Déu per superar la nostra incoherència sinó que sapiguem presentar-li la vida perquè la seva força és salvar-la, i en això reconeguem el Crist, el Messies, Déu fet home, fins i tot en les situacions on menys ho sembla.
Última actualització: 3 novembre 2025