Homilia del P. Lluis Planas, monjo de Montserrat (9 de novembre de 2026)
Ezequiel 47:1-2.8-9.12 / 1 Corintis 9b-11.16-17 / Joan 2:13-22
Avui, trencant el ritme de les lectures dels Diumenges, l’església ens proposa que celebrem la dedicació de la catedral de Sant Joan del Laterà. A l’església catedral que podem trobar a totes les diòcesis del món és, sobretot, on el bisbe de cada diòcesi, com un bon pastor, transmet a les seves ovelles l’ensenyament que ell considera més oportú per l’aliment espiritual dels seus fidels diocesans. La catedral del bisbe de Roma no és el Vaticà sinó la Basílica de Sant Joan del Laterà. És símbol de l’autoritat i el magisteri de Pere i els seus successors, els Papes que amb el seu ensenyament, exerceixen el lideratge espiritual de l’Església Catòlica. Aquí té el seu origen l’expressió “ex cathedra”, perquè quan el papa parla a tots els catòlics des de la seva càtedra, és a dir, des d’aquesta basílica de Sant Joan del Laterà, practica el seu ofici de pastor i mestre en virtut de la seva autoritat apostòlica. Això no vol dir que cada vegada que el Papa parli, tot sigui dogma, com l’expressió “ex catedra” ens pot suggerir.
Fa 30 dies, amb data del 9 d’octubre, el bisbe de Roma, el Papa Lleó XIV, ens va enviar una exhortació apostòlica a tots els creients. De fet aquest document, com ens fa saber el Papa Lleó, el va començar a escriure el Papa Francesc i ell hi ha afegit algunes reflexions personals. En llatí es coneix aquest document amb les primeres paraules del document “dilexit te” que traduïm per «t’he estimat». Voldria convidar a llegir aquest document que ens exhorta a tenir una sensibilitat més gran envers els més pobres. Ens diu: «hem admirat la manera com Jesús s’identifica «amb els més petits de la societat» i com el seu amor, entregat fins al final, mostra la dignitat de cada ésser humà, sobretot quan és més feble, miserable i sofrent. Perquè «tots els cristians puguin percebre la connexió forta que hi ha entre l’amor de Crist i la seva crida a apropar-nos als pobres».
En aquest document, més endavant ens diu: « La condició dels pobres representa un crit que, en la història de la humanitat, interpel·la constantment la nostra vida, les nostres societats, els sistemes polítics i econòmics i, especialment, l’Església. Al rostre ferit dels pobres trobem imprès el patiment dels innocents i, per tant, el mateix patiment del Crist. Al mateix temps, hauríem de parlar potser més correctament dels nombrosos rostres dels pobres i de la pobresa… aquells que no tenen mitjans de suport material, la pobresa del qui està marginat socialment i no té instruments per donar veu a la seva dignitat i a les seves capacitats, la pobresa moral i espiritual, la pobresa cultural, la del qui es troba en una condició de debilitat o fragilitat personal o social, la pobresa del qui no té drets, ni espai, ni llibertat.» Un ventall de realitats als quals hi hem d’estar atents.
El text va més enllà i ens proposa el camí per anar més a fons: ens presenta com Déu opta pels pobres. El document ens recorda que «Déu és misericordiós i el seu projecte d’amor… s’estén i es realitza en la història», tal com es fa evident a la Bíblia i es fixa, sobretot, com Jesús va estar atent a les necessitats dels qui trobava en el camí i com ensenyava a fer-ho als seus deixebles . Fet aquest pas amb detall, el document ens convida als qui som i ens sentim Església a «reconèixer en els pobres i en els qui sofreixen, la imatge del seu fundador pobre i sofrent» i esforçant-nos «a alleujar la pobresa» i així servir el Crist. Així s’ha entès també al llarg de la història de l’Església. Per a mi és especialment emotiu quan dedica un record a «la vida monàstica, nascuda en el silenci dels deserts, la qual va ser des dels seus inicis un testimoni de solidaritat». I dona veu a Sant Basili el Gran que, «en la seva Regla, no veia cap contradicció entre la vida de pregària i recolliment dels monjos i l’acció en favor dels pobres» I Sant Benet que a la seva Regla recorda literalment: «Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè en ells s’acull més el Crist». Al llarg de la història de l’Església hi ha molts exemples d’homes i de dones amb aquesta sensibilitat i que el document papal esmenta.
Avui aquesta atenció pels més pobres encara és vigent. Perquè hi ha estructures que generen desigualtat… cal una conversió personal i comunitària. Un tema com aquest, a la nostra societat, hauria de tenir molta més rellevància. A les dificultats econòmiques hi podem afegir actualment una altra pobresa: com les malalties mentals, que impedeixen a moltes persones poder relacionar-se amb el seu entorn amb sentit comú i alhora conviure solidàriament. També cal dir que, davant la pobresa, hi ha qui s’aixeca per fer-hi front: la gran recapte d’aliments que es fa avui és un exemple.
La lectura que hem escoltat de Sant Pau als cristians de Corint ens ha fet unes preguntes que hem d’aprendre a respondre: «No sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit habita en vosaltres? Si algú profana el temple de Déu, Déu li’n demanarà compte, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres» Des d’aquesta perspectiva hem d’adonar-nos que el temple ho som tots. Fins els més febles. I Pau dirà als de Corint que, precisament els més indigents, materials, mentals, culturals se’ls ha de tractar amb més honor(1Co 12, 22-26). Aquest honor és absolutament contrari als prejudicis que es proclamen a la societat civil envers els més desemparats, com els immigrants, els sense llar, els qui fan cues als menjadors socials.
Potser ens incomoda sentir això. Però crec que podem recórrer a la primera paraula que apareix en el document papal «dilexit te» «t’he estimat». Quan preguis escolta en el teu interior aquestes paraules que són la teva experiència. Prega-les pels qui més necessiten sentir-les. Ells potser no ho poden fer i tu, almenys, pots fer que aquesta sigui una almoina per a ells: que se sentin estimats i reconeguts.
Última actualització: 11 novembre 2025