Homilia de Mns. Joan Josep Omella, Cardenal Arquebisbe de Barcelona (27 d’abril de 2024)
Fets dels Apòstols 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-47
1.- Avui celebrem la solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat. Hem pujat a aquesta muntanya per aplegar-nos en aquest Monestir que custodia la imatge de la nostra patrona. Venim a visitar la Mare de Déu i a demanar-li la seva intercessió. També volem agrair-li tots els béns rebuts al llarg d’aquest any.
La Rosa d’abril, la Morena de la Serra, l’Estel de Montserrat, ens observa des del seu tron i ens ofereix l’encontre amb el seu Fill, Jesucrist. Ella, des del cim d’aquesta muntanya contempla la nostra terra, s’uneix a les alegries de moltes persones, però pateix amb tots aquells que sofreixen per diverses circumstàncies. A uns i altres ens diu: «recordeu que no esteu
mai sols, recordeu que jo camino al vostre costat i desitjo que visqueu units al meu Fill».
Molts reptes afecten la nostra societat: unes eleccions a la cantonada, un temps de sequera preocupant, malestar en molts sectors com l’agrícola, un 24,4% de la població catalana en risc de pobresa, guerres en molts països del món, una creixent polarització política i social, etc. Podem dir que en el nostre món no ens en falten, de problemes. I, com a conseqüència d’aquesta creixent tribulació i incertesa, també constatem que en molts cors falta l’aire, l’oxigen de l’esperança.
És per aquest motiu que, mentre continuen els treballs del Sínode a Roma, el papa Francesc ha convocat pel 2025 un Any Jubilar, amb el lema «Pelegrins d’Esperança».
Charles Péguy, escriptor i poeta francès, medita i escriu paraules inspiradores sobre l’esperança, en El pòrtic del misteri de la segona virtut, que m’agradaria comentar per a la nostra reflexió i pregària. Péguy parla de les tres virtuts teologals -la fe, l’esperança i la caritat- i les presenta com si fossin tres germanes que avancen ben unides. L’autor sent una especial admiració per la més petita, l’esperança, que tot i ser menuda, es qui estimula les altres dues, les mou i fa caminar.
Certament, em meravella i commou veure persones que no perden l’esperança, que es mantenen amb il·lusió enmig de dificultats. L’esperança és com la tija d’una planta, que sembla feble i gairebé no es veu, però que la sosté i permet que creixi, broti i floreixi. Així l’esperança sosté les persones. La Mare de Déu va viure aquesta virtut de manera excepcional mentre va ser en aquesta terra. Ella és la Mare de l’Esperança.
Mireu, la veritable esperança té el seu fonament en Déu, perquè Déu no ens falla mai. Si no és així, si no es fonamenta en Déu, acaba per esfondrar-se, perquè, al final, un descobreix que tard o d’hora els éssers humans fallem. Déu compleix les seves promeses, pot trigar, però les compleix sempre i en això es fonamenta la nostra esperança. Una esperança que és font de la nostra alegria. Així ens ho recorda un cant tradicional del temps pasqual:
Quan pressentim veient la branca nua, que malgrat tot l’ametller florirà.
Quan esperem enmig de la nit crua; la nostra alegria ningú no ens la prendrà, la nostra alegria ningú no ens la prendrà.
Fa uns anys, en un Sínode de bisbes a Roma, va prendre la paraula el bisbe Alexandru Todea, ordenat clandestinament en un país del teló d’acer, d’aquells que estaven sota un règim ateu i comunista, i va dir:
M’alegro i dono gràcies a Déu d’estar per primera vegada a Roma en una trobada de bisbes amb el Papa. Jo he passat més de deu anys a la presó per ser catòlic. Avui puc exercir amb normalitat el meu ministeri i puc ser amb vostès aquí a Roma.
En sentir aquest testimoniatge, el papa sant Joan Pau II es va emocionar profundament.
La comunitat cristiana d’aquells països s’abandonava confiadament a les mans de Déu i esperava que, un dia, Déu els deslliurés de l’opressió i del sofriment. No perdien l’esperança i oferien els seus patiments per al bé de l’Església, dels germans que més pateixen al món i per a la salvació de les ànimes. I, per fi, van veure complertes les seves esperances. Aquest bisbe era testimoni del canvi viscut. ¿Quina era la pregària de l’Església, de les comunitats cristianes, en aquell moment de persecució? No era altra
que la del Salm 113: «No ens donis a nosaltres la glòria, no ens la donis a nosaltres, Senyor; dona la glòria al teu nom, perquè ets fidel en l’amor».
Germans, no perdem l’esperança en Déu. Ell no abandona el seu poble. Això és el que ens ensenya la Mare de Déu. Ella va confiar sempre en l’amor bondadós del Senyor. Així ho veiem en el moment de l’Anunciació i davant el drama de veure el seu fill mort a la Creu. Ella no va perdre mai l’esperança.
2.- L’esperança ens porta a confiar en els germans, a esperar alguna cosa dels éssers humans. Malauradament, sovint, tendim més a desconfiar que a confiar en els altres, a encasellar les persones i a no creure que puguin canviar i ser millors. Moltes vegades les aparences ens fan dubtar o malpensar d’algú. Prejutgem molt ràpid per la mera aparença i això ens impedeix arribar al fons i al cor de les persones. Els prejudicis són murs que no ens permeten veure la bellesa de les persones. Fàcilment, construïm murs entre nosaltres, etiquetem les persones, les menyspreem, perquè no pensen com nosaltres, perquè no són dels nostres. ¿Per què ens obstinem a encasellar les persones i a no esperar res d’elles?
Demanem a la Mare de Déu que ens ajudi a mantenir ferma la nostra confiança i esperança en les persones que ens envolten.
Déu sempre confia en l’ésser humà. Confia en cadascun de nosaltres i espera sempre la nostra conversió a Ell. La Mare de Déu de Montserrat, Mare de l’Esperança, ens demana, als qui la venerem avui, que confiem més en les persones, que sapiguem esperar, que no estiguem sempre de tornada de tot i que no perdem la il·lusió. I això no és ingenuïtat. Això solament brolla d’un cor confiat plenament en el Senyor. Déu diu al
profeta Isaïes: una cosa nova està brollant, ¿no ho noteu? (cf. Is 43,18-19). Que el Senyor ens faci el do de veure tot allò de bo que està brollant.
3.- Estic convençut que el nostre món aniria millor si sabéssim confiar més en Déu i en els germans. Conduïts per la Mare de Déu de Montserrat siguem tots testimonis i missioners d’aquesta esperança que necessita el nostre món.
Sempre he admirat els missioners. De fet, de les nostres terres catalanes n’hi ha hagut i encara n’hi ha molts pel món. I els admiro pel seu constant treball d’evangelització en molts països pobres del món. Ells són testimonis d’esperança. I ho són enmig de situacions, a vegades, ben difícils i ben dures. Però no perden l’esperança i volen continuar allí treballant colze a colze amb els més pobres. Són admirables i envejables, els nostres missioners. No s’encongeixen ni s’arruguen. Donen testimoni de l’amor de Déu, de la fe rebuda, en qualsevol lloc i en qualsevol circumstància.
Sentim-nos orgullosos dels nostres missioners. ¿No hauria d’ajudar-nos el seu testimoni a ser més valents i coherents a l’hora de viure la nostra fe i de testimoniar-la en els ambients en els quals vivim i ens movem?
El text de l’Evangeli que avui hem proclamat ens presenta Maria com la nostra esperança, com aquella persona en qui podem confiar sempre. Ella visita la seva cosina Elisabet perquè sap que necessita ajuda. La seva presència la consola i l’alegra. Maria sempre està a punt per ajudar-nos. Sempre trobem en ella vida i esperança.
Santa Maria no té por a mostrar Jesús, el seu fill, el Fill de Déu, als homes del seu temps. Ella mostra el fruit beneït del seu ventre als Mags d’Orient, uns testimonis privilegiats que representen tots els pobles de la terra. Ella no amaga Crist, el do preciós que ve del cel. ¿No hauríem de viure amb senzillesa, però amb valentia, la nostra fe i sense acovardir-nos? ¿Què ens importa que ens assenyalin amb el dit o, fins i tot, que puguin perseguir-nos? Hauríem de fer nostres les valentes i belles paraules de sant Pau:
¿Qui ens separarà de l’amor de Crist? ¿La tribulació, l’angoixa, la persecució, la nuesa, el perill, l’espasa? […] Estic segur que ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre (Rm 8,35-39).
Que santa Maria, Mare de Déu de Montserrat, ens mantingui ferms en la fe i ens faci testimonis d’esperança enmig del nostre món.
Última actualització: 2 maig 2024