Homilia de l’Arquebisbe de Tarragona i Primat Joan Planellas (26 d’abril de 2023)
Judit 13:14.17-20 / Rut 2:1-2.8-11; 4:13-17 / Isaïes 11:1-5.10 / Gàlates 4:4-7 / Joan 19:25-27
Molt estimat Poble sant de Déu. Molt estimada comunitat benedictina. Pare Abat. Autoritats. Benvolgudes i benvolguts en el Senyor ressuscitat.
Ho acabem d’escoltar de boca de Jesús, el Senyor, a qui sabem, vivim i confessem com a ressuscitat: «Aquí tens la teva Mare». Ho repeteixo: «Aquí tens la teva Mare». I això és ben cert, i no ho dubtem ni per un instant: Aquí tenim Maria, la nostra Mare. Ho hem repetit tantes vegades en mil pregàries, en mil rosaris, en mil crits d’auxili i en mil confessions d’amor i d’agraïment. Sí, estem aquí confessant, com a comunitat, el nostre amor individual i col·lectiu a Maria, perquè aquí tenim la nostra Mare. Vet aquí la grandesa: Mare humana de Jesús, el Fill de Déu, i, per Ell, Mare de cadascú de nosaltres i Mare de l’Església, és a dir, Mare col·lectiva. En plena primavera i embolcallats pel joiós missatge pasqual, domina el goig del Ressuscitat, sempre present en la comunitat reunida. Nosaltres, avui, ens hem reunit com aquella primera comunitat, al voltant de Maria, i ens confessem, com ella, seduïts per l’Esperit de Jesús, que crida en els nostres cors: “Abbà, Pare!”. Ja ho tenim tot, oi? Fins i tot n’hem rebut l’herència, com hem escoltat de Sant Pau. Hem rebut una gran herència, i aquesta és una herència que ve de lluny. I aquesta herència s’anomena Salvació.
Les lectures de l’Antic Testament ens han relatat l’alba d’aquella salvació que arribaria quan els temps fossin madurs, que arribaria en la plenitud dels temps. Vet aquí: totes les benediccions de Déu a l’antigor, culminen en Crist, el fill de Maria. I Maria possibilità, amb el seu sí, la culminació de la Història de la Salvació. Déu va mirar la senzillesa de Maria i li va demanar permís. I Maria amb aquell sí a Déu va obrir les portes a la maduresa dels temps. Beneïda siguis, Maria!
I ara som a l’avui de les nostres vides, del nostre camí de persones creients, del nostre maldar per seguir els ensenyaments de Jesús, del nostre esforç per esdevenir, fidelment, bons i bones deixebles. I com a comunitat creient formem alguna cosa més que un grup humà lligat pels vincles d’una llei o uns manaments. Formem un poble, el Poble sant de Déu» ―com afirma el Concili Vaticà II (LG 12)―, i ens sentim en unió i comunió amb els altres, amb la comunitat que coneixem i estimem, amb la mateixa natura que ens envolta i amb Jesús que tot ho relliga. I som, també, un poble arrelat a una terra, a una cultura, a una història. I és cert. Els pobles tenen ànima, els estreny un afecte i els dóna vida una saba d’amor. Com un arbre viu. De vegades, els cau la fulla, però després reverdeixen i donen fruit.
Quin lligam social, quina saba vital ha mantingut viva Catalunya? D’on ha tret la força per a no desintegrar-se? Doncs, d’una afecció social, d’una voluntat fraternal, d’un amor. Els catalans s’han sentit germans. I la història ens diu que la fe cristiana els ha ajudat a sentir-se’n. I aquest santuari n’ha estat senyera capdavantera. És aquesta una casa pairal amb mil anys d’història, efemèride que celebrarem, si a Déu plau, l’any 2025, en recordar la fundació del monestir per l’abat Oliva l’any 1025. I és aquesta la casa on l’onze de setembre de 1881 es va proclamar la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya, tot estrenyent els llaços que ens feien un poble d’arrels cristianes. El papa Lleó XIII en un missatge per a l’ocasió va dir: «Catalans, en la muntanya de Montserrat i en la devota imatge que allí es venera, teniu la vostra mare». I és aquesta la casa on el poble, liderat per l’abat Aureli M. Escarré, va entronitzar la imatge de la moreneta. N’estem celebrant aquest any el 75è aniversari, unes celebracions que culminarem el proper mes d’octubre peregrinant a Roma, amb tots els bisbes de Catalunya. Simbòlicament Maria, la mare de Jesús, es retrobarà amb Pere, com en aquella alba de la Resurrecció.
Estimades i estimats. En aquesta nit de vetlla als peus de la moreneta, nosaltres els seus fills, hem fet cas de Jesús i, com ens ha dit des de la creu, no hem deixat sola a Maria. Sant Pau VI, en el Concili Vaticà II va proclamar-la solemnement Mare de l’Església, i nosaltres som Església. Jesús no vol deixar sola a sa mare i nosaltres tampoc. Vet aquí el nou lligam que fa de Maria, la nostra Mare. Al peu de la creu, Jesús fa testament i atorga a Maria una nova maternitat sobre la família dels deixebles de tots els temps i aquesta família, avui, som nosaltres. Per això, pot afirmar el Concili Vaticà II a la Constitució sobre l’Església, Lumen gentium: «Creient i obeint, [Maria] va engendrar ací a la terra el mateix Fill del Pare […] que Déu ha constituït primogènit entre una multitud de germans (cf. Rm 8,29), els fidels, a l’infantament i a la formació dels quals coopera amb amor de mare» (LG 63).
L’Evangeli d’avui acabava amb aquestes paraules: «I des d’aleshores la va acollir a casa seva». Us proposo de meditar sobre el com acollim Maria a casa nostra. En els dos àmbits: a l’Església i als nostres cors. Acollir Maria és acollir totes les maternitats del món, totes les fonts de vida, totes les vides des de l’inici a l’últim instant i tots els projectes de vida que ens trobem pel camí. I també és oferir-li la nostra vida perquè com a mare ens sàpiga educar, fer créixer en la fe, atendre les nostres necessitats i, també, guiar-nos cap al cel.
Que la Mare de Déu, Mare nostra, Mare de l’Església i patrona del poble de Catalunya, ens ajudi a ser gent de Pau, compromesa amb la «casa comuna», solidària amb les necessitats, propera a les perifèries i també a les guerres i conflictes que no cessen. Encomanem els qui sofreixen a la Mare de Déu, que com a bona Mare plora amb els qui ploren. I amb paraules del Papa Francesc, en l’acte de consagració al Cor Immaculat de Maria diguem-li: «Que el vostre plor, oh Mare, commogui els nostres cors endurits. Que les llàgrimes que heu vessat per nosaltres facin florir aquesta vall que el nostre odi ha assecat. I mentre el soroll de les armes no emmudeix, que la vostra oració ens disposi a la pau. Que les vostres mans maternes acariciïn els qui pateixen i fugen sota el pes de les bombes. Que la vostra abraçada materna consoli els que es veuen obligats a deixar casa seva i el seu país. Que el vostre Cor afligit ens mogui a la compassió, ens impulsi a obrir portes i a fer-nos càrrec de la humanitat ferida i descartada».
Demanem, encara, a la Mare de Déu que ens ajudi a trobar solucions per a les múltiples crisis desfermades en una societat que ha de retrobar la centralitat de l’ésser humà i posem damunt l’altar tot allò que portem als nostres cors i que hem apropat aquesta nit de vetlla a la muntanya de Montserrat. Amén.
Última actualització: 30 abril 2023