12 de gener de 2020
Is.42, 1-4. 6-7 / Fets 10, 34-38 / Mt 3, 13-17

En acabar-se les festes nadalenques en les que hem celebrat el naixement de l’Infant Jesús i l’adoració del Reis Mags, avui l’església ens proposa la festa del Baptisme del Senyor, inici de la seva missió com a predicador de la Bona Nova de salvació per a tota la humanitat.

Com feien molts del poble senzill d’Israel, Jesús també es presenta a Joan Baptista per a ser-hi batejat amb el seu baptisme de purificació per preparar els camins per la vinguda imminent del Salvador, el Messies tan esperat per tot el poble d’Israel.

Segons el fragment evangèlic d’avui, Joan es nega a batejar Jesús tot dient-li que és ell qui necessita ser batejat per Jesús, però Jesús li respon que convé que es compleixi d’aquesta manera tot el que és bo de fer.

En sortir de les aigües del Jordà, Jesús percep sobre seu la vinguda de l’Esperit de Déu i la veu divina que el declara el seu Fill estimat en qui s’ha complagut i que li encomana la missió de ser-ne el Messies que el poble tant espera.

Així comença la vida pública de Jesús. Primer passant un temps retirat al desert per preparar la seva missió i després sortint pels camins de la Galilea per anunciar a tothom, amb la seva vida i el seu exemple, la Bona Nova de salvació dient a tothom que el Regne de Déu ja és present enmig del poble, i és per això que caldrà seguir els seus consells i portar una vida de conversió basada en la fe, l’esperança i l’amor.

Jesucrist no ha vingut per fundar una nova religió com la dels hebreus o la dels altres pobles del seu temps. Ha vingut a predicar un canvi de vida que serà també el canvi d’una nova societat basada en l’amor i la llibertat. Ja no hi podran haver més esclaus ni amos, senyors i servents, pobres i rics; tots som considerats fills d’un mateix pare, el Pare del Cel que no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i se salvi.

Jesucrist ha de ser per a tots i cadascú de nosaltres l’exemple que hem de seguir. Ja no podem ser seguidors únicament d’una religió amb les seves litúrgies i preceptes, sinó procurar ser uns altres Crist enmig del món en què vivim i predicar amb la pròpia vida l’amor de donació tal com Ell ens ha ensenyat. Hauríem de procurar alliberar les persones que ens envolten de tot allò que els mata l’esperança i despertar-hi altre cop l’autèntic amor i la confiança en Déu.

Per tots els qui ens diem cristians, la festa del baptisme de Jesús ens ha d’esperonar a una conversió profunda en el nostre viure de cada dia. Mirar de deixar de banda els nostres egoismes, les nostres enveges, les nostres esclavituds i tants altres defectes que ens priven de viure amb un esperit ample, plens de la joia de saber-se estimats per Déu. Hem de poder fer feliços a tots aquells que estan vora nostra i que esperen un nostre gest de comprensió i d’acolliment, com feia Jesús amb tots aquells que amb fe es dirigien a Ell per rebre la seva benedicció i la seva guarició.

No oblidem mai que per mitjà del baptisme hem rebut la filiació divina, i que som fruit d’un amor infinit i que en aquest nostre món, en el qual ens ha tocat viure, tan ple de misèries, d’enveges, de venjances, d’egoismes i d’odis, nosaltres hi hem d’aportar un brot d’esperança d’una vida millor basada en l’autèntic amor i la llibertat responsable.

Que la festa del Baptisme de Jesús, que celebrem avui, ens faci més conscients de la missió que hem rebut i que ens doni la força per portar-la a terme. Que així sigui.

6 de gener de 2020
Is 60,1-6; Ef 3, 2-3a.5-6; Mt 2, 1-12

Veieren el nen amb Maria, la seva mare. Els mags, germans i germanes, tal com diu la narració evangèlica, havien vingut de lluny buscant el rei dels jueus acabat de néixer. El camí no els havia estat pas exempt de dificultats, però a la seva terra havien vist un signe, l’estrella, i volien anar a presentar el seu homenatge al nou nat. No és estrany, doncs, que quan arriben al lloc on hi havia el nen, tinguessin una alegria immensa. Amb el seu gest de prostrar-se a terra i amb els presents que li oferiren, expressaven la seva fe en Jesús. I, segons que ho interpretarà després la tradició eclesial, amb l’or reconeixen la seva condició de rei dels jueus i de Senyor universal; amb l’encens adoren la condició divina d’aquell infant i amb la mirra expressen la seva condició humana i mortal. No es deixen escandalitzar per la simplicitat que envolta el rei dels jueus que cercaven, no dubten de postrar-se davant d’ell en senyal d’homenatge i d’adoració. Davant d’aquell nen –diu el Papa Francesc- “comprenen que Déu, igual que regula amb sobirana saviesa el curs de les estrelles, guia el curs de la història, derrocant els poderosos i exalçant els humils” (CF. Carta sobre el Pessebre, 1.12.2019, n. 9).

Aquesta escena dels mags expressa ben adequadament allò que ensenya l’Apòstol als cristians d’Efes, i que hem escoltat a la segona lectura: des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa. En altres paraules: gràcies a Jesús, el Senyor, tothom, sigui de l’ètnia que sigui és cridat a formar el nou poble d’Israel i a manifestar la unitat del Cos eclesial de Crist. Jesucrist, doncs, no ha vingut només com a Messies d’Israel sinó com a missatger de la Bona Nova per a tots els pobles i nacions del món. Per fer-los conèixer la seva paraula de veritat i de vida, i per aplegar-los en la nova família dels fills i filles de Déu. Aquest és el pla que Déu, en el seu designi d’amor, tenia establert des dels inicis i que ha estat revelat en Crist. L’Apòstol, a més, expressava la seva admiració i la seva joia en veure com els pagans buscaven i trobaven la pau en Jesucrist, el Messies rei dels jueus.z/em> És el que havien experimentat els mags, quan –segons el relat evangèlic- el Senyor se’ls havia manifestat com a primícia dels pobles no jueus. Primícia, per tant, de la nostra invitació a la fe.

L’itinerari de trobament amb Jesucrist viscut pels mags és semblant al que, molts de nosaltres, hem viscut per arribar a una fe adulta. Com ells hem aprofundit el coneixement de Jesús que teníem quan érem petits i després d’un camí de fe, potser llarg i amb hores fosques en les quals no vèiem cap llum d’estrella, hem trobat el Senyor i li hem ofert l’homenatge de la nostra fe, del nostre amor i de la nostra disponibilitat a ser dòcils al seu Evangeli. Aquest trobament personal amb Jesucrist, quan és en plenitud, es dóna en l’Església. De la mateixa manera que els mags van trobar Jesús a la casa, amb Maria, la seva mare. També nosaltres el trobem d’una manera plena dins la comunitat eclesial. És l’Església qui ens ajuda a conèixer la persona de Jesucrist, qui ens dóna la seva paraula, qui ens envigoreix amb els seus sagraments, qui ens fa sentir units en l’amor amb els altres germans que viuen la mateixa fe.

L’Apòstol deia als cristians d’Efes, que ell i els altres apòstols i profetes de la nova aliança havien rebut la revelació d’aquest misteri de la crida a tots els pobles, no sols al poble jueu, a entrar en el poble de Déu. Tanmateix la missió de fer conèixer aquesta crida l’hem rebuda tots els qui hem estat batejats i hem rebut l’Esperit Sant, perquè l’anunci de Jesús i el seu Evangeli és tasca de cadascun dels membres del Poble de Déu, que l’han de fer amb alegria, amb paciència, amb oportunitat. Déu vol que tothom conegui el seu amor entranyable i misericordiós manifestat en Jesucrist. Per això, “no pot haver-hi autèntica evangelització sense la proclamació explícita que Jesús és el Senyor” (Francesc, L’alegria de l’Evangeli, 110). Déu vol unir-se a cadascun dels éssers humans de tots els temps, de totes les llengües i de totes les cultures; vol convocar-los com a poble i no pas com a éssers aïllats, per afavorir l’amor entre ells, perquè s’ajudin, perquè construeixin una societat fraterna (cf. o. c., 112-113). Aquesta tasca demana que cadascun de nosaltres porti, d’una manera respectuosa i amable, amb oportunitat i sense imposicions, l’Evangeli de Jesús a les persones que tractem per conduir-les a descobrir l’amor personal que Jesucrist els té. Això suposarà fer-ho de paraula o a través del testimoniatge personal, deixant que l’Esperit susciti el desig del trobament.

La solemnitat de l’Epifania, de la manifestació de Jesucrist a tots els pobles, ens ha de renovar el nostre compromís de donar testimoniatge de Jesús i del seu Evangeli, que és Bona Nova per a tothom. Per poder ser evangelitzadors, però, ens hem de nodrir de la Paraula de Déu i de la pregària, hem de viure la litúrgia de l’Església que ens actualitza la vida i la gràcia santificadora de Jesucrist, que ens fa experimentar la comunió fraterna amb els altres germans i germanes en la fe. Perquè el testimoni, l’evangelitzador, només pot ser convincent si parla a partir de l’experiència espiritual que té de Jesucrist i de la seva paraula.

Que santa Maria, en braços de la qual els mags trobaren el nen Jesús, ens ajudi a conèixer i a meditar tot el que fa referència al seu Fill per aprofundir-ho i fer-ho vida, per testimoniar l’alegria d’haver trobat Jesús, el seu amor i la seva llum.

Així, en anar a rebre el do de l’Eucaristia, podrem cantar en veritat: “Hem vist a l’Orient la seva estrella i venim amb presents a adorar el Senyor” (cf. cant de comunió). Venim a trobar-nos amb ell i a fer-li ofrena de la nostra fe, del nostre treball, de la nostra vida.

5 de gener de 2020
Joan 1:1-8

Benvolguts germans i germanes:

La litúrgia i les lectures d’aquest segon diumenge de Nadal no ens deixen relaxar i ens mantenen constantment viva la joia d’aquests dies del Natalici del Crist amb nosaltres. Som encara en ple cicle nadalenc i vigílies de l’Epifania del Senyor.

La Missa d’avui ens duu ressons d’aquella que celebràvem solemnement el dia de Nadal. El mateix Evangeli i l’antífona del salm repeteix el prefaci, ens recorden que Déu volgué i vol habitar amb nosaltres. Avui és una segona part, una mitja part de la gran festa, que podem aprofitar per a pregar i viure més lentament i tranquil·la el misteri d’amor: “Que Déu és amb nosaltres, en el silenci tranquil de la nit”. Sí, germans i germanes, avui és també temps Nadal, Vigília de l’Epifania!

Malgrat la nostra petitesa, malgrat la nostra minoria dins una societat anticristiana -sols hem de mirar el pseudo-pessebre de la plaça sant Jaume de Barcelona-, una nova Llum esclata en la foscor i ens obre els ulls: és la Llum d’Amor de Betlem que ultrapassa tots els límits de la nostra societat del diner i benestar. Aquesta Llum penetra i neix dins el més profund del nostre cor humà. Jesús neix novament en nosaltres i és present en la nostra vida: “Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes”.

Aquell petit Infant de Betlem, que tots portem dins el nostre menut cor, que en aquests dies es reviscola i ens renova interiorment per així donar-nos nova vida, per tal d’enfortir i fer reviure la nostra fe, plantada en el més íntim de nosaltres mateixos. Però, però, allò que passa és que molt sovint tanquem els ulls i les orelles, i no hi veiem la llum, ni volem sentir la Paraula per voluntat pròpia, com aquell que tanca els ulls a la llum estrepitosa del sol del mig dia per tal no veure la seva immensa claror. Sí, Crist és la Llum Infinita del Sol que ve del Cel, i nosaltres hem de ser llum per als nostres germans i germanes, que són imatges de Déu.

L’Evangeli segons Sant Joan, d’aquest segon Diumenge de Nadal, ens diu que la Paraula no és un concepte, sinó una realitat, una persona que viu i que és amb nosaltres: Jesús de Natzaret és la Paraula de Déu, i a tots nosaltres ens toca ser paraules de Vida, per a tots els nostres germans. “El qui és la Paraula es va fer home i va plantar entre nosaltres el seu tabernacle”.

La Paraula és el do preciós amb què ens comuniquem els uns amb ells altres. Per ella coneixem el que pensem, el que ens mou i el que ens motiva. Manifesta la nostra alegria i la nostra admiració: el nostre amor, el nostre respecte i, també, el nostre més gran menyspreu i odi. La paraula és performativa, ja que podem manar: construir i destruir o interrompre una persona amb la paraula encara a la boca. Podem mostrar la nostra alegria o el nostre dolor. La Paraula exposa obertament el nostre més íntim ésser humà.

Avui dia, sabem trobar, amb les nostres limitacions normals, les paraules adequades, escaients, avinents i respectuoses, per tal de fer reviure la força viva de la Paraula? En el món de la política i de la justícia segur que no!

Germans i germanes, ara és també Nadal, Llum Infinita de la Paraula Viva. I d’Amor Total! “Verbum caro factum est”. És la vigília de Reis: or, encens i mirra al Senyor Manifestat! Santa Epifania de tot cor i bona festa!