Diumenge II després de nadal (A) Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat

5 de gener de 2020
Joan 1:1-8

Benvolguts germans i germanes:

La litúrgia i les lectures d’aquest segon diumenge de Nadal no ens deixen relaxar i ens mantenen constantment viva la joia d’aquests dies del Natalici del Crist amb nosaltres. Som encara en ple cicle nadalenc i vigílies de l’Epifania del Senyor.

La Missa d’avui ens duu ressons d’aquella que celebràvem solemnement el dia de Nadal. El mateix Evangeli i l’antífona del salm repeteix el prefaci, ens recorden que Déu volgué i vol habitar amb nosaltres. Avui és una segona part, una mitja part de la gran festa, que podem aprofitar per a pregar i viure més lentament i tranquil·la el misteri d’amor: “Que Déu és amb nosaltres, en el silenci tranquil de la nit”. Sí, germans i germanes, avui és també temps Nadal, Vigília de l’Epifania!

Malgrat la nostra petitesa, malgrat la nostra minoria dins una societat anticristiana -sols hem de mirar el pseudo-pessebre de la plaça sant Jaume de Barcelona-, una nova Llum esclata en la foscor i ens obre els ulls: és la Llum d’Amor de Betlem que ultrapassa tots els límits de la nostra societat del diner i benestar. Aquesta Llum penetra i neix dins el més profund del nostre cor humà. Jesús neix novament en nosaltres i és present en la nostra vida: “Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes”.

Aquell petit Infant de Betlem, que tots portem dins el nostre menut cor, que en aquests dies es reviscola i ens renova interiorment per així donar-nos nova vida, per tal d’enfortir i fer reviure la nostra fe, plantada en el més íntim de nosaltres mateixos. Però, però, allò que passa és que molt sovint tanquem els ulls i les orelles, i no hi veiem la llum, ni volem sentir la Paraula per voluntat pròpia, com aquell que tanca els ulls a la llum estrepitosa del sol del mig dia per tal no veure la seva immensa claror. Sí, Crist és la Llum Infinita del Sol que ve del Cel, i nosaltres hem de ser llum per als nostres germans i germanes, que són imatges de Déu.

L’Evangeli segons Sant Joan, d’aquest segon Diumenge de Nadal, ens diu que la Paraula no és un concepte, sinó una realitat, una persona que viu i que és amb nosaltres: Jesús de Natzaret és la Paraula de Déu, i a tots nosaltres ens toca ser paraules de Vida, per a tots els nostres germans. “El qui és la Paraula es va fer home i va plantar entre nosaltres el seu tabernacle”.

La Paraula és el do preciós amb què ens comuniquem els uns amb ells altres. Per ella coneixem el que pensem, el que ens mou i el que ens motiva. Manifesta la nostra alegria i la nostra admiració: el nostre amor, el nostre respecte i, també, el nostre més gran menyspreu i odi. La paraula és performativa, ja que podem manar: construir i destruir o interrompre una persona amb la paraula encara a la boca. Podem mostrar la nostra alegria o el nostre dolor. La Paraula exposa obertament el nostre més íntim ésser humà.

Avui dia, sabem trobar, amb les nostres limitacions normals, les paraules adequades, escaients, avinents i respectuoses, per tal de fer reviure la força viva de la Paraula? En el món de la política i de la justícia segur que no!

Germans i germanes, ara és també Nadal, Llum Infinita de la Paraula Viva. I d’Amor Total! “Verbum caro factum est”. És la vigília de Reis: or, encens i mirra al Senyor Manifestat! Santa Epifania de tot cor i bona festa!

adminDiumenge II després de nadal (A) Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat