L’Ascensió del Senyor (21 de maig de 2023)

Homilia de Mns. David Abadias, bisbe auxiliar de Barcelona (21 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 1:1-11 / Efesis 1:17-23 / Mateu 28:16-20

 

Voldria començar, primer de tot, agraint al P. Abat i a la Comunitat de Montserrat la seva invitació a compartir avui amb ells, i amb vosaltres, l’Eucaristia d’aquest diumenge, festa de l’Ascensió del Senyor. Montserrat, que en molts sentits la podem anomenar la parròquia de Catalunya, on tantes comunitats cristianes i tantes persones es troben i celebren la fe, als peus de Maria, en el goig d’aquesta natura que ens envolta, i com ara en l’escolta atenta e la Paraula i la feliç participació en la Taula de la vida. Agraeixo de tot cor el poder estar avui aquí amb vosaltres.

Celebrem avui la festa de l’Ascensió del Senyor: en la primera lectura hem escoltat el relat dels Fets dels Apòstols on se’ns explica com el Crist “s’enlairà davant d’ells i un núvol se l’endugué” (Fets 1:9). A l’Evangeli de Joan, Jesús parlant amb Nicodem ens diu: no podia pujar al cel sinó aquell que en baixà (cf. Joan 3:13). I aquest és el punt clau que avui voldria aprofundir amb vosaltres. Aquest moviment -aquest pujar, aquest baixar-aquest moviment trinitari. Aquest dinamisme de l’Amor. Perquè l’amor és dinàmic, l’amor no es queda mai quiet.

L’Amor va venir a nosaltres, baixà del cel, s’encarnà, es feu home com nosaltres. Vingué a nosaltres, perquè nosaltres el coneguéssim. Aquesta kenosis, aquest “abaixament” és un acte d’amor. Ve a nosaltres perquè ens estima. Sant Joan ens ho resumeix perfectament en la seva primera carta: Déu ens ha estimat primer (1 Joan 4:19). Déu ve a nosaltres per amor. El cor de la Trinitat es mou vers nosaltres per Amor.

I per aquest mateix amor, el Crist ens obre el camí vers el Pare. Ell, el primer de tots, puja al cel, obrint aquest camí: jo sóc el camí, la veritat, la vida; ningú no arriba al Pare si no hi va per mi (Joan 14:6).

Per tant, avui contemplem el dinamisme de l’Amor, que ve a nosaltres, que ens porta cap al Pare.

És un moviment que esdevé també una catequesi, un ensenyament per nosaltres: Déu ens surt a l’encontre per amor, i que per amor ens mostra el camí, ens convida també a nosaltres a viure aquest dinamisme en el nostre cor, aquest sortir a l’encontre de l’altre, aquest anar a trobar a l’altre per amor. 

El nostre cor hauria de viure aquesta mateixa força; ho hauria de fer en les paraules, en les accions i en els sentiments, en tot hauríem d’aconseguir que el motor de la nostra vida fos el dinamisme de l’amor. És, en definitiva, el manament que Jesús ens dona a nosaltres, els seus deixebles: estimeu-vos tal com jo us he estimat (Joan 13:34). Ens demana que estimem amb el seu mateix amor. No amb un amor fraccionat, condicionat, recelós, no… El Senyor ens demana que l’amor amb que Ell ens estima a nosaltres, que ens mogui el mateix amor que l’ha mogut i el mou a Ell. No parla d’actes d’amor aïllats, sinó d’un amor que tot ho uneix i perfecciona. Un amor que des de les entranyes, ens configura. 

La vida del cristià no ha de ser diferent de la del Crist: el deixeble ha de fer com el mestre. A la primera lectura hem escoltat com els àngels pregunten i també ens pregunten de vegades a nosaltres què feu aquí parats, “per què us esteu mirant al cel?” (Fets 1: 10). Si Déu és dinàmic, nosaltres també estem cridats a ser-ho. El cristià no es queda quiet, no bada!. És cristià està cridat a viure aquest mateix dinamisme de l’amor que el fa sortir a l’encontre del Pare i que el fa anar a l’encontre dels germans.

Crist ens convida a fer d l’amor a Déu i als germans el motor de la nostra vida. És en el fons, el mateix de sempre, ja des de l’antigor: Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament (Deuteronomi 6:4), i estima els altres com a tu mateix (Levític 19:18; Mateu 22:37).

Se’ns demana doncs un cor que s’alça vers Déu i que alhora va al costat dels germans, abaixant-se fins allà on convingui, i especialment dels que més ho necessiten. Però vet aquí, i això ho sabem tots per experiència, que aquest moviment del cor és difícil, molt difícil, fins i tot de vegades sembla impossible. Sí que cerquem d’estimar, al Senyor i als germans, sí que ho fem sincerament: avui tenim el goig d’alguns germans que celebren els seus aniversaris de matrimoni. Ho fem sincerament, ho fem amb totes les forces, tan bé com sabem, però tots per experiència sabem que el nostre amor és fraccionat, és fràgil, és feble, i fins i tot de vegades sense voler-ho, perquè no estimem bé, ens fem mal els uns als altres. Ens podria venir el dubte, ho escoltàvem a les lectures que alguns dubtaven, de si sabrem mai d’estimar així i possiblement la resposta més sincera i honesta és que no sabem estimar així. Més ben dit: no sabem estimar així SOLS. No podem estimar així SOLS. No podem fer de l’amor el motor de la nostra vida SOLS. SOLS no podem.

I és ara, quan de nou escoltem la veu del Crist que ens diu: als homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot (Marc 10:27). I continua el mestre dient-nos: “Jo us enviaré el Defensor, l’Esperit Sant, i Ell us ho farà entendre” (Joan 14:26), “un Defensor que es quedarà amb vosaltres per sempre“ (Joan 14:16).

Ho escotàvem també a la primera lectura: “d’aquí a pocs dies sereu batejats en l’Esperit Sant” (Fets 1:5).

Aquesta és el punt clau: el dinamisme de l’Amor sols podrà ser real en nosaltres -malgrat les nostres limitacions i febleses-, si acollim en el cor l’Esperit Sant. Sols la presència de l’Esperit en nosaltres pot fer de l’Amor autèntic motor dels nostres cors. Sols amb Ell, des d’Ell puc estimar de veritat, perdonar de veritat, servir al germà de veritat.

Jesucrist que ens ho ha donat tot: ens ha donat les seves paraules, les seves accions, els miracles, la seva persona, el seu Cos, la seva Sang; ara ens dona també el seu Esperit perquè de veritat puguem estimar com Ell ens estima, i puguem de veritat entrar en la comunió trinitària.

I així, realment, en el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant, batejar aquest món amb l’aigua viva de l’Amor, que comença brollant en els nostres cors, com una font d’aigua viva, i que des d’aquests cors s’irradia i comunica al cor de la humanitat sencera.

Aquesta és la nostra missió. Creure en aquest Amor, entrar en el dinamisme d’aquest Amor, fer-lo real acollint l’Esperit del Crist en nosaltres; i així, -amb generositat, amb humilitat, amb profunda i autèntica alegria- ser testimonis seus: a Jerusalem, a tot el país del jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.

Demanem, avui a les portes de la Pentecosta, el do de l’Esperit, però demanem-lo també cada dia, per poder estimar de veritat, tal com el Crist ens estima.

Fem nostra la pregària de Pau als efesis: Prego al Déu de nostre Senyor Jesucrist, que ens concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda, perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses ens té reservades. I que coneguem la grandesa immensa del poder que obra en nosaltres, els creients, vull dir, l’eficàcia de la seva força (cf. Efesis 1:17-19).

I jo m’atreveixo a afegir: una força que té un nom: l’AMOR. La força més poderosa que mai ha conegut l’univers. Deixaràs que sigui el motor del teu cor?

Que Maria, Mare de Déu de Montserrat, Mare de l’Amor, de la Fe i de l’Esperança, ens obri el cor a la força de l’Esperit Sant, ens ajudi com Ella a dir Sí al projecte de Déu en nosaltres, i com Ella, que sapiguem ser instruments de la seva Gràcia, portadors del Crist al nostre món, per cantar cada dia les meravelles que Ell ha obrat en nosaltres.

 

Abadia de MontserratL’Ascensió del Senyor (21 de maig de 2023)

Diumenge VI Pasqua (14 de maig de 2023)

Homilia del P. Ignasi M. Fossas, monjo de Montserrat (14 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 8:5-8.14-17 / 1 Pere 3:15-18 / Joan 14:15-21

 

Oració col·lecta: Déu totpoderós, concediu-nos de celebrar amb fervor aquest temps de joia en honor del Senyor ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres.

El text de l’oració col·lecta d’aquest diumenge apunta a un aspecte central del fet de ser cristians: em refereixo a la manifestació en la nostra vida de la fe que professem. Demanem a Déu que ens concedeixi de celebrar amb fervor el temps pasqual, aquest temps de joia en honor del Senyor ressuscitat, per tal que això que es el contingut de la fe es manifesti en la nostra manera de viure, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres.

Cal tenir present que el verb recordar remet a un verb que en hebreu vol dir que allò que es recorda també es fa present, es a dir que no es tracta d’un record passat, de l’evocació d’un fet que ja no tornarà més, sinó que es refereix a fer memòria d’un fet, en aquest cas de la passió, mort, resurrecció i ascensió del Senyor Jesús, que per l’acció de l’Esperit Sant esdevé present i eficaç avui i aquí, per a cada un de nosaltres.

La participació en la redempció que ens ve de Jesucrist per obra de l’Esperit, comporta el començament d’una vida nova. En la resurrecció de Crist, Deu, ens ha creat de nou per a la vida eterna, llegíem en l’oració col·lecta del dimarts passat (V del temps pasqual).

Arribem així al l’element central que comentava al principi: la manifestació en la nostra vida de la fe que professem. L’oració diu: que es manifesti sempre en les nostres vides el misteri que anem recordant.

Per tant, allò que s’ha d’expressar en la nostra manera de viure, allò que hem de predicar amb les obres, es el misteri pasqual de Nostre Senyor Jesucrist, o sigui, la seva passió, mort, resurrecció i ascensió, amb el do de l’Esperit Sant que hi va associat, per a la nostra salvació i la de tota la humanitat.

A la primera lectura vèiem un exemple d’això en la persona del diaca Felip, un dels primers deixebles. El llibre dels Fets dels Apòstols diu que Felip predicava i feia prodigis: els esperits malignes sortien de mols posseïts (…) molts invàlids o paralítics recobraven la salut, i la gent d’aquella contrada se n’alegrà molt. Podem identificar ja alguns trets característics del viure cristià: la predicació amb la paraula, es a dir: anunciar Jesús de Natzaret Déu i Home, salvador i redemptor, Fill de Déu i Fill de Maria; el guariment, la curació, el fet de portar la salut als qui estan malalts, i finalment la joia, la joia veritable.

A la segona lectura, sant Pere exhorta els primers cristians a estar sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu. Es una manera de concretar la predicació amb la paraula. Però feu-ho serenament i amb respecte. En un altre fragment que també es podria llegir avui, el mateix autor de la primera carta de sant Pere fa referència a una altre aspecte de la vida cristiana: es tracta del sofriment. Diu: Estimats, alegreu-vos de poder compartir els sofriments del Crist (…) Feliços vosaltres si algú us retreu el nom de cristians. Haver d’afrontar dificultats i contradiccions pel fet de ser cristians, com passa avui encara a molts dels nostres germans en la fe arreu del mon, no ens ha d’avergonyir ni de desanimar ni d’entristir, al contrari, perquè quan passa això vol dir que l’Esperit de la glòria que és l’Esperit de Déu, reposa sobre vosaltres (son paraules de la 1ª carta de St Pere).

A l’evangeli segons sant Joan, Jesús mateix fa referència a dues realitats mes que manifesten en la nostra vida el seu misteri de salvació. Un consisteix a guardar o tenir els manaments del Crist, que son els manaments del Decàleg perfeccionats amb les Benaurances, viscuts per amor al Crist present en el proïsme. Si m’estimeu, guardareu els meus manaments. El qui m’estima es aquell que te els meus manaments i els compleix. L’altre es refereix a la glòria de Déu. Ells (els seus deixebles, diu Jesús) son la meva glòria. I per això, quan vivim la vida nova que ens ve per la resurrecció de Crist, donem glòria a Déu.

Tota la vida cristiana esdevé, per obra de l’Esperit Sant, un cant de lloança al Creador i Redemptor de la humanitat. Quan ens reunim a l’església per celebrar els sagraments o per pregar junts l’Ofici Diví, quan prediquem Jesús ressuscitat, quan fem el bé, portant vida, consol, ajuda i salut als altres, quan ens toqui sofrir perquè som cristians, quan vivim tot això, glorifiquem Déu juntament amb el Crist, i ens preparem per rebre el do de la vida eterna. I la vida eterna es que us coneguin a vós, l’únic Déu veritable, i aquell que vós heu enviat, Jesús, el Messies.

https://youtube.com/watch?v=Hi4j0JiKGO8

Abadia de MontserratDiumenge VI Pasqua (14 de maig de 2023)

Hospitalitats catalanes de la Mare de Déu de Lourdes (13 de maig de 2023)

Homilia de Mns. Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona i Primat (13 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 16:1-10 / Joan 15:18-21

 

Estimat Poble Sant de Déu. Benvolguts mossens. Benvolguts i benvolgudes presidents i membres de les Hospitalitats de la Mare de Déu de Lourdes de les diòcesis catalanes que avui heu pujat a Montserrat. Estimades germanes i germans tots en el Senyor Ressuscitat.

Aquest dissabte del temps de Pasqua, dia de Maria, celebrem l’Eucaristia aquí, al casal Montserratí, tot posant els ulls i el cor en la figura de la Mare de Déu, sota l’advocació de Lourdes (i, tot just, ho fem en el dia que hom celebra l’advocació de Fàtima). Una bonica coincidència que reforça el sentiment marià de les nostres comunitats, de la nostra terra i de l’Església sencera. Tot plegat, avui, és acció de gràcies per les vostres activitats, les vostres iniciatives, les vostres peregrinacions anuals i els vostres projectes de futur. I, en aquest cas, de forma especial, és acció de gràcies pels 50 anys de pelegrinatges que l’Hospitalitat de Tarragona ha dut a terme. El moment central de l’efemèride serà, òbviament, el mes de juliol, quan anirem a Lourdes portant a terme, si a Déu plau, un any més la peregrinació diocesana. Però la peregrinació de Tarragona, les peregrinacions de totes les diòcesis, són el moment central de totes les vostres Hospitalitats, cadascuna al seu moment. I ja que us parlo dels 50 anys de les peregrinacions tarragonines, voldria compartir amb vosaltres les paraules del meu recordat predecessor, l’arquebisbe Pont i Gol, que deia: «A Lourdes, s’hi pot anar per diferents motius: des d’un simple turisme encuriosit, fins a un romiatge auster i ple de sentit eclesial. De totes maneres, d’entrada, jo diria que anar a Lourdes, fins i tot només per curiositat, és sempre cosa bona. El fet de Lourdes, per la seva magnitud, per la seva ja més que centenària història, per la seva internacionalitat, i per l’ambient que, es vulgui o no es vulgui, s’hi respira, normalment sempre ha de fer bé a les persones».

I el que feu vosaltres des de les Hospitalitats, és, des de la mateixa senzillesa de la que parlava el bisbe Pont i Gol, estar al costat de la fragilitat i estar amatents al servei a les persones que tenen necessitats especials i la mateixa dignitat que qualsevol ésser humà. I, sense cap mena de dubte, que acompanyar en la fragilitat ens posa veritablement en l’àmbit de l’escola de Jesús. Les dificultats humanes, com ho és la malaltia, la minusvalidesa, les dificultats de mobilitat, les mancances a la vida… tot això, com a experiència, posa en joc la totalitat de l’existència humana i té sempre per a la persona un sentit sagrat. Vosaltres feu sagrat el vostre servei a les persones. Parlar de tot això en temps de Pasqua, és tenir a prop la resposta: El Senyor ha ressuscitat! I ja tot és nou.

Repassem les lectures d’avui. De la primera, dels Fets dels Apòstols, destaca el somni de Pau i la seva reacció immediata: «vine, i ajuda’ns. Després d’això vam sortir, convençuts que Déu ens hi cridava per evangelitzar-vos». Vet aquí el que és l’exemple de les hospitalitats, de tots vosaltres que esteu avui, aquí a Montserrat. I, en vosaltres, l’amor de Déu perdura eternament, com cantàvem al salm. L’Evangeli de Joan, per la seva banda, us ha beneit, ens ha beneit. Vosaltres, tots nosaltres, portem el nom de Jesús, el Crist i coneixem a aquell qui l’ha enviat, el Pare.

I aquest Jesús, el Fill, el Mestre, el Ressuscitat, ha estat el fruit beneït del ventre de Maria. I Maria ens demana que ens ajuntem al seu cant de lloança a Déu, que promou l’amor total i que ella, amb el seu sí, va propiciar. Tots fem cap a la nova vida de ressuscitats. Darrera Maria, la fidel, la mare, l’educadora, la deixeble. Ella, com ningú, ens explica com de nou és tot, ho deia al començament. La seva vida va canviar amb la visita de l’àngel, la seva vida va ser tota ella nova. El sí de Maria li va dur la novetat a la vida i ens va dur la Vida a tota la Humanitat. I qui millor que ella, Maria, per explicar-nos quan de nova és la vida amb Jesús ressuscitat al nostre costat. És la Bona Nova. Heus aquí la novetat de l’Evangeli. Heus aquí la Bona Nova de Jesús.

Benvolgudes i benvolguts. Cal prestar atenció perquè la vida segons Jesús, no la podrem viure si ens quedem en el pla merament humà. Fer allò que Jesús ens demana supera les nostres possibilitats. I vosaltres, que us sabeu molt bé la vida i l’espiritualitat de Santa Bernardeta, sabeu que si Jesús ens demana d’estimar fins i tot per sobre de les nostres forces, és perquè Déu ha estat el primer d’estimar-nos d’aquesta manera. De la Santa de Lourdes n’heu après la senzillesa i la serenor, la humilitat i el defugir la notorietat. Era una noia del camp, deixeu-m’ho dir, una noia del poble, com ho era Maria. Delerosa del seu sí a Déu, com Maria. I gràcies a ella, porta d’entrada a la fe de moltes persones que, al llarg del temps, han rebut, amb entusiasme, aquella revelació.

Amb aquest esperit, seguim ara la nostra Eucaristia, la nostra Acció de Gràcies. Per les Hospitalitats, per la seva gent, per la seva donació, per l’exemple de Santa Bernadeta, pels guariments, les pregàries, les peregrinacions…  Que la Mare de Déu, la dona de les benaurances, la Mare que estigué al peu de la creu al costat del seu Fill Jesús, ens estimuli a donar i a donar-nos a mans plenes. Demanem avui, especialment, la seva intercessió sota la seva advocació de Lourdes, aquí a Montserrat, en la festa de la Mare de Déu de Fàtima. Demanem-li, també, la intercessió per a la pluja abundosa, generosa i vivificant.

 

https://youtube.com/watch?v=eDI80Kreh6Y

 

 

Abadia de MontserratHospitalitats catalanes de la Mare de Déu de Lourdes (13 de maig de 2023)

Diumenge V Pasqua (7 de maig de 2023)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (7 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 6:1-7 / 1 Pere 2:4-9 / Joan 14:1-12

 

Des del diumenge de Pasqua en què celebràvem amb goig que Jesús és viu, hem anat, cada diumenge descobrint que el missatge de Jesús que van donar als seus deixebles, també és un missatge per a cadascun de nosaltres. Per tant no és mirar un passat, sinó escoltar l’evangeli com el fet que ens afecta a tots ara. Per això, quan hem escoltat l’evangeli d’avui, no hem escoltat unes paraules que l’evangelista Joan ens les situen en el darrer sopar, sinó que són unes paraules que, escoltades des de la perspectiva de la pasqua, avui són vigents.

Si mirem al nostre entorn, quan l’experiència religiosa és cada vegada més absent, podem tenir la sensació que estem molt sols, i que Jesús que ens ens diu adéu. Tot un trasbals. Però també Ell ens ha transmès, des del baptisme que va rebre de Joan, va sentir que era profundament estimat pel Pare: «Aquest és el meu Fill, l’estimat». I hem aprés d’Ell que també cadascú de nosaltres és estimat per Déu. I avui quan ens ha dit: «Que els vostres cors s’asserenin» l’hem d’escoltar, des d’aquesta perspectiva, amb amor incondicional. Vol que la seva experiència en l’amor sigui la nostra. Malgrat que potser el nostre entorn viu molt allunyat d’aquest profunda experiència, també ens ha dit que no ens desanimem en l’experiència de soledat i d’incomprensió.: «Confieu en Déu, confieu també amb mi» Com havia de ser important, ja en els primers temps de l’Església,  recordar profundament aquestes paraules; sobretot quan alguns ja havien experimentat el menyspreu de la persecució, i ara potser experimentem la indiferència o la brometa, o la burla, sobre allò que creiem i els valors que considerem importants. Nosaltres hem de viure intensament aquest sentir-nos estimats, fins el final. Perquè ens ha dit que: «a casa el meu Pare hi ha lloc per a tots» i Jesús ens prepara l’estada amb Ell. Més ben dit, amb Ell i el Pare. Així, amb quina força ara ressona dins nostre escoltar: «us prendré a casa meva, perquè vosaltres visqueu allà on jo estic».

Tomàs i Felip li fan dues preguntes, i fixem-nos que li ho han fet en aquest context de comunió com és compartint l’àpat del darrer sopar amarat de la comunió d’amor; com ara nosaltres ho podem viure. Perquè l’eucaristia que celebrem fem memòria del darrer sopar. Tomàs que ha sentit que Jesús feia servir la imatge del camí, li pregunta per l’itinerari, «com s’hi va»? La resposta de Jesús quan li diu: «Jo sóc el camí, la veritat, i la vida» no es refereix a un itinerari, sinó a una identificació; no és quelcom fora de mi, sinó que «jo sóc el camí». És la mateixa persona, és l’experiència transmesa de sentir-se estimat, i encara de poder viure: jo sóc l’amor. Aquest és el camí- experiència que Jesús s’esforça per transmetre als primers deixebles i és el que ens transmet ara a nosaltres.

També ha fet servir la paraula «veritat». En el món bíblic el concepte veritat no és una idea, sinó una realitat que es fa, que es realitza, que es posa en pràctica. Quan diu que és veritat, vol dir que és presència. D’aquí que l’experiència de l’amor, és l’experiència de Déu. Alguns fan servir, en comptes de la paraula veritat, la paraula fidelitat en el sentit que l’amor de Déu envers els homes i les dones és des de sempre i per sempre. I això és el que van poder viure els deixebles en comunió amb Jesús.

Sembla que la pregunta de Felip és més pràctica: «Mostreu-nos el Pare i no ens cal res mes» Però fent aquesta pregunta desviava el sentit central i indispensable que té Jesús per als deixebles. Per això la resposta de Jesús és: «Qui em veu a mi, ha vist el Pare». Aquest veure no és quelcom extern a la persona, sinó que la paraula “veure” la podem substituir per creure, que vol dir fiar-te, confiar radicalment. En l’evangeli de Sant Joan ens demostra que no hi ha cosa més real, més veritable i més fidel, que l’amor, perquè l’amor demana una relació estreta que agafa tota vida, una comunió profunda, un lligam indestructible. No hi ha pre-judicis, sinó incondicionalitat. Aquesta és la relació de Jesús amb el Pare. I insisteix Jesús amb una resposta que no s’adreça a Felip, sinó a tots els deixebles, quan diu: «Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi».

També hi som; amb aquest plural: creieu-me, estem inclosos tots nosaltres en l’experiència de l’amor de Déu. Diguem-ho una vegada  més: som estimats per Déu. Jesús és el nostre mestre. I aquesta ha de ser la nostra veritat, la nostra fidelitat. Segurament que si ens mirem el nostre interior sentirem que estem lluny, a vegades, de viure-ho així. És la nostre limitació, la nostre pobresa. I malgrat tot, l’amor incondicional de Déu, per Jesucrist ens diu: jo crec en tu, em fio de tu. Et vull viu, perquè no deixa de dir-nos: «Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig» Un repte, un compromís, la proposta per ser feliç i per fer feliç. Quin goig, quin consol, quina meravella podem viure!

https://youtube.com/watch?v=cN4XE2X7Gp4

 

Abadia de MontserratDiumenge V Pasqua (7 de maig de 2023)

800 anys de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (6 de maig de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-56

 

Dèiem estimats germans i germanes en una de les antífones de laudes d’aquesta setmana, amb paraules de Sant Joan, “quan us tornaré a veure el vostre cor s’alegrarà” ( Jn  16,22) i jo pensava: “Que bé reflecteixen aquestes paraules el cor de la nostra devoció a la Mare de Déu de Montserrat”, perquè és en la mirada perenne, constant, i immutable de la nostra estimada Moreneta que tots i cadascú de nosaltres hem viscut la joia del retrobament. 

“Quan us tornaré a veure el meu s’alegrarà” és de fet una paraula de Jesucrist en aquell moment pasqual del darrer sopar, del discurs de comiat al seus amics íntims, però em permeto avui, ja que sempre Maria és mitjancera de l’amor de Jesucrist i per tant la seva mirada és la del seu fill, dir que ara és la Mare de Déu que ens diu que ens alegrem perquè la tornem a veure. 

Santa Maria continua al bell mig de la nostra Església tal com ho va estar al principi enmig dels apòstols. La primera lectura d’avui començava amb la frase: “Després de veure com Jesús era endut al cel…” Certament la visió de l’ascensió és la darrera dels deixebles, es la que clou les moltes vegades que Jesús va mirar, va parlar i que els deixebles van veure, fins i tot després de ressuscitar. El temps Pasqual que estem celebrant és el temps de la visió. És el moment de tenir els ulls oberts. Hem d’obrir els ulls i en això Maria ens és mestra com ho ha estat sempre.

No es tracta només de mirar, sinó que cal veure una mica més enllà. Potser ens cal estendre els nostres ulls a altres sentits, i fer-nos deixebles del Crist amb tot el cor, amb tota l’ànima amb totes les forces, i en això tenim en la Mare de Déu un model a seguir.

Ella ens és mestra per tal que obrim els ulls de la fe. Per la fe Maria fou capaç de confiar enmig de les situacions més desesperades. Per la fe fou capaç de comprendre allò que racionalment no podia ser, hem de creure que per la fe va poder passar de la foscor del sepulcre on havien posat el seu fill, a la llum de la nit i del matí de Pasqua que aquest ciri ens recorda durant tot aquest temps. Quin repte, quin estímul, quina gràcia tenir Santa Maria per exemple!

Ella ens és mestra per tal que obrim també els ulls a les necessitats dels altres. L’Evangeli de la visitació que hem llegit és l’evangeli en primer lloc de la consciència de les necessitats dels altres, de la cosina gran que espera un fill. Quin exemple tan poc complicat, tan proper. Que bé que deveu comprendre això tantes de vosaltres que en un moment de la vida heu ajudat i/o heu estat ajudades per una germana, una amiga, una mare en el moment de l’embaràs. L’evangeli d’avui ens diu en primer lloc que en aquesta senzillesa de l’ajuda hi ha el primer reconeixement d’un Déu, que es fa molt proper en Jesucrist.  

L’evangeli de la Visitació està profundament arrelat en la història del nostre santuari. El llegim el dia de la solemnitat titular de la Basílica, el dia 8 de setembre, el llegim el dia de la Visitació naturalment, a final d’aquest mes de maig, el dia de Sant Joan, el dia 21 de desembre. En totes aquestes ocasions, l’evangeli ens recorda que  som com Maria pelegrins, però que és també a ella a qui venim a visitar, per a ser en el fons visitats i acollits pel seu amor, per la seva gràcia, per la seva mirada. És Déu en tot cas qui dona a tots els nostres sentiments de pietat una intensitat diferent aquí, a Montserrat, on a vegades, almenys a mi em passava de nen i de jove, sembla més fàcil creure, més fàcil estimar, més fàcil ser feliç.

Els ulls de la imatge de la Moreneta estan oberts des de sempre, acollint les pregàries, les joies i les esperances de tots els pobles, i molt especialment de la nostra gent  catalana que li diu “Vós sou l’honor del Nostre Poble” i fa d’aquesta frase el lema de Montserrat. És la força de la seva mirada que ens captiva i us fa tornar, i us fa voler tenir-la també present en les vostres parròquies i institucions, en cada lloc on arrela aquesta fraternitat d’amor i d’estimació mariana i montserratina que és la nostra confraria, i de la qual avui celebrem aquests vuit-cents anys. 

Des del seu tron de Montserrat ella ens diu: “el vostre cor s’alegrarà perquè  us tornaré a veure, i la vostra alegria ningú no us la prendrà”. La promesa de Santa Maria de Montserrat és sempre la promesa del retorn aquí, a casa. De l’enyor d’aquest lloc que els nostres poetes i músics han cantat: com Mossèn Cinto Verdaguer quan va escriure a l’Emigrant:  “on trobaré tes cimes Bell Montserrat”; O el “Recorda Mare divina, recorda al qui s’allunya, amb el cor a Catalunya, tot pregant mentre camina” de Pau Casals que la nostra escolania continua cantant tot sovint. 

Les vostres delegacions mantenen viu aquest noble sentiment que primer us vincula a Jesucrist, Déu fet home, i a la seva mare, en el desafiament personal de la fe cristiana i del seguiment de l’evangeli, després us uneix a la comunitat que prega a Montserrat, monjos, escolans i pelegrins, i per aquestes dues raons també us agermana entre vosaltres. 

El monestir, promotor des de l’inici fa vuit-cents anys de la Confraria ha volgut aquests darrers anys animar una vegada més aquesta germanor i molt especialment amb la dedicació del P. Joan M. Mayol, rector del santuari, l’ha vista reflorir, flamejar les brases encara ben roges d’una devoció que ha ajudat a encendre altres fogueres noves, en pobles i parròquies on no havia arribat abans.  

Però des de sempre, Déu ens ha fet la gràcia que l’advocació de Montserrat vagi més enllà de Catalunya, i la Confraria també se n’ha fet exemple. La Confraria agermanada de Sevilla, avui present, les delegacions de Caspe, i les més llunyanes de Chile i Brasil són la mostra que hem tingut la gran joia de veure ampliar la confraria fins als extrems de la terra. I encara hi podríem afegir molts més llocs on venerem la memòria i la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Junts estem convocats a anar a celebrar aquest aniversari en el cor de l’Església, per presentar al Papa Francesc aquesta realitat de fe, de pietat popular i que també voldríem que fos de solidaritat.

Ens cal tenir doncs els ulls oberts, els de la fe i els de la caritat, com ja he comentat però també els de l’esperança. L’alegria que ningú no ens prendrà, té quelcom de diví, d’etern. L’esperança que som capaços de transformar la terra i de lluitar per l’amor, però que finalment tot pertany a Déu. La mirada de la Moreneta ens fa pensar que ella fa realitat la pregària del Cant Espiritual de  Joan Maragall: “I quan vingui l’hora de temença en què s’acluquin aquests ulls humans, doneu-me’n uns altres de més grans per contemplar la vostra faç immensa”. Aquest és el nostre desig més a profund, el que milions de vegades confiem a la Moreneta quan en el Virolai li diem amb fe, guieu-nos cap al Cel, que Ella, l’Estel de Montserrat ens hi condueixi mentre caminem per aquesta vida. 

 

Abadia de Montserrat800 anys de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (6 de maig de 2023)

Diumenge IV Pasqua (30 d’abril de 2023)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (30 d’abril de 2023)

Fets dels Apòstols 2:14a.36-41 / 1 Pere 2:20b-25 / Joan 10:1-10

 

Davant l’estorament dels jueus presents a Jerusalem, en sentir que els deixebles de Crist parlaven en diverses llengües, Pere els explica el que significava aquell fenomen. I ho fa, citant salms de l’Escriptura, que ja predeien el que estaven veient. 

I, per animar-los a la conversió, afirma que ja ho anunciava el S. 109: “Diu el Senyor al meu Senyor, seu a la meva dreta”, i també el S. 16, que diu:”No deixereu que el teu sant conèixi la corrupció”. I és això és el que va suscceir a Jesús, que Déu l’exalçà a la seva dreta, i ara, no hi ha cap altre nom en qui hi hagi la salvació. I ara ens ha vessat el seu Esperit.

En aquestes paraules hi tenim resumida tota l’argumentació de la predicació apostólica, recolzada en l’Escriptura. I això ens pot sorprendre a nosaltres, acostumats a usar arguments racionals. Però cal saber que, per a la tradició jueva, les afirmacions de la fe tenen com a primers, els arguments de la tradició revelada, acceptada com Paraula de Déu. I així ho trobarem en totes les pàgines de l’Evangeli, on el mateix Jesús argumenta sempre amb textos de l’Escriptura, sigui en les tempacions al desert, o com a resposta a la sinagoga de Natzaret, i en les argumentacions en les polèmiques amb els jueus. 

Avui trobem un tema, que serveix de base a la predicació: ‘La porta del corral’. Primer diu que, el qui entra per la porta es el pastor, mentre que el qui entre per un altre lloc, es lladra o bandoler. Les ovelles només reconeixen la veu del pastor, perquè aquest els parla un llenguatge conegut: les Escriptures. I, encara, fa Jesús una afirmació més agosarada: “Jo soc la porta”.

És adir, jo soc la veritable interpretació de l’Esciptura. Els predicadors anteriors, no ho eren. Només jo he vingut a completar la Llei, a descubrir-hi tota la profunditat i la veritat, que no es altra que la voluntat de Déu. Abans de mí  havíen cosificat la Llei, s’havíen quedat en l’escorça. Havíen carregat pesos feixucs que ningú no podía soportar. Jo, en canvi, he vingut a alliberar-vos-en. Ving a dir-vos que la meva càrrega es lleugera i us fa lliures. Perquè l’amor, que és el cor de la Llei, us fa actuar lliurement, no us fa servents, sino fills. I això és agradós, però, mol més exigent que no acomplir unes normes. D’aquí que, els anteriors que us predicaven abans, eren lladres i bandolers, a qui no importaven les ovelles, i els arrebassaven la vida, les feien esclaves. Jo, en canvi, us faig lliures, perquè us porto a prats deliciosos, i al repòs vora l’aigua, on jo us hi dono la vida. Perquè només el qui estima té vida plena, i aquesta es la que jo li dono. Però, així com jo he donat la vida per amor, lliurement, així també, el qui em segueixi ha d’estar disposat a carregar la seva creu i a donar també la vida per mi, perquè la salvi. Tal com jo he donat la vida, y el Pare m’ha ressuscitat, i m’ha exalçat a la seva dreta, i m’ha donat tot poder al cel i a la terra. He lliurat el meu cos mortal, però n’he rebut un d’immortal, he deixat la terra, però he guanyat el cel, era com orfe en aquest món, i ara he rebut el títol de Fill estimat, i m’he assegut en el tron, a la seva dreta.

Ara, he estat constituit la pedra fonamental d’un edifici, i tot aquell qui s’uneixi a mí, formarà un edifici espiritual, un temple de l’Esperit, la morada de Déu, on Déu hi será glorificat.

Feliços, doncs, els qui segueixen la veu del Bon Pastor, perque ell els conduirà a les fonts de l’aigua de la vida eterna.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge IV Pasqua (30 d’abril de 2023)

Diumenge III Pasqua. 25 anys d’ordenació sacerdotal del P. Manuel Nin (23 d’abril de 2023)

Homilia del Excm. i Rvm. P. Manuel Nin, Exarca apostòlic per als catòlics de tradició bizantina a Grècia. Bisbe titular de Carcàbia (23 d’abril de 2023)

Fets dels Apòstols 2:14.22b-33 / 1 Pere 1:17-21 / Lluc 24:13-35

 

Crist ha ressuscitat! Realment ha ressuscitat!

Χριστός Ανέστη! Αληθώς ανέστη!

Estimat pare abat Manel, germans monjos i preveres concelebrants, patera Petro e patera Igor d’Atenes, escolans, estimats germans i germanes. La celebració dominical ens aplega per celebrar la Santa i Gloriosa Resurrecció de nostre Senyor Jesucrist. Una celebració que vosaltres a l’Occident vàreu celebrar i viure de manera litúrgicament plena fa dos diumenges i que nosaltres a l’Orient la vàrem celebrar i la vàrem viure fa tot just una setmana. Junts o amb una setmana, o dues o fins a cinc de diferència, celebrem la resurrecció de l’únic Senyor de la nostra vida, l’únic Senyor de la nostra història. Celebrem Aquell que fou traït, mort, sepultat, i que va ressuscitar el tercer dia i ara seu a la dreta del Pare. 

I en aquesta celebració, hem escoltat i acollit tres lectures de la Sagrada Escriptura, les que corresponen a aquest tercer diumenge del temps Pasqual, que ens han parlat d’aquest misteri, que és el misteri central de la nostra fe. Escoltant i fent nostra la Paraula de Déu, hem estat portats de la mà de Pere en la primera i segona lectura, i fent camí cap a Emmaús a l’evangeli, hem estat portats a l’encontre amb el Senyor que és viu i que fa camí amb nosaltres o, més ben dit, som nosaltres que fem camí amb Ell. 

Als Fets dels Apòstols hem escoltat la catequesi de Pere, una catequesi molt senzilla i clara: El Crist traït, mort i ressuscitat. I fixeu-vos que Pere el seu anunci, la seva professió de fe, la justifica o millor dit l’explica amb un salm, el 15, un salm ja cantat profèticament per David mateix. I com acaba la catequesi de Pere? Jesús ressuscitat, que seu a la dreta del Pare i en rep l’Esperit Sant que Ell mateix dóna, envia, vessa damunt de cadascun de nosaltres, damunt de tota l’Església. La predicació, la catequesi de Pere és molt senzilla i clara: el Crist patit, mort i i ressuscitat, que seu a la dreta del Pare i que envia l’Esperit Sant damunt de l’Església. 

El salm responsorial, el salm 15, és quasi una professió de fe per part nostra que el cantem, un salm que ens fa remugar tot cantant-lo, l’anunci de Pere i la profecia de David: “Senyor, heretat meva i calze meu, vós m’heu triat la possessió… Sempre tinc present el Senyor; amb ell a la dreta, mai no cauré”. I segueix quasi un anunci del que hem viscut i vivim com a Església el Dissabte Sant, i el salm esdevé veu del mateix Crist: “El meu cor se n’alegra i faig festa tot jo, fins el meu cos reposa confiat: no abandonareu la meva vida enmig dels morts, ni deixareu caure a la fossa el qui us estima”. El salm responsorial, fixeu-vos-hi sempre en les celebracions dominicals, no és una nota musical que ens “entreté” entre una lectura i una altra, sinó que esdevé sempre una resposta orant en forma poètica a allò que ens anuncia la Paraula de Déu. 

La veu de l’apòstol Pere ha tornat encara a la segona lectura quan, amb veu ferma ens ha recordat un altre aspecte fonamental de la nostra fe cristiana: rescatats, redimits, salvats “…amb una sang preciosa, la de Crist, sacrificat com un anyell sense tara ni defecte”. El sacrifici del Crist, la seva mort, no és el fruit de quelcom casual, o si voleu la conseqüència de la paraula valenta d’un profeta qualsevol que va anar més enllà del que podria ser “políticament correcte”, sinó que el sacrifici del Crist, la seva passió fou voluntàriament acceptada per Ell mateix, per acomplir la voluntat del Pare que l’ha ressuscitat d’entre els morts. 

La lectura de l’Evangeli de sant Lluc ens ha portat cap a Emmaús, aquest poble a onze quilòmetres de Jerusalem, cap a on s’encaminen dos dels deixebles després del que per a ells en aquell moment ha estat la desfeta de la mort del Mestre. Fixem-nos en algun detall del text de sant Lluc el qual, de bon metge i bon iconògraf que era, fa unes anàlisis i una descripció gràfica, un diagnòstic gairebé pictòric de les situacions, molt detallades. Us proposo veure el text evangèlic com una icona. De la qual en subratllo cinc pinzellades. 

  • Primera pinzellada de sant lluc: Jesús va a l’encontre dels dos caminadors; no un encontre casual, sinó un encontre la iniciativa del qual la pren el Senyor mateix. Mai i mai no ens trobem amb el Senyor de manera casual, fixeu-vos-hi, sinó que és sempre Ell que de tantes maneres ens ve a l’encontre, en moments bons i en moments de dubte, quan caminem o quan sense forces seiem a la vora del camí. Tantes vegades ho vivim això en el nostre fer camí com a cristians. 
  • Segona pinzellada de sant Lluc: Aquest fer-se present per part de Jesús esdevé tocant, sacramental podríem dir, amb la seva pregunta -fixeu-vos que Ell sempre pren la iniciativa: “De què discutiu entre vosaltres tot caminant?”. Els fa una pregunta que quasi els desvetlla de la monotonia del caminar. 
  • En segueix el tercer moment, la tercera pinzellada de l’evangelista: el diàleg entre Jesús i els dos caminants. Mireu: els dos caminadors narren els fets esdevinguts amb tot detall, fins els rumors i l’esverament de les dones que fins parlen d’aparició d’àngels, del sepulcre buit…, “…però a ell, no l’han vist pas”. I aquí descobrim, trobem un aspecte fonamental de la nostra vida de fe: no es tracta de veure’l, de veure un fantasma, sinó que es tracta que Ell se’ns mostri, se’ns faci present. O si voleu sí que es tracta de veure’l, però on? Com? En la comunitat cristiana, en l’Església que el celebra i el viu, que ens el dóna en els sagraments, que ens el fa trobar anunciant i proclamant el seu Evangeli, que ens el fa trobar vivent en els Sants Dons, en els germans. 
  • La quarta pinzellada de l’evangelista iconògraf: la resposta de Jesús, quasi el retret que el Senyor fa a aquells dos caminadors que malgrat el cansament dels onze quilòmetres que han de fer entre Jerusalem i Emmaús, han intentat fer-li un resum del que han viscut aquelles darreres hores. Ens podem preguntar: Per què? Per què el retret del Senyor? “Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?”. No els retreu que no hagin cregut en els rumors d’aparicions angèliques o en l’esverament de les dones; els retreu i recorda, ens retreu i recorda, que tenen i tenim els profetes, la Sagrada Escriptura que ens anuncien… Què? Qui? Tot allò que es referia a Ell. 
  • Finalment la conclusió de la icona de sant Lluc: la manifestació, la plena manifestació del Crist ressuscitat, la manifestació de la seva divino humanitat gloriosa. On? Com? Quan parteix el pa, quan desapareix de la vista dels deixebles i deixa que sigui aquell pa partit i aquell vi vessat que continuïn fent-lo present. Que continuï a ser la seva encarnació en la vida de l’Església que ens el faci viu i present. 

Què ha fet el Senyor a l’evangeli d’avui? Ens ve a l’encontre, ens explica l’Escriptura, parteix el pa… I? A nosaltres se’ns obren els ulls de la fe, a partir del nostre baptisme, del do i la força de l’Esperit Sant i de la comunió als Sants Dons, a partir de tots els sagraments que al llarg de la nostra vida ens van configurant al mateix Crist. I Ell, el Senyor? Havent partit el pa, desapareix? No! Continua caminant amb nosaltres o, més ben dit, nosaltres caminem amb Ell, escoltant-lo en la Sagrada Escriptura, acollint-lo en el Pa partit i en el Vi versat, que ens són donats i que són i ens fan realment i plenament el seu Cos i la seva Sang, i també acollint-lo en el germà necessitat, pobre, malalt, que ens el fan present. Només així comprendrem que la nostra vida com a Església, tot allò que fem, que prediquem, que donem, té un únic referent: el Crist traït, patit, mort i ressuscitat, reprenent encara les paraules de Pere, que són per a nosaltres una mistagogia en la qual Pere ens agafa per la mà i ens porta a comprendre un xic més, a celebrar i a viure la nostra fe. 

Germans, donant sempre gràcies al Senyor pels seus dons, pel seu amor fidel, permeteu-me de fer memòria d’aquell 18 d’abril del 1998, ara fa XXV anys, quan el p. Lluis Juanós i jo mateix, amb altres germans en aquell moment de la nostra comunitat, per do i gràcia de l’Esperit Sant i per la imposició de mans i la pregària de l’aleshores arquebisbe metropolità i primat de Tarragona mons. Lluis Martínez Sistach, vàrem ser ordenats alguns diaques i altres preveres en aquesta nostra basílica de Montserrat. Després d’haver rebut, uns mesos abans, el do i la gràcia del diaconat, el Senyor, pel voler i la crida del pare abat Sebastià M. Bardolet, ens va voler preveres i diaques al servei del nostre monestir i al servei de l’Església, un servei que per a mi es va fer concret durant quasi 18 anys al Pontifici Col·legi Grec de Roma. Una gràcia sacramental que el p. Lluis ha viscut i viu generosament en el nostre monestir al servei de la comunitat, dels escolans i dels pelegrins; una gràcia sacramental que a mi, indignament, m’ha tocat i em toca de viure, amb la plenitud de l’ordenació episcopal rebuda el 2016, amb una dimensió fortament i clarament esponsal, amb la meva Església, al servei de la meva Església que és a Grècia. 

XXV anys per donar gràcies a Déu. XXV anys per demanar perdó al Senyor. Donar gràcies i demanar perdó, confessar sempre la seva misericòrdia. Al llarg d’aquests anys i dels que encara Ell vulgui, el Senyor ha caminat i continua caminant al nostre costat, i quan la feixuguesa del camí ens aclapara, Ell se’ns carrega, com a bon pastor que és, a les seves espatlles i ens porta als prats abundosos que són, on? A la cleda de l’Església que ens para la taula de la Paraula i dels Sants Dons. 

En aquest moment la joia dels qui hi sou presents i el record dels qui hi foren presents ara fa XXV anys i que ho són presents en la memòria i en la fe, el Crist ens fa membres del seu únic cos, de la seva Església estesa d’Orient a Occident, una Església Santa, Catòlica i Apostòlica, que l’anuncia arreu del món.

Germans, el III diumenge de Pasqua a la tradició bizantina celebrem Josep d’Arimatea, Nicodem i les dones piadoses, les “mirròfores” -les que porten la mirra, el perfum per ungir el cos del Senyor. Recordem, celebrem aquells que varen tenir cura del cos del Senyor. Tots nosaltres som cridats certament a ungir el cos del Senyor que continua viu i present en el pobre, en el malalt, ungir-lo amb una paraula, un gest d’ajut i de consol. Però sobretot som cridats a esdevenir tots nosaltres, pel do dels sagraments que hem rebut i rebem, portadors de l’Ungüent, del mateix Crist Senyor, i amb la nostra vida ser bon perfum del Crist per als nostres germans. 

Confiant en la intercessió de la Mare de Déu, present a Montserrat i a Pammakaristos a Atenes, amb el salmista, amb el mateix Crist també nosaltres diem: “M’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència; al costat vostre, delícies per sempre”, en aquell Regne on el Crist, amb el Pare i l’Esperit Sant, regna per sempre. Amen. 

Χριστός Ανέστη! Αληθώς ανέστη!

 

https://youtube.com/watch?v=OlJeoQEzcxE

Abadia de MontserratDiumenge III Pasqua. 25 anys d’ordenació sacerdotal del P. Manuel Nin (23 d’abril de 2023)

Diumenge VI de Pasqua (9 de maig de 2021)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (9 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 10:25-26.34-35.44-48 / 1 Joan 4:7-10 / Joan 15:9-17

 

Anem acabant la celebració del temps Pasqual. Hem participat sagramentalment dels misteris salvadors. Podríem explicar la vida de Jesús en poques paraules? Ja que el final de la vida respon a tot el que ha estat l’experiència anterior: ‘Tal viuràs, tal moriràs’.

Hi ha una frase en l’interrogatori de Pilat que crec que pot resumir el per què de l’existència de Jesús. Pilat li pregunta: “Tu ets rei?”. I Jesús respon: “Sí, però el meu regne no és d’aquest món. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat”. Aquesta resposta conté l’explicació de tot el que Jesús ha fet i com ho ha fet.

Jesús mai no va voler fer signes meravellosos per enlluernar els homes. Quan li demanaren un senyal del cel s’hi va negar. Ell no venia a entusiasmar la gent, el seu actuar va ser sempre discret. Fins demanava que no se’n fes propaganda. Jesús ensenyava i actuava segons veia que feia el Pare. I l’actuació de Déu és discreta. Apunta al cor, no als sentiments. Ell vingué a ensenyar la veritat, i la veritat absoluta, i aquesta no es pot discutir. Simplement: és. Per això, quan el Baptista envia els seus deixebles a preguntar-li si era ell el que esperaven, els respongué: “Aneu a dir a Joan el que heu vist i sentit: els cecs recobren la vista, els coixos caminen, els sords hi senten, els morts ressusciten i els pobres reben l’anunci de la Bona Nova. I feliç el qui no s’escandalitza de mi!”. Jesús no donava altres arguments del que deia i feia. I així afirmà davant Anàs: “Aneu i pregunteu el que jo he dit i fet als qui m’escoltaven”. Ell no necessitava defensar-se, sinó que el recolzava el Pare que l’havia enviat, perquè ell feia el que li indicava: “Jo no faig res que no vegi fer al Pare”. “Si no em creieu a mi, creieu les obres”. D’aquí que, al final de la seva vida exclamà: “tot ha estat acomplert. I expirà”.

De tot això podem extreure el contingut de la resposta: “He vingut a donar testimoni de la veritat”. Perquè la VERITAT és única, la Veritat és Déu: Amor. I Jesús mostra Déu: “El qui em veu a mi veu el Pare”. Veu com Déu estima el món. ¿Podríem dubtar que el ressuscités?

Ens diu avui el deixeble de Jesús: “Hem vist clarament l’amor que Déu ens té quan ens ha enviat el seu Fill únic…, ell ha estat el primer d’estimar-nos, no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu”. Això és: Déu és Amor. I l’amor ¿quina resposta demana?: Amor. ‘L’amor treu amor’, diu Santa Teresa. Això ho podem comprovar quan l’amor és veritablement humà. No és cap teoria, és la realitat. Comprenem, doncs, clarament el que se’n deriva. “Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. El meu manament és que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat”. Ara sou els meus amics, i no hi ha secrets entre amics. Per això us he fet saber el que he sentit del meu Pare. Jo us he escollit per a ser els meus testimonis. I el Pare us concedirà tot el que li demaneu en nom meu. Això us mano: que us estimeu el uns als altres. Aquest és, doncs, el testament de Jesús.

L’amor no pot ser egoista. Jesús ens ha ensenyat la veritat: ha donat la pròpia vida per tots nosaltres. També nosaltres l’hem de donar pels germans. Això suposa abnegació, renúncia, mortificació. Però és l’esforç el que dóna fruit i no l’egoisme. Basta mirar al voltant nostre i constatar què n’estem de lluny, perquè es pugui dir: ‘mireu com s’estimen’. Però sols en això es podrà conèixer que som deixebles del Crist. I el món ho espera. Ja que l’amor que el món practica és només el carnal i, sense l’espiritual, es consumeix. Perquè només perdura l’espiritual, que és el veritable que ens ha deixat el Crist ressuscitat amb la seva vida.

Abadia de MontserratDiumenge VI de Pasqua (9 de maig de 2021)

Diumenge V de Pasqua (2 de maig de 2021)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (2 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 9:26-31 / 1 Joan 3:18-24 / Joan 15:1-8

 

Si ens preguntéssim quin és l’objectiu final de la nostra existència, què hi fem aquí, quin sentit té tot plegat… l’última frase de l’evangeli que ens ha estat proclamat podria ser-ne la resposta: «La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Ser deixebles del Crist i donar fruit, és tota una missió.

I per explicar-ho, avui el Senyor ha fet servir una d’aquelles imatges que tant li agraden, una imatge del món rural que tothom pot entendre amb facilitat: la vinya, el cep i les sarments. És una imatge molt emprada al llarg de tota la bíblia, perquè va molt bé per explicar la nostra relació amb Déu. Ja la trobem al Gènesi on explica que Noè, només baixar de l’arca, «va ser el primer a treballar la terra, i plantà una vinya» (Cf. Gn 9,20), i a partir d’aquí la imatge de Déu com a vinyater, és utilitzada en diferents ocasions. I en el passatge d’avui deia que en aquesta vinya hi va voler plantar un cep únic, especial, “el cep veritable”: Jesús. I no només això. Les sarments que surten d’aquest cep, som nosaltres. «Jo soc el cep, i vosaltres, les sarments», ens deia. Cep i sarments són, en realitat, una mateixa planta. I això vol dir que tots nosaltres formem part del Crist ressuscitat, ens alimentem de la mateixa saba —hem rebut la mateixa gràcia, i és a través nostre que el cep dóna el seu fruit. No és qualsevol cosa, és una missió i una responsabilitat molt important: Déu ens ha fet la gràcia de ser els seus fills, amb tot el que això implica.

Aquesta imatge, encara, també té una connotació eucarística. No és casual que Jesús ens deixés el vi com a penyora i sagrament en l’eucaristia. El vi és el fruit de la vinya, és la sang de Crist, i això converteix l’eucaristia en la vida de l’Església. Diumenge rere diumenge, quan la comunitat està reunida amb el Crist ressuscitat entorn de la seva taula, és un moment privilegiat per escoltar-lo, i per prendre consciència que nosaltres i el Crist ressuscitat som u —estem units en comunió, i formem part del mateix cos: la sarment és una part importantíssima del cep, perquè sense ella no donaria raïm. Nosaltres donem fruit en el món a través dels dons que Déu ha posat en cadascú de nosaltres. I és aquí, a través de l’oració i del diàleg amb Déu que aquí fem, com podem anar-los descobrint i desenvolupant, perquè els puguem arribar a oferir com un servei, com un regal, com un agraïment per tot el que Déu ha fet per nosaltres.

Avui, doncs, és un bon dia per preguntar-nos quins fruits donem i quins voldríem donar. Podem ignorar els nostres dons, o ens els podem quedar per nosaltres… Però si volem ser bons deixebles de Jesús, estem cridats a fer-los créixer, i sobretot, a donar-los. I per això sempre ens hauríem d’estar preguntant què puc fer jo des d’allà on sóc, o què hauria fet Jesús en el meu lloc, davant de les situacions que se’ns plantegin.

És un bon moment per recordar la última frase de l’evangeli amb què començàvem aquest comentari: «La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Déu desitja que siguem els seus col·laboradors més estrets, i ho podem ser seguint el Crist. I si ho fem de manera autèntica, arribarem a identificar-nos tant amb Ell que serem una part d’ell mateix, com les sarments són les branques del cep que li estan unides. Dit en paraules de la segona lectura, «Si complim els seus manaments [si estimem], ell està en nosaltres i nosaltres en ell»: com les sarments al cep. Així podrem dur a terme la missió que Déu ha somniat per nosaltres.

 

Abadia de MontserratDiumenge V de Pasqua (2 de maig de 2021)

Diumenge IV de Pasqua (25 d’abril de 2021)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (25 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 4:8-12 / 1 Joan 3:1-2 / Joan 10:11-18

 

Germanes i germans: En aquest IV Diumenge de Pasqua, cada any contemplem el Ressuscitat com a Bon Pastor. És una imatge molt suggerent i estimada pels primers cristians, escollida pel mateix Jesús, que resumeix la missió que ell va assumir mentre estava entre nosaltres i que, glorificat a la dreta del Pare, continua exercint envers l’Església peregrina: vetllar pel seu ramat i conduir-lo a “les prades eternes”, com diu la postcomunió d’aquest diumenge.

La imatge bíblica del “bon Pastor”, pròpia de la cultura agrària, també la podríem traduir avui amb altres imatges: “el bon entrenador”, “el bon animador”, “el bon líder polític”, “la bona mare o el bon pare de família”, el “bon educador”, el “bon mestre espiritual”, el “bon bisbe”, el “bon abat”… Totes aquestes figures o imatges requereixen qualitats d’iniciativa, discerniment, suport i orientació per tal d’evitar la irresponsabilitat, l’abandó, el caos, el vagar per la vida sense cap objectiu, o el “campi qui pugui”. En canvi, quan aquestes instàncies de govern funcionen bé, les persones, comunitats i els diversos grups socials creixen, es desenvolupen, s’impliquen en els projectes i gaudeixen d’estabilitat, motivació i capacitat creativa, sempre que hi hagi una mútua col·laboració.

Jesús es va sentir commogut en veure el poble d’Israel perdut, “com ovelles sense pastor”. Aquesta situació li feia pena i el preocupava fins que, fidel a la missió per a la qual va venir al món, aplegà un nou poble perquè tingués vida en ell i tingués com a llei el manament nou de l’amor.

Jesús, el bon Pastor, ens crida al seu seguiment, però no és un seguiment fred i impersonal ni vol establir una relació d’assalariat que només mira pel propi profit mentre que els seus li són indiferents. La relació que vol establir amb el seu deixeble és entrar en la dialèctica de conèixer-lo i ser conegut per ell; una relació d’íntima amistat que s’enriqueix a partir d’un trobament personal i creix cada vegada més en l’estimació recíproca i el mutu coneixement.

És per això que diu: “Jo sóc el bon pastor, i reconec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi” i si no són del seu ramat, les cerca i fa que coneguin la seva veu, perquè hi hagi un sol ramat i un sol pastor. Potser el problema que tenim avui dia és que no acabem de reconèixer la veu d’aquest pastor i preferim pasturar per altres pletes. Gelosos del nostre individualisme i la nostra realització personal, no acabem de veure clar això de ser “ovella” ni que ens diguin el què hem de fer o ens desinstal·lin de la nostra zona de confort.

Jesús no ha vingut a cridar deixebles mesells, insensibles, sense capacitat d’iniciativa ni cap mena de sentit crític. Desitja una comunitat madura, en la qual els seus membres se sentin persones realitzades i siguin reconeguts en la seva individualitat. No vol una massa amorfa i servil, un ramat de cristians massificats que només comptin per omplir l’estadística dels qui pertanyen a l’Església, ni vol formar una mena de “gueto” de creients, que viuen aliens als problemes de la gent ni es fan presents en els àmbits que reclamen solidaritat i cooperació. És un pastor que ens vol adults, responsables, capaços d’actuar lliurement, de prendre decisions, d’afrontar els nostres propis riscos, i d’assumir el fet de ser una comunitat unida per l’amor i que respecti la pluralitat de maneres de viure l’Evangeli.

Tot i així, no podem ignorar que a vegades es fa difícil escoltar la veu del nostre Pastor… Som víctimes d’una pluja tan aclaparadora de paraules, veus, imatges i sorolls, que correm el risc de perdre la nostra capacitat per discernir la seva veu, les seves paraules de vida eterna, addictes a tantes pantalles que ens fan vagar per prats efímers i alimenten la nostra trivialitat.

Malgrat tot, si estem atents, la “veu” de Jesús també ressona en els profetes d’avui, en l’esforç callat de tantes persones que sembren el bé al seu entorn, en els qui creen espais i condicions per fer creïbles paraules que hem reduït a una pobra caricatura com justícia, llibertat, veritat, amor, pau, fraternitat i que són llavor de la nova humanitat, del Regne de Déu que Jesús predicava.

Avui som invitats a recuperar de nou el silenci i la capacitat d’escolta; a estar atents a la veu del “bon Pastor” si no volem veure la nostra fe ofegada per tantes veus que ens assetgen; a sintonitzar amb el millor que hi ha en nosaltres i desenvolupar aquella sensibilitat interior que percep, més enllà del que és visible i del que és audible, la presència d’Aquell que pot donar sentit a la nostra vida, que ens fa costat i ens guia i que com el salmista li podem dir confiadament: “Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. La vostra vara de pastor m’asserena i em conforta”. (Salm 23)

Que Ell, que ha donat la seva vida per nosaltres, i ara se’ns dona en l’Eucaristia, ens condueixi a la Vida plena

 

 

Abadia de MontserratDiumenge IV de Pasqua (25 d’abril de 2021)

Diumenge III de Pasqua (18 d’abril de 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (18 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 3:13-15.17-19 / 1 Joan 2:1-5a / Lluc 24:35-48

 

Luc Ferry és un filòsof francès, antic ministre d’educació, del qual sóc gran admirador i llegeixo amb fruïció les seves obres. M’agrada molt el seu pensament, clar, profund, crític, ben argumentat…. però amb el qual no sempre n’estic d’acord. I no ho puc estar perquè es declara obertament ateu. Tanmateix, el seu és un ateisme respectuós, amb el que es pot dialogar i amb el que es pot coincidir en moltes coses. No pot ser d’altre manera d’un no creient que diu que el llibre que se’n portaria a una illa deserta és l’Evangeli de sant Joan. La seva obertura el porta a reconèixer, sense deixar de ser crític, els aspectes positius que el cristianisme ha aportat a la civilització. Per aquest motiu se li ha preguntat, en conferències i diàlegs que ha mantingut en diverses ocasions amb gent d’Església, quines raons hi havia per no ser creient. I la resposta que dóna és, entre d’altres, que el missatge que transmet el cristianisme és massa bonic per a ser cert. Quelcom de semblant els devia passar als apòstols quan Jesús s’aparegué en mig d’ells.

En el relat de l’evangelista Lluc se’ns diu que “de tanta alegria no s’ho acabaven de creure”. Com si digués, massa bo per ser veritat! I potser sigui aquesta la raó per la qual, encara avui, a molts cristians ens costa manifestar l’íntima alegria que hauria d’envair nos, al saber que hem posat la nostra vida en mans d’Aquell que va ser crucificat i sepultat, però que després va ressuscitar, Aquell que, als qui es confien a Ell, els ofereix compartir la vida més enllà de la mort. Fins i tot als que creuen, els resulta difícil copsar aquesta perspectiva com a antídot per a les ansietats i les pors i les dificultats que tant o tan poc afligeixen la vida quotidiana de tots. Crist ha ressuscitat, ressuscitaré amb ell? Massa bo per ser veritat, potser pensin molts. Però el sentit profund de la fe rau precisament aquí: creure en l’experiència dels apòstols, que després de la creu el van veure, el van tocar, el van escoltar, adquirint una certesa de la resurrecció que van anar a difondre per tot el món. I ho van sostenir fins i tot a costa de perdre la vida: la terrenal, amb la certesa d’aconseguir l’altra, la que no té fi.

El relat de Lluc és una veritable invitació a repensar la nostra manera de buscar al Senyor. No cal buscar-lo en les grans teofanies o en realitats abstractes; cal buscar-lo en la vida quotidiana, al partir el pa, al compartir la taula, a l’experimentar les seves ferides que segueixen sagnant en la humanitat ferida pel pecat i la fragilitat. En cada persona ferida pel pecat i la fragilitat reviu tot el Misteri Pasqual. En les ferides de la humanitat sofrent són presents la passió, la mort i la resurrecció de el Senyor. Amb les seves ferides doloroses i glorioses es fa reconeixible i present enmig de la comunitat dels creients.

El que Lluc ens presenta avui no és un Crist ascètic o dogmàtic, sinó un Jesús amb un rostre profundament humà que revela la seva divinitat compartint tot el misteri de la fragilitat humana, amb l’excepció de pecat, que supera i anul·la oferint la seva vida a l’arbre de la Creu. Com els deixebles, també nosaltres hem de ser testimonis del Misteri Pasqual i hem de convidar a tots a mirar i tocar el Crist, present en les seves vides, en les seves històries, sovint plenes de contradiccions i de sofriment, recordant, però, que l’última paraula sobre tot esdeveniment humà està en les mans ferides i glorioses de Jesús, que amb la seva Resurrecció va vèncer la mort i ens va tornar l’esperança d’una vida nova.

Germans i germanes, avui, a imatge dels deixebles, tal i com ho explica el relat evangèlic, som convidats a ser i reaccionar d’un altra manera, nosaltres, que tantes vegades hem tingut l’oportunitat de reconèixer el Senyor en l’Eucaristia. Que l’experiència del trobament amb el Ressuscitat canviï quelcom en les nostres vides, com ho va fer amb els deixebles d’Emmaús al partir el pa, com ho va fer en la resta d’apòstols i seguidors, i ens mogui a donar testimoni de la nostra fe en el nostre viure quotidià.

Abadia de MontserratDiumenge III de Pasqua (18 d’abril de 2021)

Diumenge II de Pasqua (11 d’abril de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch, monjo de Montserrat (11 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 4:32-35 / 1 Joan 5:1-6 / Joan 20:19-31

 

Tothom es mereix una segona oportunitat. Déu no nega a l’apòstol Tomàs una segona oportunitat per a creure. Quan ahir, ja tenint al cap aquest evangeli del dubte de Sant Tomàs, vaig llegir l’evangeli que tocava, un fragment de Sant Marc, em vaig adonar que l’apòstol Tomàs s’ha carregat bastant sol la fama de no haver cregut en Jesús ressuscitat i d’haver necessitat una segona oportunitat.

En canvi, aquest evangeli de Sant Marc, d’ahir, dissabte de l’Octava de Pasqua, que era un breu resum de les tres grans aparicions de Jesús Ressuscitat: primer a les dones, després als deixebles que anaven de camí i finalment als apòstols afirmava que després de les dues primeres aparicions, els apòstols tampoc no van creure el testimoniatge, i fins i tot el mateix Jesucrist els va retreure després que els hagués costat tant la fe! Podem doncs pensar que el reconeixement del Ressuscitat no fou fàcil per ningú i que la incredulitat de Sant Tomàs no és una excepció i que els mateixos apòstols en conjunt, van necessitar una segona oportunitat i una experiència més personal de Jesucrist ressuscitat per a ser capaços de creure-hi.

Aquestes anotacions sobre la feblesa dels apòstols, dels qui havien conviscut amb Jesús, sorprenen més si pensem en l’ambient d’eufòria missionera que deuria envoltar el moment de la redacció dels evangelis, en el naixement del cristianisme i en fan per això un testimoni important del realisme de les primeres comunitats, que tot i ser descrites i desitjades com ideals de fe i de caritat, també tenien les seves ambigüitats com tot allò que és humà.

Ens sentim una mica alleugerits quan llegim que els apòstols, els deixebles també necessitaven segones oportunitats, i segurament terceres i quartes i moltes més. Alleugerits perquè això obre un espai als nostres propis dubtes i faltes, obre un espai de comunió en la feblesa, obre un espai on Déu pot actuar en nosaltres, on pot salvar.

Déu fa possibles les segones oportunitats perquè és molt pacient i molt insistent. per això m’agrada llegir l’evangeli d’avui també des del punt de vista de Déu, i no només des de la nostra fe.

Pensem si nosaltres, després que algú ens hagués qüestionat de la manera que Sant Tomàs va qüestionar Jesús ressuscitat, haguéssim donat una segona oportunitat o bé haguéssim engegat per sempre el qui hagués gosat dubtar tan de nosaltres. Però Déu no. Déu no engega. Déu continua insistint, pacientment: amb Tomàs, amb els deixebles i amb nosaltres. Forma part de la seva naturalesa. La paciència i la insistència són dues característiques de Déu que es potencien sempre en bé nostre.

Admirar la vida de Jesucrist, la seva coherència, el seu mestratge és difícil, però és raonablement molt defensable, el repte de reconèixer-lo ressuscitat, això és vencedor de la mort, és un repte de fe, més gran, potser el més gran. No és fàcil en aquest món tan ple de dolor i de sofriment, accentuats en tot aquest darrer any per la pandèmia, afirmar amb esperança que la vida ha vençut la mort. Però no oblidem mai que la resurrecció no és el final d’una vida ordenada, políticament correcte, guanyada pel propi esforç, de manera fàcil, sinó que arriba com a do de Déu després d’una mort en creu.

Però tot i no ser fàcil, afirmar tot això és possible: la primera lectura no dubtava a afirmar: La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. La fe no roman en l’abstracció, ni tan sols quan se centra en la Resurrecció de Jesús. La fe venç el món, això vol dir que venç el mal del món. En les tres lectures d’avui hi és ben present aquesta dimensió de vèncer el món, vèncer-lo per la caritat: hi és en la descripció ideal de la comunitat dels Fets dels Apòstols, en la primera lectura: on la unitat de cor i d’ànima provocava la solidaritat radical dels germans entre ells, hi és en la segona lectura on tan clarament hem llegit que estimar Déu vol dir estimar els fills de Déu, i també hi és a l’Evangeli, on la conseqüència immediata del reconeixement del ressuscitat és la missió. Jo us envio, a perdonar…

Nosaltres som fills i filles d’aquells primers cristians. Si ens consola compartir els seus dubtes que també ens provoqui i ens mogui imitar la seva fe i al seva caritat perquè reconeguem Jesús com a vivent enmig nostre i deixem que aquesta fe ens faci transformadors i vencedors del mal del món, confiats en totes les oportunitats que Ell ens dona. Aquest és el sentit de centrar la nostra fe en la resurrecció de Jesucrist, de recordar-la en cada eucaristia, de celebrar-la constantment durant vuit dies sencers per Pasqua i de repetir Avui és el dia en què ha obrat el Senyor , Al·leluia, al·leluia

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Pasqua (11 d’abril de 2021)

Solemnitat de la Pentecosta (31 maig 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (31 maig 2020)

Fets dels Apòstols 2:1:11 – 1 Corintis 12:3-7.12-13 – Joan 20:19-23

 

Germans i germanes estimats: és la Pasqua granada! Curulla dels fruits de l’Esperit atorgats a l’Església en benefici de tota la humanitat. Tots aquests dons són fruit de la Pasqua de Jesucrist, per això l’evangeli que acabem d’escoltar ens ha portat al vespre del dia de Pasqua, el primer diumenge de la història. El dia que el Senyor s’alegrà contemplant el que havia fet, la gesta que havia obrat (cf. Ps responsorial).

Jesús es posa al mig dels deixebles i els diu per dues vegades: Pau a vosaltres. Que ho digui dues vegades indica que es tracta d’una cosa important. Efectivament, la pau, en tant que plenitud de vida, és el do messiànic per excel·lència, el do que el Déu de la pau fa a la humanitat com un dels fruits de l’Esperit que el Senyor, dalt la creu, va lliurar al moment de morir (cf. Jo 19, 30). La pau que dóna Jesucrist no és tant absència de tensions i de conflictes com una serenor interior, al fons del cor, nascuda de la fe de saber-nos perdonats i estimats entranyablement per Déu; i és fruit, també, de la confiança que Jesucrist porta la història de les persones i la història de la humanitat cap a camins d’alliberament, de salvació i de plenitud. La pau de Jesús, que és do de l’Esperit, fa entrar la seva Llum en el nostre interior per veure’ns a nosaltres mateixos, per veure els altres i tot el que ens envolta des de la perspectiva de la victòria pasqual de Jesucrist. I, al mateix temps, aquest do ens obre als altres per ser portadors y artesans de pau (Mt 5, 9). Aquesta pau cal nodrir-la, però, amb la pregària i amb l’amor a tothom. Per això, la pau de Jesucrist pot persistir malgrat les dificultats; tal com diu a l’evangeli segons sant Joan: en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món (cf. Jo 16, 33). En fer-nos el do de la pau, el Senyor s’alegra contemplant el que ha fet.

Després de donar-los la pau, Jesús –tal com hem escoltat- alenà damunt dels deixebles per significar que feia una nova creació i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. Déu, segons el relat del llibre del Gènesi, havia alenat per infondre l’esperit de vida al primer home (cf. Gn 2, 7) i ara el Crist ressuscitat alena sobre els deixebles per comunicar-los la vida de l’Esperit. I aquest do fet als deixebles el vespre de Pasqua, té un esclat de vida i de gràcia en el dia de Pentecosta que arriba a tots els qui creuen en Crist, tal com hem escoltat a la primera lectura. Jesús comunica l’Esperit Sant per perdonar els pecats, per perdonar les nostres opcions contràries a la voluntat amorosa de Déu, els nostres comportaments dolents. Jesús els confereix el ministeri de perdó que ell havia exercit durant tota la seva existència mortal (cf. Mt 9, 1-8.), Ho fa com a fruit del do de la seva vida fins a la mort i de la seva sang vessada a la creu. Gràcies a Jesucrist i a l’Esperit, els cristians ens sabem perdonats i reconciliats amb Déu Pare; ens sabem animats per la vida de l’Esperit que ens infon coratge, ens consola, ens protegeix davant el mal, ens porta cap al coneixement de la veritat (cf. Jo 14, 15-17.26; 16, 13). I això ens és font d’alegria, de riquesa espiritual i de compromís a imitar Déu perdonant sempre que calgui i afavorint la vida i el bé dels altres. Si ho fem així, el Senyor es podrà alegrar contemplat el que ha fet.

Envigorits ja per la seva pau i portats per l’Esperit Sant, Jesús confia una missió als deixebles i a tots els qui pel baptisme seran els seus continuadors, també a nosaltres, doncs. Diu: Com el Pare m’ha enviat a mi, jo us envio a vosaltres. Són, i som, enviats a testimoniar Jesús i a continuar la seva obra. Per això, tal com deia sant Pau, a la primera lectura, l’Esperit distribueix en l’Església donsdiversos a cadascun del batejats perquè serveixin al bé de tots. La missió que Jesucrist encomana als deixebles i a tota l’Església, prolonga la missió que el Pare li ha confiat a ell. L’Esperit serà la força que, a través del testimoniatge i de l’acció dels cristians, transformarà els cors amb vista a transformar el món segons els ensenyaments de Jesús. Així el designi diví d’amor envers tota la humanitat es podrà anar fent realitat. Ser enviats per Jesucrist amb la força de l’Esperit és la nostra grandesa i la nostra responsabilitat. Déu confia en nosaltres per la difusió del seu missatge radicalment alliberador i salvador. Si ens deixem portar per l’Esperit en aquesta tasca, pot ser que constatem que es crea una sintonia entre el nostre anunci i els desitjos més profunds del cor dels qui ens vegin o ens escoltin, com va passar a la gent que va ser testimoni de la primera pentecosta. Així el Senyor es podrà alegrar contemplant el que ha fet.

Jesús ressuscitat, com al vespre de Pasqua del qual ens ha parlat l’evangeli, no cessa de venir enmig dels seus. Fruit de l’acció de l’Esperit Sant sobre el pa i el vi, serà present en el sagrament eucarístic per donar-nos vida. I, per la participació del Cos i la Sang de Crist, l’Esperit actua per tal d’unir en un sol cos tots els qui formem aquesta assemblea i tota l’Església estesa d’orient a occident (cf. pregària eucarística II). És la conseqüència del que sentíem de sant Pau a la segona lectura: tots nosaltres, siguem del llinatge que siguem, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos. I, a més, tots els batejats estem habitats pel mateix Esperit; la seva presència en el nostre interior satisfà la nostra set existencial més profunda.

L’evangeli ens deia que els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Nosaltres ens alegrem de tenir-lo enmig nostre per l’acció de l’Esperit. Tant de bo que també el Senyor es pugui alegrar, tal com deia el salm, contemplant el que ha fet. El que ha fet per mitjà de l’Esperit en l’Església, en la nostra assemblea i en cadascun de nosaltres. Glòria al Senyor per sempre, en aquesta Pasqua granada, per totes les seves obres. Que li siguin agradables els nostres cants de goig i d’agraïment.

Abadia de MontserratSolemnitat de la Pentecosta (31 maig 2020)

Solemnitat de l’Ascensió del Senyor (24 maig 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (24 maig 2020)

Fets dels Apòstols 1:1:11 – Efesis1:17-23 3:15-18  – Mateu 28:16-20

 

No, germans i germanes. No hi ha contradicció entre la primera lectura i l’evangeli que acabem d’escoltar. La primera lectura, del llibre dels Fets dels Apòstols, deia que Jesús s’enlairà davant d’ells […] i un núvol se l’endugué i el perderen de vista. I, en canvi, l’evangeli deia: jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món. Sembla que hi pugui haver una contradicció, perquè d’una banda se’ns diu que un núvol se l’endugué i el perderen de vista i, de l’altra, que continuaria enmig d’ells i que continuarà estan amb els seus deixebles al llarg de la història, cada dia fins a la fi del món.

El núvol i el fet de perdre’l de vista, és una manera de dir que Jesús entra en una nova realitat. Tal com diem en el Credo, “per nosaltres i per la nostra salvació davallà del cel […] i es féu home”, ell estava amb Déu des del principi (Jo 1, 2). Ara, en l’Ascensió, retorna cap a Déu; ho diem, també en el Credo: “se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare”. Seure a la dreta és una expressió, que també hem trobat a la segona lectura, i que significa que Jesús participa plenament de la senyoria de Déu; de la glòria, de l’honor, de l’autoritat, de l’amor infinit del Pare, en un àmbit diví que no és visible als nostres ulls humans. Jesús torna a la realitat d’abans de fer-se home, però portant-hi el seu cos humà i les seves ferides glorioses, perquè des de l’encarnació ha quedat indissolublement unit a la nostra naturalesa humana. En el si de Déu, en el més íntim de l’essència divina, hi tenim un germà nostre en humanitat.

L’ascensió, tanmateix, no allunya Jesús de nosaltres. Deixa de ser perceptible als nostres sentits, però continua present enmig dels seus. D’aquí la gran alegria dels deixebles després de l’ascensió (cf. Lc 24, 52) i la de l’Església (cf. col·lecta) en celebrar-la. La causa d’aquesta alegria és doble. D’una banda perquè el Senyor i el Mestre ha tornat a la glòria que li correspon com a Fill de Déu; i, d’altra banda, també perquè no ens abandona sinó que continua estant enmig del deixebles. I no pas amb una presència estàtica. Sinó amb una presència activa, guaridora, salvadora, portadora de gràcia i de vida. Ell mateix havia dit abans: no us deixaré orfes (Jo 114, 18). I ara els diu: jo seré amb vosaltres cada dia, fent camí al vostre costat.

Tal com deia l’Apòstol a la segona lectura, Jesucrist actua en nosaltres amb el seu poder, ens comunica la força de la vida nova que ve de la resurrecció, ens il·lumina la mirada interior del nostre cor perquè visquem amb l’esperança que també nosaltres podrem participar de les riqueses de glòria que ens té reservades quan entrem a participar de l’heretat que ell ens vol donar entre els sants en la glòria on ell ha retornat. Així Jesucrist, al llarg de la història, va conduint el seu cos que és l’Església i cadascun dels membres d’aquest cos que som els batejats, cap a la plena participació de la seva vida.

La solemnitat de l’ascensió ens fa comprendre que la salvació és ja en el nostre interior de batejats i que es desplegarà en plenitud un cop traspassat el llindar de la mort. Tot per do de Déu gràcies a la mort i a la resurrecció de Jesucrist. Ser conscients d’això ens fa viure amb alegria. Però no ens ho podem guardar per a nosaltres sols. Els dons que ja hem rebut i que rebem en virtut de la fe i de la gràcia dels sagraments, i l’esperança de la participació futura de la glòria de Jesucrist, s’han de traduir en amor als altres, sobre tot als qui pateixen, als qui estan tristos, als qui no tenen esperança. Els dons rebuts i l’esperança que nia en el nostre interior s’han de traduir, també, en contribució a construir la societat particularment ara que la pandèmia minva a casa nostra i ens trobem amb una crisi econòmica molt forta que té nombroses conseqüències a nivell social: creixen els qui passen gana, els qui han perdut la feina, els qui no poden arribar a final de mes, els qui experimenten d’una manera o altra la precarietat. Entre tots –agents institucionals, polítics, econòmics, socials, etc.- hem de trobar la manera de crear una nova realitat econòmica i social justa i solidària. També l’Església –que és “experta en humanitat”, com va dir sant Pau VI a l’ONU-, ha d’aportar-hi la seva reflexió sobre temes socials i econòmics i la seva experiència, particularment la viscuda en els llocs de més pobresa i de més marginació del món. Si, com sembla, la crisi ens empobrirà tots, hem de treballar ja des d’ara perquè no creixin més les desigualtats.

L’ascensió, doncs, lluny d’evadir-nos de la realitat humana, ens hi insereix plenament. Des del baptisme, hem rebut la crida a ser continuadors de la missió que Jesús va confiar als deixebles: ser testimonis d’ell amb la força de l’Esperit Sant, anunciar l’evangeli de la misericòrdia i de la guarició dels cors, col·laborar a construir un món just on la dignitat de cada persona i de cada poble sigui respectada i valorada, treballar perquè tots els pobles coneguin i acullin la persona de Jesucrist i la seva Paraula. Aquesta missió l’hem rebuda des del baptisme, però l’hem d’exercir tota la vida a nivell individual, fins allà on arribi la nostra irradiació, i a nivell comunitari, eclesial. La presència de Jesús en el nostre interior de batejats unida a la vivència espiritual de la pregària ens dóna llum i força per dur a terme la missió rebuda. La crida que ens fa anar cap a la glòria on ell ha arribat, ens és un encoratjament que ens dóna esperança.

No us deixaré. Jo seré amb vosaltres cada dia. En l’Eucaristia tenim el moment més intens de la presència de Jesucrist ressuscitat enmig nostre. És present en la Paraula que hem proclamat. És present en el sagrament de l’Eucaristia que ens disposem a celebrar i a rebre. És present en cada germà de la nostra assemblea o que s’uneix a nosaltres a través dels mitjans de comunicació. Acollim-lo, doncs, en cadascuna d’aquestes presències, amb amor i amb agraïment. I fem-nos heralds de la seva persona i del seu Evangeli.

Abadia de MontserratSolemnitat de l’Ascensió del Senyor (24 maig 2020)

Diumenge VI de Pasqua (17 maig 2020)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (17 maig 2020)

Fets dels Apòstols 8:5-8,14-17 – 1 Pere 3:15-18  – Joan 14:15-21

 

Benvolguts germans i germanes,

El fragment de l’Evangeli que acabem d’escoltar, cal situar-lo en el discurs que Jesús fa en el darrer sopar. Els seus deixebles intueixen que al cap de molt poc temps els serà pres i Jesús els parla amb una tendresa especial. Abans de deixar-los, els vol fer veure com podran viure units a Ell, fins i tot després de la seva mort. Per això els assegura que “no els deixarà orfes ni desemparats”. Els enviarà el seu Esperit i Ell mateix, Crist Jesús, no els abandonarà: “Vosaltres em veureu i viureu, perquè jo segueixo vivint”.

No s’han de sentir mai sols. Jesús els parla d’una presència nova que els envoltarà i els farà viure, ja que els arribarà fins al més íntim del seu ésser. No els oblidarà. Vindrà i s’estarà amb ells. Jesús ja no podrà ser vist amb la llum d’aquest món, però podrà ser captat pels seus seguidors amb els ulls de la fe.

Sí, l’Esperit Sant ens fa veure i sentir a Jesús viu on el món no el pot veure ni entendre. Ens dóna la força per perseverar, el coratge i l’audàcia de creure en les paraules de Crist, i sobretot, l’obertura interior per descobrir que en el més profund del nostre cor, el Pare mateix, atret pel Fill, ve a fer de nosaltres la seva llar.

Però en aquest discurs Jesús també els demana que l’estimin i que compleixin els seus ensenyaments, el seu estil d’obrar: “si m’estimeu, guardareu els meus manaments”, diu. Celebrar la Pasqua és quelcom més que alegrar-nos per la Resurrecció de Jesús. La Pasqua la celebrarem bé si es nota que anem entrant en aquesta comunió de mentalitat, d’estil d’actuació amb Crist, el Ressuscitat. I això no només a l’Eucaristia, en la nostra pregària, sinó també a la nostra vida quotidiana.

La Pasqua ha de notar-se a la nostra conducta, en la nostra forma d’actuar en el món. Tanmateix les dificultats, la tristesa, el descoratjament, ens poden aclaparar i fer-nos oblidar de la presència de Déu en la nostra vida personal o comunitària. Necessitem pau, ànims i alegria, però només des de la convicció de la presència viva de Crist Ressuscitat i del seu Esperit podrem trobar la clau de la serenitat interior per seguir caminant i treballant.

A l’oració col·lecta d’avui hem demanat a Déu que “Els misteris que estem recordant transformin la nostra vida i es manifestin sempre en les nostres obres”. En la postcomunió, de nou, demanarem que, ja que “la resurrecció de Crist ens ha fet renéixer a la vida eterna”, Déu ens ajudi a que es noti en la nostra vida que estem plens d’aquesta Pasqua.

Jesús coneix bé les nostres dificultats i els nostres límits en l’amor; també sap bé que els nostres cors no poden trobar pau i alegria sense estimar i ser estimats. En tenim prou amb ser fidels a la seva paraula per a que puguem ser introduïts en un torrent d’amor infinitament més gran que nosaltres mateixos. Nosaltres que no sabem estimar, som fets partícips del Déu de l’amor, capaços d’estimar com Déu estima, és a dir, lliurament i desbordant alegria!

Per això, en la segona lectura, Sant Pere ens insta a estar sempre a punt per “donar compte de l’esperança que hi ha en nosaltres”. Aquesta esperança és la vida mateixa de Déu Tri, és la seguretat que el Pare que habita en nosaltres per la gràcia de l’Esperit Sant continua incessantment enviant-nos el seu Fill per transformar-nos a la seva imatge.

Germans i germanes,

Avui, especialment en aquests temps difícils, com en els temps dels apòstols, se’ns demana de ser testimonis d’esperança i de solidaritat per a incidir eficaçment en moltes situacions complexes que cada dia se’ns presenten. Donaran raó de la nostra esperança una paraula d’alè, un gest de proximitat, una ajuda puntual o permanent. Trobar l’equilibri entre la vida interior i l’acció caritativa, entre la contemplació i el compromís social, pot ajudar als altres a viure amb la mateixa confiança que ens mou a fer-ho a nosaltres. Seran, sobretot, raó de l’esperança que hem posat en Déu i que ens projecta vers la Vida que ens promet.

Que aquesta Eucaristia ens ajudi a fer-nos conscients que Jesús ens acompanya en el nostre camí, ens fa participar de la Vida que és Ell mateix i ens invita a ser els seus testimonis.

Abadia de MontserratDiumenge VI de Pasqua (17 maig 2020)

Diumenge V de Pasqua (10 maig 2020)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (10 maig 2020)

Fets dels Apòstols 6:1-7 – 1 Pere 2:4-9  – Joan 14:1-12

 

Benvolguts germans i germanes,

En aquest cinquè diumenge de Pasqua el context de l’evangeli de sant Joan que acabem de proclamar és el discurs de comiat de Jesús en acabar el sopar pasqual amb els seus deixebles. L’ambient al final de l’àpat era d’inquietud ja que el Mestre havia anunciat que un dels qui menjava amb ell a taula el trairia, i que un altre, el negaria tres vegades abans no cantés el gall. Més encara, Jesús els havia parlat clarament de la seva partença i del seu final com mai ho havia fet fins aquell moment.

La tensió que es palpava comportava pels onze que havien quedat a la sala, quan Judes hagué sortit,  un desassossec que portà  Jesús a dir-los que els seus cors s’asserenin i per això els demana que facin un pas important que ben segur no s’esperaven, per poder treure’s o per viure de manera diferent l’angoixa que tenien: els demana que creguin en Déu, que creguin en ell, és a dir, els demana un gest de confiança. I no és fàcil fer aquests gestos de confiança en situacions semblants.

Per això no és gens estrany la reacció dels deixebles que s’expressa per mitjà de les intervencions de Tomàs i de Felip.

Pel que ens en diu l’evangeli d’avui com el del relat de l’aparició de Jesús ressuscitat, és fàcil imaginar que Tomàs era un home pràctic, realista, que volia veure i tocar per creure. Per això veu poc clar, poc concret i precís allò que Jesús diu sobre on va i el camí que hi condueix. I per això confessa clarament el seu desconcert: “Senyor, si ni tan sols sabem on aneu, ¿com podem saber quin camí hi porta?

La pregunta de Tomàs és de gran actualitat per a nosaltres, per a la societat del nostre temps, un temps i uns homes i dones marcats, més del que ens pensem, pel realisme i la concreció. Dit en altres paraules, desconfiem del que no es pot experimentar i comprovar. Però ha estat necessària la pandèmia del covid-19 per adonar-nos que les previsions s’han esfondrat i que ha calgut un canvi de registre tant a nivell personal com a nivell social i també a nivell creient. Són molts els qui avui es pregunten quins camins s’obriran o caldrà obrir de cara a recuperar, si és que ha de ser així, el ritme que hem viscut fins a l’aparició del coronavirus. O potser ens caldrà dir com Tomàs: no sabem pas on anem.

No seria just pensar  que la pregunta de Tomàs ¿quin és el camí? és una pregunta retòrica. Tot el contrari, és una pregunta important que com he dit neix del desconcert que ell vivia en el seu interior, al igual que els altres. I si la pregunta és important molt més ho és la resposta perquè no pot ser més concreta i precisa:  “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Es tracta d’un camí ben definit: una persona, un home, Jesús de Natzaret. Un camí però que té com a úniques senyals de guia: la fe, l’esperança, l’amor i la confiança. Un camí que té un objectiu: la vida. I encara, es tracta d’un camí que neix del coratge de posar-se en marxa tot caminant vers un futur, que avui i aquí comencem a crear.

I això és el que precisament proclamem i celebrem tossudament durant aquest temps de Pasqua rodejats de sofriment i d’incerteses. Al llarg d’aquests dies i amb paraules o actituds semblants a les de l’apòstol Tomàs ens hem preguntat sovint  quin camí hi ha de sortida a tot el que estem vivint. I al igual que els deixebles hem anat escoltant de paraula o a través de tants i tant serveis generosos i desinteressats, que Jesús no és un personatge admirable però mort, sinó que és vida perquè continua essent per a nosaltres el camí que es manifesta a través d’uns rostres concrets. “ Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare”. I són tants, germans i germanes, els qui en aquest temps han fet obres com les de Jesús.

En el mateix context del final de l’àpat l’apòstol Felip li demana: “Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més”. La resposta de Jesús torna a ser clara i precisa: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?”. “Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare.

Jesús no ens ha deixat un catàleg de respostes que ens permetin definir exactament com és Déu, ni com serà  la casa del Pare (aquest lloc on ell va). “Déu no l’ha vist mai ningú”. Perquè Déu és més del que mai nosaltres podrem dir o pensar. No el podem reduir a cap imaginació, concepte o sentiment. Però Jesús mateix ens recorda i és el que creiem que l’hem vist en ell mateix. Les seves paraules i les seves obres són les paraules i les obres de Déu. “Jo estic en el Pare i el Pare està en mi”. Si és veritat que Déu continua essent indefinible, també és veritat que el coneixem, l’escoltem, el veiem i l’estimem en un home concret. Fent de Jesucrist la norma de vida (el camí), vivim de Déu, vivim amb Déu, i ens encaminem vers Déu.

Germanes i germans, Jesús afirma que la seva intimitat amb el Pare no és únicament un privilegi seu, sinó que és possible per a tots nosaltres que creiem en Ell. A través seu podem arribar a fer les mateixes coses que ell feia pels homes i dones del seu temps. I aquesta és una veritable bona notícia: amb les nostres vides podem ser presència de Déu per a tots els qui ens envolten, tot fent les mateixes obres que ell feia.

Abadia de MontserratDiumenge V de Pasqua (10 maig 2020)

Diumenge IV de Pasqua (3 maig 2020)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (3 maig 2020)

Fets dels Apòstols 2:14a.36-41 – 1 Pere 2:20b-25 – Joan 10:1-10

 

Estimats germans i germanes en Crist:

El Concili Vaticà II ens diu aquestes belles paraules sobre l’Església: «El misteri de la santa Església es manifesta en la seva fundació. En efecte, el Senyor Jesús va fer néixer la seva Església predicant la bona nova, l’adveniment del Regne de Déu promès en les Escriptures: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop”. Aquest Regne clareja com una albada davant els homes per la paraula, les obres i la presència de Crist» (Lumen Gentium 5).

Si volem apropar-nos, doncs, al misteri de l’Església, hem d’anar al seu origen, a la seva fundació. Aquest origen no és un moment concret, és un camí, el camí que va des de la Pasqua fins a la Pentecosta. És el mateix camí que condueix des de la llançada al costat de Jesús quan estava a la creu fins a la unció dels deixebles amb l’Esperit Sant en el Cenacle. Per comprendre les lectures d’avui, cal col·locar-les en aquest context eclesial.

I la única manera que tenim d’entrar en aquest misteri és la porta, és a dir, el mateix Jesús. Els textos litúrgics d’avui són rics en atribuir títols a Jesús: Senyor, Messies, Crist, pastor, guàrdia i porta. Tanmateix, en l’evangeli de Joan que ens ha estat proclamat s’hi amaga encara un altre títol de Jesús potser no tant evident. En dues ocasions diu «Jo sóc». Aquesta expressió no és accidental sinó que remet a aquell «Jo sóc el que sóc» amb què Déu es va anomenar en el desert del Sinaí. Jesús és doncs el mateix Déu que hi havia a l’Antic Testament i, per tant, Jesús és aquell-que-és, aquell-que-està-present.

La presència de Jesús és un element fonamental. Crist és un amb el Pare i ha estat present amb ell des de tota l’eternitat. És aquest mateix Crist que en la creació fou la mà del Pare com deia sant Ireneu de Lió, o la Saviesa que el va assistir, o el model a partir del qual i en el qual tot fou creat. És aquest mateix Crist que arribada la plenitud dels temps plantà el seu tabernacle entre nosaltres i es feu home i visqué en aquest món com qualsevol altre mortal. I és aquest mateix Crist que després de la resurrecció envia el seu Esperit i continua present enmig nostre en la comunitat dels deixebles, en l’Església.

Podem anar encara més a fons en el significat d’aquesta presència de Crist en la seva Església. La paraula «presència», que prové del llatí, té el seu paral·lel en llengua grega en la paraula παρουσία que teològicament designa la vinguda gloriosa del Senyor. En altres paraules, la vinguda de Crist es fa present ara i aquí en l’Església. L’Església esdevé el lloc on Déu ve a trobar-se amb el seu poble i l’Església és també el lloc on el poble espera la trobada definitiva amb Déu.

És per aquest motiu que Església i Eucaristia estan íntimament unides. En l’Eucaristia es realitza en essència allò que l’Església és en essència: el Crist que ve a l’encontre de cadascun de nosaltres.

Aquesta presència és, finalment, una presència salvadora. El Crist ve i vindrà a la fi dels temps a salvar-nos. Com deia el llibre dels Fets dels Apòstols, «que cadascú es faci batejar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats». O també ens ho recordava Pere a la segona lectura: «les seves ferides ens curaven». I el mateix Jesús a l’evangeli ens deia: «Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir». Jesús és el nostre Salvador i és per aquest motiu que la seva presència en l’Església ha fet que aquesta esdevingui sagrament universal de salvació (Lumen Gentium 48).

Estimats germans i germanes, aprenguem a escoltar i a estimar la veu del Pastor que ens crida en la seva Església. Si ho fem així, no tindrem por quan sentim la seva veu que ens convida a creuar a l’altra riba del riu de la vida. Llavors el seguirem esperançats vers les prades eternes i lluminoses del seu Regne.

Abadia de MontserratDiumenge IV de Pasqua (3 maig 2020)

Diumenge III de Pasqua (26 abril 2020)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (26 abril 2020)

Fets dels Apòstols 2:14.22-33 – 1 Pere 1:17-21 – Lluc 24:13-35

 

Benvolguts germans i germanes:

No sé si mai heu fet aquesta experiència tot realitzant un viatge en cotxe: si la companyia és alegre, el trajecte és curt i ràpid, però… si els coneguts són gent trista i sorneguera, el recorregut és llarg i carregós. Avui trobem, tot fent camí, els dos deixebles del poble d’Emmaús a les rodalies de la capital de Jerusalem. Descoratjats, tristos i desmotivats, discuteixen entre ells dos dels fets ocorreguts en els últims dies a la Ciutat Santa. L’Evangelista Sant Lluc ens diu el nom d’un d’ells: es deia Cleofàs, molt probablement de la família de Jesús, però no pertanyent al grup dels onze Apòstols. Desgraciadament, no ens diu el nom del segon seguidor. Els Sants Pares de l’Església ens inviten a tots nosaltres els Cristians a inscriure el nostre propi nom en el lloc del pelegrí desconegut: “Cleofàs i Maria, Cleofàs i Joan o Cleofàs i Simeó”. Tots, tots nosaltres som el segon deixeble, que fem el camí de la Vida amb Jesús el costat i, desgraciadament, no el reconeixem present en el dia a dia de la nostra Vida.

En aquestes hores baixes de llarg confinament pel Covid-19 Jesús ens parla a cau d’orella i ens diu paraules d’amor, d’esperança, de companyia, de presència; sols ens falta col·locar-nos a la seva freqüència, en el seu dial de la fraternitat i de l’estimació. Ell és realment a la nostra dreta. Ell és la nostra companyia en el camí. Desmuntem tota mena de solituds, esguardem els ulls dels veïns, fem una xerrada llarga amb els nens, amb els nostres avis, col·laborem amb petits gestos amb la societat, amb l’Església, amb Càritas. Si tots aportem el nostre granet de sorra, entre tots fem una platja, perquè Tu, siguis qui siguis, ets el segon deixeble estimat!

Jesús se’ls fa trobadís i es posa a caminar el seu costat. No els fa cap retret per la seva deserció, per la seva fugida, ni per la seva poca fidelitat. Sols els fa una breu pregunta: “De què discutíeu entre vosaltres, tot caminant?”. La resposta transmet una experiència d’abatiment, de derrota, de retirada general pel que s’havia esdevingut dies enrere a Jerusalem. El simple diàleg deixa entreveure la seva petita Fe: “Jesús, un profeta poderós en obres i paraules, alliberador d’Israel, mort crucificat ara fa tres dies”. Havien sentit rumors que unes dones esverades deien que era viu, però no les hem cregudes -la seva paraula no era vàlida socialment-. Alguns dels deixebles han vist el sepulcre buit, però a Ell no l’han vist pas. Tot fet camí de conversió, amb la bona companyia del Senyor que abrusava de joia els seus cors, Jesús els exposava el sentit de totes les escriptures que es referien a Ell. Mentrestant, el dia ja declinava i els dos deixebles inviten amb insistència a sopar el bon amic de viatge. Jesús va entrar a la casa, va seure a taula i va prendre el lloc reservat de la presidència: Ell és el Mestre i Senyor, Ell és el cap de casa, el gran de la família, que ha de beneir, partir i repartir el pa de comunió. Jesús va passar de ser convidat en un segon terme a invitar Ell al banquet els seus estimats deixebles de camí. És en aquest precís moment, de la fracció del pa, que als dos deixebles se’ls obren els ulls i reconeixen el Crist Ressuscitat. Plens de joia i d’alegria, surten de la casa i refan ràpidament el camí de tornada a Jerusalem. Ells són ara els nous missioners de la Bona Notícia a la comunitat Apostòlica dels onze: “Realment, al Senyor Ressuscitat l’hem reconegut quan partia el pa”.

L’Evangeli d’Emmaús és, en definitiva, una gran Eucaristia digna d’atenció: l’escolta de la Paraula en el camí. Explicar el sentit de les Escriptures, l’homilia. Una casa i seure a taula en comunitat. Consagració, partir i repartir el pa, i finalment sortir a missionar arreu la Bona Nova que Jesús és viu i que es fa company nostre en el camí de la Vida Terrenal.

Deia Sant Agustí: “Quan partim el pa en l’Eucaristia Dominical i reconeixem tots el Senyor: tu que creus en Ell, tu que portes el nom de Cristià, tu que escoltes les Paraules Divines trobaràs en fraccionar el pa la seva presència real, perquè Ell no és mai absent”, és sempre present al teu costat.

Germans i germanes: avui al vespre celebrarem la Vetlla de Santa Maria i demà la seva gran Solemnitat. Ella, que és Senyora de Montserrat, Patrona i Princesa de Catalunya, converteixi aquest dolorós camí del Coronavirus en “via lucis”, camí de llum, curació i normalitat social sota l’abric del vostre mantell blau. Mare de Déu Bruna: implorem de la vostra protecció en totes les necessitats hospitalàries. Rosa d’abril, Verge Moreneta de la Serra, gloriosa i sempre beneïda, pregueu per tots nosaltres. Amén.

Abadia de MontserratDiumenge III de Pasqua (26 abril 2020)

Diumenge II de Pasqua (19 abril 2020)

Homilia del P. Joan Recasens, sotsprior de Montserrat

Fets dels Apòstols 2:42-47 – 1 Pere 1:3-9 –  Joan 20:19-31

 

Estimats germans i germanes,

Després d’haver viscut en la intimitat, però solemnement, les festes pasquals en les que hem fet present el gran misteri de l’amor de Déu per la humanitat tot acompanyant Jesús en els moments transcendentals de la seva vida, els de la seva passió i mort a la creu, i el de la seva resurrecció, avui en aquest segon diumenge de Pasqua la litúrgia ens vol fer viure algunes de les aparicions del Crist Ressuscitat als seus deixebles.

Segons el fragment de l’Evangeli que se’ns ha proclamat, al vespre del mateix dia de Pasqua Jesús s’apareix als seus deixebles i els diu: “Pau a vosaltres”. Després els ensenyà les mans i el costat per donar testimoni que era ell mateix, i els torna a dir: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”, i alenant damunt d’ells els diu: “Rebeu l’Esperit Sant”.

Segons el relat evangèlic, en aquesta primera aparició de Jesús als seus deixebles l’apòstol Tomàs no era a casa amb tots els altres i és per això que no es vol creure res del que els altres deixebles li diuen de l’aparició del Crist ressuscitat.

Al cap de vuit dies de la primera aparició, Jesús s’apareix de nou als seus deixebles estant les portes tancades, essent-hi present aquesta vegada també l’apòstol Tomàs, i els diu de nou: “Pau a vosaltres”. Després diu a Tomàs: “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat”. No siguis tant incrèdul. Sigues creient, perquè m’has vist has cregut, i afegeix: “Feliços els qui creuran sense haver vist”. Fins aquí el relat evangèlic.

Germans, em sembla que la lliçó que podem treure dels ensenyaments de l’evangeli d’avui és ben clara: pel nostre baptisme hem esdevingut fills de Déu i com uns altres crists enmig del món que ens ha tocat viure, hem de mirar d’imitar Jesucrist en el nostre comportament i hem de ser portadors de pau, d’esperança i d’amor a tots aquells germans nostres que esperen de nosaltres un gest d’estimació, de comprensió i d’ajuda, sobretot avui que el món està tan mancat del sentit de respecte, de germanor i de col·laboració dels uns pels altres. És ben trist constatar que, moltes vegades, molts dels que haurien de ser guies i comportar-se com a bons samaritans es deixen portar per l’enveja, pel ressentiment i pel càstig, fent la vida impossible a tots aquells que no pensen com ells i que tenen altres ideals de llibertat i de respecte. Ben cert que no es pot posar la Llei com a excusa, ja que la Llei és feta pels homes i no els homes per la Llei. Preguem que el Senyor ens ajudi a ser més comprensius i respectuosos per tots els nostres germans, per tal de poder crear una societat on hi regni l’amor, l’esperança i la comprensió dels uns pels altres, tal com Crist ha vingut a proposar-nos.

Obrim els nostres cors i deixem que hi penetri l’aire fresc i la llum que ve de Déu per tal de poder ser cada dia més imitadors de Jesucrist. Que així sigui.

Abadia de MontserratDiumenge II de Pasqua (19 abril 2020)