Diumenge VI de Pasqua (9 de maig de 2021)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (9 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 10:25-26.34-35.44-48 / 1 Joan 4:7-10 / Joan 15:9-17

 

Anem acabant la celebració del temps Pasqual. Hem participat sagramentalment dels misteris salvadors. Podríem explicar la vida de Jesús en poques paraules? Ja que el final de la vida respon a tot el que ha estat l’experiència anterior: ‘Tal viuràs, tal moriràs’.

Hi ha una frase en l’interrogatori de Pilat que crec que pot resumir el per què de l’existència de Jesús. Pilat li pregunta: “Tu ets rei?”. I Jesús respon: “Sí, però el meu regne no és d’aquest món. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat”. Aquesta resposta conté l’explicació de tot el que Jesús ha fet i com ho ha fet.

Jesús mai no va voler fer signes meravellosos per enlluernar els homes. Quan li demanaren un senyal del cel s’hi va negar. Ell no venia a entusiasmar la gent, el seu actuar va ser sempre discret. Fins demanava que no se’n fes propaganda. Jesús ensenyava i actuava segons veia que feia el Pare. I l’actuació de Déu és discreta. Apunta al cor, no als sentiments. Ell vingué a ensenyar la veritat, i la veritat absoluta, i aquesta no es pot discutir. Simplement: és. Per això, quan el Baptista envia els seus deixebles a preguntar-li si era ell el que esperaven, els respongué: “Aneu a dir a Joan el que heu vist i sentit: els cecs recobren la vista, els coixos caminen, els sords hi senten, els morts ressusciten i els pobres reben l’anunci de la Bona Nova. I feliç el qui no s’escandalitza de mi!”. Jesús no donava altres arguments del que deia i feia. I així afirmà davant Anàs: “Aneu i pregunteu el que jo he dit i fet als qui m’escoltaven”. Ell no necessitava defensar-se, sinó que el recolzava el Pare que l’havia enviat, perquè ell feia el que li indicava: “Jo no faig res que no vegi fer al Pare”. “Si no em creieu a mi, creieu les obres”. D’aquí que, al final de la seva vida exclamà: “tot ha estat acomplert. I expirà”.

De tot això podem extreure el contingut de la resposta: “He vingut a donar testimoni de la veritat”. Perquè la VERITAT és única, la Veritat és Déu: Amor. I Jesús mostra Déu: “El qui em veu a mi veu el Pare”. Veu com Déu estima el món. ¿Podríem dubtar que el ressuscités?

Ens diu avui el deixeble de Jesús: “Hem vist clarament l’amor que Déu ens té quan ens ha enviat el seu Fill únic…, ell ha estat el primer d’estimar-nos, no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu”. Això és: Déu és Amor. I l’amor ¿quina resposta demana?: Amor. ‘L’amor treu amor’, diu Santa Teresa. Això ho podem comprovar quan l’amor és veritablement humà. No és cap teoria, és la realitat. Comprenem, doncs, clarament el que se’n deriva. “Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. El meu manament és que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat”. Ara sou els meus amics, i no hi ha secrets entre amics. Per això us he fet saber el que he sentit del meu Pare. Jo us he escollit per a ser els meus testimonis. I el Pare us concedirà tot el que li demaneu en nom meu. Això us mano: que us estimeu el uns als altres. Aquest és, doncs, el testament de Jesús.

L’amor no pot ser egoista. Jesús ens ha ensenyat la veritat: ha donat la pròpia vida per tots nosaltres. També nosaltres l’hem de donar pels germans. Això suposa abnegació, renúncia, mortificació. Però és l’esforç el que dóna fruit i no l’egoisme. Basta mirar al voltant nostre i constatar què n’estem de lluny, perquè es pugui dir: ‘mireu com s’estimen’. Però sols en això es podrà conèixer que som deixebles del Crist. I el món ho espera. Ja que l’amor que el món practica és només el carnal i, sense l’espiritual, es consumeix. Perquè només perdura l’espiritual, que és el veritable que ens ha deixat el Crist ressuscitat amb la seva vida.

Abadia de MontserratDiumenge VI de Pasqua (9 de maig de 2021)

Diumenge V de Pasqua (2 de maig de 2021)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (2 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 9:26-31 / 1 Joan 3:18-24 / Joan 15:1-8

 

Si ens preguntéssim quin és l’objectiu final de la nostra existència, què hi fem aquí, quin sentit té tot plegat… l’última frase de l’evangeli que ens ha estat proclamat podria ser-ne la resposta: «La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Ser deixebles del Crist i donar fruit, és tota una missió.

I per explicar-ho, avui el Senyor ha fet servir una d’aquelles imatges que tant li agraden, una imatge del món rural que tothom pot entendre amb facilitat: la vinya, el cep i les sarments. És una imatge molt emprada al llarg de tota la bíblia, perquè va molt bé per explicar la nostra relació amb Déu. Ja la trobem al Gènesi on explica que Noè, només baixar de l’arca, «va ser el primer a treballar la terra, i plantà una vinya» (Cf. Gn 9,20), i a partir d’aquí la imatge de Déu com a vinyater, és utilitzada en diferents ocasions. I en el passatge d’avui deia que en aquesta vinya hi va voler plantar un cep únic, especial, “el cep veritable”: Jesús. I no només això. Les sarments que surten d’aquest cep, som nosaltres. «Jo soc el cep, i vosaltres, les sarments», ens deia. Cep i sarments són, en realitat, una mateixa planta. I això vol dir que tots nosaltres formem part del Crist ressuscitat, ens alimentem de la mateixa saba —hem rebut la mateixa gràcia, i és a través nostre que el cep dóna el seu fruit. No és qualsevol cosa, és una missió i una responsabilitat molt important: Déu ens ha fet la gràcia de ser els seus fills, amb tot el que això implica.

Aquesta imatge, encara, també té una connotació eucarística. No és casual que Jesús ens deixés el vi com a penyora i sagrament en l’eucaristia. El vi és el fruit de la vinya, és la sang de Crist, i això converteix l’eucaristia en la vida de l’Església. Diumenge rere diumenge, quan la comunitat està reunida amb el Crist ressuscitat entorn de la seva taula, és un moment privilegiat per escoltar-lo, i per prendre consciència que nosaltres i el Crist ressuscitat som u —estem units en comunió, i formem part del mateix cos: la sarment és una part importantíssima del cep, perquè sense ella no donaria raïm. Nosaltres donem fruit en el món a través dels dons que Déu ha posat en cadascú de nosaltres. I és aquí, a través de l’oració i del diàleg amb Déu que aquí fem, com podem anar-los descobrint i desenvolupant, perquè els puguem arribar a oferir com un servei, com un regal, com un agraïment per tot el que Déu ha fet per nosaltres.

Avui, doncs, és un bon dia per preguntar-nos quins fruits donem i quins voldríem donar. Podem ignorar els nostres dons, o ens els podem quedar per nosaltres… Però si volem ser bons deixebles de Jesús, estem cridats a fer-los créixer, i sobretot, a donar-los. I per això sempre ens hauríem d’estar preguntant què puc fer jo des d’allà on sóc, o què hauria fet Jesús en el meu lloc, davant de les situacions que se’ns plantegin.

És un bon moment per recordar la última frase de l’evangeli amb què començàvem aquest comentari: «La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Déu desitja que siguem els seus col·laboradors més estrets, i ho podem ser seguint el Crist. I si ho fem de manera autèntica, arribarem a identificar-nos tant amb Ell que serem una part d’ell mateix, com les sarments són les branques del cep que li estan unides. Dit en paraules de la segona lectura, «Si complim els seus manaments [si estimem], ell està en nosaltres i nosaltres en ell»: com les sarments al cep. Així podrem dur a terme la missió que Déu ha somniat per nosaltres.

 

Abadia de MontserratDiumenge V de Pasqua (2 de maig de 2021)

Diumenge IV de Pasqua (25 d’abril de 2021)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (25 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 4:8-12 / 1 Joan 3:1-2 / Joan 10:11-18

 

Germanes i germans: En aquest IV Diumenge de Pasqua, cada any contemplem el Ressuscitat com a Bon Pastor. És una imatge molt suggerent i estimada pels primers cristians, escollida pel mateix Jesús, que resumeix la missió que ell va assumir mentre estava entre nosaltres i que, glorificat a la dreta del Pare, continua exercint envers l’Església peregrina: vetllar pel seu ramat i conduir-lo a “les prades eternes”, com diu la postcomunió d’aquest diumenge.

La imatge bíblica del “bon Pastor”, pròpia de la cultura agrària, també la podríem traduir avui amb altres imatges: “el bon entrenador”, “el bon animador”, “el bon líder polític”, “la bona mare o el bon pare de família”, el “bon educador”, el “bon mestre espiritual”, el “bon bisbe”, el “bon abat”… Totes aquestes figures o imatges requereixen qualitats d’iniciativa, discerniment, suport i orientació per tal d’evitar la irresponsabilitat, l’abandó, el caos, el vagar per la vida sense cap objectiu, o el “campi qui pugui”. En canvi, quan aquestes instàncies de govern funcionen bé, les persones, comunitats i els diversos grups socials creixen, es desenvolupen, s’impliquen en els projectes i gaudeixen d’estabilitat, motivació i capacitat creativa, sempre que hi hagi una mútua col·laboració.

Jesús es va sentir commogut en veure el poble d’Israel perdut, “com ovelles sense pastor”. Aquesta situació li feia pena i el preocupava fins que, fidel a la missió per a la qual va venir al món, aplegà un nou poble perquè tingués vida en ell i tingués com a llei el manament nou de l’amor.

Jesús, el bon Pastor, ens crida al seu seguiment, però no és un seguiment fred i impersonal ni vol establir una relació d’assalariat que només mira pel propi profit mentre que els seus li són indiferents. La relació que vol establir amb el seu deixeble és entrar en la dialèctica de conèixer-lo i ser conegut per ell; una relació d’íntima amistat que s’enriqueix a partir d’un trobament personal i creix cada vegada més en l’estimació recíproca i el mutu coneixement.

És per això que diu: “Jo sóc el bon pastor, i reconec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi” i si no són del seu ramat, les cerca i fa que coneguin la seva veu, perquè hi hagi un sol ramat i un sol pastor. Potser el problema que tenim avui dia és que no acabem de reconèixer la veu d’aquest pastor i preferim pasturar per altres pletes. Gelosos del nostre individualisme i la nostra realització personal, no acabem de veure clar això de ser “ovella” ni que ens diguin el què hem de fer o ens desinstal·lin de la nostra zona de confort.

Jesús no ha vingut a cridar deixebles mesells, insensibles, sense capacitat d’iniciativa ni cap mena de sentit crític. Desitja una comunitat madura, en la qual els seus membres se sentin persones realitzades i siguin reconeguts en la seva individualitat. No vol una massa amorfa i servil, un ramat de cristians massificats que només comptin per omplir l’estadística dels qui pertanyen a l’Església, ni vol formar una mena de “gueto” de creients, que viuen aliens als problemes de la gent ni es fan presents en els àmbits que reclamen solidaritat i cooperació. És un pastor que ens vol adults, responsables, capaços d’actuar lliurement, de prendre decisions, d’afrontar els nostres propis riscos, i d’assumir el fet de ser una comunitat unida per l’amor i que respecti la pluralitat de maneres de viure l’Evangeli.

Tot i així, no podem ignorar que a vegades es fa difícil escoltar la veu del nostre Pastor… Som víctimes d’una pluja tan aclaparadora de paraules, veus, imatges i sorolls, que correm el risc de perdre la nostra capacitat per discernir la seva veu, les seves paraules de vida eterna, addictes a tantes pantalles que ens fan vagar per prats efímers i alimenten la nostra trivialitat.

Malgrat tot, si estem atents, la “veu” de Jesús també ressona en els profetes d’avui, en l’esforç callat de tantes persones que sembren el bé al seu entorn, en els qui creen espais i condicions per fer creïbles paraules que hem reduït a una pobra caricatura com justícia, llibertat, veritat, amor, pau, fraternitat i que són llavor de la nova humanitat, del Regne de Déu que Jesús predicava.

Avui som invitats a recuperar de nou el silenci i la capacitat d’escolta; a estar atents a la veu del “bon Pastor” si no volem veure la nostra fe ofegada per tantes veus que ens assetgen; a sintonitzar amb el millor que hi ha en nosaltres i desenvolupar aquella sensibilitat interior que percep, més enllà del que és visible i del que és audible, la presència d’Aquell que pot donar sentit a la nostra vida, que ens fa costat i ens guia i que com el salmista li podem dir confiadament: “Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. La vostra vara de pastor m’asserena i em conforta”. (Salm 23)

Que Ell, que ha donat la seva vida per nosaltres, i ara se’ns dona en l’Eucaristia, ens condueixi a la Vida plena

 

 

Abadia de MontserratDiumenge IV de Pasqua (25 d’abril de 2021)

Diumenge III de Pasqua (18 d’abril de 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (18 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 3:13-15.17-19 / 1 Joan 2:1-5a / Lluc 24:35-48

 

Luc Ferry és un filòsof francès, antic ministre d’educació, del qual sóc gran admirador i llegeixo amb fruïció les seves obres. M’agrada molt el seu pensament, clar, profund, crític, ben argumentat…. però amb el qual no sempre n’estic d’acord. I no ho puc estar perquè es declara obertament ateu. Tanmateix, el seu és un ateisme respectuós, amb el que es pot dialogar i amb el que es pot coincidir en moltes coses. No pot ser d’altre manera d’un no creient que diu que el llibre que se’n portaria a una illa deserta és l’Evangeli de sant Joan. La seva obertura el porta a reconèixer, sense deixar de ser crític, els aspectes positius que el cristianisme ha aportat a la civilització. Per aquest motiu se li ha preguntat, en conferències i diàlegs que ha mantingut en diverses ocasions amb gent d’Església, quines raons hi havia per no ser creient. I la resposta que dóna és, entre d’altres, que el missatge que transmet el cristianisme és massa bonic per a ser cert. Quelcom de semblant els devia passar als apòstols quan Jesús s’aparegué en mig d’ells.

En el relat de l’evangelista Lluc se’ns diu que “de tanta alegria no s’ho acabaven de creure”. Com si digués, massa bo per ser veritat! I potser sigui aquesta la raó per la qual, encara avui, a molts cristians ens costa manifestar l’íntima alegria que hauria d’envair nos, al saber que hem posat la nostra vida en mans d’Aquell que va ser crucificat i sepultat, però que després va ressuscitar, Aquell que, als qui es confien a Ell, els ofereix compartir la vida més enllà de la mort. Fins i tot als que creuen, els resulta difícil copsar aquesta perspectiva com a antídot per a les ansietats i les pors i les dificultats que tant o tan poc afligeixen la vida quotidiana de tots. Crist ha ressuscitat, ressuscitaré amb ell? Massa bo per ser veritat, potser pensin molts. Però el sentit profund de la fe rau precisament aquí: creure en l’experiència dels apòstols, que després de la creu el van veure, el van tocar, el van escoltar, adquirint una certesa de la resurrecció que van anar a difondre per tot el món. I ho van sostenir fins i tot a costa de perdre la vida: la terrenal, amb la certesa d’aconseguir l’altra, la que no té fi.

El relat de Lluc és una veritable invitació a repensar la nostra manera de buscar al Senyor. No cal buscar-lo en les grans teofanies o en realitats abstractes; cal buscar-lo en la vida quotidiana, al partir el pa, al compartir la taula, a l’experimentar les seves ferides que segueixen sagnant en la humanitat ferida pel pecat i la fragilitat. En cada persona ferida pel pecat i la fragilitat reviu tot el Misteri Pasqual. En les ferides de la humanitat sofrent són presents la passió, la mort i la resurrecció de el Senyor. Amb les seves ferides doloroses i glorioses es fa reconeixible i present enmig de la comunitat dels creients.

El que Lluc ens presenta avui no és un Crist ascètic o dogmàtic, sinó un Jesús amb un rostre profundament humà que revela la seva divinitat compartint tot el misteri de la fragilitat humana, amb l’excepció de pecat, que supera i anul·la oferint la seva vida a l’arbre de la Creu. Com els deixebles, també nosaltres hem de ser testimonis del Misteri Pasqual i hem de convidar a tots a mirar i tocar el Crist, present en les seves vides, en les seves històries, sovint plenes de contradiccions i de sofriment, recordant, però, que l’última paraula sobre tot esdeveniment humà està en les mans ferides i glorioses de Jesús, que amb la seva Resurrecció va vèncer la mort i ens va tornar l’esperança d’una vida nova.

Germans i germanes, avui, a imatge dels deixebles, tal i com ho explica el relat evangèlic, som convidats a ser i reaccionar d’un altra manera, nosaltres, que tantes vegades hem tingut l’oportunitat de reconèixer el Senyor en l’Eucaristia. Que l’experiència del trobament amb el Ressuscitat canviï quelcom en les nostres vides, com ho va fer amb els deixebles d’Emmaús al partir el pa, com ho va fer en la resta d’apòstols i seguidors, i ens mogui a donar testimoni de la nostra fe en el nostre viure quotidià.

Abadia de MontserratDiumenge III de Pasqua (18 d’abril de 2021)

Diumenge II de Pasqua (11 d’abril de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch, monjo de Montserrat (11 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 4:32-35 / 1 Joan 5:1-6 / Joan 20:19-31

 

Tothom es mereix una segona oportunitat. Déu no nega a l’apòstol Tomàs una segona oportunitat per a creure. Quan ahir, ja tenint al cap aquest evangeli del dubte de Sant Tomàs, vaig llegir l’evangeli que tocava, un fragment de Sant Marc, em vaig adonar que l’apòstol Tomàs s’ha carregat bastant sol la fama de no haver cregut en Jesús ressuscitat i d’haver necessitat una segona oportunitat.

En canvi, aquest evangeli de Sant Marc, d’ahir, dissabte de l’Octava de Pasqua, que era un breu resum de les tres grans aparicions de Jesús Ressuscitat: primer a les dones, després als deixebles que anaven de camí i finalment als apòstols afirmava que després de les dues primeres aparicions, els apòstols tampoc no van creure el testimoniatge, i fins i tot el mateix Jesucrist els va retreure després que els hagués costat tant la fe! Podem doncs pensar que el reconeixement del Ressuscitat no fou fàcil per ningú i que la incredulitat de Sant Tomàs no és una excepció i que els mateixos apòstols en conjunt, van necessitar una segona oportunitat i una experiència més personal de Jesucrist ressuscitat per a ser capaços de creure-hi.

Aquestes anotacions sobre la feblesa dels apòstols, dels qui havien conviscut amb Jesús, sorprenen més si pensem en l’ambient d’eufòria missionera que deuria envoltar el moment de la redacció dels evangelis, en el naixement del cristianisme i en fan per això un testimoni important del realisme de les primeres comunitats, que tot i ser descrites i desitjades com ideals de fe i de caritat, també tenien les seves ambigüitats com tot allò que és humà.

Ens sentim una mica alleugerits quan llegim que els apòstols, els deixebles també necessitaven segones oportunitats, i segurament terceres i quartes i moltes més. Alleugerits perquè això obre un espai als nostres propis dubtes i faltes, obre un espai de comunió en la feblesa, obre un espai on Déu pot actuar en nosaltres, on pot salvar.

Déu fa possibles les segones oportunitats perquè és molt pacient i molt insistent. per això m’agrada llegir l’evangeli d’avui també des del punt de vista de Déu, i no només des de la nostra fe.

Pensem si nosaltres, després que algú ens hagués qüestionat de la manera que Sant Tomàs va qüestionar Jesús ressuscitat, haguéssim donat una segona oportunitat o bé haguéssim engegat per sempre el qui hagués gosat dubtar tan de nosaltres. Però Déu no. Déu no engega. Déu continua insistint, pacientment: amb Tomàs, amb els deixebles i amb nosaltres. Forma part de la seva naturalesa. La paciència i la insistència són dues característiques de Déu que es potencien sempre en bé nostre.

Admirar la vida de Jesucrist, la seva coherència, el seu mestratge és difícil, però és raonablement molt defensable, el repte de reconèixer-lo ressuscitat, això és vencedor de la mort, és un repte de fe, més gran, potser el més gran. No és fàcil en aquest món tan ple de dolor i de sofriment, accentuats en tot aquest darrer any per la pandèmia, afirmar amb esperança que la vida ha vençut la mort. Però no oblidem mai que la resurrecció no és el final d’una vida ordenada, políticament correcte, guanyada pel propi esforç, de manera fàcil, sinó que arriba com a do de Déu després d’una mort en creu.

Però tot i no ser fàcil, afirmar tot això és possible: la primera lectura no dubtava a afirmar: La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. La fe no roman en l’abstracció, ni tan sols quan se centra en la Resurrecció de Jesús. La fe venç el món, això vol dir que venç el mal del món. En les tres lectures d’avui hi és ben present aquesta dimensió de vèncer el món, vèncer-lo per la caritat: hi és en la descripció ideal de la comunitat dels Fets dels Apòstols, en la primera lectura: on la unitat de cor i d’ànima provocava la solidaritat radical dels germans entre ells, hi és en la segona lectura on tan clarament hem llegit que estimar Déu vol dir estimar els fills de Déu, i també hi és a l’Evangeli, on la conseqüència immediata del reconeixement del ressuscitat és la missió. Jo us envio, a perdonar…

Nosaltres som fills i filles d’aquells primers cristians. Si ens consola compartir els seus dubtes que també ens provoqui i ens mogui imitar la seva fe i al seva caritat perquè reconeguem Jesús com a vivent enmig nostre i deixem que aquesta fe ens faci transformadors i vencedors del mal del món, confiats en totes les oportunitats que Ell ens dona. Aquest és el sentit de centrar la nostra fe en la resurrecció de Jesucrist, de recordar-la en cada eucaristia, de celebrar-la constantment durant vuit dies sencers per Pasqua i de repetir Avui és el dia en què ha obrat el Senyor , Al·leluia, al·leluia

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Pasqua (11 d’abril de 2021)

Solemnitat de la Pentecosta (31 maig 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (31 maig 2020)

Fets dels Apòstols 2:1:11 1 Corintis 12:3-7.12-13 – Joan 20:19-23

 

Germans i germanes estimats: és la Pasqua granada! Curulla dels fruits de l’Esperit atorgats a l’Església en benefici de tota la humanitat. Tots aquests dons són fruit de la Pasqua de Jesucrist, per això l’evangeli que acabem d’escoltar ens ha portat al vespre del dia de Pasqua, el primer diumenge de la història. El dia que el Senyor s’alegrà contemplant el que havia fet, la gesta que havia obrat (cf. Ps responsorial).

Jesús es posa al mig dels deixebles i els diu per dues vegades: Pau a vosaltres. Que ho digui dues vegades indica que es tracta d’una cosa important. Efectivament, la pau, en tant que plenitud de vida, és el do messiànic per excel·lència, el do que el Déu de la pau fa a la humanitat com un dels fruits de l’Esperit que el Senyor, dalt la creu, va lliurar al moment de morir (cf. Jo 19, 30). La pau que dóna Jesucrist no és tant absència de tensions i de conflictes com una serenor interior, al fons del cor, nascuda de la fe de saber-nos perdonats i estimats entranyablement per Déu; i és fruit, també, de la confiança que Jesucrist porta la història de les persones i la història de la humanitat cap a camins d’alliberament, de salvació i de plenitud. La pau de Jesús, que és do de l’Esperit, fa entrar la seva Llum en el nostre interior per veure’ns a nosaltres mateixos, per veure els altres i tot el que ens envolta des de la perspectiva de la victòria pasqual de Jesucrist. I, al mateix temps, aquest do ens obre als altres per ser portadors y artesans de pau (Mt 5, 9). Aquesta pau cal nodrir-la, però, amb la pregària i amb l’amor a tothom. Per això, la pau de Jesucrist pot persistir malgrat les dificultats; tal com diu a l’evangeli segons sant Joan: en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món (cf. Jo 16, 33). En fer-nos el do de la pau, el Senyor s’alegra contemplant el que ha fet.

Després de donar-los la pau, Jesús –tal com hem escoltat- alenà damunt dels deixebles per significar que feia una nova creació i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. Déu, segons el relat del llibre del Gènesi, havia alenat per infondre l’esperit de vida al primer home (cf. Gn 2, 7) i ara el Crist ressuscitat alena sobre els deixebles per comunicar-los la vida de l’Esperit. I aquest do fet als deixebles el vespre de Pasqua, té un esclat de vida i de gràcia en el dia de Pentecosta que arriba a tots els qui creuen en Crist, tal com hem escoltat a la primera lectura. Jesús comunica l’Esperit Sant per perdonar els pecats, per perdonar les nostres opcions contràries a la voluntat amorosa de Déu, els nostres comportaments dolents. Jesús els confereix el ministeri de perdó que ell havia exercit durant tota la seva existència mortal (cf. Mt 9, 1-8.), Ho fa com a fruit del do de la seva vida fins a la mort i de la seva sang vessada a la creu. Gràcies a Jesucrist i a l’Esperit, els cristians ens sabem perdonats i reconciliats amb Déu Pare; ens sabem animats per la vida de l’Esperit que ens infon coratge, ens consola, ens protegeix davant el mal, ens porta cap al coneixement de la veritat (cf. Jo 14, 15-17.26; 16, 13). I això ens és font d’alegria, de riquesa espiritual i de compromís a imitar Déu perdonant sempre que calgui i afavorint la vida i el bé dels altres. Si ho fem així, el Senyor es podrà alegrar contemplat el que ha fet.

Envigorits ja per la seva pau i portats per l’Esperit Sant, Jesús confia una missió als deixebles i a tots els qui pel baptisme seran els seus continuadors, també a nosaltres, doncs. Diu: Com el Pare m’ha enviat a mi, jo us envio a vosaltres. Són, i som, enviats a testimoniar Jesús i a continuar la seva obra. Per això, tal com deia sant Pau, a la primera lectura, l’Esperit distribueix en l’Església donsdiversos a cadascun del batejats perquè serveixin al bé de tots. La missió que Jesucrist encomana als deixebles i a tota l’Església, prolonga la missió que el Pare li ha confiat a ell. L’Esperit serà la força que, a través del testimoniatge i de l’acció dels cristians, transformarà els cors amb vista a transformar el món segons els ensenyaments de Jesús. Així el designi diví d’amor envers tota la humanitat es podrà anar fent realitat. Ser enviats per Jesucrist amb la força de l’Esperit és la nostra grandesa i la nostra responsabilitat. Déu confia en nosaltres per la difusió del seu missatge radicalment alliberador i salvador. Si ens deixem portar per l’Esperit en aquesta tasca, pot ser que constatem que es crea una sintonia entre el nostre anunci i els desitjos més profunds del cor dels qui ens vegin o ens escoltin, com va passar a la gent que va ser testimoni de la primera pentecosta. Així el Senyor es podrà alegrar contemplant el que ha fet.

Jesús ressuscitat, com al vespre de Pasqua del qual ens ha parlat l’evangeli, no cessa de venir enmig dels seus. Fruit de l’acció de l’Esperit Sant sobre el pa i el vi, serà present en el sagrament eucarístic per donar-nos vida. I, per la participació del Cos i la Sang de Crist, l’Esperit actua per tal d’unir en un sol cos tots els qui formem aquesta assemblea i tota l’Església estesa d’orient a occident (cf. pregària eucarística II). És la conseqüència del que sentíem de sant Pau a la segona lectura: tots nosaltres, siguem del llinatge que siguem, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos. I, a més, tots els batejats estem habitats pel mateix Esperit; la seva presència en el nostre interior satisfà la nostra set existencial més profunda.

L’evangeli ens deia que els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Nosaltres ens alegrem de tenir-lo enmig nostre per l’acció de l’Esperit. Tant de bo que també el Senyor es pugui alegrar, tal com deia el salm, contemplant el que ha fet. El que ha fet per mitjà de l’Esperit en l’Església, en la nostra assemblea i en cadascun de nosaltres. Glòria al Senyor per sempre, en aquesta Pasqua granada, per totes les seves obres. Que li siguin agradables els nostres cants de goig i d’agraïment.

Abadia de MontserratSolemnitat de la Pentecosta (31 maig 2020)

Solemnitat de l’Ascensió del Senyor (24 maig 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (24 maig 2020)

Fets dels Apòstols 1:1:11 – Efesis1:17-23 3:15-18 Mateu 28:16-20

 

No, germans i germanes. No hi ha contradicció entre la primera lectura i l’evangeli que acabem d’escoltar. La primera lectura, del llibre dels Fets dels Apòstols, deia que Jesús s’enlairà davant d’ells […] i un núvol se l’endugué i el perderen de vista. I, en canvi, l’evangeli deia: jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món. Sembla que hi pugui haver una contradicció, perquè d’una banda se’ns diu que un núvol se l’endugué i el perderen de vista i, de l’altra, que continuaria enmig d’ells i que continuarà estan amb els seus deixebles al llarg de la història, cada dia fins a la fi del món.

El núvol i el fet de perdre’l de vista, és una manera de dir que Jesús entra en una nova realitat. Tal com diem en el Credo, “per nosaltres i per la nostra salvació davallà del cel […] i es féu home”, ell estava amb Déu des del principi (Jo 1, 2). Ara, en l’Ascensió, retorna cap a Déu; ho diem, també en el Credo: “se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare”. Seure a la dreta és una expressió, que també hem trobat a la segona lectura, i que significa que Jesús participa plenament de la senyoria de Déu; de la glòria, de l’honor, de l’autoritat, de l’amor infinit del Pare, en un àmbit diví que no és visible als nostres ulls humans. Jesús torna a la realitat d’abans de fer-se home, però portant-hi el seu cos humà i les seves ferides glorioses, perquè des de l’encarnació ha quedat indissolublement unit a la nostra naturalesa humana. En el si de Déu, en el més íntim de l’essència divina, hi tenim un germà nostre en humanitat.

L’ascensió, tanmateix, no allunya Jesús de nosaltres. Deixa de ser perceptible als nostres sentits, però continua present enmig dels seus. D’aquí la gran alegria dels deixebles després de l’ascensió (cf. Lc 24, 52) i la de l’Església (cf. col·lecta) en celebrar-la. La causa d’aquesta alegria és doble. D’una banda perquè el Senyor i el Mestre ha tornat a la glòria que li correspon com a Fill de Déu; i, d’altra banda, també perquè no ens abandona sinó que continua estant enmig del deixebles. I no pas amb una presència estàtica. Sinó amb una presència activa, guaridora, salvadora, portadora de gràcia i de vida. Ell mateix havia dit abans: no us deixaré orfes (Jo 114, 18). I ara els diu: jo seré amb vosaltres cada dia, fent camí al vostre costat.

Tal com deia l’Apòstol a la segona lectura, Jesucrist actua en nosaltres amb el seu poder, ens comunica la força de la vida nova que ve de la resurrecció, ens il·lumina la mirada interior del nostre cor perquè visquem amb l’esperança que també nosaltres podrem participar de les riqueses de glòria que ens té reservades quan entrem a participar de l’heretat que ell ens vol donar entre els sants en la glòria on ell ha retornat. Així Jesucrist, al llarg de la història, va conduint el seu cos que és l’Església i cadascun dels membres d’aquest cos que som els batejats, cap a la plena participació de la seva vida.

La solemnitat de l’ascensió ens fa comprendre que la salvació és ja en el nostre interior de batejats i que es desplegarà en plenitud un cop traspassat el llindar de la mort. Tot per do de Déu gràcies a la mort i a la resurrecció de Jesucrist. Ser conscients d’això ens fa viure amb alegria. Però no ens ho podem guardar per a nosaltres sols. Els dons que ja hem rebut i que rebem en virtut de la fe i de la gràcia dels sagraments, i l’esperança de la participació futura de la glòria de Jesucrist, s’han de traduir en amor als altres, sobre tot als qui pateixen, als qui estan tristos, als qui no tenen esperança. Els dons rebuts i l’esperança que nia en el nostre interior s’han de traduir, també, en contribució a construir la societat particularment ara que la pandèmia minva a casa nostra i ens trobem amb una crisi econòmica molt forta que té nombroses conseqüències a nivell social: creixen els qui passen gana, els qui han perdut la feina, els qui no poden arribar a final de mes, els qui experimenten d’una manera o altra la precarietat. Entre tots –agents institucionals, polítics, econòmics, socials, etc.- hem de trobar la manera de crear una nova realitat econòmica i social justa i solidària. També l’Església –que és “experta en humanitat”, com va dir sant Pau VI a l’ONU-, ha d’aportar-hi la seva reflexió sobre temes socials i econòmics i la seva experiència, particularment la viscuda en els llocs de més pobresa i de més marginació del món. Si, com sembla, la crisi ens empobrirà tots, hem de treballar ja des d’ara perquè no creixin més les desigualtats.

L’ascensió, doncs, lluny d’evadir-nos de la realitat humana, ens hi insereix plenament. Des del baptisme, hem rebut la crida a ser continuadors de la missió que Jesús va confiar als deixebles: ser testimonis d’ell amb la força de l’Esperit Sant, anunciar l’evangeli de la misericòrdia i de la guarició dels cors, col·laborar a construir un món just on la dignitat de cada persona i de cada poble sigui respectada i valorada, treballar perquè tots els pobles coneguin i acullin la persona de Jesucrist i la seva Paraula. Aquesta missió l’hem rebuda des del baptisme, però l’hem d’exercir tota la vida a nivell individual, fins allà on arribi la nostra irradiació, i a nivell comunitari, eclesial. La presència de Jesús en el nostre interior de batejats unida a la vivència espiritual de la pregària ens dóna llum i força per dur a terme la missió rebuda. La crida que ens fa anar cap a la glòria on ell ha arribat, ens és un encoratjament que ens dóna esperança.

No us deixaré. Jo seré amb vosaltres cada dia. En l’Eucaristia tenim el moment més intens de la presència de Jesucrist ressuscitat enmig nostre. És present en la Paraula que hem proclamat. És present en el sagrament de l’Eucaristia que ens disposem a celebrar i a rebre. És present en cada germà de la nostra assemblea o que s’uneix a nosaltres a través dels mitjans de comunicació. Acollim-lo, doncs, en cadascuna d’aquestes presències, amb amor i amb agraïment. I fem-nos heralds de la seva persona i del seu Evangeli.

Abadia de MontserratSolemnitat de l’Ascensió del Senyor (24 maig 2020)

Diumenge VI de Pasqua (17 maig 2020)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (17 maig 2020)

Fets dels Apòstols 8:5-8,14-17 – 1 Pere 3:15-18 Joan 14:15-21

 

Benvolguts germans i germanes,

El fragment de l’Evangeli que acabem d’escoltar, cal situar-lo en el discurs que Jesús fa en el darrer sopar. Els seus deixebles intueixen que al cap de molt poc temps els serà pres i Jesús els parla amb una tendresa especial. Abans de deixar-los, els vol fer veure com podran viure units a Ell, fins i tot després de la seva mort. Per això els assegura que “no els deixarà orfes ni desemparats”. Els enviarà el seu Esperit i Ell mateix, Crist Jesús, no els abandonarà: “Vosaltres em veureu i viureu, perquè jo segueixo vivint”.

No s’han de sentir mai sols. Jesús els parla d’una presència nova que els envoltarà i els farà viure, ja que els arribarà fins al més íntim del seu ésser. No els oblidarà. Vindrà i s’estarà amb ells. Jesús ja no podrà ser vist amb la llum d’aquest món, però podrà ser captat pels seus seguidors amb els ulls de la fe.

Sí, l’Esperit Sant ens fa veure i sentir a Jesús viu on el món no el pot veure ni entendre. Ens dóna la força per perseverar, el coratge i l’audàcia de creure en les paraules de Crist, i sobretot, l’obertura interior per descobrir que en el més profund del nostre cor, el Pare mateix, atret pel Fill, ve a fer de nosaltres la seva llar.

Però en aquest discurs Jesús també els demana que l’estimin i que compleixin els seus ensenyaments, el seu estil d’obrar: “si m’estimeu, guardareu els meus manaments”, diu. Celebrar la Pasqua és quelcom més que alegrar-nos per la Resurrecció de Jesús. La Pasqua la celebrarem bé si es nota que anem entrant en aquesta comunió de mentalitat, d’estil d’actuació amb Crist, el Ressuscitat. I això no només a l’Eucaristia, en la nostra pregària, sinó també a la nostra vida quotidiana.

La Pasqua ha de notar-se a la nostra conducta, en la nostra forma d’actuar en el món. Tanmateix les dificultats, la tristesa, el descoratjament, ens poden aclaparar i fer-nos oblidar de la presència de Déu en la nostra vida personal o comunitària. Necessitem pau, ànims i alegria, però només des de la convicció de la presència viva de Crist Ressuscitat i del seu Esperit podrem trobar la clau de la serenitat interior per seguir caminant i treballant.

A l’oració col·lecta d’avui hem demanat a Déu que “Els misteris que estem recordant transformin la nostra vida i es manifestin sempre en les nostres obres”. En la postcomunió, de nou, demanarem que, ja que “la resurrecció de Crist ens ha fet renéixer a la vida eterna”, Déu ens ajudi a que es noti en la nostra vida que estem plens d’aquesta Pasqua.

Jesús coneix bé les nostres dificultats i els nostres límits en l’amor; també sap bé que els nostres cors no poden trobar pau i alegria sense estimar i ser estimats. En tenim prou amb ser fidels a la seva paraula per a que puguem ser introduïts en un torrent d’amor infinitament més gran que nosaltres mateixos. Nosaltres que no sabem estimar, som fets partícips del Déu de l’amor, capaços d’estimar com Déu estima, és a dir, lliurament i desbordant alegria!

Per això, en la segona lectura, Sant Pere ens insta a estar sempre a punt per “donar compte de l’esperança que hi ha en nosaltres”. Aquesta esperança és la vida mateixa de Déu Tri, és la seguretat que el Pare que habita en nosaltres per la gràcia de l’Esperit Sant continua incessantment enviant-nos el seu Fill per transformar-nos a la seva imatge.

Germans i germanes,

Avui, especialment en aquests temps difícils, com en els temps dels apòstols, se’ns demana de ser testimonis d’esperança i de solidaritat per a incidir eficaçment en moltes situacions complexes que cada dia se’ns presenten. Donaran raó de la nostra esperança una paraula d’alè, un gest de proximitat, una ajuda puntual o permanent. Trobar l’equilibri entre la vida interior i l’acció caritativa, entre la contemplació i el compromís social, pot ajudar als altres a viure amb la mateixa confiança que ens mou a fer-ho a nosaltres. Seran, sobretot, raó de l’esperança que hem posat en Déu i que ens projecta vers la Vida que ens promet.

Que aquesta Eucaristia ens ajudi a fer-nos conscients que Jesús ens acompanya en el nostre camí, ens fa participar de la Vida que és Ell mateix i ens invita a ser els seus testimonis.

Abadia de MontserratDiumenge VI de Pasqua (17 maig 2020)

Diumenge V de Pasqua (10 maig 2020)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (10 maig 2020)

Fets dels Apòstols 6:1-7 – 1 Pere 2:4-9 Joan 14:1-12

 

Benvolguts germans i germanes,

En aquest cinquè diumenge de Pasqua el context de l’evangeli de sant Joan que acabem de proclamar és el discurs de comiat de Jesús en acabar el sopar pasqual amb els seus deixebles. L’ambient al final de l’àpat era d’inquietud ja que el Mestre havia anunciat que un dels qui menjava amb ell a taula el trairia, i que un altre, el negaria tres vegades abans no cantés el gall. Més encara, Jesús els havia parlat clarament de la seva partença i del seu final com mai ho havia fet fins aquell moment.

La tensió que es palpava comportava pels onze que havien quedat a la sala, quan Judes hagué sortit,  un desassossec que portà  Jesús a dir-los que els seus cors s’asserenin i per això els demana que facin un pas important que ben segur no s’esperaven, per poder treure’s o per viure de manera diferent l’angoixa que tenien: els demana que creguin en Déu, que creguin en ell, és a dir, els demana un gest de confiança. I no és fàcil fer aquests gestos de confiança en situacions semblants.

Per això no és gens estrany la reacció dels deixebles que s’expressa per mitjà de les intervencions de Tomàs i de Felip.

Pel que ens en diu l’evangeli d’avui com el del relat de l’aparició de Jesús ressuscitat, és fàcil imaginar que Tomàs era un home pràctic, realista, que volia veure i tocar per creure. Per això veu poc clar, poc concret i precís allò que Jesús diu sobre on va i el camí que hi condueix. I per això confessa clarament el seu desconcert: “Senyor, si ni tan sols sabem on aneu, ¿com podem saber quin camí hi porta?

La pregunta de Tomàs és de gran actualitat per a nosaltres, per a la societat del nostre temps, un temps i uns homes i dones marcats, més del que ens pensem, pel realisme i la concreció. Dit en altres paraules, desconfiem del que no es pot experimentar i comprovar. Però ha estat necessària la pandèmia del covid-19 per adonar-nos que les previsions s’han esfondrat i que ha calgut un canvi de registre tant a nivell personal com a nivell social i també a nivell creient. Són molts els qui avui es pregunten quins camins s’obriran o caldrà obrir de cara a recuperar, si és que ha de ser així, el ritme que hem viscut fins a l’aparició del coronavirus. O potser ens caldrà dir com Tomàs: no sabem pas on anem.

No seria just pensar  que la pregunta de Tomàs ¿quin és el camí? és una pregunta retòrica. Tot el contrari, és una pregunta important que com he dit neix del desconcert que ell vivia en el seu interior, al igual que els altres. I si la pregunta és important molt més ho és la resposta perquè no pot ser més concreta i precisa:  “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Es tracta d’un camí ben definit: una persona, un home, Jesús de Natzaret. Un camí però que té com a úniques senyals de guia: la fe, l’esperança, l’amor i la confiança. Un camí que té un objectiu: la vida. I encara, es tracta d’un camí que neix del coratge de posar-se en marxa tot caminant vers un futur, que avui i aquí comencem a crear.

I això és el que precisament proclamem i celebrem tossudament durant aquest temps de Pasqua rodejats de sofriment i d’incerteses. Al llarg d’aquests dies i amb paraules o actituds semblants a les de l’apòstol Tomàs ens hem preguntat sovint  quin camí hi ha de sortida a tot el que estem vivint. I al igual que els deixebles hem anat escoltant de paraula o a través de tants i tant serveis generosos i desinteressats, que Jesús no és un personatge admirable però mort, sinó que és vida perquè continua essent per a nosaltres el camí que es manifesta a través d’uns rostres concrets. “ Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare”. I són tants, germans i germanes, els qui en aquest temps han fet obres com les de Jesús.

En el mateix context del final de l’àpat l’apòstol Felip li demana: “Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més”. La resposta de Jesús torna a ser clara i precisa: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?”. “Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare.

Jesús no ens ha deixat un catàleg de respostes que ens permetin definir exactament com és Déu, ni com serà  la casa del Pare (aquest lloc on ell va). “Déu no l’ha vist mai ningú”. Perquè Déu és més del que mai nosaltres podrem dir o pensar. No el podem reduir a cap imaginació, concepte o sentiment. Però Jesús mateix ens recorda i és el que creiem que l’hem vist en ell mateix. Les seves paraules i les seves obres són les paraules i les obres de Déu. “Jo estic en el Pare i el Pare està en mi”. Si és veritat que Déu continua essent indefinible, també és veritat que el coneixem, l’escoltem, el veiem i l’estimem en un home concret. Fent de Jesucrist la norma de vida (el camí), vivim de Déu, vivim amb Déu, i ens encaminem vers Déu.

Germanes i germans, Jesús afirma que la seva intimitat amb el Pare no és únicament un privilegi seu, sinó que és possible per a tots nosaltres que creiem en Ell. A través seu podem arribar a fer les mateixes coses que ell feia pels homes i dones del seu temps. I aquesta és una veritable bona notícia: amb les nostres vides podem ser presència de Déu per a tots els qui ens envolten, tot fent les mateixes obres que ell feia.

Abadia de MontserratDiumenge V de Pasqua (10 maig 2020)

Diumenge IV de Pasqua (3 maig 2020)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (3 maig 2020)

Fets dels Apòstols 2:14a.36-41 – 1 Pere 2:20b-25 Joan 10:1-10

 

Estimats germans i germanes en Crist:

El Concili Vaticà II ens diu aquestes belles paraules sobre l’Església: «El misteri de la santa Església es manifesta en la seva fundació. En efecte, el Senyor Jesús va fer néixer la seva Església predicant la bona nova, l’adveniment del Regne de Déu promès en les Escriptures: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop”. Aquest Regne clareja com una albada davant els homes per la paraula, les obres i la presència de Crist» (Lumen Gentium 5).

Si volem apropar-nos, doncs, al misteri de l’Església, hem d’anar al seu origen, a la seva fundació. Aquest origen no és un moment concret, és un camí, el camí que va des de la Pasqua fins a la Pentecosta. És el mateix camí que condueix des de la llançada al costat de Jesús quan estava a la creu fins a la unció dels deixebles amb l’Esperit Sant en el Cenacle. Per comprendre les lectures d’avui, cal col·locar-les en aquest context eclesial.

I la única manera que tenim d’entrar en aquest misteri és la porta, és a dir, el mateix Jesús. Els textos litúrgics d’avui són rics en atribuir títols a Jesús: Senyor, Messies, Crist, pastor, guàrdia i porta. Tanmateix, en l’evangeli de Joan que ens ha estat proclamat s’hi amaga encara un altre títol de Jesús potser no tant evident. En dues ocasions diu «Jo sóc». Aquesta expressió no és accidental sinó que remet a aquell «Jo sóc el que sóc» amb què Déu es va anomenar en el desert del Sinaí. Jesús és doncs el mateix Déu que hi havia a l’Antic Testament i, per tant, Jesús és aquell-que-és, aquell-que-està-present.

La presència de Jesús és un element fonamental. Crist és un amb el Pare i ha estat present amb ell des de tota l’eternitat. És aquest mateix Crist que en la creació fou la mà del Pare com deia sant Ireneu de Lió, o la Saviesa que el va assistir, o el model a partir del qual i en el qual tot fou creat. És aquest mateix Crist que arribada la plenitud dels temps plantà el seu tabernacle entre nosaltres i es feu home i visqué en aquest món com qualsevol altre mortal. I és aquest mateix Crist que després de la resurrecció envia el seu Esperit i continua present enmig nostre en la comunitat dels deixebles, en l’Església.

Podem anar encara més a fons en el significat d’aquesta presència de Crist en la seva Església. La paraula «presència», que prové del llatí, té el seu paral·lel en llengua grega en la paraula παρουσία que teològicament designa la vinguda gloriosa del Senyor. En altres paraules, la vinguda de Crist es fa present ara i aquí en l’Església. L’Església esdevé el lloc on Déu ve a trobar-se amb el seu poble i l’Església és també el lloc on el poble espera la trobada definitiva amb Déu.

És per aquest motiu que Església i Eucaristia estan íntimament unides. En l’Eucaristia es realitza en essència allò que l’Església és en essència: el Crist que ve a l’encontre de cadascun de nosaltres.

Aquesta presència és, finalment, una presència salvadora. El Crist ve i vindrà a la fi dels temps a salvar-nos. Com deia el llibre dels Fets dels Apòstols, «que cadascú es faci batejar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats». O també ens ho recordava Pere a la segona lectura: «les seves ferides ens curaven». I el mateix Jesús a l’evangeli ens deia: «Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir». Jesús és el nostre Salvador i és per aquest motiu que la seva presència en l’Església ha fet que aquesta esdevingui sagrament universal de salvació (Lumen Gentium 48).

Estimats germans i germanes, aprenguem a escoltar i a estimar la veu del Pastor que ens crida en la seva Església. Si ho fem així, no tindrem por quan sentim la seva veu que ens convida a creuar a l’altra riba del riu de la vida. Llavors el seguirem esperançats vers les prades eternes i lluminoses del seu Regne.

Abadia de MontserratDiumenge IV de Pasqua (3 maig 2020)

Diumenge III de Pasqua (26 abril 2020)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (26 abril 2020)

Fets dels Apòstols 2:14.22-33 – 1 Pere 1:17-21 – Lluc 24:13-35

 

Benvolguts germans i germanes:

No sé si mai heu fet aquesta experiència tot realitzant un viatge en cotxe: si la companyia és alegre, el trajecte és curt i ràpid, però… si els coneguts són gent trista i sorneguera, el recorregut és llarg i carregós. Avui trobem, tot fent camí, els dos deixebles del poble d’Emmaús a les rodalies de la capital de Jerusalem. Descoratjats, tristos i desmotivats, discuteixen entre ells dos dels fets ocorreguts en els últims dies a la Ciutat Santa. L’Evangelista Sant Lluc ens diu el nom d’un d’ells: es deia Cleofàs, molt probablement de la família de Jesús, però no pertanyent al grup dels onze Apòstols. Desgraciadament, no ens diu el nom del segon seguidor. Els Sants Pares de l’Església ens inviten a tots nosaltres els Cristians a inscriure el nostre propi nom en el lloc del pelegrí desconegut: “Cleofàs i Maria, Cleofàs i Joan o Cleofàs i Simeó”. Tots, tots nosaltres som el segon deixeble, que fem el camí de la Vida amb Jesús el costat i, desgraciadament, no el reconeixem present en el dia a dia de la nostra Vida.

En aquestes hores baixes de llarg confinament pel Covid-19 Jesús ens parla a cau d’orella i ens diu paraules d’amor, d’esperança, de companyia, de presència; sols ens falta col·locar-nos a la seva freqüència, en el seu dial de la fraternitat i de l’estimació. Ell és realment a la nostra dreta. Ell és la nostra companyia en el camí. Desmuntem tota mena de solituds, esguardem els ulls dels veïns, fem una xerrada llarga amb els nens, amb els nostres avis, col·laborem amb petits gestos amb la societat, amb l’Església, amb Càritas. Si tots aportem el nostre granet de sorra, entre tots fem una platja, perquè Tu, siguis qui siguis, ets el segon deixeble estimat!

Jesús se’ls fa trobadís i es posa a caminar el seu costat. No els fa cap retret per la seva deserció, per la seva fugida, ni per la seva poca fidelitat. Sols els fa una breu pregunta: “De què discutíeu entre vosaltres, tot caminant?”. La resposta transmet una experiència d’abatiment, de derrota, de retirada general pel que s’havia esdevingut dies enrere a Jerusalem. El simple diàleg deixa entreveure la seva petita Fe: “Jesús, un profeta poderós en obres i paraules, alliberador d’Israel, mort crucificat ara fa tres dies”. Havien sentit rumors que unes dones esverades deien que era viu, però no les hem cregudes -la seva paraula no era vàlida socialment-. Alguns dels deixebles han vist el sepulcre buit, però a Ell no l’han vist pas. Tot fet camí de conversió, amb la bona companyia del Senyor que abrusava de joia els seus cors, Jesús els exposava el sentit de totes les escriptures que es referien a Ell. Mentrestant, el dia ja declinava i els dos deixebles inviten amb insistència a sopar el bon amic de viatge. Jesús va entrar a la casa, va seure a taula i va prendre el lloc reservat de la presidència: Ell és el Mestre i Senyor, Ell és el cap de casa, el gran de la família, que ha de beneir, partir i repartir el pa de comunió. Jesús va passar de ser convidat en un segon terme a invitar Ell al banquet els seus estimats deixebles de camí. És en aquest precís moment, de la fracció del pa, que als dos deixebles se’ls obren els ulls i reconeixen el Crist Ressuscitat. Plens de joia i d’alegria, surten de la casa i refan ràpidament el camí de tornada a Jerusalem. Ells són ara els nous missioners de la Bona Notícia a la comunitat Apostòlica dels onze: “Realment, al Senyor Ressuscitat l’hem reconegut quan partia el pa”.

L’Evangeli d’Emmaús és, en definitiva, una gran Eucaristia digna d’atenció: l’escolta de la Paraula en el camí. Explicar el sentit de les Escriptures, l’homilia. Una casa i seure a taula en comunitat. Consagració, partir i repartir el pa, i finalment sortir a missionar arreu la Bona Nova que Jesús és viu i que es fa company nostre en el camí de la Vida Terrenal.

Deia Sant Agustí: “Quan partim el pa en l’Eucaristia Dominical i reconeixem tots el Senyor: tu que creus en Ell, tu que portes el nom de Cristià, tu que escoltes les Paraules Divines trobaràs en fraccionar el pa la seva presència real, perquè Ell no és mai absent”, és sempre present al teu costat.

Germans i germanes: avui al vespre celebrarem la Vetlla de Santa Maria i demà la seva gran Solemnitat. Ella, que és Senyora de Montserrat, Patrona i Princesa de Catalunya, converteixi aquest dolorós camí del Coronavirus en “via lucis”, camí de llum, curació i normalitat social sota l’abric del vostre mantell blau. Mare de Déu Bruna: implorem de la vostra protecció en totes les necessitats hospitalàries. Rosa d’abril, Verge Moreneta de la Serra, gloriosa i sempre beneïda, pregueu per tots nosaltres. Amén.

Abadia de MontserratDiumenge III de Pasqua (26 abril 2020)

Diumenge II de Pasqua (19 abril 2020)

Homilia del P. Joan Recasens, sotsprior de Montserrat

Fets dels Apòstols 2:42-47 – 1 Pere 1:3-9 –  Joan 20:19-31

 

Estimats germans i germanes,

Després d’haver viscut en la intimitat, però solemnement, les festes pasquals en les que hem fet present el gran misteri de l’amor de Déu per la humanitat tot acompanyant Jesús en els moments transcendentals de la seva vida, els de la seva passió i mort a la creu, i el de la seva resurrecció, avui en aquest segon diumenge de Pasqua la litúrgia ens vol fer viure algunes de les aparicions del Crist Ressuscitat als seus deixebles.

Segons el fragment de l’Evangeli que se’ns ha proclamat, al vespre del mateix dia de Pasqua Jesús s’apareix als seus deixebles i els diu: “Pau a vosaltres”. Després els ensenyà les mans i el costat per donar testimoni que era ell mateix, i els torna a dir: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”, i alenant damunt d’ells els diu: “Rebeu l’Esperit Sant”.

Segons el relat evangèlic, en aquesta primera aparició de Jesús als seus deixebles l’apòstol Tomàs no era a casa amb tots els altres i és per això que no es vol creure res del que els altres deixebles li diuen de l’aparició del Crist ressuscitat.

Al cap de vuit dies de la primera aparició, Jesús s’apareix de nou als seus deixebles estant les portes tancades, essent-hi present aquesta vegada també l’apòstol Tomàs, i els diu de nou: “Pau a vosaltres”. Després diu a Tomàs: “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat”. No siguis tant incrèdul. Sigues creient, perquè m’has vist has cregut, i afegeix: “Feliços els qui creuran sense haver vist”. Fins aquí el relat evangèlic.

Germans, em sembla que la lliçó que podem treure dels ensenyaments de l’evangeli d’avui és ben clara: pel nostre baptisme hem esdevingut fills de Déu i com uns altres crists enmig del món que ens ha tocat viure, hem de mirar d’imitar Jesucrist en el nostre comportament i hem de ser portadors de pau, d’esperança i d’amor a tots aquells germans nostres que esperen de nosaltres un gest d’estimació, de comprensió i d’ajuda, sobretot avui que el món està tan mancat del sentit de respecte, de germanor i de col·laboració dels uns pels altres. És ben trist constatar que, moltes vegades, molts dels que haurien de ser guies i comportar-se com a bons samaritans es deixen portar per l’enveja, pel ressentiment i pel càstig, fent la vida impossible a tots aquells que no pensen com ells i que tenen altres ideals de llibertat i de respecte. Ben cert que no es pot posar la Llei com a excusa, ja que la Llei és feta pels homes i no els homes per la Llei. Preguem que el Senyor ens ajudi a ser més comprensius i respectuosos per tots els nostres germans, per tal de poder crear una societat on hi regni l’amor, l’esperança i la comprensió dels uns pels altres, tal com Crist ha vingut a proposar-nos.

Obrim els nostres cors i deixem que hi penetri l’aire fresc i la llum que ve de Déu per tal de poder ser cada dia més imitadors de Jesucrist. Que així sigui.

Abadia de MontserratDiumenge II de Pasqua (19 abril 2020)