Una de les grans preguntes de la humanitat és el perquè de l’existència del mal. Si Déu és un Pare totpoderós, que ha creat coses tan bones… Com és que existeix el mal? No podria haver creat un món tan perfecte que ja no n’hi hagués? I tanmateix, és evident que en el nostre món hi conviuen el bé i el mal, el blat i el jull creixen junts. Efectivament, Déu podria haver fet un món completament acabat i perfecte. I l’ha fet. Però encara no és aquest. El món en què vivim no està acabat del tot. I no serà fins a la benaurança eterna, fins al nostre destí final, que Déu «Eixugarà totes les llàgrimes dels [nostres] ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment» (Cf. Ap 21). Si en el món conviuen el bé i el mal, doncs, és perquè moltes vegades ens equivoquem. I, de fet, no hi conviuen només en el món: en realitat, el bé i el mal poden conviure en l’interior de cadascú de nosaltres. Per això el sembrador no té pressa en tallar el jull: perquè sap que —a diferència de les plantes, les persones poden canviar de jull a blat, i de blat a jull. I sovint, moltes vegades al llarg de la vida.
Aquest temps que el sembrador ens dóna de marge abans de la sega, és l’Eucaristia. És aquí on el bon Jesús ens va parlant al cor de cadascú diumenge rere diumenge, amb paciència, perquè la seva paraula vagi penetrant en el nostre cor i el transformi en bon blat. Escoltant-lo i dialogant amb ell, tenim l’oportunitat de girar el nostre cor cap al Senyor, deixar de banda el mal, i dedicar tots els nostres esforços a fer el bé, com ell ens va ensenyant de tantes maneres a l’evangeli. N’hi ha prou amb un petit gest, com passa amb el gra de mostassa, que és «la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre». I tampoc no passa res si allò que fem passa desapercebut als ulls de la majoria: també el llevat amagat «dintre la pasta de mig sac de farina» acaba fent un efecte extraordinari. El més important és que estiguem oberts a deixar-nos anar transformant per la seva paraula. Com ell transformà el mal de la mort en creu, en el bé de la resurrecció a la vida eterna. I com ell transforma el blat, en el pa de la paraula que ens dóna forces per fer el camí.
Les necessitem, les forces. Perquè en el camí hem de lluitar contra el mal, i si no vigilem pot ser que hi caiguem alguna vegada. Per això és una feina llarga que necessita constància i esforç. I de l’evangeli d’avui se’n desprenen dos ensenyaments que ens poden ajudar. En primer lloc, que no hem de jutjar als altres: en la paràbola del blat i del jull queda clar que el judici correspon només a Déu, i al final dels temps. Estem fent camí, i per això tots podem tenir moments bons i dolents. I sortosament, com deia el Salm, el Senyor és «indulgent i bo, ric en l’amor, […] compassiu i benigne, lent per al càstig». I ens omple d’esperança veure que dóna «l’ocasió de penedir-se dels pecats», com deia la primera lectura. Aprofitem-ho. El segon ensenyament que podem treure de l’evangeli, és que Déu compta amb la nostra implicació: justament per això ens ha fet a la seva imatge i semblança i ens ha donat la llibertat; tot i el risc que, exercint-la, puguem caure en el pecat. Per això, quan passem per moments difícils com aquest temps de pandèmia que estem vivint, més que quedar-nos amb les preguntes que ens fèiem al començament potser faríem millor de preguntar-nos: “I davant d’aquesta realitat, jo, què hi puc fer?”. Déu compta amb l’esforç de cadascú de nosaltres. I d’aquest esforç personal de cadascú depèn que caminem en la bona direcció.
Abadia de MontserratDiumenge de la XVI setmana (19 juliol 2020)
Homilia del P. Carles M Gri, monjo de Montserrat (12 juliol 2020)
Isaïes 55:10-11 – Romans 8:18-23 – Mateu 13:1-23
Estimats germans, estimades germanes:
L’home obre la seva interioritat per la paraula. El llenguatge el posa en comunicació de vida i d’amor amb els altres. Sense paraula l’home estaria enclaustrat en la solitud. De manera semblant Déu, quan ha volgut comunicar-se, ha trencat la seva llunyania per la paraula.
Aquesta paraula de Déu és una paraula viva, omnipotent, eterna. És ella la qui en l’origen del temps ha fet brollar el món del no-res. I és ella mateixa qui en la plenitud del temps ha obrat la nostra redempció. I és encara ella la qui ens encamina en l’Església cap a l’encontre definitiu amb el Pare en la glòria de la Jerusalem celestial.
Aquesta paraula omnipotent, però, és màximament respectuosa. La paraula neix espontàniament amb un desig de benvolença del cor de Déu i cau suaument en el cor de l’home. Cerca una aliança, un intercanvi d’amor, un diàleg amistós i lliure. Però nosaltres tenim, per sorprenent que sigui, el poder de refusar-la, de tancar-li la porta, de menysprear-la. Podem cuirassar-nos de rocs, cards, espines i preocupacions mundanes, tal com el Mestre ens ha advertit en l’evangeli. La paraula omnipotent s’ha fet feble a fi de resguardar intacte el misteri de la nostra llibertat. És el que ens recorda la coneguda sentència de Péguy: Déu no vol ser servit per esclaus, sinó que vol ser estimat per homes lliures.
Així, doncs, germanes i germans, ens trobem davant la gran oferta gratuïta de l’amor de Déu. Ve per omplir-nos de gràcia, de llum, de vida i de felicitat. Rebrem en la mesura de la nostra obertura a la seva paraula. El gran model serà sempre Maria, la Verge fidel. Es donà amb generositat il·limitada a la Paraula. Per això aquesta pogué prendre carn i sang en les seves entranyes virginals i ser oferta per a la salvació del món.
Ara, rebrem també nosaltres, com Maria, el Verb de vida en els dons eucarístics del pa i del vi. Siguem, doncs, generosos en la nostra ofrena. Aleshores, el Senyor podrà tornar a obrar meravelles en nosaltres com féu en la Mare Verge i, el nostre món, greument ferit per la pandèmia i la crisi econòmica, podrà trobar la salvació eficaç de Déu que es dóna a través de les nostres paraules, obres i actituds d’homes i dones nous, regenerats en Crist Paraula de vida. Que així sigui!
Abadia de MontserratDiumenge de la XV setmana (12 juliol 2020)
Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres amb tota la seva riquesa, escrivia l’Apòstol als cristians de la ciutat de Colosses.
En aquella comunitat, germans i germanes estimats, hi havia tensions. Alguns creien que amb l’Evangeli no n’hi havia prou i que calia completar la fe en Crist amb la creença en uns poders invisibles, procedents d’àngels i d’astres, que segons deien intervenien en el govern de l’univers i en l’àmbit religiós. A més, proposaven també, com a complement de la fe en Crist, el retorn a algunes observances de la Llei de Moisès.
Davant d’això, sant Pau els recorda la llibertat que els ha atorgat el baptisme que ha renovat les seves vides i com Jesucrist, ressuscitat i assegut a la dreta de Déu, està per damunt de tot i tot està sotmès a ell, sense que hi hagi cap poder que n’estigui per damunt (cf. Col 3, 1; 2, 6-10). Per això els exhorta a perseverar vivint segons la paraula de Crist tal com els va ser anunciada quan van arribar a la fe. Perquè Crist no és un ésser mític sinó el Crucificat i el Ressuscitat que els apòstols han predicat com a únic salvador. Si viuen així, deixant que el Crist visqui en ells i la seva paraula es difongui en els seus cors, correspondran a l’elecció que Déu ha fet de les seves persones, acolliran el seu perdó i viuran unes relacions fraternes plenes de joia i d’enriquiment mutu.
Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres amb tota la seva riquesa. Sant Benet es va fer seva aquesta exhortació de l’Apòstol i la va posar al centre de la seva vida. Seguint l’exemple que va trobar en els apòstols, la paraula de Crist el va portar a deixar-ho tot per seguir-lo i poder estar sempre amb ell. Per fidelitat aquesta paraula, va anar a la solitud de Subiaco i allí, dòcil a l’acció de l’Esperit, va interioritzar la Paraula de Déu, lluità contra l’adversitat i la temptació, aprengué a conèixer el seu cor, a encarrilar els seus sentiments, a viure segons l’Evangeli i, en constatar les febleses i les dificultats, a “no desesperar mai de la misericòrdia de Déu” (RB 4, 74). Això el preparà per acollir els qui l’anaven a trobar per demanar-li consell i els qui volien compartir la vida amb ell fent comunitat. Tant a la primeria de Subiaco com a la plenitud de Montecassino, visqué i inculcà als deixebles les recomanacions de l’Apòstol que hem sentit a la segona lectura, fent que la paraula de Crist tingués estada cada dia en ell i en els germans amb tota la seva plenitud. Sabia que “tenir estada” vol dir acollir-la en el cor, deixar que arreli, perseverar a aprofundir-la, a rumiar-la; vol dir fer-la vida cada dia més intensament fins que la imatge de Jesucrist es vagi reproduint en cadascú per obra de l’Esperit Sant. D’aquesta manera s’arriba a tenir, com diu l’Apòstol, els sentiments que escauen als escollits de Déu que ell estima i vol portar a la santificació. Sant Benet anà creixent en l’amor a Déu i als germans i arribà al cimal de la santedat. Per això avui celebrem que hagi rebut el que Jesús, tal com hem sentit a l’evangeli, va prometre a tothom qui pel seu nom ho deixés tot: posseir la vida eterna i participar de la seva glòria. Com a testament, sant Benet deixà escrita una Regla per a monjos, en la qual posa la paraula de Crist, que en un sentim ampli és tota la Paraula bíblica, com a centre de la vida de la comunitat, com a base de la pregària, com a llum que guia el procés personal de creixement, com a saviesa de vida que orienta les relacions fraternes i les activitats de cara a l’exterior del conjunt de la comunitat i de cada monjo en particular. Tota la Regla s’encamina cap a la identificació amb Jesucrist, cap a fer vida la Paraula de Déu, cap a l’assoliment de la llibertat interior i de l’amor autèntic.
Els seguidors de sant Benet en alegrem de la seva glorificació i volem deixar-nos guiar pel mestratge que ens ha deixat en la seva Regla, sabent que si seguim el camí que ens hi indica, podrem arribar al lloc gloriós on ell ha arribat. Així ho han fet milers i milers d’homes i dones al llarg dels segles i en diversos indrets geogràfics, joiosos de “no anteposar res a l’amor de Crist” (RB 4, 21) i de viure en comunitat sostinguts pels germans (cf. RB 1, 4-5) per servir així l’Església i la humanitat. Des de fa gairebé mil anys això es procura viure també en aquesta Casa de la Mare de Déu a Montserrat.
Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres amb tota la seva riquesa. És el que desitgem als dos monjos, els GG. Xavier i Jordi, que avui fan la professió solemne, es lliguen a la nostra comunitat i reben de Déu i de l’Església la consagració monàstica. Si guarden la paraula de Crist en el cor, com han anat aprenent a fer durant el temps de la iniciació monàstica, veuran que la seva vida va canviant; que si es deixen guiar per la Paraula i sostenir per l’Esperit Sant, si es deixen portar per l’amor del Crist, allò que abans els costava, va esdevenint més fàcil (cf. RB 7, 68-70). La paraula de Crist els ensenyarà a créixer en la humilitat, en la pau, en la paciència, en la compassió, en l’amor envers els altres i en el servei monàstic a la missió de Montserrat; i podran ajudar els altres amb la saviesa que ve de la paraula de Crist interioritzada en la seva vida de monjos. Per això, un cop hagin manifestat el seu compromís de viure per sempre com a monjos en la nostra comunitat, tots nosaltres pregarem intensament per ells, per tal que “conformin la seva vida a la doctrina de l’Evangeli, que siguin ferms en la fe, que tinguin el gust de les Escriptures, que siguin homes d’oració, que siguin plens de saviesa i humils” (cf. Ritual). Dit d’una altra manera, pregarem intensament perquè la paraula de Crist tingui estada en ells amb tota la seva riquesa.
Lloem Déu pel do d’aquests dos germans monjos que fa a la nostra comunitat, que és també un do per a la gran família montserratina dels escolans, dels oblats, dels confrares, dels amics del nostre monestir, de tots els qui pugeu a Montserrat. Que és, semblantment, un do per a tota l’Església estesa d’orient a occident i per a tota la humanitat, que el cor del monjo ha de portar sempre en la pregària i en la seva sol·licitud.
Abadia de MontserratSolemnitat de Sant Benet i professions dels GG. Xavier Caballé i Jordi Puigdevall (11 juliol 2020)
L’evangeli que acabem de proclamar toca de ple el misteri de la revelació de Jesús. Al contrari del que hom podria esperar en la lògica humana, Déu es revela en allò que és petit, en tot el que als ulls dels homes no té valor ni és eficaç. I encara, davant tantes formes de cansament que viuen els homes de tots els temps, Jesús ofereix una alternativa alliberadora.
Deixant-nos envair per la simplicitat i la bellesa del text trobem Jesús manifestant els seus sentiments més íntims, és a dir, aquelles petites coses que són la raó del seu viure i del seu ser. Es tracta de sentiments petits, que expressen el seu entusiasme per la revelació que el Pare fa al cor dels senzills, a la gent sense lletra o a persones que, tot i ser il·lustrades, viuen amb el cor atent a Déu. Jesús s’entusiasmà també perquè el Pare li ha revelat a ell mateix tots els secrets del seu cor.
Quan algú ens obre el seu cor, ho recordem sempre com un moment dens, important en la nostra relació amb aquella persona. Jesús, en manifestar-nos els seus sentiments ens permet endinsar-nos no només en el camí del seu seguiment sinó en la seva pròpia vida. Acollir la confidència de l’amic ens compromet i ens desintal·la de les nostres seguretat.
¿Com podem ser deixebles de Jesús, en la vida de cada dia, entrellaçada per tantes obligacions, amb fatigues de tot tipus, amb urgències que no tenen res a veure, a primera vista, amb el que Jesús ens demana?
Ser deixebles de Jesús, demana, per part nostra, un cor agraït i meravellat, a fi de poder captar amb ulls nous com en les petites coses de la nostra vida, carregada de menudències i limitacions, es revela el misteri sempre inefable de Déu. Tot i ser-ho per naturalesa, ens cal no tenir por de ser petits davant Déu. Ens cal reconèixer la nostra petitesa per adonar-nos que podem i tenim necessitat de descansar en Ell les nostres angoixes, ja que Ell ens ensenyarà a ser pacífics amb nosaltres mateixos, a no crispar-nos quan no es realitzen els nostres desigs, a comprendre que les relacions humanes necessiten sempre i en tot moment un plus de tendresa i de comprensió.
Per seguir Jesús, ens cal confiar en la seva paraula, una paraula que és capaç de retornar al cor dels homes la pau i la serenor. “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats”. Tots sabem sobradament que vol dir estar cansat. Jesús ens diu que ell ens farà reposar. Com? “Accepteu el meu jou”. La promesa que ens fa no és de treure’ns la feina ni la càrrega, però ens diu que el seu jou és suau i la seva càrrega, lleugera. Jesús ens crida un cop més a assumir amb responsabilitat la nostra pròpia condició personal i també les múltiples i complexes situacions del nostre temps. No de forma estoica, sinó des de l’experiència de l’amor i de l’agraïment. L’amor torna suaus les coses dures, i lleugeres les pesades; l’amor fa que sentim a mida allò que sense amor ens engavanyaria moltíssim.
Aquesta invitació de Jesús a reposar en ell és per a nosaltres d’una gran actualitat, ja que si habitualment el cansament és present en la nostra vida, avui, arreu on esguardem constatem molt cansament provocat per la pandèmia que encara vivim. Un cansament que pren formes molt diverses: el personal sanitari i el personal essencial de tot tipus que han treballat fins a l’exhauriment, i no sempre degudament reconeguts; les persones de totes les edats que han sofert maltractament, manca de recursos i vexació a causa del confinament; els qui ho han perdut tot; i encara, totes les víctimes de les pandèmies de la fam, de l’exclusió social, dels desplaçats…
Els qui volem ser seguidors de Jesús ens cal fer com ell, oferir als qui ens envolten, als qui estan cansats del nostre entorn, unes actituds i uns gestos que alleugereixen el seu sofriment. Si es pot i ho permet la situació que vivim, es tracta de fer coses grans, però sinó es tracta simplement que els altres es trobin bé sota la nostra mirada per poder obrir el cor i abocar el seu patiment, que sàpiguen que sigui quina sigui la seva situació personal no seran jutjats, ja que sols Déu coneix el fons del cor humà.
Es tracta encara, si voleu, de donar un xic del nostre temps a fi d’ajudar a fer que els altres no vagin tan afeixugats: a casa, al treball, en les famílies, en les comunitats,… Es tracta, en definitiva, de ser icones de la tendresa de Déu, que s’ha revelat en Jesús i en tot allò que és petit. Ben segur que aquests petits gestos no seran notícia, però avui i sempre, germans i germanes, som convidats a fer-los, ja que les conseqüències de la covid-19 ens empenyen a estar molt atents a les persones i a les situacions que ens envolten, també a les que cadascú a viscut nivell personal per no tenir por de demanar ajuda. Cert, els petits gestos no seran mai notícia, però també és ben cert que un cop més manifestaran les meravelles que Déu porta a terme a través nostre. Estiguem-ne segurs, tots, absolutament tots, necessitem donar i rebre petits gestos que facin més humana i suportable la vida i en concret aquest temps.
La petitesa del pa, que a molts manca encara, i del vi de l’Eucaristia que estem celebrant en són la penyora.
Abadia de MontserratDiumenge de la XIV setmana (5 juliol 2020)
Germans i germanes estimats: Avui celebrem el martiri dels dos grans apòstols sant Pere i sant Pau. És el dia en el qual van segellar amb la sang la seva adhesió a Jesucrist.
Sant Pere havia dit a Jesús ressuscitat, prop del llac de Galilea: Senyor, vós sabeu que us estimo (Jo 21, 15-17). Però és en el moment del martiri que aquest amor esdevé total i definitiu. Sant Pau tenia una convicció profunda: Crist, el Fill de Déu, em va estimar i es va oferir a si mateix per mi, per això visc la meva vida en la fe en el Fill de Déu (Ga 2, 20), perquè l’amor del Crist m’esperona (2C 5, 14). Però, és, també, en el moment del martiri que correspon plenament a l’amor que Jesucrist li ha tingut i que expressa d’una manera radical l’amor que ell ha tingut al Crist.
El martiri d’aquets dos grans apòstols constitueix l’inici de la seva participació plena en la misteri pasqual de Jesucrist, constituït per la seva mort i la seva resurrecció.
La primera lectura, treta dels Fets dels Apòstols, ens ha narrat un dels empresonaments que va sofrir sant Pere. Aquest va ser per ordre del rei Herodes que el volia condemnar a mort. Però, tal com hem sentit, el Senyor l’alliberà. La narració té com a rerefons la pasqua del poble d’Israel, en la qual va ser alliberat d’Egipte, i la pasqua de Jesucrist. Fins i tot cronològicament se’ns deia que Pere fou empresonat en les festes de la Pasqua jueva, entorn, doncs, de les mateixes dates de la mort i la resurrecció de Jesús. Pere estava lligat fortament i ben custodiat per soldats en el lloc més segur de la presó, envoltat per la fosca de la nit, cosa que ens recorda Jesús en la fosca del sepulcre ben tancat i custodiat, també, per soldats. Però una intervenció divina omple de llum l’espai fosc i allibera Pere. L’àngel li digué aixeca’t amb una paraula que en el grec equival a “ressuscita”. Aquest fet d’alguna manera anticipa simbòlicament la participació de Pere en la Pasqua de Jesucrist. Certament, és una salvació de la mort només temporal, però mostra la sol·licitud que Déu té pels qui s’han fet deixebles de Jesucrist i la glòria futura que els és promesa.
També més endavant sant Pau va viure un episodi semblant, segons el mateix llibre dels Fets dels Apòstols. L’empresonament de Pere que hem llegit, tingué lloc a Jerusalem, Pau juntament amb Siles, company seu d’evangelització, va ser empresonat una de les vegades a la ciutat de Filips, capital de la Macedònia romana. Semblantment ells dos van ser tancats al lloc més segur de la presó, ben lligats amb cadenes i custodiats per guardes. També a la nit, mentre tot era fosc, una intervenció divina els va deslligar les cadenes i els va alliberar, anticipant com en el cas de Pere, la seva participació definitiva en la pasqua de Jesucrist (cf. Ac 16, 25-34).
Els apòstols, envigorits amb el do de l’Esperit Sant, vivien aquestes situacions per amor al Crist, per difondre l’Evangeli. I les vivien amb joia. En el cas de Pere, el Llibre dels fets dels apòstols ens diu que ell i els altres apòstols s’alegraven de ser ultratjats i de sofrir a causa del nom de Jesús (cf. Ac 5, 41); els alegrava poder participar de les sofrences del Crist perquè així, quan ell revelés la seva glòria es podrien alegrar, també, plens de joia (cf. 1Pe 4, 14). Semblantment Pau, que se sentia esperonat per l’amor del Crist (2C 5, 14), es complaïa en les persecucions i en les angúnies per causa de Crist (2C 12, 10), i podia escriure: jo duc en el meu cos les marques de Jesús (Ga 6, 17), en referència a les cicatrius de les flagel·lacions i de les bastonades que havia sofert diverses vegades.
Sant Pere i sant Pau varen viure d’una manera eminent, com corresponia també al ministeri eminent que havien rebut en l’Església, el que havia anunciat Jesús: us agafaran, us perseguiran us portaran a les presons, us duran davant els reis i els governadors per causa del meu nom, us serà ocasió de donar testimoniatge (Lc 21, 12-13). Feliços vosaltres quan us insultaran i us perseguiran i diran falsament tota mena de mal contra vosaltres, per causa meva; alegreu-vos i celebreu-ho perquè la vostra recompensa és gran en el cel (Mt 5, 11-12). És que el deixeble de Jesús ha de recórrer el mateix itinerari espiritual del seu Mestre i ha de viure el misteri de mort i de resurrecció en la seva vida través de les vicissituds de l’existència, de les incomprensions i del sofriment que li pot venir de tantes maneres. Així el deixeble de Jesús podrà arribar a participar per sempre de la seva pasqua. Sant Pere i sant Pau ens són uns testimonis de com la fe i el seguiment de Jesucrist comporten una dimensió de creu, i de com l’amor i l’esperança permeten que sigui viscuda en pau i amb joia. Això ens esperona a anar a fons en la nostra vivència de l’Evangeli i a no defallir en el testimoniatge malgrat les dificultats i les incomprensions.
També en les nostres vides vivim una anticipació de la pasqua cada vegada que vencem el mal amb el bé, cada vegada que ajudem els altres, cada vegada que fem les paus, cada vegada que, per gràcia, superem el pecat que ens assetja, cada vegada que perseverem en la fidelitat malgrat les dificultats, cada vegada que sofrim per causa de l’Evangeli i no defallim en l’amor…
D’altra banda i d’acord amb la paraula de Jesús, no podem somniar en un món en el qual els cristians podrem viure sempre amb tranquil·litat. Això pot ser possible per un temps, en un lloc concret, perquè les dificultats no són sempre iguals arreu. També ara hi ha llocs de la geografia on els cristians són perseguits o es troben en greus dificultats, perquè sempre hi haurà poders polítics, econòmics o mediàtics per als quals el cristianisme serà una nosa i el voldran eliminar o si més no afeblir i ridiculitzar. Però sabem que en les dificultats l’Esperit Sant és la força del cristià (cf. Lc 12, 11-12). I això ens encoratja a donar testimoniatge sense defallir.
Hem sentit que, mentre Pere era a la presó, la comunitat eclesial pregava per ell. Avui, en la solemnitat dels dos grans màrtirs de Roma, l’Església catòlica estesa d’Orient a Occident (cf. Passió dels Sts. Fructuós, Auguri i Eulogi) prega pel successor de Pere, el Papa Francesc. De fa temps, és atacat des de diversos sectors fins i tot de dins de l’Església. És pot sintonitzar més o menys amb la seva manera concreta de fer i de dir; també sant Pere i sant Pau varen experimentar tensions entre ells per la seva manera diferent de veure les coses (cf. Ga 2, 11-16). Però l’Església de Roma és l’Església que, com afirma, ja al s. II, sant Ignasi d’Antioquia, “presideix totes les altres en la caritat”; i com diu, també al mateix s. II, sant Ireneu, “cal que totes les Esglésies estiguin en harmonia amb aquesta Església” (cf. Comissió internacional catòlico-ortodoxa, Document de Ravenna, 41). Per això el bisbe de Roma és vincle d’unitat, de comunió i de pau entre totes les Esglésies. I la comunió amb la seva persona i amb la seva missió pastoral és un element integrant de la vida eclesial i, per tant, de la nostra vivència com a membres de l’Església (cf. CEC 881-882). Hem de pregar pel Papa Francesc, tal com ho demana constantment ell mateix, i l’hem d’acollir amb esperit de fe.
Que per la gràcia d’aquesta eucaristia ens sigui donat de perseverar en la fe dels apòstols fins al dia que podrem participar plenament, també nosaltres, de la pasqua de Jesucrist.
Abadia de MontserratSolemnitat de Sant Pere i de sant Pau (29 juny 2020)
Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (28 juny 2020)
2 Reis 4:8-11.14-16a – Romans 6:3-4.8-11 – Mateu 10:37-42
Hem sentit en l’evangeli d’avui com Jesús parlava amb els dotze deixebles que el seguien, després que havia explicat el seu missatge a molta gent i havien vist les obres que Jesús mateix feia a favor de la gent més necessitada (Mt 8-9). Després d’això Jesús va enviar els deixebles, donant-los la seva pròpia autoritat, per continuar en la línia que ell havia començat: Jesús els havia dit que havien de fer sentir a tohom com Déu estima cada persona, i que ho fessin amb llibertat d’esperit, amb un estil de vida senzill i amb una confiança plena en Déu. És així com podrien transmetre el que Jesús desitjava per a tothom.
La missió rebuda en nom de Jesús -en la pràctica- era el que Jesús els havia ensenyat que, si sabien transmetre-ho bé, segur que moltes persones acollirien el seu missatge. Era important, també, la manera amable de tractar la gent per ajudar-nos a comprendre el que significa una vida oberta a la voluntat de Déu.
Aquest és, doncs, l’ambient de l’evangeli d’avui: Jesús proposa unes indicacions molt útils que també ens ajuden a nosaltres. Podem estar segurs que si mantenim un bon tracte i procurem comprendre les persones amb qui convivim, aconseguirem una vida més plena. Si ens ens ajudem mútuament, i treballem a consciència, no hi ha dubte que trobarem una plenitud ben real i concreta en la nostra vida.
El qui acull els altres, diu Jesús, és com si l’acollissim a ell mateix i també al qui l’ha enviat, que és el nostre pare del cel, que vol el bé per a tothom. És molt entranyable sentir a dir a Jesús que «tothom qui doni un vas d’aigua a un d’aquests petits no quedarà sense recompensa».
És amb aquesta normalitat i amb aquesta atenció envers el bé de tothom que es fa present una part, almenys, del Regne de Déu. No tant pels resultats obtinguts com pel bon sentit d’humanitat, que trobem en el que ens diu Jesús: «Qui us acull a vosaltres, m’acull a mi».
Tot el que estem comentant ens situa en el moment present de la nostra vida. Jesús confiava no tan sols en els seus deixebles sinó també en els qui avui seguim i compartim aquesta celebració. Jesús ens convida a confiar en Déu i a sentir-nos ben recolzats per vetllar no tant sols per al nostre bé sinó també per al bé de tothom i dels qui més ho necessiten. Jesús confia en nosaltres i ens fa capaços de fer-nos nostre el seu ensenyament, que ens facilita un camí a seguir, que pot millorar molt la qualitat de vida de tot el món.
El Sant Pare Joan XXIII escrivia en una ocasió: “La meva força és la calma d’esperit enfront de les dificultats”. I és que la seva confiança en Crist, l’ajudava a trobar en ell mateix la fermesa i la força tranquil·la per afrontar els problemes de cada dia. Deia també que «tots els qui creuen en Crist han de ser, en aquest nostre món, una guspira de llum, un centre d’amor, un ferment que vivifiqui la massa: i ho seran tant més, com més, en la intimitat d’ells mateixos, visquin en comunió amb Déu. De fet, no es dóna pau entre els homes, si no hi ha pau en cadascun d’ells, és a dir, si cadascun de nosaltres no instaura en si mateix l’ordre volgut per Déu».
Per ajudar que sigui així, busquem de sembrar llavors d’esperança que ajudin a retornar la il·lusió a aquest nostre món , de vegades turmentat. Però podem dir també que: Allà on no hi veus esperança, sembra-hi llavors d’esperança, i en treuràs esperança. Que puguem ser, doncs, testimonis de l’amor de Déu i fruïm de la pau que sempre necessitem. Una pau que demanem a Déu però que entre tots hem de saber construir. Sentim-nos, doncs, fills amb una perspectiva d’eternitat.
Si ens fixem també en la segona lectura que hem escoltat, Sant Pau ens recordava que, pel fet de ser ser batejats com a cristians, participem de la mort i de la resurrecció de Crist. Gràcies al poder admirable de Déu Pare, el Crist va ressuscitat d’entre els morts. I, com ens deia sant Pau, Déu ens dóna a nosaltres de poder emprendre una vida nova.
És ben cert, doncs, que la vida de cada persona, dels qui som a aquí i dels qui ens seguiu de lluny estant, rep un suport immens que nosaltres podem acollir i que val la pena que volguem acollir-la. Així, amb l’ajut de nostre Senyor, podem continuar o emprendre una vida sempre oberta i renovada. Sant Pau acabava dient: «penseu que sou morts pel que fa al pecat, però viviu per a Déu en Jesucrist». Que així sigui.
Abadia de MontserratDiumenge de la XIII setmana (28 juny 2020)
Hi ha una emoció inherent a la mateixa naturalesa humana que ens acompanya des del naixement fins a la mort: la por. Jesús en parla a l’evangeli. “No tingueu por” repeteix en diverses ocasions i en el breu fragment que hem llegit avui en parla quatre vegades. Des del llibre del Gènesi, on Adam s’amaga perquè va nu i té por de Déu, fins als nostres dies, la por ha estat present en la història de la humanitat; fins i tot ha estat reproduïda als contes populars per a nens amb referències a personatges malèvols que sembraven la llavor dels terrors infantils: l’home del sac, el llop de la Caputxeta, el dels tres Porquets, la madrastra… Mites, supersticions, llegendes, relats de ficció, religions, han alimentat tota mena de pors al sensible mapa de les emocions humanes. N’hi ha tantes de pors!
Avui proliferen molts mètodes que volen ajudar-nos a gestionar positivament la nostra por: tècniques orientals d’autodomini, relaxació i autoconsciència,… Algunes són molt saludables, altres no tant, però totes elles posen el centre en l’individu i la seva capacitat d’autocontrol: “la pau està en tu, busca el teu centre vital, tu tens la clau de la teva felicitat, etc”. No dic que no siguin efectives, però aquestes tècniques poden ajudar-nos com a molt a vèncer la inseguretat, la timidesa, l’ansietat… però no la por. La por a fracassar, a la incertesa pel futur, a la pèrdua d’un ésser estimat, a la malaltia, al sofriment, a la mort, al que ens és desconegut, a l’immigrant, al pobre, a veure envaït el nostre espai, a veure alterada la nostra rutina, la por al canvi, la por al què diran… la llista és inacabable però tot i així, la por també ens protegeix d’actituds temeràries i ens fa ser més prudents i cautelosos, però també ens limita, ens treu la capacitat d’arriscar-nos per a progressar i avançar en la nostra vida, paralitzant iniciatives i possibilitats que ens podrien ajudar a créixer i millorar.
Després de la II Guerra Mundial va obtenir gran popularitat l’obra d’Erich Fromm, un psicòleg nordamericà, d’origen judeoalemany, especialment dos llibres que porten per títol “La por a la llibertat” i “L’art d’estimar”. Aquest autor va estudiar a fons les condicions psicosocials que van permetre l’emergència del nazisme i les transformacions que va experimentar la societat alemanya durant aquest període. Va trobar en ella un veritable laboratori social on va poder constatar l’enorme poder de la por col·lectiva com a arma de dominació social, a causa de la tràgica experiència del règim nazi, i les seves conseqüències. Això va fer que Erich Fromm arribés a una conclusió molt subtil però que és avalada per l’experiència històrica: la por que rau sota el temor social induït no és una por qualsevol sinó que en darrera instància és una por a la llibertat. La troballa de Fromm fou tan gran que encara avui la seva importància és ben actual i ens ve a dir que les persones, preses en grup i organitzades socialment, són capaces de renunciar a la seva llibertat si són impulsades a sentir-se amenaçades en la seva seguretat. Només cal introduir una percepció d’inseguretat o de risc real o imaginari en el cos social, perquè així sigui.
Per posar un exemple ben actual, la por al coronavirus ens demostra no només com en som de fràgils biològicament sinó com podem arribar a ser febles socialment i acceptar amenaces progressives a la nostra llibertat que alterin la nostra privacitat de dades, la nostra mobilitat, assumint un distanciament, canvis en els nostres comportaments, que vulguem o no, afecten la qualitat de les nostres relacions interpersonals. És així com descobrim que la por no és únicament una qüestió personal sinó que té una dimensió col·lectiva enormement important. No es tracta ja de saber què ens espanta, sinó que siguem espantats sense que es vegi la mà que mou l’espant; no és que reaccionem de manera lògica a una amenaça sinó que les amenaces, reals o imaginàries, imminents o potencials, siguin utilitzades en detriment dels nostres interessos per convertir-nos en víctimes, no ja d’allò que se suposa que ens espanta, sinó dels qui organitzen la por col·lectiva per a treure profit de nosaltres i fer-ho en perjudici del nostre benestar, la nostra pau i la nostra llibertat.
Tot i així, no podem oblidar com a creients que Jesús no ens demana de renunciar a la nostra llibertat i avui ens torna a dir “no tingueu por” ni visqueu atemorits la vostra fe en un món i una societat allunyada dels referents cristians. Jesús ens convida, com als seus deixebles, a la confiança, més que a la valentia, ja que només podem confiar quan ens sentim estimats i com diu l’apòstol, “qui ens podrà separar de l’amor del Crist? La tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort?” (Rm 8,35). Jeremies també fa d’alguna manera aquesta experiència. És molt conscient del perill, ha tastat el gust amarg de la traïció, de la calúmnia, del fals testimoni i de la corrupció; però tot això ha contribuït a fer més ferma la seva confiança, i gràcies a la prova, ha conegut la fidelitat d’aquell a qui ha confiat la seva causa.
Les proves i contrarietats són per al creient, com una depuradora de la confiança, és a dir, d’aquella fe que ens dóna la certesa de saber de qui ens hem fiat i això, no ens fa viure sota el domini de la por, sinó que, més enllà de les afliccions de la vida, ens fa sentir valents per anunciar i viure l’Evangeli a plena llum, gràcies a la força d’Aquell en qui tenim posada la nostra esperança i ens dóna la llibertat dels fills de Déu.
Abadia de MontserratDiumenge de la XII setmana (21 juny 2020)
Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (14 juny 2020)
Deuteronomi 8:2-3.14-16 – 1 Corintis 10:16-17 – Joan 6, 51-58
La solemnitat de Corpus, germans i germanes, és un dia en el qual agraïm el do de l’Eucaristia, que en la cena del vespre abans de la seva passió, el Senyor va deixar a l’Església com a penyora del seu amor. La tradició de segles ha fet que en aquesta solemnitat es tendís a posar l’accent en l’adoració del Cos de Crist glorificat prop del Pare i present en el pa i el vi eucarístics. I està bé que agraïm aquest do que fa que Jesucrist sigui perennement present enmig nostre i que adorem amb humilitat i amb admiració aquesta presència del Senyor Jesús en el sagrament de l’Eucaristia. Quan som conscients que ell es queda amb nosaltres i se’ns dóna per amor, no podem fer altra cosa que inclinar-nos davant seu, glorificar-lo i adorar-lo. Això vol dir no sols fer un gest extern, com pot ser agenollar-nos o inclinar-nos profundament davant el sagrament eucarístic, sinó també, i sobre tot, viure de cor l’obediència a la seva Paraula.
Sabem que aquesta adoració humil no s’adreça a un ésser poderós llunyà, sinó a aquell que s’ha agenollat primer davant nostre per rentar-nos els peus, com a gest de servei, de purificació i de salvació (cf. Jo 13,1,17). La nostra adoració al Senyor i Servent de la humanitat present en l’Eucaristia, doncs, comporta endinsar-nos en el seu amor, un amor que no ens disminueix ni ens esclavitza sinó que ens transforma i ens fa créixer espiritualment.
Però la litúrgia de la Paraula que hem escoltat, ens invitava, a més de l’adoració d’una presència, a trobar aliment espiritual en aquest sagrament. A menjar i a beure la carn i la sang del Senyor per estar units a Jesucrist i participar de la seva vida divina ja ara i, després, poder viure per sempre un cop traspassat el llindar de la mort. A més, doncs, d’adorar i d’agrair, cal que ens deixem transformar, que afavorim amb la nostra disponibilitat i la nostra obertura de cor la relació de comunió personal amb el Senyor que se’ns dóna en l’Eucaristia, tal com escoltàvem en l’evangeli que ens ha estat proclamat.
En continuïtat amb aquesta paraula evangèlica, sant Pau, a la segona lectura, deia que el pa que partim és comunió amb el cos de Crist i que el calze que beneïm és comunió amb la sang de Crist.És a dir, comunió amb la seva persona de ressuscitat i amb el seu do dalt la creu. El fet de partir el pa consagrat ens recorda que el cos va ser lliurat, sacrificat. I el fet de separar sagramentalment el cos i la sang en indica que la seva sang va ser vessada, sortida del cos, i, doncs, la seva mort cruenta per donar vida eterna. Per això en rebre l’Eucaristia, entrem en comunió amb el seu sacrifici, amb la seva ofrena al Pare i a la humanitat dalt la creu. I entrar en comunió vol dir participar amb amor del que ell ens ofereix, estar-hi oberts, deixar-se transformar, tenir els seus mateixos sentiments envers el Pare i envers els germans i germanes en la fe i en humanitat.
Però sant Pau feia, encara, un pas més. Deia que la participació del mateix pa crea un vincle entre tots els qui en participem, de manera que tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa i –hi podem afegir- del mateix calze. L’Eucaristia és ferment d’unitat entre tots els qui en participen. I, per tant, és fonament de la unitat de l’Església. No podem, doncs, viure l’Eucaristia i anar a combregar com una cosa només personal. Hem de procurar posar-hi tota l’atenció i rebre’n personalment tots els fruits, però hem d’estar oberts a l’obra que el Senyor, a través, del sagrament eucarístic, fa a favor dels altres i del vincle que crea entre tots els batejats. Per això, la celebració de l’eucaristia demana primer la reconciliació amb els altres. Semblantment al que va dir Jesús, fixant-se en aquell moment en l’altar del temple de Jerusalem, també val en l’àmbit cristià allò de ni que et trobis ja a l’altar a punt de presentar l’ofrena , si allà et recordes que un germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i ves primer a fer les paus amb ell (Mt 5, 23-24).
L’Eucaristia no és, doncs, qüestió privada, a nivell personal, ni una celebració d’un cercle d’amics o d’un grup de persones que comparteixen unes conviccions semblants o una missió determinada. L’Eucaristia, encara que sigui celebrada per una assemblea concreta, implica tots els germans i germanes que el Senyor ha cridat a la fe, amb totes les diversitats que això comporta: de diferents estrats socials, de diferents edats, de diferents maneres de pensar, de diferents opcions polítiques, de diferents pobles, races i cultures, etc. per conduir tothom a la unitat fonamental dels fills i filles de Déu entorn del Senyor ressuscitat. Per això, l’Eucaristia transcendeix totes les fronteres i totes les divisions. Tots som aplegats com a germans per la Paraula i per l’amor de Jesucrist que se’ns dóna. Celebrar i compartir junts l’Eucaristia ens porta a ser un organisme vivent, de manera que els diversos membres que el formem constituïm el cos eclesial del Senyor (cf. 1C 12, 27). Per això ens hem d’obrir els uns als altres i viure la unitat de la fe en la pluralitat de cultures, d’apreciacions i de maneres de ser per poder fer realitat la voluntat de Jesucrist, que siguem en ell un sol cos i un sol esperit (cf. Pregària eucarística III), un sol poble de Déu apassionat per fer el bé (cf. Tt 2, 14). Cada vegada que celebrem l’Eucaristia hem de tenir present l’Església estesa d’orient a occident i tota la humanitat.
Contemplant el do de Jesucrist en la creu i en l’Eucaristia, ens adonem que l’adoració i l’agraïment per aquest do demanen obertura de cor, docilitat a l’amor que ens és donat i fidelitat a la Paraula que ens dóna vida. I, encara, comunió fraterna, solidaritat afectiva i efectiva amb tots els altres que aquí i arreu del món participen del mateix pa i el mateix calze i per extensió a tots germans i germanes en humanitat estimats també entranyablement per Déu. Per això el dia de Corpus és el dia de la Caritat, que ens demana de traduir en aportacions concretes l’amor a tothom, particularment als qui es troben en la necessitat sobre tot ara que la pandèmia ha fet tants d’estralls.
Que en aquesta solemnitat de Corpus, com canta sant Tomàs d’Aquino, “la lloança sigui plena i sonora”, que “sigui joiós i esclatant el fervor dels nostres cors” (cf. Seqüència de Corpus).
Abadia de MontserratSolemnitat del Cos i de la Sang de Crist (14 juny 2020)
Homilia del P. Joan M Mayol, Rector del Santuari (7 juny 2020)
Èxode 34:4b-6.8-9 – 2 Corintis 13:11-13 – Joan 3:16-18
Aquest petit fragment de l’evangeli de sant Joan, germans i germanes, dóna per a molt. És com un gran epíleg a tot el que hem estat celebrant a través de l’any litúrgic fins ara, marcant-nos les línies de fons que han d’orientar tant la nostra vida interior com el nostre testimoniatge de la fe. És un text fi que ens deixa intuir la intimitat del misteri de la vida de Déu que és també per a tots els homes d’avui gràcia humanitzadora, amor alliberador i do vivificant de l’esperit.
Déu, en Jesús, continua oferint a tothom el camí, la veritat i la vida. Jesús ha viscut de tal manera la vida humana que ha esdevingut per a tots els temps el referent universal. Jesús, portat per l’Esperit Sant, ha viscut amb una total llibertat l’obediència al Pare i ho ha fet perquè perduri eternament en nosaltres, com en Ell, la qualitat de vida, una qualitat de vida que, si badem, el pecat pot esmorteir i sumí en la tristesa del sense sentit. L’evangeli és una clara alerta positiva per preservar i potenciar la qualitat de la vida divina que tots portem en el nostre cor, una alerta a no banalitzar el fet de la fe, perquè creure o no creure no és indiferent.
Si creiem en Jesús, i aquí creure no vol dir tenir per sabut qui és i què diu sinó més aviat fer cas de les seves paraules, fem ja de la vida present, malgrat les seves limitacions, un començament de plenitud semblantment a com el Senyor mateix va començar a fer sembrant en el seu moment històric gens fàcil el bé, la pau i l’esperança. Creure, en aquest sentit, és ja començar a participar de la salvació.
No creure, ens ha dit l’evangeli, és estar condemnat. Certament, no voler creure en el Fill Unigènit de Déu, és a dir: no fer cas deliberadament de les seves paraules adreçades a tothom suposa, per a tots i totes, condemnar-se a no arribar mai a reconèixer-nos com a germans sinó més aviat a tractar-nos com a rivals sinó enemics. En aquest sentit, com no unir-se a la protesta generalitzada per la detenció brutal i l’homicidi impune de l’afroamericà George Floyd? És un cas concret, però pot exemplificar el que la manera occidental globalitzada de viure porta a tantes persones al marge del sistema: a no poder respirar, a no poder viure dignament. Aquest és el món del qual s’exclou Déu. És aquest el món que volem? És part del món que ara mateix estem construint, un món, ho sabem prou, on massa sovint la legalitat s’imposa per sobre dels drets més fonamentals. Girant-nos d’esquena a Déu, menystenint les seves paraules, és molt el que ens juguem.
Creure, admetre la paraula de Jesús, no serà viure en una basa d’oli, però no oblidar l’ideal vers el qual aquesta paraula ens adreça ens ajudarà a no acceptar com a normals conductes i actituds que acaben fent-nos mal a tots i perjudiquen sempre, més, als més pobres. Quan la fe contempla la bellesa de Déu i del seu projecte d’amor sobre els homes i veu en què l’estem convertint ara mateix, essent proposta no pot deixar de convertir-se en denúncia, esdevé gemec però no amarguesa; suposa una lluita, descartant però tota violència; urgeix a la solidaritat però refusa tot paternalisme.
Ningú està lliure de culpa. Creure, implica per a un mateix, una constant conversió a aquest Déu que per l’Esperit, en Jesús se’ns ha revelat com amor, perdó i acollida. El misteri de la Trinitat, sorprenentment, se’ns revela com la icona de la nostra realitat més profunda.
Creada a imatge del Pare, la persona està feta per estimar. No trobarà la pau tancant-se en si mateixa prescindint dels altres, només farà experiència de pau i de joia compartint amb els altres el millor que porta a les entranyes.
L’home i la dona creats a imatge de Jesús estan cridats a viure, com Ell en la reciprocitat, acollint l’amor de Déu i donant-se a Ell. Tant individualisme, no ens està convertint, fins i tot entre avis, pares, fills i germans, en estranys, deslligats de tot, forasters els uns dels altres, condemnats a un confinament individual perpetu? Una convivència sense conflicte és impossible, però negar-se a viure el perdó és matar l’esperança d’una convivència veritablement humana. Sense el perdó no pot haver-hi goig, ni pau ni alegria.
Perquè com a batejats portem l’Esperit del Pare i del Fill, estem cridats a viure creant unitat, vivint, com a servidors humils, el misteri de la comunió divina que eleva la qualitat espiritual i ennobleix la convivència humana.
L’apòstol ens proposava amb la salutació litúrgica de la segona lectura tres actituds bàsiques per viure així en pau i ben avinguts: deixar actuar la gràcia de la paraula de Crist en nosaltres, apropar-nos amb agraïment a l’amor fidel de Déu, i acceptar de viure segons l’Esperit, no com un manament que s’imposa sinó com un do reiterat, com un regal per a la mateixa vida que experimenta el goig de Déu dintre i fora de si.
Creure en Jesús no és una qüestió personal menor o socialment marginal, creure o no creure afecta a la convivència humana o bé obrint-la a la llibertat compromesa de l’amor o bé condemnant-la a la servitud del propi egoisme.
Com hem vist en el fragment proclamat del llibre de l’Èxode, Déu no ens abandona en les nostres misèries; Déu no vol la mort del pecador, el que vol és manifestar el seu amor d’una manera encara més profunda i sorprenent precisament davant la mateixa situació de pecat que vivim per oferir-nos sempre la possibilitat real de la conversió i del perdó que renoven la vida. També avui, enmig de les nostres infidelitats, Déu, en Jesús, el seu Fill Unigènit, per mitjà de l’Esperit Sant, continua fent-se present com amor compassiu i benigne, lent per al càstig fidel en l’amor. És sobiranament lliure, molt més tossut en l’amor que nosaltres en el pecat, incomprensiblement fidel, adorablement sorprenent: no ens queda altre: adorar, agrair i estimar.
Abadia de MontserratSolemnitat de la Santíssima Trinitat (7 juny 2020)
