2021/22 | Pàgina 4 | Abadia de Montserrat

Diumenge III d’Advent (12 de desembre de 2021)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (12 de desembre de 2021)

Sofonies 3:14-18a / Filipencs 4:4-7 / Lluc 3:10-18

Estimats germans i germanes,

El diumenge III d’Advent rep el nom de “Gaudete” per les paraules que hem cantat al començament de la celebració: “Alegreu-vos”. Formen part del capítol d’advertiments de la carta de sant Pau als Filipencs que hem escoltat com a segona lectura.

Aquest colofó de l’escrit de l’Apòstol conté, en la seva brevetat, unes recomanacions de permanent actualitat. Si en fem una dissecció per a entendre’n millor l’abast, ens trobem en cinc afirmacions que podríem imaginar col·locades en un podi amb dos graons a cada costat.

El lloc central, el del campió, l’ocuparia una afirmació de fe: “El Senyor és a prop”.

Per pujar-hi trobaríem al començament la coneguda afirmació que dona nom a aquest diumenge: “Alegreu-vos sempre en el Senyor”. I sant Pau insisteix: “Ho repeteixo: alegreu-vos”.

A continuació, un graó més amunt, una invitació a la coherència cristiana: “Que tothom us conegui com a gent de bon tracte”.

I l’afirmació central de la proximitat del Senyor n’és la conseqüència: “El Senyor és a prop”.

En deriven dues conseqüències, els dos graons de baixada: Primer, “No us inquieteu per res”. I segon: “Acudiu a la pregària i a la súplica amb acció de gràcies”.

Així tenim, en pocs versets, cinc advertiments que podem resumir amb aquestes cinc expressions: Alegria – Coherència – Proximitat del Senyor – Serenitat – Pregària. Són intercanviables. Si voleu començar per l’última –la pregària amb acció de gràcies–, anirem a parar a l’alegria.

Però m’agradaria insistir en la que passa més desapercebuda, la serenitat: “No us inquieteu per res”. Hi dona peu la profecia de Sofonies, amb la seva constant invitació a l’alegria. Aquest missatge destinat a Israel –originàriament anomenat aquí “filla de Sió”– ens fa pensar en nosaltres, en la nostra Església. Estem inquiets, i per moltes raons. Perquè no voldria passar per alt que actualment frueix de poca credibilitat en la societat en general. No és el moment de descriure’n les causes, ni fer constatacions estadístiques, ni, menys encara, baixar a notícies contemporànies. Passa amb l’Església com amb els vitralls d’una catedral (penseu en els de la Sagrada Família, de Barcelona, o en la rosassa mateixa d’aquesta nostra basílica). “Si un mira les finestres des de l’exterior, només veu trossos de vidre fosc units per tires de plom igualment fosques. Però si s’entra dins i es miren aquests mateixos vitralls a contrallum, quina esplendor de colors, d’històries i de significats davant dels nostres ulls! Es tracta, doncs, de mirar l’Església des de dins, en el sentit més fort de la paraula, a la llum del misteri de què és portadora” (Card. R. Cantalessa, I Predicació d’Advent, 3.12.21).

Quedem-nos en el fet que a aquesta “filla de Sió” el profeta li recorda dues vegades que “tens dintre teu el Senyor” i que ell, Déu, “per tu s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor”. En una paraula: l’anima a cridar de joia. L’expressió “filla de Sió” ha emparentat l’Església amb Maria, i la doctrina dels nostres dies és que la Mare de Déu “excel·leix entre els petits i els pobres del Senyor, que confiadament n’esperen i en reben la salvació” (Conc. Vat. II, LG 55). Aquesta afirmació contundent dona sentit a la manera com hem de contemplar Maria en aquest Advent. Dona sentit, encara, a la manera com hem d’assumir, des de l’interior de la comunitat cristiana, la pobresa de despullar-nos d’hipocresies i treballar per ser cada vegada més coherents.

Alegria – Coherència – Proximitat del Senyor – Serenitat – Pregària. Per tant, anem avui a combregar amb el missatge profètic que l’Església ens canta: “Digueu als cors inquiets: animeu-vos no temeu!”. Si superem la inquietud que ens corprèn, recuperarem, en el cas que les hàgim perdudes, no sols la serenitat, sinó també la coherència i l’alegria, perquè sabem que el Senyor és a prop.

Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de desembre de 2021)

Gènesi 3:9-15.20 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:26-38

Quan una mica més jove que ara vaig estudiar l’assignatura que en teologia parla de la Mare de Déu, la mariologia, el professor va associar aquesta solemnitat de la Immaculada Concepció a la vocació de Santa Maria. Immaculada Concepció vol dir, estimades germanes i germans, completament neta des del principi de tot de la vida, sense haver comès cap falta ni tenir-ne la possibilitat de cometre’n i això és una circumstància que la Mare de Déu només comparteix, ella i cap altre ésser humà, amb Jesucrist. Per aquesta qualitat tan especial, Déu va preparar-la per a la seva vocació, per a la crida que li faria i que hem llegit a l’Evangeli a ser la Mare de Jesucrist. En posar juntes la solemnitat d’avui i la vocació podem també fer una lectura existencial d’allò que li va passar i que ens afecti a tots. Perquè tot i les diferències entre nosaltres i ella, tots tenim o tindrem una vocació, una crida de Déu a fer alguna cosa a la vida. I sobre aquest punt voldria compartir algunes idees.

La primera ens diu que, tot i la dificultat recurrent de la nostra fe a creure-ho, Déu és capaç de comunicar-se amb nosaltres. Aquesta idea tan simple és la base de la primera lectura i de l’evangeli que hem llegit. Déu volia dir alguna cosa a Eva i volia dir alguna cosa a Maria. Una de les maneres que les tradicions jueves i cristianes tenen de representar aquest missatge de Déu als homes i a les dones són els àngels, com hem llegit a l’Evangeli. També trobem però altres maneres de com Déu es comunica: per exemple a la primera lectura surt a parlar i a preguntar directament a Adam i a Eva, els hi pregunta: On ets? Què has fet? En altres passatges Déu parla fent servir experiències interiors, el silenci, la llum… La situació més normal en la nostra vida no és que se’ns apareguin àngels amb un missatge molt clar o que sentim Déu parlar-nos i fent-nos preguntes, si no que normalment hem de buscar la voluntat de Déu en la nostra realitat de cada dia, en allò que ens diuen els pares o els mestres, els amics, els germans de comunitat, algun mestre o director espiritual, també en les coses que passen al nostre voltant, en les necessitats que veiem que hi ha. Sigui com sigui, el que vull dir és que podem comprendre de moltes maneres diferents què vol Déu de nosaltres. Aquesta voluntat de Déu serà diferent també en les etapes de la vida. Que diferent per Maria la voluntat de Déu al moment de l’anunciació o al peu de la Creu! Però sempre fou fidelitat a Jesucrist. També una mateixa crida pot prendre en les nostres vides moments molt diferents. Us ho puc dir per experiència. L’Evangeli d’avui ens parla doncs, en primer lloc, sobretot la possibilitat real d’una vocació.

La segona idea d’avui és la de la preparació per a fer allò que ens demanen. Les vocacions mai no poden venir si no hi ha les possibilitats de desenvolupar-les. Déu no juga amb nosaltres. Déu no demana l’impossible. En el cas de la Mare de Déu, aquesta preparació fou tota una disposició personal donada gratuïtament per a poder rebre el misteri de l’encarnació de Jesucrist. I per a ella fou inesperada, incerta, amb horitzons del tot insospitats en el moment de produir-se. Però certament estava pre-parada, Pre Parata, és a dir disposada a l’avançada per a complir la seva crida. I nosaltres? Nosaltres hauríem de tenir també la confiança que Déu ens donarà els mitjans per a acomplir les vocacions que rebrem. En la majoria dels casos les nostres capacitats ja seran un punt de partida: tot el que som és do de Déu i per tant tot allò que ens proposem a la vida ho fem a partir del que som, i reconèixer-ho hauria de ser el primer pas per a esbrinar què vol Déu de nosaltres. Crec que aquesta va ser l’actitud de la Mare de Déu, tot i la por, el dubte, la sensació també sovint tan nostre de no ser capaços de fer allò que ens demanen. Però és tot el contrari. Si és de Déu podrem fer-ho. Fàcil? No. Com no ho va ser per Santa Maria, ni ho va ser especialment per Jesús, però la seva fidelitat va demostrar que Déu mai no s’equivocava.

Encara hi ha una tercera idea en aquest evangeli. A Maria no li van preguntar explícitament si acceptava o no aquella situació de ser Mare de Déu. Però en canvi el relat ens reporta la seva actitud d’acceptar-ho. Les més que cèlebres frases: Soc la serventa del Senyor, que faci en mi segons la vostra Paraula, ens ajuden a entendre que nosaltres i la nostra actitud davant d’allò que ens demana Déu seran molt importants. La resposta de Maria, paradigma de tota la disponibilitat cristiana a posar-se en el camí de l’evangeli i de l’obediència interior a Déu, serà sempre l’exemple de la resposta autèntica, tot i que a vegades no siguem plenament conscients de fins on ens pot portar. I després d’això l’àngel es va retirar, com confirmant que ja no era necessari, que el missatge s’havia entès.

En el fons, la solemnitat d’avui, ens recorda que Déu demana la nostra col·laboració en el seu projecte per la humanitat que és el de que tothom visqui i se salvi.

Des de tants llocs i des de tantes capacitats personals, podem i hem de treballar per tal d’aconseguir que tothom visqui i se salvi. Pensem si no en l’amenaça a la vida, a la integritat, a la salut de tantes persones. Pensem en un món que s’ha tancat sobre un cert egoisme a causa de la Covid, pensem en tants països que es diuen de tradició cristiana i semblem tant indiferents a la situació de la vacunació pels més pobres, tal com insistentment denuncia el Papa Francesc.. Sort que Déu és perseverant, insistent en les seves crides i ferm en el seu pla salvador que continua fins quan mirem cap a una altra banda.

Que ens serveixi aquesta celebració per a disposar-nos a complir sempre la voluntat de Déu.

Diumenge II d’Advent (5 de desembre de 2021)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat i Rector del Santuari (5 de desembre de 2021)

Baruc 5:1-9 / Filipencs 1:4-6.8-11 / Lluc 3:1-6

Aquest matí, a la pregària de Laudes, Sant Pau ens recordava que avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vàrem abraçar la fe. I aquesta proximitat sempre és motiu d’alegria, perquè tal com en la primera vinguda ens portà la pau del cel que els àngels cantaren la nit de Nadal, quan vingui a buscar-nos a la fi dels nostres dies, l’assolirem plenament, quan el Crist ressuscitat ens portarà allà on Ell és amb el Pare i l’Esperit Sant des de sempre. En cada eucaristia expressem aquest desig tan gran quan proclamem amb fe allò de: esperem el vostre retorn, Senyor Jesús!

L’Advent litúrgic ens recorda, preparant el Nadal, aquesta realitat de tot l’any. I és per a tot l’any que l’evangeli ens recorda l’actitud dinàmica de la conversió que ens manté actius en aquesta tensió entre el present i l’eternitat.

Hi ha dues imatges de l’evangeli d’avui que ens ajuden a entendre la dinàmica de la conversió: El desert i el Jordà. El desert, lloc on s’escolta la paraula de Déu que habita en el silenci del cor, i el Jordà, llindar que fou de l’entrada a la terra promesa, ara símbol del lloc on es comparteix el seu missatge que fa possible l’entrada al Regne de Déu promès per a tothom.

La ruta que Joan Baptista obre en el desert porta al Jordà, a l’aigua de la Terra Promesa. El Precursor del Senyor, doncs, ens fa veure que cal entrar en el desert i anar al Jordà, que cal cercar la solitud, no tenir por al silenci que fa possible escoltar els batecs de l’esperit, per poder discernir entre tantes veus la veu que és capaç de renovar-nos de veritat. Una paraula no un eslògan, potser més un interrogant que quatre frases d’auto ajuda, millor encara una paraula de contradicció capaç de convertir la inèrcia dels comportaments políticament correctes amb noves motivacions humanament millors. La paraula que ve del desert és una “paraula llavor” capaç de fer germinar quelcom de bo, de reciclar tants intents fallits de vida per recrear una possibilitat real de futur.

El desert ens porta a trobar-nos en l’essencial. Gairebé sempre l’essencial consisteix en poques coses, només les imprescindibles: afrontar la fragilitat i la grandesa de la mateixa vida amb sinceritat i veritat. Aquest és en definitiva el missatge de Joan: Convertiu-vos. Poseu davant Déu la vostra misèria, resteu davant d’Ell esperant el do del foc del seu Esperit, foc que purifica del pecat, foc que és esclat de vida nova.

La conversió, tal com ens recorda el Catecisme, “és una tasca ininterrompuda per a tota l’Església que rep en el seu propi si els pecadors i, que essent santa alhora que necessitada de purificació constant, busca sense parar la penitència i la renovació” (LG 8). Aquest esforç de conversió no és només una obra humana. La seva força rau en el desig de la puresa de cor que, atret i mogut per la gràcia, correspon a l’amor misericordiós de Déu que ens ha estimat primer.

L’amor que ens tenim els uns als altres, en tant que ve de Déu, és la llavor que s’ha de conrear perquè vagi enriquint-se i creixent més i més, persistint enmig de les dificultats fins a vessar, la llavor que porta el coneixement i la finor d’esperit que ens du a respectar, valorar i estimar totes les persones. La convivència viscuda com a do de la gràcia i treball de conversió, ens ajuda pedagògicament a saber apreciar i moure’n en els valors autèntics per poder arribar purs i sense entrebancs al dia de Crist, carregats d’aquells fruits de justícia que es donen per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu, com ens deia l’apòstol.

La paraula rebuda en el desert és per comunicar-la en el Jordà, a aquesta riba de la terra promesa que tots desitgem, aquest Cel nou i aquesta Terra nova a la qual tots ens encaminem. En aquest camí, hem de saber compartir amb tothom el missatge positiu que amara tot l’evangeli de Jesús, perquè la salvació que porta incoada en ell és per a tothom i està destinada a penetrar en força humanitzadora els problemes, les crisis, les pors i les esperances que són de tots.

L’evangeli de Jesús no és fantasia d’un món impossible, tampoc és resignació que sublimi el dol i l’aflicció, sinó realitat amb esperança. Amb l’ajut del Senyor, hem de persistir en sembrar la Paraula de Déu, malgrat que tinguem llàgrimes als ulls, perquè pugui haver-hi una sega que converteixi el dol i l’aflicció en cants d’alegria, uns cants que, els de Nadal, ja són part d’aquesta collita.

Diumenge I d’Advent (28 de novembre de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, prior de Montserrat (28 de novembre de 2021)

Jeremies 33:14-16 / 1 Tessalonicencs 3:12-4:2 / Lluc 21:25-28.34-36

Estimats germans i germanes en la fe:

Per a molta gent, un dels records més entranyables de la nostra infantesa és quan la nit de Reis anàvem a esperar la cavalcada amb la solemne arribada de Ses Majestats: Melcior, Gaspar i Baltasar. Any rere any, els nens i nenes, plens de sorpresa, d’il·lusió i de joia canten la cançó de benvinguda i alcen ben alt els fanalets perquè Ses Majestats no passin de llarg sense veure’ls i donar-los algun caramel.

L’Església ens proposa que amb aquests mateixos sentiments amb què anem a «esperar els Reis que venen» també sortim a «esperar el Senyor que ve». Aquest és el missatge de l’Advent que avui comencem: hem de preparar-nos per rebre el Senyor, el Crist que surt al nostre encontre. Aquell que hem proclamat Rei, aquell que és descendent de David, està a punt d’entrar en el món de la mateixa manera que un dia entrà a Jerusalem aclamat per la gent amb palmes i palmons.

L’Advent ens posa al davant el misteri de les dues vingudes de Crist: la primera en el seu naixement com a home en el portal de Betlem; la segona en la seva vinguda al final dels temps, quan farà totes les coses noves i llavors ho serem tot en tots. A la primera vinguda feia referència el llibre de Jeremies quan deia: «faré néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat». I de la segona vinguda ens en parlava l’evangeli de Lluc: «Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i una gran majestat».

A Betlem, contemplarem la glòria del Déu fet home, el gran misteri de l’encarnació divina. El qui és la Saviesa divina, el qui ja estava present en la creació del món, ara s’ha fet un infant, ha volgut compartir la nostra naturalesa humana. El qui era el Déu invisible ara s’ha fet visible en una persona concreta. El profund abisme que hi havia entre la divinitat i la humanitat ha quedat superat. La glòria eterna es mostra de manera sublim en un feble infant.

L’encarnació de Déu ens ensenya el camí de la salvació, ens mostra que Déu ha vingut a compartir la nostra vida humana perquè nosaltres puguem compartir la seva vida divina. Així, el Crist esdevé el nou Adam, el nou origen de la humanitat, el model perfecte de Fill de Déu. Amb l’encarnació Déu ens diu que el món no salva però que sense el món no hi ha salvació. Això ens ha de fer responsables de la nostra vida, de les nostres decisions: hem de viure segons la dignitat que hem rebut com a fills de Déu.

Per altra banda, la segona vinguda de Crist, la que el farà retornar al final dels temps, és la que ens ha de mantenir en vetlla: «perquè vindrà, segur, com un llaç, per a tothom, sigui on sigui de la terra». Serà aquí on es posarà de manifest com hem viscut en el món, quina ha estat la nostra responsabilitat vers Déu i vers els altres. No sabem ben bé com serà aquesta vinguda final, però no hem de viure amb por o atemorits. L’espera d’aquesta segona vinguda ha de ser també joiosa, com els infants esperen els Reis. El Crist vindrà a salvar-nos.

Els primers cristians, esperaven la darrera vinguda de Crist de manera imminent. Amb el temps, van aprendre que l’essència del cristià era viure amb esperança. Com a pelegrins en un món que passa, l’esperança ens ensenya a caminar cap endavant, a cercar sempre l’encontre amb el Crist. Amb l’esperança superem els obstacles que sempre ens trobarem pel camí. Aquesta virtut ens diu que el pecat, el sofriment i la mort no són mai el final, sinó que en el Crist Ressuscitat la darrera paraula sempre la tenen la misericòrdia, el goig i la vida.

Les dues vingudes del mateix Crist, ens conviden a viure en el nostre món amb esperança. A l’hora d’iniciar el darrer viatge, com a bons pelegrins que som, sabem que no ens en podrem endur absolutament res. Només quedarà en nosaltres l’amor amb què hem estimat i ens hem deixat estimar. Heus aquí la font de la nostra esperança, perquè el nostre Déu és amor. I «quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats».