Diumenge XXXIII de durant l’any (19 novembre 2023)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (19 de novembre de 2023)

Proverbis 31:10-13.19-20.30-31 / 1 Tessalonicencs 5:1-6 / Mateu 23:14-301-12

 

Benvolguts germans i germanes,

Ens trobem a les darreries de l’any litúrgic i les lectures ens conviden a fer balanç. En els evangelis d’aquests dies hi trobem les paràboles anomenades del judici, totes elles tretes del capítol 25 de Mateu: la paràbola de les deu verges que vam sentir la setmana passada, la paràbola dels talents que ens ha estat proclamat avui i el gran retaule del judici final que sentirem la setmana vinent.

Aquests són tres textos on Jesús ens vol transmetre la seriositat d’aquesta vida: les nostres eleccions d’avui comprometen la nostra eternitat. La paràbola de les deu verges ens diu que ens cal una actitud de vetlla, d’espera vigilant, com a única manera sàvia de viure la fe. El gran retaule del judici final ens mostra que el que compromet la nostra eternitat és l’atenció que donem als més petits, als més pobres, als més ferits. Entre aquests dos textos, hi ha la paràbola de talents que ens suggereix quines actituds han de guiar el nostre cor per prendre decisions.

La paràbola és ben coneguda. És d’aquelles que els qui vam anar de petits a catequesi no hem oblidat mai. Un amo surt de viatge i deixa als seus servents diversos talents perquè els administrin. A la tornada els demana comptes, però no tots han actuat amb la mateixa diligència. Els dos primers els han invertit i han tret beneficis. El tercer, poruc, ha enterrat el seu talent i ara s’enfronta als retrets de l’amo.

La diferència entre els dos tipus d’administradors, no és mesura tant en si han obtingut beneficis o no, l’important no és la quantitat dels dons o els guanys, si no l’actitud de confiança o de por davant la responsabilitat que els ha estat donada. El bon administrador s’arrisca a fer un mal negoci o no tenir el benefici previst, però treballa amb la confiança que el seu amo té en ell. El qui amaga el talent retrata la persona presonera d’una falsa imatge de Déu com a jutge rigorós que fa por i no inspira confiança. Per això es queda paralitzat sense fer res de positiu i perdent l’oportunitat d’usar en bé dels altres els talents rebuts. Però el més greu, no és que no hagi sabut treure fruit del talent confiat, sinó que es pensa que ha actuar correctament. Aquest servent no només ha fracassat en la seva missió, sinó en tota la seva vida.

Acaba la paràbola amb el càstig al mal administrador. Aquest és condemnat sense haver fet res de dolent; simplement per no haver fet res, per limitar-se a conservar allò que li ha estat confiat. Jesús dedica unes paraules ben fortes i tallants a aquest administrador que només sap conservar. Són unes paraules difícils d’acceptar: “a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda.” Sembla exagerat, fins i tot injust….. però atenció, ens trobem en una paràbola, aquí no es tracta de diners ni de bens materials. És tracte d’amor. No és cert que sovint, quan ajudem a algú, quan fem un regal, som més feliços, estem més satisfets, que quan el rebem? L’amor té aquesta paradoxa, quan més donem, més tenim. D’això tracta l’evangeli d’avui. 

Jesús ens parla de rics i pobres en amor i no pas de diners. Ens parla d’estimar Déu amb obres i de veritat i no només de paraula. Ens parla del seguiment de Jesús i de prendre cada dia la seva creu i no només de saber teologia. És a dir, no ens servirà de res conèixer bé l’evangeli si aquest no ens transforma i el sabem fer vida en el nostre quefer quotidià.

Fer que els nostres talents donin fruit és prendre el risc de l’amor, és estimar els nostres enemics, és perdonar aquells que ens ofenen constantment, és invitar a taula aquells que mai ens ho podran tornar. 

Obrir les mans als pobres, allargar-la als necessitats, tal com diu al llibre dels Proverbis, és invertir en eternitat o, tal com deia Santa Teresa de Lisieux, és “tocar el banc de l’Amor”. Perquè arribarà un dia, i tots ho sabem, que serem jutjats, sí, però serem jutjats en l’amor; de tot allò que hem fet, i també d’allò que hem deixat de fer.

Germans i germanes, Jesús ens convida a canviar de mentalitat: del temor paralitzant i l’obediència mesquina, a la perspectiva de l’amor alliberador i la confiança creativa. La veritable natura de la relació entre Déu i la persona és l’amor. El deixeble de Jesús, els cristians, hem d’actuar sempre en la lògica de l’amor i traduir el missatge evangèlic en actes concrets, generosos i atrevits.

La paràbola d’avui és una crida d’atenció a no tancar-se en un mateix, si no a anar cap a l’altre; a no refugiar-se en una fe estàtica, sinó a treballar-la i a fer-la créixer. Cadascú rep els dons que rep. Déu és lliure i sorprenent en les seves decisions. Però el que conta és l’actitud de la nostra resposta. El Regne de Déu és iniciativa de Déu, sí, però també és fruit de la nostra col·laboració.

Abadia de MontserratDiumenge XXXIII de durant l’any (19 novembre 2023)

Diumenge XXXII de durant l’any (12 novembre 2023)

Homilia de Mns. Sergi Gordo, Bisbe de Tortosa (12 de novembre de 2023)

Saviesa 6:12-16 / 1 Tessalonicencs 4:13-18 / Mateu 25:1-23

 

Estimat P. Abat Manel; estimada comunitat de monjos benedictins; escolans que embelliu el culte amb les vostres melodies que fan que la nostra pregària brolli espontània al Senyor; mossens i fidels de les parròquies de l’arxiprestat de la Terra Alta de la diòcesi de Tortosa que aquest cap de setmana som aquí en romeria; pelegrins i fidels que omplim aquest temple, també els qui seguiu aquesta celebració a través dels mitjans de comunicació social; germanes i germans tots en el Senyor: 

Avui i els propers dos diumenges, últims de l’any litúrgic, proclamem el capítol 25 de l’evangeli segons Sant Mateu, en el qual Jesús, amb diverses paràboles i comparacions ens parla de la seva segona arribada: com un lladre, com l’amo de la casa o un rei que ha marxat lluny i retorna… La comparació que fa servir avui és bonica: l’hem d’esperar com l’espòs que arriba a la festa del seu casament. És, per tant, una espera joiosa, perquè anhelem celebrar per sempre la festa del seu amor sense límits, el seu amor fins a l’extrem. 

Hem escoltat que deu noies “sortiren amb torxes a rebre l’espòs”. La nostra vida és una crida constant a “sortir”: sortir del si matern, sortir de la casa on vam néixer, sortir de la infància a la joventut i de la joventut a l’edat adulta, i així fins que sortirem definitivament d’aquest món. Ho penso i ho medito avui, emocionat, als peus de la Moreneta, celebrant per primera vegada com a bisbe de Tortosa l’eucaristia en aquest santuari, perquè també en el meu cas experimento que la meva missió episcopal és una crida a sortir del que ha estat fins fa poc la meva diòcesi d’origen vers aquest nou servei pastoral a l’estimada diòcesi tortosina, sortint d’un servei apostòlic a un altre, “servint el Senyor amb alegria” (salm 99,2), sempre en ruta, com en una romeria constant, sempre pelegrins, “caminant junts”, pas a pas, fins el que serà el pas final, quan visquem el traspàs d’aquest món cap a la casa del Pare.

L’Evangeli ens recorda que el sentit d’aquest constant sortir que és la vida és anar vers l’encontre de l’espòs: “L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l.” L’encontre amb Jesucrist dona sentit i orientació a les nostres vides. Ell és el millor que ens ha passat en les nostres vides. 

Així, doncs, si la nostra vida consisteix en ser pelegrins que caminem junts, vivint la fe comunitàriament, en Església “en sortida”, vers l’encontre amb l’espòs, aleshores la nostra vida, personal i eclesial, és el temps que rebem per créixer en l’amor, invitats tots a entrellucar cada dia la presència del Senyor, el seu pas per les nostres vides, l’espòs que arriba. 

I per créixer en aquest amor al Senyor que arriba, per mantenir viva la fe, per viure l’esperança d’entrar amb l’espòs a la festa, per tal que no ens trobem amb la porta tancada, hem d’estar a punt amb una bona reserva d’oli. 

L’oli d’una torxa existeix per a ser consumit. Només il·lumina cremant-se. Així haurien de ser les nostres vides: difondre esperança i llum tot gastant-nos en el servei. El secret de la vida de tants sants i santes ha estat que han viscut per servir, com Jesús, estimant fins a l’extrem. Tanmateix, no és pas fàcil servir, no és pas fàcil desviure’ns i estimar generosament, ja que tot servei implica oblació d’un mateix, implica lliurament, implica fer l’èxode del propi ego autosuficient i orgullós, implica una conversió constant.

Per altra banda, segons l’evangeli proclamat avui, les cinc noies desassenyades “no s’emportaren oli per les torxes”. En canvi, cadascuna de les cinc noies prudents “se’n proveí d’una ampolla”. Això ens suggereix que l’oli cal preparar-lo amb temps. La imprudència d’aquelles noies que queden fora de les núpcies rau en la manca de previsió, en la manca de preparació. L’amor és certament espontani però també necessita ser alimentat. Que mai no tinguem la temptació de conformar-nos amb una vida sense amor, que és com una torxa apagada. Si no invertim en amor, la flama de la vida s’apaga. Corresponguem amb joia a l’amor del Senyor, dient-li sí, cada dia, a cada moment, cada passa, i sortim a rebre’l trobant-lo en els germans i germanes on Ell és realment present, especialment en els pobres i desvalguts. Certament, la paràbola d’avui apunta a la vinguda definitiva del Senyor al final de la història o al final de la nostra història en aquest món. Però en molts altres moments de les nostres vides podem sentir la presència de l’Espòs i també hem d’estar a punt per rebre’l. Que el sapiguem rebre en els reclams dels germans necessitats d’ajuda, d’acolliment, d’escolta, d’estimació. Com ens dirà Jesús d’aquí a dos diumenges: “Tot allò que fèieu a aquests germans, m’ho fèieu a mi.”

Benvolguts germans i germanes, el passat dissabte 28 d’octubre, molts dels qui avui som aquí érem aquell dia a Gandesa, celebrant amb molta alegria els 50 anys de la romeria de les parròquies de l’arxiprestat de la Terra Alta, de la diòcesi de Tortosa. L’estimat P. Abat Manel ens va honorar amb la seva presència durant tota la jornada que va durar la festa. I en la pregària que devotament vam celebrar aquell matí, ens vam adreçar a la Mare de Déu de Montserrat amb una bonica oració. A la llum de l’Evangeli proclamat avui, als peus de la nostra estimada Moreneta, tornem a fer nostra la pregària esmentada. A Santa Maria, que va dir sí al Senyor, a ella, que ens ensenya a viure amb amor, sempre en ruta, caminant junts, amb les torxes enceses, li diem:

“Què cantarem amb vós en aquest misteri tan gran de la vostra donació a Déu en Jesucrist? (…) Que Déu ens espera! Aquesta és la nostra alegria. A l’anar a l’altre món, no anem a la buidor. Ens espera la bondat del Pare, l’amor de Jesucrist, la comunió de l’Esperit Sant. Ens espera també la vostra bondat de Mare, com aurora i esplendor de l’Església dels pelegrins que anhela un dia aconseguir el que Déu ha preparat per a tots els qui l’estimen.”

Amén 

Abadia de MontserratDiumenge XXXII de durant l’any (12 novembre 2023)

Diumenge XXXI de durant l’any (5 novembre 2023)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (5 de novembre de 2023)

Malaquies 1:14-2:2.8-10 / 1 Tessalonicencs 2:7-9.13 / Mateu 23:1-12

 

 

Benvolguts germans i germanes:

L’oració col·lecta que hem escoltat ens dóna una clau per comprendre millor l’Evangeli d’aquest diumenge; diu:  “Déu misericordiós, vós feu als vostres fidels la gràcia de servir-vos d’una manera digna i meritòria. Concediu-nos de córrer sense destorbs cap als béns que ens prometeu”.

Servir Déu de manera digna i meritòria, amb senzillesa i amb caritat. Les lectures d’avui ens donen una lliçó de realitat i d’humilitat. Sant Mateu, amb la seva seriositat ens convida a reflexionar, amb molta responsabilitat, sobre la vida de nosaltres mateixos i sobre el nostre  comportament envers els nostres Germans i Germanes de comunitat .  Remarquem que és un text d’una duresa inusual  que arriba a causar estranyesa en sentir-lo dels llavis del mateix  Jesús de Natzaret. 

La intenció real de l’Evangelista és que aquestes paraules fortíssimes de Jesucrist siguin recordades profundament i serveixin de nord a la nova comunitat Cristiana naixent, que cada diumenge les escolta, les llegeix i les comenta en la celebració de l’Eucaristia. Lloc,  temps i moment en que vivim la joia  i la força de l’Esperit Sant, que és present dins el nostre cor. 

El text que hem escoltat; (proclamat a les vigílies de la Passió del Senyor),  es divideix en dues grans seccions. La primera, la  negativa, el que fan Ells, els Fariseus, i la positiva, el què cal fer Vosaltres, ( Nosaltres avui), els deixebles seguidors de Jesús el Crist.

La doctrina rigorista dels fariseus i mestres de la Llei demanava una obediència i fidelitat total a la Llei escrita de Moisès, una observança literal i material, de pràctiques externes  i no es fixaven, desgraciadament, en les internes. Tot Cristià serà humil servidor dels Germans i fidel deixeble de la nova Llei d’amor i  simplicitat de les Benaurances de Jesús de Natzaret. Ell és l’únic Mestre. Ell és únic Pare i Guia, que reprèn als fariseus perquè No practiquen allò que prediquen, i perquè allò que fan , ho fan per ser ben vistos i lloats pels altres. La supèrbia, l’orgull  és un gran parany que ens fa fer moltes vegades el ridícul. La humilitat digna i meritòria és un gran do de Déu que sempre hem de donar-li gràcies. “ Tothom qui s’enaltirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà enaltit”.

Avui se’ns fa viure, ara i aquí, una lliçó de realitat palpable per a tots aquells que exerceixen o exercim algun servei dins la comunitat Cristiana perquè ho visquem realment com un ministeri sol·lícit i no com un privilegi d’honor dins l’escala social i clerical.

El Senyor ens coneix  a tots, i precisament per això, no vol de cap manera les aparences exteriors d’imatge, Ell vol la realitat, la simplicitat d’una vida digna i meritòria, que acceptem sincerament la seva Paraula de vida que és la Bona Nova de l’Evangeli dins el nostre  cor Humà.                   

Ara que estem en temps de Sínode, és el moment de revalorar el nostre Sacerdoci Baptismal, que per l’aigua, per la pregària i per la santa unció de l’oli del Crisma, tots els Batejats som Consagrats Sacerdots, Profetes i Reis per la vida eterna. És el gran sacerdoci comú de tot el Poble fidel dins l’Església. Som ministres oficiants en el nostre ministeri particular i universal dins tota l’Església Santa i Catòlica. Avui més que mai, hem de donar testimoni Cristià en el nostre dia a dia, procurant de ser un bon exemple per a tothom dins una Societat desgraciadament adversa, on simplement per portar una petita Creu, un Clergyman o una Sotana pots ser injuriat pel carrer. O aquell futur seminarista que l’oposició contraria més forta la trobà dins la seva pròpia família, i per no dir, finalment, l’agressiva i la negativa desinformació dels Mas-Media. *Germans i Germanes. En aquests temps de revisió i de renovació de tantes coses, preguem perquè tots aquells que tenim i tenen dins l’Església una petita o gran missió pastoral o un menut treball Parroquial, tots i totes, siguem amb la nostra vida digna i meritòria, fidels testimonis del que prediquem i som… I perdoneu! si us plau! els nostres grans defectes i mancances, perquè tots som humans, mortals i pecadors… Amén.       

“Feliços els humils de cor, perquè ells posseiran la terra”!

Abadia de MontserratDiumenge XXXI de durant l’any (5 novembre 2023)

Solemnitat de Tots Sants (1 de novembre de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de novembre de 2023)

Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a

 

No se si us passa també a vosaltres, però la santedat és una realitat que personalment  imagino i penso de manera espontània com alguna cosa força llunyana. Potser perquè aquells que recordem primer quan escoltem la paraula sants, són homes i dones que van viure en èpoques molt passades o potser, si són més actuals o fins i tot si els hem vist i “tocat” perquè sabem que van ser capaços de viure i d’actuar durant les seves vides d’una manera que a nosaltres ens sembla inabastable. 

La Solemnitat d’avui, en proclamar una santedat anònima, uns sants i santes que no podem recordar ni podem saber què van fer, ens obliga a repensar què és realment un sant cristià i ens dona no poques pistes en les lectures, pregàries i himnes que anem resant durant l’ofici i la missa. La reflexió que en el fons fem avui és que la santedat és una crida i una proposta de Déu per a tots, i que tots aquells que són proclamats sants per l’Església, més tots els qui avui també confessem, ens assenyalen la fi d’un itinerari, d’un camí, d’un pelegrinatge vital i no tant un estat estàtic. I perquè és més un camí que una categoria tots hi som convidats, tots hi som cridats. 

La Primera Carta de Sant Joan ens marca aquest itinerari de vida cristiana començant per col·locar-nos davant de Déu, del seu amor, de la seva capacitat de reconèixer-nos ja ara i aquí com a fills. Sí. 

El principi de la santedat cristiana és la fe, no és haver fet obres extraordinàries, sinó creure en Déu. Una fe que entra sovint amb contradicció amb el món. Però tampoc no li donem al món tota la culpa. Amb qui primer entra en contradicció la fe és amb una quantitat increïble de tendències interiors que ens porten a resistir la crida permanent, això és molt important, que Déu ens està fent contínuament. Per tant, la mateixa carta de Sant Joan ens presenta aquesta fe com una realitat no completa, no perfecta, com un autèntic camí que té l’objectiu més enllà d’aquest món, perquè es dirigeix a la comunió perfecta i total amb Déu, que ens farà possible de ser 100% intel·ligents, veure’ns a nosaltres com ens veu Déu.

És reconfortant que la mateixa lectura ens digui que viure d’aquesta manera, amb aquesta esperança ens purifica a imatge de Jesucrist. Per purificar-nos no puc entendre res de diferent a ser Sant. La finalitat, la santedat no és un premi al final del camí sinó un repte per cada etapa. 

És a dir, la fe, posant-nos sempre davant de Déu i en relació amb Ell, ens fa caminar  i avançar contínuament en una comunió que té efectes concrets i reals en la nostra espiritualitat i en la nostra corporalitat. Naturalment és una actitud que necessita la nostra col·laboració,  que ens creguem que és possible. Que tinguem una actitud positiva amb les nostres vides. No crec que hi hagi cap sant que hagi negat d’entrada les seves qualitats personals. La fe en un Déu creador ens obliga a reconèixer en primer lloc els dons que n’hem rebut. Quan els escolans us prepareu per a fer un concert, i els solistes per a fer un solo, la primera cosa que cal que passi perquè vagi tot bé és que estigueu segurs que ho podreu fer bé, això és tenir fe en vosaltres mateixos. Sense això res no sortiria bé. La mateixa actitud ens la podem aplicar tots. Déu ens demana que tinguem fe en nosaltres mateixos, que estiguem contents de ser qui som. A part de ser un reconeixement de l’obra de Déu en nosaltres, és una actitud que ens ajuda a posar-nos en marxa. Ho diu un salm molt bonic; Israel se sent feliç del Senyor que l’ha creat. Crec que en aquesta actitud hi ha l’inici de la santedat. Començant per això tan senzill, potser aquesta santedat no ens sembla tan llunyana. 

En l’himne de matines d’aquest matí, resàvem que Crist és la vida dels sants, el camí, l’esperança i la salvació. Jesucrist és la vida dels sants. Aquesta fe en Déu que ara us deia que és el fonament de la santedat, no pot ser res més que la referència a Crist i al seu evangeli. Una part important de la riquesa de la santedat de l’Església, rau en la capacitat de veure que aquesta identificació personal amb el Senyor es dona de maneres molt diverses: des de la santedat d’una vida reclosa en un monestir com la de Santa Teresa de l’Infant Jesús a l’entusiasme  missioner de Sant Francesc Xavier, a la dels darrers papes de l’Església, Sant Joan XXIII, Sant Pau VI i Sant Joan Pau II, tots foren senzillament, cristians, això vol dir de Jesús, que és el camí, l’esperança i la salvació.

En reconèixer aquesta multitud de sants, l’Església continua afirmant i proposant l’evangeli com la norma de vida per a tots els batejats i per a tothom qui vulgui afegir-s’hi. L’Evangeli de les benaurances no podria ser més indicat per això. És un evangeli que té quelcom d’inclusiu, allarga i eixampla els braços de Déu a molta gent, perquè la fe de cadascú, finalment només Ell, el Senyor, la coneix i per això la multitud que celebrem avui no té trets clarament definits, perquè és una realitat de Déu, i com a realitat de Déu es realitza definitivament en el cel, en el més enllà.  Per això, Tots Sants combina la sensibilitat tan realista, tan d’aquí a la terra de les benaurances amb una  mirada sempre més enllà, fixada en aquest aplec on “tots els sants s’alegren amb el Crist”, com els escolans i la capella cantareu en el motet. 

I així com reconèixer amb fe els propis dons que Déu ens ha fet és el principi de la santedat, no hi ha res que s’hi oposi tant, com pensar que som perfectes. Aquest camí tan positiu que us he volgut descriure, el vivim persones humanes, amb molts defectes, que hem de reconèixer i assumir, com un tram que també  cal recórrer. La purificació que ens pot venir del contacte amb Jesucrist, ens exigeix una mirada a la nostra història personal i col·lectiva per trobar les possibilitats de superar tot el mal que també hem pogut sembrar en el món i que en tant que és mal, no pot ser de Déu. 

Només des d’aquest reconeixement dels límits, podrem reivindicar l’altra part: una part a vegades molt oblidada pels mitjans públics d’informació i que és real, comprovable, testimoniada per segles i segles: aquesta part és la de la santedat que l’Església ha sembrat durant tota la història, comunicant la fe una generació rere l’altra, promovent la caritat per a tantes i tantes persones, posant el fonament per a viure en aquest món sense perdre mai l’esperança d’un futur millor. 

Que l’eucaristia en aquesta solemnitat de Tots Sants ens col·loqui en aquest camí que ens han obert una multitud innombrable de sants.

 

 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de Tots Sants (1 de novembre de 2023)

Diumenge XXX de durant l’any (29 octubre 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (29 d’octubre de 2023)

Èxode 22:20-28 / 1 Tessalonicencs 1:5-10 / Mateu 22:34-40

 

Acabem d’escoltar un evangeli relativament curt. Set versets breus. D’aquests set, cinc són per situar el tema i només dos contenen les afirmacions fonamentals. Són el manament únic i central de la Nova Aliança. Un manament que demana un nivell tal alt, que cal tota la vida per posar-lo en pràctica. Germans i germanes estimats, endinsem-nos una mica en aquest fragment evangèlic. 

En un context de controvèrsia entre els dos corrents dominants del món jueu contemporani de Jesús, un mestre de la Llei, sembla que en nom dels seus companys, vol posar a prova el Senyor. Li pregunta quin és el manament més gran de la Llei. Aquesta demanada podia tenir un cert sentit, perquè els rabins havien individuat 613 preceptes que calia complir per viure segons  la voluntat de Déu. Evidentment, no tots tenien el mateix nivell ni la mateixa importància. Segons quina hagués estat la resposta de Jesús, haurien tingut una excusa per acusar-lo formalment i condemnar-lo.

El Senyor respon la pregunta sobre el manament més gran anant a allò que és més  central de l’aliança de Déu i, per tant, dels manaments. I del que en la Llei jueva eren dos manaments distints (cf. Dt 6, 5; Lv 19, 18), en fa un precepte únic: Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. I estima els altres com a tu mateix. Uneix, doncs, d’una manera inseparable l’amor a Déu a l’amor als altres. I aquest serà el distintiu cristià, el precepte fonamental de la Nova Aliança, de tal manera que l’amor als altres és inseparable de l’amor a Déu. No es pot estimar Déu si no s’estima els altres (cf. 1Jo 4, 20-21). I fixem-nos que diu els altres, així en plural i d’una manera que abasta tots les homes i dones del món, no sols els qui ens són més propers. Això vol dir estimar tothom, incloent-hi els pobres, els marginats, els emigrants, els qui no pensen com nosaltres, els qui pateixen les conseqüència de les guerres de Gaza-Israel, d’Ucraïna i d’altres llocs. Tothom. Tothom. Aquest manament ens interpel·la i ha de provocar en nosaltres una solidaritat concreta, segons les nostres possibilitats. I res no ens dispensa d’estimar tothom i, com a mínim, de pregar per tothom. La primera lectura ens recordava que l’amor als altres comença per coses molt concretes de la vida de cada dia: no maltractar ni oprimir, no aprofitar-se de les necessitats dels altres, tenir cura de les situacions de marginació i de feblesa que hi pugui haver al nostre entorn. 

El manament d’estimar els altres ens fa semblants a Jesucrist, que estima sense límits, que ha passat pel món fent el bé a tothom  i que ha donat la vida per tota la humanitat. Aquest manament és el que ha inspirat les crides del Papa Francesc perquè siguem una “Església en sortida” que va a trobar les persones allà on es troben, en les perifèries existencials o geogràfiques, perquè l’Església i cadascun dels seus membres siguem “un hospital de campanya” que atén i ajuda a guarir les mancances i les ferides que tanta gent porta al cor; que l’Església sigui “una mare de cor obert” que acull tothom sigui quina sigui la seva història i la seva situació. D’aquesta manera ajudarem a descobrir “la joia de l’Evangeli” i a trobar el sentit de la vida.

Estimar “els altres”, tots “els altres” del món, sense excloure ningú del nostre amor, no és fàcil. És un procés que dura tota la vida i que cal fer amb l’ajuda de la pregària i amb la humilitat de saber demanar perdó de les nostres mancances d’amor. Jesucrist ens és model de com estimar, ens és ajuda perquè estimem i es vol servir de les nostres persones per fer arribar el seu amor, la seva ajuda, als altres. 

La primera part d’aquest únic manament de Jesús, segons que hem escoltat, té com a objecte Déu. I també aquí es tracta d’un procés que dura tota la vida, perquè el llistó que ens posa el Senyor és molt alt: estimar-lo amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. I el nostre cor és voluble, se sent atret per diversos afectes bons o dolents. I, en canvi, Jesús ens demana un amor total, íntegre, envers Déu de manera que els altres amors humans lícits siguin prolongació de l’amor a Déu; ens demana d’estimar Déu amb tota l’ànima, és a dir, amb tot l’alè vital, amb tota la força de vida que hi ha en nosaltres, amb tot el zel, però moltes vegades aquest zel, aquest alè vital es decanta cap a altres interessos; i en darrer terme, Jesús ens demana, també, d’estimar Déu amb tot el nostre pensament, que sovint és  tant distret i moltes vegades està centrat només en les nostres coses i preocupat pels béns materials. Per això deia, que cal un procés constant de conversió i de creixement en aquest amor a Déu sostinguts per l’Esperit Sant, perquè l’ideal que se’ns proposa és molt alt.

I, per què Jesús demana un nivell tant elevat d’amor a Déu? Per correspondre, ni que sigui d’una manera maldestra, a l’amor amb què som estimats per Déu. Ell ens ha escollit abans de crear el món, per amor ens ha destinat a ser fills seus per Jesucrist (cf. Ef 1, 4-5), abans que comencés a ser format el nostre cos, Crist va morir per nosaltres (Rm 5, 8) per alliberar-nos de tot el que ens oprimeix i atorgar-nos la vida eterna; el Pare en el baptisme ens ha acollit com a fills i ens ha donat l’Esperit Sant perquè ens guiï i ens conforti en el camí de la vida, ens ha portat a la comunitat de l’Església perquè ens nodreixi en la fe i tingui cura de nosaltres, ens aplega entorn de la Paraula i de la taula eucarística perquè desitja ardentment compartir-la amb nosaltres (cf. Desiderio desideravi, 2.6)). I tants altres dons de Déu que hem rebut.

En darrer terme, quan Jesús ens diu d’estimar Déu amb tota la intensitat d’amor que ens sigui possible, no ens imposa un manament sinó que ens obre un camí de relació personal i íntima amb el Pare, un camí de realització en plenitud de la nostra persona, un camí que és confort per les nostres inquietuds, font de llum, de joia, d’esperança, de creixement en l’amor. En una paraula, ens vol fer participar de la seva vida de Fill.

La celebració de l’Eucaristia és el cimal en aquest món de la participació en l’amor de Déu envers nosaltres, l’Església i el món. I és el lloc on manifestem, també, el nostre amor humil envers ell i on ens omplim de força per estimats els altres.

Abadia de MontserratDiumenge XXX de durant l’any (29 octubre 2023)

Diumenge XXIX de durant l’any (22 octubre 2023)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (22 d’octubre de 2023)

Isaïes 45:1.4-6 / 1 Tessalonicencs 1:1-15 / Mateu 22:15-21

 

Tot just fa 15 dies, en ocasió dels 800 anys de la Institució de la Confraria de la Mare de Déu, juntament amb els bisbes de Catalunya i prop d’un miler de pelegrins, Montserrat ha pelegrinat a Roma. El Papa Francesc en aquesta ocasió ha obsequiat amb la “Rosa d’Or” la Santa Imatge de la Mare de Déu, Patrona de Catalunya, per la secular devoció i amor que ha suscitat i suscita en tantes generacions de pelegrins que l’han estimada i l’han fet conèixer arreu del món. Tant els qui hem estat a Roma aquests dies, com els qui us hi heu unit espiritualment, tots, posem aquesta Rosa d’Or als peus de la Moreneta com a testimoni d’amor, de devoció i d’agraïment de la nostra generació.

En contemplar el rosari de pelegrins que dia rere dia pugen a venerar la Mare de Déu de Montserrat, i tants que sabem que s’encomanen a ella des de lluny estant, des de casa seva o en les diferents Delegacions de la Confraria arreu del món, no podem deixar de donar gràcies a Déu per aquest miracle continu que s’esdevé en el secret dels cors que s’obren a la seva llum.

Com sant Pau mirant aquella primera comunitat de Tessalònica, els monjos no deixem de donar-ne gràcies i de pregar perquè tots els pelegrins, tal com recull una de les oracions col·lectes de la festa de la Mare de Déu, progressin en la fe, l’esperança i la caritat.

Sant Pau, escrivint les primeres lletres del Nou testament, ens parla de la fe no com un mer assentiment a una veritat revelada sinó com una realitat viva que tendeix a propagar-se comunicant amb alegria la Bona Nova de Jesucrist. Aquest és primer impuls d’una veritable trobada amb Déu: La missió. La Mare de Déu, exemplifica el doble vessant que té tota missió: la lloança i el servei. Després de l’anunci de l’àngel, Maria se n’anà decididament a portar la Bona Nova de Jesús a la seva cosina lloant Déu amb el Magníficat i servint-lo en la caritat tenint cura de l’embaràs tardà d’Elisabet. Precisament l’evangeli de la visitació és el que proclamen en la festa de la Mare de Déu de Montserrat com a síntesi de la realitat del patronatge de la Mare de Déu i de l’espiritualitat del seu Santuari: lloança i missió.

Maria ens ensenya la caritat que no es cansa de fer el bé, i anima a monjos, escolans i pelegrins, a imitar-la compartint aquesta alegria que és fruit de l’acció de l’Esperit de Déu en la nostra vida i que fa, com diu el lema del Domund d’enguany, que els nostres cors siguin ardents i els peus en camí.

La caritat no es cansa de fer el bé com l’aleta tampoc de superar rècords, perquè la caritat, com l’atleta fa més hores de gimnàs que no pas de sofà reforçant la seva musculatura en l’entrenament de la pregària contínua, amb el diàleg amb la Paraula de Déu i la guia segura que és la vida de Jesús. És ell qui avui, en aquest fragment de l’evangeli de sant Mateu, ens ensenya a no deixar-nos atrapar en les polèmiques que cerquen més el descrèdit de l’altre que no pas la veritat i fer bé. Jesús no oblida la seva missió d’evangelitzar, per això davant de la pregunta capciosa dels fariseus i herodians no cau en el parany del què li volien fer dir sinó que es manté en el què no s’ha de callar perquè és de justícia. Jesús reafirma la primacia de Déu, perquè el Cèsar també és de Déu, com qualsevol altra criatura humana. La primacia de Déu va ser el punt de toc que enfrontà Jesús amb els fariseus del seu temps, ja que, amb els preceptes purament humans que ells defensaven en benefici dels seus interessos personals, invalidaven la Paraula de Déu.

Tampoc avui ens cal entrar amb polèmiques que no porten enlloc, hem d’apostar per l’amor a la veritat amb la finalitat de construir, de fer el bé a tothom i no procurar només el nostre. Si volem donar una paraula de vida des de la política, l’acció social o el diàleg espiritual ens cal entrenar-nos a escoltar abans que parlar, a entendre abans que contraargumentar, a actuar dels de la primacia constructiva de l’amor que sap llegir entre línies i passar pàgina quan cal.

Maria en ensenya a viure, com Jesús, la primacia de Déu en la nostra vida. No en tinguem por. Jesús posà sempre la voluntat de Déu per davant de la seva, perquè per anar bé, Déu ha de ser sempre el primer. Déu és primer però no com el Cèsar sinó com Jesús. Déu és el primer a posar-se darrere, a servir i no a ser servit, a donar-nos la vida, no pas a fiscalitzar-la. Déu, en Jesús, no ve a discutir sobre legalismes o licituds, no ve a assenyalar-nos amb el dit sinó a donar-nos la mà. Jesús ve a fressar-nos el camí de retorn a la vida veritable, i aquest camí implica morir i ressuscitar amb ell.

Ah! Aquí, a nosaltres, ens pot passar com als fariseus del temps de Jesús, embolicant la troca amb preguntes a l’aire per no haver d’afrontar el repte que ens proposa el missatge de Jesucrist que ens compromet amb Déu i amb els germans, sobretot amb els més pobres. Aquí també Jesús ens avisa de la hipocresia cega del fariseisme de sempre que queda atrapat en la seva pròpia seguretat quan mira només per a ell mateix i prou. Guardant la vida com qui guarda una llavor en un pot, ni que sigui un pot de cristall de roca, s’acaba perdent el poc que és. Només plantada a terra la llavor arriba a fructificar i a perpetuar la seva existència. Així és la proposta i el repte de Jesús en l’evangeli que no interessà als poderosos del seu temps, però que sí que van acollir els humils i de cor sincer.

Maria ens és un exemple senzill i proper del seguiment de Jesucrist. I d’ella, del seu “savoir faire” de mare, n’hem d’aprendre com a individus i com a comunitat, perquè ella, com ens va dir el Papa Francesc en l’audiència de la Confraria en motiu dels seus 800 anys, ens ajuda a desfer els nusos que s’han fet en nosaltres i entre nosaltres. És a dir: Maria també aplana el camí de l’amistat entre els pobles, invitant-nos a girar la mirada vers l’origen i la fita de la nostra existència, que és Jesucrist. Maria ens és companya en aquesta missió unint-nos amb un cor de germans, i ens anima a caminar darrere Jesús per les rutes de la pau, de la bondat, de l’escolta i el diàleg pacient, persistent i sense enganys.

És bo d’aprofitar bé el diumenge per lloar Déu en comunitat i reflexionar sobre nosaltres mateixos deixant-nos interpel·lar per la Paraula de Déu que ens obre al bé; ens fa més persones. I com deia el mateix Sant Pare acabant el seu discurs: és bo experimentar l’alegria d’anunciar Crist de la mà de Maria, Mare de l’Evangeli vivent, Estrella de l’evangelització que, per a nosaltres, des de Montserrat, brilla il·luminant la catalana terra i ens guia cap a cel.

Gaudim-ho i comuniquem-ho amb la joia de l’amor i del servei!

Abadia de MontserratDiumenge XXIX de durant l’any (22 octubre 2023)

Diumenge XXVIII de durant l’any (15 octubre 2023)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (15 d’octubre de 2023)

Isaïes 25:6-9 / Filipencs 4:12-14.19-20 / Mateu 22:1-14

 

És bo, sobretot per a qui visqui habitualment sol, o aclaparat per les ocupacions de la vida diària, de ser invitat a un casament i compartir la joia d’una família en un dia de festa tant especial. Ben segur que no ens ve de nou el fet d’haver estat convidats a una boda. Jesús, sensible a aquesta realitat, conta la paràbola que acabem d’escoltar, on un rei celebra el casament del seu fill i envia els seus homes a avisar els convidats, però la resposta no és l’esperada.

Penso que a propòsit d’aquesta història, podem afirmar també que el Senyor, amb tota la il·lusió i generositat, ens convida a una gran boda, a un banquet espectacular, a la festa de l’Aliança de Déu amb nosaltres i -fent una mica de “teoficció”- me l’imagino avui preparant la llista de convidats, tot repassant l’àlbum de fotos de la nostra vida: «aquest no pot faltar; aquesta em faria molta il·lusió que vingués; amb aquests dos fa temps que hem perdut el contacte, però m’agradaria retrobar-los; ah! i no puc oblidar els meus veïns, que tot i ser una mica pesadets estaran contents si compto amb ells»… i així anar fent, fins a convidar-te a tu, a mi, a tothom! Tots estem convidats al banquet del Regne. 

Tot i així, al cap de pocs dies comencen a arribar missatges: “mira Senyor, no podré assistir a la boda, tinc un compromís inajornable per aquell dia”; “gràcies, però tinc una reunió de negocis molt important i no podré venir”; “ho sento, no assistiré a la boda perquè hi ha convidats que no els vull ni veure”… i el bon Déu, tot i sentir-se desil·lusionat i decebut, no deixa que ningú li aigualeixi la festa ni li robin l’alegria i pensa: “pitjor per a ells, ells s’ho perden” i mana que comencin a repartir invitacions als qui menys ho esperaven: als pobres desgraciats, als avorrits de la vida, als marginats, als sense feina, als qui regiren els containers, als qui maten les hores al bar, als qui no tenen ningú que els recordi, als qui potser mai no convidaríem…  

Comença la festa i allò està ple de gom a gom. Arriba gent que mai no havia estat convidada a una boda com aquella: alguns vesteixen els seus millors models, altres han anat a buscar roba a Càritas, a veure si els posaven ben elegants… Gent jove, gent gran, gent amb dentadura perfecta i gent sense dents… però tots molt emocionats i amb ganes de passar-s’ho bé. El banquet és a punt! Però quants convidats que en la seva autosuficiència s’han exclòs de la festa, quants no han sabut fer pròpia l’alegria de Déu, quants s’hi han presentat sense el vestit de festa per celebrar la joia de l’amor de Déu per tota la humanitat! 

El Regne de Déu que esperem, que ja vivim aquí “en primícia”, i que viurem en plenitud un dia, ens és presentat com un banquet, com hem vist, i un banquet no és una bacanal despersonalizadora, ni tampoc un “buffet lliure” on atipar-se sense mesura, ni tampoc un “self service” d’autopista per refer les forces d’una manera ràpida i pràctica. Un banquet és, primer de tot, la iniciativa d’algú generós que invita els seus amics. En aquest banquet,  més que el que hi ha sobre la taula, el que importa són els qui estan asseguts al seu voltant, el que els uneix i qui els uneix. 

Els aficionats al cinema possiblement hagueu vist “El festí de Babette” i recordareu com aquell esplèndid sopar neix, gairebé del no res, de la creativitat i l’afecte agraït de la cuinera francesa. En aquest sopar, les viandes exquisides que s’ofereixen són com un reflex de l’esperit de Babette, la cuinera: un esperit delicat, detallista, generós. En tot està present la seva mà atenta i és aquest esperit el que obre els comensals a la reconciliació i l’amistat. No és aquesta la tendència, la dinàmica profunda, realitzada en major o menor grau, de tota celebració, de tota festa? 

Una cosa així deurà ser el Regne del Cel de que parla Jesús. Un Banquet on en tot es fa patent la mà creadora i generosa de Déu. El somni d’una gran taula on s’asseu tota la humanitat, tota la Creació, convocats per Aquell que ens ha estimat des de sempre i que ens vol veure units i reconciliats en l’Amor per sempre més. 

Germans, l’Eucaristia que estem celebrant, és signe d’aquest banquet del Regne, on Jesús se’ns dona com aliment de la nostra ànima. Tots som convidats a asseure’ns a la mateixa taula entorn de Jesús, model d’una humanitat nova que ens allibera de tot el que d’inhumà hi ha en el món i ens convida a fer realitat els valors del Regne; a construir i a viure ja des d’ara la fraternitat dels fills de Déu; a sentir-nos fills d’un mateix Pare, i revestir-nos de Crist per entrar a la festa i esdevenir amics i germans de tots els qui han estat invitats com nosaltres i amb nosaltres, malgrat les diferències i els recels que hi puguem trobar. 

Si mirem com està el món, i més aquests darrers dies de cruels enfrontaments entre jueus i palestins, potser ho trobem poc realista i massa utòpic tot això. Tanmateix, “la pau és l’única batalla que val la pena lliurar” (A. Camus) “Siguem realistes, demanem l’impossible!” corejava la gent pels carrers de París el maig del 68. Només la bondat del Senyor pot fer possible l’impossible; només ell ens pot fer sortir de la nostra indiferència, acollir la invitació que ens ha fet i treballar ja des ara per un món més just, pacífic i habitable. Obrim el nostre cor a aquesta invitació i a tants homes i dones que potser ni saben que Déu els convida a participar del seu amor.

Abadia de MontserratDiumenge XXVIII de durant l’any (15 octubre 2023)

Missa pels confrares difunts predicada a Roma (9 octubre 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (9 d’octubre de 2023)

Actes de la pelegrinació a Roma amb motiu de la commemoració dels 800 anys de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat.

 

Ser al terme d’un pelegrinatge. 

Què és pelegrinar? Salm responsorial. Anar a la casa del Senyor. Sempre és una imatge de la vida. 

Avui recordem els qui no han acabat un pelegrinatge com el nostre sinó EL PELEGRINATGE. 

En el pelegrinatge d’una vida no manquen com a nosaltres aquests dies el cansament, la calor, alguns problemes…etc. Però allò que ens ensenyen aquests dies és com nosaltres som capaços si estem motivats, si tenim un motiu, una il·lusió, si ens sentim cridats a fer tot això que estem fent, de canviar el camí en un camí més lleuger… 

Demanar perdó. 

Els pelegrinatges són concentració de sentit, ho dic molt a Montserrat, són intensificació de la vida en pocs dies per a viure més profundament la fe, la devoció a Maria, la bona voluntat de ser més fidels a l’Evangeli. 

Com el nostre pelegrinatge d’aquests dies és invitació a la vida més profunda i per tant pot ser record agraït i intercessió pels qui ens han deixat. Que ens recorden que la nostra vida aquí és camí cap a la vida del cel. Virolai

Nosaltres com ells, pelegrinem per la fe. Com els deixebles d’Emaús, amb Jesús al costat a vegades sense reconèixer-lo. Que actual que és aquest evangeli, quan el Senyor no hi és, tot és parlar de desgràcies, quan Ell es fa present, tot es transforma en futur… De la primera manera caminem no se sap cap a on, de la segona es camina cap a Jerusalem! Aquest Jerusalem que per la fe estenem a qualsevol lloc de pelegrinatge…, Terra Santa, Roma, Montserrat… recordeu què hi ha escrit a la façana del monestir… Urbs Ierusalem Beata…

Breu resum en castellà.

Som una pelegrinació emminentment mariana. El vincle que ens uneix és la devoció a la Mare de Déu de Montserrat. Som a Santa Maria la Major, l’Església mare de les dedicades a la Mare de Déu. El nostre pelegrinatge ha estat molt marià. Trastevere. Les paraules del Papa… una parada per celebrar el diumenge centrant-nos en Jesucrist a través dels seus dos apòstols Sant Pau i sant Pere, i continuar amb Montserrat i avui aquí…

Quines paraules tan boniques del Sant Pare Francesc dissabte. Mirem Maria com a facilitadora. En quin moment d’aquest relat dels deixebles d’Emaús, però del relat d’Emaús en els nostres vides apareix Ella, per fer- nos reconèixer més fàcilment on és Jesús. I això és un moment de joia!

No oblidem mai que ella indica el Crist. Aquí el que es venera són les relíquies del Pessebre, del testimoni que en Crist Déu es va fer home em Maria en tota humilitat i ens va ensenyar el camí de la mateixa humilitat, per a ser-ho nosaltres i per a ensenyar-nos que el trobarem en els més pobres. 

Després d’haver-li dit això, venerem-la amb tota la glòria: diguem-li amb el lema del santuari de Montserrat: “vos sou l’honor del nostre Poble”, i resem-li amb fe el Virolai i la visita espiritual, que diuen gairebé tot el que es pot dir: “amb vostre nom comença nostra història i és Montserrat el nostre Sinaí.”

I no olvidemos nunca que la vocación de María como la de la fe cristiana es universal es la de ser madre de todos. I que nuestra cofradía sigue fiel esta vocación histórica de Montserrat extendiendo la sonrisa maravillosa y acogedora de la Moreneta a todo el mundo. Por esto hemos estado tan contentos de tener con nosotros estos días a la Delegación de Sevilla, de Sao Paolo en Brasil, a una delegación de Ginebra, todos podemos apropiarnos las palabras del Virolai y decirle a María: “vierte tus dones y virtudes en el corazón de nuestros pueblos, haz de ellos tu paraíso” 

Cada dia estic més convençut que Montserrat és un do de Déu per al món. Ho veig no jo, sinó en el testimoni dels qui hi veniu, ho veig en la força d’aquest pelegrinatge. En la historia d’aquests 800 anys que avui celebrem , i que ens porta a pensar que som aquí per la força dels qui ens han precedit com a confrares i que ens esperen a aquella realitat que els monjos ens agrada dir el Montserrat del Cel on la confraria segur que té un lloc, amb tots els difunts.

Potser és el moment d’acomiadar-nos pensant sempre en el futur i en la nostra missió de continuar portant l’evangeli i la seva joia a tot el món. Però també donant gràcies per tot el que hem viscut. Molts m’heu donat les gràcies, però tinc molt clar que som nosaltres qui us hem de donar les gràcies, a tots els qui heu vingut, en primer lloc al cardenal Joan Josep Omella, als arquebisbes i bisbes que ens heu acompanyat, a totes les delegacions, als guies i als acompanyants, a tots els nostres col·laboradors de Montserrat que us han fet d’àngels de la guarda: la Lourdes, la Montserrat, la Dolors, en Josep, en Jesús en Lluís i tots els altres guies de Roma. També a la Mireia i en Jordi per tota la seva feina amb la confraria, el Christian Almada que avui fa d’organista  i molt especialment a la Germana Natàlia que ha estat el puntal de totes les activitats a Roma. Però tots sabem que aquí “el culpable de tot” és el pare Joan M. Mayol, Us deia el primer dia que passar d’una idea a la realitat és molt complicat, però hi ha algunes idees que semblen de ciència ficció i només una voluntat i una fe molt ferma les fan avançar i això és el que ha fet el P. Joan M., amb la feina per revitalitzar la confraria de tots aquests anys i que aquests dies s’ha vist coronada i finalment pensant que aquesta peregrinació a Roma era possible. La millor recompensa és la presencia de tots vosaltres els 800, un per cada any de la historia de la confraria aquí.

Celebrem l’eucaristia, en record dels difunts, en acció de gràcies per aquests dies, en una petició especial: us convido a pensar què han estat aquests dies en el vostre camí de fe, què us emporteu de Roma i què li demaneu a Santa Maria, Salus Populi Romani.

Abadia de MontserratMissa pels confrares difunts predicada a Roma (9 octubre 2023)

Els Beats Màrtirs de Montserrat (13 d’octubre de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (13 d’octubre de 2023)

Segon aniversari de la Benedicció Abacial

Isaïes 25:6a.7-9 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Joan 15:18-21

 

Per alguns de nosaltres, també pels escolans i per alguns dels qui segurament ens escolteu des de casa, aquests dies són encara de record agraït per tot el que hem viscut a Roma en ocasió del pelegrinatge per celebrar el vuit-cents anys de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat. No dic aquestes paraules perquè sí, en la festa d’avui, sinó que ho dic perquè una de les sensacions fortes que es capten a Roma és la del testimoniatge present durant tota la història de la fe i aquesta és una de les realitats fortes de la Festa d’avui: la crida a ser testimonis.

A les persones humanes, que no som àngels, almenys a mi, ens ajuda el realisme dels llocs, ens ajuda poder pensar: aquí hi ha enterrat sant Pere, aquí hi ha enterrat Sant Pau, aquí han pregat els cristians durant dos mil anys, aquí es venera la memòria de  la Mare de Déu i hi passa molta gent. Els llocs ens porten a recordar els testimonis, les roques i els fonaments de la fe i de l’Església. També ens és un record ben visible les relíquies, restes dels màrtirs, com les que conté aquest relicari que venerem el dia d’avui. De tot això, no en fem només un record històric, arqueològic,  sinó que en recordem les experiències que no són sinó un fragment d’un fil que dura fins ara. 

Màrtir vol dir testimoni. Celebrar la memòria de qualsevol màrtir és celebrar un moment d’aquest fil en el benentès que el testimoni mai pot ser més gran que allò que testimonia. Per això em sembla important no quedar-nos en el fil sinó en el punt d’on neix, el cabdell o la troca: la fe en Déu, la fe en Jesús ressuscitat, la fe en el seu evangeli custodiat dins de l’Església. 

Un testimoni és  algú que és fiable: amb qui es pot confiar, que diu la veritat i que obra i fa segons allò que diu. Un testimoni de la fe és algú que creu de tal manera que el seu exemple és capaç de transmetre coherència i autenticitat, un màrtir, en sentit estricte,  és finalment algú que pateix i mor abans d’entrar en contradicció i negar aquesta fe i les seves exigències. 

No és naturalment desitjable que ens persegueixin i que ens matin per a ser cristians, per tant voldria que ens fixéssim en allò que sí que és desitjable: creure i donar testimoni. Això és el que ens ensenyen tants sants que podem imitar: la fe i la coherència.

Però és una veritat conseqüent, que la fe viscuda honradament provoca en el mon rebuig i contradicció. Què té estimats germans i germanes l’evangeli de Jesucrist, què té la fe cristiana per a ser tan molesta a vegades? És potser la seva força que com una espasa destria la veritat de la mentida en nosaltres i en el món? És potser aquesta força invencible que li ve del contacte amb Déu, aquest contacte que les lectures d’avui ens intentaven explicar dient-nos que nosaltres ens havíem acostat a la muntanya de Déu? És potser el fet que ens porta a un camí d’alliberament personal i col·lectiu de totes les coses supèrflues? i que per tant ens fa lliures de tants esclavatges als quals ens vol sotmetre la societat d’avui i la de tots els temps. Unes societats que sempre han funcionat malgrat les aparences, amb un lògica poc cristiana, ja que l’evangelització és sempre una tasca pendent.

Sigui com sigui la fe ha portat persecucions. Segur que us ho van explicar als escolans quan visitàveu les catacumbes de sant Calixte i potser algú va trobar estrany que els cristians s’haguessin d’amagar per resar. La veritat és que hi havia i encara avui hi ha persecució en el món pel fet de ser cristià. Una ONG internacional que m’ha semblat molt fiable parla de més de 5.000 persones assassinades per la seva fe en Crist l’any 2022. El fil vermell del martiri continua descabdellant-se al costat de la història, malauradament tot això ens fa estar atents i convèncer-nos que cal treballar per la pau i per la defensa de la llibertat religiosa. I sobretot perquè ningú s’apropiï mai la religió per a justificar la violència i la mort de cap tipus. 

La nostra comunitat comparteix la voluntat de donar testimoni de Crist i de l’evangeli, juntament amb tota l’Església, i també comparteix aquesta història d’alguns testimonis que van ser morts pel fet de la seva condició de cristians i de monjos. Avui fa deu anys van ser beatificats com a màrtirs, a Tarragona, i per tant proposats com a exemples d’aquesta fe que tots nosaltres voldríem tenir. Entre ells hi havia el pare Àngel Rodamilans, del qual encara avui canteu escolans alguns motets, el pare Robert Grau prior del monestir, el pare Fulgenci Albareda, majordom, el pare Plàcid Feliu, prefecte de l’Escolania, uns quants eren antics escolans i un, el germà Eugeni Erausquin havia viscut a Manila, en un monestir fundat per Montserrat, l’abat del qual és aquí entre nosaltres. Tots eren monjos normals que van haver de viure una situació extraordinària, que els va portar al martiri. Els recordem per això i potser també recordem aquell moment tan trist i tan tràgic de la història del nostre país, perquè com diu una inscripció al camí de Sant Miquel: “recordem-ho perquè no torni a repetir-se”. 

La situació internacional propera: la guerra a Ucraïna, aquests dies especialment la guerra a Gaza i a Israel, fan pensar molt. Fa dos mil cinc cents anys, en el llibre del profeta Isaïes es va escriure que arribaria el dia en el qual Déu

Posarà Pau entre les nacions
Apaivagarà tots els pobles
Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra 
Ni s’entrenaran mai més a fer la guerra (Is 2,4-5)

Ja han passat vint i cinc segles i que poc que hem avançat! I malgrat tot la nostra fe continua testimoniant a Jesucrist com el príncep de la pau, i hem de continuar creient que tot això té solució i que l’Evangeli ens empeny a la pau. Aquesta pau que els monjos tenim també com a un propòsit central de la nostra vida: “busca la pau i procura aconseguir-la”, ens diu al Regla de Sant Benet. Tant de bo poguéssim ser testimonis d’aquesta pau de Déu i estendre-la al món arribant fins al final per a donar-ne testimoni. 

Tot i el sentiment de la nostra impotència davant d’aquests grans conflictes, sempre podrem com a fruit de la nostra fe, alçar el ulls a les muntanyes i afirmar que l’ajut ens vindrà del Senyor, del Senyor que ha fet cel i terra i demanar-li que es compleixi això que preguem en el salm que Ell que és el guardià d’Israel, que mai no s’adorm, guardi la vida de tothom i guardi el món de tota desgràcia. 

Abadia de MontserratEls Beats Màrtirs de Montserrat (13 d’octubre de 2023)

Diumenge XXVII de durant l’any (8 octubre 2023)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (8 d’octubre de 2023)

Isaïes5:1-7 / Filipencs 4-6-9 / Mateu 21:33-43

 

Benvolguts germans i germanes,

Els textos que ens proposa la Litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge tenen un to dramàtic i ens situen de ple en el misteri de Jesús i alhora ens acaren amb la resposta que també nosaltres donem a la seva crida.

El poema d’Isaïes, que hem escoltat a la primera lectura, presenta de manera poètica i alhora dolguda el desengany de Déu davant la infidelitat del poble d’Israel, que és comparat amb una vinya. Amb una barreja de tristesa i d’indignació el Senyor exclama: “Què podia fer per ella que no hagi fet?”. 

La lamentació de Déu és un plany que neix d’un cor que estima i que ha estat ferit pel desamor. No podem entendre la crida de Déu ni el que Ell és per a nosaltres si no comprenem la seva relació com una relació d’amor. El que caracteritza el que Déu és per a nosaltres és que: tot neix, tot prové, tot radica en l’amor que Déu ens té. I la mostra màxima d’aquest amor total de Déu és el seu Fill. El seu Fill no és enviat per dominar, per imposar amb més duresa noves lleis sinó que és enviat per donar-se per estimar fins a l’extrem, per reconstruir des de la pròpia mort allò que s’havia perdut. De la mort, donació generosa del Fill, Déu en fa sorgir la vida.

El salm responsorial que hem cantat és la reacció del poble exiliat que s’adona de la seva infidelitat i vol tocar el cor del Déu que s’havia compromès amb ells. 

L’evangeli manté el mateix to adolorit de Déu, que no se sap avenir que el seu poble no li vulgui correspondre. La paràbola dels vinyaters homicides és una escenificació simbòlica del conjunt de la història de la salvació que té com a cimal Jesucrist, la mort del qual ha estat el moment decisiu d’aquesta història i sobre la qual Déu ha construït l’edifici del nou poble.

La història de la salvació però no és mai unilateral, sinó que és la història compartida entre Déu i l’home i que demana una resposta per part nostra. Es tracta d’una història que sempre apunta al cor. Per això si aprofundim una mica més en les lectures d’avui ens adonem que aquestes miren cap al cor de Déu: Déu estima, Déu es dol, Déu s’entristeix, Déu vol remuntar les situacions de trencament i d’allunyament.

I sobretot, Déu espera; no es cansa mai d’esperar. Pels homes i dones de tots els temps, és molt important saber que algú espera en nosaltres. Més encara, Déu no espera creuat de braços sinó que fa tot el que pot perquè la seva esperança (conseqüència del seu amor) doni el fruit que ell anhela: la nostra resposta d’amor. 

La punta final de les lectures d’avui és molt clara: tota l’obra de Déu, tota la història, condueixen cap a Jesucrist. Esdevingut per la resurrecció pedra angular del nou poble de Déu, el Crist Jesús continua convidant-nos a la conversió. La seva paraula, la seva acció, la seva persona, han plantat una vinya esplèndida i han posat els fonaments de l’edifici que formen tots els qui volen pertànyer a aquesta vinya. La seva mort ha estat culminació d’aquesta acció, i sobre ella Déu construeix el Regne i ens crida a nosaltres. 

L’eucaristia que estem celebrant és signe del nostre agraïment per haver estat cridats per fer fructificar el Regne.

Abadia de MontserratDiumenge XXVII de durant l’any (8 octubre 2023)

Diumenge XXVI de durant l’any (1 octubre 2023)

Homilia del P. Ignasi Fossas, monjo de Montserrat (1 d’octubre de 2023)

Ezequiel 18:25-28 / Filipencs 2:1-11 / Mateu 21:28-32

 

Estimats germans i germanes:

Les oracions pròpies d’aquest diumenge presenten algunes veritats fonamentals de la fe cristiana. Ho fan amb la concisió i la brevetat que es pròpia d’aquests textos de pregària, tan típics de la litúrgia romana. Als autors d’aquestes oracions, els agradava ser sintètics, dir les coses amb poques paraules.

El primer punt que destaca en dues de les oracions és la fe en la vida eterna. A l’oració col·lecta, que hem resat al començament de la missa, demanàvem a Déu que ens ompli amb la seva gràcia per tal que, corrent cap al terme promès, esdevinguem hereus dels béns celestials. El terme promès es el cel, i els béns celestials son sinònim de la vida eterna a la presència de Déu Pare, Fill i Esperi St., de la Mare de Déu, dels àngels i de tots els sants. El text ens recorda que la fi que ens espera, el terme promès, no es la desfeta inexorable de la mort i de l’anorreament, sinó que es la vida sense fi, en una condició de joia, de llum, i de plenitud de l’amor que no som capaços d’imaginar, ja que com deia St Pau parlant dels béns celestials:  cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home somia allò que Déu té preparat per als qui l’estimen (1Co 2,9).

L’oració de postcomunió, que resarem al final de la missa demana a Déu Pare que el sagrament que acabem de celebrar, aquest sagrament de vida diu, ens renovi totalment (l’original llatí demana que ens renovi el cos i l’esperit) a fi que heretem la glòria del vostre Fill. La glòria del Fill es sinònim de la vida eterna, i tal com explica Jesús mateix a l’evangeli de sant Joan (Jo 17, 2-3), la vida eterna es un do que Ell concedeix a qui vol: ja que li Déu Pare li ha concedit a Jesús poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li ha confiat. I la vida eterna és que us coneguin a Vós, l’únic Déu veritable, i aquell que Vós heu enviat, Jesucrist. Heretar la glòria del Fill de Déu voldrà dir, per tant, entrar en plena comunió amb Déu U i Tri, i per tant conèixer-lo tal com és, tal com el revelarà plenament l’Esperit Sant.

La fe en la vida eterna, germanes i germans, ens porta a situar la vida en aquest món al lloc i en la perspectiva que li correspon. L’hem d’estimar la nostra vida a la Terra, l’hem d’aprofitar per créixer com a persones i com a deixebles de Crist, però tenint present que és només com el pòrtic, com l’avant-sala de la vida veritable, que es la vida eterna. I procurant, també, no perdre ni menysprear per la nostra llibertat mal utilitzada, aquest regal que Jesucrist ens ha fet amb la seva mort, la seva resurrecció i el do de l’Esperit Sant.

A l’oració col·lecta d’avui hi ha un altre punt a destacar. Es tracta d’una veritat sobre Déu que convé tenir sempre present i que ens ajudarà a no confondre’ns sobre qui és i com es Ell. La trobem al començament de l’oració, quan diu: Oh Déu, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència, com quan perdoneu i us compadiu. (Deus, qui omnipotentiam tuam parcendo maxime et miserando manifestas). Es un tema recurrent afirmar que Déu es totpoderós, que es omnipotent; per això es Déu. Aquest seria un element comú al pensament humà sobre Déu. Però la fe cristiana hi afegeix un matís molt important. L’Església afirma, seguint l’ensenyament de Jesús, que Déu mai no manifesta tant la seva omnipotència com quan perdona i es compadeix. Podríem dir que la manifestació més sublim de la omnipotència divina no s’expressa amb grans esdeveniments còsmics, ni amb miracles esclatants, ni amb l’anorreament dels seus enemics.

L’omnipotència de Déu s’expressa a la creu, quan Crist mor perdonant els seus botxins i compadint-se de tota la humanitat. No us sembla que si es així, te tot el sentit parlar de la omnipotència de Déu? I precisament per això, perquè ens perdona i es compadeix de nosaltres, li podem suplicar que ens ompli amb els dons de la seva gràcia, o que ens obri les fonts de les seves benediccions. Demanem al Senyor, doncs, que ens faci conèixer en què consisteix el seu poder, i ens ajudi pel do de l’Esperit a compartir la passió i la mort de Crist per poder participar així de la vida eterna.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXVI de durant l’any (1 octubre 2023)

Diumenge XXV de durant l’any (24 setembre 2023)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (24 de setembre de 2023)

Isaïes 55:6-9 / Filipencs 1:20-24.27 / Mateu 20:1-16

 

Si anem al “ChatGPT” i li preguntem “Què és un Regne?”, ens dirà que “el terme “regne” fa referència a una àrea geogràfica o política governada per un monarca”. I si li demanem “Què és el Regne de Déu?”, ens dirà que, a diferència del regne, “no és un lloc físic concret, sinó més aviat una realitat espiritual que influeix en el món físic i en les vides de les persones”, que “està regit per valors com l’amor, la justícia, la pau, la comprensió i la compassió”, i que “representa l’ordre diví i l’harmonia que Déu desitja establir en el món i en les vides humanes”. La definició no està gens malament… Però al capdavall, la IA es basa en allò que abans han escrit les persones, i les persones mai no podrem trobar paraules prou precises per descriure allò que Jesús coneixia perfectament, però que per explicar-nos-ho va necessitar ni més ni menys que 37 paràboles, una de les quals és la dels treballadors de la vinya que ens acaba de ser proclamada.

L’evangelista Mateu situa la paràbola que acabem d’escoltar com una ampliació de la resposta que Jesús va donar a un jove ric, que en certa ocasió li va demanar: «Mestre, quina cosa bona haig de fer per obtenir la vida eterna?». Jesús li va respondre que, “per entrar a la vida”, “per entrar al Regne del cel” havia de viure prescindint de les riqueses. I com que el jove ric ho va trobar molt difícil de fer, Jesús explicà a continuació la paràbola que avui ens ocupa. Per entrar al Regne de Déu, simbolitzat per la vinya, només cal voler-ho. Però com que tota decisió implica una renúncia, per entrar al regne de Déu cal que no estiguem preocupats per les riqueses. L’economia que allà s’hi mou és una altra: és la generositat sense mesura, és l’amor portat al màxim. Déu, representat en la paràbola per l’amo de la vinya, acull a tothom, dóna feina a tothom qui estigui disposat a treballar —en altres paraules, dóna una responsabilitat a cadascú. I no només això, sinó que a més, ens retribueix a tots per igual; perquè el Regne del cel no es regeix per les lleis humanes. Com deia Isaïes en la primera lectura “els pensaments de Déu no són els dels homes, i els camins dels homes no són els de Déu, sinó que els pensaments del Senyor estan per damunt dels nostres «tant com la distància del cel a la terra». La llei que regeix el Regne de Déu no està condicionada per les limitacions humanes, i per això, per entrar-hi, hem de renunciar a coses que aquí ens semblen imprescindibles, però que no ho són tant.

Aquesta plaça on ens trobem amb l’amo de la vinya, és l’Eucaristia que estem celebrant. La Missa de cada diumenge és per nosaltres el lloc on ens trobem amb Déu que vol donar-nos feina, que vol acollir-nos a la seva vinya (al seu Regne) i pagar-nos a tots amb el mateix salari: tots els qui avui som aquí hem rebut el denari de la seva paraula, el seu mateix missatge, i ara rebrem els mateixos dons eucarístics, siguem qui siguem, vinguem d’on vinguem.

I aquesta és una altra possible interpretació de la paràbola: els diferents treballadors que es presenten a diferents hores del dia, poden significar les diferents edats de la vida en què es pot sentir la crida de Déu. Tant si som ancians com joves, tant si hem sentit la Crida de Déu des de petits com si l’hem sentida de grans, tots estem cridats a entrar en el Regne de Déu i ser remunerats per igual amb l’amor i la misericòrdia infinites que Déu ens vol donar. Cadascú de nosaltres sap quins motius l’han portat a venir avui aquí: pot ser que, havent sentit la crida de Déu des de sempre o tenint un compromís de vida, haguem vingut avui a Missa amb tota la intenció de trobar-nos amb Déu. Però també pot ser que hi hàgim vingut per casualitat, o per d’altres motius: per una celebració familiar, per cantar (o per escoltar un bon cor), perquè és tradició de venir-hi amb la romeria del nostre poble o, simplement pot ser que ens hàgim trobat amb la Missa fent zàpping a casa mirant la televisió… Sigui com sigui, som aquí. I el Senyor ho aprofita per dir-nos que ens vol a tots, siguem de l’hora que siguem. I al mateix temps que ens dóna a tots l’abundància del seu amor, també ens recorda que nosaltres podem fer el mateix amb els altres: si Déu és provident i ens sentim gratificats pels dons que ens ha fet, perquè no fem nosaltres el mateix amb les persones que tenim al nostre entorn? Podem ser una imatge de l’amor i la generositat de Déu si fem allò que ens toca amb amor, amb generositat, amb esperit de servei envers els altres, si fem servir les nostres habilitats per ajudar als altres. I encara podem mirar de treure’n un últim exemple: el Senyor ens demana que no tinguem enveja ni ens comparem amb els altres; tant és si som dels últims com dels primers, perquè un cop estem en l’àmbit del Regne de Déu, tots serem recompensats de la mateixa manera. No ens faci por, doncs, si sentim la crida de Déu, d’escoltar-la i prestar-li atenció; allò que Déu vol per nosaltres ha de ser, necessàriament, bo.

Abadia de MontserratDiumenge XXV de durant l’any (24 setembre 2023)

Diumenge XXIV de durant l’any (17 setembre 2023)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (17 de setembre de 2023)

Jesús, fill de Sira 27:30-28:7 / Romans 14:7-9 / Mateu 18:21-35

Germans.

Segurament que alguns de vosaltres teniu o heu tingut algun deute o algun crèdit per pagar. Vivim a l’era dels deutes econòmics: les estadístiques sociològiques coincideixen que gastem més del que tenim perquè acudim molt al crèdit, uns diners “virtuals” que existeixen en el futur, però el crèdit ens permet gaudir d´un cotxe nou, unes vacances, una reforma, etc. Aquest tipus de deutes queden ben registrats a través de contractes. I si no ho pagues, ja sabeu. Però ¿som igualment conscients dels nostres deutes no monetaris, immaterials? 

L’evangeli d’avui ens ha narrat una paràbola que ens fa veure com Déu actua, com ens ensenya amb el seu perdó i ens ajuda a perdonar. És la paràbola del servent despietat, que era un alt funcionari del rei, i li havia estat perdonat l’increïble deute de deu mil talents; però després ell no va estar disposat a perdonar el deute, ridícul en comparació, de uns pocs diners que li devien: aquest contrast significa que qualsevol cosa que ens hàgim de perdonar mútuament és sempre ben poc comparat amb la bondat de Déu que perdona infinitament.

Tots tenim deutes espirituals, béns espirituals que hem rebut com un do i que superen el que podríem tornar: l’afecte i el sacrifici dels nostres pares, la fidelitat dels amics, l’educació dels nostres mestres i catequistes… I segurament que, fent la mirada enrere, veiem els nostres errors i fallades, la nostra manca de correspondència a tant com hem rebut. Es tracta dels nostres defectes, i sobretot dels nostres pecats, en què l’amor és traït.

I així es va escrivint la llista dels nostres deutes. Una llista que podem portar fins al darrer esglaó: el gran amor que Déu ens té, que es manifesta en la seva misericòrdia: Deu desitja que tots els seus fills practiquem la mateixa mesura que Ell fa servir amb nosaltres. El compte en vermell dels nostres deutes amb el Senyor són els nostres pecats. Només la humilitat davant de la seva mirada misericordiosa és la resposta apropiada per saldar els números vermells. Només Déu salva, redimeix, perquè només Ell arriba al profund del cor per restaurar-ho.

L’evangeli d’avui ens convida a no deixar que s’insinuï en el cor l’arna del ressentiment, sinó obrir el cor a la magnanimitat de l’escolta de l’altre, obrir el cor a la comprensió, a la possible acceptació de les disculpes i al generós oferiment de les mateixes disculpes.

Sant Bernat al segle XII ensenyava que per perdonar és molt convenient pensar bé dels altres, encara que sembli difícil. Deia el següent: «Encara que veieu alguna cosa dolenta, no jutgeu a l’instant el vostre proïsme, si no més aviat excuseu-lo al vostre interior. Excuseu la intenció si no podeu excuseu l’acció. Penseu que ho haurà fet per ignorància, o per sorpresa, o per desgràcia. Si la cosa és tan clara que no la podeu dissimular, encara creieu-ho així i digueu per al vostre interior: la temptació haurà estat molt forta». Fins aquí san Bernat que ens ha recordat el deure d’estimar els enemics, als deutors, als que ens molesten. Cal estimar-los perquè esperem en la seva conversió i salvació.

Fàcilment trobem deutors en el nostre dia a dia, qui encén el televisor massa alt, qui fa soroll o simplement és un maleducat. En qualsevol cas cal comprendre’l, mantenir la calma i somriure. Que la Mare de Déu ens porti a progressar en el veritable amor sense retòrica. 

 

Abadia de MontserratDiumenge XXIV de durant l’any (17 setembre 2023)

Missa pels difunts de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (16 setembre 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (16 de setembre de 2023)

2 Macabeus 12:43-46 / Romans 5:5-11 / Joan 6:51-58

 

Germans i germanes estimats:

Ens hem aplegat entorn d’aquest altar dedicat a la Mare de Déu per pregar pels confrares difunts de la Confraria de la Mare de Deu de Montserrat. Els seus noms es troben escrits en el llibret recordatori d’aquesta celebració. El fet que fossin confrares vol dir que eren uns homes i unes dones de fe, que estimaven la Mare de Déu en la seva advocació de Montserrat, que la invocaven en la pregària i que procuraven viure cristianament segons l’exemple de Santa Maria.

Avui, els seus familiars, amics i germans de la Confraria els recordem i els posem sota la mirada amorosa de Déu tot confiant que els hi acompanya maternalment la Verge Maria. Amb això, repetim aquell gest bo i noble del qual parlava la primera lectura, treta del segon llibre dels Macabeus. El gest bo i noble era recordar davant Déu els difunts que havien donat la vida defensant la fe dels seus pares davant dels qui la volien eliminar imposant costums pagans. Els recordaven en la pregària inspirats per l’esperança de la resurrecció. Una esperança que per aquella gent restava encara embolcallada de fosca, però que per a nosaltres, a la llum de Jesucrist mort i ressuscitat, aquesta esperança ens queda plenament il·luminada. Ja no és un sacrifici segons el ritual de l’Antic Testament, sinó que és el sacrifici eucarístic el que ara oferirem a Déu perquè els confrares morts siguin absolts dels seus pecats.

L’esperança que ens ofereix la resurrecció de Jesucrist ens garanteix –tal com deia sant Pau a la segona lectura- que no serem defraudats. Perquè Crist va morir per nosaltres i amb la seva mort ens donà prova de l’amor que ens té. Amb la seva sang, malgrat el nostre pecat, ens reconcilià amb Déu i ens guanyà la salvació eterna. Aquestes paraules de l’Apòstol ens conforten quan pensem en la mort de les nostres persones estimades, sobretot d’aquelles que moriren perseverant en la fe. I ens conforten, també, quan pensem en la nostra condició mortal. El fonament de la nostra certesa és la gràcia que Déu ens atorga en Crist i el do de l’Esperit que ell gratuïtament ha vessat en els nostres cors, com ho havia fet també amb els nostres confrares difunts.

I, per si això no bastés, Jesús a l’evangeli, ha refermat encara més la nostra esperança davant el misteri de la mort. Ens ha dit: qui menja aquest pa baixat del cel viurà per sempre. I hi ha insistit dient: qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna i jo el ressuscitaré el darrer dia. Rebre l’eucaristia és rebre una font de vida en l’Esperit ja ara i de vida per sempre després de la mort corporal.

La Paraula de Déu que hem escoltat, doncs, fa que la nostra pregària pels  confrares difunts sigui confiada i plena d’esperança veient el que Déu ens revela sobre la mort dels qui creuen en ell. Amb raó podem repetir amb el salmista allò que cantàvem: No s’enduran un desengany els qui esperen en vós, Senyor. Perquè ell, en el seu amor misericordiós, es compadeix, veu l’aflicció, les penes, les febleses i els pecats dels qui han mort confiant en ell i els deslliura.

Oferim aquest sacrifici eucarístic pels nostres familiars, amics i germans de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat que han mort. Ho fem pensant d’una manera particular en els que hem conegut. Però, mentre donem gràcies pels 800 anys de la Confraria, també fem memòria davant de Déu tots els qui han estat confrares al llarg d’aquests vuit segles. Déu els coneix un a un i sap quina va ser la seva fe i la seva devoció a la Mare de Déu. Ara, confiant en la Paraula de Déu que hem escoltat, invoquem la misericòrdia divina perquè els tingui en la casa celestial.

A l’evangeli, el Senyor a més de dir-nos que qui menja la seva carn i beu la seva sang tindrà vida eterna, viurà per sempre, ens ha dit també  una cosa fonamental per a la nostra vida espiritual. Ha dit: qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. Amb això ens ensenya que l’àpat eucarístic és el moment privilegiat d’entrar en comunió amb ell i, per tant, de viure  amb ell un intercanvi de coneixença i d’amor. I no sols amb Jesucrist, també amb el Pare seu i nostre. És un intercanvi d’amistat que ens fa tenir un coneixent més íntim de Jesucrist que ens hi parla cor a cor. I a través del qual ell ens coneix a nosaltres, sense que nosaltres li haguem d’explicar res. I aquesta comunió d’amor viscuda en aquesta vida està destinada a arribar a la plenitud en la vida eterna.

I això ens omple de joia i d’esperança mentre fem camí, acompanyats maternalment per la Mare de Déu, cap a l’encontre definitiu amb Jesucrist a través del son de la mort.

Abadia de MontserratMissa pels difunts de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (16 setembre 2023)

Diumenge XXIII de durant l’any (10 setembre 2023)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (10 de setembre de 2023)

Ezequiel 33:7-9 / Romans 13:8-10 / Mateu 18:15-20

 

Avui podríem posar un gran rètol que ens recordés, a tots els qui formem part de la comunitat que vol seguir Jesús, la importància de la correcció fraterna. Però crec que si ens quedem aquí, quedaríem curts, si entenem que es tracte de corregir una falta moral, o una feblesa o fragilitat humana únicament. Perquè tant a la lectura del profeta Ezequies, com el mateix evangeli, l’accent a la correcció està posada en el pecat. Així a la primera lectura posava a la boca de Déu: «Si jo amenaço el pecador amb la mort…i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal». A l’evangeli ens ho deia d’una altra manera, però molt semblant, posava aquesta expressió a la boca de Jesús: «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo…» Cal doncs adonar-se què hem d’entendre per pecat… En la tradició bíblica pecar és apartar-se de Déu. Tota comunitat que es confessa cristiana, l’objectiu és mirar en direcció cap a Déu. Desviar-se d’aquest horitzó és entrar en el camí on no hi ha Déu, és a dir, com el mateix evangeli ens recordava, propi de pagans, avui potser podem dir aquells que busquen espiritualitats alternatives al que nosaltres anomenem Déu i sobretot Jesucrist;  o de publicans, aquells que més aviat estan obsessionats per diner per sobre de tot.

Jesús ha recordat, «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo». El germà que peca, és germà de tots els qui formem la comunitat. Per tant és la responsabilitat és de tots. Probablement podem tenim la tendència de pensar que això és la responsabilitat d’uns pocs. Però Jesús ha anat implicant  progressivament, si no hi ha una resposta adient, primer un o dos més, després tota la comunitat reunida. Voldria subratllar això: la comunitat s’ha d’aplegar junta. Al capdavall, la responsabilitat de la possible existència del pecat en el si de la comunitat, en el si de l’Església, és de tots.

El fragment de la carta als romans ens ha explicat com ha de ser la trobada amb el pecador. «L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos». Ha posat uns exemple del que implica estimar. Fixem-nos amb els exemples que ha posat: «no cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre» en el fons és el respecte profund en la integritat de l’altre. No li treguis allò que és seu, que té. Pot passar, i passa massa sovint, que en l’església, hi ha el dit que assenyala severament, el pecador, humiliant-lo. Jo crec que quan es fa així no hi ha amor, respecte. Si es porta al cor, es viu intensament el principi: «estima els altres com a tu mateix» com ens ha recordat l’epístola, probablement, ens fixaríem millor quins són els sentiments que tens quan t’atanses el qui t’ha fet mal. Si ens deixem dominar pels sentiments com la ira, el menyspreu, la desqualificació totalitzant, en la mirada al pecador no hi haurà la profunditat de la mirada de Jesús. Cap de nosaltres no ens agrada tenir la sensació que et miren amb aquests sentiments negatius. I ens senti alleujats amb la mirada de Jesús.

La mirada cap a Déu que ha de tenir tota comunitat, i com la que ara estem reunits celebrant el do de l’amor de Déu, té una força tan gran, que podem sentir en el nostre interior com es fa veritat les darreres paraules de l’evangeli d’avui: «on hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells» Sí, tots i cadascun de nosaltres que som ara aquí, i també els qui també ens seguiu per la televisió i per la ràdio. Tots, tots, deixem-nos agafar per aquestes paraules de Jesús: jo sóc aquí al mig.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXIII de durant l’any (10 setembre 2023)

El Naixement de la Mare de Déu i professió del G. Frederic Fosalba (8 setembre 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de setembre de 2023)

Miquees 5:1-4a / Romans 8:28-30 / Mateu 1:1-16.18-23

 

Amb la gent famosa o coneguda,  per les raons que sigui, des dels sants fins als esportistes, o també amb la gent que estimem especialment, tenim una tendència natural a conèixer-los més i millor, i per tant a saber on han nascut, qui són els seus pares, on han estudiat, amb qui viuen  i tantes altres coses personals. Això ho fem per tenir perspectiva que és una paraula que significa “mirar a través de”, o també “mirar més profundament”. 

Estimant com estimem Jesucrist no és estrany que des del principi tot allò que el va envoltar en el temps de la seva vida a la terra, hagi estat un tema d’interès profund, un intent de tenir una perspectiva millor per a comprendre qui és Ell, què va voler dir la seva vida, què va passar després de la seva mort. Ell és el focus on es dirigeixen totes les mirades, ell és també la llum que il·lumina aquestes perspectives que el contemplen. De totes les persones del seu entorn, el lloc privilegiat de la seva mare, Santa Maria forma part de la nostra fe i de la revelació cristiana. Per això en algunes festes marianes celebrem els moments de la vida de la Mare de Déu com a pre-història de Jesucrist, ja sigui en la seva Immaculada Concepció, en la seva Nativitat, avui, o en el moment de l’Anunciació i en altres festes, com l’Assumpció de Santa Maria al cel, celebrem, en podríem dir, la post-història de Jesucrist, tot allò que va continuar després, amb la seva resurrecció, que és ja història de la comunitat cristiana.  

Ens admira doncs aquesta presència de Maria, abans, durant i després de Jesucrist, com embolcallant la vida del seu Fill, essent realment Arca de la Nova aliança.

D’aquesta manera, de la mateixa manera que alguns objectes ens ajuden a comprendre les seves matrius, Santa Maria és per tant una perspectiva, la millor perspectiva de Jesucrist, ens ajuda a mirar-lo i a mirar-lo amb més profunditat. Lla Mare de Déu ens ajuda a entendre Jesucrist, tot i que Ell com el model de tota la humanitat, és també l’origen de la seva pròpia mare de qui diem poèticament en una antífona : “Ets mare del qui t’ha creat”. 

Perspectiva també és una paraula que pot passar com un sinònim en el sentit de ser un bon punt de vista. Tot allò que fa la Bíblia és donar-nos millors perspectives per conèixer Déu i per comprendre Jesucrist. 

Un exemple perquè els escolans ho entengueu és que tenim moltes persones a la història que són com microscopis o telescopis, és a dir, instruments que ens ajuden a veure amb molt més detall una realitat o a veure allò que per estat tan lluny no veuríem o ens costaria veure. Aquests instruments ens donen perspectives. A Déu ningú no l’ha vist mai, però per Jesucrist, primer de tot, i per Ell amb la Mare de Déu i amb tots els sants i profetes, tenim aquests instruments que sí que ens permeten veure, conèixer i estimar Déu. 

Centrant-nos només en  la primera lectura de la missa d’avui, trobem l’òptica del profeta Miquees, una visió prèvia al Messies, que reconeixem en Jesús de Natzaret, en la qual  ens diu que aquest que ha de venir serà el qui portarà la unitat i la pau. La unitat perquè ens deia el profeta que aquest Messies farà tornar tothom a casa.

Com a cristians voldríem ser testimonis d’unitat i de pau. Són dues insígnies messiàniques, aplicades al Crist, que estimem especialment els monjos benedictins. 

La unitat perquè les nostres comunitats voldrien ser signes d’una església que acull els fills i les filles de Déu com una sola família. Aquí a Montserrat la presència de la Mare de Déu, ens dona una referència més forta a aquests vincles fraternals i familiars que voldríem tenir entre nosaltres i amb tothom. Una unitat que volem viure en comunitat, una família que avui es fa una mica més gran amb la professió solemne, això és el compromís definitiu a viure com a monjo en aquest monestir de Montserrat, del nostre germà Frederic. Déu beneeix aquest bon desig d’unitat que acompanyem cantant el salm, “que bo i agradable viure tots junts els germans”. 

Déu fa de la nostra comunitat un signe d’una unitat més gran, la de l’Església, que al seu temps vol simbolitzar la de tota la humanitat. En un món tant dividit, amb tantes guerres, violències, explotacions, tant de mal que goso dir que té l’origen en una mirada individualista, protectora sempre d’allò que és meu, ens cal recordar que tots els éssers humans estem cridats a ser un en Jesucrist. El signe generós i senzill d’aquest matí, d’optar per una vida en comú segons la crida de Jesucrist, és una esperança per a tots els qui creiem en Déu i en  les possibilitats de les persones humanes. 

També la pau és estimada als monestirs. Sant Benet a la seva Regla la posa com un dels béns que el monjo ha de buscar i aconseguir. La pau que desitgem a tots els qui entren al nostre santuari, en el monument dit precisament Pax Vobis, a la carretera abans del revolt dels Apòstols. Una pau que ha de començar en una reconciliació dins nostre, escoltant què ens demana la veu de Déu i procurant ser-hi dòcils. 

Unitat i pau són maneres de viure Jesucrist. Ho són pels cristians i ho són pels monjos. Seguint l’exemple de Santa Maria, vivint així, reflectim la llum de Crist i ens tornem també nosaltres perspectives del Crist. I allò més increïble és que cadascú és una perspectiva necessària, única i insubstituïble en la família cristiana. 

La teva donació a Déu avui, Frederic, et porta a fer-te servidor com Maria. Ella, essent qui era, no va dubtar a reconèixer-se petita davant la grandesa de Déu. Imitem aquesta humilitat que és la millor virtut,  imprescindible per a ser deixebles en aquesta escola que és el monestir i sota el mestratge de la Regla de Sant Benet.  Cap paraula meva podria igualar les que resarem en la pregària de consagració. Escolteu-les bé. Hi és tot.

Els escolans sabeu bé que des de fa un any el germà Frederic és el sotsprefecte de l’Escolania. Per tant el lloc principal, no l’únic, on en nom de la comunitat li he demanat que es faci servidor de Jesucrist. M’agrada dir-vos això i que ho entengueu. La vocació del Frederic, com la de tots nosaltres no és ser mestre o educador, és ser monjos. Tot allò que fem per vosaltres, molt especialment els monjos que són a l’Escolania, ho fem per amor a Jesucrist, a Montserrat i també a l’Escolania que és una part de Montserrat. 

El monestir demana a aquests germans que busquin aquesta pau i aquesta unitat entre vosaltres! És un repte important, no? Poseu-ho una mica fàcil! Déu també vol de vosaltres que visqueu units i en pau, i cantar junts cada dia a la Mare de Déu, la Reina de la pau, és una molt bona escola. Quan canteu sempre esteu units i en pau. Apliqueu-ho a la vida! 

En la unitat, en la pau, en el servei, Jesucrist et crida a comprometre’t. A consagrar-te, que és retirar-te per descobrir qui ets i poder-ho oferir als altres. La consagració a l’amor, a la vida i a la veritat són una manera de vincular-se més profundament a la humanitat. En un procés que no avcaba avui sinó que és com un cercle que va començar quan vas decidir emprendre aquest camí i que s’anirà repetint fins al final.

Només Ell, Jesucrist, és capaç de demanar això i de portar-ho a plenitud, Ell dona la llum i la gràcia perquè amb tot allò que ets i tens, siguis sempre una perspectiva, un punt de vista des d’on se’l vegi a Ell. 

I nosaltres no podem fer res més que donar-li gràcies per tot això  

Abadia de MontserratEl Naixement de la Mare de Déu i professió del G. Frederic Fosalba (8 setembre 2023)

Diumenge XXII de durant l’any (3 de setembre de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (3 de setembre de 2023)

Jeremies 20:7-9 / Romans 12:1-2 / Mateu 16:21-27

 

He escollit tres frases, una de cada lectura, per centrar la nostra atenció en aquest moment de l’eucaristia dominical en la qual el P. Abat Manel celebra les noces d’argent de professió i renova el seu compromís monàstic. Es tracta, benvolguts germans i germanes, de tres frases que mútuament es potencien a nivell espiritual i que són bàsiques en la nostra vivència cristiana i monàstica.

La primera frase és de l’evangeli. Després d’anunciar que ha de sofrir passió, ha de ser mort i que ressuscitarà, Jesús diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix que prengui la seva creu i m’acompanyi. Són paraules exigents, que ens costen d’admetre, tal com a Pere li costà d’admetre que la missió de Jesús passés pel sofriment. L’apòstol l’acabava de reconèixer com a Messies, però tenia un concepte massa humà de la missió messiànica. I per això s’escandalitzà d1e les paraules de Jesús que parlaven de sofriment i de mort i es posà a renyar-lo. El Senyor, tanmateix, el va fer callar immediatament perquè Pere no pensava segons el pla establert per Déu, sinó d’una manera massa humana.

Jesús ens ensenya que els seus deixebles hem de fer un camí semblant al d’ell: seguir-lo amb la pròpia creu, cadascú amb la que li porta la vida. Dit d’una altra manera. El deixeble de Jesús ha de morir a les ambicions i als egoismes que se li presenten, i que són propis d’una mentalitat no evangèlica. I ha de gastar la vida en favor dels altres. Jesús ens proposa, doncs, una nova forma d’existència: una vida tota donada a Déu i als altres, segons el nou ordre de valors de l’Evangeli. Qui ho viu estimant troba que l’amor engendra vida, que el sofriment esdevé fecund, que l’obediència a la paraula de Jesús allibera, que gastar i perdre la vida a favor dels altres esdevé un guany, perquè la mort no és la darrera paraula. La mort desemboca en la resurrecció. Qui perdi la vida d’aquesta manera per amor a Jesucrist, trobarà la felicitat veritable i quan el Senyor torni gloriós rebrà la recompensa de viure per sempre amb ell.

La segona frase que he escollit és de la segona lectura, de la carta de sant Pau als cristians de Roma. Els diu: us demano, per l’amor entranyable que Déu ens té, que li oferiu tot el que sou com una víctima viva, santa i agradable. Donar la vida a Déu i als altres tal com ens demana Jesús a l’evangeli d’avui, és un culte agradable a Déu. Li oferim per correspondre, des de la nostra poquesa, a l’amor entranyable que ell ens té. Perquè prendre la nostra creu i fer-nos seguidors, deixebles, de Jesucrist és per correspondre a l’amor amb què som estimats. Per tal de correspondre-hi no ens hem d’emmotllar al món present, diu sant Pau. Els nostres criteris, la nostra manera de fer i de viure no han de ser segons les pautes egoistes que solen imperar en la societat, sinó que hem de discernir quina és la voluntat de Déu en el concret de la nostra vida per tal d’estimar més, de servir més, de donar-nos més. Així la vida cristiana esdevé un culte existencial ofert a Déu, una litúrgia viva, segons el model que trobem en Jesucrist oferint tota la seva vida al Pare.

I la tercera frase escollida prové de la primera lectura, del profeta Jeremies: M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir, deia. El profeta es lamentava amargament perquè la gent es reia d’ell i l’escarnia quan anunciava la paraula de Déu i cridava a la conversió davant les infidelitats del poble. Estava desolat i experimentava que no podia continuar la missió que Déu li ha confiat. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més, deia al final de la lectura. Però, malgrat això, sentia en el seu cor un foc que cremava, que no li permetia de deixar la seva missió. Experimentava que el Déu que l’havia seduït i pel qual volgudament s’havia deixat seduir, era més fort; no el podia defugir, havia de deixar que Déu tingués la darrera paraula, que és sempre una paraula de compassió i de salvació.

M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir Aquesta és la raó fonamental que tenim els cristians, i els monjos, per donar-nos a Déu i al seu Fill Jesucrist. L’única raó per procurar viure seguint el Crist amb la nostra creu, de vegades amb fatiga o trobant la incomprensió de la gent. L’única raó per donar la pròpia vida és que Déu per Jesucrist ens ha seduït. És a dir, ens ha atret, ens ha captivat i s’ha guanyat la nostra confiança. I, per això, amb tota llibertat ens hem lliurat a ell perquè només ell té paraules de vida eterna (Jo 6, 68). Deixem, doncs, que l’amor del Senyor ens atregui més per acollir generosament la nostra creu, per viure amb abnegació l’ofrena espiritual de la nostra vida en servei dels altres

Avui, com he dit al començament, donem gràcies  pels dons que Déu ha fet al llarg dels vint-i-cinc anys de vida monàstica del nostre P. Abat Manel, en el moment en el qual es disposa a renovar els compromisos de la seva professió. Aleshores, el 1998, van ser tres novicis a professar: el P. Abat Manel, el P. Joan Carles Elvira  (que el Senyor cridà cap a ell prematurament fa sis anys) i el P. Josep Antoni Martínez (actualment monjo del monestir germà de Santo Domingo de Silos i que avui es troba entre nosaltres). Ser monjo comporta prendre cada dia amb abnegació la pròpia creu i seguir Jesucrist en el servei dels germans. Sant Benet ho diu amb unes altres paraules. Parla de participar “dels sofriments del Crist amb la paciència” a fi de merèixer “de compartir també el seu Regne” (cf. RB Pròleg, 50) i això perquè el monjo ha de procurar no anteposar res absolutament al Crist (cf. RB 5, 72, 11), pel qual se sent seduït.

Estimat P. Abat Manel: la fidelitat al teu compromís monàstic d’ara fa vint-i-cinc anys, t’ha portat, per designi de Déu i l’elecció de la comunitat, a assumir el servei abacial al nostre monestir. I, per tant, a viure un plus d’abnegació i un plus d’unió amb el Crist. Perquè el servei abacial, que sant Benet descriu com a imitació del del Bon Pastor (cf. RB 2, 8; 27, 8), és “officium amoris”, per dir-ho amb paraules sant Agustí (cf. In Io. Ev. Tract., 123, 5). És una tasca d’amor que implica dinamisme i exigència personal, sol·licitud i misericòrdia envers els germans I, per això, demana una major intimitat amb Jesucrist, aquell que et va seduir des de la teva joventut i per qui et vas deixar seduir. I del qual vols escoltar cada dia la seva veu, tal com diu el teu lema abacial (cf. Ps 94, 7).

Avui, doncs, donem gràcies amb tu per la teva vocació monàstica, per la teva fidelitat. I encara més donem gràcies per la fidelitat que Déu t’ha tingut en aquests vint-i-cinc anys de vida monàstica i ja abans des del baptisme. Donem gràcies, també, pel teu servei abacial iniciat fa un parell d’anys. I sobretot avui, d’una manera particular, preguem per tu. 

Que el Senyor amb la força de l’Esperit Sant, i per les pregàries de Santa Maria, Mare de monjos i Senyora de Montserrat, continuï duent a bon terme l’obra que va començar en tu amb la professió, que et continuï sostenint en el teu camí monàstic i en el teu ministeri abacial, amb la responsabilitat comunitària, eclesial i social que comporta a Montserrat. Que et faci el do d’experimentar cada dia més “la inefable dolcesa de l’amor” (RB Pròleg, 49) en el seguiment joiós del Crist.

Abadia de MontserratDiumenge XXII de durant l’any (3 de setembre de 2023)

Diumenge XXI de durant l’any (27 d’agost de 2023)

Homilia del P. Anton Gordillo, monjo de Montserrat (27 d’agost de 2023)

Isaïes 22:19-23 / Romans 11:3-36 / Mateu 16:13-20

 

Benvolguts germans i germanes:

La primera lectura d’Isaïes i l’evangeli d’avui ens parlen de claus, símbol de poder: a Eljaquim li eren donades les claus del palau de David, i a Simó-Pere les claus del Regne del Cel. Pensem que això va estar escrit en una època que no era gens fàcil de fer còpies de les claus, no hi havia ni passwords ni claus biomètriques. Així, el posseïdor de la clau podia deixar les portes ben tancades o bé estar segur de quedaven obertes, sense por de cap hacker. Aquest fet de donar les claus, de donar a una persona aquest símbol de poder, ens està parlant de la confiança que mostra el que dóna aquesta clau. Ens parla de la confiança que Jesús té en Simó-Pere, en les seves capacitats perquè es capaç de veure que Jesús “és el Messies, el Fill de Déu viu” (Mateu 16:16)). 

Confiança. Confiança de Déu que, si bé la dóna de forma eminent a Simó-Pere, d’alguna manera, també s’estén a la resta dels cristians i cristianes perquè pel baptisme, tots i totes hem estat consagrats i hem estat cridats a ser sacerdots, reis i profetes. És a dir, que tots els laics i laiques participen del sacerdoci del Crist, en la seva missió profètica i reial (1); són un “llinatge escollit, una nació santa, un poble adquirit per anunciar les meravelles d’Aquell qui el ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable” (1 Pere 2:9). “Els batejats, en efecte, per la regeneració i la unció de l’Esperit Sant, són consagrats a ser una habitació espiritual i un sacerdoci sant” (2). 

Fa unes setmanes, el Cardenal Cristóbal López, Arquebisbe de Rabat, em va enviar una homilia seva  d’ordenació de cinc preveres i diaques, i en ella deia: No manquen sacerdots; el que manca és que tot cristià sàpiga i prengui consciència de que ell és sacerdot (també les dones). (…) Manquen sacerdots que despertin el sacerdoci dels altres i els animin i ensenyin a viure’l i exercir-ho. El sacerdoci ministerial ha d’estar al servei del sacerdoci comú dels fidels. L’ordenació de cinc (preveres i diaques) ha de servir per despertar el sacerdoci de 500, de 5.000 o de 50.000 ” (3). 

Germans i germanes, pel cristià i per la cristiana, el viure el sacerdoci comú ha de ser oferir-nos nosaltres mateixos com a ofrena a Déu, com diu sant Pau a la Carta als Romans: oferir-vos vosaltres mateixos com a víctima viva, santa i agradable a Déu, aquest ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que es bo, agradable a ell i perfecte” (Romans 12:1-2).

En aquest sentit, l’altra dia preguntava a una noia què em digués que és això de viure el sacerdoci comú, i aquesta va ser la seva resposta: el sacerdoci comú és Ser bona persona. Agradar a Déu intentant ser amables amb tothom. Que la nostra forma de ser i d’actuar mostri d’una manera transparent l’Amor de Déu. Que després de fer un favor a algú no es quedin amb la nostra persona sinó pensant: ¡que bo és Déu!. Perdonant i sent misericordiosos. Deixant-nos acompanyar perquè som fràgils com tothom…”.

No oblideu, germans i germanes, que nosaltres cristians, comptem també amb la confiança de Déu; i que confia en nosaltres perquè ens estima. I nosaltres hem d’estar oberts a Déu a perquè pugui fer-nos ser conscients, com un nou Simó-Pere, de que Jesús “és el Messies, el Fill del Déu viu” (Mateu 16:16). Déu confia en nosaltres, homes i dones del segle XXI: confia, ens estima, tant que ens ha fet fills i filles seus i ha donat la vida del seu Fill primogènit per nosaltres. I aquesta confiança demana una resposta de nosaltres: demana que nosaltres també confiem en Déu, que nosaltres siguem conscients de la nostra responsabilitat per a viure el sacerdoci comú, per poder correspondre el seu Amor amb el nostre amor: Estimar a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a un mateix (cf. Mateu 22:36-40). Déu vol ser correspost en la seva estimació envers la humanitat, i això demana que aquest amor s’expressi en fets i no només en paraules boniques: fets d’amor envers Déu i envers el proïsme. A això hem estat cridats pel baptisme: com a fills de Déu que som, tenim el deure de ser testimonis davant els homes i dones del nostre temps de la fe que hem rebut de Déu per mitjà de l’Església (4). Confiança i responsabilitat.

Germans i germanes, malgrat la nostra petitesa, malgrat les nostres febleses, malgrat les nostres incoherències, podem fer-nos nostra l’oració col·lecta amb que pregàvem just abans de les lectures d’avui: perquè Déu ens concedeixi, a nosaltres cristians i cristianes, que estimem allò que Déu ens mana i desitgem allò que ens promet, perquè enmig de les coses inestables i les incerteses del món present, els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable (5), es a dir: que confiem i estimem Jesucrist, i que aquesta estimació traspuï responsablement en obres d’amor envers tota la humanitat.  

Que així sigui.

 

Referències:
(1) Cf. Catecisme de l’Església Catòica n. 1268
(2) Concili Vaticà II. contitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, n. 10. Roma, 21 de novembre de 1964
(3) Card. Cristóbal López, Arquebisbe de Rabat. Homilia del 10 de juny de 2023 amb motiu de l’ordenació de 5 sacerdots i diaques salesians a Atocha, Madrid.
(4) Concili Vaticà II. contitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, n. 11. Roma, 21 de novembre de 1964
(5) Cf. Oració col·lecta del Diumenge XXI de durant l’any, Cicle A.

Abadia de MontserratDiumenge XXI de durant l’any (27 d’agost de 2023)

Diumenge XX de durant l’any (20 d’agost de 2023)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (20 d’agost de 2023)

Isaïes 56:1.6-7 / Romans 11:13-15.29-32 / Mateu 15:21-28

 

Estimats germans i germanes en la fe:

De tant en tant, com a cristians que formem part de l’Església, ens pot ajudar parlar de quelcom que potser no sempre tenim prou present en la nostra vida: la il·lusió. Aquesta «il·lusió», però, és una paraula complexa. Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, té una dimensió negativa i una altra de positiva. 

Des del primer punt de vista, la il·lusió és un «error dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença», un «engany degut a la falsa aparença» o una «esperança sense fonament real». La il·lusió esdevé, doncs, una cosa pejorativa. És quelcom que estem convençuts que existeix però que no és real. És com un miratge, una il·lusió òptica, una pura aparença.

Però per altra banda, la il·lusió també té un sentit positiu. El mateix diccionari la defineix com a «engrescament que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’una cosa». Des d’aquest punt de vista, la il·lusió és allò que ens mou i ens motiva a tirar endavant un projecte fins a portar-lo a la seva realització. Valors com el treball o la disciplina queden buits de sentit si al darrere no hi ha la il·lusió per quelcom que volem fer o volem aconseguir. La il·lusió és una gran força que ha mogut sempre el món, des dels navegants que se n’anaven a descobrir regions extremes de l’Àrtic fins als homes i dones que han volgut formar una família.

Aquests dos sentits de la il·lusió, ens ensenyen aquí ja una primera cosa. Com sabem que la nostra creença en el Déu de Jesucrist no és una il·lusió? És a dir, com sabem que no és una aparença sense fonament real? És evident que no tenim proves científiques de Déu però tenim quelcom encara més important: la fe. Amb els ulls de la fe som capaços de fer el gran salt de la nostra vida. És un salt entre un déu que és pura il·lusió, mancat de tota esperança, a un Déu que també és també il·lusió, però aquesta vegada una il·lusió fonamentada en la ferma esperança de Crist.

És en aquesta segona il·lusió en què ens hem de centrar, aquella que ens engresca amb l’esperança d’un Déu viu i veritable, que ha enviat el seu fill únic Jesucrist per a la nostra salvació i la de tot el món. La il·lusió, si bé no és una paraula que aparegui de manera fonamental en la Sagrada Escriptura, és quelcom que la impregna de dalt a baix. Pensem, per exemple, en la crida dels apòstols per part de Jesús. «Veniu i seguiu-me», els diu el Senyor. I els deixebles, abandonant tot el que tenien, anaren darrere del Crist fins a les últimes conseqüències. Què és això sinó il·lusió per la vocació rebuda? Perquè, com diu la lectura de la carta als Romans que hem sentit avui: «Quan Déu concedeix a algú els seus favors i els crida, no es fa mai enrere». O pensem també amb la il·lusió de la Verge Maria que li fa cridar: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra el Déu que em salva, perquè el totpoderós ha mirat la petitesa de la seva serventa».

I nosaltres, vivim amb il·lusió la nostra fe? És per a nosaltres la fe quelcom que ens engresca per l’esperança que tenim en Crist? Igual que succeí amb els apòstols, viure la fe amb il·lusió ha de provenir de fer experiència de l’encontre amb el Crist Ressuscitat. Com sant Pau camí de Damasc, també Jesús ve a l’encontre de cadascun de nosaltres i ens crida pel nostre nom. Com amb els deixebles d’Emmaús, també el Senyor camina al nostre costat i comparteix amb nosaltres les nostres alegries i les nostres sofrences. No tinguem por de deixar-nos tocar per Crist.

És cert que la societat actual no acompanya, però hi ha hagut algun moment històric en què la societat acompanyés? De vegades ens pot desil·lusionar que a l’Església hi ha poques vocacions o poca gent jove. Però si mirem la darrera Jornada Mundial de la Joventut que es va fer a Lisboa, veurem que no sempre és així. Evidentment que l’Església actual té dificultats, com n’ha tingut sempre. Però al llarg de 2000 anys l’Església sempre s’ha sabut adaptar a cada moment històric per continuar essent sempre portadora d’amor i d’esperança enmig del món. Ara, estiguem-ne segurs, també ho farà.

També és veritat que allò que prediquem com a cristians no està de moda. Però, quan ho ha estat de moda? Els corrents de pensament i les tendències socials sembla que van en direcció totalment contrària a allò que nosaltres creiem i defensem. Però no tinguem por d’anar contracorrent! Tinguem també il·lusió per anar contracorrent portant la Bona Nova de Crist! Si ho fem així cada vegada serem més els qui caminarem de nou cap al Senyor.

La il·lusió en aquest món, però, ha de tenir el seu fonament en la il·lusió en el món diví. Al segle V de la nostre era, hi va haver una forta polèmica entre l’ínclit Nestori, el patriarca de Constantinoble, i sant Ciril, patriarca d’Alexandria. El primer defensava tant la humanitat de Crist, que arribava al límit de gairebé oblidar-se de la seva divinitat. Per altra banda, els deixebles de Ciril, i no pas ell mateix, defensaren tant la divinitat de Crist que gairebé s’oblidaren de la seva humanitat. La polèmica acabà per diluir-se al Concili de Calcedònia del 451, que afirmà que Crist és alhora plenament home i plenament Déu.

L’Església, vertader cos de Crist, és també divina i humana alhora. I correm també el mateix risc que en la polèmica entre Ciril i Nestori. És a dir, podem accentuar tant la seva divinitat que ens oblidem de la seva humanitat o bé podem accentuar tant la seva humanitat que ens oblidem de la seva divinitat. En el primer cas, si ens oblidem de la humanitat de l’Església, ens quedem tancats a les sagristies i ens oblidem dels problemes i sofriments dels homes i dones del nostre temps. En el segon cas, si ens oblidem de la seva divinitat, perdem el sentit transcendent d’on ens ve la fe, l’esperança i la caritat.

La història de l’Església ha pendulat sempre entre aquests dos pols. Potser ara estem en una podríem anomenar «neonestorià», és a dir que cal tornar a trobar l’equilibri entre la necessària humanitat però també la necessària divinitat. Malgrat tots els defectes humans de l’Església, malgrat que està formada per homes i dones pecadors, malgrat tot això, l’Església, com a comunitat de creients continuarà fent present sempre l’Esperit del Ressuscitat en el nostre món.

Cert que hi ha la fidelitat humana però aquesta només és un reflex d’aquell que és la fidelitat divina, el Déu de Jesucrist. És cert que hi ha una misericòrdia humana però aquesta només és un reflex d’aquell que és la fidelitat divina. És cert que hi ha l’amor humà però aquest és un reflex d’aquell que és l’Amor absolut. Si només fonamentem la nostra esperança les coses terrenals, Déu es converteix en una mera il·lusió, un miratge. Per contra, si fonamentem també la nostra esperança sobre les coses divines, Déu és converteix en la font de la nostra il·lusió com a cristians.

Aquesta comunió entre humanitat i divinitat de l’Església en manifesta sobretot en el misteri sagrat. En un món basat en la ciència com ho és el nostre, es fa difícil comprendre que existeixi el misteri. I no només que existeixi, sinó que tingui un paper central en la nostra vida. En efecte, tots volem veure, volem sentir, volem entendre. Però de vegades és més important allò que no es veu que no pas allò que es veu, allò que no se sent que no pas allò que se sent, allò que no s’entén que no pas allò que s’entén. La grandesa de Déu de vegades només es pot manifestar d’aquesta manera: en l’obscuritat, en el silenci. No tinguem por de no veure, de no sentir, de no entendre-ho tot. Arrelem la nostra il·lusió en aquest misteri de l’amor de Déu i viurem la nostra vida cristiana amb goig i esperança.

Visquem sempre la nostra fe amb il·lusió, aquella il·lusió que ens porta a ser compromesos amb el nostre món i, a la vegada, adoradors del misteri de Déu.

Com deia el filòsof cristià Blaise Pascal: «Les il·lusions de l’home són com les ales de l’ocell: això és el que el sosté».

 

 

Abadia de MontserratDiumenge XX de durant l’any (20 d’agost de 2023)

L’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (15 d’agost de 2023)

Apocalipsi 11:19a; 12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-27a / Lluc 1:39-56

 

“Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa». (Ap 11, 10,a-b)”

Aquest darrer verset de la primera lectura, ens col·loca estimats germans i germanes, en la dinàmica d’avui, d’aquesta solemnitat, d’aquesta Pasqua de Maria, que celebrem amb joia, i amb una veu que no crida, si no que canta la victòria de Déu, que ha magnificat la petitesa de la seva serventa, l’ha feta gran, l’ha posada al costat de Jesucrist que regna per sempre, en una hora que és el moment de Déu. 

Diria que avui hem volgut imitar aquesta lloança que descriu el llibre de l’Apocalipsi que ens vol fer arribar l’ambient del cel. Sí, encara que ens sembli estrany, inabastable, el llibre de l’Apocalipsi vol precisament transmetre’ns alguna cosa del més enllà, per això es diu Llibre de la Revelació.

Un ambient, on segons uns fragments del mateix llibre, no hi falten les trompetes per anunciar que estem davant de Déu: “Després vaig veure que els set àngels que estan drets davant de Déu rebien set trompetes i Aleshores els set àngels que tenien les set trompetes van preparar-se per a tocar, (Ap 8, 2.6)” 

No en tenim set i no tot són trompetes, però la intenció és aquesta: que en aquests moment tots lloem Déu amb la música. No som a Babilònia, on segons el mateix llibre de l’Apocalipsi, no sonaran les trompetes, sinó que som en intenció a la Jerusalem del Cel, per això aquesta celebració és solemne, i en ella hi ha vessada el talent, el gust i l’esforç, perquè els homes i les dones intentem amb el nostre treball apropar-nos a Déu també en la pregària i la musica hi té sempre un gran paper. Estimats cantaires i músics que avui ens acompanyeu en aquest dia, i tots, fem real allò que canta l’himne d’aquest dia: 

Del cel Reina se us corona. 
I a l’honor que Déu us dona 
Ajuntem els nostres cants

Però qui és aquesta Reina, aquesta que veiem fins en quatre indrets de la nostra basílica assumpta la cel o coronada?  

És Maria de Natzaret, la Mare de Déu que ha arribat a la glòria del Cel, perquè va posar la seva humanitat al servei del Regne. Per això no és una figura inabastable, sinó un model i un exemple per a tots.

Com podem respondre avui nosaltres a Déu? Ens ho ensenyen les lectures que hem escoltat. Sorprèn si pensem en el moment històric i cultural, el paper que prenen les dones a l’evangeli. El d’avui n’es un bon exemple perquè ens  permet acostar-nos a la fe de dues dones, sí de dues dones fonamentals en la història cristiana: Naturalment Maria, la Mare de Déu i Elisabet la mare de Joan Baptista. Què ens ensenyen?

Elisabet ens ensenya en primer lloc la confiança. Déu pot canviar les situacions més complicades, quasi les impossibles. 

Ens ensenya l’acolliment, per això aquest evangeli és tant important en els santuaris marians i molt especialment aquí a Montserrat on el llegim moltes vegades durant l’any. Elisabet ens ensenya que és important acollir i que és important deixar-se ajudar: Quantes vegades no reconeixem per orgull, per allò que en diem “no molestar”, que necessitem ajuda!

I que ens ensenya Maria, la Mare de Déu?

L’esperit pelegrí. L’Evangeli de la visitació és el relat de la Mare de Déu pelegrina que és acollida des del principi fins al final, ja que es quedà tres mesos amb Elisabet. En el seu cas un pelegrinatge totalment gratuït! A on havia de pelegrinar la Mare del Senyor? La mare de Jesucrist? La que portava Déu a les entranyes? Ella dona exemple de servei i pelegrina. Potser perquè aquest fill que porta a dintre li és una exigència envers els més necessitats. Ella va a trobar una dona força anciana, que ha quedat embarassada. Alegria i trasbals per la situació totalment inesperada. 

Santa Maria ens ensenya a acceptar allò que som humilment. La seva resposta al “Feliç tu que has cregut” d’Elisabet no és dir: No, no…si jo no crec tant! O Què dius! Aquest nen és normal! La seva resposta és girar-se a Déu, al seu Déu d’Israel, i reconèixer que tot ve d’Ell. Ell és qui obra, Ell és qui ho fa tot. Un Déu preocupat per la felicitat dels seus fills. Un Déu molt concret que omple de béns els pobres i exalça els humils.

Santa Elisabet i Maria, la Mare de Déu, també ens ensenyen la sensibilitat espiritual. Intentaré explicar-ho amb un símil musical: Cal estar afinat. Quan estem afinats entenem la música, entenem la distància entre els sons, en captem la bellesa. Podem parlar d’una mena d’afinació interior que ens permet captar la justesa de la realitat. 

Qui, que no estigués afinat, entonat, en línia amb l’Esperit Sant podria captar que amb aquella cosina joveneta arribava el Crist, com ho va fer Elisabet? Qui, si no Déu mateix present en les seves entranyes pot inspirar una resposta com el Magnificat que canta la Mare de Déu? 

La primera sensibilitat espiritual és la que ens permet connectar amb nosaltres mateixos. No sé si mai l’evangeli d’avui ha comentat les actituds d’Elisabet i de Santa Maria com l’actitud de la dona que interpreta allò que li diuen les seves entranyes, allò que representen els fills que hi porten. Les que sou mares segurament ens podríeu ensenyar moltes coses d’aquesta capacitat d’empatia amb nosaltres mateixos. 

La sensibilitat de les dues cosines va més enllà, és capaç de veure i de captar la presència de Déu. Elisabet la capta en la persona de Maria i per això li diu: “Déu te guard plena de gràcia el Senyor és amb tu!” I també li fa el millor elogi: “Feliç tu que has cregut!” I també capta que Déu es fa present en l’esdeveniment: “es complirà tot allò que el Senyor t’ha fet saber”. 

I Santa Maria té una comprensió més còsmica, més global i per això recapitula la història de Déu en ella i no s’oblida dels qui pateixen, dels pobres, dels destituïts, dels humils. El Magnificat uneix el cel i la terra. Costa pensar si els moments que vivim són més complicats que els de fa uns anys. Sí que és veritat que la nostra fe ens convida a tenir sempre presents tots aquells que el cant de la Mare de Déu identifica com a petits i a tenir-los pels preferits de Déu. Aquesta és l’exigència de la nostra fe. La promesa d’assolir el Regne de Déu, seguint l’exemple de Maria, no ens dispensa de la solidaritat amb el món en el qual vivim. Al revés ens hi obliga. Cadascú des d’on és i des d’on pugui. Intentant cadascú unir en la seva vida el cel i la terra, això és la lloança a Déu amb l’exigència d’amor de l’Evangeli, que és allò que ens ha portat Jesucrist, davant del qual saltava ja el qui naixeria com a Joan, el Baptista.  

Sí, germans i germanes estimats, Déu hi és  i les coses es van esdevenint per la seva capacitat d’acomplir-les. La fe ens demana i ens ajuda a desenvolupar aquesta sensibilitat per les coses de Déu arrelada en el nostre interior. Gaudim del “cel” d’avui però no oblidem de tornar sempre a la terra.

I se’n tornà a casa seva. Sembla estimats germans i germanes, que Santa Maria, la  Mare de Déu, quan ja ha acabat la feina se’n torna a casa, desapareix. Ens ho explica l’evangeli d’avui de la visitació. Després d’haver visitat Elisabet i d’haver-la ajudat tot el que calia, se’n va. Se’n torna a casa seva. La primera lectura ens deia que Déu li ha preparat un lloc en el desert. De fet aquest lloc és la seu costat, amb el seu Fill Jesucrist, el Pare i l’Esperit Sant. Desde la glòria de Déu sempre la trobarem en aquests llocs com són els santuaris, que ella omple amb la seva presència i en tots els altres indrets on es fa present: en les capelles, en les ermites, en les confraries, com la nostra de la Mare de Déu de Montserrat que celebra els seus  800 anys.  

Demanem-li doncs que en el nostre retorn a “casa”, en el nostre retorn a Déu, sigui la nostra ajuda i la nostra intercessora, com canta el final de l’estrofa de l’himne d’avui que he citat abans: 

Sigueu sempre, Verge pia,
Dolç conhort i nostra guia
Fins a veure-us triomfants

Abadia de MontserratL’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2023)

Diumenge XIX de durant l’any (13 d’agost de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (13 d’agost de 2023)

1 Reis 19:9a.11-13a / Romans 9:1-5 / Mateu 14:22-23

 

La lectura d’aquest evangeli, germans i germanes estimats, em suggereix un tríptic. Tres escenes ofertes a la contemplació i a la meditació dels qui participem en la celebració eucarística d’aquest diumenge.

La primera escena és la de Jesús tot sol a la muntanya pregant de nit. Acabava de guarir molts malalts i de multiplicar els pans per donar menjar als qui s’havien aplegat per escoltar-lo. Els deixebles i la gent estaven entusiasmats del que havia fet. En canvi, Jesús cerca un temps d’estar sol. Els evangelis ens mostren com, després de l’activitat evangelitzadora i guaridora, busca estones d’intimitat amb el Pare. Normalment en solitud i a la nit. És una pregària filial, plena d’amor, confiada, agraïda, que disposa la seva voluntat humana a l’obediència lliure a la voluntat amorosa del Pare. I en aquesta pregària, Jesús hi porta tota la humanitat, intercedeix a favor de tots, passats, presents i futurs. Amb això ens ensenya que nosaltres també hem de pregar confiadament segons el model del parenostre que ell ens va ensenyar.

La segona escena del tríptic que em suggereix l’evangeli d’avui, és la de la tempesta. Els Senyor, diu l’evangelista, havia obligat els deixebles a pujar a la barca i a marxar sols enmig de la fosca, com si volgués provocar una situació que fos alliçonadora per a ells i per a l’Església de tots els temps. I és amb una finalitat catequètica que l’evangelista sant Mateu descriu l’escena. Mentre seguint el manament de Jesús, els deixebles van amb la barca cap a l’altra riba, troben en mig de la fosca de la nit una tempesta. El vent –com moltes vegades passa al llac de Galilea- bufa fort i els és contrari, s’aixequen les ones i destorben la barca d’avançar. És atacada pel vent i les onades i està en perill. Són lluny de terra. Els deixebles tenen por. I el Senyor és absent. Aquesta barca, amb els deixebles dins, és figura de l’Església en el món, que ha de treballar per avançar cap el Regne del cel i ha de fer front a dificultats, a resistències, a persecucions. L’escena representa, també, tots els descoratjaments, totes les nits interiors personals, totes les incerteses col·lectives, totes les situacions en les quals la fe és posada a prova i Déu sembla que no hi és.

La tercera escena del tríptic és la central. Ja és a prop l’albada, la primera llum del dia, i Jesús camina sobre l’aigua. Tanmateix els deixebles no el reconeixen; es pensen que és una fantasma i encara s’esglaien més. Però, de seguida, Jesús els diu no tingueu por, sóc jo. Aquest fet de caminar sobre l’aigua i les paraules que els diu, tenen tot un rerefons bíblic, que aquí es torna revelació sobre Jesucrist. El llibre dels salms parla ja de com el Senyor es va obrir camí pel mig de la mar i l’oceà es convertí en lloc de pas per les seves petjades invisibles (cf. Ps 76, 20). I, encara, de com el Senyor és més potent que el bramul dels oceans, més potent que les onades del mar (cf. Ps 92, 4). Jesús, doncs, és el Senyor que s’obre camí pel mig de la mar i fa callar el bramul de les onades. I l’afirmació de Jesús sóc jo, és un ressò del nom diví revelat a Moisès en l’esbarzer incandescent del Sinaí. Quan Moisès pregunta a Déu quin és el seu nom, Déu li respon: Jo sóc el que sóc (cf. Ex 3, 14). Amb aquesta expressió, Jesús manifesta als deixebles esglaiats la seva autoritat sobre els elements i els asserena mostrant la seva identitat de Fill de Déu.

Aleshores, Pere,  ardent i impulsiu com sempre, vol anar cap al Senyor i li demana que el faci caminar també a ell sobre l’aigua. Mentre confia en Jesús és capaç de fer-ho malgrat la tempesta del vent i de les ones. Però immediatament dubta i té por, i aleshores comença a enfonsar-se. Però, la mà de Jesús el sosté i li dóna seguretat. La feblesa de Pere es recolza en la força del Senyor. Per l’evangelista, la poca fe de Pere personifica la de tots els qui en un moment o altre de la seva vida dubten, i ensenya que recolzats en Jesucrist, que és més potent que el bramul dels oceans, més potent que les onades del mar, ens podem aixecar en les nostres vacil·lacions de fe mentre fem camí cap a l’altra riba de l’existència. Com en l’escena evangèlica, sembla que Jesús és absent, però en la seva pregària vetllava pels deixebles i en veure la seva situació desesperada els surt a l’encontre amb el seu poder de Fill de Déu. En la pedagogia divina, les nits espirituals, les proves en què ens trobem al llarg de la vida, les vacil·lacions, la confrontació amb la incredulitat imperant en les nostres societats, són ocasions en les quals, si no ens recolzem en nosaltres mateixos, podem enfortir la fe i la confiança en el Senyor ressuscitat.

Després, Jesús i Pere pugen a la barca i s’acaba la tempesta. Com he dit, en el pensament de l’evangelista, la barca simbolitza l’Església que ha de fer front a tantes dificultats per anar endavant. Jesucrist és a la barca i dóna fortalesa a la feblesa de tots els deixebles passats, presents i futurs. Ens dóna fortalesa, també, a nosaltres, per tal que no defallim en els contratemps que ens trobem.

Un cop pujats a la barca, el grup dels deixebles rep el Senyor amb el gest litúrgic de prosternar-se i amb una professió de fe: Realment sou Fill de Déu. Una actitud d’adoració i una professió de fe que han d’amarar la nostra celebració litúrgica. Ell hi és present i ens dóna força per la nostra travessia enmig de les dificultats fins que arribarem al port, a la terra ferma de la vida eterna.

 

Abadia de MontserratDiumenge XIX de durant l’any (13 d’agost de 2023)

Diumenge XVII de durant l’any (30 de juliol de 2023)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (30 de juliol de 2023)

1 Reis 3:5.7-12 / Romans 8:28-30 / Mateu 13:44-52

 

Benvolguts germans i germanes,

Les lectures que hem proclamat en aquest diumenge, ens proposen una reflexió sobre els valors més importants de la vida de les persones. La primera lectura, ens ha parlat de la saviesa pràctica per a la vida, que consisteix en el coneixement de la voluntat de Déu, conforme a la qual ens cal ordenar i organitzar la pròpia existència. Sant Pau, per la seva banda, en la segona lectura, ens ha parlat de l’amor de Déu. A l’evangeli Jesús ens ha proposat com a valor suprem el Regne dels cels a partir de diverses comparacions per fer-nos adonar del valor que té per damunt de tots els altres béns d’aquest món.

Jesús va començar la seva vida pública predicant el Regne del cel i proclamant-ne l’arribada. El Regne no només va ser el tema central de la seva predicació sinó també el punt de referència de la majoria de les paràboles, a més del contingut de les seves accions simbòliques que formaven una part important del seu ministeri.

Però, en què consisteix concretament aquest regnat? En primer lloc cal dir que Jesús mai no va oferir una definició exacta del Regne, ja que en la seva predicació aquesta realitat adquiria diversos matisos de significat. A l’evangeli d’aquest diumenge veiem que se serveix de tres imatges preses de la quotidianitat i adaptades a la realitat dels seus oients per desvetllar-ne el misteri del Regne del cel.

En segon lloc, hem de dir encara, que és un anunci però que alhora és una realitat pels homes i dones de tots els temps com veurem més endavant en aquesta reflexió.

En tercer lloc, i aquí trobem el punt central del contingut i del missatge de l’anunci del Regne dels cels, és que Jesús va viure i va donar la seva vida per causa del Regne. Per tant, quan Jesús parla del Regne de cels no parla de quelcom que li és extern sinó que parla de Déu mateix i de les motivacions profundes de la seva vida i del seu missatge per tal que nosaltres també participen d’aquest Regne. 

Per això, viure l’experiència del Regne dels cels voldrà dir ser introduïts en la intimitat de Déu. Es tracta de viure atents per acollir la invitació personal que ens fa a cadascun de nosaltres per formar part d’aquest regne, no aïlladament sinó solidàriament amb tots els homes. El Regne és sempre un àmbit de gràcia i de salvació. 

Per tant, es tracta d’un regne que no s’imposa per la força, sinó que s’ofereix a homes i dones, dels quals es reclama la responsabilitat per cercar-lo, com el qui troba el tresor o troba la perla fina. Sorgeix però una pregunta ineludible: on és avui aquest tresor? 

Sense cap mena de pretensió per part meva, em sembla que aquest tresor el trobem en dos àmbits que tenim molt a prop nostre, és a dir, el trobem en el camp del quotidià. Així, aquest tresor el trobem en els germans, en la humanitat que porta inscrita en el seu cor el rostre, la imatge de Déu. El trobem en el dia a dia, al costat dels qui fan o fem camí els uns al costat dels altres, bé sigui per raó de vincles familiars, laborals, d’amistat, …

El tresor del Regne, és a dir, Déu, es troba també amagat en el que pateix o plora a l’interior del seu cor, en l’emigrant que està sense saber on anar, en els desheretats de la fortuna, als marginats. Si el Calvari va ser la manifestació més explícita de qui es Jesús, és en el cor de tota mena de sofriment on apareix clarament la presencia de Déu i del seu Regne. 

Com veieu, no ens cal anar massa lluny per trobar el tresor o la perla fina que són Déu mateix viu i operant en el cor de la humanitat i també en el propi cor. El tenim ben a prop, a tocar de la mà. Ens cal però estar atents per tal de no buscar el que no trobarem. 

Es impressionant com sant Mateu ens ha fet adonar que el qui troba el tresor s’omple d’alegria. Per això quan descobrim que Jesús és el veritable tresor de les nostres vides i amb ell ho són els altres, ens adonem que l’Evangeli, el Regne de Déu, no és una càrrega pesada que ens limita sinó que ens convida a ajudar els altres a trobar la seva perla, el seu tresor amagat.

Qui ha descobert Déu així, ha trobat un tresor i és l’única cosa que dóna sentit a la vida i en comparació amb tot això d’aquest món… és tingut en res.

Entrar en el cor de l’Evangeli és com entrar en un riu de joia, de felicitat i de realisme, que ens permet agafar la vida amb les dues mans, i fer-ne una ofrena a Déu i als altres, des del seu inici fins a la seva fi.

 

Abadia de MontserratDiumenge XVII de durant l’any (30 de juliol de 2023)

Diumenge XVI de durant l’any i 800 anys de la Confraria (23 de juliol de 2023)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (23 de juliol de 2023)

Saviesa 12:13.16-19 / Romans 8:26-273 / Mateu 13:24-43

 

Les lectures d’aquest diumenge ens parlen de la paciència de Déu, són un himne a l’amor que el Senyor té a tots els homes i que es manifesta en la història de cada persona sota la forma de paciència i de bondat.

La paràbola del blat i del jull situa el drama de la història humana, que es debat entre el bé i el mal, sota la mirada de Déu, que concedeix a tothom el temps de la vida present com un espai de creixement i, per tant, de conversió a fi que ningú no es quedi fora del goig de la vida per sempre.

El Senyor diu que són del Regne tots aquells que obren el bé; en aquest ventall hi caben tots els colors del món. I afirma sense embuts que són del maligne, siguin del color que siguin, tots els escandalosos i els qui obren el mal. Jesús precisament ha vingut, portant-nos l’evangeli, per aixecar-nos de la captivitat del mal que tan sovint ens tempta i no sempre el sabem vèncer. L’evangeli de Déu té el poder d’arrencar-nos d’aquesta esclavitud, però no és màgia. Jesús ens ha obert un camí. Amb la paràbola del llevat i amb la del gra de mostassa ens encoratja, des del realisme de la petitesa humana, a confiar en la força del bé que hi ha en nosaltres i que porta ja en ell mateix la petjada de Déu.

Blat i jull sempre conviuran en aquest camp que simbolitza la vida present. El perill està en el fet que el blat es torni tòxic com el jull, però l’esperança és que el jull es converteixi en gra saludable. Per això és important que a la virtut del bé hi acompanyi la fermesa de la paciència. Què hagués sigut de sant Pau sense la paciència de Déu? Aquell jove vividor i aventurer d’Assís, hauria arribat a ser el sant Francesc que hem conegut sense la paciència de Déu? A on hagués arribat el despropòsit de la vida d’Ignasi de Loiola sense aquella providencial vetlla de pregària als peus de la nostra Verge Bruna? Aquella nit fou per a ell un nou començament! Déu és pacient. Déu és pacient perquè és just. Coneix com ningú la fragilitat del cor de l’home, perquè l’ha creat, i sap que, si vol ser just amb ell, ha de ser pacient.

Veient el drama del món i la tragèdia que suposa per a tants la injustícia humana, la justícia de Déu a la fi del temps, que ens deia l’evangeli, ens pot semblar injusta, i ho seria si no fos que Jesús no parla de la fi del temps com un final de tot, sinó com el gran començament d’un món nou que no tindrà fi. Un cop més, les paràboles apunten al gran valor etern que té la vida humana. Potser no tenim prou consciència del valor transcendent de la vida, i això ens faci miops i no ens deixi albirar amb esperança la realitat del món futur que comença ja ara.

Déu vol la salvació de tots. Com no l’ha de voler, si per tots ha donat la seva vida en Jesucrist? El seu amor infinit venç la seva justa indignació pels pecats d’escàndol, d’injustícia i de tantes barbaritats com veiem que es cometen i que sempre pesen sobre els més pobres. Déu odia aquestes accions, i estima preferencialment els qui sofreixen, però no deixa d’estimar les persones que obren el mal i les crida a la conversió. Déu no judica i podria fer-ho perfectament; nosaltres, en canvi, condemnem sense saber tot el que hi ha al darrere, i el que hauríem de fer és estar més atents al propi comportament perquè no fos cas que, creient-nos blat fóssim jull, i que així, creient-nos nosaltres bons sense ser-ho, els escandalosos i els dolents es convertissin, fessin el bé i ens passessin al davant al Regne del Cel.

El salm responsorial d’avui té tota la raó: Déu és indulgent i bo; i ho és amb tothom. La nostra justícia arriba a on arriba. Nosaltres som molt gelosos de la nostra llibertat, però Déu també ho és de la seva. I és pacient, no perquè no pugui fer res més, sinó perquè és just, i és just perquè és intel·ligent; l’amor no és obtús; quan ho és, no és amor, és una altra cosa.

La paciència de Déu, en aquest santuari de Montserrat, s’ha valgut sempre de la mediació de la Mare de Déu, i en aquesta “cambra angèlica” així era anomenada pels antics la primitiva església continua suscitant les conversions i les gràcies de les quals són testimoni els nombrosos exvots i llantions oferts pels pelegrins. El monestir, i amb ell la Confraria de la Mare de Déu, continuen unint sentiment de país, devoció i pietat popular, i sentit renovador d’Església, esforçant-se per fer de l’evangeli de Jesús una realitat de vida.

Blat i jull podran estar sembrats al mateix camp, però el petit gra de mostassa que va ser en el seu moment el nostre monestir, que aviat farà 1.000 anys, continua sent aixopluc de tots els qui cerquen un recer per l’esperit. I el llevat que la nostra Moreneta ha amagat amb amor en el cor dels catalans i de tots els pelegrins continuarà fent el seu fet, esperant que, per la misericòrdia de Déu, en el temps present doni fruits primerencs de conversió i de vida, i al temps de la collita pugui oferir a Déu un fruit madur ben generós.

Déu sigui glorificat en la felicitat de totes les seves criatures!

Abadia de MontserratDiumenge XVI de durant l’any i 800 anys de la Confraria (23 de juliol de 2023)

Diumenge XV de durant l’any (16 de juliol de 2023)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (16 de juliol de 2023)

Isaïes 55:10-11 / Romans 8:18-23 / Mateu 13:1-23

 

Isaíes ens afirmava en la primera lectura que “així com la pluja no torna al cel sense fecundar la terra i fer-la germinar, també la Paraula que surt dels llavis de Déu no hi torna sense haver donat fruit”. En l’Evangeli, però,  Jesús matisa aquests efectes.

Jesús, en la paràbola, suposa que Déu sembra generosament, des del començ de l’existència, la seva Paraula per tot el món. Però, cal una condició: que l’home escolti, l’aculli. I amb això, aquí estem topant amb la llibertat de l’home. I ho explica, distingint els diferents terrenys on cau aquesta paraula: 1º  en el camí, on no pot arrelar perquè és terra trepitjada i endurida. Els ocells, – el Maligne -, li arrabassen la llavor. 2º També en cau en terreny rocós, on la terra no hi té profunditat. Aquí s’hi acull la llavor, però, com que no té arrels profundes, l’asseca el sol. Aquests, són els oients que han escoltat joiosament la paraula, però, superficialment, sense massa convicció, i sucumbeixen a les proves i les exigències. 3º La tercera terra acull la llavor, sí, però cau entre cards i espines, i aquestes l’ofeguen. Els oients són els qui defalleixen pels atractius terrenals i les riqueses, que els esclavitzen. La Paraula exigeix llibertat, netedat, bon cor per a ser acollida. I  per això, només i ha la terra mena de terra, bona, ben disposada, que rep de bon grat la llavor, perquè s’ha treballat, s’ha desherbat i netejat de pedres i terrossos,  i  produeix el 30, el 60 i el 100×100.

Jo encara hi afegiria dues menes de terres més, constatant el que avui passa en la nostra societat: a) els terrenys abandonats per falta de pagesos, on només hi creix l’herba i el bosc. Jo diria que aquests son els gnòstics que han escoltat, però com que han sentit altres opinions i no les han resolt,  abandonen la fe, per incomprensible o fabulosa. b) Finalment, hi ha altres terres on avui s’hi han construït urbanitzacions o barris perifèrics. Aquí ja no hi ha ni terra fèrtil, l’urbanisme l’ha ocupada. Els qui poden caracteritzar, religiosament aquesta terra son els ateus que s’han fet plenament sords a la Paraula revelada. (Segons una enquesta son ja el 43%). Aquests diuen tenir raons filosòfiques per viure, tenen arguments racionals per rebatre la fe, qualifiquen de faula inacceptable les veritats revelades. Però, es troben encerclats en un carreró sense sortida. Llegia, fa poc, que un s’expressava afirmant  que el món és fràgil i cal acceptar la fragilitat , perquè res no és segur. Fins l’amor pot fallar. I jo crec, però, que això és equivocat, ja que tenim molts exemples que ho neguen. I també deia que l’únic que ens consola i fa feliç, és l’amistat. Sense fer cap referència a Déu, germans, no hi pot haver sentit a la vida, ni sortida a l’existència, ens trobem en un món que no respon a l’exigència de vida plena. Ni respon a la pregunta:¿què hi fem en aquest mon? ¿per què fer-lo créixer, poblar-lo i dominar-lo? Els homes seríem com les bèsties engabiades. Toparíem contra la paret com en una presó. O bé seríem com comediants, ¿per a quins espectadors?

Això no és l’esperança que ens porta la Paraula del Pare. Crist ens diu que el Pare ens estima perquè creiem en ell, i que el qui guarda la seva paraula, el Pare l’estimarà, i vindrem a fer estada en ell. ¿Quina garantia ens dóna? “Jo he ressuscitat, i tot el qui m’acull a mi, te vida eterna. Jo he vençut el món i m’he assegut a la dreta en el tron de Déu”. I St. Pau ens assegura que “tots els qui hem estat batejats en Crist, som fills de Déu, hereus de Déu, cohereus amb Crist, i ressuscitarem amb ell per a la vida eterna”.

“Aquesta és la Paraula que hem rebut des del principi: nosaltres l’hem vist, l’hem palpada i us assegurem la vida eterna que se’ns ha revelat”. Però no podem deixar morir aquesta Paraula, cal treballar- la diàriament perquè  no sigui ofegada pel soroll del món, enemic de Déu, que vol atreure’ns. Cadascú sap què ha de fer: quedar-se a les fosques o acceptar aquesta llum.

Abadia de MontserratDiumenge XV de durant l’any (16 de juliol de 2023)