Festa de la Transfiguració del Senyor. Professió temporal del G. Frederic Fosalba (6 agost 2020)

Festa de la Transfiguració del Senyor. Professió temporal del G. Frederic Fosalba (6 agost 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (6 agost 2020)

2 Pere 1:16-19 – Mateu 17:1-9

 

Jesús deixa veure als deixebles que l’acompanyaran en el seu abaixament a Getsemaní, la seva filiació divina en l’esclat gloriós de la transfiguració. D’aquesta manera, germans i germanes, els deixebles, dalt d’aquella muntanya alta, experimenten una anticipació de la benaurança futura. Hi senten tanta plenitud que volen allargar aquell moment de felicitat: Senyor, que n’estem de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, diu Pere expressant el sentiment dels altres dos.

I quin cristià no voldria estar amb Jesús, i allargar l’encontre contemplant el seu rostre resplendent, que és transparència de la seva divinitat! Però això no els és donat, als deixebles que l’acompanyen. Aquella experiència durà poc: quan alçaren els ulls, no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol, amb el rostre al qual estaven acostumats, de vegades amarat de suor, de vegades afeixugat pel cansament, i amb els vestits empolsats de cada dia. Allargar aquells moments no va se donat als tres deixebles.

La cara resplendent com el sol i els vestits blancs com la llum manifesten la seva divinitat i signifiquen que Jesús és plenitud, transparència i comunicació de la divinitat, amor sense límits, llum de la humanitat, bonesa infinita, portador de salvació, de guariment, de felicitat. Sabent això, però sense veure res més que la realitat que els envolta i encaminant-se cap a la passió imminent, els deixebles hauran d’aprendre a escoltar la veu de Jesús sense veure la seva glòria, però creient en la seva condició divina i esperant amb fe vacil·lant de poder-ne participar. És el que hem de fer, també, nosaltres. Escoltar la seva paraula, tal com diu la veu del Pare, i recórrer un camí espiritual que, malgrat les dificultats que puguem trobar, per la fe ens uneixi a Jesucrist, el Fill estimat del Pare i l’objecte de les seves complaences. Així la nostra vida podrà anar esdevenint transparència de l’Evangeli. I al terme d’aquest camí, el podrem contemplar gloriós i podrem rebre el do de participar de la seva vida divina.

Els monjos i les monges, tant de l’orient com de l’occident cristià, tenim una veneració espiritual per aquesta festa de la Transfiguració perquè ens proposa de contemplar en la fe la glòria de Jesucrist, de poder estar amb ell intensament escoltant, acollint i fent vida la seva Paraula, i així anar deixant que la vida divina vagi penetrant el nostre interior. Per aquest

motiu, hem escollit aquesta festa per la primera professió del G. Frederic. Sant Benet mateix presenta l’itinerari de la vida monàstica d’una manera que ens remet a l’episodi de la Transfiguració i a l’experiència espiritual que comporta pels qui són deixebles del Senyor.

Ja als inicis de la Regla, sant Benet pregunta “qui podrà reposar […] a la muntanya santa?” (RB Pròleg, 23) i invita a obrir “els ulls a la llum deïfica” i a escoltar “amb orella ben atenta […] la veu divina” (RB Pròleg, 9). Quan sant Benet parla de la “muntanya santa” es refereix al lloc del trobament amb Déu que comença en aquesta vida en l’Església, i per als monjos també en la comunitat monàstica, però que acaba en el cel, el lloc definitiu del repòs, de la felicitat i de la plenitud existencial; el lloc de la comunió plena amb Déu i de la contemplació del rostre gloriós de Jesucrist. Per poder-hi arribar, sant Benet, ensenya un procés de transformació espiritual –de “transfiguració”, podem dir-, consistent a deixar-se il·luminar per la llum que ve de Jesucrist i a escolar la seva veu per acollir la seva paraula en el més íntim d’un mateix i deixar que hi vagi arrelant per anar-la posant en pràctica i ser-ne testimoni davant els altres, més amb la vida que amb la paraula.

Per això, sant Benet posa la persona de Jesucrist ressuscitat, gloriós, al centre de la vida del monjo i al centre de la vida de la comunitat, perquè quedi ben clar quin és l’objectiu de la vida monàstica i més en general de la vida cristiana: ser transformat segons la imatge de Jesucrist i arribar a participar de la seva glòria, després d’haver participat, també, dels seus sofriments en la vida de cada dia (cf. RB Pròleg, 50). Jesucrist és el Senyor i el company de ruta, és el testimoni íntim de la pròpia existència i el vincle de la comunió fraterna entre els germans; ell és la causa de la joia espiritual que experimenta el monjo mentre es va treballant per reproduir en ell la imatge de Jesucrist; ell, el Crist, és el terme vers el qual s’encamina la vida del monjo quan ens aplegarà tots en la vida eterna (cf. RB 72, 12). Obrint, doncs, els ulls de la fe a la llum que ens ofereix Jesucrist i acollint i posant en pràctica la seva paraula podrem trobar el repòs, la pau i la joia i arribar al terme feliç de la nostra vida participant de la glòria de Jesucrist. Aquest procés no és sols propi dels monjos, tots els batejats estan cridats a seguir-lo

Aquest és el camí que avui el G. Frederic Fosalba es compromet a recórrer en el si de la nostra comunitat, compartint la ruta amb els germans, deixant-se il·luminar per l’Evangeli. Després d’una bona experiència de treball, d’activitats solidàries per ajudar als altres, de servei a la parròquia, fa tres anys va començar la iniciació monàstica al nostre monestir, en un procés de discerniment a través d’escoltar la veu del Senyor, del guiatge espiritual i de conviure amb els germans. Avui, acabada la segona part de la iniciació monàstica i acceptat per la comunitat, pren en l’Església el compromís de viure com a monjo tot esperant el moment de fer la professió definitiva. Ara l’acompanyem amb la nostra pregària i el posem sota la protecció de la Mare de Déu perquè sigui sempre fidel a escoltar la Paraula de Jesucrist i a posar-la en pràctica en bé dels germans de comunitat i de tots els qui s’apropen a Montserrat.

Anton GordilloFesta de la Transfiguració del Senyor. Professió temporal del G. Frederic Fosalba (6 agost 2020)
Diumenge de la XVIII setmana (2 agost 2020)

Diumenge de la XVIII setmana (2 agost 2020)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo i Rector del Santuari de Montserrat (2 agost 2020)

Isaïes 55:1-3 – Romans 8:35.37-39 – Mateu 15:1-2.10-14

 

Quan Jesús parlava del Regne del cel no es referia palaus i castells, a grans parades militars o rues esplèndides, ni tan sols a manifestacions multitudinàries de la fe. Parlava de quelcom que passa dins del cor humà quan fa de l’evangeli el seu tresor més preuat i s’adona que aquest tresor val més que tot.

La multitud que escoltava Jesús s’ho va creure i van acollir per uns moments la paraula de Déu que els adreçava com un veritable tresor que valia més que tot, tant, que, escolant el Senyor, se’ls va fer fosc i no havien pensat ni en el menjar, només els deixebles s’havien proveït d’alguns pans i peixos; potser volien menjar tranquils comentant la jornada i compartint impressions amb Jesús, però el cas és que es van trobar desbordats. La gent no se n’anava, es feia tard i els deixebles volien menjar; Jesús ja havia curat prou malalts, què volien més! Però el Senyor, veient la situació que es donava hi va trobar l’ocasió perfecta per fer visible aquest Regne del cel que Ell predicava. Així, juntament amb la salvació expressada en les guaricions, el fet de compartir el pa anunciaria la redempció, perquè la missió de Jesús no era només d’alliberar l’home de l’esclavitud del pecat sinó la de retornar-lo a la seva semblança original de comunió amb Deu i amb els germans i ho anticipà amb el signe de compartir l’abundància del poc que tenien, de compartir-ho donant gràcies a Déu i beneint-lo.

I això és el Regne del cel: donar gràcies a Déu, beneir el seu nom i compartir el pa que és fruit de la seva bondat i de la terra i del treball dels homes tal com diem a l’ofertori. Us imagineu a Jesús alçant els ulls al cel com portant la humanitat cap al Pare, unti-la tota en una pregària d’acció de gràcies i de benedicció? Us imagineu el goig que pot suposar per a una família que valora l’evangeli com el tresor més gran, donar gràcies i beneir Déu al voltant de la taula, compartint la humanitat i la vida que genera un àpat de festa? Beneir la taula és més que un costum dels avis, és una forma de viure el sacerdoci comú dels fidels que ofereix a Déu una oblació espiritual i dóna gràcies pel do de la vida i crea fraternitat. És una manera d’entendre i comunicar la vida semblant a la de Jesús, una manera de fer present el Regne del cel que demanem cada dia en el Pare nostre. No es necessita un gran menú, només cal una consciència joiosa de la presència de Déu en el quotidià de la nostra vida, la consciència de saber que el pa que dóna vida no és el que es menja sinó el que es comparteix.

El perill del nostre ritme de vida és el de viure una tragèdia semblant a la tragèdia del rei Mides que, en el seu afany de poder arribà a convertir tot el que tocava en or, fins i tot el menjar, acabà mort de fam. Nosaltres tenim el perill de gastar la nostra vida en allò que enlluerna els nostres ulls però no il·lumina el nostre esperit, perdre’ns per allò que satisfà els nostres cinc sentits però no el sentit de la vida. Aquí ressonen aquelles paraules del profeta: perquè perdeu els vostres diners i malgasteu els vostres guanys en allò que no alimenta i no satisfà plenament?

El món potser no espera grans miracles però necessita signes com el de Jesús, signes des del compromís en el dia a dia, signes d’empatia i de compassió que, sense paraules, parlen d’aquest Déu que en Jesús continua mostrant el seu amor als homes i dones d’avui. El llenguatge de la compassió no és ideologia, és evangeli compartit. Davant de la injustícia, del sofriment i de la mort no necessitem paraules sinó compromís, proximitat i estimació com a signes que posen en valor la dignitat responsable de la persona i il·luminen el sentit transcendent de la vida.

Us imagineu Jesús, enmig de la multitud, mig devota mig escèptica, no hi fa res, però enmig d’ella, compartint els seus sofriments, guarint les seves ferides, partint el pa, donant gràcies i beneit Déu, alçant els ulls al cel com fent-los participar d’aquest Regne que Ell porta? Això és el que fa en cada eucaristia. Com no celebrar-ho, i agrair-ho, però sobretot: viure-ho i compartir-ho!

 

Anton GordilloDiumenge de la XVIII setmana (2 agost 2020)
Diumenge de la XVII setmana (26 juliol 2020)

Diumenge de la XVII setmana (26 juliol 2020)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (26 juliol 2020)

1 Reis 3:5.7-12 – Romans 8:28-30 – Mateu 13:44-52

 

Avui, a la primera lectura, hem vist com a Salomó, que ho tenia tot, joventut, poder, cultura i riquesa, Déu li ha demanat què desitjava, i ell ha respost : «Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar, perquè pugui fer justícia… i destriar el bé del mal». Si ens hi fixem bé, a l’evangeli, Jesús ha dit que el Regne del cel ve a ser com un tresor o com una perla fina, és a dir, quelcom que és tan valuós que ho dóna tot a canvi. Així doncs, què és el Regne del cel? Potser podem dir que és la forma que té Déu de convidar-nos a viure a la seva manera, seguint el seu estil de vida. D’acord amb Salomó podríem dir que el Regne del cel és ser justos, a la manera de Déu, o bé com el salm que hem cantat, el Regne és viure amb l’amor de Déu que conforta, i amb la capacitat de discernir el bé del mal.

¿I qui és capaç de viure a la manera de Déu? De fet, l’evangelista ens va informar que Jesús, a l’inici de la seva predicació, es va compadir de la gentada que el seguia perquè eren com ovelles sense pastor. Com molts recordem va començar a proclamar una manera nova de veure i viure la vida: el primer que va fer fou anunciar que aquells que ningú valorava, aquests són precisament els qui Déu valora: benaurats el pobres, els humils, els qui desitgen que hi hagi justícia, els qui sofreixen… avui potser diríem els perdedors; però per entendre a fons aquest anunci, demana als deixebles que comencin un camí en el que serà important conèixer el propi interior, i adonar-se que cal fer una transformació, en la qual no és solament important conèixer-se, i acceptar les pròpies limitacions, sinó que cal posar en pràctica allò que s’ha vist que Jesús fa, que és posar l’atenció en els altres. I els altres són com tu, amb les seves limitacions. I ens convida a fixar-nos-hi bé. Ells són imatge de Déu i l’has de saber veure en el pobre, en l’humil, en el qui passa fam i set, en l’empresonat…Tots ells són imatge de Déu. I en aquest procés d’apropament als altres, tu, per a ells, ets imatge de Déu. Així ens ho ha recordat Sant Pau quan hem sentit: «els destinà a ser imatges vives del seu Fill». Potser no es tracta tant de viure-ho com una responsabilitat, sinó com un do, un regal, un tresor. El millor. I amb Maria també podem dir: qui sóc jo? Si em miro a mi mateix constato la meva feblesa. Maria ho va entendre i es va fer deixeble del seu Fill, és a dir, el va escoltar; per això diem que Maria és la primera creient. Ens podem preguntar si val la pena viure així. Perquè ens adonem que el camí de Jesús no és planer. I tanmateix avui ens ha dit que viure amb Déu i per a Déu, en el seu Regne, val tant la pena que cal que esdevingui el més important, el prioritari. Perquè el camp que compres és on hi ha el tresor, aquest camp ets tu i jo, i nosaltres, en ell s’hi sembrarà, com vèiem diumenge passat la millor llavor de blat, però també hi apareixerà el jull. Ens podem preguntar, malgrat tot, el vull comprar aquest camp?

La paràbola encara ens ha dit que «content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té…». I ens podem tornar a preguntar, i per què content, perquè la veritable troballa és l’amor. Aquest és el valor suprem, perquè com ens ha dit Sant Pau: «Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen». Efectivament, el Regne del cel és la trobada de l’Amor i per l’Amor. Estimar, i deixar-se estimar. El camp és la pròpia vida que ha de créixer, però abans cal que sàpiga acollir la bona llavor de la Paraula i de l’Amor. I si té sentit l’existència del camp, l’existència de la vida, és perquè el camp, amarat d’amor, donarà el fruit perquè d’altres puguin alimentar-se d’aquesta experiència tan extraordinària. I la compartirem, oi, aquesta experiència?

Deixem-nos agafar per Déu, i fem nostra la pregària de Salomó: «Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar, perquè pugui fer justícia… i destriar el bé del mal».

 

Anton GordilloDiumenge de la XVII setmana (26 juliol 2020)
Diumenge de la XVI setmana (19 juliol 2020)

Diumenge de la XVI setmana (19 juliol 2020)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (19 juliol 2020)

Saviesa 12:13.16-19 – Romans 8:26-27 – Mateu 13:24-43

 

Una de les grans preguntes de la humanitat és el perquè de l’existència del mal. Si Déu és un Pare totpoderós, que ha creat coses tan bones… Com és que existeix el mal? No podria haver creat un món tan perfecte que ja no n’hi hagués? I tanmateix, és evident que en el nostre món hi conviuen el bé i el mal, el blat i el jull creixen junts. Efectivament, Déu podria haver fet un món completament acabat i perfecte. I l’ha fet. Però encara no és aquest. El món en què vivim no està acabat del tot. I no serà fins a la benaurança eterna, fins al nostre destí final, que Déu «Eixugarà totes les llàgrimes dels [nostres] ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment» (Cf. Ap 21). Si en el món conviuen el bé i el mal, doncs, és perquè moltes vegades ens equivoquem. I, de fet, no hi conviuen només en el món: en realitat, el bé i el mal poden conviure en l’interior de cadascú de nosaltres. Per això el sembrador no té pressa en tallar el jull: perquè sap que —a diferència de les plantes, les persones poden canviar de jull a blat, i de blat a jull. I sovint, moltes vegades al llarg de la vida.

Aquest temps que el sembrador ens dóna de marge abans de la sega, és l’Eucaristia. És aquí on el bon Jesús ens va parlant al cor de cadascú diumenge rere diumenge, amb paciència, perquè la seva paraula vagi penetrant en el nostre cor i el transformi en bon blat. Escoltant-lo i dialogant amb ell, tenim l’oportunitat de girar el nostre cor cap al Senyor, deixar de banda el mal, i dedicar tots els nostres esforços a fer el bé, com ell ens va ensenyant de tantes maneres a l’evangeli. N’hi ha prou amb un petit gest, com passa amb el gra de mostassa, que és «la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre». I tampoc no passa res si allò que fem passa desapercebut als ulls de la majoria: també el llevat amagat «dintre la pasta de mig sac de farina» acaba fent un efecte extraordinari. El més important és que estiguem oberts a deixar-nos anar transformant per la seva paraula. Com ell transformà el mal de la mort en creu, en el bé de la resurrecció a la vida eterna. I com ell transforma el blat, en el pa de la paraula que ens dóna forces per fer el camí.

Les necessitem, les forces. Perquè en el camí hem de lluitar contra el mal, i si no vigilem pot ser que hi caiguem alguna vegada. Per això és una feina llarga que necessita constància i esforç. I de l’evangeli d’avui se’n desprenen dos ensenyaments que ens poden ajudar. En primer lloc, que no hem de jutjar als altres: en la paràbola del blat i del jull queda clar que el judici correspon només a Déu, i al final dels temps. Estem fent camí, i per això tots podem tenir moments bons i dolents. I sortosament, com deia el Salm, el Senyor és «indulgent i bo, ric en l’amor, […] compassiu i benigne, lent per al càstig». I ens omple d’esperança veure que dóna «l’ocasió de penedir-se dels pecats», com deia la primera lectura. Aprofitem-ho. El segon ensenyament que podem treure de l’evangeli, és que Déu compta amb la nostra implicació: justament per això ens ha fet a la seva imatge i semblança i ens ha donat la llibertat; tot i el risc que, exercint-la, puguem caure en el pecat. Per això, quan passem per moments difícils com aquest temps de pandèmia que estem vivint, més que quedar-nos amb les preguntes que ens fèiem al començament potser faríem millor de preguntar-nos: “I davant d’aquesta realitat, jo, què hi puc fer?”. Déu compta amb l’esforç de cadascú de nosaltres. I d’aquest esforç personal de cadascú depèn que caminem en la bona direcció.

Anton GordilloDiumenge de la XVI setmana (19 juliol 2020)
Diumenge de la XV setmana (12 juliol 2020)

Diumenge de la XV setmana (12 juliol 2020)

Homilia del P. Carles M Gri, monjo de Montserrat (12 juliol 2020)

Isaïes 55:10-11 – Romans 8:18-23 – Mateu 13:1-23

 

Estimats germans, estimades germanes:

L’home obre la seva interioritat per la paraula. El llenguatge el posa en comunicació de vida i d’amor amb els altres. Sense paraula l’home estaria enclaustrat en la solitud. De manera semblant Déu, quan ha volgut comunicar-se, ha trencat la seva llunyania per la paraula.

Aquesta paraula de Déu és una paraula viva, omnipotent, eterna. És ella la qui en l’origen del temps ha fet brollar el món del no-res. I és ella mateixa qui en la plenitud del temps ha obrat la nostra redempció. I és encara ella la qui ens encamina en l’Església cap a l’encontre definitiu amb el Pare en la glòria de la Jerusalem celestial.

Aquesta paraula omnipotent, però, és màximament respectuosa. La paraula neix espontàniament amb un desig de benvolença del cor de Déu i cau suaument en el cor de l’home. Cerca una aliança, un intercanvi d’amor, un diàleg amistós i lliure. Però nosaltres tenim, per sorprenent que sigui, el poder de refusar-la, de tancar-li la porta, de menysprear-la. Podem cuirassar-nos de rocs, cards, espines i preocupacions mundanes, tal com el Mestre ens ha advertit en l’evangeli. La paraula omnipotent s’ha fet feble a fi de resguardar intacte el misteri de la nostra llibertat. És el que ens recorda la coneguda sentència de Péguy: Déu no vol ser servit per esclaus, sinó que vol ser estimat per homes lliures.

Així, doncs, germanes i germans, ens trobem davant la gran oferta gratuïta de l’amor de Déu. Ve per omplir-nos de gràcia, de llum, de vida i de felicitat. Rebrem en la mesura de la nostra obertura a la seva paraula. El gran model serà sempre Maria, la Verge fidel. Es donà amb generositat il·limitada a la Paraula. Per això aquesta pogué prendre carn i sang en les seves entranyes virginals i ser oferta per a la salvació del món.

Ara, rebrem també nosaltres, com Maria, el Verb de vida en els dons eucarístics del pa i del vi. Siguem, doncs, generosos en la nostra ofrena. Aleshores, el Senyor podrà tornar a obrar meravelles en nosaltres com féu en la Mare Verge i, el nostre món, greument ferit per la pandèmia i la crisi econòmica, podrà trobar la salvació eficaç de Déu que es dóna a través de les nostres paraules, obres i actituds d’homes i dones nous, regenerats en Crist Paraula de vida. Que així sigui!

Anton GordilloDiumenge de la XV setmana (12 juliol 2020)
Solemnitat de Sant Benet i professions dels GG. Xavier Caballé i Jordi Puigdevall (11 juliol 2020)

Solemnitat de Sant Benet i professions dels GG. Xavier Caballé i Jordi Puigdevall (11 juliol 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (11 juliol 2020)

Proverbis 2:1-9 – Colossencs 3:12-17 – Mateu 19:27-29

 

Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres amb tota la seva riquesa, escrivia l’Apòstol als cristians de la ciutat de Colosses.

En aquella comunitat, germans i germanes estimats, hi havia tensions. Alguns creien que amb l’Evangeli no n’hi havia prou i que calia completar la fe en Crist amb la creença en uns poders invisibles, procedents d’àngels i d’astres, que segons deien intervenien en el govern de l’univers i en l’àmbit religiós. A més, proposaven també, com a complement de la fe en Crist, el retorn a algunes observances de la Llei de Moisès.

Davant d’això, sant Pau els recorda la llibertat que els ha atorgat el baptisme que ha renovat les seves vides i com Jesucrist, ressuscitat i assegut a la dreta de Déu, està per damunt de tot i tot està sotmès a ell, sense que hi hagi cap poder que n’estigui per damunt (cf. Col 3, 1; 2, 6-10). Per això els exhorta a perseverar vivint segons la paraula de Crist tal com els va ser anunciada quan van arribar a la fe. Perquè Crist no és un ésser mític sinó el Crucificat i el Ressuscitat que els apòstols han predicat com a únic salvador. Si viuen així, deixant que el Crist visqui en ells i la seva paraula es difongui en els seus cors, correspondran a l’elecció que Déu ha fet de les seves persones, acolliran el seu perdó i viuran unes relacions fraternes plenes de joia i d’enriquiment mutu.

Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres amb tota la seva riquesa. Sant Benet es va fer seva aquesta exhortació de l’Apòstol i la va posar al centre de la seva vida. Seguint l’exemple que va trobar en els apòstols, la paraula de Crist el va portar a deixar-ho tot per seguir-lo i poder estar sempre amb ell. Per fidelitat aquesta paraula, va anar a la solitud de Subiaco i allí, dòcil a l’acció de l’Esperit, va interioritzar la Paraula de Déu, lluità contra l’adversitat i la temptació, aprengué a conèixer el seu cor, a encarrilar els seus sentiments, a viure segons l’Evangeli i, en constatar les febleses i les dificultats, a “no desesperar mai de la misericòrdia de Déu” (RB 4, 74). Això el preparà per acollir els qui l’anaven a trobar per demanar-li consell i els qui volien compartir la vida amb ell fent comunitat. Tant a la primeria de Subiaco com a la plenitud de Montecassino, visqué i inculcà als deixebles les recomanacions de l’Apòstol que hem sentit a la segona lectura, fent que la paraula de Crist tingués estada cada dia en ell i en els germans amb tota la seva plenitud. Sabia que “tenir estada” vol dir acollir-la en el cor, deixar que arreli, perseverar a aprofundir-la, a rumiar-la; vol dir fer-la vida cada dia més intensament fins que la imatge de Jesucrist es vagi reproduint en cadascú per obra de l’Esperit Sant. D’aquesta manera s’arriba a tenir, com diu l’Apòstol, els sentiments que escauen als escollits de Déu que ell estima i vol portar a la santificació. Sant Benet anà creixent en l’amor a Déu i als germans i arribà al cimal de la santedat. Per això avui celebrem que hagi rebut el que Jesús, tal com hem sentit a l’evangeli, va prometre a tothom qui pel seu nom ho deixés tot: posseir la vida eterna i participar de la seva glòria. Com a testament, sant Benet deixà escrita una Regla per a monjos, en la qual posa la paraula de Crist, que en un sentim ampli és tota la Paraula bíblica, com a centre de la vida de la comunitat, com a base de la pregària, com a llum que guia el procés personal de creixement, com a saviesa de vida que orienta les relacions fraternes i les activitats de cara a l’exterior del conjunt de la comunitat i de cada monjo en particular. Tota la Regla s’encamina cap a la identificació amb Jesucrist, cap a fer vida la Paraula de Déu, cap a l’assoliment de la llibertat interior i de l’amor autèntic.

Els seguidors de sant Benet en alegrem de la seva glorificació i volem deixar-nos guiar pel mestratge que ens ha deixat en la seva Regla, sabent que si seguim el camí que ens hi indica, podrem arribar al lloc gloriós on ell ha arribat. Així ho han fet milers i milers d’homes i dones al llarg dels segles i en diversos indrets geogràfics, joiosos de “no anteposar res a l’amor de Crist” (RB 4, 21) i de viure en comunitat sostinguts pels germans (cf. RB 1, 4-5) per servir així l’Església i la humanitat. Des de fa gairebé mil anys això es procura viure també en aquesta Casa de la Mare de Déu a Montserrat.

Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres amb tota la seva riquesa. És el que desitgem als dos monjos, els GG. Xavier i Jordi, que avui fan la professió solemne, es lliguen a la nostra comunitat i reben de Déu i de l’Església la consagració monàstica. Si  guarden la paraula de Crist en el cor, com han anat aprenent a fer durant el temps de la iniciació monàstica, veuran que la seva vida va canviant; que si es deixen guiar per la Paraula i sostenir per l’Esperit Sant, si es deixen portar per l’amor del Crist, allò que abans els costava, va esdevenint més fàcil (cf. RB 7, 68-70). La paraula de Crist els ensenyarà a créixer en la humilitat, en la pau, en la paciència, en la compassió, en l’amor envers els altres i en el servei monàstic a la missió de Montserrat; i podran ajudar els altres amb la saviesa que ve de la paraula de Crist interioritzada en la seva vida de monjos. Per això, un cop hagin manifestat el seu compromís de viure per sempre com a monjos en la nostra comunitat, tots nosaltres pregarem intensament per ells, per tal que “conformin la seva vida a la doctrina de l’Evangeli, que siguin ferms en la fe, que tinguin el gust de les Escriptures, que siguin homes d’oració, que siguin plens de saviesa i humils” (cf. Ritual). Dit d’una altra manera, pregarem intensament perquè la paraula de Crist tingui estada en ells amb tota la seva riquesa.

Lloem Déu pel do d’aquests dos germans monjos que fa a la nostra comunitat, que és també un do per a la gran família montserratina dels escolans, dels oblats, dels confrares, dels amics del nostre monestir, de tots els qui pugeu a Montserrat. Que és, semblantment, un do per a tota l’Església estesa d’orient a occident i per a tota la humanitat, que el cor del monjo ha de portar sempre en la pregària i en la seva sol·licitud.

 

Anton GordilloSolemnitat de Sant Benet i professions dels GG. Xavier Caballé i Jordi Puigdevall (11 juliol 2020)
Diumenge de la XIV setmana (5 juliol 2020)

Diumenge de la XIV setmana (5 juliol 2020)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (5 juliol 2020)

Zacaries 9:9-10 – Romans 8:9.11-13 – Mateu 11:25-30

 

Benvolguts germans i germanes,

L’evangeli que acabem de proclamar toca de ple el misteri de la revelació de Jesús. Al contrari del que hom podria esperar en la lògica humana, Déu es revela en allò que és petit, en tot el que als ulls dels homes no té valor ni és eficaç. I encara, davant tantes formes de cansament que viuen els homes de tots els temps, Jesús ofereix una alternativa alliberadora.

Deixant-nos envair per la simplicitat i la bellesa del text trobem Jesús manifestant els seus sentiments més íntims, és a dir, aquelles petites coses que són la raó del seu viure i del seu ser. Es tracta de sentiments petits, que expressen el seu entusiasme per la revelació que el Pare fa al cor dels senzills, a la gent sense lletra o a persones que, tot i ser il·lustrades, viuen amb el cor atent a Déu. Jesús s’entusiasmà també perquè el Pare li ha revelat a ell mateix tots els secrets del seu cor.

Quan algú ens obre el seu cor, ho recordem sempre com un moment dens, important en la nostra relació amb aquella persona. Jesús, en manifestar-nos els seus sentiments ens permet endinsar-nos no només en el camí del seu seguiment sinó en la seva pròpia vida. Acollir la confidència de l’amic ens compromet i ens desintal·la de les nostres seguretat.

¿Com podem ser deixebles de Jesús, en la vida de cada dia, entrellaçada per tantes obligacions, amb fatigues de tot tipus, amb urgències que no tenen res a veure, a primera vista, amb el que Jesús ens demana?

Ser deixebles de Jesús, demana, per part nostra, un cor agraït i meravellat, a fi de poder captar amb ulls nous com en les petites coses de la nostra vida, carregada de menudències i limitacions, es revela el misteri sempre inefable de Déu. Tot i ser-ho per naturalesa, ens cal no tenir por de ser petits davant Déu. Ens cal reconèixer la nostra petitesa per adonar-nos que podem i tenim necessitat de descansar en Ell les nostres angoixes, ja que Ell ens ensenyarà a ser pacífics amb nosaltres mateixos, a no crispar-nos quan no es realitzen els nostres desigs, a comprendre que les relacions humanes necessiten sempre i en tot moment un plus de tendresa i de comprensió.

Per seguir Jesús, ens cal confiar en la seva paraula, una paraula que és capaç de retornar al cor dels homes la pau i la serenor. “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats”. Tots sabem sobradament que vol dir estar cansat. Jesús ens diu que ell ens farà reposar. Com? “Accepteu el meu jou”. La promesa que ens fa no és de treure’ns la feina ni la càrrega, però ens diu que el seu jou és suau i la seva càrrega, lleugera. Jesús ens crida un cop més a assumir amb responsabilitat la nostra pròpia condició personal i també les múltiples i complexes situacions del nostre temps. No de forma estoica, sinó des de l’experiència de l’amor i de l’agraïment. L’amor torna suaus les coses dures, i lleugeres les pesades; l’amor fa que sentim a mida allò que sense amor ens engavanyaria moltíssim.

Aquesta invitació de Jesús a reposar en ell és per a nosaltres d’una gran actualitat, ja que si habitualment el cansament és present en la nostra vida, avui, arreu on esguardem constatem molt cansament provocat per la pandèmia que encara vivim. Un cansament que pren formes molt diverses: el personal sanitari i el personal essencial de tot tipus que han treballat fins a l’exhauriment, i no sempre degudament reconeguts; les persones de totes les edats que han sofert maltractament, manca de recursos i vexació a causa del confinament; els qui ho han perdut tot; i encara, totes les víctimes de les pandèmies de la fam, de l’exclusió social, dels desplaçats…

Els qui volem ser seguidors de Jesús ens cal fer com ell, oferir als qui ens envolten, als qui estan cansats del nostre entorn, unes actituds i uns gestos que alleugereixen el seu sofriment. Si es pot i ho permet la situació que vivim, es tracta de fer coses grans, però sinó es tracta simplement que els altres es trobin bé sota la nostra mirada per poder obrir el cor i abocar el seu patiment, que sàpiguen que sigui quina sigui la seva situació personal no seran jutjats, ja que sols Déu coneix el fons del cor humà.

Es tracta encara, si voleu, de donar un xic del nostre temps a fi d’ajudar a fer que els altres no vagin tan afeixugats: a casa, al treball, en les famílies, en les comunitats,… Es tracta, en definitiva, de ser icones de la tendresa de Déu, que s’ha revelat en Jesús i en tot allò que és petit. Ben segur que aquests petits gestos no seran notícia, però avui i sempre, germans i germanes, som convidats a fer-los, ja que les conseqüències de la covid-19 ens empenyen a estar molt atents a les persones i a les situacions que ens envolten, també a les que cadascú a viscut  nivell personal per no tenir por de demanar ajuda. Cert, els petits gestos no seran mai notícia, però també és ben cert que un cop més manifestaran les meravelles que Déu porta a terme a través nostre. Estiguem-ne segurs, tots, absolutament tots, necessitem donar i rebre petits gestos que facin més humana i suportable la vida i en concret aquest temps.

La petitesa del pa, que a molts manca encara, i del vi de l’Eucaristia que estem celebrant en són la penyora.

Anton GordilloDiumenge de la XIV setmana (5 juliol 2020)
Solemnitat de Sant Pere i de sant Pau (29 juny 2020)

Solemnitat de Sant Pere i de sant Pau (29 juny 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (29 juny 2020)

Fets dels Apòstols 12:1-11 – 2 Timoteu 4:6-8.8-11 – Mateu 16:13-19

 

Germans i germanes estimats: Avui celebrem el martiri dels dos grans apòstols sant Pere i sant Pau. És el dia en el qual van segellar amb la sang la seva adhesió a Jesucrist.

Sant Pere havia dit a Jesús ressuscitat, prop del llac de Galilea: Senyor, vós sabeu que us estimo (Jo 21, 15-17). Però és en el moment del martiri que aquest amor esdevé total i definitiu. Sant Pau tenia una convicció profunda: Crist, el Fill de Déu, em va estimar i es va oferir a si mateix per mi, per això visc la meva vida en la fe en el Fill de Déu (Ga 2, 20), perquè l’amor del Crist m’esperona (2C 5, 14). Però, és, també, en el moment del martiri que correspon plenament a l’amor que Jesucrist li ha tingut i que expressa d’una manera radical l’amor que ell ha tingut al Crist.

El martiri d’aquets dos grans apòstols constitueix l’inici de la seva participació plena en la misteri pasqual de Jesucrist, constituït per la seva mort i la seva resurrecció.

La primera lectura, treta dels Fets dels Apòstols, ens ha narrat un dels empresonaments que va sofrir sant Pere. Aquest va ser per ordre del rei Herodes que el volia condemnar a mort. Però, tal com hem sentit, el Senyor l’alliberà. La narració té com a rerefons la pasqua del poble d’Israel, en la qual va ser alliberat d’Egipte, i la pasqua de Jesucrist. Fins i tot cronològicament se’ns deia que Pere fou empresonat en les festes de la Pasqua jueva, entorn, doncs, de les mateixes dates de la mort i la resurrecció de Jesús. Pere estava lligat fortament i ben custodiat per soldats en el lloc més segur de la presó, envoltat per la fosca de la nit, cosa que ens recorda Jesús en la fosca del sepulcre ben tancat i custodiat, també, per soldats. Però una intervenció divina omple de llum l’espai fosc i allibera Pere. L’àngel li digué aixeca’t amb una paraula que en el grec equival a “ressuscita”. Aquest fet d’alguna manera anticipa simbòlicament la participació de Pere en la Pasqua de Jesucrist. Certament, és una salvació de la mort només temporal, però mostra la sol·licitud que Déu té pels qui s’han fet deixebles de Jesucrist i la glòria futura que els és promesa.

També més endavant sant Pau va viure un episodi semblant, segons el mateix llibre dels Fets dels Apòstols. L’empresonament de Pere que hem llegit, tingué lloc a Jerusalem, Pau juntament amb Siles, company seu d’evangelització, va ser empresonat una de les vegades a la ciutat de Filips, capital de la Macedònia romana. Semblantment ells dos van ser tancats al lloc més segur de la presó, ben lligats amb cadenes i custodiats per guardes. També a la nit, mentre tot era fosc, una intervenció divina els va deslligar les cadenes i els va alliberar, anticipant com en el cas de Pere, la seva participació definitiva en la pasqua de Jesucrist (cf. Ac 16, 25-34).

Els apòstols, envigorits amb el do de l’Esperit Sant, vivien aquestes situacions per amor al Crist, per difondre l’Evangeli. I les vivien amb joia. En el cas de Pere, el Llibre dels fets dels apòstols ens diu que ell i els altres apòstols s’alegraven de ser ultratjats i de sofrir a causa del nom de Jesús (cf. Ac 5, 41); els alegrava poder participar de les sofrences del Crist perquè així, quan ell revelés la seva glòria es podrien alegrar, també, plens de joia (cf. 1Pe 4, 14). Semblantment Pau, que se sentia esperonat per l’amor del Crist (2C 5, 14), es complaïa en les persecucions i en les angúnies per causa de Crist (2C 12, 10), i podia escriure: jo duc en el meu cos les marques de Jesús (Ga 6, 17), en referència a les cicatrius de les flagel·lacions i de les bastonades que havia sofert diverses vegades.

Sant Pere i sant Pau varen viure d’una manera eminent, com corresponia també al ministeri eminent que havien rebut en l’Església, el que havia anunciat Jesús: us agafaran, us perseguiran us portaran a les presons, us duran davant els reis i els governadors per causa del meu nom, us serà ocasió de donar testimoniatge (Lc 21, 12-13). Feliços vosaltres quan us insultaran i us perseguiran i diran falsament tota mena de mal contra vosaltres, per causa meva; alegreu-vos i celebreu-ho perquè la vostra recompensa és gran en el cel (Mt 5, 11-12). És que el deixeble de Jesús ha de recórrer el mateix itinerari espiritual del seu Mestre i ha de viure el misteri de mort i de resurrecció en la seva vida través de les vicissituds de l’existència, de les incomprensions i del sofriment que li pot venir de tantes maneres. Així el deixeble de Jesús podrà arribar a participar per sempre de la seva pasqua. Sant Pere i sant Pau ens són uns testimonis de com la fe i el seguiment de Jesucrist comporten una dimensió de creu, i de com l’amor i l’esperança permeten que sigui viscuda en pau i amb joia. Això ens esperona a anar a fons en la nostra vivència de l’Evangeli i a no defallir en el testimoniatge malgrat les dificultats i les incomprensions.

També en les nostres vides vivim una anticipació de la pasqua cada vegada que vencem el mal amb el bé, cada vegada que ajudem els altres, cada vegada que fem les paus, cada vegada que, per gràcia, superem el pecat que ens assetja, cada vegada que perseverem en la fidelitat malgrat les dificultats, cada vegada que sofrim per causa de l’Evangeli i no defallim en l’amor…

D’altra banda i d’acord amb la paraula de Jesús, no podem somniar en un món en el qual els cristians podrem viure sempre amb tranquil·litat. Això pot ser possible per un temps, en un lloc concret, perquè les dificultats no són sempre iguals arreu. També ara hi ha llocs de la geografia on els cristians són perseguits o es troben en greus dificultats, perquè sempre hi haurà poders polítics, econòmics o mediàtics per als quals el cristianisme serà una nosa i el voldran eliminar o si més no afeblir i ridiculitzar. Però sabem que en les dificultats l’Esperit Sant és la força del cristià (cf. Lc 12, 11-12). I això ens encoratja a donar testimoniatge sense defallir.

Hem sentit que, mentre Pere era a la presó, la comunitat eclesial pregava per ell. Avui, en la solemnitat dels dos grans màrtirs de Roma, l’Església catòlica estesa d’Orient a Occident (cf. Passió dels Sts. Fructuós, Auguri i Eulogi) prega pel successor de Pere, el Papa Francesc. De fa temps, és atacat des de diversos sectors fins i tot de dins de l’Església. És pot sintonitzar més o menys amb la seva manera concreta de fer i de dir; també sant Pere i sant Pau varen experimentar tensions entre ells per la seva manera diferent de veure les coses (cf. Ga 2, 11-16). Però l’Església de Roma és l’Església que, com afirma, ja al s. II, sant Ignasi d’Antioquia, “presideix totes les altres en la caritat”; i com diu, també al mateix s. II, sant Ireneu, “cal que totes les Esglésies estiguin en harmonia amb aquesta Església” (cf. Comissió internacional catòlico-ortodoxa, Document de Ravenna, 41). Per això el bisbe de Roma és vincle d’unitat, de comunió i de pau entre totes les Esglésies. I la comunió amb la seva persona i amb la seva missió pastoral és un element integrant de la vida eclesial i, per tant, de la nostra vivència com a membres de l’Església (cf. CEC 881-882). Hem de pregar pel Papa Francesc, tal com ho demana constantment ell mateix, i l’hem d’acollir amb esperit de fe.

Que per la gràcia d’aquesta eucaristia ens sigui donat de perseverar en la fe dels apòstols fins al dia que podrem participar plenament, també nosaltres, de la pasqua de Jesucrist.

Anton GordilloSolemnitat de Sant Pere i de sant Pau (29 juny 2020)
Diumenge de la XIII setmana (28 juny 2020)

Diumenge de la XIII setmana (28 juny 2020)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (28 juny 2020)

2 Reis 4:8-11.14-16a – Romans 6:3-4.8-11 – Mateu 10:37-42

 

Hem sentit en l’evangeli d’avui com Jesús parlava amb els dotze deixebles que el seguien, després que havia explicat el seu missatge a molta gent i havien vist les obres que Jesús mateix feia  a favor de la gent més necessitada (Mt 8-9). Després d’això Jesús va enviar els deixebles, donant-los la seva pròpia autoritat, per continuar en la línia que ell havia començat: Jesús els havia dit que havien de fer sentir a tohom com Déu estima cada persona, i que ho fessin amb llibertat d’esperit, amb un estil de vida senzill i amb una confiança plena en Déu. És així com podrien transmetre el que Jesús desitjava per a tothom.

La missió rebuda en nom de Jesús -en la pràctica- era el que Jesús els havia ensenyat que, si sabien transmetre-ho bé, segur que moltes persones acollirien el seu missatge. Era important, també, la manera amable de tractar la gent per ajudar-nos a comprendre el que significa una vida oberta a la voluntat de Déu.

Aquest és, doncs, l’ambient de l’evangeli d’avui: Jesús proposa unes indicacions molt útils que també ens ajuden a nosaltres. Podem estar segurs que si mantenim un bon tracte i procurem comprendre les persones amb qui convivim, aconseguirem una vida més plena. Si ens ens ajudem mútuament, i treballem a consciència, no hi ha dubte que trobarem una plenitud ben real i concreta en la nostra vida.

El qui acull els altres, diu Jesús, és com si l’acollissim a ell mateix i també al qui l’ha enviat, que és el nostre pare del cel, que vol el bé per a tothom. És molt entranyable sentir a dir a Jesús que «tothom qui doni un vas d’aigua a un d’aquests petits no quedarà sense recompensa».

És amb aquesta normalitat i amb aquesta atenció envers el bé de tothom que es fa present una part, almenys, del Regne de Déu. No tant pels resultats obtinguts com pel bon sentit d’humanitat, que trobem en el que ens diu Jesús: «Qui us acull a vosaltres, m’acull a mi».

Tot el que estem comentant ens situa en el moment present de la nostra vida. Jesús confiava no tan sols en els seus deixebles sinó també en els qui avui seguim i compartim aquesta celebració. Jesús ens convida a confiar en Déu i a sentir-nos ben recolzats per vetllar no tant sols per al nostre bé sinó també per al bé de tothom i dels qui més ho necessiten. Jesús confia en nosaltres i ens fa capaços de fer-nos nostre el seu ensenyament, que ens facilita un camí a seguir, que pot millorar molt la qualitat de vida de tot el món.

El Sant Pare Joan XXIII escrivia en una ocasió: “La meva força és la calma d’esperit enfront de les dificultats”. I és que la seva confiança en Crist, l’ajudava a trobar en ell mateix la fermesa i la força tranquil·la per afrontar els problemes de cada dia. Deia també que «tots els qui creuen en Crist han de ser, en aquest nostre món, una guspira de llum, un centre d’amor, un ferment que vivifiqui la massa: i ho seran tant més, com més, en la intimitat d’ells mateixos, visquin en comunió amb Déu. De fet, no es dóna pau entre els homes, si no hi ha pau en cadascun d’ells, és a dir, si cadascun de nosaltres no instaura en si mateix l’ordre volgut per Déu».

Per ajudar que sigui així, busquem de sembrar llavors d’esperança que ajudin a retornar la il·lusió a aquest nostre món , de vegades turmentat. Però podem dir també que: Allà on no hi veus esperança, sembra-hi llavors d’esperança, i en treuràs esperança. Que puguem ser, doncs, testimonis de l’amor de Déu i fruïm de la pau que sempre necessitem. Una pau que demanem a Déu però que entre tots hem de saber construir. Sentim-nos, doncs, fills amb una perspectiva d’eternitat.

Si ens fixem també en la segona lectura que hem escoltat, Sant Pau ens recordava que, pel fet de ser ser batejats com a cristians, participem de la mort i de la resurrecció de Crist. Gràcies al poder admirable de Déu Pare, el Crist va ressuscitat d’entre els morts. I, com ens deia sant Pau, Déu ens dóna a nosaltres de poder  emprendre una vida nova.

És ben cert, doncs, que la vida de cada persona, dels qui som a aquí i dels qui ens seguiu de lluny estant, rep un suport immens que nosaltres podem acollir i que val la pena que volguem acollir-la. Així, amb l’ajut de nostre Senyor, podem continuar o emprendre una vida sempre oberta i renovada. Sant Pau acabava dient: «penseu que sou morts pel que fa al pecat, però viviu per a Déu en Jesucrist». Que així sigui.

Anton GordilloDiumenge de la XIII setmana (28 juny 2020)
Diumenge de la XII setmana (21 juny 2020)

Diumenge de la XII setmana (21 juny 2020)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (21 juny 2020)

Jeremies 20:10-13 – Romans 5:12-15 – Mateu 10:26-33

 

Hi ha una emoció inherent a la mateixa naturalesa humana que ens acompanya des del naixement fins a la mort: la por. Jesús en parla a l’evangeli. “No tingueu por” repeteix en diverses ocasions i en el breu fragment que hem llegit avui en parla quatre vegades. Des del llibre del Gènesi, on Adam s’amaga perquè va nu i té por de Déu, fins als nostres dies, la por ha estat present en la història de la humanitat; fins i tot ha estat reproduïda als contes populars per a nens amb referències a personatges malèvols que sembraven la llavor dels terrors infantils: l’home del sac, el llop de la Caputxeta, el dels tres Porquets, la madrastra… Mites, supersticions, llegendes, relats de ficció, religions, han alimentat tota mena de pors al sensible mapa de les emocions humanes. N’hi ha tantes de pors!

Avui proliferen molts mètodes que volen ajudar-nos a gestionar positivament la nostra por: tècniques orientals d’autodomini, relaxació i autoconsciència,… Algunes són molt saludables, altres no tant, però totes elles posen el centre en l’individu i la seva capacitat d’autocontrol: “la pau està en tu, busca el teu centre vital, tu tens la clau de la teva felicitat, etc”. No dic que no siguin efectives, però aquestes tècniques poden ajudar-nos com a molt a vèncer la inseguretat, la timidesa, l’ansietat… però no la por. La por a fracassar, a la incertesa pel futur, a la pèrdua d’un ésser estimat, a la malaltia, al sofriment, a la mort, al que ens és desconegut, a l’immigrant, al pobre, a veure envaït el nostre espai, a veure alterada la nostra rutina, la por al canvi, la por al què diran… la llista és inacabable però tot i així, la por també ens protegeix d’actituds temeràries i ens fa ser més prudents i cautelosos, però també ens limita, ens treu la capacitat d’arriscar-nos per a progressar i avançar en la nostra vida, paralitzant iniciatives i possibilitats que ens podrien ajudar a créixer i millorar.

Després de la II Guerra Mundial va obtenir gran popularitat l’obra d’Erich Fromm, un psicòleg nordamericà, d’origen judeoalemany, especialment dos llibres que porten per títol “La por a la llibertat” i “L’art d’estimar”. Aquest autor va estudiar a fons les condicions psicosocials que van permetre l’emergència del nazisme i les transformacions que va experimentar la societat alemanya durant aquest període.  Va trobar en ella un veritable laboratori social on va poder constatar l’enorme poder de la por col·lectiva com a arma de dominació social, a causa de la tràgica experiència del règim nazi, i les seves conseqüències. Això va fer que Erich Fromm arribés a una conclusió molt subtil però que és avalada per l’experiència històrica: la por que rau sota el temor social induït no és una por qualsevol sinó que en darrera instància és una por a la llibertat. La troballa de Fromm fou tan gran que encara avui la seva importància és ben actual i ens ve a dir que les persones, preses en grup i organitzades socialment, són capaces de renunciar a la seva llibertat si són impulsades a sentir-se amenaçades en la seva seguretat. Només cal introduir una percepció d’inseguretat o de risc real o imaginari en el cos social, perquè així sigui.

Per posar un exemple ben actual, la por al coronavirus ens demostra no només com en som de fràgils biològicament sinó com podem arribar a ser febles socialment i acceptar amenaces progressives a la nostra llibertat que alterin la nostra privacitat de dades, la nostra mobilitat, assumint un distanciament, canvis en els nostres comportaments, que vulguem o no, afecten la qualitat de les nostres relacions interpersonals. És així com descobrim que la por no és únicament una qüestió personal sinó que té una dimensió col·lectiva enormement important. No es tracta ja de saber què ens espanta, sinó que siguem espantats sense que es vegi la mà que mou l’espant; no és que reaccionem de manera lògica a una amenaça sinó que les amenaces, reals o imaginàries, imminents o potencials, siguin utilitzades en detriment dels nostres interessos per convertir-nos en víctimes, no ja d’allò que se suposa que ens espanta, sinó dels qui organitzen la por col·lectiva per a treure profit de nosaltres i fer-ho en perjudici del nostre benestar, la nostra pau i la nostra llibertat.

Tot i així, no podem oblidar com a creients que Jesús no ens demana de renunciar a la nostra llibertat i avui ens torna a dir “no tingueu por” ni visqueu atemorits la vostra fe en un món i una societat allunyada dels referents cristians. Jesús ens convida, com als seus deixebles, a la confiança, més que a la valentia, ja que només podem confiar quan ens sentim estimats i com diu l’apòstol, “qui ens podrà separar de l’amor del Crist? La tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort?” (Rm 8,35). Jeremies també fa d’alguna manera aquesta experiència. És molt conscient del perill, ha tastat el gust amarg de la traïció, de la calúmnia, del fals testimoni i de la corrupció; però tot això ha contribuït a fer més ferma la seva confiança, i gràcies a la prova, ha conegut la fidelitat d’aquell a qui ha confiat la seva causa.

Les proves i contrarietats són per al creient, com una depuradora de la confiança, és a dir, d’aquella fe que ens dóna la certesa de saber de qui ens hem fiat i això, no ens fa viure sota el domini de la por, sinó que, més enllà de les afliccions de la vida, ens fa sentir valents per anunciar i viure l’Evangeli a plena llum, gràcies a la força d’Aquell en qui tenim posada la nostra esperança i ens dóna la llibertat dels fills de Déu.

Anton GordilloDiumenge de la XII setmana (21 juny 2020)