Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (11 de setembre de 2022)
Èxode 32:7-11.13-14 / 1 Timoteu 1:12-17 / Lluc 15:1-32
Acabem d’escoltar allò que es coneix com les tres paràboles de la misericòrdia. Tres paràboles que van juntes, que no s’han de separar. Dues curtes: l’ovella perduda i trobada, i la de la moneda de plata perduda i trobada; una tercera, més llarga i molt coneguda, el fill perdut i trobat. Aquí tenim tot el capítol 15 de l’Evangeli de Lluc, compost únicament per aquestes tres paràboles, i cadascuna podria resumir-se en dues paraules: misericòrdia i alegria.
A la primera, un home té cent ovelles, però en perd una. Deixa les altres 99 i va a buscar l’ovella perduda. Quan el troba, corre a anunciar-ho i hi ha una festa. Aleshores Jesús diu aquesta cosa sorprenent: Hi haurà més alegria al cel per un pecador que es converteixi que per 99 justos que no necessitin convertir-se.
El mateix passa amb la paràbola de la moneda de plata. Una dona té només deu monedes de plata i en perd una. Ràpidament encén un llum, escombra la casa i, quan troba la moneda, la seva alegria esclata. Jesús acaba aquesta paràbola com l’anterior: Hi ha una alegria igual davant dels àngels de Déu per un pecador que es converteix.
El mateix passa amb la paràbola del fill perdut i trobat, que tots coneixem com la paràbola del fill pròdig, però que s’hauria d’anomenar més aviat la paràbola del pare misericordiós. El pare espera aquest fill que l’ha abandonat i se n’ha anat amb la seva herència a portar una vida molt decebedora. Quan el veu venir pel camí, al pare li envaeix la compassió i corre a trobar-lo. I immediatament hi ha una festa.
Tres paràboles sobre la misericòrdia de Déu cap als pecadors. Totes tres acaben amb les mateixes paraules, una mica com una tornada: Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat el que havia perdut. I a la tercera, aquesta tornada es reforça amb les paraules dites dues vegades: “Aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida. … Aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida”. I fixem-nos, per Déu, Pare de Misericòrdia, tot pecador que torna a casa és el seu fill, però també és el nostre germà.
Tres paràboles a través de les quals Jesús ens presenta el veritable rostre de Déu. El pastor que troba la seva ovella, la dona que recupera la moneda i el pare que veu tornar el fill, no només mostren la seva alegria, sinó que ens conviden a compartir-la. Aquesta crida a l’alegria també es pot veure com una crida adreçada a nosaltres, una crida a la conversió, una crida a passar d’una preocupació excessivament centrada en un mateix, d’una recerca excessivament centrada en la felicitat pròpia, a un autèntic desig de compartir-la amb els altres. La reacció del fill gran ens mostra que això no és tan fàcil. Tot i això, cal assenyalar que, encara que es nega a alegrar-se de la felicitat del seu pare, a compartir la seva alegria, no és rebutjat. El seu pare surt de la festa per parlar amb ell, igual que Crist va sortir de la seva condició divina per compartir la nostra angoixa, com escriu Sant Pau a la seva carta als Filipencs.
Així és Déu, com un pare que no es reconegut. Massa sovint es veu Déu com un adversari, un competidor. Alguns es diuen: si Déu hi és no puc treure de mi el que sóc, no puc desenvolupar tot el meu potencial. Així que demano la meva herència i poso una distància infinita entre ell i jo… per adonar-me’n després que ningú està interessat en mi. Però Jesús dóna la volta a les nostres creences. Déu és un pare, sí, que et deixa lliure, que no t’obliga a quedar-te, que t’espera i t’acull sense demanar-te raó de les teves ximpleries, que et torna la dignitat, que surt a convèncer-te si t’ofèn la seva benvolença desbordant, que encara afirma amb rotunditat: hem de celebrar per cada fill donat per perdut i recuperat per la infinita tendresa de Déu.
Germans i Germanes, les tres paràboles d’avui expressen aquest cor de Déu que vol trobar els qui se n’han allunyat i fa tot el possible per trobar-los. A través d’aquests relats, Jesús ens parla d’un Déu que està disposat a remoure casa seva per trobar quelcom important, un Déu que està disposat a recórrer quilòmetres per trobar l’ovella perduda, un Déu Pare que corre a trobar el seu fill i convida el seu primogènit a unir-se a la festa, ja que el perdut ha estat trobat.
Aquestes paràboles són una crida a la conversió, una crida a tornar-nos més cap a Déu el nostre Pare, aquest Déu el nom del qual és misericòrdia, aquest Déu que ens espera i ens acull a tots amb tanta alegria.
