Instal·lació del nou Abat (15 de setembre de 2021)

Instal·lació del nou Abat de Montserrat, el P. Manel Gasch, durant les Vespres de la festa de la Mare de Déu dels Dolors (15 de setembre de 2021)

 

Abadia de MontserratInstal·lació del nou Abat (15 de setembre de 2021)

Diumenge XXIV de durant l’any (12 de setembre de 2021)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (12 de setembre de 2021)

Isaïes 50:5-9a / Jaume 2:14-18 / Marc 8:27-35

 

Estimats germans i germanes,

Acabem d’escoltar, en la versió de sant Marc, com Pere reconeix Jesús com a Messies. Ens és més coneguda la versió de sant Mateu, més desplegada i coronada amb l’anunci que el Senyor fa: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”. Però el text d’avui no inclou cap promesa sinó, al contrari, una prohibició de parlar-ne.

Aquesta versió d’avui, més antiga, conté, però, igualment el reny que Jesús fa a Pere. L’apòstol, amb la candidesa del qui vol donar lliçons, es resisteix a admetre que el messianisme de Jesús no passa per un triomf humà, sinó pel sofriment de la creu i la glòria de la resurrecció. Jesús és contundent: el tracta de Satanàs, és a dir, d’adversari, del qui posa entrebancs al pla de Déu. A l’apòstol no li quedà més remei que callar i escoltar el que Jesús adreça a tothom: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”. 

Prendre la pròpia creu. Ens és feixuc, fer-ho. Conten que un dels anomenats Pares del Desert es queixava de la pesantor de la seva creu. Un àngel el conduí en una estança on hi havia creus de totes les dimensions i pesos. L’asceta les anà provant una per una dient-se interiorment: “Aquesta, no… Aquesta, tampoc… Aquesta!”. Finalment n’havia trobat una que li agradà i se la quedà. L’àngel li digué: “Era la teva…”.

Com veiem, acompanyar Jesús en el camí de la creu és condició essencial per a ser deixeble seu. No vol dir que només els deixebles de Jesús tenim creus, perquè de sofriment, poc o molt, tothom en té. Els seguidors de Jesús ens distingim perquè som cridats a prendre la creu i creiem que Déu ens ajuda a carregar-la. Sant Lluc afegeix el matís “prendre-la cada dia”, perquè d’una manera o altra sempre hem de seguir rere Jesús.

Ens podríem preguntar si aquest seguiment exclou tota mena de felicitat en aquest món. No, si Jesús assumí la creu és perquè la confiança absoluta que tenia en la bondat del Pare li feia prendre amb ell els sofriments humans. Hi havia, al terme de tot, la resurrecció. Potser tan fàcil com és de dir això, és més difícil de fer-ho nostre. Però si ens apleguem per escoltar i assimilar la Paraula de Déu, i especialment l’Evangeli, és perquè sabem que aquí hi trobem el fonament de la nostra esperança.

En aquesta situació també hi val el matís de sant Lluc “cada dia”, perquè forma part de la identitat cristiana saber que cada dia és una nova oportunitat per a augmentar aquesta nostra esperança. I junt amb ella, la fe i la caritat que li són inseparables.

La pandèmia ens ha ensenyat moltes coses. I ens ha mostrat que la capacitat humana de fer el bé no té límits. Jo us invitaria, per exemple, avui que aquesta basílica torna a tenir el seu aforament normal, avui que comença una etapa en l’Escolania amb l’ingrés de vuit nois cantors, us invitaria a saber valorar totes les novetats que cada dia el Senyor ens ofereix: en la pròpia vida, en la pròpia família, en la pròpia comunitat. És el que ens deia fa una vintena d’anys un abat estranger: saber recollir la gràcia dels començaments, i alguns monjos ens en recordem. 

Tinguem, doncs, aquesta capacitat cristiana d’assumir cada dia la creu i alhora d’enriquir-nos amb l’esperança de començar cada dia amb la confiança que Déu guia el nostre present i el nostre futur. És realment una gràcia. 

Abadia de MontserratDiumenge XXIV de durant l’any (12 de setembre de 2021)

Diumenge de la XXIV setmana (13 setembre 2020)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (13 setembre 2020)

Siràcida 27:30-28 / Romans 14:7-9 / Mateu 18:21-35

 

Benvolguts germans i germanes,

Acabem de sentir part del capítol 18 de l’Evangeli segons Mateu, un capítol on l’evangelista ens ofereix el “Discurs de la comunitat” que és un discurs que recull diverses dites de Jesús sobre les relacions fraternes entre els membres de l’Església. La setmana passada vam veure el tema de la correcció fraterna, avui és el del perdó.

En aquest fragment Pere fa a Jesús una pregunta, una pregunta que no ha perdut res de la seva rellevància i que ens podem fer nosaltres: Quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci?”. Ens podem reconèixer perfectament en aquesta impotència per estimar l’altre més enllà de les ferides rebudes d’ell. Però Jesús respon amb l’impossible: “No us dic set vegades, sinó setanta-set vegades”. Alguns textos de l’Antic Testament demanaven que es concedís el perdó almenys tres vegades. Pere ja semblava ser audaç i generós en imaginar un perdó donat fins a set vegades. Jesús, en canvi, va més enllà trencant totes les mesures del perdó. Desfà el terrible cant de violència pronunciat per Lèmec al Gènesi quan aquest diu “Set vegades Caín serà venjat, però Lèmec ho serà setanta-set” (Gn 4:24), i exigeix als seus deixebles perdó il·limitat, expressat a través de la xifra desorbitada de “setanta vegades set”.

Si Jesús s’hagués aturat aquí, seria comprensible desanimar-nos. Pero Jesús continua amb la coneguda paràbola del deutor perdonat. Un ministre tenia un enorme deute amb el seu rei, indicat en els 10.000 talents, una quantitat exorbitant. Aquell demana perdó al rei, suplicant-li que li doni temps. El rei, commogut per la condició del subordinat, no només va ajornar el deute, sinó que el va perdonar completament. Però tan bon punt sortia el ministre de la presència del rei, es troba amb un company que té un petit deute amb ell i, malgrat el perdó que acaba de rebre, aplica un rigor inexorable que no coneix terminis ni toleràncies.

El significat és clar, cadascun de nosaltres és immensament deutor de Déu: de la vida, de la salvació, de tot el mal que hem escollit i comès, ferint els altres, a nosaltres mateixos, a la creació. Tot i això, Déu sempre està disposat a perdonar, a rehabilitar-nos, a aixecar-nos de la caiguda. La seva misericòrdia no té límits, sempre s’ofereix plenament i a tothom. Aquí tenim l’arrel profunda i la font d’aquest perdó que Jesús demana que visquin els seus deixebles. Si oblidem la misericòrdia obtinguda o si no sabem veure-la, ens reduirem a rigoristes intransigents com el ministre de la paràbola. Si no sé fins a quin punt Déu és bo per a mi, cóm la seva bondat supera qualsevol simple justícia, quanta paciència m’ha concedit al llarg de la meva vida, sempre arriscaré a mesurar les faltes dels altres a l’escala del meu rigorisme, de la meva estretor de cor.

La misericòrdia pel ministre és el sentiment i l’acció de Déu per nosaltres. Déu ens mira amb aquesta misericòrdia. Sap de què estem fets, sap que som febles. Un infant no pot créixer si quan cau no és acollit una i mil vegades, consolat, i encoratjat a torna-hi; ni pot madurar d’una manera sana si sempre se l’acusa, se’l critica. La vida sempre comença de nou, descobrint que se’ns ha concedit una nova possibilitat: aquesta és la lògica de Déu.

Qui no entri en aquesta lògica, qui no s’endinsi en aquesta generositat viurà intentant demostrar que és bo i capaç però no perdonat, intentant demostrar que mereix viure! I, en conseqüència, controlant i jutjant el “rendiment dels altres”, amb una mirada sovint hipercrítica i minuciosa. Però no es viu pel mèrit, sinó per la gràcia. Tot és gràcia. Tot és generositat divina. Com més s’obre el cor a aquesta bondat, més es torna bo! Per tant, Jesús ens demana que estiguem sempre disposats a concedir generosament el perdó, deixant anar tota mena de ressentiment, de rancúnia, sense recórrer a principis vans i raquítics com el del “perdono, però no ho oblido”.

El perdó és escandalós perquè demana la conversió, no dels qui han comès el mal, sinó dels que l’han patit. Quan, davant d’una ofensa, crec que estic satisfent el meu deute amb un retret, tot el que faig és elevar el nivell de dolor i violència. Crec que estic guarint una ferida al curar la meva pròpia ferida, com si el mal pogués ser reparat, guarit per un altre mal. Però llavors ja no serà una, sinó dues les ferides que sagnen.

L’evangeli ens recorda que som més grans que la realitat que ens va ferir, que podem tenir el cor dels reis, que podem ser tan grans com “el perdó que trenca els cercles viciosos, trenca la compulsió de repetir el mal patit en d’altres, trenca la cadena de culpa i venjança, trenca les simetries de l’odi”, com deia una pensadora jueva (Hannah Arendt).

Germans i germanes, El temps del perdó és el coratge de l’anticipació: fer-ho sense esperar que tot passi i torni al seu lloc sense més; és el coratge dels començaments i de les partides, perquè el perdó no allibera el passat, sinó que allibera el futur.

Que el Senyor ens ajudi a viure amb aquesta mirada misericordiosa i amb aquest cor lliure, mirada i cor de qui se sap perdonat i aprèn, en Crist, a perdonar.

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXIV setmana (13 setembre 2020)