Diumenge III de Pasqua (18 d’abril de 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (18 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 3:13-15.17-19 / 1 Joan 2:1-5a / Lluc 24:35-48

 

Luc Ferry és un filòsof francès, antic ministre d’educació, del qual sóc gran admirador i llegeixo amb fruïció les seves obres. M’agrada molt el seu pensament, clar, profund, crític, ben argumentat…. però amb el qual no sempre n’estic d’acord. I no ho puc estar perquè es declara obertament ateu. Tanmateix, el seu és un ateisme respectuós, amb el que es pot dialogar i amb el que es pot coincidir en moltes coses. No pot ser d’altre manera d’un no creient que diu que el llibre que se’n portaria a una illa deserta és l’Evangeli de sant Joan. La seva obertura el porta a reconèixer, sense deixar de ser crític, els aspectes positius que el cristianisme ha aportat a la civilització. Per aquest motiu se li ha preguntat, en conferències i diàlegs que ha mantingut en diverses ocasions amb gent d’Església, quines raons hi havia per no ser creient. I la resposta que dóna és, entre d’altres, que el missatge que transmet el cristianisme és massa bonic per a ser cert. Quelcom de semblant els devia passar als apòstols quan Jesús s’aparegué en mig d’ells.

En el relat de l’evangelista Lluc se’ns diu que “de tanta alegria no s’ho acabaven de creure”. Com si digués, massa bo per ser veritat! I potser sigui aquesta la raó per la qual, encara avui, a molts cristians ens costa manifestar l’íntima alegria que hauria d’envair nos, al saber que hem posat la nostra vida en mans d’Aquell que va ser crucificat i sepultat, però que després va ressuscitar, Aquell que, als qui es confien a Ell, els ofereix compartir la vida més enllà de la mort. Fins i tot als que creuen, els resulta difícil copsar aquesta perspectiva com a antídot per a les ansietats i les pors i les dificultats que tant o tan poc afligeixen la vida quotidiana de tots. Crist ha ressuscitat, ressuscitaré amb ell? Massa bo per ser veritat, potser pensin molts. Però el sentit profund de la fe rau precisament aquí: creure en l’experiència dels apòstols, que després de la creu el van veure, el van tocar, el van escoltar, adquirint una certesa de la resurrecció que van anar a difondre per tot el món. I ho van sostenir fins i tot a costa de perdre la vida: la terrenal, amb la certesa d’aconseguir l’altra, la que no té fi.

El relat de Lluc és una veritable invitació a repensar la nostra manera de buscar al Senyor. No cal buscar-lo en les grans teofanies o en realitats abstractes; cal buscar-lo en la vida quotidiana, al partir el pa, al compartir la taula, a l’experimentar les seves ferides que segueixen sagnant en la humanitat ferida pel pecat i la fragilitat. En cada persona ferida pel pecat i la fragilitat reviu tot el Misteri Pasqual. En les ferides de la humanitat sofrent són presents la passió, la mort i la resurrecció de el Senyor. Amb les seves ferides doloroses i glorioses es fa reconeixible i present enmig de la comunitat dels creients.

El que Lluc ens presenta avui no és un Crist ascètic o dogmàtic, sinó un Jesús amb un rostre profundament humà que revela la seva divinitat compartint tot el misteri de la fragilitat humana, amb l’excepció de pecat, que supera i anul·la oferint la seva vida a l’arbre de la Creu. Com els deixebles, també nosaltres hem de ser testimonis del Misteri Pasqual i hem de convidar a tots a mirar i tocar el Crist, present en les seves vides, en les seves històries, sovint plenes de contradiccions i de sofriment, recordant, però, que l’última paraula sobre tot esdeveniment humà està en les mans ferides i glorioses de Jesús, que amb la seva Resurrecció va vèncer la mort i ens va tornar l’esperança d’una vida nova.

Germans i germanes, avui, a imatge dels deixebles, tal i com ho explica el relat evangèlic, som convidats a ser i reaccionar d’un altra manera, nosaltres, que tantes vegades hem tingut l’oportunitat de reconèixer el Senyor en l’Eucaristia. Que l’experiència del trobament amb el Ressuscitat canviï quelcom en les nostres vides, com ho va fer amb els deixebles d’Emmaús al partir el pa, com ho va fer en la resta d’apòstols i seguidors, i ens mogui a donar testimoni de la nostra fe en el nostre viure quotidià.

Abadia de MontserratDiumenge III de Pasqua (18 d’abril de 2021)

Diumenge III de Pasqua (26 abril 2020)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (26 abril 2020)

Fets dels Apòstols 2:14.22-33 – 1 Pere 1:17-21 – Lluc 24:13-35

 

Benvolguts germans i germanes:

No sé si mai heu fet aquesta experiència tot realitzant un viatge en cotxe: si la companyia és alegre, el trajecte és curt i ràpid, però… si els coneguts són gent trista i sorneguera, el recorregut és llarg i carregós. Avui trobem, tot fent camí, els dos deixebles del poble d’Emmaús a les rodalies de la capital de Jerusalem. Descoratjats, tristos i desmotivats, discuteixen entre ells dos dels fets ocorreguts en els últims dies a la Ciutat Santa. L’Evangelista Sant Lluc ens diu el nom d’un d’ells: es deia Cleofàs, molt probablement de la família de Jesús, però no pertanyent al grup dels onze Apòstols. Desgraciadament, no ens diu el nom del segon seguidor. Els Sants Pares de l’Església ens inviten a tots nosaltres els Cristians a inscriure el nostre propi nom en el lloc del pelegrí desconegut: “Cleofàs i Maria, Cleofàs i Joan o Cleofàs i Simeó”. Tots, tots nosaltres som el segon deixeble, que fem el camí de la Vida amb Jesús el costat i, desgraciadament, no el reconeixem present en el dia a dia de la nostra Vida.

En aquestes hores baixes de llarg confinament pel Covid-19 Jesús ens parla a cau d’orella i ens diu paraules d’amor, d’esperança, de companyia, de presència; sols ens falta col·locar-nos a la seva freqüència, en el seu dial de la fraternitat i de l’estimació. Ell és realment a la nostra dreta. Ell és la nostra companyia en el camí. Desmuntem tota mena de solituds, esguardem els ulls dels veïns, fem una xerrada llarga amb els nens, amb els nostres avis, col·laborem amb petits gestos amb la societat, amb l’Església, amb Càritas. Si tots aportem el nostre granet de sorra, entre tots fem una platja, perquè Tu, siguis qui siguis, ets el segon deixeble estimat!

Jesús se’ls fa trobadís i es posa a caminar el seu costat. No els fa cap retret per la seva deserció, per la seva fugida, ni per la seva poca fidelitat. Sols els fa una breu pregunta: “De què discutíeu entre vosaltres, tot caminant?”. La resposta transmet una experiència d’abatiment, de derrota, de retirada general pel que s’havia esdevingut dies enrere a Jerusalem. El simple diàleg deixa entreveure la seva petita Fe: “Jesús, un profeta poderós en obres i paraules, alliberador d’Israel, mort crucificat ara fa tres dies”. Havien sentit rumors que unes dones esverades deien que era viu, però no les hem cregudes -la seva paraula no era vàlida socialment-. Alguns dels deixebles han vist el sepulcre buit, però a Ell no l’han vist pas. Tot fet camí de conversió, amb la bona companyia del Senyor que abrusava de joia els seus cors, Jesús els exposava el sentit de totes les escriptures que es referien a Ell. Mentrestant, el dia ja declinava i els dos deixebles inviten amb insistència a sopar el bon amic de viatge. Jesús va entrar a la casa, va seure a taula i va prendre el lloc reservat de la presidència: Ell és el Mestre i Senyor, Ell és el cap de casa, el gran de la família, que ha de beneir, partir i repartir el pa de comunió. Jesús va passar de ser convidat en un segon terme a invitar Ell al banquet els seus estimats deixebles de camí. És en aquest precís moment, de la fracció del pa, que als dos deixebles se’ls obren els ulls i reconeixen el Crist Ressuscitat. Plens de joia i d’alegria, surten de la casa i refan ràpidament el camí de tornada a Jerusalem. Ells són ara els nous missioners de la Bona Notícia a la comunitat Apostòlica dels onze: “Realment, al Senyor Ressuscitat l’hem reconegut quan partia el pa”.

L’Evangeli d’Emmaús és, en definitiva, una gran Eucaristia digna d’atenció: l’escolta de la Paraula en el camí. Explicar el sentit de les Escriptures, l’homilia. Una casa i seure a taula en comunitat. Consagració, partir i repartir el pa, i finalment sortir a missionar arreu la Bona Nova que Jesús és viu i que es fa company nostre en el camí de la Vida Terrenal.

Deia Sant Agustí: “Quan partim el pa en l’Eucaristia Dominical i reconeixem tots el Senyor: tu que creus en Ell, tu que portes el nom de Cristià, tu que escoltes les Paraules Divines trobaràs en fraccionar el pa la seva presència real, perquè Ell no és mai absent”, és sempre present al teu costat.

Germans i germanes: avui al vespre celebrarem la Vetlla de Santa Maria i demà la seva gran Solemnitat. Ella, que és Senyora de Montserrat, Patrona i Princesa de Catalunya, converteixi aquest dolorós camí del Coronavirus en “via lucis”, camí de llum, curació i normalitat social sota l’abric del vostre mantell blau. Mare de Déu Bruna: implorem de la vostra protecció en totes les necessitats hospitalàries. Rosa d’abril, Verge Moreneta de la Serra, gloriosa i sempre beneïda, pregueu per tots nosaltres. Amén.

Abadia de MontserratDiumenge III de Pasqua (26 abril 2020)