El text descriu la diada de Pentecostès: els apòstols començaren a expressar-se en diversos llenguatges i ens diu que gent provinent de tot arreu:«quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva llengua, però el que és veritablement important és l’afirmació darrera del relat: «tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.» Aquest és un dels distintius d’aquells que són posseïts per l’Esperit Sant: proclama les grandeses de Déu.

Gràcies per les meravelles que fas a tots els homes i dones; que cadascú de nosaltres siguem, almenys, una espurna de la teva llum.

La darrera lectura dels Fets dels Apòstols ens diu que: «Un cop a Roma, van permetre a Pau de viure en una habitació privada, amb el soldat que el guardava… I passà dos anys sencers en aquell apartament llogat… i obertament, sense cap trava, predicava el Regne de Déu i ensenyava la doctrina sobre Jesucrist, el Senyor». Pau, presoner, no para de predicar; i nosaltres què fem? Fins i tot els qui estem impedits, com ens ho fa veure Pau, podem anunciar la Bona Nova. Què més em fa falta?

Senyor, dóna’m la força i el coratge de Pau. Avui demana-ho això tantes vegades com puguis.

Avui celebrem la Dedicació de la Catedral; potser també podríem dir, avui recordem el cap i casal de la nostra diòcesi, la nostra primera referència com Església que va més enllà que el mateix edifici, perquè com ens recorda la carta de Pere: «Vosaltres, com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual». Els temples sempre són signes de la presència de Déu, però el missatge de Pere ens ha recordat que en el fons som cadascú de nosaltres els qui hem de ser signes de la presència de Déu enmig de la nostra societat. Tenint present això, quins són els sentiments que vius?

Senyor, que irradiï la teva llum.

El relat d’avui ens fa veure que Pau era hàbil a l’hora de defensar-se. Així ens diu que ell: «sabia que allí uns eren  saduceus i uns altres fariseus.» i per això planteja la seva fe en la resurrecció dels morts; la qual cosa provoca una discussió molt aferrissada, dividint l’assemblea que l’acusava. De tal manera que el tribú es va veure obligat a protegir Pau. Però també convé subratllar les darreres paraules del text d’avui: «La nit següent el Senyor se li va aparèixer i li digué: «Coratge! El  testimoni que has donat de mi a Jerusalem, també l’hauràs de donar a Roma». ¿El Senyor et podria dir també que tinguis coratge, perquè el testimoni que has donat fins ara, l’hauràs de donar a un altre lloc?

Perdona’m, Senyor, per les vegades que he estat covard a donar testimoni de la meva fe.

Pau s’acomiada dels preveres de la comunitat dels efesis. Sempre els comiats són emotius quan hi ha hagut autèntic amor; en aquest relat, per exemple, ens diu que: «Pau s’agenolla i van pregar tots junts. Tothom plorava i se li tiraven al coll i el besaven…» Quan nosaltres ens acomiadem d’alguna institució o d’algun treball, fem com Pau que, agenollat, prega amb els qui han col·laborat fins aleshores?

Senyor, recorda’t de tots aquells que en algun moment han caminat amb mi.

A vegades hi ha frases que són impressionants. Avui en tenim unes de Pau que diuen: «Què  se me’n dóna de la vida! Jo el que vull és consumir-me en el compliment del ministeri que vaig rebre de Jesús, el Senyor: el ministeri de proclamar l’evangeli de la gràcia de Déu.» Això, sincerament, ho puc dir jo?

Senyor, empelteu-me de l’esperit que tenia Pau.

Quan Pau retornà a Efes es trobà amb un grup de dotze homes als quals imposa les mans perquè rebin l’Esperit Sant. «Després Pau va entrar a la sinagoga, i durant tres mesos hi anava predicant amb llibertat d’esperit sobre el Regne de Déu, amb converses vives i convincents.» A casa meva, he estat capaç de fer com Pau, de parlar del Regne de Déu (no de la política eclesiàstica o d’allò que fan o deixen de fer al Monestir)?

Senyor, que sàpiga parlar de Tu amb tots els qui m’envolten.

«Homes de Galilea ¿per què us esteu mirant el cel?» Avui continua vigent aquesta pregunta: què estem mirant? què estàs mirant?. Jesús no ha desaparegut; estem en una situació semblant al poble d’Israel que travessava el desert; Déu es feia present enmig del núvol, i això va fer tirar endavant tot el poble. Cal que tinguem molt present com acaba el text d’avui: « Aquest Jesús… tornarà»

Senyor que sàpiga contemplar-te quan estàs tornant en el cor dels homes, en el meu cor. Ensenya’m a veure’t.

El relat ens conta l’impacte que feia la predicació d’Apol.ló: «un jueu d’origen alexandrí, que parlava molt bé i coneixia molt les escriptures.»

Senyor, que les nostres comunitats hi hagi persones com Apol.ló que sàpiguen entusiasmar.

«Mentre Pau era a Corint, el Senyor li digué en una visió: «No tinguis por. No deixis de parlar i jo vetllo per tu»…» Ens diu al començament de la lectura d’avui del llibre dels Fets. Participes d’aquesta confiança? Per què?

Senyor, ajudeu-nos, que la por no sigui motiu per prendre decisions al si de l’Església.

Pau, un  cop arribat a Corint, s’instal·la a casa d’Aquila i Priscil.la, i amb ells treballa en la fabricació de tendes i: «Els dissabtes discutia a la sinagoga.» Amb el relat d’avui veiem com Pau té el criteri de guanyar-se la vida treballant sense deixar de predicar. ¿Consideres que aquesta és avui la manera ideal de vida dels qui han estat ordenats? Tu, a què estàs disposat per ajudar a fer el teu criteri?

Senyor, recorda’t dels qui ho han deixat tot per treballar per la teva causa.

Pau a Atenes s’adapta, tant com pot, sense trair el missatge, a la mentalitat dels grecs. D’aquí que al començament del seu discurs a l’Areòpag diu: «…Aquest Déu desconegut, que vosaltres ja venereu sense coneixe’l, és el que us vinc a anunciar.» Quan parles de temes de la fe, t’esforces per adaptar-te a la mentalitat del teu proïsme?

Senyor, que sigui sempre un instrument fidel de la teva paraula.

Pau i Siles són maltractats i empresonats, però lluny de desanimar-se, dins mateix de la presó «Pau i Siles pregaven i cantaven himnes i els presos se’ls escoltaven». Un esdeveniment molt fort, el llibre dels Fets del Apòstols parla «d’un gran terratrèmol» va obrir les portes de la presó i l’escarceller pensant que s’havien escapat es volia llevar la vida. La intervenció de Pau li obre les portes de la pràctica de la fe quan li diu: «Creieu en Jesús el Senyor, tu i tota la teva família, i us salvareu». Al llarg dels Fets dels Apòstols són constants els testimoniatges de conversió, gràcies a la intervenció decidida de Pau i dels seus acompanyants. Avui dia què hauria de tenir el nostre testimoniatge per tenir una eficàcia semblant a la predicació de Pau?

Senyor, que la meva cara transmeti serenor; el meu gest, joia; la meva paraula convenciment; el meu cos, humilitat; la meva vida, felicitat.

En aquest constant viatjar havien de buscar un lloc adient per anar a pregar en dissabte. Així ens diu  avui que: «El dissabte vam sortir fora de la ciutat,  cap a la vora d’un riu, on ens va semblar que hi havia un lloc de pregària.» Allí hi havia Lídia que va acceptar la fe que predicava Pau. ¿Quan surts de viatge et preocupes de trobar un lloc adequat per pregar? Te n’avergonyeixes que et vegin pregant?

Senyor, ajudeu-me a treure’m de sobre aquests respectes convencionals que m’impedeixen de viure sincerament la fe.

Les dues parts del fragment que ens proposa l’Església per reflexionar avui ens ofereixen els elements característics del desenvolupament de les primeres comunitats cristianes; l’una és la que ens conta: «Unànimement la gent feia cas de Felip, després de sentir-lo i veure els prodigis que feia.» i, per l’altra: «Quan els apòstols, a Jerusalem, sentiren dir que Samaria havia acceptat la paraula de Déu, els enviaren Pere i Joan.» És a dir,  la predicació feta per un dels membres de la comunitat, en aquest cas Felip, havia de ser confirmada pels apòstols quan aquests « els imposaven les mans, i rebien l’Esperit Sant.»

Senyor, que sigui el teu Esperit qui fecundi els cors dels qui et busquen i et troben.

Vet aquí un breu resum i efecte de la carta que va ser enviada als creients procedents del paganisme donant les normes de com s’havien de comportar en les coses de la fe. Ens diu: «Quan passaven per les poblacions, els comunicaven les normes que els apòstols i els preveres de Jerusalem havien manat d’observar. I les comunitats de creients es consolidaven en la fe i veien augmentar cada dia el nombre dels fidels.» ¿Quines coses consideres que avui consoliden les nostres comunitats, i quines consideres que les desfan?

Senyor, que puguem veure augmentar el nombre de creients en les nostres comunitats.

El resultat de la discussió que ahir vàrem veure la trobem avui. Judes i Siles són comissionats amb Pau i Bernabé a parlar amb els creients no jueus; i hi van amb aquesta proposta escrita: «L’Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no havíem d’imposar cap altra càrrega que aquestes indispensables…» A la fi del relat d’avui ens diu que: «La lectura de la carta els va alegrar i encoratjar.» Saber rebre els consells amb agraïment i saber obeir amb alegria pot ser una tasca que cada dia hem d’aprendre. ¿Què se’t fa més dificultós?

Senyor, que sàpiga veure el teu desig i tingui el coratge d’obeir-lo amb cor alegre.

Reunits en  assemblea, ens conta el llibre dels Fets que discutien sobre la conveniència d’admetre com a germans els procedents del paganisme. Tant Pere com Jaume, Pau i Bernabé, exposaren els seus parers. Potser el resum d’allò que digueren són aquestes paraules de Pere: «La nostra fe ens diu que els  uns i els altres ens hem de salvar només per la gràcia de Jesús, el Senyor.»

Gràcies Senyor perquè  m’has escollit i així m’has  salvat.

«Uns que havien baixat de Judea, ens diu el llibre dels Fets, ensenyaven als germans d’Antioquia que si no es feien circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès no podien salvar-se». Quantes vegades penso, i potser dic, que els altres han de fer com jo, seguint els meus costums, i la meva “tradició”, altrament no són dignes de dir-se cristians. ¿Quantes vegades reduïm la fe a coses formals i exigim que els altres facin com nosaltres?

Senyor, dóna’m lucidesa per saber distingir entre allò que és fonamental en la fe i allò que en són les formes.

El zel de Pau i Bernabé és extraordinari. El llibre dels Fets ens conta, avui, com ells dos viatjaven d’un lloc a un altre per anunciar la Bona Nova i animar les comunitats; amb tot, no sempre eren ben rebuts. Avui ens diu que a Listra van apedregar Pau «…i el van arrossegar fora de la població, creient que era mort». Al llarg de la història de l’Església molts homes i dones han sofert situacions semblants a la de Pau. Avui encara passa; saps la notícia d’algun d’aquests?

Prega per ells i pels seus botxins. Digues amb Jesús a la creu: «no saben el que fan».

Els Fets ens expliquen com Pau i Bernabé comencen a ser perseguits a Iconi, i han de fugir. A Listra, mentre Pau predica, es fixa en un home invàlid: «… i veient que tenia prou fe per a posar-se bo, li cridà: “Posa’t dret tu mateix”». I quedà guarit. Aquest miracle va confondre els conciutadants que ho veieren, de tal manera, que cregueren que Pau i Bernabé eren déus baixats del cel. Aleshores Pau i Bernabé varen haver d’aclarir aquesta confusió dient que ells actuaven en nom de Déu. La fe va transformar la vida de l’invàlid; a tu, en què t’ha transformat la fe?

Senyor, dóna’m més fe.

Avui, el fragment dels Fets dels Apòstols, ens recorda l’elecció de 7 diaques perquè s’encarreguin de l’atenció de les viudes de llengua grega que no eren ateses degudament. Més enllà de la presentació de la funció diaconal, se’ns està dient que, ja a les primeres comunitats, hi havia dificultats  en el tracte entre ells. La discriminació, sigui per motiu de sexe, cultura, estatus social, etc, enverina les relacions humanes, però molt més l’Església que hauria de saber acollir, amb els criteris de la justícia de Déu, a tothom. ¿En l’ambient on et mous, a l’Església, i a la societat civil, com es viu o es practica la justícia? I tu, què hi fas?

Senyor, necessito que infonguis en el meu cor el Teu Esperit, que sàpiga acollir i estimar tothom sense distincions.

S’acaba així el relat d’avui dels Fets dels Apòstols: «Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant», Visc feliç? Hi ha alegria en el meu cor?

Senyor, que la rutina diària no em faci oblidar que tu has mort i ressuscitat per a mi, i per als meus germans.

Ahir recordàvem com Pau havia iniciat el seu discurs recordant la història de salvació; i ens aturàrem en el testimoniatge de Joan Baptista. El fragment d’avui continua el seu discurs centrant-se en la vida, mort i resurrecció de Jesús. ¿Si un dia has d’explicar qui és Jesús, quins aspectes de la seva vida posaries en relleu? ¿Són aquests aspectes els que commouen la teva vida?

Senyor, que, a cada moment, tingui clar què és important en la meva experiència de fe, i que sàpiga comunicar-ho.

El relat d’avui dels Fets dels Apòstols ens diu que Pau i  els seus companys van iniciar un viatge per fer créixer la Bona Nova; en «dissabte entraren a la sinagoga…Acabada la lectura de la Llei  i dels Profetes….els invitaren a parlar». Així ho va fer Pau, amb un discurs que recorda la història de la salvació. Si em toqués fer-ho a mi, què hi diria? De què sóc testimoni?

Senyor, que no ens oblidem mai de l’amor que ens teniu.