Pau recorda com anunciava als tessalonicencs la Paraula de Déu: «No predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de l’Esperit Sant, i amb molta convicció». Nosaltres també som convidats a portar la Paraula d’esperança arreu: fem com Pau?

Senyor, que sigui capaç de transmetre amb entusiasme i convicció la fe que em féu viure.

Quan llegim la Bíblia veiem com, de tant en tant, es prega pels orfes i les vídues; la seva situació era, en general, molt més desemparada que avui en el nostre entorn occidental; no hi havia cap mena d’ajuda institucionalitzada i la seva subsistència depenia exclusivament de la benvolença dels veïns i coneguts. En el text que ens proposa avui l’Església, veiem com Rut va al camp de Booz per recollir les engrunes que queien de la collita i així poder-se alimentar, aquest sense regalar-li res, fa que el seu treball tingui un mínim de comoditat. Entre nosaltres hi ha qui s’esforça per ajudar, sòbriament, el seu proïsme que passa necessitat. I nosaltres ho fem? Ajudem? Ens deixem ajudar? Som paternalistes, senzills, sobris…?

Senyor, que no em desentengui de les meves responsabilitats quan em trobi amb persones com la Rut i la Noemí.

Rut no deixa sola la seva sogra Noemí, malgrat que aquesta no sols li sembla bé, sinó que li ho recomana; perquè Rut és viuda del fill de Noemi i aparenment no li queda cap lligam amb la seva sogra. Ben segur que en coneixem casos com aquest o semblants, o potser nosaltres mateixos els vivim; a vegades són ben heroics, perquè les circumstàncies són especialment difícils i dures

Senyor, que l’actitud humana de Rut, de generositat i d’abnegació, sigui en el cor de l’home i de la dona.

La imatge que dóna avui l’Apocalipsi quan diu que Jerusalem: «Resplendeix com les pedres més precioses, com un jaspi de transparència cristal·lina.» Ens vol fer veure que n’és de gran i preciosa la fe que compartim tots plegats. Ben defensada per muralles i els fonaments de la qual són dotze apòstols: els enviats a anunciar i ser testimonis de la Bona Nova. No hi hauria fe sense que no hi hagués hagut aquests enviats; per això són els fonaments de la defensa que representa la muralla.

Gràcies, Senyor, perquè heu enviat aquests homes que donen testimoni de la seva fe.

El poble d’Israel vol imitar els pobles veïns elegint un rei. El text d’avui ens fa veure amb una paràbola que no és elegit aquell que dóna millors fruits, sinó l’arç que no en dóna cap però que és capaç d’ofegar-ho tot. Fer com els altres, imitar-los, ens pot portar a vegades, a viure situacions que ens impediran donar els fruits propis del qui creu. És sovint tan aclaparador l’ambient que ens envolta, que nosaltres ens hi deixem anar!

Senyor, que sempre tingui el coratge de no deixar-me arrossegar per l’ambient.

Gedeó és escollit pel Senyor perquè salvi el poble dels madianites; ell pertany al clan més pobre de Manasés: ell és un  pobre, poca cosa. Gedeó es dóna a la pregària i, al final del sacrifici que ofereix al Senyor, hi ha dues paraules que ell grava a l’altar i que nosaltres hauríem de gravar en el nostre cor: «El Senyor és la pau». Només quedaran gravades si les pronunciem una i mil vegades.

«En aquells dies els Israelites ofenien el Senyor amb el seu comportament i adoraven els Baals», ens diu el llibre dels Jutges; i malgrat que Déu envia homes perquè canviïn de vida, la infidelitat sovint s’apodera del poble.

Senyor, ajuda’m a ser fidel; que només Tu siguis per sempre el meu Déu.

Massa vegades hi ha una tendència a creure que la nostra fe és quelcom de molt exclusiu, com si per ser creient ens calgués una mena de carnet especial; avui se’ns recorda que «els estrangers que s’han adherit al Senyor, que es posen al seu servei per amor del seu nom i volen ser els seus servidors… els deixaré entrar a la muntanya sagrada…» L’estranger, doncs, és una persona com nosaltres, que té accés al misteri de la fe si, com nosaltres, es posa al servei de Déu per amor. Com et mires els estrangers?

Senyor, que tingui l’amplitud de mires que té el Teu cor.

Josué pregunta al poble si vol seguir el Senyor o anar darrera els altres déus. El poble que vol ser fidel promet seguir el Senyor. Nosaltres també volem seguir el Senyor, però, a vegades, ens deixem endur per l’entorn, no és aleshores el Senyor qui presideix o motiva els nostres actes, sinó altres coses més banals (uns déus petits, insignificants, que omplen la nostra vida) com l’èxit personal, l’afany o el desig de posseir, etc. Pot ser com una gota d’oli que a poc a poc embruta el vestit de la nostra vida.

Senyor, ara ho veig, m’he tacat el vestit de la meva vida; ¿què he de fer per tornar anar tot net a la teva presència?

Josuè recorda al poble totes les meravelles que el Senyor ha fet a favor del poble. Pot ser bo recordar amb agraïment la nostra història col·lectiva i la meva personal, i adonar-nos que sempre Déu l’ha escrita dins del cor.

Senyor, el teu amor envers nosaltres ha obrat meravelles.

L’arca de l’aliança, signe i símbol de la presència de Déu, anirà al davant en el moment de travessar el Jordà, segons el voler del Senyor. De fet, per a nosaltres és una invitació perquè davant de qualsevol esdeveniment o acció que anem a fer, sempre tinguem al davant el signe i el símbol de la presència de Déu. Quantes vegades ens encomanem al Senyor quan anem a fer una cosa important?

Senyor, ja sé que ets al meu costat, que no m’oblidi que ets al meu davant.

El Deuteronomi ens diu que: «…no hi hagué mai més a Israel cap profeta amb qui el Senyor tractés cara a cara com ho feia Moisès…» Un home extraordinari. Nosaltres segurament que n’hem conegut: són aquell que, com Moisès, ens han portat pel camí recte cap a Déu. Recorda la seva veu, les seves paraules, els seus consells, les seves decisions.

Senyor, Tu que m’has donat la possibilitat de conèixer-los, que el seu record m’ajudi a seguir-te fidelment.

Avui podem cantar com n’és de gran Maria i, amb tot, podem tenir la sensació que les paraules se’ns faran escarransides per expressar el do de Déu en Ella, i, a través d’Ella, a tots nosaltres. L’Església utilitza les paraules de l’Apocalipsi en el que es descriu la lluita triomfant de la dona sobre el drac. El text acaba així: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»

Senyor, que quan mirem Maria, admirem la seva grandesa i el teu do immens.

«Mira, tot el cel fins el punt més alt, i tota la terra amb tot el que conté són del Senyor, el teu Déu; però ell es fixà només en els vostres pares, els estimà i, d’entre tots els pobles, escollí els seus descendents, que sou vosaltres, com ara podeu veure.» Moisès, amb aquestes paraules, fa veure com el poble ha estat escollit. Nosaltres també hem de tenir ben present que el Senyor ens ha abraçat. Com viuré avui aquesta íntima abraçada de Déu?

Senyor, moltíssimes gràcies per aquest gest Teu, perquè, ben mirat jo mateix veig que sóc molt poca cosa.

¿Què ens suggereix el discerniment que ha de fer Elies per descobrir quan Déu es fa present? Recordem que el text acaba així: «Finalment vingué el so d’un aire suau. Així que Elies el sentí, es cobrí la cara amb el mantell, sortí fora i es quedà a l’entrada del la cova.»

Senyor, que com Elies sàpiga reconèixer la teva presència.

Moisès diu al poble: «Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor…» Estimar Déu… què faig jo per estimar?

Senyor, transforma aquest cor de pedra amb un de carn perquè sàpiga estimar-te veritablement.

Moisès recorda al poble totes les obres que Déu ha fet a favor seu. Hi ha una expressió al final de la llista de les obres prodigioses que cal tenir sempre present. Moisès recorda: «Compleix els seus decrets i els seus manaments que jo dono avui, perquè siguis feliç…» En el fons tota l’acció de Déu va encaminada a què siguem feliços. Ho som?

Senyor, voldria que mai no desaparegués de dintre meu aquest sentiment: sóc tan feliç de saber que puc viure sempre amb comunió amb Tu.

«Que cadascú doni allò que el cor li diu…perquè Déu estima els qui donen amb alegria.», ens diu avui la segona carta als Corintis. Què dones?  

Senyor, que sàpiga participar de la teva generositat. 

La terra promesa la tenen als peus, però els qui van a explorar-la agafen por, i aquesta por la volen transmetre als altres. En el fons la por és sovint un acte de desconfiança. Segurament que, per les nostres pròpies forces, no seríem capaços de guanyar-nos la terra promesa del Regne; però si som conscients que el Senyor és amb nosaltres, arribarem a port amb la seva ajuda.. Ens cal confiança i coratge. 

Senyor, que en el meu compromís com a creient no m’acovardeixi. 

Aharon i Maria també critiquen Moisès per la seva manera de fer. El Senyor castiga Maria amb una mena de lepra; però és molt bo d’adonar-se com reacciona Moisès: «No, Senyor, no, cureu-la si us plau.» Malgrat que et critiquin i, potser injustament, tenir sempre el coratge de desitjar el bé de l’altre, encara que et faci mal. ¿Creus que aquest és un dels camins per aprendre a estimar els enemics? 

Senyor, allunyeu de mi l’agror de la venjança. 

Avui veiem com el poble murmura de nou comentant fets passats. Quantes vegades, nosaltres, amb el nostre sentit crític, no sabem valorar el do que contínuament Déu ens fa. 

Senyor, que en els moments de dificultat i de dolor, no m’oblidi el que m’has donat. 

La descripció majestuosa que fa el llibre de Daniel, vol ser una aproximació a la majestat de Déu. Ho hem d’entendre com una aproximació simbòlica. Així quan ens descriu com anava vestit, ens diu: «El seu vestit era blanc com la neu i els seus cabells, com llana blanquejada.» Ens vol fer veure la puresa incommensurable de la seva figura. Serem més capaços d’entendre-ho en la mesura que anem purificant nostra pròpia vida. Què has de fer?  

Senyor, que us conegui. 

Al final de la descripció de l’any jubilar apareix la intenció profunda, i la posa en boca de Déu: «Ningú no ha de perjudicar l’altre: reverencieu el vostre Déu, que sóc jo, el Senyor.» Tenir sempre en compte els altres és una constant en tota manifestació del creient. El qui creu sap que no viu mai sol; conscient d’això, pren consciència de Déu mateix. 

Tant de bo Senyor que sempre visquem com si fos un any jubilar! 

El llibre del Levític ens descriu la institució de les festes dedicades al Senyor. Potser ens aniria bé reflexionar si nosaltres, les festes del Senyor les dediquem especialment al Senyor, o ens dediquem a complir estrictament el que està manat i aprofitem el dia per a d’altres coses. 

Senyor, que sempre sàpiga honorar el teu nom, però sobretot aquells dies en què Tu ens mostres les teves gestes. 

La tenda de l’aplec sagrat era una manera que tenia Déu de recordar la seva presència enmig del poble. A vegades tenir uns signes a casa ens poden ajudar, també a nosaltres, a viure la unió amb Déu. 

Senyor, desitjo que sigui veritat en mi allò que diu el salm:  «M’estimo més un dia als vostres atris que mil a casa meva.»