En aquesta festa de Santa Escolàstica, germana de Sant Benet, les paraules del profeta Oseas: «Et faré per sempre la meva esposa i seré per a tu un espòs bo, fidel, amorós i compassiu», recorden el llenguatge d’un enamorat. Però aquestes paraules són paraules de Déu, perquè, efectivament, és Déu qui estima. També nosaltres estem enamorats de Déu? Au, què esperes per declarar-t’hi avui?

Ens trobem davant la segona narració de la creació. Aquí es posa l’accent en el fet que Déu, per mitjà de l’aigua, dóna vida a la terra; i a través del seu alè, dóna la vida a l’home. Així, doncs, la vida sempre pertany a Déu, i en la vida, és a dir, en Déu hi ha el criteri del bé i del mal; qui vulgui menjar del fruit del coneixement del bé i del mal, és a dir, qui vulgui prendre el lloc de Déu, aquest li diu: «no t’escaparàs de la mort». Et semblen justos els criteris del bé i del mal que hi ha en Déu?

Senyor, que no busqui suplir-te, sinó agrair-te la vida, l’oportunitat que m’has donat de conèixer millor l’obra de les teves mans.

Continua el relat de la creació. Fa l’home a imatge de Déu, i acabada aquesta obra i posant-ho tot a les nostres mans, acaba comentant: «Déu veié tot el que havia fet, i era bo de debò.»

Pren consciència que ets imatge de Déu, i que Ell mateix, veient-te diu: ets bo de debò. Quina és la teva reacció, el teu sentiment?

El primer que trobem quan obrim la Bíblia és el relat de la creació. Mirem el nostre voltant i fem l’exercici d’observar amb la mirada de Déu; digues, a poc a poc, i les vegades que calgui la resposta del salm responsorial: «Que s’alegri el Senyor contemplant el que ha fet.»

El llibre d’Isaïes ens parla de les conseqüències de saber viure solidàriament: «Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l’instant les teves ferides.»

T’agraeixo, Senyor, perquè avui m’has dit el medicament que haig de prendre per guarir-me de les ferides del meu egoisme.

La carta als cristians Hebreus arriba a la seva fi i ens aconsella primerament: «Oferim a Déu, per Jesucrist, una acció de gràcies perpètua, fruit dels llavis que lloen el seu nom.»

Observa’t: els nostres llavis lloen el nom de Déu, o passem més temps demanant?

Senyor, gràcies pel do de la vida que m’has donat perquè així he conegut que estimaves a tothom.

Celebrem i recordem a Montserrat la dedicació de la Basílica. A l’Eucaristia llegim el profeta Isaïes que ens diu el sentit que han de tenir els temples: «els deixaré entrar a la muntanya sagrada i celebrar les seves festes en la meva casa d’oració.»

¿Quan entres en un temple, hi vas amb l’esperit de celebrar-hi una festa, la festa que Déu t’estima?

Senyor, que en sou de gran; la vostra casa és un aixopluc pels pobres, consol pels pecadors, esperança pels entristis, alegria pels qui ploren, goig pels que t’adoren.

Hi ha la tradició que, avui, en moltes llars es desmunta el pessebre, perquè la festivitat d’avui es viu més com la conclusió o coronament de tot el significat de les festes nadalenques. El text que l’Església ha escollit del profeta Malaquies s’ha entès com una predicció de la presentació de Jesús al temple; així podem llegir: « El Senyor que vosaltres busqueu, l’àngel de l’aliança que desitgeu, entrarà al seu temple.» I des d’aquesta perspectiva ho entén l’evangelista Lluc.

Senyor, que com el profeta Simeó que esperava veure’t, i es va alegrar, dóna’m la intel·ligència per descobrir-te, i ho sàpiga agrair

¿Quan llegeixes el que avui et diu la carta als hebreus: «Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills que ell prefereix», tens la impressió que això és una bona manera per viure en profunditat la fe? Com voldries ser tractat? ¿Per què cal sofrir, com afirma avui la carta als hebreus?

Senyor, que, quan em reptis, tingui lucidesa perquè m’adoni que m’estimes.

Ahir ens fèiem la pregunta: què haig de fer per viure les promeses? Avui et contesta la mateixa carta als cristians Hebreus: «Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a terme.» De fet, si no apartem la mirada distraient-nos en altres coses, veurem que Ell «accepta el suplici de la creu.» Això és molt dur.

Senyor, fes-me entendre en els meus moments de cansament i de feblesa el sentit que té el camí de la fe, que no em cansi, que no em descoratgi. Dóna’m la força que necessito!

La fe ha fet possible que hagi hagut homes i dones, com s’esmenta en l’Antic Testament, que hagin estat capaços de realitzar proeses extraordinàries, meravelloses i heroiques. Però, en acabar el text d’avui, afirma: «cap d’ells no arribà a posseir les promeses, perquè Déu… no volia que ells les obtinguessin sense nosaltres.»

Senyor, per què tens aquesta paciència amb nosaltres? ¿Què haig de fer per viure les Teves promeses?

La majoria de les vegades ens mou el que considerem important, però encara ens  mou més els qui considerem importants, i amb tot el profeta diu: «Busqueu el Senyor, tot els humils del país…busqueu la bondat, busqueu la humilitat» Indubtablement considerem important Déu mateix, però considerem importants les actituds de la bondat i de la humilitat? ¿Si et mires, la bondat i la humilitat són els trets de la teva vida?

Senyor, que descobreixi com un tresor els valors que Tu consideres importants per viure en el Teu regne.

El text d’avui subratlla la figura d’Abraham, i ens va desgranant tots els aspectes que podem admirar d’aquest personatge; abans de fer-ho en cadascun d’ells comença sempre amb aquestes paraules: «Gràcies a la fe…» Però, perquè no hi hagi dubtes pel que podem entendre per fe, diu això: «Creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem…»

Doncs bé, prenguem per model Abraham i contestem-nos què posseïm anticipadament, què coneixem per endavant.

Senyor, que sempre sigui conscient que em posseeixes: sóc teu i Tu m’ho dónes tot.

El record de situacions passades que, per causa de la fe, hom va ser víctima de maltractes i sofriments, és el resum de la primera part del text que avui podem llegir de la carta als Hebreus. És comprensible que, davant un ambient tan hostil, nasquessin desigs de fer-se enrere, però l’autor de la carta diu: «Només sofrint amb constància podrem complir la voluntat de Déu i obtenir el que ell ha promès.»

Segurament que ara no vivim una situació semblant i l’expressió “sofrir amb constància” no la tenim en el nostre llenguatge espiritual. Què hi ha en nosaltres que aquesta expressió ens pugui fer basarda? Obtenir la promesa de Déu ens mou a alguna cosa?

Senyor, que jo sigui coherent amb la darrera frase de la lectura d’avui: no sóc dels qui es fan enrere.

Pau s’adreça al seu col·laborador Timoteu en les tasques apostòliques i recorda la seva relació personal, però, en el text d’avui, recorda a més…«Penso en la fe tan sincera que tens, i que ja tenien primer la teva àvia Lois, i la teva mare Eunica. I tu la tens igual, n’estic segur. Per això et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu.»

En el teu entorn familiar, espòs, esposa, germans, pare, mare, avis, oncles, etc. quines característiques admires de la seva fe? ¿Podrien dir de tu el mateix que deia Pau de l’àvia Lois i de la mare Eunica?

Senyor, manteniu-nos en la fe.

Avui és el darrer dia de la setmana de pregàries per la unitat dels cristians. Pau descriu com es va produir la seva conversió. Mentre la conversió de Pau és, diguem-ne, molt espectacular, la nostra, segurament, és més modesta. Ara bé, tal com li va dir Ananies, home piadós segons la llei, també ens ho diu a nosaltres: «… davant de tots els homes, tu has de ser testimoni de tot allò que has vist i sentit. I ara, ¿què esperes? Invoca el seu nom (Déu), i quedaràs net dels teus pecats». Val més que no perdem el temps, oi?

Convé que no ens oblidem el que diu al final la lectura d’avui: «A nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir aquesta voluntat de Déu» La vida de Jesús és la que ens allibera, ara bé, ¿t’has adonat que és fonamental que el mateix Jesús es va proposar fer la voluntat de Déu? Segons el teu parer, en què consisteix fer aquesta voluntat? I tu, què fas?

Aquí em tens, Déu meu, vull fer la teva voluntat.

El sacerdoci té per missió el de presentar-se davant Déu, en nom de tots, és a dir com un mitjancer, per oferir-li allò que pugui tenir un significat prou entenedor que manifesti el desig de voler reconciliar-se, d’implorar el perdó, de compensar l’ofensa que tots hem pogut fer al Senyor. Però només Jesucrist ho ha pogut fer d’una manera plena i definitiva; així ho ha expressat la primera i la darrera frase de la lectura d’avui: «El Crist és mitjancer d’una nova aliança, perquè ha mort en rescat de les culpes comeses… Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt seu els pecats de tots. Després tornarà a revelar-se… per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.»

Senyor, el que has fet és tan gran, que difícilment som capaços d’entendre la magnitud de la Teva generositat; inflama el meu cor perquè sàpiga reconèixer i agrair el Teu do.

Avui els text d’Isaïes: «El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum», el trobem citat a l’evangeli. Aquesta frase ens descriu un sentiment que tenia, segons el parer del profeta, el poble. Anava desorientat i amb Jesús recobren el sentit de  la vida, la d’avançar. ¿No teniu la impressió que hi ha molts que caminen ben desorientats, amb una sensació d’ofec, d’encorsetament molt gran? Però el profeta ens diu encara una altra cosa: «Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla, i l’agulló que l’arriava». En el fons ens diu, amb Déu retrobarem la llibertat. A tu et passa el mateix? Com expresses i celebres aquesta llibertat?

Senyor, arrenca’m la por que m’ofega, necessito sentir l’alè del teu esperit d’amor que és la font de la llibertat.

Quan avui recordem Fructuós, Auguri i Eulogi, els primers màrtirs a Tarragona, meditarem el text que l’Església ens proposa reflexionar que, en el fons, apel·la a la memòria dels nostres orígens col·lectius en la fe. Encara avui ens hauria d’impressionar perquè no va ser gens fàcils per aquells cristians de primera hora; però el text d’avui no vol quedar-se en el record, sinó que ens remet a valorar la nostra coherència de vida, quan diu: «Només sofrint amb constància podreu acomplir la voluntat de Déu i obtenir el que ell ha promès»

Avui dia, en què consisteix fer la voluntat de Déu a la teva vida?

Senyor, dona’m la força per ser conseqüent amb la fe que m’has donat.

La carta als Hebreus ens anuncia: «Oracle del Senyor: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en els seus cors. Llavors jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble.»

Senyor, desitjo que puguis gravar-me en el cor la llei del teu amor perquè, en tot i per tot, siguis el meu Déu.

Amb la primera frase del text ja en podem tenir prou per avui per pregar, meditar i agrair: «Jesús té el poder de salvar definitivament tots els qui per ell s’acosten a Déu, ja que viu intercedint per sempre a favor d’ells.»

Ara només cal que ens fem nostra la resposta del salm responsorial d’avui i que l’hauríem de tenir ben present en el nostre cor: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat.»

A la lectura de la carta als cristians Hebreus apareix un personatge de nom Melquisedec que era rei de Salem, sacerdot del Déu altíssim. Ens diu també que: «el presenta sense pare ni mare»…«no parla tampoc ni del començament ni del terme de la seva vida», així l’escrit ens vol fer veure que Crist ve a ser un nou Melquisedec, sacerdot, de qui no coneixem ni el seu principi ni fi. Crist és, doncs, sacerdot «pel poder de la vida indestructible.»

Senyor, ensenya’ns a contemplar la història admirant com la teva petjada es dóna a conèixer en personatges com Melquisedec.

«Déu que és just, no pot oblidar tot el que vosaltres heu fet, l’amor que li heu demostrat, i li demostreu encara, quan ajudeu els altres cristians. Només voldríem que cadascú de vosaltres demostri sempre la mateixa promptitud per mantenir ferma l’esperança fins a la fi.» Em sembla que el text és ben clar. Però, què faig per demostrar la meva esperança?

Senyor, que no defallim ni perdem l’esperança, buscant camins d’unitat i de pau.

Avui la carta als Hebreus comença a comparar el sacerdoci judaic amb el cristià. El text ens fa veure, entre altres coses, la crida de Déu a aquest servei. Ho diu així: «Ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot: és Déu qui el crida.» En el cas de Crist remarca: «Tampoc Crist no s’atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que li ha donada aquell que li ha dit: “Ets el meu Fill”.»

Senyor, que els qui heu cridat al sacerdoci facin com Crist de no atribuir-se la glòria de ser-ho, sinó que com Ell siguin instruments de salvació.