Tríduum Pasqual 2022 | Abadia de Montserrat

Diumenge de Pasqua (17 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (17 d’abril de 2022)

(…) / Fets 10:34a.37-43 / Colossencs 3:1-4 / Joan 20:1-9

Si Jesucrist no hagués ressuscitat no seríem aquí! No seríem aquí perquè no celebraríem el dia de Pasqua, ni avui en la joia de la festa de les festes, ni en cada una de les nostres eucaristies. El missatge insistent de les lectures, les pregàries i els cants d’aquesta missa del matí de diumenge de Pasqua no és altre que aquest: Crist ha ressuscitat! I hi afegim el cant de joia més senzill de l’Església: Al·leluia, al·leluia, que no havíem cantat durant tota la quaresma.

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, la seva vida s’hauria perdut en l’anonimat del temps, i no seríem aquí perquè segurament no tindríem cap testimoni d’ell, ni de la seva persona, ni del seu missatge alliberador, intel·ligent, profund, coneixedor de la persona fins a les dimensions més profundes, inspirador de tants i tantes que han vingut després d’ell i han enriquit la nostra cultura i la nostra espiritualitat cristianes.

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, no seríem aquí perquè no formaríem cap comunitat de batejats, perquè el nostre sentit de ser fills d’un mateix Pare Déu i de ser germans i germanes els uns dels altres, no trobaria el seu fonament en Jesús de Natzaret, i com la història ens demostra, només Déu és capaç d’aplegar la humanitat en una família realment global i permanent en el temps. Però com sabem bé, Pasqua no és una celebració tancada dels deixebles amb ells mateixos, contents de retrobar aquella intimitat d’amics i companys que havien tingut en la vida de Jesús, sinó que va ser un impuls cap endavant i cap enfora. I en aquest impuls cap enfora tenim la joia d’acollir nous batejats com hem fet aquesta nit, i d’acollir també a la plena comunió de l’eucaristia a vosaltres, els escolans Francesc, Josep i els dos Guillems, i també l’Isona, la Berta i la Teresa que avui fareu la primera comunió. Aquesta comunitat de monjos, escolans i pelegrins, que celebra l’eucaristia aquí a Montserrat, amb vosaltres cada diumenge, us acull amb joia a la taula del Senyor en nom de tota l’Església.

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, no seríem aquí perquè no confiaríem que el seu amor és capaç de fer-nos millors, i això també us ho dic a vosaltres que feu la primera comunió. En el cant d’entrada dèiem he ressuscitat, m’he retrobat amb vos, i els escolans ho tornareu a cantar a l’ofertori en llatí. Resurrexi et adhuc tecum sum . Amb la resurrecció Jesús va poder trobar-se amb Déu i com que nosaltres sempre anem darrere d’allò que ell fa, de les possibilitats que ens obre, tots ens podem trobar amb Déu en Jesucrist ressuscitat. I la millor forma de fer-ho és la de participar en la comunió del pa i el vi, que és el seu sagrament, la manera que Ell mateix ens va deixar per romandre entre nosaltres sempre. Aquesta trobada freqüent pot i ha de tenir conseqüències: us hauria d’ajudar a vosaltres i a tots a superar els nostres defectes, a estimar més i millor, a no tenir vergonya de ser cristians, Jesucrist va ser capaç de tornar en fidelitat la negació de Pere. Com a cristians som cridat a viure la mateixa conversió de Pere, que és una conversió pasqual.

La conversió pasqual es fa concreta en algun gest a favor dels altres. Tal com vam fer el dijous sant, us proposem que participeu en la col·lecta que farem a favor de Caritas. Ells coneixen les necessitats de la nostra societat i han tingut també un paper actiu, a través de Caritas internacional, en l’ajuda a refugiats de la guerra i d’altres llocs. Ens parlaven fa poc, per exemple, de la tasca increïble que Caritas de Polònia ha fet a la frontera amb Ucraïna.

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, no sé on seríem. Alguns sabeu que m’agrada fer comparacions amb la informàtica. Un biblista molt conegut va escriure que Déu es va adonar que la seva Creació i la seva història eren com un programa informàtic que fallava i amb Jesucrist el va tornar a instal·lar o almenys a executar. To run the program again diu ell en anglès. Us imagineu un programa o una aplicació que no es pot actualitzar ni executar? Segurament va funcionant cada cop pitjor fins que ja ni s’obre, i si és un software important, fa que col·lapsi fins i tot l’ordinador. El dimecres de cendres us deia que la Quaresma era com un antivirus que evita que els programes s’espatllin, avui és millor, avui tot es nou, perquè des de la resurrecció de Jesús el programa funciona, perquè sempre està actualitzat. La resurrecció celebrada en cada eucaristia és aquesta actualització constant del programa, i que el programa funcioni vol dir que els objectius de la seva creació s’han confirmat en la redempció que Jesucrist ha portat al món i tot ens condueix a la seva voluntat de salvar-nos, de ser feliços, de ser capaços d’estimar sempre més i millor. I si quelcom no funciona, serà culpa nostra, que no coneixem prou bé el programa, i no culpa d’ell, tal com tenim costum de pensar sovint .

Si Jesucrist no hagués ressuscitat no seríem aquí, perquè som fills i filles de la resurrecció del Senyor. En el monestir he sentit a vegades l’expressió molt bonica: som fills de la resurrecció! S’utilitza quan cal continuar endavant alguna activitat o fins i tot una celebració i hi ha hagut algun esdeveniment trist. Amb molta senzillesa, ens transmet la nostra visió de la vida i de la mort, profundament impregnada de l’esperança pasqual d’una vida eterna, plena, en la comunió del Crist Ressuscitat però perfectament conscient que la vida es viu aquí en el dia a dia.

En aquest matí radiant de diumenge, posem les nostres vides sota la llum del ressuscitat que ens il·lumina, la flama una mica feble d’aquest ciri que crema des d’ahir, ha resistit i ha il·luminat la fosca de tota la nit. Amb ell podem dir, hem ressuscitat i ens hem retrobat amb ell per sempre.

Celebrem la Pasqua vivint amb sinceritat i veritat, Al·leluia, al·leluia!

Vetlla Pasqual (16 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (16 d’abril de 2022)

(…) / Romans 6: 3-11 / Lluc 24:1-12

Algunes vegades, estimades germanes i germans, quan has de fer una homilia, costa trobar temes o que la litúrgia que correspon comentar, t’inspiri alguna paraula. Aquesta nit és tot el contrari: la riquesa de signes i de textos amb la que celebrem aquesta vetlla Pasqual, fan més aviat que personalment oscil·li entre el dubte d’explicar tant com sigui possible o de dir-me: puc realment afegir alguna cosa a tot això que la mateixa celebració ja explica extensament tan admirablement, tan insuperablement?

Una cosa sorprenent d’aquesta nit és que l’omplim de significat per a explicar la resurrecció de Jesucrist, que es va esdevenir de fet en el silenci, en la soledat, gairebé diria jo en aquell anonimat que el Pregó Pasqual expressa tan bé quan canta: Oh nit benaurada, només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts. Aquell quedar-se esperant a la porta del sepulcre, el silenci del divendres sant, el silenci encara més profund del dissabte s’endinsa en la nit de Pasqua fins que, com una explosió, amb el foc, el ciri pasqual i la llum que no minva quan la repartim, sinó que es multiplica, confessem que sí, que en el cor d’aquesta nit Santa, Jesús, crucificat, mort i enterrat, ha tornat a la vida.

Gairebé entrem en un cert vertigen si ens aturem a pensar com un fet concret d’una nit de la història ha tingut tantes conseqüències: la més senzilla de les quals és que: si Jesucrist no hagués ressuscitat no seríem aquí. I tot el que celebrem no és res més que la vida vencent la mort. Alguns dels germans dels escolans i altres infants ho heu treballat avui quan heu observat que un gla, el fruit de l’alzina que semblava mort, era capaç de tenir vida i de convertir-se en un arbre petit. I després d’aquí una estona, portareu a l’altar aquests petits testos plantats amb una esperança i us els tornareu a emportar com a record que aquesta nit, és una nit per a la vida. De fet, aquest és un experiment que recordo que els escolans sempre fèieu a quart i veies els testos amb les plantes per terra a la vostra aula. Jesucrist és com el gra, com el gla enterrat que torna a la vida, que ressuscita en una planta nova.

Totes les lectures d’avui ens parlen d’aquesta vida, ens en parlen de moltes maneres amb moltes paraules i històries diferents: la creació de la naturalesa amb tots els seus elements, la llibertat, la fe, però en el fons el missatge és sempre el mateix: Déu opta decididament per la vida. Per això no podia deixar Jesucrist en la mort. I Ell ha volgut compartir la seva vida de ressuscitat amb nosaltres, la seva és també la nostra vida, ja que com ens ha dit Sant Pau – i tornem a les plantes-; si nosaltres hem estat plantats vora d’ell per aquesta mort semblant a la seva, també hem de ser-ho per la resurrecció.

M’adreço especialment a vosaltres que avui us bategeu, confirmeu i feu la primera comunió, i als qui només us bategeu, representats pels vostres pares i padrins, és a dir als escolans Pere i Tomàs, i als infants: Maria i als germans Caterina, Elisabet i Isaac i també a en David que fa la primera comunió. La vida de la qual estem parlant ara i aquí no és només llevar-nos, menjar i dormir. Nosaltres creiem que tots, els homes, les dones i també vosaltres sigueu nois una mica més grans o infants teniu la possibilitat d’una vida de l’esperit, d’una vida interior, totalment important i essencial per a la persona humana. Una vida que volem infondre, estimular i fer créixer en tots vosaltres amb els sagraments, que per això mateix en diem de la iniciació. Per això és tan bonic que en aquesta nit que celebrem la vida, puguem comunicar com a poble de Déu i comunitat cristiana aquesta vida a tots vosaltres i puguem fer real aquella altra frase del pregó pasqual: nit en què l’home retroba Déu. Això és el que confessem: que l’home retroba Déu en Jesús i que res hauria de ser com abans. El trobem en el baptisme, intensifiquem encara més aquest trobament amb la confirmació perquè rebem el seu esperit i tenim la comunió per a poder rebre’l en cada eucaristia.

Ara us explicaré una anècdota especialment per a vosaltres Tomàs i Pere, relacionada amb aquests sagraments que rebeu aquesta nit, especialment amb la confirmació, i que té a veure amb un bon amic meu i de moltíssima gent, el bisbe Antoni Vadell, que potser recordareu (sobretot els escolans més grans) perquè alguna vegada havia estat a l’Escolania i havia presidit una missa conventual a principi de curs, i que va morir molt jove als 49 anys fa dos mesos. Els teòlegs, que ens dediquem a estudiar totes aquestes coses relacionades amb la fe i les celebracions, discutim si és millor confirmar-se a la vostra edat, als nou anys o deu anys, especialment si coincideix amb el baptisme o fer-ho de més grans. Quan amb el Pare Efrem parlàvem de tot això, a principis de desembre, vaig trucar al bisbe Toni, que era bastant especialista en això i li vaig preguntar: Què et sembla? Confirmem o no confirmem els escolans de quart que s’han de batejar? I ell em va dir sí. Perquè a l’Escolania tindran la possibilitat de viure a fons una vida cristiana i està molt bé que la visquin amb la confirmació feta. Va ser la darrera vegada que vaig parlar amb ell. I per tant us deixo aquesta reflexió a vosaltres dos, a tots els escolans i a tothom, perquè tots recordarem avui el nostre baptisme, la nostra confirmació i participarem de l’eucaristia: els sagraments són la possibilitat de viure a fons la vida cristiana. Tots ho podeu fer o intentar que els vostres fills la visquin en la mesura de les seves possibilitats. I és que Crist no ens treu res de la vida, només ens la dona i ens la fa més feliç.

Aquest dies he parlat de la identitat de Jesús de Natzaret en cada homilia. La nit de Pasqua uneix tres moments que ens ajuden a comprendre’l millor:

la seva vida amb l’entusiasme pel seu missatge i per la seva persona, que els testimonis que van conviure amb ell ens han deixat en els evangelis;
la seva passió i la seva mort, solidària amb tants sofriments humans i davant de la qual i dels quals, molt sovint allò més adient és el silenci i la pregària
i finalment la seva resurrecció, que es manifestà com experiència als seus deixebles, començant per les dones que anaren al sepulcre i reberen aquell missatge sorprenent: Perquè busqueu entre els morts al qui es viu. No hi és aquí. Ha ressuscitat. Déu se serveix de la humanitat de Jesús de Natzaret per a ser present en el món, i Jesús de Natzaret se serveix de la humanitat de tots els homes i dones per a comunicar-se en la seva vida, en la seva mort i en la seva vida de ressuscitat. Des d’aquella nit de Pasqua, en el testimoniatge que proclama la senzilla frase: El Senyor ha ressuscitat! Realment ha ressuscitat, transmès de generació en generació de cristians, no hem deixat de creure en ell, el vivent, el Senyor de la vida:

l’estel del matí, aquell estel, vull dir que mai no es pon, Crist que tornant d’entre els morts, s’aparegué gloriós a les dones i als homes com el sol en dia serè. Ell que viu i regna pels segles. Amén.

Divendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (15 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (15 d’abril de 2022)

Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16; 5:7-9 / Joan 18:1-19:42

Espero i desitjo estimats germans i germanes que tots trobem en la nostra agenda i en el nostre cor, una mica del silenci necessari per a deixar que totes aquestes paraules que hem escoltat ressonin, arrelin i donin fruit en els nostres cors. Són paraules que ens reclamen aquest espai interior, tanta és la seva profunditat i la seva força.

Les lectures que hem llegit confirmen una idea que he volgut fer present aquests dies: la de la veritable identitat de Jesús. Res, ni tan sols la mort amb creu, reservada als delinqüents no amaga qui és ell. D’una manera especial, en la lectura de la Passió segons Sant Joan que llegim el divendres sant, se’ns mostra més clarament que Jesús de Natzaret clavat a la creu és més que un home crucificat, tot i que mai deixa de ser també un home crucificat.

D’una banda, cap sofriment, cap insult, res no li és estalviat i mor. Però, per una altra banda, Jesucrist domina la situació: fixeu-vos sinó amb la força que en el moment que el detenen tenen les seves paraules: jo soc que fan que tothom caigui per terra; fins i tot domina la situació des de la Creu: amb la capacitat d’encomanar mútuament quan ja ha estat crucificat la seva mare a sant Joan, i finalment la serenitat de la seva mort, sense crits, sense queixes, només amb un “tot s’ha acomplert”, que ens avança que no estem davant del final.

Havien crucificat Jesús de Natzaret, el Rei dels Jueus, que s’havia presentat com un rei i messies diferent. Potser per això, si ahir us parlava d’un amor que ens uneix en el record, la vida i l’esperança; avui contemplem un amor que resisteix, que ho resisteix tot. L’amor de Déu es fa resistència en Jesús crucificat, demostrant-nos la capacitat d’anar fins al final, fins al sacrifici de la pròpia vida en la coherència d’una missió que en Ell uneix l’exemple com a persona i el seu missatge com a Evangeli.

Per això resisteix l’Evangeli durant els segles perquè ve del qui ha aguantat en l’amor els escarnis, els ultratges i tot el mal que li ha vingut a sobre, quan ell només pretenia donar-nos els instruments, les idees i les claus per a poder vèncer personalment i tots junts aquest mal, tan palpable en el nostre món, que ho hem de reconèixer, a vegades se’ns presenta tan o més resistent que l’amor de Déu. I si és veritat que el mal a vegades se’ns presenta més resistent que l’amor de Déu, no ho és.

I la prova més clara d’això és la capacitat dels deixebles de Jesús per a arribar encara avui a fer el camí de la creu, demostrant que Ell ens fa participar de la seva resistència al mal quan també nosaltres fonamentem la nostra vida en el seu evangeli.

Vaig tenir ocasió de participar la setmana passada en una pregària que recordava els màrtirs del nostre temps: eren homes i dones concrets, joves, grans, amb nom i cognoms, de tot el món, que havien mort en situacions diverses, molts d’ells eren morts els any 2021 i fins aquest mateix 2022. Alguns havien senzillament seguit la seva vocació fins al final, atenent malalts de Covid i infectant-se, altres havien patit directament l’odi religiós fins a la mort contra els cristians per part d’alguns fanàtics que mai poden ser representatius de cap religió o idea. Compartien tots el fet de ser cristians. Us puc assegurar que la reflexió que em vaig fer fou la de l’actualitat de la creu de Jesús en el món i de la validesa del seu missatge que encara avui mereix tenir tants testimonis, que genera una força tan gran d’adhesió a l’amor, tan gran, que la fa precisament resistent. I em va fer pensar si totes les modes que el món ens presenta i ens proposa tenen algun crucificat que les validi, tal com nosaltres tenim Jesús de Natzaret.

Potser aquest reflexió portarà algú de vosaltres a pensar que això que ens explica el P. Abat és només pels herois, per les situacions extremes i que ja veurem què fem si ens arriben. Però no. Una dona coneguda i propera em va comentar fa anys que no entenia la creu de Jesús. Es tractava d’algú profundament cristià, que havia viscut ajudant sempre, coherentment amb la seva fe, anant força més enllà d’allò justet per a quedar bé. Patint a vegades per a viure d’aquesta manera. I vaig pensar: tu no entens la creu si la vius cada dia?

Busquem de viure l’Evangeli i la creu ja la trobarem. I quan la trobem, que ens guiï l’amor resistent de Jesucrist i el seu exemple, ja que així i no d’una altra manera més espectacular, més directa o més ràpida va voler salvar Déu el món, servint-se de la seva humanitat encarnada i acceptant-ne tots els seus límits.

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (14 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (14 d’abril de 2022)

Èxode 12:1-8.11-14 / 1 Corintis 11:23-26 / Joan 13:1-15

On hi ha veritable amor, allí hi ha Déu

M’agradaria, estimats germans i germanes, convidar-vos a viure aquest dijous Sant, aquest inici del Tríduum Pasqual en l’esperit d’aquesta frase, tan senzilla, tan antiga, tan profunda: on hi ha veritable amor, allí hi ha Déu, que cantarem d’aquí una estona, al moment de l’ofertori.

La identificació de Déu amb l’amor no la va formular el suposat autor d’aquest himne Paulí d’Aquileia a finals del segle vuitè, sinó que, com tots sabem, és pròpia del Nou Testament, i transmesa literalment en la Primera carta de Sant Joan que ens diu amb tota simplicitat i claredat: El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor (1 Jn 4,8). La litúrgia d’aquest dijous sant ens ajuda a recordar que Déu és amor, a viure l’amor de Déu i a esperar en l’amor de Déu.

Recordem que Déu és amor perquè la nostra història està plena de signes d’aquest amor, i aquesta memòria s’anirà fent present en totes les celebracions d’aquest tríduum pasqual. Recordem sobretot que Déu és amor perquè fem memòria de Jesucrist en la institució de l’eucaristia, en la crida que Déu ens ha fet a alguns d’entre tots els germans a servir-lo com a preveres i diaques i en la vocació cristiana universal a la caritat fraterna. Us ho dic amb tota la intenció: en cada una d’aquestes memòries, a qui realment recordem és a Jesucrist. Pervertiríem el sentit si penséssim que avui ens fem un homenatge per ser preveres o diaques, o per celebrar molt bé l’eucaristia o ni tan sols perquè tenim molta caritat i ajudem molt als altres. Jesús ens ensenya que imitar-lo és servir, és estimar, és ajudar en tot allò que faci falta. Si ell, amb plena consciència de qui era: sabia que de Déu venia i a Déu tornava, va voler fer de criat, rentant els peus; ¿què no hauríem d’estar disposats a fer nosaltres? Jesucrist ens va dir que en això consistia l’amor. Estaria bé que mai no ho oblidéssim. Que recordéssim que en cada eucaristia ho fem present, que els preveres i diaques som sobretot signes d’això. D’aquell estimar i servir en tot que va guiar la vida del pelegrí més il·lustre del nostre santuari, Sant Ignasi de Loiola, del pas del qual per Montserrat commemorem enguany el cinquè centenari.

I el record ens ajuda a viure l’amor de Déu en el present. Cada eucaristia que celebrem hauria de ser font d’amor concret i de caritat. Sabem que no sempre hi arribem, que no sempre estem a l’alçada, que sovint la celebració ens deixa igual, freds i que som capaços de caure en certs egoismes i petiteses humanes, fins i tot durant i després d’anar a missa, però no hauríem de resignar-nos-hi. Concretament aquest dijous Sant, en recordar el gest humil de Jesús rentant els peus, voldria pregar al Senyor que no ens quedéssim només en el gest, sinó que aquest sigui també una pregària que ens mostri camins de servir millor. Camins de veure més clarament on fem més falta: nosaltres com a monjos, vosaltres, tothom. En les estrofes del cant on hi ha veritable amor, diem:

Formant unitat ens reuneix l’amor de Crist

El veritable amor es fa concret quan la nostra celebració s’obre a les necessitats dels més pobres. La litúrgia cristiana sempre ha tingut present aquesta solidaritat quan recordava la donació de Jesucrist en el pa i en el vi de l’eucaristia. Les necessitats del món són immenses. Les desigualtats entre mons també. Potser no podem aportar gaire però ens cal obrir el nostre amor a aquesta solidaritat. Avui us proposem fer una col·lecta a favor de caritas. La pandèmia, els efectes econòmics ja presents i els que algunes organitzacions ja anuncien que vindran fruit de la guerra d’Ucraïna, deixen un rastre de necessitats incomptables. Caritas és el nom llatí d’aquest amor que estic comentant: Ubi caritas vera, Deus ibi est, caritas vera, veritable amor. El braç de l’Església que es preocupa dels altres porta el nom de l’amor. Si fem present l’amor, ajudem també aquest braç que vol arribar als qui pateixen més la manca de recursos econòmics.

I tot això ens ho hauríem d’aplicar més que ningú els diaques i els preveres. Siguem conscients a qui pretenem representar en la vocació i la gràcia rebuda de Déu. No és poca cosa rememorar aquest dijous sant en cada eucaristia. Fins on ens hauria de portar en la nostra vida de donació i servei? Que ens pugui servir de guia la frase que també és una estrofa del cant:

Temem i estimem el Déu vivent i amb cor sincer, també nosaltres estimem-nos.

Esperar en l’amor de Déu és el tercer moviment per estimar. La memòria i la voluntat present i actual d’estimar, ens projecten més enllà. Ho tenia clar Jesús segons l’evangeli de Sant Joan que hem llegit: Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d’aquest món al pare i per això deixà un manament nou que mira al futur, que mira a l’Església, la comunitat dels seus fills i filles que creiem en un Déu i un Senyor que ens espera al final de la història, de la personal i de la col·lectiva i que ens demana que celebrem aquesta eucaristia fins que ell torni. Però mentre esperem que torni, tenim el dret i el deure d’esperar un món millor, un món en el qual com també cantarem encara: Cessin les lluites malignes, cessin les discòrdies.

Pugui l’Església edificada en l’amor veritable, on Déu hi és, esdevenir signe d’esperança d’un acompliment definitiu, però també d’un Regne entre nosaltres on la guerra, la mort absurda dels innocents, els exilis, les condicions de vida infrahumanes per tants homes i dones a Ucraïna però també en tants barris i ciutats de casa nostra i de tants altres llocs del món. Hem d’apreciar la resposta solidària de tantes persones davant la darrera crisi com un signe de confiança i d’esperança que som capaços de construir un món diferent. Tant de bo que l’Església pogués situar-se al costat de tots aquests homes i dones de bona voluntat. Així ho va intuir Sant Joan XXIII quan va adreçar la seva darrera encíclica Pacem in Terris, més enllà dels límits de la comunitat catòlica i cristiana, amb una amplitud que era una intuïció profètica i vàlida per un món en el qual hem d’estimar més enllà d’identificacions religioses.

Recordar, viure i esperar. Tres verbs i tres actituds que uneixen passat, present i futur per a fer present que On hi ha veritable amor, allí hi ha Déu. Que aquesta eucaristia ens obri a la joia immensa, a la joia pura del qui juntament amb els sants, veuen la faç gloriosa de Crist.