L’Ascensió del Senyor (21 de maig de 2023)

Homilia de Mns. David Abadias, bisbe auxiliar de Barcelona (21 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 1:1-11 / Efesis 1:17-23 / Mateu 28:16-20

 

Voldria començar, primer de tot, agraint al P. Abat i a la Comunitat de Montserrat la seva invitació a compartir avui amb ells, i amb vosaltres, l’Eucaristia d’aquest diumenge, festa de l’Ascensió del Senyor. Montserrat, que en molts sentits la podem anomenar la parròquia de Catalunya, on tantes comunitats cristianes i tantes persones es troben i celebren la fe, als peus de Maria, en el goig d’aquesta natura que ens envolta, i com ara en l’escolta atenta e la Paraula i la feliç participació en la Taula de la vida. Agraeixo de tot cor el poder estar avui aquí amb vosaltres.

Celebrem avui la festa de l’Ascensió del Senyor: en la primera lectura hem escoltat el relat dels Fets dels Apòstols on se’ns explica com el Crist “s’enlairà davant d’ells i un núvol se l’endugué” (Fets 1:9). A l’Evangeli de Joan, Jesús parlant amb Nicodem ens diu: no podia pujar al cel sinó aquell que en baixà (cf. Joan 3:13). I aquest és el punt clau que avui voldria aprofundir amb vosaltres. Aquest moviment -aquest pujar, aquest baixar-aquest moviment trinitari. Aquest dinamisme de l’Amor. Perquè l’amor és dinàmic, l’amor no es queda mai quiet.

L’Amor va venir a nosaltres, baixà del cel, s’encarnà, es feu home com nosaltres. Vingué a nosaltres, perquè nosaltres el coneguéssim. Aquesta kenosis, aquest “abaixament” és un acte d’amor. Ve a nosaltres perquè ens estima. Sant Joan ens ho resumeix perfectament en la seva primera carta: Déu ens ha estimat primer (1 Joan 4:19). Déu ve a nosaltres per amor. El cor de la Trinitat es mou vers nosaltres per Amor.

I per aquest mateix amor, el Crist ens obre el camí vers el Pare. Ell, el primer de tots, puja al cel, obrint aquest camí: jo sóc el camí, la veritat, la vida; ningú no arriba al Pare si no hi va per mi (Joan 14:6).

Per tant, avui contemplem el dinamisme de l’Amor, que ve a nosaltres, que ens porta cap al Pare.

És un moviment que esdevé també una catequesi, un ensenyament per nosaltres: Déu ens surt a l’encontre per amor, i que per amor ens mostra el camí, ens convida també a nosaltres a viure aquest dinamisme en el nostre cor, aquest sortir a l’encontre de l’altre, aquest anar a trobar a l’altre per amor. 

El nostre cor hauria de viure aquesta mateixa força; ho hauria de fer en les paraules, en les accions i en els sentiments, en tot hauríem d’aconseguir que el motor de la nostra vida fos el dinamisme de l’amor. És, en definitiva, el manament que Jesús ens dona a nosaltres, els seus deixebles: estimeu-vos tal com jo us he estimat (Joan 13:34). Ens demana que estimem amb el seu mateix amor. No amb un amor fraccionat, condicionat, recelós, no… El Senyor ens demana que l’amor amb que Ell ens estima a nosaltres, que ens mogui el mateix amor que l’ha mogut i el mou a Ell. No parla d’actes d’amor aïllats, sinó d’un amor que tot ho uneix i perfecciona. Un amor que des de les entranyes, ens configura. 

La vida del cristià no ha de ser diferent de la del Crist: el deixeble ha de fer com el mestre. A la primera lectura hem escoltat com els àngels pregunten i també ens pregunten de vegades a nosaltres què feu aquí parats, “per què us esteu mirant al cel?” (Fets 1: 10). Si Déu és dinàmic, nosaltres també estem cridats a ser-ho. El cristià no es queda quiet, no bada!. És cristià està cridat a viure aquest mateix dinamisme de l’amor que el fa sortir a l’encontre del Pare i que el fa anar a l’encontre dels germans.

Crist ens convida a fer d l’amor a Déu i als germans el motor de la nostra vida. És en el fons, el mateix de sempre, ja des de l’antigor: Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament (Deuteronomi 6:4), i estima els altres com a tu mateix (Levític 19:18; Mateu 22:37).

Se’ns demana doncs un cor que s’alça vers Déu i que alhora va al costat dels germans, abaixant-se fins allà on convingui, i especialment dels que més ho necessiten. Però vet aquí, i això ho sabem tots per experiència, que aquest moviment del cor és difícil, molt difícil, fins i tot de vegades sembla impossible. Sí que cerquem d’estimar, al Senyor i als germans, sí que ho fem sincerament: avui tenim el goig d’alguns germans que celebren els seus aniversaris de matrimoni. Ho fem sincerament, ho fem amb totes les forces, tan bé com sabem, però tots per experiència sabem que el nostre amor és fraccionat, és fràgil, és feble, i fins i tot de vegades sense voler-ho, perquè no estimem bé, ens fem mal els uns als altres. Ens podria venir el dubte, ho escoltàvem a les lectures que alguns dubtaven, de si sabrem mai d’estimar així i possiblement la resposta més sincera i honesta és que no sabem estimar així. Més ben dit: no sabem estimar així SOLS. No podem estimar així SOLS. No podem fer de l’amor el motor de la nostra vida SOLS. SOLS no podem.

I és ara, quan de nou escoltem la veu del Crist que ens diu: als homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot (Marc 10:27). I continua el mestre dient-nos: “Jo us enviaré el Defensor, l’Esperit Sant, i Ell us ho farà entendre” (Joan 14:26), “un Defensor que es quedarà amb vosaltres per sempre“ (Joan 14:16).

Ho escotàvem també a la primera lectura: “d’aquí a pocs dies sereu batejats en l’Esperit Sant (Fets 1:5).

Aquesta és el punt clau: el dinamisme de l’Amor sols podrà ser real en nosaltres -malgrat les nostres limitacions i febleses-, si acollim en el cor l’Esperit Sant. Sols la presència de l’Esperit en nosaltres pot fer de l’Amor autèntic motor dels nostres cors. Sols amb Ell, des d’Ell puc estimar de veritat, perdonar de veritat, servir al germà de veritat.

Jesucrist que ens ho ha donat tot: ens ha donat les seves paraules, les seves accions, els miracles, la seva persona, el seu Cos, la seva Sang; ara ens dona també el seu Esperit perquè de veritat puguem estimar com Ell ens estima, i puguem de veritat entrar en la comunió trinitària.

I així, realment, en el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant, batejar aquest món amb l’aigua viva de l’Amor, que comença brollant en els nostres cors, com una font d’aigua viva, i que des d’aquests cors s’irradia i comunica al cor de la humanitat sencera.

Aquesta és la nostra missió. Creure en aquest Amor, entrar en el dinamisme d’aquest Amor, fer-lo real acollint l’Esperit del Crist en nosaltres; i així, -amb generositat, amb humilitat, amb profunda i autèntica alegria- ser testimonis seus: a Jerusalem, a tot el país del jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.

Demanem, avui a les portes de la Pentecosta, el do de l’Esperit, però demanem-lo també cada dia, per poder estimar de veritat, tal com el Crist ens estima.

Fem nostra la pregària de Pau als efesis: Prego al Déu de nostre Senyor Jesucrist, que ens concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda, perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses ens té reservades. I que coneguem la grandesa immensa del poder que obra en nosaltres, els creients, vull dir, l’eficàcia de la seva força (cf. Efesis 1:17-19).

I jo m’atreveixo a afegir: una força que té un nom: l’AMOR. La força més poderosa que mai ha conegut l’univers. Deixaràs que sigui el motor del teu cor?

Que Maria, Mare de Déu de Montserrat, Mare de l’Amor, de la Fe i de l’Esperança, ens obri el cor a la força de l’Esperit Sant, ens ajudi com Ella a dir Sí al projecte de Déu en nosaltres, i com Ella, que sapiguem ser instruments de la seva Gràcia, portadors del Crist al nostre món, per cantar cada dia les meravelles que Ell ha obrat en nosaltres.

 

Abadia de MontserratL’Ascensió del Senyor (21 de maig de 2023)

Solemnitat de l’Ascensió del Senyor (24 maig 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (24 maig 2020)

Fets dels Apòstols 1:1:11 – Efesis1:17-23 3:15-18 Mateu 28:16-20

 

No, germans i germanes. No hi ha contradicció entre la primera lectura i l’evangeli que acabem d’escoltar. La primera lectura, del llibre dels Fets dels Apòstols, deia que Jesús s’enlairà davant d’ells […] i un núvol se l’endugué i el perderen de vista. I, en canvi, l’evangeli deia: jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món. Sembla que hi pugui haver una contradicció, perquè d’una banda se’ns diu que un núvol se l’endugué i el perderen de vista i, de l’altra, que continuaria enmig d’ells i que continuarà estan amb els seus deixebles al llarg de la història, cada dia fins a la fi del món.

El núvol i el fet de perdre’l de vista, és una manera de dir que Jesús entra en una nova realitat. Tal com diem en el Credo, “per nosaltres i per la nostra salvació davallà del cel […] i es féu home”, ell estava amb Déu des del principi (Jo 1, 2). Ara, en l’Ascensió, retorna cap a Déu; ho diem, també en el Credo: “se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare”. Seure a la dreta és una expressió, que també hem trobat a la segona lectura, i que significa que Jesús participa plenament de la senyoria de Déu; de la glòria, de l’honor, de l’autoritat, de l’amor infinit del Pare, en un àmbit diví que no és visible als nostres ulls humans. Jesús torna a la realitat d’abans de fer-se home, però portant-hi el seu cos humà i les seves ferides glorioses, perquè des de l’encarnació ha quedat indissolublement unit a la nostra naturalesa humana. En el si de Déu, en el més íntim de l’essència divina, hi tenim un germà nostre en humanitat.

L’ascensió, tanmateix, no allunya Jesús de nosaltres. Deixa de ser perceptible als nostres sentits, però continua present enmig dels seus. D’aquí la gran alegria dels deixebles després de l’ascensió (cf. Lc 24, 52) i la de l’Església (cf. col·lecta) en celebrar-la. La causa d’aquesta alegria és doble. D’una banda perquè el Senyor i el Mestre ha tornat a la glòria que li correspon com a Fill de Déu; i, d’altra banda, també perquè no ens abandona sinó que continua estant enmig del deixebles. I no pas amb una presència estàtica. Sinó amb una presència activa, guaridora, salvadora, portadora de gràcia i de vida. Ell mateix havia dit abans: no us deixaré orfes (Jo 114, 18). I ara els diu: jo seré amb vosaltres cada dia, fent camí al vostre costat.

Tal com deia l’Apòstol a la segona lectura, Jesucrist actua en nosaltres amb el seu poder, ens comunica la força de la vida nova que ve de la resurrecció, ens il·lumina la mirada interior del nostre cor perquè visquem amb l’esperança que també nosaltres podrem participar de les riqueses de glòria que ens té reservades quan entrem a participar de l’heretat que ell ens vol donar entre els sants en la glòria on ell ha retornat. Així Jesucrist, al llarg de la història, va conduint el seu cos que és l’Església i cadascun dels membres d’aquest cos que som els batejats, cap a la plena participació de la seva vida.

La solemnitat de l’ascensió ens fa comprendre que la salvació és ja en el nostre interior de batejats i que es desplegarà en plenitud un cop traspassat el llindar de la mort. Tot per do de Déu gràcies a la mort i a la resurrecció de Jesucrist. Ser conscients d’això ens fa viure amb alegria. Però no ens ho podem guardar per a nosaltres sols. Els dons que ja hem rebut i que rebem en virtut de la fe i de la gràcia dels sagraments, i l’esperança de la participació futura de la glòria de Jesucrist, s’han de traduir en amor als altres, sobre tot als qui pateixen, als qui estan tristos, als qui no tenen esperança. Els dons rebuts i l’esperança que nia en el nostre interior s’han de traduir, també, en contribució a construir la societat particularment ara que la pandèmia minva a casa nostra i ens trobem amb una crisi econòmica molt forta que té nombroses conseqüències a nivell social: creixen els qui passen gana, els qui han perdut la feina, els qui no poden arribar a final de mes, els qui experimenten d’una manera o altra la precarietat. Entre tots –agents institucionals, polítics, econòmics, socials, etc.- hem de trobar la manera de crear una nova realitat econòmica i social justa i solidària. També l’Església –que és “experta en humanitat”, com va dir sant Pau VI a l’ONU-, ha d’aportar-hi la seva reflexió sobre temes socials i econòmics i la seva experiència, particularment la viscuda en els llocs de més pobresa i de més marginació del món. Si, com sembla, la crisi ens empobrirà tots, hem de treballar ja des d’ara perquè no creixin més les desigualtats.

L’ascensió, doncs, lluny d’evadir-nos de la realitat humana, ens hi insereix plenament. Des del baptisme, hem rebut la crida a ser continuadors de la missió que Jesús va confiar als deixebles: ser testimonis d’ell amb la força de l’Esperit Sant, anunciar l’evangeli de la misericòrdia i de la guarició dels cors, col·laborar a construir un món just on la dignitat de cada persona i de cada poble sigui respectada i valorada, treballar perquè tots els pobles coneguin i acullin la persona de Jesucrist i la seva Paraula. Aquesta missió l’hem rebuda des del baptisme, però l’hem d’exercir tota la vida a nivell individual, fins allà on arribi la nostra irradiació, i a nivell comunitari, eclesial. La presència de Jesús en el nostre interior de batejats unida a la vivència espiritual de la pregària ens dóna llum i força per dur a terme la missió rebuda. La crida que ens fa anar cap a la glòria on ell ha arribat, ens és un encoratjament que ens dóna esperança.

No us deixaré. Jo seré amb vosaltres cada dia. En l’Eucaristia tenim el moment més intens de la presència de Jesucrist ressuscitat enmig nostre. És present en la Paraula que hem proclamat. És present en el sagrament de l’Eucaristia que ens disposem a celebrar i a rebre. És present en cada germà de la nostra assemblea o que s’uneix a nosaltres a través dels mitjans de comunicació. Acollim-lo, doncs, en cadascuna d’aquestes presències, amb amor i amb agraïment. I fem-nos heralds de la seva persona i del seu Evangeli.

Abadia de MontserratSolemnitat de l’Ascensió del Senyor (24 maig 2020)