Diumenge de Pasqua (4 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (4 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 10:34a.37-43 / 1 Corintis 5:6b-8 / Joan 20:1-9

 

El dia de Pasqua és un dia de corredisses, segons que diuen els evangelis. De bon matí, corre Maria Magdalena, en veure que la pedra que tancava l’entrada del sepulcre on havien posat Jesús havia estat treta, i se’n va a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava per dir-los, encara que ella no havia mirat a dintre, que s’havien endut el Senyor. Corren Pere i aquest altre deixeble vers el sepulcre per veure què havia passat. Corrien tots dos junts. Però l’altre deixeble, que era més jove, s’avançà, arribà al sepulcre, va mirar a dins, però no hi va entrar. Per respecte a Pere l’esperà i hi van entrar tot dos. I podem imaginar, germans i germanes, que després també devien córrer per anar a dir als altres deixebles el que havien vist i com havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitat d’entre els morts. Al vespre, encara, corren també els dos deixebles que havien anat a Emaús i pel camí s’havien trobat amb Jesús ressuscitat que primer els havia explicat com l’Escriptura anunciava que el Messies havia de patir abans d’entrar a la seva glòria i després els havia partit el pa semblantment a com havia fet en el sopar abans de la passió (cf. Lc 24, 23-35).

Corren perquè els mou l’amor a Jesús, la sorpresa de la tomba buida amb el llençol d’amortallar aplanat i el mocador deixats allà. Corren perquè els mou la joia de saber que Jesús és viu; que, tal com deien les Escriptures, s’havien complert les paraules profètiques del salm: no abandonareu la meva vida entre els morts ni deixareu caure a la fossa el qui us estima (Ps 15, 9). O aquelles altres que hem cantat: La dreta del Senyor fa proeses, la dreta del Senyor em glorifica. no moriré, viuré per contar les proeses del Senyor (Ps 117, 16-17).

Fixem-nos, però, una mica més en el que l’evangeli ens deia dels dos deixebles que anaren al sepulcre. Pere hi entra el primer perquè, tal com he dit, l’altre deixeble el deixa passar per respecte al seu lloc entre els apòstols. Veu, però sembla que això no el porta tot seguit a la fe. Podia deduir, que si s’haguessin endut el cos de Jesús no s’haurien entretingut a treure-li el llençol d’amortallar i a deixar-lo ben aplanat. Va ser el primer a arribar al sepulcre. Però, amb tot, pel que diu l’evangelista, no sembla que dels dos deixebles, fos el primer a arribar a la fe pasqual. Entra, tot seguit, l’altre deixeble. Amb els ulls veu el mateix que Pere. Però es deixa conduir per la llum de la fe en les Escriptures i per l’amor que té a Jesús, i això li fa descobrir la realitat del que veu amb una dimensió profunda que va més enllà del que capten els sentits. I creu que Jesús ha ressuscitat. Pere arriba també tot seguit a la fe en comprendre que les Escriptures ja deien que Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts. Hem sentit el seu testimoniatge a la primera lectura.

Jesús ressuscitat transforma els deixebles. De tímids i porucs com eren abans del dia de Pasqua, els fa valents i coratjosos per anunciar que ell viu per sempre. Ja no tenen por de les conseqüències en forma de crítica, de presó, de càstigs corporals, de mort, que això els pugui portar. Es lliuren totalment a la seva missió de ser testimonis de Jesucrist, el Vivent, i del seu Evangeli, per alliberar les persones, per fer-los comprendre l’amor amb què Déu les estima, per anunciar el camí del bé i de la fraternitat i la vida que supera la mort. L’alegria dels deixebles en veure els rostre desitjat del Senyor després de la tristesa per la mort cruel, ha de ser també la nostra (cf. Himne “Tristes erant Apostoli”), que guiats pel seu testimoniatge descobrim la presència del Ressuscitat en les nostres vides que ens impulsa a fer el bé als altres amb amor i a ser testimonis de joia i d’esperança.

La fe en el Crist ressuscitat ens transforma, als cristians, en criatures noves. Ens ensenya a veure la realitat amb ulls nous, des de la fe i de l’amor, guiats per les Escriptures. Perquè des de la victòria de Jesucrist sobre la mort, la duresa de la vida, els sofriments que comporta, les malalties, la desesperança, la mort es poden transformar en llavors de vida nova. Sabem, com venia a dir recentment el Papa, que no es perdrà ni una de les llàgrimes vessades en tants Calvaris com hi ha al món actual (cf. Audiència general, 31.03.2021). Perquè el Ressuscitat les recull en el seu amor i les transformarà en vida i en joia.

Mentre celebràvem la passió i la sepultura del Senyor, aquest altar estava nu. Representava Jesucrist en el seu despullament total, en el do de la seva vida sense reservar-se res de res. Però avui, en la Pasqua, l’altar és revestit festivament com a símbol del Crist ressuscitat que continua donant-se en el sagrament eucarístic. Després de la invocació de l’Esperit Sant i d’haver pronunciat les paraules de la institució de l’Eucaristia, sota les espècies de del pa i del vi hi haurà el Crist ressuscitat per donar-se a nosaltres.

Avui el rebran per primera vegada els escolans Blai Ferré, David Villaverde, Bernat Camats, Joan Gimeno, Valentí Jorquera i Arnau Miranda. I també la Bet Florensa, germana d’un escolà, en Ton. Jesús els acull amb joia i se’ls dóna com a aliment per la seva fe i com a amic. Tots els qui formem aquesta assemblea, que representem l’Església, compartim l’alegria d’aquests que avui per primera vegada participaran de la taula pasqual del Senyor. I preguem per ells, perquè pel do del sagrament eucarístic creixin cada dia en la fe i en l’amor a Déu i als altres.

Crist el nostre anyell pasqual que ha estat immolat, tal com deia sant Pau a la segona lectura, ens convida a prendre el pa nou de la Pasqua, el pa de l’eucaristia, que és el pa de la sinceritat i de la veritat. A Jesucrist, que ens el dóna, la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén (cf. Ap 1, 6).

Abadia de MontserratDiumenge de Pasqua (4 d’abril de 2021)

Vetlla Pasqual (3 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 d’abril de 2021)

 

Germans i germanes estimats que compartiu la joia d’aquesta nit santa:

Acabem d’escoltar a l’evangeli l’anunci que ha canviat la història humana i ha obert per a tothom un horitzó fonamental d’esperança: Jesús de Natzaret, el crucificat, ha ressuscitat. És la bona nova que omple d’alegria aquesta nit i tota la vida dels cristians. Fins i tot en aquest temps de pandèmia, perquè ens diu que la vida té sentit, que el dolor i la mort no tenen el domini últim de l’existència humana perquè Jesucrist ressuscitat ens obre de bat a bat les portes de la vida immortal.

Tal com hem sentit, les primeres de rebre l’anunci de la resurrecció són les tres dones que el diumenge de bon matí anaren al sepulcre portant espècies aromàtiques per acabar d’ungir el cos de Jesús. Estan preocupades per com s’ho faran per fer rodolar la gran pedra rodona que tancava el sepulcre. Però en arribar-hi, constaten amb estupor que la pedra ha estat remoguda i que el cos de Jesús no és al sepulcre. Hi ha un jove –segons l’evangelista Marc- que els diu que no tinguin por, que Jesús de Natzaret no és allà, que ha ressuscitat. A més, els encarrega que vagin a anunciar-ho a Pere i als altres deixebles i els diguin que vagin a Galilea i allà veuran Jesús. La reacció de les dones, però, no és de joia. Esglaiades i plenes de por, fugen del sepulcre sense comunicar el missatge ni dir res a ningú. A nosaltres ens sorprèn aquesta reacció i ens sembla que haurien hagut de sortir corrents a anunciar la Bona Nova. En canvi, no ho fan. Potser les frena l’estupor sagrat d’estar tant a prop d’un fet que manifesta el misteri de Déu i la seva intervenció en la resurrecció de Jesús. Però, a més, els costa d’entendre i d’acceptar la novetat de l’anunci que els han fet. Els costa de comprendre el misteri de la vida que brolla de la mort. Tenen por davant d’allò que els és radicalment desconegut. I, en canvi, el missatge que han rebut serà el nucli central de la fe cristina.

Per sort la seva fugida i el seu silenci varen ser passatgers i l’anunci es va anar estenent. I el va anar repetint l’Església antiga: Jesús de Natzaret, el crucificat, ha ressuscitat, subratllant sempre la identitat del qui va ser clavat a la creu i del que va ressuscitat. Encara avui el poble cristià anuncia arreu del món que Jesús de Natzaret viu i és vencedor del mal, del pecat i de la mort. La seva resurrecció ens ofereix una visió nova de l’ésser humà, del sofriment, de la mort, de la història, del món.

L’evangeli d’aquesta nit santa ens invita a no quedar-nos mirant el sepulcre buit, on Jesús no hi és. Al contrari, ens invita a anar a Galilea que és on es troba el Ressuscitat. No pas a la Galilea geogràfica de paisatges entranyables a la qual van ser convocats apòstols, segons que hem sentit, sinó a la Galilea espiritual. Perquè la Galilea geogràfica, on Jesús anuncià per primera vegada el Regne de Déu, és un símbol de la Galilea espiritual. L’evangeli d’aquesta nit ens diu d’anar al lloc on ressona constantment l’anunci de l’Evangeli, on podem viure la intimitat amb Jesús escoltant la seva veu i dialogant amb ell en la pregària. A la Galilea espiritual se’ns diu de fer obra de justícia i de misericòrdia, se’ns invita a abnegar-nos seguint el model de Jesús fins a prendre la pròpia creu per seguir-lo construint cada dia el Regne fins al moment que serem cridats a participar de la seva glòria pasqual. Ell, ressuscitat, el Vivent, ens va al davant obrint-nos el camí i ens fa participar de la seva missió.

La solemnitat de Pasqua, doncs, no ens porta només la joia de la resurrecció de Jesús, el Senyor. Ens fa compartir, també, la vida nova que ell ens comunica des que pel baptisme vàrem ser incorporats sagramentalment a la seva Pasqua i, tal com diu l’Apòstol, vàrem començar a ressuscitar juntament amb Crist (Col 3, 1). Per això al llarg de la vetlla hem anat trobant moltes referències a l’aigua com a al·legoria del baptisme. Se’ns ha parlat de l’aigua que dóna vida, de l’aigua que ofega el mal i esdevé pas cap a una realitat nova i salvadora, de l’aigua que sacia la set del cor i que per això l’hem de delejar com la cérvola deleja l’aigua del torrent; se’ns ha parlat, també, de l’aigua que brolla de les fonts del Salvador amb una expressió que ens remet al costat obert de Jesús dalt la creu d’on brollà sang i aigua; se’ns ha parlat, encara, de l’aigua pura que Déu aboca sobre el seu poble per purificar-lo de tota màcula i treure-li el cor de pedra per donar-n’hi un de carn. I finalment, se’ns ha parlat de l’aigua baptismal que ens ha submergit en la mort de Crist –com deia sant Pau- per tal que nosaltres emprenguem una vida nova vivint ja en ell fins al moment de la nostra participació eterna en la resurrecció de Jesucrist. Pasqua, per tant, és també la festa joiosa de la nostra incorporació a la vida nova que el Crist ressuscitat ens comunica. És la festa de l’inici de l’intercanvi de vida entre ell i cadascun de nosaltres. I per això és la festa de la nostra filiació divina. A l’arc que s’obre davant el tron de la Mare de Déu a l’absis d’aquesta basílica, al meu costat dret, hi ha un mosaic representant precisament el moment de la vetlla d’aquesta nit santa en el qual –quan hi ha baptismes- s’introdueix el ciri pasqual en la font baptismal. Al costat hi ha una frase en llatí, al·lusiva al baptisme, presa del papa sant Lleó el Gran que compara la fecunditat de l’aigua a la fecunditat de Maria; diu: “dedit aquae quod dedit Matri” (Sermó, 25, 5). És a dir, “el principi de fecunditat que Déu va posar en el si de la Verge, l’ha comunicat a la font baptismal”. Déu ha donat a l’aigua baptismal allò que va donar a la Mare. “El poder de l’Altíssim, l’obra de l’Esperit Sant, va fer que Maria engendrés el Salvador”, el Fill de Déu fet home, i a l’aigua baptismal, també mitjançant l’Esperit Sant, li ha donat la capacitat d’engendrar fills i filles de Déu (cf. ibid.). Per això la Pasqua de Jesucrist ens obre un accés al Pare fet d’amor i de confiança filials i ens dóna la penyora de viure per sempre en el Regne de Crist. Ara, quan beneirem l’aigua per recordar el nostre baptisme i quan renovarem les nostres promeses baptismals, renovem també la nostra adhesió al Crist per viure en la novetat de vida pasqual i la nostra voluntat de ser dòcils a l’acció de l’Esperit Sant. I fem el propòsit d’anar cada dia espiritualment a Galilea; és a dir, a trobar-nos amb el Crist ressuscitat, per viure amb ell una vida de comunió en la filiació divina i en el servei als altres.

Aquesta celebració mateixa forma part de la nostra Galilea espiritual. En l’Eucaristia trobarem Jesucrist ressuscitat i ens nodrirà amb el sagrament pasqual del seu Cos i de la seva Sang. Que Santa Maria, la Mare de Déu joiosa del matí de Pasqua, ens ajudi, amb les seves pregàries, a viure com a fills i filles de Déu, com a homes i dones nous que, perquè n’hàgim fet experiència, puguem dir als nostres contemporanis: No tingueu por; Crist, el Vivent, fa camí amb la humanitat. I, encara que sigui per camins tortuosos, encamina la història vers la seva plenitud de pau, de vida i de joia.

 

Abadia de MontserratVetlla Pasqual (3 d’abril de 2021)

Divendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (2 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (2 d’abril de 2021)

Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16; 5:7-9 / Joan 18:1-19:42

 

La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat, deia Jesús a Ponç Pilat. I aquest li preguntava: i la veritat que és?

Sí, germans i germanes: i la veritat que és? Ens ho podem preguntar com s’ho pregunta tanta gent en el nostre context cultural tan donat al subjectivisme i tan atacat per les notícies falses. I la veritat que és? Jesús en el context de l’interrogatori de Pilat no respon la pregunta. Però a partir del context de totes les paraules de Jesús, podem respondre-la. Aquí la veritat no fa referència tant a la correspondència objectiva del que es diu amb la realitat dels fets, com a una paraula de la qual et pots fiar, una paraula fidel, que no falla ni decep. Jesús ha vingut a ser un testimoni de la veritat. I podem distingir tres àmbits de la veritat que testimonia. El primer és el de la veritat que és Déu, i de la veritat que és Jesús mateix des del moment que ha vingut al món perquè el Pare l’ha enviat i que qui el veu, a ell, veu el Pare (cf. Jo 12, 44-45). En un món ple d’incerteses, fràgil i passatger, tal com ens mostra cada dia la pandèmia de Covid, on res no ens pot donar una seguretat plena i total, Jesús dóna testimoni de la veritat que és la seva paraula, de la veritat que és seu amor que salva. Tot el que ha predicat, tot el que ara està vivint, des de la seva detenció a l’hort de les oliveres, en el judici davant el Gran Sacerdot o davant Pilat, en la tortura i en l’execució que vindran, tot és per testimoniar la veritat del Pare i del seu amor sense límits (cf. Jo 13, 1).

Jesús és testimoni de la veritat de Déu. D’un Déu ple de tendresa i per això ric en misericòrdia. Però, en un segon àmbit, és, també, testimoni de la veritat de l’home, de tot ésser humà. Del que cada home i cada dona són als ulls de Déu: creats per amor i revestits d’una dignitat inalienable. Déu no vol la marginació de ningú, ni l’explotació, ni la violència, ni l’assassinat, ni la mort eterna. Per això quan Pilat presenta, a la gent que en demanava la condemna, Jesús flagel·lat, coronat d’espines i amb un ridícul mantell de porpra, els diu: aquí teniu l’home. L’home sofrent, l’home marginat, l’home humiliat, l’home abocat a la mort. Jesús en la seva passió i en la seva creu pren damunt seu tot el sofriment de la malaltia, de la pobresa i de la marginació, de la violència de tantes menes, dels qui han d’emigrar o de fugir, dels exclosos i menyspreats socialment, dels qui són víctimes de les seves febleses i del seu pecat. També de cadascun de nosaltres. Jesús és l’home que pren damunt seu tot el sofriment del món per vèncer-lo, per alliberar-nos. És l’home que ensenya a estimar sense condicions, a perdonar generosament, a donar la vida gastant-la per Déu i pels altres.

En un tercer àmbit, Jesús és testimoni de la veritat de la història. Ell n’és el Senyor, en té la sobirania. Ell n’és el centre, des del moment que tot ha vingut a l’existència per ell i tot s’encamina cap a ell (cf. Col 1, 15-16. 18). I ell, que ara contemplen tan feble i condemnat a mort, en serà el jutge al final de la història per vindicar els drets conculcats a tants homes i dones del món, per demanar comptes als qui fan el mal, per examinar com haurem estimat (cf. Mt 25, 31-46) i per aplegar els fills de Déu dispersos (Jo 3, 17-21; 12, 52). Aquells que, perquè són de la veritat, hauran escoltat la seva veu i hauran viscut estimant i servint com ell.

Per això sorprèn tant el crit de: fora, fora, crucifiqueu-lo. No volen escoltar el testimoni de la veritat. Els fa nosa, posa en qüestió les seves conviccions massa humanes. Fora, fora no és sols el crit de la gent davant Pilat quan sospitava que volia deixar lliure Jesús. També avui, a les nostres societats, hi ha qui no vol la presència de Jesús. Uns l’ignoren perquè no els interessen la seva persona i a la seva paraula. D’altres prenen una actitud poc o molt hostil perquè la persona i la paraula de veritat de Jesús qüestiona el seu comportament. La vida i l’ ensenyament del Senyor continuen essent incòmodes, provocatius, també avui. L’estil de vida, els criteris, les urgències, els afanys de poder i els interessos polítics o econòmics de molts en la nostra societat, topen amb la veritat de Jesús. També n’hi ha que se senten incòmodes amb la seva passió i la seva mort, perquè els recorda que ha de ser primer l’amor plenament gratuït i donat als altres fins al límit, els recorda el valor de la humilitat enfront del poder, els recorda la injustícia que és la condemna d’un innocent i la gravetat de matar per interessos inconfessables. La mort de Jesús es fa incòmode, també, a alguns perquè, atrafegats com estan amb les seves coses, els seus negocis, les seves vacances, les seves evasions, els recorda que la mort és indefugible i tots l’haurem d’afrontar en un moment o altre. En canvi, els cristians hem de continuar testimoniant que el Crucificat és l’únic que salva el món, que la seva mort dalt la creu ha vençut la Mort i és font de vida i revelació de Déu, que en ell hi ha la resposta a totes les nostres preguntes i a tots els nostres anhels, que la seva solitud ha vençut totes les solituds. Ell, enlairat dalt la creu, transforma la mort humiliant i ignominiosa a què el van condemnar en una revelació de l’amor que vol atreure tothom cap a ell per portar tothom cap a la plenitud (cf. M. Delpini, Homilia de vespres de l’Exaltació de la Santa Creu, 2019).

La creu de Jesús agermana els qui compartim la fe cristiana. Per això, el Sant Pare Francesc demana, també enguany, que, mentre fem memòria del gest suprem d’amor de Jesús dalt la creu, ens recordem dels cristians que viuen a Terra Santa i a l’Orient mitjà, els quals han viscut, i viuen, doblement els efectes de la pandèmia, perquè l’han soferta ells també i perquè ha provocat l’absència de pelegrins i, per tant, la caiguda de llocs de treball i la manca de recursos a moltes famílies, a més de les situacions precàries que alguns cristians tenen degudes a la violència o a les sancions econòmiques que afecten algunes d’aquelles terres. Som invitats, doncs, avui a fer la nostra aportació a favor d’aquets germans nostres en la fe.

En aquest Divendres Sant, agraïm la coherència i la veritat de la creu de Jesús que porta la salvació a qui l’acull i que guareix totes les ferides dels qui se li atansen amb fe. Si li obrim el cor i la intel·ligència coneixerem la veritat i la veritat ens farà persones lliures (Jo 8, 32). Coneixerem la veritat que és la realitat de Déu revelada per Jesucrist que comunica la plenitud de la vida veritable. I serem lliures, no tant amb una autonomia interior o amb la llibertat de moviments, sinó lliures davant la mentida i la mort i amb capacitat per viure, gràcies a l’acció de l’Esperit Sant, en la comunió del Pare i del Fill en un procés creixent que culminarà en la vida eterna que ens obre la creu de Jesucrist.

Abadia de MontserratDivendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (2 d’abril de 2021)

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (1 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (1 d’abril de 2021)

Èxode 12:1-8.11-14 / 1 Corintis 11:23-26 / Joan 13:1-15

 

Alçaré el calze per celebrar la salvació, cantava el salmista. Alçarà el calze, germans i germanes estimats, per agrair a Déu tot el bé que li ha fet, per agrair la salvació que li ha atorgat. Ho farà davant dels presents com a signe públic d’agraïment, com un brindis ofert a Déu.

En aquesta nit del darrer sopar de Jesús, el punt de referència, però, no és principalment el calze de què parla el salmista. Ens ho feien entendre les paraules de sant Pau que la litúrgia ens posava als llavis com a resposta al salm: el calze de la benedicció és comunió amb la Sang de Crist. El punt principal de referència, doncs, és el calze que prengué Jesús al final de l’últim sopar amb els deixebles. I que, com ell va dir, és el calze de la nova aliança segellada en la seva Sang. Aquest calze de Jesús troba la seva continuïtat sagramental en cada celebració de l’eucaristia. Fins al punt que la pregària eucarística que centrarà la nostra celebració, el Cànon romà, els identifica; en parla com si el que el calze que prengué Jesús i el que farem servir nosaltres fos el mateix. En efecte, al moment de la consagració direm: “igualment prengué aquest calze amb les seves mans santes i venerables”. I és que la identificació no ve de materialitat del calze, sinó del fet de contenir la Sang de Crist. La que Jesús va oferir als deixebles al darrer sopar perquè en beguessin com a sagrament i la que l’endemà vessà a la creu quan es va oferir com a víctima per la salvació de tots. Per això és –tal com cantàvem- calze de benedicció i els cristians l’alcem per celebrar la salvació que Jesucrist ens ha obtingut lliurant-se a la mort.

Quelcom semblant podríem dir del pa que Jesús, després de donar gràcies, el partí, el passà als seus deixebles i els digué: això és el meu Cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial. També aquest vespre, per celebrar la salvació, després de la consagració alçarem el pa que és comunió amb el Cos de Crist. L’alçarem per oferir-lo al Pare com a víctima d’acció de gràcies, tal com anunciava profèticament el salmista.

Es tracta d’un oferiment doble. D’una banda, en cada celebració de l’Eucaristia, nosaltres oferim al Pare la víctima d’acció de gràcies que és el sacrifici de Jesucrist. Però, l’oferiment més gran és el que ens fa el Pare sota l’acció de l’Esperit Sant, en concedir-nos de participar “del pa de la vida eterna i del calze de la salvació” perquè vol omplir-nos de la seva “gràcia i de totes les benediccions del cel” (cf. Cànon romà). Avui que commemorem la institució de l’eucaristia en el darrer sopar del Senyor, ho agraïm, meravellats per un do tan gran ofert cada dia a la nostra participació. Nosaltres oferim al Pare allò el Fill ens ha donat; li oferim com a expressió del nostre desig d’estimar-lo ni que sigui d’una manera maldestra. Però ell, el Pare, ens estima en plenitud, i com que li doldria la mort dels qui l’estimen, ens ofereix per mitjà de Jesucrist el nodriment de la immortalitat, que, a més ens enforteix en el camí d’amor i de servei de cada dia.

Com podem retornar al Senyor tot el bé que ens ha fet? ens podem preguntar aquest vespre amb el salmista. I ell mateix, en el salm que hem cantat, ens en dóna unes pistes de com fer-ho. Podem correspondre al Senyor, lloant-lo i donant-li gràcies sincerament perquè des del dia que vàrem néixer a la vida de fe ens ha fet fills en Jesucrist. Podem correspondre-li, a més, invocant el seu nom i complint les nostres prometences baptismals; testimoniant davant els altres el seu amor generós per mitjà d’una vida no pas centrada en nosaltres mateixos sinó lliurada als altres com la de Jesús, tal com hem vist a l’evangeli. I, encara, podem retornar al Senyor tot el bé que ens ha fet vivint la celebració eucarística –que és el nostre alçar el calze per celebrar la salvació- d’una manera conscient i activa i acollint amb agraïment allò que el Pare ens ofereix i que Jesús, el Senyor, ens deixà la nit que havia de ser entregat: el seu Cos i la seva Sang.

Hem de ser conscients que menjar el pa eucarístic i beure el calze “és un procés espiritual” que abasta tota la nostra realitat. Menjar i beure els Sants Dons de l’eucaristia significa en primer lloc adorar el Senyor que hi és present i, després, deixar que el Cos i la Sang de Crist entrin dintre nostre de manera que el nostre jo “sigui transformat i s’obri al gran nosaltres”, a tota l’Església i fins a tota la humanitat, de manera que tots els qui participem de la taula eucarística arribem a ser una sola cosa amb ell, Jesucrist (cf. J. Ratzinger, El espíritu de la liturgia citat a Liturgia y Espiritualidad 52(2021)100) Com una manera concreta d’aquest obrir-nos al altres, podreu fer una aportació a la col·lecta que farem a favor de Càritas, que, cada dia veu com es multipliquen les peticions d’ajuda a causa de les conseqüències de la pandèmia.

Adorar, menjar i beure el sagrament eucarístic, deixar-se’n transformar, servir els altres amb amor per viure la comunió eclesial i contribuir a crear la unitat solidària entre tots els homes i dones del món. Aquest és el missatge que se’ns confia aquest vespre juntament amb la força per dur-ho a terme que ens ve de l’eucaristia.

Amb agraïment, doncs, alcem el calze per celebrar la salvació i per agrair la comunió amb el Cos i la Sang de Crist.

Abadia de MontserratDijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (1 d’abril de 2021)

Diumenge de Rams i de Passió (28 de març de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (28 de març de 2021)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Marc:1-15.47

 

On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual? pregunten els deixebles a Jesús. I ell, germans i germanes, tal com hem sentit, els dóna les indicacions pertinents. Es tractava de celebrar el sopar pasqual que actualitzava l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte i l’aliança que, en el Sinaí, Déu havia fet amb Moisès a favor de tot el poble. Aquest sopar, a més, renovava l’esperança en la vinguda del Messies. Un cop a taula, però, i a mida que s’anava desenvolupant l’àpat, els deixebles descobreixen que la intenció de Jesús era donar una dimensió nova a aquell sopar, donar-li un caire profètic i sacramental a través de l’Eucaristia que els deixava.

Aquell, ens deia l’evangelista sant Marc, era el dia que la gent immolava l’anyell pasqual. Això ens ajuda a entendre aquesta dimensió nova; en aquell sopar, Jesús celebrava la pasqua d’una altra manera, no sols menjant l’anyell i el pa sense llevat. Ell també era l’anyell pasqual. Més encara, ell era l’anyell perfecte i autèntic. En la seva persona es feia realitat allò que anunciava la celebració de la pasqua d’Israel. El sopar amb els deixebles era l’anticipació sacramental i profètica de la seva pasqua definitiva que poques hores després viuria d’una manera cruenta en la creu. L’evangelista ens ha anat presentat els diversos moments de la immolació d’aquest anyell que era Jesús: l’angoixa davant el sofriment i la mort, la pena de ser traït per un dels seus, les acusacions injustes davant les quals ell callava i no es defensava de res, un dolor corporal terrible, l’aflicció íntima pels insults i el tracte violent, la solitud del cor en no tenir el caliu amical dels deixebles que han fugit i una foscor espiritual indicible a causa de no sentir la presència amorosa del Pare. Tot acaba amb un gran crit, agermanat amb totes els angoixes i amb tots els clams de la humanitat, i amb la mort. Enmig de la fosca interior i de la negra nuvolada que cobrí el Calvari, però, Déu hi era malgrat la seva aparent absència. I, d’una manera paradoxal, es donava a la humanitat per alliberar-la, per obrir-li un camí de vida plena. Començava un món nou. El temple de pedra de Jerusalem deixava la seva funció i era rellevat per un Temple no fet per mans d’home; és a dir per Jesús mateix que ofereix un accés lliure a Déu a jueus i pagans, a la humanitat entera, a través de la seva persona. En veiem un exemple en el centurió pagà que, en presenciar la manera com Jesús expirava, el reconeix com a fill de Déu. Ja a la creu, doncs, es comença a fer realitat allò que Jesús havia dit al gran sacerdot: veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós.

On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual? Després d’haver escoltat el relat de la passió i de saber que Jesús la viure per amor a la humanitat i a cadascun dels seus membres, hauríem de personalitzar la pregunta dels deixebles i fer-nos-la nostra: com voleu que us preparem la pasqua d’enguany en el nostre interior? Perquè la podem viure amb una actitud hostil envers Jesús i el seu Evangeli com els grans sacerdots, els mestres de la Llei, els soldats o la gent que passava movent el cap amb aires de mofa. La podem viure des de la indiferència com Pilat i tants d’altres. La podem viure deixant-lo sol i traint la seva amistat després d’haver posat l’esperança en ell i, potser, d’haver-la perduda, com Judes. La podem viure des de la feblesa i la negació com Pere; sabent, però, que si hi ha compunció el perdó és possible. La podem viure amb compassió davant aquell home nu, humiliat i sofrent que és Jesús tot deixant-nos qüestionar per la seva mort, com el centurió. La podem viure, encara, amb pietat i dolor al cor, meditant tot el que aquesta passió significa, com Maria la mare de Jesús (cf. Lc 2, 19.33-35). Sí, preguntem-nos com volem viure la setmana santa i la pasqua d’enguany.

La passió de Jesús ens obre una porta a l’esperança i ens allibera del llevat de la corrupció del pecat. Perquè destruint el pecat fa possible una vida nova de santedat segons l’Evangeli. La creu de Jesús ens obre una porta a l’esperança davant el dolor i la mort, que amb la pandèmia han esdevingut més vius i més angoixants que mai en aquests darrers anys. La mort de Jesús, el Fill de Déu, ens ensenya que no hem de témer que tot s’acabi per sempre, que més enllà del sofriment i dels límits de la misèria terrenal, la mort ha començat a ser definitivament vençuda gràcies a Jesucrist, a la seva sang vessada lliurement que ens possibilita la vida per sempre. En ell s’il·lumina l’enigma del dolor i de la mort. En ell la realitat humana en el seu conjunt i el misteri de cada persona en particular troben una dimensió nova. Tothom pot associar-se al misteri de Jesucrist pels camins que l’Esperit Sant obre a l’interior de cada ésser humà, fins i tot en els qui no són cristians (cf. Gaudium et spes, 18 i 22). Perquè per la sang de la seva creu Jesucrist ha posat la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, i Déu ha reconciliat totes els coses (Col 1, 20).

Germans i germanes: Hem escoltat amb respecte i amb consternació el relat de la passió i la mort de Jesús. Hem acollit amb fe i amb agraïment el do que suposa a favor nostre i de tota la humanitat. Tal com deia l’evangelista a l’inici de la narració de la passió, el do que lliurement Jesús ha fet de la seva vida dalt la creu ens és comunicat pel sagrament de l’eucaristia. Ell l’actualitza, aquest do sacrificial, per perdonar-nos i donar-nos vida, per vincular els nostres sofriments a la seva passió i per anticipar-nos l’àpat etern del Regne. L’eucaristia és penyora de la superació per sempre del dolor i de la mort. Aquesta és la font de la nostra esperança!

 

 

 

Abadia de MontserratDiumenge de Rams i de Passió (28 de març de 2021)