Dijous IX de durant l’any (3 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 de juny de 2021)

Tobit 6:10-11;7:1.9-17; 8:4-9a / Marc 12:28b-34

 

Estimats germans i germanes:

El relat antic i literàriament ben treballat de la primera lectura, pres del llibre de Tobit, té un missatge ben actual. El té el fragment que n’hem llegit i el té encara més tot el conjunt del llibre, del qual aquesta setmana llegim les parts principals.

Avui hem escoltat la trobada de Tobies amb Sara, la que serà la seva esposa, i la pregària confiada de tots dos perquè Sara fos alliberada del seu infortuni. El text bíblic ens vol donar un missatge clar expressat a través d’un relat. És un missatge centrat en quatre grans temes. Primer, que Déu escolta sempre la pregària feta amb sinceritat de cor. En segon lloc, que Déu és provident i actua a favor de les persones a través de les mediacions humanes i dels fets de la història, encara que de vegades semblin incomprensibles o contradictoris als nostres ulls; Déu ens porta sempre per camins de salvació per bé que no excloguin el sofriment ni la incomprensió dels altres; però, si li fem confiança i ens deixem guiar per la seva mà amorosa, aquests camins sempre acaben en un desenllaç feliç. Tot això que els fidels de la Primera Aliança, com ara l’autor mateix del llibre de Tobit, només intuïen, queda ben palès en Jesucrist i el seu misteri pasqual. Hi ha també un tercer missatge en el llibre de Tobit: qui vol ser fidel a Déu i correspondre a la seva aliança, ha de posar-se al servei dels altres atenent-los en les seves mancances i oferint-los almoina, treballant per la justícia i tractant-los amb tota humanitat fins i tot després de la mort. I encara hi trobem un quart missatge en el llibre de Tobit: la joia i la força que dóna als esposos el fet que el seu amor es visqui compartint la fe i la pregària, i la importància que procurin transmetre aquesta herència espiritual a la pròpia família.

Aquest missatge, els cristians l’hem de fer vida en el nostre context de conseqüències de la pandèmia, a nivell de salut, del dolor per les defuncions, de preocupació per tantes situacions econòmiques i laborals de precarietat, d’inquietud davant les dificultats de tants joves per trobar una sortida engrescadora en la seva vida. I, a més, hem de testimoniar amb obres i de paraula que també enmig de les dificultats cal mantenir viva l’esperança en les promeses de Déu.

A l’evangeli que se’ns ha proclamat, hem trobat un diàleg de Jesús amb un mestre de la Llei. Com que és força conegut, podria ser que se’ns n’escapés el contingut fonamental, perquè tracta d’allò que és més bàsic en la vida d’un cristià.

La pregunta d’aquell home sobre quin és el primer de tots els manaments de la Llei, té tot el sentit si pensem que el decàleg no contenia els únics manaments. Eren 613 els preceptes que calia observar en el judaisme, per bé que evidentment no tots tenien la mateixa importància. D’aquí el sentit de la pregunta, feta amb bona intenció i no pas amb malvolença, com un cas semblant que trobem a l’evangeli segons sant Mateu (cf. Mt 22, 35). El mestre de la Llei pregunta per un manament, el més important de tots. I Jesús n’hi diu dos. Els dos més grans de tots. I tots dos estan centrats en l’amor. Cal creure en Déu, en el Déu únic que s’ha revelat a Israel. Però no n’hi ha prou amb tenir fe. Cal sobretot estimar Déu. I no pas d’una manera qualsevol. Sinó amb tota la intensitat del nostre jo: amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. Escoltar aquest fragment evangèlic és una crida per veure com creiem –sense fabricar-nos ídols- i sobretot per veure com estimem Déu. I per intentar estimar-lo amb més plenitud.

Després, Jesús diu a aquell mestre de la Llei que, compartint la importància d’aquest primer manament, hi ha el segon: estima els altres com a tu mateix. Tots dos estan estretament vinculats per això la primera carta de sant Joan pot afirmar: si algú deia que estima Déu, però no estimava el seu germà, mentiria, perquè els qui no estimen els germans, que veuen, no poden estimar Déu, que no veuen (1Jo 4, 20). També això ens és una crida a veure si estimem autènticament Déu a través de l’amor als altres, tant els qui tenim a prop com els qui ens queden més lluny.

El mestre de la Llei, en sentir la resposta de Jesús, va lloar les seves paraules tan plenes de saviesa espiritual. I Jesús al seu torn, va lloar aquell home. És l’únic passatge dels evangelis en el qual Jesús elogia un mestre de la Llei. I li digué: no ets lluny del Regne de Déu. Aquestes paraules ens poden suscitar una pregunta: què havia de fer per apropar-se més i arribar al Regne de Déu? Era ja un bon creient de la fe d’Israel. Però li mancava la fe en Jesús. El tenia per un mestre espiritual i per això li va fer la pregunta. Però havia d’arribar a reconèixer en ell el Messies, el Fill de Déu fet home.

Nosaltres creiem en Jesús, per això som aquí, però ens hem de fer la pregunta sobre com estimem Déu i com estimem els altres, tothom.

Avui ens trobem a Montserrat un grup de responsables de comunitats religioses masculines de Catalunya, per reflexionar sobre alguns aspectes de la vida consagrada a casa nostra. Les lectures que hem escoltat ens indiquen quina ha de ser la base ferma de la nostra vida. Però, a més, en el moment actual ens ajuda el missatge que el Papa, el 17 de maig passat, amb motiu de la 50ena. Setmana de la Vida Religiosa organitzada per l’Institut Teològic de la Vida Consagrada de Madrid, adreçava a les comunitats, en el qual deia que “la vida consagrada es comprèn consagrant-se cada dia. Es comprèn en el diàleg amb la realitat. Quan la vida consagrada perd aquesta dimensió de diàleg amb la realitat i de reflexió sobre el que succeeix, comença a fer-se estèril”. I, encara, “mantenir viu el carisma fundacional és mantenir-lo en camí i en creixement, en diàleg amb el que l’Esperit ens va dient en la història del temps, en els llocs, en les diverses èpoques, en diverses situacions”. Mantenir viu el carisma “suposa discerniment i suposa oració”. I acabava dient: “posin-se ‘a tret’ de l’Esperit Sant” (cf. Horeb, 22 maig 2021, p. 12).

Estimar Déu amb tota la intensitat i estimar els altres és millor que tots els sacrificis i que totes les ofrenes cremades a l’altar, deia el mestre de la Llei en la seva resposta a Jesús. Ho deia pensant en el culte que s’oferia en el temple de Jerusalem. Però, també el culte eucarístic que ara oferim en aquesta celebració, per ser ofert en esperit i en veritat (cf. Jo 4, 23), ha d’estar fonamentat en l’amor a Déu i als altres segons aquella paraula del Senyor: ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb ell (Mt 5, 23-24).

 

Abadia de MontserratDijous IX de durant l’any (3 de juny de 2021)