Diumenge de Rams i de Passió (2 d’abril de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 d’abril de 2023)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Mateu 26:14-27.66

 

Qui és aquest? Una vegada més, estimades germanes i germans, hem vist que la manera de fer de Jesús de Natzaret, provocava la pregunta “Qui és aquest?” que tancava la descripció de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, que hem llegit en l’evangeli fora a la plaça, abans de començar la processó. 

Els evangelis ens han deixat el testimoni de l’admiració, de l’interès, de la curiositat dels primers deixebles i d’altres contemporanis, que davant de fets extraordinaris es preguntaven com encaixava aquell “profeta, Jesús de Natzaret” en les categories amb les quals ells solien qualificar els homes, els rabins i fins i tot els mateixos profetes. La resposta és molt fàcil: senzillament, no encaixava: Jesús no encaixava en cap lloc. Calia buscar i preguntar-se més, calia anar una mica més enllà, forçar la tradició. La pregunta: “Qui és aquest?” sorgeix sobretot quan Jesucrist fa coses que corresponen a Déu: perdona els pecats, es manifesta amb poder sobre el vent i la mala mar, o com avui, pren el lloc d’aquell salvador esperat i predit pel profeta Zacaries: “Digueu a la ciutat de Sió: Mira, el teu rei fa humilment la seva entrada, muntat en una somera, en un pollí, fill d’un animal de càrrega”, un salvador a qui el poble rep amb aquests “Hosanna al Fill de David. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel»

Semblava que finalment la categoria d’aquest Messies salvador era la bona. Ho llegíem durant la Quaresma en la boca de la dona Samaritana: “No serà el Messies que esperàvem?” No ens fem il·lusions: Ell mateix ens ho ha dit en la lectura de la Passió: “Aquesta nit tots tindreu de mi un desengany”. Ell és el Rei que entra a Jerusalem i és el delinqüent que mort crucificat. Si el nom de Messies li anava bé, no és en el sentit que l’esperava el poble d’Israel. Ni tant sols aquest nom tal com era tradicionalment entès li escau, per això Sant Pau podrà dir després amb encert: “Nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol pels jueus”.

No crec que trobéssim una millor entrada a aquesta Setmana Santa que prendre’ns la pregunta “Qui és aquest?” com una invitació a aprofundir el nostre coneixement de Jesucrist. A tots, els qui sou aquí, i segurament participareu a totes les celebracions, a tots els qui ens seguiu des de casa, als qui potser només assistiu o us connecteu per la missa d’avui, diumenge de Rams, us convido a preguntar-vos des de la vostra vida, des de la vostra experiència cristiana, en l’estat en el qual estigui, fins i tot si és en els marges de la fe, a preguntar-vos: “Qui és aquest ?”  i a intentar escoltar la paraula i la litúrgia d’aquest Setmana Santa i Pasqua. El testimoni cristià té l’origen en la narració d’això que comencem a commemorar avui, la passió, la mort i la resurrecció de Jesucrist. Si aquest és el nucli de la nostra fe, haurà de ser també aquell que millor ens respongui sobre la identitat del qui n’està al centre. 

Intentaré acostar-me a Jesús i als diversos escenaris d’aquests dies, veient que ens diu la tensió que es palpa en tot això que va passant. En català, un dels significats de la paraula tensió és el d’expectació. 

Un primer testimoni molt bàsic d’aquesta tensió el trobem en l’ús de la paraula de pressa, tot seguit, a l’instant. Algunes coses passen de seguida, de pressa. Els deixebles van de seguida a buscar la somera i el pollí i també prometen que el tornaran de seguida. El gall també canta de seguida, a l’instant. A Jesús a la creu li porten també de seguida el vinagre per beure. Tot això que passa ens afecta ja, avui, no podem deixar-ho per a demà, no ho podem relativitzar.

En el relat de la Passió i en tot l’Evangeli, una de les maneres en les que Jesucrist es revela és precisament mitjançant la tensió i l’expectació que es crea entorn d’ell.  És una tensió que es produeix entre els dos extrems que avui ens han relatat: ser Rei, ser Messies, tenir un domini de la situació semblant al de Déu i al mateix temps manifestar-se’ns com totalment sotmès a la realitat, a una realitat que pot ser tan adversa que el porta a ser executat. 

Aquesta tensió es va manifestant: entre Ell i el Pare de manera extrema a l’hort de Getsemaní, en l’interrogatori de Pilat, dalt de la Creu. La humanitat és portada a l’extrem. Com podria ser d’una altra manera, si aquesta humanitat de Jesús de Natzaret conté nogensmenys la divinitat de Déu amb tota la seva exigència? 

Pensant en els més joves, em va agradar un detall que vaig veure fa uns dies en una icona que representava l’entrada de Jesús a Jerusalem: hi havia un nen petit que li donava una fulla a l’ase que muntava Jesús. Vaig pensar, és una manera de fer participar tothom. 

Tot això que estic dient ho podeu entendre bé també vosaltres escolans si comparem els dos cants d’avui. El de la processó, en el qual tot era joia “Hosanna, beneït el qui ve” i el que cantarem en el cant de comunió: Les meves mans i les meus han foradat, puc comptar tots els meus ossos”. No veieu clara la diferència? Fins i tot musicalment? i no ha passat ni una hora de celebració! La diferència entre aquests dos moments i tot el que signifiquen és allò que manté viva tota la història dels darrers dies de Jesús de Natzaret. La història de la Passió és per a tots. 

La tensió se’ns manifesta més real quan no només la veiem com quelcom propi i que defineix Jesús, sinó que també afecta les seves relacions amb els deixebles. Pensem en la tensió entre la bona voluntat de restar fidels i pregant al costat del mestre i la son dels deixebles a l’hort de Getsemaní i com finalment s’imposa la son. Pensem en la tensió de les contradiccions de Sant Pere durant  les negacions que també s’imposen i pensem en la tensió terrible en el cor de Judes que el porta al suïcidi. Si una cosa té tot això de consolador és que tan els deixebles com Judes, que també fou un deixeble, no apareixen com a herois sinó com a humans molt fràgils. Un d’ells tan fràgil que no reïx a superar el pes de la seva pròpia realitat, perquè és incapaç de perdonar-se i de deixar-se perdonar. 

També nosaltres com els deixebles vivim la tensió de seguir Jesucrist en el nostre dia a dia. Per una banda ens crida Déu com si ens estirés, per l’altra hem d’acceptar els nostres límits, les dificultats. Tantes vegades ens arriben testimonis i notícies de persones que com Judes cauen en els pous de la depressió, del malestar personal respecte la pròpia identitat cada vegada més influïda per models totalment ficticis imposats per estereotips que persegueixen fer a tothom dependent de les modes i del consum que sempre hi va associat.  Les malalties mentals, els intents de suïcidis de menors, fins a quatre diaris a Catalunya segons algun estudi, no ens poden deixar indiferents. Col·locats en la tensió d’aquest món que produeix tantes barbaritats, hauríem de situar-nos a la banda de Déu i estirar amb Ell cap a aquesta cultura de l’atracció de Déu per la vida, per la felicitat i per l’amor a cadascú tal com és. No és gens fàcil però el tenim al costat i d’exemple.     

Perquè: Com va persistir Jesucrist?  Confiant en Déu. Amb la fe que, darrera de tot, Déu sempre té l’última paraula. L’actitud del profeta Isaïes que hem llegit en la  primera lectura avançava l’actitud de Jesús, però també ens ajuda a nosaltres i en quatre frases, ens fa evident que en la tensió de la vida, escoltar el Senyor és sempre la millor garantia: 

“Déu Em desvetlla l’orella perquè escolti com un deixeble”   

“Déu m’ha donat una llengua de mestre per a sostenir els cansats” 

“No he amagat la cara davant les ofenses”

“El Senyor Déu m’ajuda per això no em dono per vençut.”

Tant de bo ho poguéssim reproduir en cada una de les nostres vides. 

En la celebració d’aquest diumenge de Rams, diumenge de Passió, tot i el contrast entre apoteosi i tragèdia, celebrem l’eucaristia, el record de la resurrecció, el final de la història, la resolució de la tensió. Tenint-ho ben present, no desaprofitem la pedagogia amb la qual la litúrgia en aquesta Setmana Santa ens va acostant cap al moment del qual brolla tot el sentit de la nostra fe i que ens revelarà del tot Qui és aquest que celebrem.  

https://youtube.com/watch?v=CxsJTaFIIyw

Abadia de MontserratDiumenge de Rams i de Passió (2 d’abril de 2023)

Diumenge V de Quaresma (26 de març de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat Emèrit de Montserrat (26 de març de 2023)

Ezequiel 37:12-14 / Romans 8:8-11 / Joan 11:1-45

 

Aquesta llarga narració evangèlica, típica de la quaresma ja en l’Església dels Pares, es pot dividir fonamentalment en tres parts: una introducció i dos quadres.

En la introducció, germans i germanes estimats, hi ha la presentació dels tres germans  de Betània, que eren amics de Jesús, i la notificació de la mort de Llàtzer, un dels tres. Jesús es troba fora de la regió de Judea i en rebre la notícia, espera dos dies abans d’encaminar-s’hi per anar a Betània. Els deixebles, que saben que  això pot posar en perill la vida de Jesús, volen dissuadir-lo. Però ell afronta el perill ben conscientment i amb tota llibertat es posa en camí. I els diu que el veritable perill no és anar a Judea sinó caminar sense la llum que ell aporta; una llum que il·lumina interiorment les persones, per tal que puguin avançar amb seguretat pels camins de la vida. Ell ha de complir la seva missió fins que arribi l’hora de les tenebres, l’hora de la passió.

Després de la introducció trobàvem el primer quadre, centrat en el diàleg amb Marta, una de les germanes del difunt, que el surt a rebre un tros abans d’arribar al poble de Betània. Aquest diàleg, a partir d’una paraules de Marta, se centra en la revelació de Jesús: Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. És una revelació doble. D’una banda sobre la identitat de Jesús; ell es posa al mateix pla de Déu, que en l’èxode s’havia revelat a Moisès com a “Jo sóc” (cf. Ex 3, 14). I, d’altra banda, és una revelació sobre els qui creuen en ell: la mort no posarà punt final a la seva existència. Ell els cridarà a una nova vida en plenitud, conservant la seva identitat personal.

Davant de la revelació que Jesús ha fet de la seva divinitat, Marta respon amb una professió de fe: Vós sou el Messies, el Fill de Déu havia de venir al món. És una professió de fe que, d’una manera o altra, tots els cristians hem en el baptisme i que nosaltres renovarem solemnement en la propera nit de Pasqua.

I, finalment, trobàvem el segons quadre, que ens descrivia una escena impressionant. Jesús dret davant la pedra que tancava l’entrada a la tomba excavada en la roca, commogut profundament. La mort del seu amic Llàtzer era ben real. Feia quatre dies que era el sepulcre i, segons les creences rabíniques, el quart dia Déu ja havia cridat cap a ell l’alè de vida que havia donat a la persona i el cos començava a descompondre’s per tornar a la pols. 

Davant la tomba, Jesús prega donant gràcies al Pare perquè sempre l’escolta a causa de la comunió íntima que hi ha entre el Pare i ell, i diu als presents que és l’enviat del Pare. I després crida fort “Llàtzer, vine a fora”. I el mort sortí. La malaltia, la mort i la resurrecció de Llàtzer són el punt de partença d’un procés que conduirà a la mort i a la resurrecció de Jesús, i a la manifestació de la seva glòria. I, encara que la resurrecció de Llàtzer sigui per tornar a la vida temporal i, per tant, per tornar a morir, és un signe que la mort no és un terme definitiu sinó una etapa de la vida. Després de la resurrecció de Jesús, és oferta a tots les creients la possibilitat de participar, després de la mort, de la seva resurrecció i de la seva glòria. Per això, creure en Jesús no és només reconèixer la seva potestat de donar la vida, sinó també reconèixer el significat nou de la mort i de la vida humanes; reconèixer la mort –malgrat la seva seriositat i la gravetat de la malaltia que la pot precedir- com un pas a una altra forma de vida més plena, com una “major naixença” (Maragall, Cant espiritual). La qual cosa comporta procurar viure d’una manera conseqüent amb el destí etern que ens és ofert.

Aquest horitzó últim de l’existència humana, que és la vida eterna, actualment queda molt en segon terme, fins i tot en persones que es diuen cristianes. La realitat de la supervivència personal més enllà de la mort és quelcom que xoca amb el pensament de matriu científica que és el que domina actualment en la nostra societat. Però es tracta d’una afirmació fonamental de la fe cristiana, per això en el credo diem: “espero la resurrecció dels morts i la vida perdurable”.

Aquest “vine a fora” és la paraula inaudible que Jesucrist diu a la font baptismal a cada creient quan el fa passar sagramentalment de mort a vida, d’una vida de foscor interior (la pròpia de qui viu segons les mires naturals, de les quals parlava sant Pau) a una nova existència (aquella que és segons l’Esperit). Però no sempre vivim com escau a aquesta nova existència de llum. Per això, a la quaresma, l’Església prega per la nostra conversió en sintonia amb les paraules de les germanes de Llàtzer: Senyor, aquell que estimeu està malalt, confiant que ell amb el perdó ens renova la vida.

“Vine a fora”, serà, encara, la paraula que Jesucrist ens dirà al final de la nostra vida a la terra, un cop traspassat el llindar de la mort. Perquè la resurrecció de Jesucrist és penyora i primícia de la nostra.

 

https://youtube.com/watch?v=fVXj3-OHfF8

Abadia de MontserratDiumenge V de Quaresma (26 de març de 2023)

Festa del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2023)

Homilia del P. Manel Gash i Hurios, P. Abat de Montserrat (21 de març de 2023)

Gènesi 12:1-4 / Filipencs 4:4-9 / Joan 17:20-26

 

Ja que de Sant Benet en diem amb raó, estimades germanes i germans, que és pare de monjos, no ens ha de sorprendre que la primera lectura d’avui ens evoqui Abraham, tingut per pare de la fe dels jueus i per tant també dels cristians. Els pares, en el sentit inclusiu de pare i mare, són els qui ens donen la vida, ens eduquen, ens deixen el seu exemple. Un pare en la fe com Abraham és qui ens dona l’exemple d’una vida creient, més amb fets que amb teories o discursos segons el testimoni que ens n’ha arribat en el llibre del Gènesi. D’ell en diem doncs Patriarca que vol dir gran pare.

I què ens ensenya Abraham en aquest petit fragment que hem llegit en la primera lecutra? Com il·lumina la figura del Nostre Pare Sant Benet i la vida de tots els qui som aquí: monjos, escolans, oblats, preveres amics i pelegrins presents o virtuals? 

Primer de tot, ens ensenya a escoltar Déu: “En aquells dies Déu li digué” i queda clar que Abraham va escoltar. L’altre Patriarca que celebrem avui, el nostre Pare Sant Benet també ens ensenya a escoltar Déu. La seva vida, escrita pel Papa Gregori I, ens el presenta amb com un  jove que va marxar de Roma per fugir del  soroll tot buscant un lloc on pogués escoltar tranquil·lament la veu de Déu, vivint únicament sota la seva mirada. Als benedictins ens agrada pelegrinar encara avui a aquest lloc apartat, al Sacro Specco, o Santa Cova, a la vil·la de Subiaco, al centre d’Itàlia, per a recordar aquell inici.  No ens ha d’estranyar doncs que en escriure molts anys més tard la Regla per a monjos que encara avui és el text fonamental de totes les famílies benedictines el comencés amb la paraula “escolta”. Escoltar ha estat sempre el centre de la vida monàstica i al monestir aprenem moltes maneres d’escoltar Déu, principalment en la Paraula de l’escriptura i en la vida dels germans, dels hostes, dels pelegrins, de vosaltres escolans: encara que us sembli estrany, també escoltem Déu quan us escoltem a vosaltres. Tant de bo que ho sabéssim fer bé i sabéssim transmetre al món aquest valor fonamental. Com tots sabeu, el Papa Francesc també ha volgut que l’Església entrés en un procés d’escoltar Déu que parla a través de tots i ha convocat un sínode, diguem-ne una reunió a la qual tothom hi està convocat. Com he dit al principi, estem contents d’acollir avui a una de les principals responsables d’aquest sínode. 

Abraham no només va escoltar sinó que va comprendre allò que li deien. Normalment si escoltem entenem, tot i que alguna vegada, ens diuen coses tan complicades que ni escoltant les entenem, però  tinguem clar que aleshores no és culpa nostra. Abraham va comprendre que Déu li demanava que marxés, que deixés el seu país, la seva família i que es posés en camí, cap a un lloc que Ell, el Senyor li diria. NO sabia on anava! Fa gràcia pensar que avui en dia si no ens han enviat la ubicació al mòbil i no tenim un navegador i no ens diuen exactament on anem, ja ens sembla que no hi podrem arribar! Una mica diferent del cas d’Abraham, de començar una aventura que, al principi de tot era senzillament de confiança en Déu. Només sabia què deixava enrere. Tot el que quedava al davant era un interrogant, una pregunta. No va ser l’última vegada de la seva vida que va haver de confiar en Déu. 

Tot i que sembla que Sant Benet potser sabia una mica millor geogràficament on anava, la seva fugida de Roma també era un viatge a una experiència totalment nova i desconeguda per a ell. Com a Abraham, Déu, a través també d’altres persones li va ensenyar el camí. 

Ni la vida dels monjos ni la de la majoria de gent no s’entén com una aventura, tot i que hi ha excepcions com la del P. Bonaventura Ubach i els seus viatges, que són veritables aventures de novel·la. Nosaltres avui, com deia, tenim una mena de seguretat total que arribarem al lloc on anem, sempre que no ens quedem sense cobertura o bateria en el mòbil, però la vida de la fe, la que volem viure amb Déu sí que és una aventura que només Ell, el Senyor ens va ensenyant. Algunes vegades ens pensem saber tan bé i amb tanta seguretat on anem que això mateix ens fa poc capaços per a escoltar, per a comprendre, per a ampliar la visió, per a viure l’aventura de la vida. La vida monàstica geogràficament és tan estable, tant que ha fet d’aquesta estabilitat un vot que ens lliga al lloc i al monestir, tan estable que per exemple nosaltres fa quasi mil anys que som aquí mateix, voldria ser capaç d’aportar aquesta obertura a Déu i a totes les novetats que Ell vulgui inspirar. Aquesta obertura seria allò contrari al que diu un sociòleg contemporani quan afirma que el mal més gran del mon és dir que no hi ha alternatives a totes les situacions contràries a les persones i als seus drets. Aquest no hi ha alternatives hauríem de tenir-lo prohibit. No hi ha res més contrari a l’Evangeli!     

A Abraham el va moure una promesa de Déu. La d’un país per viure, la de ser pare d’un gran poble i sobretot la de ser benedicció i motiu de benedicció. Beneir significa “dir bé”, o fer gran i poderós. Que et Déu et beneeixi és important, vol dir que estàs en el bon camí. Que nosaltres puguem beneir també és bonic, i en alguns països la gent demana molt sovint que la beneeixis, però que el teu nom s’utilitzi per beneir és molt més. Vol dir quasi que quedes lligat a les coses bones de la vida, al costat de Déu. La promesa feta a Abraham amb aquestes paraules era realment important. I què vol dir el nom de Sant Benet? Benedictus amb llatí: beneït. Com diu la primera frase de la seva vida: “Fuit vir vitae venerabilis, gratia Benedictus et nomine”;  “.HI hagué un home de vida venerable Benet de nom i beneït de Déu”. Amb ell la benedicció de Déu es va fer també persona i do per l’Església i pel món. Déu el va beneir durant la seva vida i també ha quedat unit a les grans obres de Déu. Ell ens assenyala a tots nosaltres el camí per a sentir sempre que Déu està a punt per a fer gran i protegir tot allò que farem en nom seu i per ser benedicció pels altres. No és tan difícil. Només cal estimar cada dia. I això hi arribem tots.

I finalment  Abraham també va obeir. Diu la lectura del Gènesi: Se n’anà tal com el Senyor li havia dit. Escoltar i entendre quedarien incomplerts si al final no féssim. El Senyor ens demana que fem, que actuem. Tot i que a nosaltres se’ns ha dit a vegades que érem monjos contemplatius, també Sant Benet ens demana que fem. Pregar també és fer i la Regla ens organitza el dia perquè la nostra pregària sigui ordenada, avui fins i tot, molta gent es refia del nostre ordre i en el nostre horari per unir-se a nosaltres pels mitjans de comunicació. A més, si mirem la història i les obres dels monestirs benedictins al mon, veurem que “fer” sempre ha estat molt important i esperem continuar-hi fidels amb la seva ajuda. 

També Déu us crida a tots vosaltres a fer allò que haureu escoltat i entès, sigui el que sigui. Segur que en la seva paraula, en els relats que llegim, en la vostra lectura, fins i tot observant la realitat, trobareu escoltareu, comprendreu i veureu que podeu “sortir” de vosaltres mateixos i fer alguna cosa pels altres, pels qui teniu a prop. Penseu que això us està acostant a Abraham, us està acostant a Sant Benet, us està acostant al qui va succeir i superar Abraham i va precedir i inspirar Benet, a Jesucrist, el Senyor, que recolzant tota intuïció espiritual i  tota obra bona ens manté en la perseverança de tot allò que comencem. Celebrem amb fe el seu memorial en l’eucaristia.

Abadia de MontserratFesta del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2023)

Diumenge IV de Quaresma (19 de març de 2023)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (19 de març de 2023)

1 Samuel 16:1.6-7.10-13a / Efesis 5:8-14 / Joan 9:1-41

 

Benvolguts germans i germanes, 

En la Paraula de Déu d’aquest diumenge hi trobem tres temes que són comuns a les tres lectures i que són la mirada atenta o el saber veure, la llum i l’aprendre a mirar.

La primer, sobre la mirada atenta o el saber veure, ho podem traduir amb l’experiència de no viure distrets al que passa al nostre entorn i especialment a les persones que hi ha al voltant. Si ho recordeu el text evangèlic començava dient-nos que Jesús, tot passant veié un cec de naixement, és a dir, algú que havia de pidolar per poder subsistir. Es tractava d’algú que era invisible per a molts, com també avui ho són tants i tants en la nostra societat. Ben segur que aquell home estava habituat a que tothom passes de llarg davant de la seva persona i de la seva situació. Jesús, no, s’atura, i sense ni tan sols cridar-lo, actua posant-li fang damunt dels ulls i enviant-lo a la piscina de Siloè a rentar-se d’on va tornar veient-hi. Val la pena remarcar que el cec es fia de la paraula d’un desconegut, se’n fia quan el miracle encara no s’havia realitzat.

Es important adonar-nos que Jesús el veu i l’acull tal com és i això també val per a nosaltres, en aquest nostre temps. Jesús ens troba tal com som, per trencats que estiguem, ja que en l’Evangeli, en un primer moment, la mirada de Jesús no es fixa mai sobre el pecat, sinó sempre el sofriment i feblesa de la persona (Johannes Baptista Metz).

El segon tema és el de la llum. Els homes de tots els temps busquen llums que il·luminin el seu camí i que esdevinguin per a ells guies. Per això la pregunta sorgeix inevitable: on trobar la llum que il·lumini veritablement, profundament? Per trobar la resposta no ens cal anar massa lluny. En l’evangeli d’aquest diumenge hi trobem la resposta radical i absoluta de Jesucrist: Jo sóc la llum. No una llum, sinó la llum. I més encara: Jo dono la llum.

Ser cristià és creure en aquesta absoluta pretensió de Jesucrist. Ser cristià no és saber totes les respostes, tenir la solució de tot, però sí creure que de Jesucrist hem rebut la llum per avançar per un camí que no deixa de ser difícil i fosc, però que, sens dubte, amb ell i per ell porta a la vida.

La llum de Jesús no solament il·lumina les nostres vides, sinó que ens converteix en persones “lluminoses”, és  a dir, en homes i dones capaços d’anar eliminant la tenebra del món sembrant esperança, estimació i ganes de viure per tot arreu on passem. Aquesta llum però és molt fràgil, en el temps present, ja que no sempre podem parlar de llum, sinó que tant sols podem oferir gratuïtament la calidesa i la lleialtat d’un amor que no ens pertany, però que ens habita. No sempre ho tenim tot clar, però podem estar disponibles i propers, per caminar amb els altres tot apuntalant-nos mútuament i fraternalment en l’esperança, que és també llum per al cor humà. 

Finalment el tercer tema, i permeteu-me que la adreci als nostres escolans, als nois i noies que sou aquí i evidentment a tots vosaltres i que es l’aprendre a mirar o si voleu, deixar-nos ensenyar a mirar. I ho il·lustraré amb una experiència que vaig viure fa anys, essent rector del santuari i va ser beneir un matrimoni, o dit com ho fem habitualment vaig casar una parella que tots dos eren cecs de naixement. El que per a la gran majoria és evident a nivell d’espais, de llocs, per a ells no ho era. Per això, en la darrera trobada de preparació de la celebració em varen demanar algunes coses que habitualment no ens demanen.

La primera era fer el recorregut que hi ha des de la porta fins al presbiteri. La majoria de nosaltres en entrar a la basílica sigui per la porta central o per les laterals ens adonem de la grandiositat i de la bellesa de la nau. Ells en entrar, únicament em varen dir: que gran que és! Aquell dia vaig aprendre que l’espai sempre té sons i que ells sabien distingir un espai petit d’un espai gran tot i ser invidents. D’aquí les grans dificultats que tenen els que són cecs i alhora sord muts. Vàrem fer tot el recorregut, ell del braç de la seva mare i ella del braç del seu pare que els havien acompanyat per a la preparació. En arribar al peu del presbiteri, vàrem pujar els graons que hi ha aquí davant i també varen tocar els dos seients que fem servir pels nuvis i s’hi assegueren per saber com eren. Tot seguit em preguntaren, i aquí davant què hi ha? Els vaig explicar que hi havia l’altar, que era una gran pedra de la muntanya amb un antependi de plata i esmalts. Em varen demanar poder-lo tocar. El seu comentari va ser únic i repetitiu: que gran que és i afegiren i la plata té figures que havien descobert gràcies al tacte. 

En acabar aquest assaig em varen dir que sortirien sols de la basílica, agafats de la mà, i que en tot cas, que algú anés davant d’ells, perquè ja havien après, remarco ja havien après, el recorregut que els hi havíem ensenyat.

Abans de marxar em digueren que no m’estranyés que el dia del casament quan es trobessin al peu de l’altar i per saber com anaven vestits que es tocarien pel damunt la roba, com fan els responsables de seguretat del control d’entrada dels aeroports quan salta l’alarma. 

El dia del casament, va anar tot segons el previst. Un cop al peu del presbiteri, on els esperàvem amb el monjo que ajudava la celebració, tal i com m’havien dit es varen tocar gran delicadesa per damunt del vestit respectiu. Ell va dir-li es bonic i té brodats, i així era el vestit que portava la núvia. Quan va ser ella en lloc de fer cap comentari sobre la roba li va preguntar de quin color portes el vestit, ell li va respondre: gris perla i certament, era d’aquest color i puc pensar que en anar-lo a comprar li ho varen dir. El que em va sorprendre més va ser que ella en saber el color li va dir: saps, sempre havia pensat que m’agradaria que el dia del nostre casament portessis un vestit d’aquest color. Personalment vaig quedar sense paraules i em va semblar que no era el moment de fer preguntes. 

La celebració va ser molt emotiva al final de la qual varen voler dir unes breus paraules. Va ser un parlament molt breu en el que fonamentalment varen agrair als seus pares, germans, família i als amics que els acompanyaven entre els quals hi havia invidents com ells, que els haguessin ensenyat a mirar y conèixer les coses, ja que sense els altres la vida els hagués estat molt més difícil del que ja els ho era a vegades per causa de la seva ceguesa. 

En arribar al despatx per a les signatures li vaig preguntar a la núvia perquè havia pensat en el color gris perla? Sense dubtar em va dir perquè les perles tenen un tacte suau i sempre quan m’han parlat del color gris perla pensava que aquest era un bon color pel nostre matrimoni per tal que la vida i les situacions que vivim ens fossin suaus. 

No és un conte, es una realitat que he resumit molt, ja que la preparació i celebració d’aquest casament va comportar diverses trobades. Aquesta experiència viscuda em porta a pensar que no sols vosaltres, els escolans, els més joves, sinó tots, necessitem dels pares, dels educadors, dels mestres que ens ajudin a guarir o corregir les nostres cegueses, que són moltes i que ens fan viure distrets o enlluernats per falses llums. 

Ens cal trobar el multiforme color de l’amor que ens ajuda a fer més suaus les nostres vides i les relacions amb els altres. Ens cal deixar-nos guiar per Jesús, que se’ns atansa tal i com ens trobem, per saber mirar els altres, el món, amb els mateixos ulls que Déu mira.

https://youtube.com/watch?v=qDmRqBdhogQ

Abadia de MontserratDiumenge IV de Quaresma (19 de març de 2023)

Diumenge III de Quaresma (12 de març de 2023)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (12 de març de 2023)

Èxode 17:3-7 / Romans 5:1-2 / Joan 4:5-42

 

«Si sabessis què vol donar-te Déu!», li deia Jesús a la samaritana. És una frase que ens podem fer nostra: “Si sabéssim què ens vol donar Déu!”… Què faríem? I, com ho podem fer per saber-ho? Com podem saber què és allò que Déu té reservat per nosaltres? L’evangeli d’avui ens mostrava el camí: ho podem saber dialogant amb Déu, com avui feia la samaritana amb Jesús.

En l’evangeli que ens acaba de ser proclamat, Jesús representaria a Déu. La samaritana podríem ser cadascú de nosaltres, o millor dit: seria una imatge de l’Església que està formada per moltes persones de molts pobles diferents que tenen set, que busquen Déu. La set, doncs, seria el desig de Déu, la necessitat de tenir fe. I el pou seria el lloc on anem quan volem apagar el nostre desig, allà on esperem trobar-hi l’aigua que calmi el nostre desig. I l’aigua finalment seria allò que Déu té per donar-nos: el seu Esperit Sant i la seva paraula que està viva, i que no deixa de fluir perquè en beguem tant com vulguem. Però a més d’aquesta lectura, en l’evangeli d’avui també hi trobem una imatge concreta de Déu: és la imatge d’un Déu que es vol trobar amb nosaltres, que s’ens fa proper. D’un Déu que dialoga amb la humanitat, sigui amb qui sigui. D’un Déu que trepitja el terreny i no es desentén de les nostres necessitats, malgrat que ens ha donat llibertat i som nosaltres qui decidim si volem acostar-nos-hi, o no.

I aquest diàleg entre Déu i la humanitat que s’esdevingué al la vora del pou en trobar-se Jesús amb la samaritana, nosaltres el fem aquí, en cada celebració. Quan venim a Missa som en aquell pou on ens trobem amb Jesús que ens parla: ens parla a través de la seva paraula proclamada a l’assemblea, ens dóna el seu Esperit a través dels sagraments, i s’ens fa present en el camí. També s’ens fa present en la mateixa assemblea perquè ens parla també a través de les altres persones. La seva paraula és aquesta aigua viva que Jesús va explicar a la samaritana, aquesta aigua que no ha deixat mai de córrer aquí a la celebració travessant els segles, i ens permet dialogar amb Déu, perquè sempre hi ha alguna cosa que va per nosaltres i ens interpel·la. I a través d’aquest diàleg podem avançar, fer camí, créixer i transformar-nos. «Si sabessis què vol donar-te Déu!», deia Jesús a la samaritana. El que Déu ens vol donar segurament és massa gran fins i tot per imaginar-nos-ho. Però ens hi preparem al llarg de tota la vida. El que Déu ens vol donar en realitat és la plenitud que arribarà un dia quan ressuscitem, quan entrem a la seva presència i visquem amb ell per sempre. I mentre fem camí, cada any passem per la Quaresma que ens dóna una oportunitat per revisar com anem, oportunitat de refer  forces i de convertir-nos de nou: de girar-nos un cop més cap a aquell que vol el millor per a nosaltres, que ens té preparada la millor aigua que mai puguem beure.

Perquè, al capdavall, tots nosaltres tenim set; tota la humanitat en té. I com els hebreus de la primera lectura, en el desert d’aquest món tots podem tenir la temptació de dubtar de la presència de Déu: «El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?», deien. Però de la mateixa manera que quan Jesús demana aigua a la samaritana ja havia fet néixer en ella el do de la fe, el simple fet de sentir necessitat de Déu ens indica que Déu també l’ha fet néixer en nosaltres. La fe és la nostra resposta a l’amor que Déu ja ens ha adreçat. Perquè no hem d’oblidar mai que Déu també té set: té set de la nostra fe; té set de la nostra resposta. I per apagar la nostra set —i la d’Ell, al final, on hem d’anar a parar és a poder fer la mateixa afirmació que feren els samaritans després d’escoltar el testimoni de la dona: «nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món». Si reconeixem a Jesús com aquell qui ha vingut per salvar-nos, allò que Jesús ens diu cada diumenge tindrà autoritat per a nosaltres i farà un efecte real en les nostres vides. Si allò que creiem es transforma ens els nostres actes serem presència de Déu en el món, sigui quin sigui el lloc que ocupem. I quan parlem, també dialogarem amb els nostres contemporanis com Jesús ho féu amb la samaritana.

“Si sabéssim què ens vol donar Déu!”… Què faríem?, començàvem dient. Segurament, res d’especial: simplement, servir el nostre proïsme, ajudar als qui tenim a la vora, parlar amb ells buscant el seu bé… Fent-ho, els farem arribar l’amor de Déu, ens convertirem en una font d’aigua viva que brolla sempre. I podrem arribar a saber què és el que Déu ens vol donar: d’allò que nosaltres donem, de l’amor amb què nosaltres estimem, ens en tornarà el cent per u.

Abadia de MontserratDiumenge III de Quaresma (12 de març de 2023)

Missa exequial del P. Martí M. Roig (9 de març de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (9 de març de 2023)

Lamentacions 3:17-26 / 2 Corintis 4:14-5:1 / Lluc 24:13-35

 

“És bo d’esperar silenciosament la salvació del Senyor”. Aquestes paraules del llibre de les Lamentacions amb les que acabava la primera lectura descriuen bé la nostra actitud en aquest temps de Quaresma que estem vivint. Col·lectivament esperem la Pasqua. L’esperem austerament, en el silenci que es va estenent durant les setmanes d’aquest temps centrat en la conversió, que és un procés que ens ajuda a reflexionar sobre la nostra condició mentre som en el món, amb la voluntat posada, però, sempre, en un altra realitat, la de Déu, la del Senyor, la de Jesucrist ressuscitat.

La nostra vida de cristians és una vida de conversió, de girar-se des d’una realitat a una altra. Gairebé diria que la vida de qualsevol persona humana és una vida de conversió, en tant que és o voldria ser una vida de progrés personal, d’això que ara a les escoles en diuen progressar adequadament. D’una manera especial els monjos anomenem a la nostra opció monàstica: conversió:  una vida cridada a convertir-nos. Això és d’anar d’un lloc  a un altre. 

El moment de la mort és l’únic en el qual podem ser conscients del tot de com ens hem convertit, però el coneixement d’això ja és o serà aleshores privilegi de Déu, ja que les dimensions més profundes de la persona li pertanyen, tal com resa la quarta pregària eucarística que en pregar pels difunts diu: “la fe dels quals només vos heu conegut”. 

La mort va sorprendre el nostre germà el Pare Martí Roig i Coromina la nit de diumenge passat, després d’haver passat un dia totalment normal. Un aneurisme li va provocar una mort immediata. Li faltava un mes just per a complir vuitanta-sis anys, en feia seixanta-dos que era monjo i cinquanta-cinc que era sacerdot. Va morir silenciosament, sense fer soroll, sense ni tant sols avisar. Com a germans tenim la recança de no haver-lo pogut acompanyar en aquest darrer moment final, que és amb tot tan entranyable en la vida de la comunitat, i segur que compartim  aquest sentiment amb la família i els amics que sou aquí, o us uniu a la celebració des de lluny, o esteu espiritualment en comunió amb tots nosaltres.

Totes les lectures d’avui tenen en compte aquesta idea de la distància que hi ha en les nostres vides entre la realitat en la qual vivim i aquella que anhelem. Però també tenim clar que no estan separades, aïllades, sinó que hi ha un recorregut que ens dona la possibilitat de caminar cap a aquest lloc i estat diferent, moguts per un desig. Parlo de possibilitat perquè podríem quedar-nos tancats en els nostres límits, que ens portarien sense cap dubte al pessimisme amb el qual començava la primera lectura, la del llibre de les Lamentacions: “La meva ànima viu lluny del benestar (…) el record de les meves penes i del meu abandó m’amarga i m’enverina (Lm 3, 17-26)”; un pessimisme que també compartien els deixebles d’Emaús en un camí en el qual semblava que només el fracàs i la derrota hi fossin presents. Però ser cristians és no quedar-nos mai en aquesta realitat, sinó avançar, caminar. Ser capaços de dir amb el llibre de les Lamentacions: “Però ara vull reviure altres pensaments que em mantindran l’esperança”; ser cristians vol dir poder acollir com els deixebles el desconegut en el camí, tot i que sembli que baixa de l’hort, perquè potser és precisament ell, qui ens aclarirà el sentit de la nostra realitat, aparentement fosca i insípida. 

Però naturalment el qui ens agafa la mà en aquest camí, com el bon pastor i ens condueix durant tota la vida, en la mort i després de la mort és Jesucrist, que ens confirma que tota l’esperança que tenim posada en els favors de Déu, en la seva pietat nova cada matí, en la seva fidelitat immensa i en la nostra capacitat de dir-li:  “la meva part és el Senyor”, no cau en el buit sinó que és confirmada en la seva resurrecció, que compartim tots els batejats. 

Sé que el P. Martí, perquè ell mateix m’ho havia comentat, aconsellava de mantenir-se en aquesta esperança de la fe a persones que es trobaven davant de dificultats. Segur que també l’esperança silenciosa de la salvació va anar-lo guiant. El P. Martí Roig i Coromina va néixer a Barcelona el 1937 en una família cristiana i fou batejat amb el nom de Joan. Tingué la joventut normal d’un jove catòlic d’aquella època fins a arribar a estudiar alguns cursos de  medicina a la Universitat de Barcelona. Entrà al monestir el 1958, vestí l’hàbit de novici el 1959 i feu la primera professió el 1960, per continuar els estudis al nostre monestir fins a l’ordenació de prevere el 1967. En la seva vida de monjo, visqué de prop i estimà i serví tant la realitat de les persones humanes com la de la natura, les dues expressió de les meravelles que ens revela la Creació de Déu. Només parlant dels seus serveis principals a la comunitat, en el primer gran àmbit, el de les persones, cal destacar que fou l’infermer del monestir durant vint-i-quatre anys i el darrer consiliari dels treballadors de Montserrat, i veié per tant la transformació que el Santuari experimentà entre l’any 1970 i el 1987, quan poc a poc, deixà de ser el lloc de residència habitual dels nostres treballadors. També fou l’encarregat de l’ordre i la seguretat del santuari i acompanyà també una comunitat de religioses carmelites. Tots aquests serveis el portaren a tenir relacions amb molta gent. Alguns dels quals en acompanyeu avui, testimoniant l’estima que li teníeu. En l’àmbit de la naturalesa ser l’encarregat del jardí, treballar a les terres i a la granja del Miracle i darrerament a les finques de Can Castells i Can Martorell al peu de la muntanya, el connectaren a la terra i a l’ofici de pagès i s’hi sentia bé fent-ho. Una tasca que connecta directament amb la bondat que Déu ens manifesta amb els fruits de la terra i amb la duresa d’una feina que sempre es troba amb dificultats. Personalment, vam compartir moltes estones parlant de les possibilitats i el futur de la terra. Aquests darrers anys, amb alguns problemes de mobilitat, va voler ser útil a la comunitat i present els dies de festa fins quasi el darrer dia de la seva vida.

Durant la nostra vida se’ns fa el do de reconèixer Jesucrist en molts moments concrets i anhelem que al final el veurem cara a cara, directament i que aleshores s’acomplirà del tot la nostra esperança. Caminar amb aquesta fe el camí de la vida, fa que mentre ens envellim en el cos i en la vida exterior, ens renovellem en l’esperit i en la vida interior com deia Sant Pau en la segona lectura, perquè “no apuntem a això que veiem sinó a allò que no veiem”.

Aquesta és la nostra pregària avui pel Pare Martí, conscients que només Déu coneix la profunditat, l’autèntica vivència personal que a través de tants serveis, de tants contactes, de tantes persones  van formar el seu camí monàstic, la seva pregària, la seva vida de conversió. Al final de tota vida humana, ens trobem en el fons amb el misteri d’una persona, que tot i molt propera i germana, només podem encomanar a aquell que penetra els cors de tots, a Déu, Senyor de la vida, que en la resurrecció de Jesús s’ha afirmat precisament vencedor de la mort i ens ha obert l’esperança d’un futur de plenitud, d’una meta i un destí. Ell és també, com a Emaús, l’únic capaç d’interpretar el sentit de la nostra vida amb Déu, el significat de la nostra vida de fe pels altres.

Caminem cadascú de nosaltres cap a la Pasqua on part de viure del tot la realitat de l’Esperit, confiem de fer-ho junts, en la comunió dels sants i de retrobar-nos amb tots els nostres éssers estimats. Pels monjos més concretament, de retrobar-nos també amb allò que familiarment diem el Montserrat del Cel, on ens esperen tots els qui ens han precedit, amb Santa Maria que vetlla per aquesta casa i amb tot el Poble sant i glorificat de Déu. 

I sabem que el camí és Jesús que es fa proïsme i per això avui prendrem les seves mateixes paraules i acompanyarem el cos del nostre germà Martí, mentre cantem: “Jo soc la resurrecció i la vida, qui creu en mi encara que mori viurà, i tot aquell qui viu i creu en mi no morirà eternament”.

Abadia de MontserratMissa exequial del P. Martí M. Roig (9 de març de 2023)

Diumenge II de Quaresma (5 de març de 2023)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (5 de març de 2023)

Gènesi 12:1-4a / 2 Timoteu 1:8b-10 / Mateu 17:1-9

 

De vegades associem la Quaresma a un temps de tristesa o de mortificació. La litúrgia d’avui, en canvi, ens mostra el contrari, ens porta a la muntanya del Tabor, ens fa adonar que el veritable sentit de la Quaresma no es redueix a fer una sèrie de petits esforços ascètics, sinó que també ens dóna la possibilitat d’assaborir la bellesa de la trobada amb el Senyor. 

L’esdeveniment de la Transfiguració és, doncs, una cita obligada en aquest temps de Quaresma per a tots nosaltres. Després de l’experiència de diumenge passat al desert de la temptació, estem cridats a pujar a la muntanya amb els tres deixebles elegits per Jesús: Pere, Jaume i Joan. Els mateixos que més tard triarà perquè l’acompanyin a l’hort de Getsemaní i romanguin una mica més a prop seu, mentre que la resta romandran més allunyats del lloc on pregarà a la seva agonia. L’escena de la transfiguració i l’escena del patiment de Jesús a Getsemaní contrasten entre si: una de feliç esplendor i una altra d’angoixant patiment en què Pere, Jaume i Joan li fan companyia, però alhora estan relacionades entre si. Perquè no hi ha glòria sense creu. 

Lexperiència dels deixebles és molt significativa. Ells, acostumats a les aigües del llac, són cridats a pujar a la muntanya alta, el lloc de la revelació, i Déu els fa protagonistes de quelcom fora del seu abast. Són il·luminats per una llum enlluernadora i veuen Moisès i Elies al costat de Jesús, i queden fascinats per aquesta visió. I escoltaran la Veu de Déu Pare dient: Aquest és el meu fill estimat, en qui m’he complagut. Escolteu-lo. 

Per això Crist ordena als tres deixebles que no parlin amb ningú d’aquella misteriosa visió, abans de la seva mort. Perquè el misteri de la Transfiguració és per als deixebles una preparació per al misteri de la “Desfiguració”. Jesús que puja al Tabor pujarà un dia, no gaire llunyà, al Calvari. Al costat d’Ell ja no hi seran Moisès ni Elies, sinó dos lladres. Ja no hi haurà Llum, sinó tenebres. Ja no hi serà la Veu del Pare, sinó el Seu silenci. I quan arribi el moment del seu èxode a Jerusalem, de la creu, els deixebles continuaran sense comprendre. Dels tres només en quedarà un, Joan. Tothom necessitarà una nova Llum, una nova aurora, el nou Dia de la Resurrecció. I llavors ho comprendran tot, encara que sigui a poc a poc. 

I nosaltres? De vegades vivim moments de Tabor… Quan, per exemple, vivim un temps de desert, de pregària, de retir. Ens sembla estar a la muntanya, contemplar la Llum, escoltar la Veu. I diem -o pensem- “és bo ser aquí”. Però la majoria de vegades estem cridats a baixar de la muntanya, a estar a ran de terra, a topar-nos amb les dificultats i la foscor de la vida quotidiana. Una foscor que es troba fora i, sovint, també dins nostre. I és aquí on estem cridats a fer un salt de fe: a veure allò Transfigurat en allò Desfigurat, és a dir, a transfigurar la nostra realitat, a observar bé, amb els ulls de Déu, la Llum que sempre hi és. Potser oculta, atenuada, però hi és. Fins i tot en el dolor més absurd i incomprensible. 

I aquesta Llum té un nom: La seva Paraula. Escoltem-la. Escoltar ens convida a fer llum, a il·luminar-nos. Escoltar ens convida a baixar de la muntanya per servir el germà al pla. Pere no s’hi ha de quedar, encara que fos bo d’estar. Ha de baixar i posar-se a servir. I nosaltres amb ell. 

Aquí i ara no veiem aquesta Llum, però podem albirar-la, veure-la dins la nostra realitat, al nostre voltant. La podem entreveure als ulls de tants malalts, fins i tot greument malalts, però forts en la fe. Ho veiem en tantes persones compromeses amb el bé dels altres, sense voler obtenir res a canvi. Ho veiem en comunitats i famílies on es respira la bellesa de creure en Jesús. 

Germans i germanes. Enmig de la successió d’esdeveniments que semblen donar poca esperança i molta desesperació Jesús mateix ens ofereix el camí: tornar la mirada cap a Ell. La transfiguració és un avançament de la resurrecció. Enmig de les dificultats de la vida tenim una fita. Pugem, doncs, també nosaltres a la muntanya Tabor per escoltar la veu del Senyor i contemplar Crist que es transfigura davant nostre i ens convida a experimentar el cel, perquè aquesta experiència farà menys fatigós el nostre camí a la terra, enmig de tants problemes, i ens ajudarà a avançar cap a la meta final que és la Pasqua de Crist, que també serà la nostra. 

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Quaresma (5 de març de 2023)

Diumenge I de Quaresma (26 de febrer de 2023)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (26 de febrer de 2023)

Gènesi 2:7-9; 3:1-7a / Romans 5:12-19 / Mateu 4:1-11

 

Estimats germans i germanes en la fe:

Si ens diguessin que demà hem d’iniciar un llarg viatge, a l’altra punta del món, segurament ens passaríem tot el cap de setmana fent les maletes. El més provable és que intentéssim omplir-les al màxim: alguna muda més per si plou, un calçat de recanvi per si fa falta, el jersei gruixut per si fa fred, el banyador per si hi ha piscina i així un llarg etcètera. Al final de tot, hauríem de pesar la maleta per evitar que a l’hora d’embarcar a l’aeroport haguéssim de pagar un recàrrec per sobrepès. El nostre afany hauria estat, segurament, el d’omplir la maleta amb tantes coses com poguéssim.

Ara imaginem-nos que ens diuen que també demà iniciem un viatge, però aquesta vegada a fer una travessia a peu pel desert (que per cert, diuen que és una experiència única). A l’hora de fer la maleta també ens preocuparíem. Però ara no per posar-hi el màxim de coses possible, sinó a l’inrevés: hauríem d’intentar posar-hi poquíssimes coses, només les imprescindibles. L’objectiu ara és que la motxilla sigui el més lleugera possible per tal de fer més fàcil les caminades. A la maleta, doncs, només hi haurem de posar el més important, allò sense el qual no podem sobreviure.

Això és el que ens intenta dir Jesús avui en l’evangeli que ens ha estat proclamat fa un moment. El Senyor es va retirar al desert on va dejunar durant quaranta dies, símbol aquí dels quaranta dies de la Quaresma que acabem d’iniciar. Allí el temptador va intentar fer-lo caure en els seus paranys. Però Jesús va superar totes les proves, no prenent el camí fàcil sinó indicant-nos què és allò important en la vida del cristià, quins són els fonaments de l’existència d’un seguidor de Jesucrist.

En cadascuna de les tres temptacions, Jesús respon amb un text extret de l’Antic Testament. A la primera temptació diu: «L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu». A la segona: «No temptis el Senyor, el teu Déu». I finalment, a la tercera: «Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol». Si ens hi fixem, el comú denominador de totes aquestes expressions utilitzades per Jesús és que posen Déu en el centre de la seva vida.

Per intentar entendre-ho, cal que provem de copsar quina és l’estratègia del temptador. Ho podríem il·lustrar amb una pel·lícula. És una pel·lícula americana de l’any 1997 que aquí es va traduir per Pactar amb el diable. L’argument és una mena d’història de la salvació a la inversa. En aquest cas és el diable que s’encarna en un ric i brillant advocat de Manhattan. Els advocats sempre han tingut una immerescuda mala fama. En un discurs memorable, el diable, interpretat per Al Pacino, critica Déu perquè no intervé en el món, perquè no salva la humanitat de les desgràcies i penúries per les quals ha de passar. Perquè és un Déu llunyà que ens ha deixat sols.

En canvi ell diu: «Jo tinc els peus en el món des de que va començar. Sempre m’he preocupat del que l’home volia. Soc un devot de l’home. Soc un humanista, potser el darrer humanista. Ara ha arribat el meu moment». Es mostra aquí quina és la seva estratègia. És la mateixa que en el fragment evangèlic que hem sentit avui. El diable intenta treure Déu de la vida de l’home. Intenta que el centre ja no sigui Déu sinó l’home mateix. És el que passa també en l’escena del llibre del Gènesi de la primera lectura. És com si la serp digués: «No feu cas de de Déu i del que ell us diu».

Amb tot el que hem dit, podem ja entendre què és el més important de la nostra vida, allò que Jesús en el desert ens indica amb la seva resiliència: que fonamentem la nostra vida en Déu, que no caiguem en la temptació d’apartar-lo o eliminar-lo. Ara ens podríem preguntar: per què? Perquè sense Déu nosaltres no seríem nosaltres mateixos, perquè sense Déu no podríem arribar mai a l’autèntica llibertat, a l’autèntica plenitud, a l’autèntica humanitat. I el més important de tot, perquè sense Déu no podríem arribar mai a l’autèntic amor.

És que el nostre Déu és el Déu-Amor, com ens diu la primera carta de sant Joan. I és per això que el manament nou que Jesús en deixa abans de la seva passió és: «estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat». Hem arribat, doncs, al cap del carrer: el missatge que ens deixa Jesús al desert és el de posar l’amor en el centre de la nostra vida, de no oblidar-nos mai de Déu perquè Déu és Amor.

Germans i germanes, tots nosaltres, un dia, haurem d’emprendre el darrer viatge cap al preciós jardí de l’Edèn. Al llarg de la nostra vida, alguns han anat omplint les maletes sense parar. Però al final se n’adonaran que no podran endur-se’n res del que hi han posat. D’altres, en canvi, s’han passat la vida buidant les maletes per quedar-se només amb allò necessari i imprescindible. I al final, han entès que l’única cosa que ens en podrem endur és l’amor.

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (26 de febrer de 2023)

Dimecres de cendra (22 de febrer de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (22 de febrer de 2023)

Joel 2:12-18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

Estimats germans i germanes, estimats escolans, m’agradaria explicar-vos la Quaresma com si fos una excursió, com una caminada que comencem avui. Serà llarga, quaranta dies fins el diumenge de Rams. És un camí en el qual necessitem les cames i el cos, però sobretot necessitem la voluntat, la motivació i el sentit que ens ha de fer avançar.   

El nostre itinerari és una mica especial. No es tracta de fer quilòmetres, sinó de viure i avançar cap a una data determinada, d’arribar a la Pasqua, la festa de la Resurrecció de Jesucrist. Per tal de no perdre’ns, quasi cada dia, començant per avui, la litúrgia ens ho recordarà en un moment o en un altre que precisament avancem cap a la Pasqua. La invitació del camí quaresmal no és la de moure’ns molt, tot i els més de 32.000 kms que fareu els escolans la setmana que ve en el viatge a Adelaide a Austràlia, sinó la de viure més intensament el nostre dia a dia, amb un objectiu de millora personal i col·lectiva. La Quaresma és com un tràiler de la vida. Intentem (en poc temps) que la nostra vida sigui clara i tingui sentit, veure-la sencera i adonar-nos d’on estem. Adonar-nos sobretot, que en allò que és més fonamental que res, estimar, estem lluny de la proposta que Déu ens ha fet. Nosaltres, tots els batejats, i ja també els qui us hi prepareu, hem acceptat aquest amor com la proposta fonamental de la nostra vida. Una proposta molt antiga que diu: Estimar Déu amb tot el cor, amb tot el cos, amb tot l’esperit. 

Avui és el dia que comencem aquesta excursió. Ningú no està preparat al cent per cent per a caminar-la. Perquè? Perquè si l’objectiu de tots aquests dies és arribar a estimar sense límits,  només Jesucrist i la Mare de Déu són totalment bons, sense cap falta, sense cap pecat. Una de les coses més importants que hem de fer avui és adonar-nos de tot allò que no ens deixa caminar, que no ens permet ser més cristians i per tant estimar millor. 

Comencem un camí perquè se’ns demana que ens convertim: això és que ens girem, que ens orientem cap a un destí, que no pot ser un altre que Jesucrist. En el gest de girar-se cap a ell,  hi ha també el gest  d’apartar-se, el de deixar de mirar cap a una banda i començar a mirar cap a una altra. Avui que és el dia que comencem, tenim la il·lusió i la força. Fem uns estiraments per tenir la musculatura preparada, especialment els que tenim una certa edat. Aquests estiraments són el dejuni, els exercicis espirituals d’aquests dies pels monjos, fer més pregària, ajudar més a la gent…etc. També vosaltres podeu pensar en algun estirament espiritual que us ajudi en aquesta quaresma. Però avui estem motivats i ens sembla que podem fer-ho bé. La saviesa de la litúrgia ens fa celebrar dies forts, dies on es concentra el sentit de la vida i en els qual sembla més eficaç la benedicció de Déu. 

La primera lectura tot i els segles que té, ens ha parlat també d’un moment en el qual el Poble d’Israel feia això mateix que fem avui: escoltar com el convocaven a convertir-se i a girar-se cap a Déu. El profeta Joel, en nom de Déu mateix, hi cridava tothom: Vells, infants de llet i esposos. També nosaltres som cridats a fer aquest camí quaresmal de recuperar l’amor. Les pregàries d’avui són totes col·lectives. Cadascú s’ha d’examinar ell mateix, però potser tots junts podem també descobrir algunes coses que podríem canviar i sobretot, junts, ens fem més conscients que Déu és aquest Déu bo, benigne i entranyable, lent per al càstig i ric en l’amor, que es desdiu de fer el mal. Alguna vegada ens cal una mirada ampla i llarga per veure que Déu és així, i no fixar-nos en una desgràcia concreta, com per exemple aquest darrer terratrèmol terrible a Turquia i a Síria, que ens fa preguntar perquè Déu sembla a vegades que no hi sigui? Una mirada ampla i llarga, que prengui la història i moltes més situacions, ens ajuda a veure tants signes d’aquest Déu bo!

Recuperar l’amor és una bona expressió, un bon propòsit pel dimecres de Cendra. Se’ns demana un equilibri entre una actitud espiritual: ens hem d’esquinçar el cor i no els vestits, hem de pregar, i també una actitud concreta i real: un dejuni i una ajuda als qui més ho necessiten. El món està ple de situacions de grans necessitats. Els diaris parlen de les més mediàtiques, les guerres com la d’Ucraïna, que ja dura un any, i sobre la qual només veiem l’escalada militar, i molt pocs esforços de diàleg i de pau, però potser les que m’impressionen més són aquelles que m’expliquen testimonis directes i de les que no n’havia sentit parlar mai. M’ha passat recentment amb una explicació sobre els slums de Kampala a Uganda, d’una capital africana. 

Com a cristians avui seria el dia dels bons propòsits. I ho representem amb aquest signe de la cendra, que ens posem en el cap com a signe que som conscients de la nostra feblesa però que confiem que Déu ens dona la força i la vida per a convertir-nos. 

El repte però és que no només ens caldrà fer-ho avui. Ens cal ser conscients que durant tots aquests dies de camí, les mateixes coses que avui ens semblem més prescindibles i ens sentim amb ànims de prescindir-ne se’ns tornaran a presentar convidant-nos a parar-nos, a perdre temps mentre caminem. Diuen que hi ha molta gent que fa bons propòsits per cap d’any i que normalment el tercer dilluns de gener, ja hi han desistit. Nosaltres, confiant en Déu, esperem no desistir dels nostres bons propòsits de Quaresma.

Alguns diran que és ridícul i que no serveix per res fer aquest camí de Quaresma. Nosaltres diem que és important. Els monjos diem que és essencial,  que és l’exemple de com hauríem de viure sempre. En el fons, fent aquest camí estem donant un testimoni de fe i d’esperança. L’estem donant fins i tot quan sembla que a fora les coses van malament i algú podria dubtar que Déu ens estigui acompanyant. Potser alguns seran com aquells pobles de la primera lectura que es burlaven del poble d’Israel.

La fidelitat a Déu, que volem anar retrobant tots aquests dies i vivint-la intensament, ens portarà a comprovar que aquella promesa de la primera lectura:  que ell s’encén de gelosia pel bon nom del seu país, això amb llenguatge popular vol dir que Ell no ens deixa tirats, Déu no ens deixa tirats…, Déu no permet que els altres diguin: On és el seu Déu, Déu es compadeix de tots nosaltres.

Iniciem doncs aquest camí cap a la Pasqua, cadascú des del seu lloc, conscient que ens cal canviar alguna cosa si volem acollir millor l’amor de Déu i també ser capaços d’estimar millor, girant-nos sempre cap a Jesucrist, que ens acompanya, abans, durant i al final de la ruta i tenint l’evangeli i la litúrgia per mapa. Avancem junts, nosaltres i els qui fidelment també fareu aquesta quaresma connectant-vos sovint des de casa. Tots ens acompanyem mútuament amb la pregària i la caritat fraterna. I sabem que el testimoni de fe de tots recolza la fe de cadascú i que ens fa creure que tot i ser pols i haver de tornar un dia a la pols, en aquesta vida  és possible convertir-se i creure en l’evangeli. 

 

Abadia de MontserratDimecres de cendra (22 de febrer de 2023)