Diumenge XXII de durant l’any (28 d’agost de 2022)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, monjo de Montserrat (28 d’agost de 2022)

Siràcida 3:19-21.30-31 66:18-21 / Hebreus 12:18-19.22-24a / Lluc 14:1a.7-14

 

Estimats germans i germanes:

La primera lectura d’avui, que és presa d’un dels llibres sapiencials de l’AT, ens ofereix algunes màximes de saviesa pràctica i de prudència en el propi capteniment. Com més gran ets més humil has de ser. Estigues atent als consells dels assenyats i el teu cor s’alegrarà. A l’evangeli, Jesús il·lustra aquests consells amb una paràbola treta de la vida quotidiana, molt senzilla en aparença. Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc…mes aviat quan et conviden ves a ocupar el lloc darrer… perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit. 

Fins aquí podríem fer, fàcilment, una aplicació moral d’aquests ensenyaments a la nostra vida, en el sentit de dir: aquí Jesús, el Senyor, ens presenta un seguit de consells útils per dur una vida digna, senzilla, recta, pròpia d’una persona humil, amb un cor net.

Tot això es veritat, i està molt bé, però resulta exterior a nosaltres mateixos. Vindria a ser com un exemple de vida que estem cridats a seguir i a imitar, però que sempre queda fora de nosaltres mateixos. Jesús mateix també quedaria fora nostre, com un mestre de saviesa, si es vol, però que com a molt ens proposaria una doctrina de perfecció des de l’exterior, però no tindria la força per canviar-nos des de dintre.

La realitat de la vida cristiana, en canvi, no és així. Jesús no és un mestre eminent que ens ensenya uns models de vida que hauríem de seguir, com si ens ensenyés a conduir uns cotxes esplèndids però després ens deixés sols al volant. No. La persona viva de Jesús forma part del seu mateix ensenyament. Ell es el camí, la veritat i la vida, i Ell penetra dins nostre, ens transforma des de l’interior i ens dóna la força del seu Esperit Sant perquè puguem viure la vida nova que Ell ens ha donat.

Fixeu-vos com canvia la perspectiva de les lectures d’avui, si considerem que Jesús n’és el protagonista. Així, Ell, que es molt ric –ja que és U amb Déu, ple de saviesa i d’amor– s’ha humiliat fins a fer-se home com nosaltres i morir a la creu. Ell, que es el mes gran de tots els homes, –perquè es plenament Déu i plenament home– s’ha fet el més petit fins a dir amb el salmista jo sóc un cuc, no pas un home, befa de la gent i menyspreat del poble (Salm 21,7). Quan Ell va entrar al banquet de noces amb la humanitat, Ell que era de condició divina, no va guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, no es va pas posar al primer lloc sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau…i tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu (cf. Fl 2,6-11). I precisament llavors, després d’aquesta humiliació, el Pare l’ha enaltit, l’ha pres i li ha dit Fill meu, puja més amunt, es a dir, l’ha ressuscitat i ara seu a la seva dreta.

Aquest camí que Jesucrist ha fet el primer, ara el continua realitzant en cada un de nosaltres. Jesús viu en nosaltres i amb nosaltres aquest abaixament, aquesta humiliació; es fa seus tots els nostres dolors, les angoixes i els sofriments fins al punt de màxim anorreament que és la mort. Jesús es posa amb nosaltres al darrer lloc, ens dóna la força del seu Esperit per viure en aquest lloc que es el nostre, precisament amb l’absoluta confiança que el Pare, que convida al seu banquet del Regne pobres i invàlids, coixos i cecs, això es, els més humiliats, els qui ho esperen tot dels altres, ens prendrà també a nosaltres i en dirà Amic, puja més amunt.

Aquest camí de la nostra vida, que va des de la nostra pobresa fins a la comunió amb Déu, es repeteix cada vegada que, a la Missa, anem a combregar. En el moment de la comunió es produeix un doble moviment, es troben dos camins: el nostre, expressat en el fet d’aixecar-nos del lloc i caminar en processó cap al peu del presbiteri, i el de Jesucrist que ens ve a trobar, que ens surt a l’encontre per incorporar-nos a Ell, per fer-se U amb nosaltres, i que trobem per la fe en el pa de l’eucaristia rebuda de mans del prevere. Un bisbe de Jerusalem del s. IV explicava que, just en aquest moment, hem de posar la mà esquerra sota la dreta i oferir-les com un tron al Senyor, al Rei de la glòria que anem a rebre. Aquest es el sentit del gest que continuem fent avui. Rebem la comunió a la mà, o a la boca, amb fe i devoció, no la prenem amb els dits, banalment. Oferim les nostres mans com a signe de la nostra pobresa, de la nostra humanitat feble i necessitada de salvació, tot desitjant per la fe que el Senyor mateix ens incorpori a Ell i ens digui: amic, puja més amunt, vine fins al cor del meu cor on seràs plenament home i participaràs del tot en la condició de fill de Déu. 

I és que nosaltres, germanes i germans, gràcies al baptisme i a la confirmació, no ens acostem a una muntanya de foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta… sinó que ens acostem a la Jerusalem celestial, a la ciutat del Déu viu, a l’aplec festiu…dels ciutadans del cel; ens acostem a Déu que ens convida al banquet de les noces de l’Anyell, a la festa de la unió de Crist i l’Església, de Déu i la humanitat; ens acostem, per continuar amb la cita de la carta als Hebreus que hem sentit, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança. A Ell sigui donada la glòria i l’honor pels segles dels segles. Amén.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXII de durant l’any (28 d’agost de 2022)

Diumenge XVIII de durant l’any (31 de juliol de 2022)

Homilia del P. Ignasi Fossas, monjo de Montserrat (31 de juliol de 2022)

Eclesiastès 1:2: 2:21-23 / Colossencs 3:1-5.9-11 / Lluc 12:13-21

 

Estimats germans i germanes en la fe:

El 31 de juliol el calendari romà registra la memòria de St. Ignasi de Lo yola. Enguany celebrem 500 anys del seu pelegrinatge a Montserrat i de la seva estada a Manresa, i també s’escauen 400 anys de la seva canonització, amb motiu de la qual li fou dedicat un altar lateral a la nostra Basílica.

Però avui també es diumenge, i la celebració de la Pasqua setmanal passa pel davant, com es natural, de la memòria de Sant Ignasi. O si es vol, dit positivament, la millor manera d’honorar la memòria de Sant Ignasi, aquest gran pelegrí de Montserrat, es celebrant la passió-mort-resurrecció i ascensió de Nostre Senyor Jesucrist. Jesús de Natzaret, Fill de Déu i Fill de l’Home, va seduir i captivar el cor d’Ignasi fins a fer-li canviar la vida. Jesucrist es va convertir en l’objectiu principal del coneixement i de la vida d’Ignasi.

I és que una de les característiques de l’ésser humà és la dèria per conèixer millor el món, els altres i un mateix. Hi podríem afegir, també, el coneixement de Déu.

L’home es planteja el com i el per què de tot plegat. I aquesta recerca incansable distingeix la història de la humanitat. La recerca del coneixement exigeix de posar en pràctica diferents qualitats humanes, com per exemple la capacitat d’observació i l’anàlisi de la realitat, el raonament, l’experimentació, la discussió, etc. De seguida ens adonem que, de vegades, els sentits ens enganyen i que la nostra percepció de la realitat és equivocada. Sembla que sigui el sol que es mou d’orient a occident, o que l’horitzó del mar és més alt que la terra ferma. Sembla que algú ens vol ajudar, i en canvi té intenció de robar-nos. I podríem anar multiplicant els exemples.

La Paraula de Déu ens ensenya a percebre i a mesurar millor la realitat, tant la realitat personal com la realitat que ens envolta. A primer cop d’ull pot semblar que el treball,  l’esforç o el neguit, el poder, els diners o el domini sobre els altres, ens poden assegurar la vida i la felicitat; i així li va passar a Sant Ignasi durant la primera part de la seva vida. És a dir, ens sembla que tot això forma part de la realitat més fonamental i més determinant. I en canvi no és així, ho sentíem a la primera lectura: Tot això és en va. On és, doncs, el camí per descobrir la realitat autèntica?

El salm responsorial ens ensenyava que també la nostra percepció del temps pot ser esbiaixada. Tots hem experimentat que el temps ens pot semblar molt curt o molt llarg, que pot passar molt de pressa o molt a poc a poc, depenent de quin sigui el nostre estat d’ànim, o de si fem una cosa més o menys de gust, o de si estem bons o estem malalts. Per acabar-ho de complicar, el temps no és igual per Déu que per nosaltres: Mil anys als vostres ulls són com un dia que ja ha passat, com el relleu d’una guàrdia de nit. Fins i tot la vida dels homes és un no res: són com l’herba que s’espiga: ha tret florida al matí, al vespre es marceix i s’asseca. Per això el salmista exclama davant Déu: Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la savi  esa del cor.

Sant Pau, a la segona lectura, ens fa donar un pas més en la recerca del coneixement. I ho fa senyalant la persona del Crist ressuscitat. La conversió a la fe comporta una adhesió plena a la persona viva de Jesucrist, i això fa canviar radicalment la nostra vida. Pel baptisme vam morir amb Crist i vam ressuscitar juntament amb Ell. Per això ens hem despullat de l’home antic i del seu estil d’obrar, i ens hem revestit del nou, que avança cap al ple coneixement. Això mateix és el que va voler exterioritzar Sant Ignasi quan es va treure els seus vestits de cavaller i de soldat, aquí a Montserrat, els va donar a un pobre, i es va posar ell mateix una saia molt més senzilla i molt més simple que havia comprat abans d’arribar. Aquest coneixement ple del Senyor  es troba en allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu. Conèixer, a més a més per als cristians, vol dir estimar, i per això hem d’estimar allò que és de dalt, no allò que és de la terra. El coneixement consisteix, per tant, en la identificació amb Crist. A mida que, per l’acció de l’Esperit, ens fem semblants a Ell avancem cap al ple coneixement. En això consisteix la riquesa veritable, la felicitat plena, la joia profunda. En Crist descobrim la veritable dimensió de la realitat. Ell renova els nostres sentits, de manera que podem copsar les coses i les persones tal com són realment, sense enganys ni il·lusions falses. Demanem amb el salmista que l’amabilitat del Senyor, el nostre Déu, reposi damunt els seus servents. Que el vostre amor, Senyor, no trigui més a saciar-nos i ho celebrarem amb goig tota la vida.

 

Abadia de MontserratDiumenge XVIII de durant l’any (31 de juliol de 2022)

Diumenge V de Pasqua (15 de maig de 2022)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, monjo de Montserrat (15 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 14:21b-27 / Apocalipsi 14:1.8-13 / Joan 13:31:35

 

En la visió de l’Apocalipsi que hem llegit a la segona lectura, hi ha una frase clau que il·lumina les altres lectures i la celebració de tot aquest diumenge cinquè de Pasqua del cicle C. El text diu que Joan va tenir una visió on tot era nou: el cel, la terra, la ciutat de Jerusalem i al l’indret del tron el qui hi seia afirmà: «Jo faré que tot sigui nou». Aquesta és la bona notícia: «Jo faré que tot sigui nou».

La novetat es una de les realitats mes fascinants per al cor humà. Potser es perquè experimentem la caducitat de la vida, o la decadència de les coses, o l’envelliment de les persones i de les institucions en contrast amb el nostre desig de plenitud i d’eternitat, potser per això ens atreu tant la idea d’una vida nova, d’un nou començament, d’una realitat nova que ens ajudi a superar el destí ineludible de la mort. Tot això queda ben reflectit en el diàleg entre Jesús i un fariseu que es deia Nicodem (Jo 3,1-10). En una conversa plena de sinceritat, de confiança, de trobament profund amb l’essencial, Jesús li diu a Nicodem que ningú no podrà veure el Regne de Déu sense haver nascut de dalt. La resposta de Nicodem expressa bé l’experiència quotidiana: ¿Com pot néixer un home que ja es vell? ¿Ha de tornar a entrar a les entranyes de la mare per poder néixer? Nicodem, i amb ell també nosaltres, intueix perfectament el desig de començar una vida nova, però no entén què vol dir néixer de dalt o néixer de nou. Sap prou bé, com ho sabem també nosaltres, que ens podem il·lusionar fàcilment amb novetats efímeres, que ens il·lusionen però que no ens satisfan. Ho vivim cada vegada que estrenem alguna cosa nova, quan comencem l’any o si canviem de casa, de cotxe, de feina. Voldríem començar de cap i de nou per encetar, d’una vegada, la vida veritable.

La resposta definitiva es troba en la persona viva de Jesús, en Jesucrist ressuscitat. Jesús contesta a Nicodem que ningú no podrà entrar al Regne de Déu sense haver nascut de l’aigua i de l’Esperit. Néixer de l’aigua i de l’Esperit es la manera com l’evangeli segons sant Joan expressa la realitat definitiva de la nostra vida: participar en la mort i en la resurrecció de Jesús per obra de l’Esperit Sant. L’Església, seguint el manament del Senyor Jesús, ha entès que aquest nou naixement en l’aigua i l’Esperit es produeix pel baptisme, la confirmació i l’eucaristia.

El qui seu al tron de la nova Jerusalem i diu: «Jo faré que tot sigui nou» és Jesús ressuscitat, triomfant sobre el pecat i la mort. Per viure realment la novetat que busquem hem de ser submergits en la vida, la mort i la resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist. Només així començarem, per l’acció de l’Esperit Sant, la vida nova que tant desitgem i que ens permetrà participar de la novetat absoluta inaugurada amb la resurrecció de Jesús.

Hem vist que és una novetat que afecta també la creació: un cel nou i una terra nova. Que inclou també la ciutat santa, la nova Jerusalem i el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. L’indret d’aquesta comunió íntima entre Déu i la humanitat, que és la font de la vida nova, ja no és un lloc de la geografia terrestre, sinó que és la persona de Jesús, plenament Déu i plenament Home. Ell és el sacerdot, l’altar, la víctima i el tabernacle. I com que hem estat creats a imatge seva, cadascú participa, en la mesura que només Déu coneix, d’aquets atributs del Senyor Jesucrist. El cel nou i la terra nova són, en la nostra vida, la novetat de l’altre i en definitiva la novetat de Déu.

Per això Jesús ens pot donar un manament que també es nou: que ens estimem els uns als altres, tal com ell ens ha estimat. I quan s’estima, tot esdevé nou.

El nou naixement per l’aigua i per l’Esperit es verifica també en el nucli del nostre ésser: el cor i l’esperit. Creiem que per la participació en el misteri pasqual de Jesucrist, s’acompleix en nosaltres la profecia d’Ezequiel (Ez 36, 26-28), que llegíem a la Vetlla Pasqual: Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre. A partir d’aquesta novetat interior comencem una vida nova, que és com un nou Èxode, amb la particularitat que si vivim personalment en Crist ressuscitat, aquest nou èxode es un pelegrinatge d’amor, fet amb Ell com a company de camí, que ens condueix a la terra promesa, el Regne, on el veurem cara a cara. Aleshores podrem fer com Pau i Bernabé quan tornaren a Antioquia, podrem anunciar tot el que Déu ha fet juntament amb nosaltres, com la gràcia de Déu ens ha permès dur a terme l’anunci de l’evangeli, de Crist ressuscitat. Amén.

Abadia de MontserratDiumenge V de Pasqua (15 de maig de 2022)

Diumenge IV de durant l’any (30 de gener de 2022)

Homilia del P. Ignasi M. Fossas, monjo de Montserrat (30 de gener de 2022)

Jeremies 1:4-5.17-19 / 1 Corintis 12:31-13:13 / Lluc 4:21-30

 

Estimats germans i germanes:

La moderna teoria de la comunicació identifica tres components en qualsevol acte comunicatiu. Tots ho hem sentit alguna vegada. Es tracta de l’emissor o missatger, del missatge pròpiament dit i del receptor. A partir d’aquesta estructura bàsica, l’anàlisi es pot anar aprofundint i complicant, a base d’estudiar les característiques i les possibles variants de cada un d’aquests tres elements. 

Us proposo de llegir les lectures d’aquest diumenge a partir d’aquest esquema. 

La primera lectura parla, clarament, de l’emissor o del missatger. El profeta Jeremies explica el començament de la seva vocació. El Senyor Deu li va fer sentir la seva paraula per dir-li, precisament, que ja l’havia escollit des d’abans de néixer. El seu paper de missatger, de transmissor d’un missatge que no era seu sinó que venia de Déu, ja estava establert en el designi de Déu mateix. Aquí trobem una característica de la comunicació que estem considerant: l’emissor es cridat per Déu a fer aquesta feina, la seva llibertat no consisteix tant a escollir el que vol fer com a acceptar de cor el designi de Déu sobre d’ell. La paraula que va sentir el profeta li anunciava, encara, una altra característica: la seva seria una feina controvertida, difícil i sovint mal rebuda. La raó es fàcil d’endevinar: el missatge que hauria de transmetre no seria afalagador ni senzill; més aviat seria un llenguatge dur, de denúncia i d’acusació a diferents instàncies del poble d’Israel. Per altres fragments del llibre del profeta Jeremies sabem que s’hi va jugar la vida en aquesta tasca. Però el Senyor no el va abandonar mai: T’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te. Ho diu l’oracle del Senyor. El salm responsorial es com un comentari poètic sobre l’actitud de confiança del profeta en la protecció per part de Déu: En vos m’emparo, Senyor…Vós sou la meva esperança, Déu meu…acabat de néixer em vaig emparar en vós.

A la segona lectura hem sentit l’himne extraordinari de sant Pau a l’amor, que amb la fe i l’esperança formen les tres virtuts teologals. Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels…si tingués el do de profecia…si distribuís tot el que tinc…però no estimés no em serviria de res. El qui estima es pacient, es bondadós… no te enveja… no s’irrita ni es venja…ho suporta tot i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. Ens podríem quedar amb l’afirmació central del text, que es el nucli del missatge cristià: l’amor no passarà mai, perquè arribarà un moment en el qual la fe i l’esperança ja no caldran perquè veurem Déu cara a cara. L’amor es el mes gran perquè es el que ens fa entrar mes a fons en la comunió amb Jesucrist.

Si recordem els tres elements del començament: emissor, missatge i receptor, ens queda per considerar el tercer. L’evangeli d’avui ens situa a la sinagoga de Natzaret, en un dissabte, quan Jesús havia acabat de proclamar un fragment del llibre del profeta Isaïes, s’havia assegut i es disposava a fer la seva explicació. En aquell cas, els receptors eren els jueus que l’escoltaven. Avui, aquí, els receptors som tots i cada un de nosaltres, que es a qui s’adreça el missatge de salvació. L’evangeli ens explica que la reacció dels jueus de Natzaret no va ser pas favorable a Jesús. Es evident el paral·lelisme amb el profeta Jeremies. A Jesús li passarà el mateix, i encara pitjor perquè ell acabarà donant la vida per allò que predicava. I nosaltres? Com rebem els missatgers de l’evangeli? Quina es la nostra reacció quan sentim anunciar que Jesús es el Fill de Déu fet home, que ha vingut per salvar-nos? I també ens podríem preguntar com ens comportem quan ens toca fer de missatgers o d’emissors: tenim clar quin es el missatge? Ens fa por d’anunciar-lo? Ho fem amb la confiança que el Senyor Déu es al costat nostre?

Voldria fer, encara, una darrera consideració. En el cas de Jesús, el missatger i el missatge s’identifiquen. Això no passa en el cas del profeta Jeremies, i en el de tots els altres enviats per anunciar el pla de salvació de Déu. En ells sempre es distingeix clarament entre l’emissor o el missatger i el missatge. I convé que sigui així perquè quedi ben clar que la salvació anunciada ve de Déu, no es obra humana. En canvi en Jesús, com que ell es Déu mateix que s’ha fet Home com nosaltres, el missatger i el missatge coincideixen. Hem vist que el nucli del missatge es l’amor teologal. En Jesús de Natzaret, el Messies, es l’amor mateix, que es Déu, qui ve a trobar-nos. Només ell es pot atorgar aquesta coincidència. 

Gràcies a això, la comunicació que Déu estableix amb el seu poble, amb tota la humanitat i amb cada un de nosaltres, arriba al seu punt mes elevat, que consisteix en la transformació del receptor. Ara ja no es tracta només de fer arribar una determinada informació als destinataris, ni de provocar en ells emocions o comportaments regits des de fora, sinó de canviar el cor del receptor perquè bategui en sintonia amb Déu mateix, perquè el designi de Déu es converteixi en el projecte de vida del qui rep el missatge.

Deixem-nos involucrar del tot, per obra de l’Esperit Sant, en l’acte de comunicació de Déu, essent-ne missatgers i receptors agraïts, joiosos, lliures i plenament disponibles. 

Abadia de MontserratDiumenge IV de durant l’any (30 de gener de 2022)

Diumenge I de Quaresma (21 de febrer de 2021)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, Prior de Montserrat (21 de febrer de 2021)

Gènesi 9:8-15 / 1 Pere 3:18-22 / Marc 1:12-15

 

Estimats germans i germanes:

Les lectures de la missa acostumen a seguir una línia creixent que comença amb l’Antic Testament, continua amb un salm, fa com un replà amb una lectura del Nou Testament i culmina amb l’Evangeli. Avui, però, el cim crec que es troba més aviat en la segona lectura, la del NT, que avui es de la 1ª carta de sant Pere, de manera que el conjunt forma com una V invertida. M’explico.

Comencem amb un fragment del llibre del Gènesi que fa referència al diluvi i a l’aliança que Déu va fer amb Noè i amb els seus fills. Els termes d’aquesta aliança son clars. Diu Déu: la vida no serà mai més exterminada per l’aigua del diluvi… El signe d’aliança que poso entre jo i vosaltres i tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres per totes les generacions és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i la terra. Déu confirma, amb aquestes paraules el seu compromís de salvació amb la humanitat. Però l’experiència de moltes persones arreu del mon, entre altres coses per causa de la pandèmia que estem vivint, però no només per això, no sembla desmentir aquesta aliança de Déu? Comencem la pujada; no veiem pas el cim i el camí més aviat es fa costerut. Ens acompanya el salmista que ens anima a parlar amb Déu a cor obert, directament, sense falsos respectes. El fragment del salm 24, que hem cantat responsorialment, començava dient: Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes, que aprengui els vostres camins. Ens sortiria espontani d’afegir algun verset de collita pròpia, com per exemple: “i és que, Senyor, de vegades els vostres camins costen molt d’entendre. No havies dit que la vida no seria mai més exterminada per l’aigua del diluvi? I les inundacions que hi ha, periòdicament, en diversos lloc del planeta? I aquesta epidèmia que ens porta de corcoll, que ens ha fet modificar tants costums, que ha paralitzat moltes activitats, que ha provocat la mort de tanta gent i una malaltia dolorosa a molts d’altres? Les paraules del salmista ens ajuden en el camí: Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat i de l’amor que heu guardat des de sempre. Com si diguéssim: no ens abandoneu, Senyor, no ens deixeu desemparats en aquest moment crític. I de cop i volta apareix el cim amb la segona lectura, que és treta de la 1ª carta de sant Pere. L’autor anuncia, breument, que Crist morí i ressuscità (per l’Esperit fou retornat a la vida). Diu tot seguit que els qui creuen en Crist participen també de la seva mort i de la seva resurrecció. En aquest món hi participen pel sagrament del baptisme i quan arribi la fi dels temps hi participaran plenament en la vida del ressuscitat. També explica que l’aigua del diluvi prefigurava el baptisme. Es com si Déu ens volgués dir: mireu, jo soc fidel a la meva aliança. Però el signe de l’arc en els núvols, l’aliança de l’AT, encara era un signe imperfecte. Veient el sofriment de la humanitat, me’n vaig compadir i per consolar-vos i guarir-vos definitivament del pecat i de la mort, vaig enviar el meu Fill Jesucrist que va ser clavat a la creu, morí i fou sepultat, ressuscità al tercer dia i ara seu a la meva dreta. I amb la seva resurrecció vaig donar-vos, també, l’Esperit Sant, que és Senyor i infon la vida.

La litúrgia de la Paraula ha acabat amb la proclamació de l’evangeli, que avui ha estat breu perquè sant Marc escrivia amb un estil mes aviat sobri i concís. Es com la baixada des del cim, que no es fa de cop sinó que va planejant suaument. Hi veiem Jesús empès al desert per l’Esperit, temptat per Satanàs i assistit pels àngels. Després l’evangelista deia que Jesús es presentà a Galilea predicant una Bona Nova, una bona notícia: Ha arribat l’hora i el Regne de Déu es a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.

Germans i germanes: en el desert on moltes persones els toca de viure per força en aquests moments, Déu no ens hi deixa sols. Jesucrist hi és amb nosaltres, lluita amb nosaltres i per nosaltres, pateix amb els qui pateixen, plora amb els qui ploren, busca amb els qui busquen, i els àngels que el servien a Ell també ens fan costat. Tinguem confiança en el Senyor, que es bondadós i recte…que encamina els humils per sendes de justícia i els ensenya el seu camí.

Fem el camí de la Quaresma i el camí de tota la nostra vida, juntament amb Jesús. Ell ens sosté en els moments de prova, Ell ens alimenta amb el pa de l’eucaristia que és el seu Cos, Ell ens lliura el seu Esperit Sant per donar-nos força i vigor. I esperem amb una joia plena de deler espiritual, la Santa Pasqua (RB 49,7). Amén!

 

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (21 de febrer de 2021)

Diumenge I d’Advent (29 novembre 2020)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, Prior de Montserrat (29 novembre 2020)

Isaïes 63:16b-17.19b; 64:2b-7 / 1 Corintis 1:3-9 / Marc 13:33-37

 

Les lectures d’aquest primer diumenge d’Advent del cicle B ens situen molt bé en la triple perspectiva de la vida cristiana. Hi ha com tres realitats cabdals en la història de la salva-ció, que es repeteixen també en la vida de cada un dels creients i que desitjaríem veure reproduïdes en l’existència de molts dels nostres contemporanis que se senten més o menys conscientment, lluny de Jesucrist.

He parlat d’una triple perspectiva per referir-me a tres realitats que senyalen el camí de l’Església i, com deia, de cada un dels deixebles de Crist. La primera es pot resumir en la pregunta del profeta Isaïes: Senyor, per què deixeu, […] que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós? No ens faci por, germanes i germans, reconèixer la nostra dificultat a creure i a acceptar que, fins i tot això que ens pot semblar tan estrany, també forma part del pla de Déu per salvar-nos. I es que creure el que professarem tot seguit, després d’aquesta homilia, és a dir que existeix un Déu personal que ho ha creat tot, que vol el bé de les seves criatures, que estima la vida, que és l’Amor en majúscula, que ens ha estimat tant que ens ha donat el seu Fill fet home per salvar-nos del pecat i de la mort, que ens ha donat el seu Esperit perquè siguem un sol cos i una sola ànima i que renova en nosaltres el d’aquest seu Esperit Sant sempre que li demanem, creure tot això no és fàcil, ni és es-pontani, ni és còmode. Fins i tot, més d’una vegada sembla que els esdeveniments quoti-dians vulguin desmentir tossudament la nostra pobra fe. El misteri del mal i de la mort, que es tan habitual per desgràcia en bona part de la humanitat i que ens ha aparegut com una novetat inesperada a les nostres societats occidentals amb la covid-19, aquest misteri de tantes i tantes persones innocents que pateixen i que moren, així com també el misteri de la nostra pròpia mort ineludible, tot això no ens resulta fàcil d’afrontar-ho des de la fe. Si hi afegim un entorn social i comunicatiu contrari o que, senzillament, ignora aquesta dimensió de l’ésser humà, tindrem un quadre força complert de la situació. I per acabar-ho de complicar, el profeta atribueix a Déu si més no una part de la nostra falta de fe: Senyor, per què deixeu, […] que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós?. És que Déu, ger-manes i germans, no ens vol fer creure en Ell per força, sinó que espera que la nostra fe sigui el resultat d’un acte lliure, mogut per l’amor a Jesucrist Salvador nostre.

La segona perspectiva ja l’anunciava, també, el profeta Isaïes i la trobem explicitada en el fragment de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint. Deia el profeta: Els vostre nom és des de sempre: El-nos-redemptor […] enmig de tot, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila i vós, el terrisser; tots som obra de les vostres mans. Déu no rebutja la seva obra, perquè l’estima i perquè ens ha creat a imatge i semblança del seu Fill. En Jesucrist trobem la raó, el fonament i la força de la nostra fe en Déu. Ell es la nostra esperança. Per això sant Pau comença la primera carta als cristians de Corint beneint Déu pensant en la gràcia que els ha donat en Jesucrist. I això que Pau deia als cristians de Corint també ens ho diu a nosaltres: beneït sigui Déu perquè ens ha enriquit en Crist de tot do de paraula i de coneixement. Pau saluda els seus destinataris desitjant-los la gràcia i la pau de Déu. Aquests dos termes sintetitzen el bo i millor de la cultura grega i de la saviesa jueva, que han donat forma a la nostra fe i han afaiçonat en bona part, encara que no exclusivament, la nostra cultura. La gràcia, la Xaris grega, és el favor de Déu, la seva benvolença, el do de si mateix que Déu ha dipositat en nosaltres, és també la força del seu Eperit. La pau, shalom jueu, ja s’endevina que no és tan sols l’absència de guerres o de conflictes, que ja seria molt, és clar, sinó que expressa aquella manera de viure en la qual es duu a terme la nostra relació amb Déu i amb el nostre proïsme. La pau és també el fruït de la saviesa que ve de Déu i que ens permet veure i comprendre la realitat tal com és als ulls del seu Creador, que n’és alhora el Salvador. Déu es fidel, i es ell qui ens ha cridat a viure en co-munió amb el seu Fill Jesucrist.

La tercera perspectiva també l’anunciaven el profeta Isaïes i sant Pau i es més explícita en l’Evangeli. Isaïes cridava: Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes. I sant Pau recordava amb tota la força als cristians de Corint que no els mancava cap mena de do, mentre viviu esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor. Però a l’evangeli és Jesús mateix qui ens desvetlla amb la seva paraula: Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu […] No sabeu quan torna-rà l’amo de casa […] El tindreu aquí a l’hora menys pensada: mireu que no us trobi dor-mint. És a dir, la salvació que Jesucrist va venir a portar i a anunciar amb la seva passió, mort, resurrecció i ascensió al cel, ja comença a ser present i efectiva mentre vivim en aquest món, però ens adonem que no es perfecta, que no es ben completa. El Regne de Déu que Jesús anunciava com un Regne proper, encara no ha arribat a la seva plenitud. Quan hi arribi tot serà nou, tot serà clar i diàfan, llavors triomfaran definitivament l’amor i la vida sobre el pecat, el mal i la mort.

Jesús exhortava els seus contemporanis a vetllar perquè la fi del món no els trobés ador-mits, però també perquè fossin capaços de captar i de viure aquells moments en els quals el Regne ja es fa present en la vida de les persones i de les comunitats. I això que els de-ia a ells, ho diu a tothom, ens ho diu també a nosaltres. Es tracta de vetllar, germanes i germans, per adonar-nos que la victòria de Crist sobre el mal i la mort ja es comença a manifestar ara, en la nostra història que es un teixit de pecat i de gràcia, de llum i de tene-bres. Jesucrist ressuscitat, la nostra gran esperança, continua present entre nosaltres i ens empeny a desitjar amb tot el nostre ésser la seva manifestació definitiva. Per això li podem adreçar amb goig l’aclamació del salm responsorial: Déu de l’univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada, i serem salvats. Amén.

Abadia de MontserratDiumenge I d’Advent (29 novembre 2020)