Festa del Baptisme del Senyor (7 gener 2024)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, monjo de Montserrat (7 de gener de 2024)

Isaïes 55:1-11 / 1 Joan 5:1-9 / Marc 1:7-11

 

Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua. Les lectures de la festa del Baptisme del Senyor, amb la qual es clou el temps nadalenc, ens presenten –germanes i germans– la bona nova de la salvació que ens ve de Jesucrist, el Fill estimat, i ho fan a través d’imatges molt eloqüents i molt properes. De vegades passa que la Sagrada Escriptura utilitza un llenguatge propi de cultures molt allunyades a la nostra, i els conceptes que fa servir o les comparacions que ofereix no ens resulten familiars. Avui, en canvi, l’Escriptura ens parla amb la imatge de l’aigua, tan familiar i tan present en la nostra vida. I tan actual en els nostres dies per la seva escassedat. Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua.

L’aigua apareix en primer lloc a la Bíblia, en la narració de la creació: Al principi Déu creà el cel i la terra…tota la superfície de l’oceà era coberta de foscor i un vent de Déu batia les ales sobre les aigües (Gn 1,1-2). El vent de Déu, que és signe de l’Esperit Sant, planava damunt les aigües primordials, les covava com una lloca cova els ous i a partir d’aquí Déu va anar creant totes les coses amb la seva Paraula, una paraula viva i eficaç. L’aigua i l’Esperit són a l’inici de la creació i són també a l’inici de la nostra vida cristiana pel baptisme.

Retrobem l’aigua en la narració èpica del pas del Mar Roig per part dels israelites. En la pasqua del poble d’Israel, Déu diu a Moisès: ordena als israelites que es posin en marxa, i tu alça la vara, estén la mà cap al mar i es partirà en dos perquè els israelites caminin per terra eixuta, enmig del mar (Ex 14, 15-16). És el gran signe de salvació, de predilecció, d’aliança entre Déu i el seu poble. Tal com Moisès fou salvat de les aigües, també el poble de Déu és alliberat de l’esclavatge d’Egipte a través del pas per les aigües obertes a banda i banda. Quaranta anys més tard el poble de l’aliança tornarà a passar enmig de les aigües, aquesta vegada seran les del riu Jordà i ho farà per entrar, victoriós, a la terra promesa. Quan els sacerdots que portaven l’arca van posar els peus a l’aigua, les aigües es van aturar. Les que baixaven de dalt s’aixecaren en bloc…mentre les que baixaven cap el mar…van acabar d’eixugar-se. El poble va travessar el riu enfront de Jericó (Js 3,14-16). Aquestes gestes salvífiques quedaran marcades profundament en la memòria d’Israel, de manera que les trobarem reflectides en el cant dels salms: què tenies mar que vas fugir, i tu, Jordà, per tornar riu amunt? (Ps 113, 3.5).

L’aigua, font de vida i de salvació, serveix al profeta Isaïes, com hem sentit, per explicar al poble on és la vida veritable: Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua…Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. És la mateixa aigua que surt del costat dret del Santuari, del temple de Jerusalem, i purifica, renova i omple de vida tota la vall de l’Arabà fins llavors erma (Ez 47, 1s). L’aigua que cau del cel i no hi torna fins que amara la terra, la fecunda i la fa germinar, és signe eloqüent de la Paraula de Déu que no torna infecunda, sense haver fet la voluntat del qui l’ha enviada.

En Jesucrist es compleixen totes aquestes profecies que tenen l’aigua com a protagonista. Un pare de l’Església dels primers segles escrivia: “Crist no es manifesta mai sense l’aigua – Numquam sine aqua Christus” (Tertulià, de baptismo IX, 4). Ell ja era present en la creació perquè Ell és la Paraula del Pare; amb el seu pas de la mort a la vida, duu a terme la pasqua definitiva, el veritable pas pel Mar Roig. A través del nostre baptisme, per Ell i en Ell, hem entrat a la terra promesa, hem travessat el riu Jordà signe dels nostres pecats i de la maldat del món. Del seu costat dret en brollà a la creu sang i aigua, signes del baptisme i de l’eucaristia pels quals som constituïts fills en el Fill, pels quals rebem l’Esperit Sant i creixem en la nostra vida cristiana.

Amb el seu baptisme al riu Jordà, Jesús inaugura la seva manifestació al poble d’Israel, i a través d’ell a tota la humanitat. Submergint-se a l’aigua d’un baptisme de conversió, que ell no necessitava, mostra la seva solidaritat amb tots els qui es penedeixen dels seus pecats i inaugura el baptisme amb l’Esperit Sant i amb foc. I Déu segella amb la seva paraula i amb el signe de l’Esperit, la manifestació del Fill predilecte: Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.

Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar, invoqueu-lo ara que és a prop ens deia el profeta Isaïes. No deixem apagar en el nostre cor el desig de trobar el Messies, el nostre Salvador, l’amic dels homes. No ofeguem en nosaltres la set d’eternitat i de plenitud, que només pot ser sadollada amb l’aigua de la vida. Disposem-nos a canviar de vida, a convertir-nos al Crist que ens ha estimat primer, per tal de poder renovar en nosaltres el baptisme de l’Esperit que vam rebre un dia. I així podrem afegir-nos a la joia de l’Església, que fa seu l’himne dels redimits d’Israel: cantant de goig sortirem a buscar l’aigua de les fons de salvació. Enaltiu el Senyor, proclameu el seu nom. Canteu al Senyor que ha fet coses glorioses. Amén.

 

Abadia de MontserratFesta del Baptisme del Senyor (7 gener 2024)

Diumenge XXVI de durant l’any (1 octubre 2023)

Homilia del P. Ignasi Fossas, monjo de Montserrat (1 d’octubre de 2023)

Ezequiel 18:25-28 / Filipencs 2:1-11 / Mateu 21:28-32

 

Estimats germans i germanes:

Les oracions pròpies d’aquest diumenge presenten algunes veritats fonamentals de la fe cristiana. Ho fan amb la concisió i la brevetat que es pròpia d’aquests textos de pregària, tan típics de la litúrgia romana. Als autors d’aquestes oracions, els agradava ser sintètics, dir les coses amb poques paraules.

El primer punt que destaca en dues de les oracions és la fe en la vida eterna. A l’oració col·lecta, que hem resat al començament de la missa, demanàvem a Déu que ens ompli amb la seva gràcia per tal que, corrent cap al terme promès, esdevinguem hereus dels béns celestials. El terme promès es el cel, i els béns celestials son sinònim de la vida eterna a la presència de Déu Pare, Fill i Esperi St., de la Mare de Déu, dels àngels i de tots els sants. El text ens recorda que la fi que ens espera, el terme promès, no es la desfeta inexorable de la mort i de l’anorreament, sinó que es la vida sense fi, en una condició de joia, de llum, i de plenitud de l’amor que no som capaços d’imaginar, ja que com deia St Pau parlant dels béns celestials:  cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home somia allò que Déu té preparat per als qui l’estimen (1Co 2,9).

L’oració de postcomunió, que resarem al final de la missa demana a Déu Pare que el sagrament que acabem de celebrar, aquest sagrament de vida diu, ens renovi totalment (l’original llatí demana que ens renovi el cos i l’esperit) a fi que heretem la glòria del vostre Fill. La glòria del Fill es sinònim de la vida eterna, i tal com explica Jesús mateix a l’evangeli de sant Joan (Jo 17, 2-3), la vida eterna es un do que Ell concedeix a qui vol: ja que li Déu Pare li ha concedit a Jesús poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li ha confiat. I la vida eterna és que us coneguin a Vós, l’únic Déu veritable, i aquell que Vós heu enviat, Jesucrist. Heretar la glòria del Fill de Déu voldrà dir, per tant, entrar en plena comunió amb Déu U i Tri, i per tant conèixer-lo tal com és, tal com el revelarà plenament l’Esperit Sant.

La fe en la vida eterna, germanes i germans, ens porta a situar la vida en aquest món al lloc i en la perspectiva que li correspon. L’hem d’estimar la nostra vida a la Terra, l’hem d’aprofitar per créixer com a persones i com a deixebles de Crist, però tenint present que és només com el pòrtic, com l’avant-sala de la vida veritable, que es la vida eterna. I procurant, també, no perdre ni menysprear per la nostra llibertat mal utilitzada, aquest regal que Jesucrist ens ha fet amb la seva mort, la seva resurrecció i el do de l’Esperit Sant.

A l’oració col·lecta d’avui hi ha un altre punt a destacar. Es tracta d’una veritat sobre Déu que convé tenir sempre present i que ens ajudarà a no confondre’ns sobre qui és i com es Ell. La trobem al començament de l’oració, quan diu: Oh Déu, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència, com quan perdoneu i us compadiu. (Deus, qui omnipotentiam tuam parcendo maxime et miserando manifestas). Es un tema recurrent afirmar que Déu es totpoderós, que es omnipotent; per això es Déu. Aquest seria un element comú al pensament humà sobre Déu. Però la fe cristiana hi afegeix un matís molt important. L’Església afirma, seguint l’ensenyament de Jesús, que Déu mai no manifesta tant la seva omnipotència com quan perdona i es compadeix. Podríem dir que la manifestació més sublim de la omnipotència divina no s’expressa amb grans esdeveniments còsmics, ni amb miracles esclatants, ni amb l’anorreament dels seus enemics.

L’omnipotència de Déu s’expressa a la creu, quan Crist mor perdonant els seus botxins i compadint-se de tota la humanitat. No us sembla que si es així, te tot el sentit parlar de la omnipotència de Déu? I precisament per això, perquè ens perdona i es compadeix de nosaltres, li podem suplicar que ens ompli amb els dons de la seva gràcia, o que ens obri les fonts de les seves benediccions. Demanem al Senyor, doncs, que ens faci conèixer en què consisteix el seu poder, i ens ajudi pel do de l’Esperit a compartir la passió i la mort de Crist per poder participar així de la vida eterna.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXVI de durant l’any (1 octubre 2023)

Diumenge VI Pasqua (14 de maig de 2023)

Homilia del P. Ignasi M. Fossas, monjo de Montserrat (14 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 8:5-8.14-17 / 1 Pere 3:15-18 / Joan 14:15-21

 

Oració col·lecta: Déu totpoderós, concediu-nos de celebrar amb fervor aquest temps de joia en honor del Senyor ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres.

El text de l’oració col·lecta d’aquest diumenge apunta a un aspecte central del fet de ser cristians: em refereixo a la manifestació en la nostra vida de la fe que professem. Demanem a Déu que ens concedeixi de celebrar amb fervor el temps pasqual, aquest temps de joia en honor del Senyor ressuscitat, per tal que això que es el contingut de la fe es manifesti en la nostra manera de viure, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres.

Cal tenir present que el verb recordar remet a un verb que en hebreu vol dir que allò que es recorda també es fa present, es a dir que no es tracta d’un record passat, de l’evocació d’un fet que ja no tornarà més, sinó que es refereix a fer memòria d’un fet, en aquest cas de la passió, mort, resurrecció i ascensió del Senyor Jesús, que per l’acció de l’Esperit Sant esdevé present i eficaç avui i aquí, per a cada un de nosaltres.

La participació en la redempció que ens ve de Jesucrist per obra de l’Esperit, comporta el començament d’una vida nova. En la resurrecció de Crist, Deu, ens ha creat de nou per a la vida eterna, llegíem en l’oració col·lecta del dimarts passat (V del temps pasqual).

Arribem així al l’element central que comentava al principi: la manifestació en la nostra vida de la fe que professem. L’oració diu: que es manifesti sempre en les nostres vides el misteri que anem recordant.

Per tant, allò que s’ha d’expressar en la nostra manera de viure, allò que hem de predicar amb les obres, es el misteri pasqual de Nostre Senyor Jesucrist, o sigui, la seva passió, mort, resurrecció i ascensió, amb el do de l’Esperit Sant que hi va associat, per a la nostra salvació i la de tota la humanitat.

A la primera lectura vèiem un exemple d’això en la persona del diaca Felip, un dels primers deixebles. El llibre dels Fets dels Apòstols diu que Felip predicava i feia prodigis: els esperits malignes sortien de mols posseïts (…) molts invàlids o paralítics recobraven la salut, i la gent d’aquella contrada se n’alegrà molt. Podem identificar ja alguns trets característics del viure cristià: la predicació amb la paraula, es a dir: anunciar Jesús de Natzaret Déu i Home, salvador i redemptor, Fill de Déu i Fill de Maria; el guariment, la curació, el fet de portar la salut als qui estan malalts, i finalment la joia, la joia veritable.

A la segona lectura, sant Pere exhorta els primers cristians a estar sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu. Es una manera de concretar la predicació amb la paraula. Però feu-ho serenament i amb respecte. En un altre fragment que també es podria llegir avui, el mateix autor de la primera carta de sant Pere fa referència a una altre aspecte de la vida cristiana: es tracta del sofriment. Diu: Estimats, alegreu-vos de poder compartir els sofriments del Crist (…) Feliços vosaltres si algú us retreu el nom de cristians. Haver d’afrontar dificultats i contradiccions pel fet de ser cristians, com passa avui encara a molts dels nostres germans en la fe arreu del mon, no ens ha d’avergonyir ni de desanimar ni d’entristir, al contrari, perquè quan passa això vol dir que l’Esperit de la glòria que és l’Esperit de Déu, reposa sobre vosaltres (son paraules de la 1ª carta de St Pere).

A l’evangeli segons sant Joan, Jesús mateix fa referència a dues realitats mes que manifesten en la nostra vida el seu misteri de salvació. Un consisteix a guardar o tenir els manaments del Crist, que son els manaments del Decàleg perfeccionats amb les Benaurances, viscuts per amor al Crist present en el proïsme. Si m’estimeu, guardareu els meus manaments. El qui m’estima es aquell que te els meus manaments i els compleix. L’altre es refereix a la glòria de Déu. Ells (els seus deixebles, diu Jesús) son la meva glòria. I per això, quan vivim la vida nova que ens ve per la resurrecció de Crist, donem glòria a Déu.

Tota la vida cristiana esdevé, per obra de l’Esperit Sant, un cant de lloança al Creador i Redemptor de la humanitat. Quan ens reunim a l’església per celebrar els sagraments o per pregar junts l’Ofici Diví, quan prediquem Jesús ressuscitat, quan fem el bé, portant vida, consol, ajuda i salut als altres, quan ens toqui sofrir perquè som cristians, quan vivim tot això, glorifiquem Déu juntament amb el Crist, i ens preparem per rebre el do de la vida eterna. I la vida eterna es que us coneguin a vós, l’únic Déu veritable, i aquell que vós heu enviat, Jesús, el Messies.

https://youtube.com/watch?v=Hi4j0JiKGO8

Abadia de MontserratDiumenge VI Pasqua (14 de maig de 2023)

Festa del Baptisme del Senyor (8 de gener de 2023)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, monjo de Montserrat (8 de gener de 2023)

Isaïes 42:1-4.6-7 / Fets dels Apòstols 10:34-38 / Mateu 3:13-17

 

Estimats germans i germanes: em permeto començar aquesta homilia reproduint un fragment de la que, va predicar el papa Benet XVI en la festa d’avui l’any 2008. Val la pena recordar les seves paraules perquè expressen amb profunda claredat el misteri que avui celebrem. Deia Benet XVI: 

Hem sentit a l’evangeli d’avui la narració del baptisme de Jesús en el Jordà. Va ser un baptisme ben diferent del que vam rebre nosaltres i del que continuen rebent tants infants i adults, però tanmateix tots dos baptismes no estan pas privats d’un lligam molt profund. En el fons, tot el misteri de Crist en el món es pot resumir amb aquesta paraula, “baptisme”, que en grec significa “immersió”. El Fill de Déu, que comparteix des de tota l’eternitat la plenitud de la vida amb el Pare i amb l’Esperit Sant, ha estat “immers” en la nostra realitat de pecadors, per fer-nos participar de la seva mateixa vida: s’ha encarnat, ha nascut com nosaltres, ha crescut com nosaltres i, arribat a l’edat adulta, ha manifestat la seva missió començant precisament amb el “baptisme de conversió” que administrava Joan Baptista. El seu primer acte públic, com acabem d’escoltar, va consistir a baixar al riu Jordà, barrejat entre els pecadors penedits, per rebre aquell baptisme. Joan, naturalment, no ho volia fer: “Sóc jo el qui necessito que tu em bategis. ¿Com és que tu véns a mi?”, però Jesús va insistir, perquè aquella era la voluntat del Pare: “Accedeix per ara a batejar-me. Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo de fer”.  

I per què el Pare ho volia això? Per què va enviar el seu Fill unigènit al món com un Anyell a prendre sobre seu el pecat del món (cf. Jn 1, 29)? L’evangelista explica que, quan Jesús sortí de l’aigua, davallà damunt d’ell l’Esperit Sant com un colom, mentre una veu, la veu del Pare, deia des del cel: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. Des d’aquell moment, doncs, Jesús fou revelat com Aquell que ha vingut a batejar la humanitat en l’Esperit Sant: ha vingut a portar la vida als homes, i una vida en abundància (cf. Jn 10, 10), la vida eterna, que ressuscita l’ésser humà, i el guareix interiorment, en el cos i en l’esperit, restituint-lo al projecte original per al qual fou creat. La finalitat de l’existència de Crist consisteix precisament a donar a la humanitat la vida de Déu, el seu Esperit d’amor, perquè cada ésser humà es pugui sadollar d’aquesta font inexhaurible de salvació. Per això sant Pau escriu als Romans que hem estat batejats en la mort de Crist per ressuscitar a una vida nova amb ell (cf. Rm 6, 3-4). Per això els pares cristians porten els seus fills a la pica baptismal així que poden, sabent que la vida, que ells els han comunicat, invoca una plenitud, una salvació que només Déu pot donar. I d’aquesta manera els pares esdevenen col·laboradors de Déu en transmetre als seus fills no només la vida biològica sinó també la vida espiritual.  Fins aquí les paraules de Joseph Ratzinger.

Un altre element a considerar del Baptisme del Senyor és la seva dimensió còsmica. La “immersió” de Crist en les aigües del Jordà ha santificat totes les coses creades. La redempció que ha portat Jesucrist per la seva passió, mort i resurrecció afecta no només els homes i dones de tots els temps, sinó també la creació sencera. Precisament tractant aquest tema, el mateix Benet XVI deia també:  El baptisme no és només una paraula; no es una realitat únicament espiritual, sinó que també afecta la matèria. Tota la realitat terrestre hi està implicada. El baptisme no concerneix exclusivament l’ànima. L’espiritualitat cristiana afecta la persona en la seva totalitat, cos ànima i esperit. L’acció de Déu en Jesucrist és una acció que té una eficàcia universal. Crist assumeix la carn i això continua en els sagraments, en els quals la matèria es assumida i entra a formar part de l’acció divina (homilia per la festa del baptisme del Senyor del 2007).

Per això també la creació és susceptible de la salvació que ens ve del Crist. Com diu també una antífona de la festa d’avui, Déu purifica, en Crist, totes les coses creades amb l’Esperit i el foc (Laudes). Aquesta realitat arriba al seu punt culminant en la celebració de l’Eucaristia. En el sagrament del pa i del vi, aquests elements que formen part de la creació caiguda són santificats per l’Esperit Sant i es converteixen en el cos i en la sang de Nostre Senyor Jesucrist. Amb la comunió nosaltres també participem d’aquest corrent de vida i de gràcia que brolla del costat obert del Senyor. Que Ell ens ompli amb la seva llum i ens faci el do d’adorar-lo tots els dies de la nostra vida. Doneu al Senyor glòria i honor, honoreu el Senyor, honoreu el seu nom, adoreu el Senyor, s’apareix la seva santedat. 

Abadia de MontserratFesta del Baptisme del Senyor (8 de gener de 2023)

Diumenge XVIII de durant l’any (31 de juliol de 2022)

Homilia del P. Ignasi Fossas, monjo de Montserrat (31 de juliol de 2022)

Eclesiastès 1:2: 2:21-23 / Colossencs 3:1-5.9-11 / Lluc 12:13-21

 

Estimats germans i germanes en la fe:

El 31 de juliol el calendari romà registra la memòria de St. Ignasi de Lo yola. Enguany celebrem 500 anys del seu pelegrinatge a Montserrat i de la seva estada a Manresa, i també s’escauen 400 anys de la seva canonització, amb motiu de la qual li fou dedicat un altar lateral a la nostra Basílica.

Però avui també es diumenge, i la celebració de la Pasqua setmanal passa pel davant, com es natural, de la memòria de Sant Ignasi. O si es vol, dit positivament, la millor manera d’honorar la memòria de Sant Ignasi, aquest gran pelegrí de Montserrat, es celebrant la passió-mort-resurrecció i ascensió de Nostre Senyor Jesucrist. Jesús de Natzaret, Fill de Déu i Fill de l’Home, va seduir i captivar el cor d’Ignasi fins a fer-li canviar la vida. Jesucrist es va convertir en l’objectiu principal del coneixement i de la vida d’Ignasi.

I és que una de les característiques de l’ésser humà és la dèria per conèixer millor el món, els altres i un mateix. Hi podríem afegir, també, el coneixement de Déu.

L’home es planteja el com i el per què de tot plegat. I aquesta recerca incansable distingeix la història de la humanitat. La recerca del coneixement exigeix de posar en pràctica diferents qualitats humanes, com per exemple la capacitat d’observació i l’anàlisi de la realitat, el raonament, l’experimentació, la discussió, etc. De seguida ens adonem que, de vegades, els sentits ens enganyen i que la nostra percepció de la realitat és equivocada. Sembla que sigui el sol que es mou d’orient a occident, o que l’horitzó del mar és més alt que la terra ferma. Sembla que algú ens vol ajudar, i en canvi té intenció de robar-nos. I podríem anar multiplicant els exemples.

La Paraula de Déu ens ensenya a percebre i a mesurar millor la realitat, tant la realitat personal com la realitat que ens envolta. A primer cop d’ull pot semblar que el treball,  l’esforç o el neguit, el poder, els diners o el domini sobre els altres, ens poden assegurar la vida i la felicitat; i així li va passar a Sant Ignasi durant la primera part de la seva vida. És a dir, ens sembla que tot això forma part de la realitat més fonamental i més determinant. I en canvi no és així, ho sentíem a la primera lectura: Tot això és en va. On és, doncs, el camí per descobrir la realitat autèntica?

El salm responsorial ens ensenyava que també la nostra percepció del temps pot ser esbiaixada. Tots hem experimentat que el temps ens pot semblar molt curt o molt llarg, que pot passar molt de pressa o molt a poc a poc, depenent de quin sigui el nostre estat d’ànim, o de si fem una cosa més o menys de gust, o de si estem bons o estem malalts. Per acabar-ho de complicar, el temps no és igual per Déu que per nosaltres: Mil anys als vostres ulls són com un dia que ja ha passat, com el relleu d’una guàrdia de nit. Fins i tot la vida dels homes és un no res: són com l’herba que s’espiga: ha tret florida al matí, al vespre es marceix i s’asseca. Per això el salmista exclama davant Déu: Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la savi  esa del cor.

Sant Pau, a la segona lectura, ens fa donar un pas més en la recerca del coneixement. I ho fa senyalant la persona del Crist ressuscitat. La conversió a la fe comporta una adhesió plena a la persona viva de Jesucrist, i això fa canviar radicalment la nostra vida. Pel baptisme vam morir amb Crist i vam ressuscitar juntament amb Ell. Per això ens hem despullat de l’home antic i del seu estil d’obrar, i ens hem revestit del nou, que avança cap al ple coneixement. Això mateix és el que va voler exterioritzar Sant Ignasi quan es va treure els seus vestits de cavaller i de soldat, aquí a Montserrat, els va donar a un pobre, i es va posar ell mateix una saia molt més senzilla i molt més simple que havia comprat abans d’arribar. Aquest coneixement ple del Senyor  es troba en allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu. Conèixer, a més a més per als cristians, vol dir estimar, i per això hem d’estimar allò que és de dalt, no allò que és de la terra. El coneixement consisteix, per tant, en la identificació amb Crist. A mida que, per l’acció de l’Esperit, ens fem semblants a Ell avancem cap al ple coneixement. En això consisteix la riquesa veritable, la felicitat plena, la joia profunda. En Crist descobrim la veritable dimensió de la realitat. Ell renova els nostres sentits, de manera que podem copsar les coses i les persones tal com són realment, sense enganys ni il·lusions falses. Demanem amb el salmista que l’amabilitat del Senyor, el nostre Déu, reposi damunt els seus servents. Que el vostre amor, Senyor, no trigui més a saciar-nos i ho celebrarem amb goig tota la vida.

 

Abadia de MontserratDiumenge XVIII de durant l’any (31 de juliol de 2022)