P. Damià Roure | Abadia de Montserrat

Diumenge II d’Advent (4 de desembre de 2022)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (4 de desembre de 2022)

Isaïes 11:1-10 / Romans 15:4-9 / Mateu 3:1-12

Avui, el profeta Isaïes ens deia que l’Esperit del Senyor reposa sobre els qui obren el seu cor als altres i d’aquesta manera pot arribar la justícia als desvalguts. Per la seva part, sant Pau ens comenta que la Paraula de Déu ens ajuda a mantenir la nostra esperança, una esperança que obre les portes, i que vol compartir amb tothom l’alegria de la fe. Un dels primers cristians, el Pastor d’Hermes, assegurava que «tot home alegre obra el bé, pensa el bé i menysprea la tristesa. Viuran en Déu els qui allunyen la tristesa i es revesteixen d’alegria». És una citació que el papa Francesc recorda, en una Carta Apostòlica sobre la Misericòrdia, perquè no ens deixem afeixugar per les dificultats i perquè sapiguem allunyar-nos de la tristesa: quan experimentem la misericòrdia, diu, sentim renéixer l’alegria dins nostre. Per això no permetem que les afliccions i preocupacions ens treguin l’alegria, sinó que l’alegria es mantingui ben arrelada en el nostre cor i ens ajudi a mirar sempre amb serenitat la vida de cada dia.

Precisament amb una actitud oberta a l’alegria podrem desfer aquelles quimeres que prometen una felicitat fàcil amb paradisos artificials i reconèixer l’alegria que es revela en el cor quan ha estat tocat per la misericòrdia. Per això, necessitem vivament l’esperança que prové de la fe en el Senyor ressuscitat. És cert, que sovint passem per proves de tota mena, però mai no hem de dubtar de la certesa que Nostre Senyor ens estima. La seva misericòrdia s’expressa també en l’afecte i en el suport que, sovint, germans, germanes, familiars i amics ens ofereixen quan venen dies més durs i difícils.

Si volem acostar-nos a Jesús mirem -tal com deia el nostre actual Sant Pare Francesc- de fer-nos pròxims als altres, perquè res no és més agradable al Pare que un detall concret de misericòrdia, un signe visible i tangible que sigui concret i pràctic. Així podem experimentar la veritat de la nostra fe i no convé tornar enrere: per això mirem d’obrir els ulls, perquè sàpiguen ajudar les persones més necessitades.

Per sort, trobem persones que miren d’ajudar contínuament la solidaritat als més pobres i infeliços. Agraïm el do valuós d’aquestes persones que, davant la feblesa de la humanitat, són com una invitació a descobrir l’alegria de fer-nos propers als altres. Així obrim pas a una autèntica misericòrdia, i així experimentem com és de bo la fermesa i la bonesa de la solidaritat.

Tal com proposa el Papa Francesc, és molt important que formem sempre una cultura de misericòrdia, una cultura en la qual ningú no es miri l’altre amb indiferència ni aparti la mirada quan veu la necessitat que tenen els qui son també, al cap de vall, germans i germanes. El mateix Sant Pau, en la carta als Gàlates, deia que «ens van demanar que ens recordéssim dels pobres, cosa que hem procurat de complir» (Ga 2,10).

És ben necessari, doncs, un temps de misericòrdia per a tots i totes, tenint en compte que Déu mateix i la Mare de Déu ens fan sentir la seva tendresa. Podem dir que participem en un temps de misericòrdia, perquè també els més febles i indefensos puguin ser germans i germanes que també tenen les seves necessitats. Formem sempre, doncs, un temps de misericòrdia, tal com ho proposa el Papa Francesc, quan desitja que els pobres sentin una mirada respectuosa i atenta. Per això, necessitem vèncer la indiferència, i hem d’ajudar-nos per aconseguir per tothom el que és essencial en la vida.

Tal com ho vivim ara, la celebració de la misericòrdia de Déu culmina en el sacrifici eucarístic, memorial del misteri pasqual de Crist, del qual brolla la salvació per a cada persona, i per al món sencer. És per això que cada moment de la celebració de l’eucaristia ens acosta a la misericòrdia de Déu. També demanem que la presència de la Mare de Déu arribi a tothom, tal com ho proposa el Sant Pare Francesc, que desitja que la Mare de Déu, amb la seva Misericòrdia doni a tothom el seu ajut i ens ajudi a seguir Jesús, que és per a tothom un testimoni constant de la misericòrdia de Déu. Que així sigui.

Diumenge VI de durant l’any (13 de febrer de 2022)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (13 de febrer de 2022)

Jeremies 17:5-8 / 1 Corintis 15:12.16-20 / Lluc 6:17.20-26

En l’evangeli de les Benaurances segons sant Lluc, Jesús proclama feliços els pobres, els qui ara passen fam, i els qui ploren. En l’evangeli segons sant Mateu, Jesús proclama feliços els pobres en l’esperit, els qui tenen fam i set de justícia, els compassius, els nets de cor, els qui posen pau. Les dues versions ens donen una visió molt amplia de la predicació de Jesús.

A l’origen de la predicació de l’Evangeli, Jesús acostumava a fer unes afirmacions breus i concises, fàcils de memoritzar. Sovint, diverses persones acostumaven a fer-li preguntes i Jesús mateix, o els seus primers deixebles, podien explicar i complementar aquestes Benaurances.

Avui, però, l’important és mirar d’entendre cap a on apunten les Benaurances. Des del començament, ens suggereixen una manera de fer camí seguint la proposta de Jesús, que comporta, primer de tot, refiar-se totalment de l’amor incondicional del Pare del cel. Jesús mateix ho va viure a fons, donant-se del tot a l’anunci del Regne de Déu. En el dia a dia, compartia la seva visió de la vida amb els deixebles i algunes altres persones, però sovint s’adreçava a tota la gent que el seguien per escoltar-lo. De fet, Jesús els orientava sobre com Déu, el Pare del Cel, estima cada persona, i com l’Esperit Sant ens dona la força per tractar bé a tothom i crear un món autènticament humà i respectuós.

Però si ens trobem reunits aquí és per proclamar l’esperança que Jesús ens ofereix, per tal que les llàgrimes es converteixin en rialles, que la fam sigui saciada, que puguin ser ajudats els qui es troben amb necessitats i que aconsegueixin, en mig de la vida, una esperança dins del cor que ens l’ofereix el regne de Déu.

Ens ho deia la segona lectura que hem escoltat: «Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els més desgraciats. Però Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com el primer de tots els que van morir». Sobre això, Sant Pau ens diu que si Crist no hagués ressuscitat la nostra fe no tindria sentit i nosaltres continuaríem submergits en una mort sense sortida.

Ens trobem avui, doncs, amb el desig d’acollir i compartir la bona nova que Jesús en adreça: que la seva vida, mort i resurrecció ens obre les portes per viure amb l’esperança més gran que podíem somniar. No tant sols per vèncer la mort que hem de patir i no té remei, sinó perquè podem esperar la resurrecció en el cel, una realitat que Déu ofereix a cada persona. Gràcies a les bones obres podem admirar més la mort de Jesucrist amb l’esperança de participar de la resurrecció que Ell ens ha obert.

Si recordem el darrer sopar de Jesús, podem constatar que Jesús va rentar els peus als seus deixebles per deixar ben clar fins a quin punt els estimava i ens estima avui a nosaltres. Va ser quan Jesús, amb humilitat, va fer aquest gest per donar a entendre com seran acollits i ajudats tots els qui creuen en Ell, tal com ens ho diu: «Us he donat un exemple perquè, tal com us ho he fet jo, ho feu també vosaltres. Ara que heu entès això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica».

Amb les paraules de Jesús podem constatar quanta gent hi ha en el món que obra el bé i que mereix ser estimat pel bé que fan. Així podem comprendre de quina manera Déu empara totes les persones que obren el bé, tal com ens ha ensenyat Jesús. Com a cristians, nosaltres tenim la sort de poder acollir amb agraïment les paraules de Jesús. Tant de bo que les entenguem prou bé i les posem en pràctica amb sinceritat. Que l’evangeli d’avui sigui, doncs, per a cada persona un encoratjament per viure el dia a dia amb solidaritat i respecte, al mateix temps que anem creixent en la fe, en l’esperança i en la caritat. Que així sigui.

Diumenge XXXIII de durant l’any (14 de novembre de 2021)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (14 de novembre de 2021)

Daniel 12:1-3 / Hebreus 10:11-14.18 / Marc 13:24-32

Estem acabant l’any litúrgic. Diumenge que ve és Crist Rei i l’altre diumenge començarem el temps d’Advent, que ens ajudarà a preparar el Nadal.

Les lectures de la missa d’avui ens fan prendre consciència de la tensió que vivim entre allò que nosaltres, per la nostra part, podem aconseguir amb la nostre bona voluntat i, per una altra part, el que Déu ens ofereix generosament en Jesucrist, que il·lumina la nostra intel·ligència i el nostre cor i ens obre sempre un camí a seguir. Al llarg de la nostra vida, l’exemple de Jesús i les seves paraules ens ajuden a seguir endavant per aconseguir el que és millor, que és el que Déu espera de nosaltres.

El profeta Daniel ens deia a la primera lectura que, malgrat totes les proves de la vida, els justos resplendiran com el sol i «els qui n’hauran acompanyat molts per camins de justícia brillaran com les estrelles per sempre». Amb aquestes paraules, Daniel, ens anima a viure amb coratge, d’una manera solidària, i a treballar per crear un món pacífic i una bona convivència. Sabem que el projecte de Déu és un projecte de salvació, i que, tant els cristians com tota la gent de bona voluntat treballem per crear un espai ample de respecte, d’estimació i de justícia.

El Salm que hem cantat ens diu: «sempre tinc present el Senyor, amb ell a la dreta, mai no cauré… no abandonareu la meva vida enmig dels morts sinó que m’ensenyareu el camí que duu a la vida». Amb l’ajut de Déu anem seguint aquest camí que es recolza en el fons de bondat que hi ha en el més íntim de cada persona, a l’interior de tots nosaltres. D’aquest tresor de bondat n’ha de sortir una relació bona i noble amb tothom, en un ambient de bona convivència, que ens ajudi a posar en pràctica els dons que Déu ha donat a cadascú. Un camí que ens ha de portar a una vida recta i justa, gràcies als dons de Déu i a la nostra responsabilitat personal.

Que el camí no sempre és fàcil ens ho diu la 2^a lectura de la Carta als Hebreus, quan ens presenta Jesucrist que ens parla no sols de paraula, sinó també, amb el seu exemple, mantenint-se ferm fins a donar la seva vida per tal de restablir la plena humanització de la persona. Tal com ho diu la carta als Hebreus, «amb una sola oblació ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats». Enmig de les dificultats que podem patir, Jesucrist ens obre un camí, ens infon coratge i fortalesa a cadascun de nosaltres. Així podrem avançar sempre de nou i podrem valorar i apreciar com n’és d’important tractar bé a tothom i compartir un autèntic esperit de reconciliació i de solidaritat, obrint sempre espais de diàleg, tant necessaris avui en dia, per viure dignament i en pau.

L’evangeli ens parla de la reunió de tots els elegits, de tota la gent de bona voluntat que vindran de tots els quatre vents de la terra. Serà un gran convit de festa. I per participar-hi plenament, ens omple d’esperança l’obra que Crist acompleix en cada persona a través del seu Esperit d’amor. D’aquesta manera ens proposa de viure amb sinceritat, amb humilitat i amb una disposició realista per millorar el que calgui i anar sempre endavant. En aquesta línia, tenim la sort de poder acollir la bonesa de Déu que ens infon confiança i ens empeny a treballar responsablement de manera constructiva.

Les lectures de la missa d’avui ens ofereixen, doncs, un missatge d’esperança per l’avui de la nostra església i de la nostra societat, en diàleg constant amb aquells valors ètics que fonamentalment compartim i que creiem més necessaris. Per tal de seguir endavant, confiem que no ens falti mai ni l’ajut del Senyor, ni la intercessió de la Mare de Déu de Montserrat a la qual venerem de tot cor i que ens acull amorosament en aquest santuari.

Diumenge XXVI de durant l’any (26 de setembre de 2021)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (26 de setembre de 2021)

Nombres 11:25-29 / Jaume 5:1-6 / Marc 9:38-43.45.47-48

Benvolguts germans i germanes,

En l’Evangeli que acabem d’escoltar, Jesús ens fa sentir la seva fidelitat que no tan sols te en compte els qui el segueixen de prop sinó que manifesta un gran respecte per a cada persona. D’una manera especial, aprecia els qui ajuden els altres, ni que sigui amb un tros de pa o amb un vas d’aigua a qui el necessita.

Per això Jesús desitja que tant els apòstols, com qualsevol persona, i nosaltres també, actuem pel bé de tothom. Així Déu estima el qui dona alguna cosa a qui la necessita, tant si és una persona coneguda com si no ho és.

Ens proposa, doncs, de tenir un esperit sense fronteres i sense barreres, que ens porta a descobrir, potser a poc a poc, el que hi ha de bó en cada persona. Tothom desitja ser reconegut i tractat de manera normal, sense actituds rígides ni parcials. Preguntem-nos sincerament si, segons les nostres possibilitats, podem ajudar els qui ho necessiten. D’aquesta manera compartim amb Jesús la seva manera d’actuar per al bé de cada persona.

Fins i tot en en les coses més petites, Jesús ens encoratja a tractar bé a tothom. És bo de donar un got d’aigua a qui el necessita, tant si és cristià com si és una persona ben allunyada de la nostre fe. És la manera com actuava Jesús i que, gràcies als evangelis ens en podem fer càrrec, si el llegim o l’escoltem. Per això ens fa tant de bé de conèixer com Jesús parlava i actuava, i com ho feia amb naturalitat i sinceritat. Fins i tot, si tenim punts de vista diferents del que tenen altres persones, en el Regne de Déu no hi ha enemics, i el millor que podem fer és respectar a tothom.

Podem apreciar també les actituds positives de moltes persones que no segueixen la nostra fe cristiana, però que mantenen en el seu cor, i en la seva manera de viure, un respecta per a tothom.

En tot cas, hem d’evitar qualsevol malvolença. Si ho pensem bé, el que volem aconseguir és viure amb una actitud positiva per al bé de tothom: una manera de fer que sigui capaç d’ajudar-nos no tant sols entre nosaltres, sinó també amb tothom. I és ben cert que moltes persones, en un moment donat, descobreixen en les paraules i les actituds de Jesús un ajut que els orienta i enforteix.

Sant Jaume en la segona lectura: ens deia que no ens podem refiar de les nostres riqueses, perquè poden rovellar-se. El cert és que Jesús ha volgut alliberar-nos de moltes petiteses, actuant sempre a favor de tothom, amb un esperit universal. Que sapiguem seguir el nostre camí, a la manera de Jesús, amb un esperit ample i obert, millorant sempre, si és necessari, la nostra manera de ser i d’actuar, amb un esperit sempre ample i obert. Que així sigui.

Diumenge XII de durant l’any (20 de juny de 2021)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (20 de juny de 2021)

Ezequiel Job 38:1.8-11 / 2 Corintis 5:14-17 / Marc 4:35-41

L’evangeli d’aquest diumenge ens ensenya avui com Jesús és a prop i ens ajuda en els moments difícils. Hem sentit com Jesús i els deixebles navegaben damunt d’una barca en el llac de Genesaret. Jesús s’havia adormit. Mentrestant, però, va caure un temporal tan fort que les onades entraven dins la barca i la barca s’omplia d’aigua. Es trobaven al mig del llac i lluny de les dues riberes. I s’anava fent fosc.

Amb aquest mal temps, els deixebles no podien orientar-se. Si aguéssin pogut veure les estrelles, potser s’haurien pogut orientar. Però la tempesta era tant violenta que les onades colpejaven la barca i la situació era greu perquè la barca podía enfonsar-se d’un moment a l’altre. Els deixebles necessitaven ajut. Jesús dormia i van decidir despertar-lo. Jesús els va preguntar per què tenien por, i els encoratjava a mantenir-se serens. Però, al mateix temps, Jesús va reptar el vent i es va crear-se una gran bonança.

L’evangeli ens mostra avui com Jesús és a prop dels qui el segueixen i els ajuda en els moments difícils. Però ens cal tenir fe i dir-li quin és el nostre problema o el nostre dolor. Jesús no se’n desentén de cap manera. Quan ens trobem amb dificultats, ell ens encoratja a viure amb aguant i fermesa. Si nosaltres tenim fe en Jesús, Ell està i estarà sempre al costat nostre. Si en som conscients, podrem aguantar amb més fermesa els moments difícils i mantenir-nos amb més serenitat, tal com l’evangeli ens proposa.

Cada persona, tots nosaltres, un moment o altre, ens trobem amb moments durs i difícils, en moments concrets de la nostra vida, i, per molt greus que siguin els perills, si tenim confiança en Déu, podem fer front a la realitat amb fe i amb coratge. En qualsevol situació, d’una manera o d’una altre, per molt greus que siguin les dificultats que patim, la nostra fe en Jesucrist pot ajudar-nos molt. Tots els qui som aquí i els qui ens seguiu de lluny estant, tenim a prop Jesucrist que ens fa costat. Molt sovint no pensem en Ell. Per això, en moments difícils, mirem de mantenir una fe coratjosa, comptant amb Jesús i amb la seva Mare, que ens ajudaran a continuar el nostre camí amb més fermesa i serenitat.

Jesús ens ofereix sovint de renovar la nostra fe, una fe que enriqueix la nostra vida. Sabem prou bé que la nostra vida, de vegades, passa dificultats i no sempre ens en sortim fàcilment. Recordem llavors el que ens diu Jesús: «Per què teniu por? Encara no teniu fe». D’aquesta manera ens obre els ulls per tal que seguim la realitat que ens toca de viure confiant en Déu, amb un cor que pot ser més valent, si tenim en compte que Jesucrist està al costat nostre i de cada persona, i ens ajuda a fer front, amb serenor i coratge, a les dificultats més diverses. Una fe que hem rebut, i em acollit, seria molt bo, també, que la mirem de compartir.

Com a cristians tenim, doncs, l’ajuda de la nostra fe. I quan ens trobem amb contratemps, podem fer com ho feien avui els deixebles de Jesús quan li deien: «Mestre, no us fa res que ens perdem?» la nostra fe pot arribar a ser prou forta com per sentir-nos acompanyats en qualsevol moment difícil de la nostra vida. Hi ha un proverbi que diu: si vols fugir dels teus problemes seguiràs una carrera que no guanyaràs mai. Nosaltres podem traduir-ho dient: si no segueixes la teva fe, seguiràs una carrera que et costarà molt de superar.

Recordem el que va haver d’afrontar la Mare de Jesús: moments molt dolorosos per una Mare. Però res no la va fer caure. Va patir durament, però es va mantenir amb un aguant constant i amb un cor obert a Déu durant tota la seva vida. Com ella, d’una certa manera, en situacions de tota mena, malgrat els vents contraris, serà bo que cada persona pugui valorar i agrair el que ella, la Mare de Déu, és per a nosaltres. En una situació difícil, ens cal treballar amb coratge per mantenir-nos amb pau i sortir-nos-en bé.

Gràcies a Jesús i gràcies també a la seva Mare, que a Montserrat venerem de tot cor, pot ser molt be que, en la vida de cadascuna i de cadascú de nosaltres, tot, amb sorpresa, es torni tranquil. Així ho desitgem: que així sigui.

Diumenge IV de durant l’any (31 gener 2021)

Homilia del P. Damià M. Roure, monjo de Montserrat (31 de gener de 2021)

Deuteronomi 18:15-20 / 1 Corintis 7:32-35 / Marc 1:21-28

La primera lectura que hem escoltat ens parlava de la relació entre Déu i Moisès. El Senyor li deia: «Jo faré que s’aixequi enmig dels teus germans un profeta com tu; li posaré als llavis les meves paraules i ell els dirà tot el que jo li ordenaré». I, tot seguit, Moisès va transmetre a molta gent, tant com podia, el que ell havia rebut de Déu, i com Déu estima tothom. Nosaltres, cristians, admirem d’aquest patriarca la seva capacitat d’acollir i de comprendre el que Déu volia ensenyar i transmetre. És una voluntat de Déu, que ha arribat fins a nosaltres.

En les paraules de Jesús que hem sentit en l’Evangeli podem seguir clarament el que va explicar ell mateix als primers deixebles per tal que ells ho visquessin i ho transmetessin a tothom. Una de les principals recomanacions de Jesús -que ha passat de generació a generació- és el desig de Déu que es respecti el bé de cada persona i que sigui tractada humanament amb un respecte sincer.

En l’evangeli que acabem d’escoltar, sant Marc ens feia veure com Jesús actuava amb autoritat per ajudar als qui ho necessitaven, concretament guaria un malalt, cosa que els deixebles de Jesús sempre han pres una actitud d’ajuda, perquè expressa el desig de Déu que s’aconsegueixi el bé de tothom. És per això que tant els primers deixebles de Jesús, com els cristians de tots els temps han obert el cor per descobrir, cada vegada amb més claredat, el què ens aporta Jesús, i com ens fa conscients d’ajudar els més necessitats i ens ajuda a fer-nos saber què ens ofereix Déu en el concret de la nostra vida. D’aquesta manera ens ajuda a superar moltes dificultats i a crear una bona convivència.

Per això podem dir sempre: «Tant de bo que avui sentim la veu de Senyor i no endurim els nostres cors!». Aquestes paraules ens ajuden a crear en el nostre entorn un ambient de bon tracte i de solidaritat, tal com ho desitja Jesús, per al bé de la família, del poble, de la ciutat i de tothom, perquè l’espai on vivim el formen entre tots.

Per la nostra part, nosaltres hem d’orientar-nos bé perquè Jesús, ens ofereix un camí a seguir que ens impulsa a viure amb estimació, amb coratge i amb esperança. És una manera de tractar-nos que ens ajuda, tant en la família, com en l’amistat amb els amics, com amb la gent amb qui treballem, i també en la comunitat eclesial i en la vida religiosa. Si ho mirem bé és un goig per a tots de treballar perquè la gran comunitat que és l’església sigui, en mig de cada poble i en mig del món, una gran família, que inclogui també la gent més necessitada.

Tal com ho desitjava Jesús, tota l’activitat de l’Església busca el bé integral de cada persona, encoratjant-nos a posar remei a tantes misèries, i a crear, tant com poguem, un ambient constructiu per al bé de tothom. D’aquesta manera amb totes aquelles actituds que Jesús va saber fer i ensenyar, convé mantenir-les avui per millorar la salut i el bé de cada persona i aconseguir així una millor qualitat de vida.

Afortunadament, la paraula de Jesús ens ha estat conservada en els evangelis i transmesa al llarg de totes les generacions que ens han precedit. Gràcies a això tenim un mitjà que ens orienta a afavorir el diàleg amb tothom i el respecte en mig de les circumstàncies que ens presenta la vida. A poc a poc tenim, així, la possibilitat de descobrir, cada vegada més, que de veritat val la pena de ser cristians de cor, d’esperit i de fet.

En l’evangeli d’avui, Jesús ens empeny, doncs, i ens ajuda a créixer, tant en la intel·ligència com en el cor. Ell ho diu amb una expressió ben simple: «el Regne de Déu és a prop». Treballem, doncs, per crear cadascú aquesta unitat de fe, de sentit de justícia, de comprensió mútua i d’ajuda entre tots. Això ens donarà consistència i ens ajudarà a créixer com a persones en el món que vivim. Demanem a Déu els dons necessaris per seguir endavant i donem-li gràcies de tot cor, ara que continuem la celebració de la missa, acollint i agraint tot el que Jesucrist ens ha ofert.

Diumenge de la XXX setmana (25 octubre 2020)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (25 octubre 2020)

Èxode 22:20-26 / 1 Tessalonicencs 1:5c-10 / Mateu 22:34-40

Qualsevol de nosaltres hauria pogut posar-se la pregunta que hem sentit a l’Evangeli: «Quin és el manament més gran?». Potser nosaltres ho hauríem formulat d’una altra manera, i hauríem preguntat, per exemple, de quina manera podem arribar a viure amb plenitud com a persones, en relació amb Déu i amb tothom.

En la seva resposta, Jesús mateix no dona cap precepte, sinó que va de dret a l’arrel de la qüestió, i ho resumeix així: el més important de tot és estimar: estimar Déu amb tot el cor i estimar els altres com a nosaltres mateixos. Ens diu, doncs, que la plenitud l’aconseguim per un únic corrent de relació i d’amor. Així, doncs, la nostra vida de cristians consisteix a mantenir ben units aquests dos eixos: l’amor a Déu, tot agraint el fet que puguem relacionar-nos amb Ell, tot descobrint com ens estima. I en segon lloc, la capacitat de compartir aquest bon tracte amb els altres i amb tothom. Pel fet que ens estima, Jesús ens urgeix a actuar d’una manera el més humana i generosa possible.

Per experiència sabem que la majoria de la gent busca la pau interior i l’harmonia amb ells mateixos, amb els altres i amb l’univers. Per això busquem de trobar aquella saviesa que ens ajuda a viure feliçment. El fet de ser cristians ens ajuda molt en aquesta recerca. Ens ajuda a mirar de veure i viure el món en positiu tot al llarg de la vida. És ben cert que, de vegades, hem d’assumir responsabilitats difícils, però si estimem de cor i no tanquem la porta a les persones amb qui compartim la vida, ens obrim el camí vers una pau interior, i una alegria més fonda.

Si som cristians, és important i necessari que descobrim com Jesús ens ofereix cada dia, -tal com ho trobem en els evangelis-, molts elements que, si els llegim o els escoltem, ens ajuden a posar-ho en pràctica en bé nostre. Veiem com Jesús integra plenament -i ajunta de debò- l’amor a Déu i l’amor als altres i a tothom, fins i tot en qüestions molt concretes i quotidianes. Si el seguim podrem viure amb una llibertat més gran.

Precisament les altres lectures de la missa d’avui ens donen pistes sobre això. Per exemple el llibre de l’Èxode ens deia: «No t’aprofitis ni oprimeixis l’immigrant, no maltractis cap viuda ni cap orfe». Obrint els ulls, veiem que hi ha grups de persones que són molt més vulnerables i discriminades. Per això és encoratjant de sentir com continuava aquest passatge del llibre de l’Èxode: «Aquestes persones jo les escoltaria», «jo les escoltaré -ens diu el Senyor- perquè sóc misericordiós». Jesús sabia fer-ho bé això d’escoltar amb misericòrdia, i ens obre així un camí que, si el seguim, ens pot ajudar a crear un ambient de vida més positiu i més obert, per al bé de tothom.

Sant Pau, a la segona lectura, ens explica com l’Evangeli s’anava estenent per les terres de Grècia: «Vosaltres -deia als de Tessalònica- acolliu la paraula de Déu enmig de moltes adversitats, però plens del goig de l’Esperit Sant». I remarcava que la paraula del Senyor ens parla, ens il·lumina i ens recolza en qualsevol circumstància, sigui quina sigui la nostra situació. Si ho vivim a fons, potser tindrem —d’una manera o d’una altra— un sentiment dins nostre que ens farà capaços d’acollir el que Jesús deia als seus amics, i podrem compartir-ho millor entre nosaltres i amb tothom.

Així, doncs, avui és un dia per agrair els qui ens han transmès la nostra fe i ens han ensenyat a transmetre-la, tot fent camí junts vers un món sense discriminacions ni fronteres. Si ho fem tant com podem, podrem constatar que la nostra fe s’enforteix quan la compartim i la transmetem. És el «miracle» de l’Evangeli per els cristians, que ens empeny i ens ajuda a compartir les actituds que ens proposa Jesús. Ell ens ensenya a respectar cultures molt diverses, i ens empeny a treballar per un món que sigui sempre digne de la humanitat. Busquem, doncs, de crear i mantenir una esperança ferma, que, enmig de les dificultats i necessitats, ens ajudi a viure amb solidaritat i amb alegria.

Diumenge de la XIII setmana (28 juny 2020)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (28 juny 2020)

2 Reis 4:8-11.14-16a – Romans 6:3-4.8-11 – Mateu 10:37-42

Hem sentit en l’evangeli d’avui com Jesús parlava amb els dotze deixebles que el seguien, després que havia explicat el seu missatge a molta gent i havien vist les obres que Jesús mateix feia a favor de la gent més necessitada (Mt 8-9). Després d’això Jesús va enviar els deixebles, donant-los la seva pròpia autoritat, per continuar en la línia que ell havia començat: Jesús els havia dit que havien de fer sentir a tohom com Déu estima cada persona, i que ho fessin amb llibertat d’esperit, amb un estil de vida senzill i amb una confiança plena en Déu. És així com podrien transmetre el que Jesús desitjava per a tothom.

La missió rebuda en nom de Jesús -en la pràctica- era el que Jesús els havia ensenyat que, si sabien transmetre-ho bé, segur que moltes persones acollirien el seu missatge. Era important, també, la manera amable de tractar la gent per ajudar-nos a comprendre el que significa una vida oberta a la voluntat de Déu.

Aquest és, doncs, l’ambient de l’evangeli d’avui: Jesús proposa unes indicacions molt útils que també ens ajuden a nosaltres. Podem estar segurs que si mantenim un bon tracte i procurem comprendre les persones amb qui convivim, aconseguirem una vida més plena. Si ens ens ajudem mútuament, i treballem a consciència, no hi ha dubte que trobarem una plenitud ben real i concreta en la nostra vida.

El qui acull els altres, diu Jesús, és com si l’acollissim a ell mateix i també al qui l’ha enviat, que és el nostre pare del cel, que vol el bé per a tothom. És molt entranyable sentir a dir a Jesús que «tothom qui doni un vas d’aigua a un d’aquests petits no quedarà sense recompensa».

És amb aquesta normalitat i amb aquesta atenció envers el bé de tothom que es fa present una part, almenys, del Regne de Déu. No tant pels resultats obtinguts com pel bon sentit d’humanitat, que trobem en el que ens diu Jesús: «Qui us acull a vosaltres, m’acull a mi».

Tot el que estem comentant ens situa en el moment present de la nostra vida. Jesús confiava no tan sols en els seus deixebles sinó també en els qui avui seguim i compartim aquesta celebració. Jesús ens convida a confiar en Déu i a sentir-nos ben recolzats per vetllar no tant sols per al nostre bé sinó també per al bé de tothom i dels qui més ho necessiten. Jesús confia en nosaltres i ens fa capaços de fer-nos nostre el seu ensenyament, que ens facilita un camí a seguir, que pot millorar molt la qualitat de vida de tot el món.

El Sant Pare Joan XXIII escrivia en una ocasió: “La meva força és la calma d’esperit enfront de les dificultats”. I és que la seva confiança en Crist, l’ajudava a trobar en ell mateix la fermesa i la força tranquil·la per afrontar els problemes de cada dia. Deia també que «tots els qui creuen en Crist han de ser, en aquest nostre món, una guspira de llum, un centre d’amor, un ferment que vivifiqui la massa: i ho seran tant més, com més, en la intimitat d’ells mateixos, visquin en comunió amb Déu. De fet, no es dóna pau entre els homes, si no hi ha pau en cadascun d’ells, és a dir, si cadascun de nosaltres no instaura en si mateix l’ordre volgut per Déu».

Per ajudar que sigui així, busquem de sembrar llavors d’esperança que ajudin a retornar la il·lusió a aquest nostre món , de vegades turmentat. Però podem dir també que: Allà on no hi veus esperança, sembra-hi llavors d’esperança, i en treuràs esperança. Que puguem ser, doncs, testimonis de l’amor de Déu i fruïm de la pau que sempre necessitem. Una pau que demanem a Déu però que entre tots hem de saber construir. Sentim-nos, doncs, fills amb una perspectiva d’eternitat.

Si ens fixem també en la segona lectura que hem escoltat, Sant Pau ens recordava que, pel fet de ser ser batejats com a cristians, participem de la mort i de la resurrecció de Crist. Gràcies al poder admirable de Déu Pare, el Crist va ressuscitat d’entre els morts. I, com ens deia sant Pau, Déu ens dóna a nosaltres de poder emprendre una vida nova.

És ben cert, doncs, que la vida de cada persona, dels qui som a aquí i dels qui ens seguiu de lluny estant, rep un suport immens que nosaltres podem acollir i que val la pena que volguem acollir-la. Així, amb l’ajut de nostre Senyor, podem continuar o emprendre una vida sempre oberta i renovada. Sant Pau acabava dient: «penseu que sou morts pel que fa al pecat, però viviu per a Déu en Jesucrist». Que així sigui.