Diumenge VI de Pasqua (9 de maig de 2021)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (9 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 10:25-26.34-35.44-48 / 1 Joan 4:7-10 / Joan 15:9-17

 

Anem acabant la celebració del temps Pasqual. Hem participat sagramentalment dels misteris salvadors. Podríem explicar la vida de Jesús en poques paraules? Ja que el final de la vida respon a tot el que ha estat l’experiència anterior: ‘Tal viuràs, tal moriràs’.

Hi ha una frase en l’interrogatori de Pilat que crec que pot resumir el per què de l’existència de Jesús. Pilat li pregunta: “Tu ets rei?”. I Jesús respon: “Sí, però el meu regne no és d’aquest món. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat”. Aquesta resposta conté l’explicació de tot el que Jesús ha fet i com ho ha fet.

Jesús mai no va voler fer signes meravellosos per enlluernar els homes. Quan li demanaren un senyal del cel s’hi va negar. Ell no venia a entusiasmar la gent, el seu actuar va ser sempre discret. Fins demanava que no se’n fes propaganda. Jesús ensenyava i actuava segons veia que feia el Pare. I l’actuació de Déu és discreta. Apunta al cor, no als sentiments. Ell vingué a ensenyar la veritat, i la veritat absoluta, i aquesta no es pot discutir. Simplement: és. Per això, quan el Baptista envia els seus deixebles a preguntar-li si era ell el que esperaven, els respongué: “Aneu a dir a Joan el que heu vist i sentit: els cecs recobren la vista, els coixos caminen, els sords hi senten, els morts ressusciten i els pobres reben l’anunci de la Bona Nova. I feliç el qui no s’escandalitza de mi!”. Jesús no donava altres arguments del que deia i feia. I així afirmà davant Anàs: “Aneu i pregunteu el que jo he dit i fet als qui m’escoltaven”. Ell no necessitava defensar-se, sinó que el recolzava el Pare que l’havia enviat, perquè ell feia el que li indicava: “Jo no faig res que no vegi fer al Pare”. “Si no em creieu a mi, creieu les obres”. D’aquí que, al final de la seva vida exclamà: “tot ha estat acomplert. I expirà”.

De tot això podem extreure el contingut de la resposta: “He vingut a donar testimoni de la veritat”. Perquè la VERITAT és única, la Veritat és Déu: Amor. I Jesús mostra Déu: “El qui em veu a mi veu el Pare”. Veu com Déu estima el món. ¿Podríem dubtar que el ressuscités?

Ens diu avui el deixeble de Jesús: “Hem vist clarament l’amor que Déu ens té quan ens ha enviat el seu Fill únic…, ell ha estat el primer d’estimar-nos, no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu”. Això és: Déu és Amor. I l’amor ¿quina resposta demana?: Amor. ‘L’amor treu amor’, diu Santa Teresa. Això ho podem comprovar quan l’amor és veritablement humà. No és cap teoria, és la realitat. Comprenem, doncs, clarament el que se’n deriva. “Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. El meu manament és que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat”. Ara sou els meus amics, i no hi ha secrets entre amics. Per això us he fet saber el que he sentit del meu Pare. Jo us he escollit per a ser els meus testimonis. I el Pare us concedirà tot el que li demaneu en nom meu. Això us mano: que us estimeu el uns als altres. Aquest és, doncs, el testament de Jesús.

L’amor no pot ser egoista. Jesús ens ha ensenyat la veritat: ha donat la pròpia vida per tots nosaltres. També nosaltres l’hem de donar pels germans. Això suposa abnegació, renúncia, mortificació. Però és l’esforç el que dóna fruit i no l’egoisme. Basta mirar al voltant nostre i constatar què n’estem de lluny, perquè es pugui dir: ‘mireu com s’estimen’. Però sols en això es podrà conèixer que som deixebles del Crist. I el món ho espera. Ja que l’amor que el món practica és només el carnal i, sense l’espiritual, es consumeix. Perquè només perdura l’espiritual, que és el veritable que ens ha deixat el Crist ressuscitat amb la seva vida.

Abadia de MontserratDiumenge VI de Pasqua (9 de maig de 2021)

Diumenge IV d’Advent (20 desembre 2020)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (20 desembre 2020)

2 Samuel 7:1-5.8b-11.16 / Romans 16:25-27 / Lluc 1:26-38

 

Segur que haureu fet aquesta experiència: tot mirant fotografies d’infància i de joventut de personatges importants, us admireu que aquells nens o joves arribarien allà on varen arribar. Per exemple, el Papa Joan XXIII, que essent un humil fill de pagesos ja hi vèiem en les fotografies de jove aquell ancià que causà un tsunami eclesial anunciant el Concili Vaticà II. Doncs bé, això és el que pretén la pàgina que Lluc ens presenta: ens projecta, en el moment de l’anunci a María, allò que seria Jesús; és a dir, sobreposa una fotografia del Jesús gran sobre la de l’infant Jesús. I ens diu que sobre aquell infant reposava ja la mà de Déu que el conduiria fins a donar la vida per tots els homes. Això no es podia haver suposat al llarg del recorregut de la seva vida fins que no hagués arribat al moment final. Però ja estava definit per Déu.

Però això és el que ens explica l’àngel Gabriel, ambaixador de Déu, enviat per Déu com un dels éssers que coneixen els plans de Déu: Maria, aquella noia desconeguda, d’un poblet desconegut d’entre els 200 poblets de Galilea, Nazaret, -un nom mai esmentat a la Bíblia- serà mare per intervenció del poder de Déu sobre ella, mare d’un infant que no serà fruit d’unió matrimonial, sinó engendrat per obra de l’Esperit Sant, exclusivament. I complirà la profecia feta a David: serà el Messies anhelat per tots els segles i anunciat d’abans pels oracles divins. La realització del pla de Déu, però, no s’imposà de cop: es va anar preparant lentament al llarg dels segles i a la fi fa néixer el seu Fill, virginalment, però com un home qualsevol! No neix pas en cap palau reial, ni en cap casa sacerdotal o rica, sinó en el lloc més pobre i desconegut. Maria, joveneta, tota pura i humil, no ho comprèn pas –ja que això no es comprèn racionalment–, però ho accepta amb fe obedient: “que es faci en mi segons la teva paraula”. I aquí comença la redempció. El cel s’uneix amb la terra. La voluntat divina s’uneix a la voluntat humana. I en la nit d’aquell dia del naixement el cel s’omplí de llum i els àngels anunciaren la vinguda del Redemptor del món. Déu s’abaixà per a fer-se germà nostre i elevar-nos a fills de Déu. Ho comprenem, això? No. Però ho creiem per tot el que Jesús digué i va fer en la seva vida. Ens digué que “el Pare i ell són un”, que “el qui creu en mi, encara que mori, viurà”, perquè ell ha vingut a donar la vida abundosament. Que va ressuscitar i va anar a preparar-nos un lloc al cel.

Davant aquest devessall d’amor, no sols sobre Maria, sinó sobre tota la humanitat, ¿com no podia ella entonar aquell himne de lloança al Pare que té uns plans tan inexplicables, -com ens deia sant Pau-, i que ens estima sense límit: ’La meva ànima magnifica el Senyor i el meu esperit celebra Déu que em salva’? Ha mirat la meva petitesa i la de tota la humanitat. Perquè el seu nom és sant, i tot el que es proposa queda santificat. Des d’aquell moment tot el món va quedar il·luminat pel do de Déu. Els àngels ho anuncien i glorifiquen Déu dient: “Glòria a Déu a dalt del cel i pau als homes que Déu estima”.

Això ho revivim cada vegada que celebrem els sants misteris. Perquè cada vegada que ens reunim per celebrar l’Eucaristia es fan presents tots el actes salvadors de la vida del Crist. Nosaltres no podem celebrar més que un misteri cada vegada, però la presència sempre és total. No venim, doncs, a “oir missa”, com qui escolta un concert, sinó a participar i a compartir el do immens que Déu ha fet als homes: el do del seu Fill, que s’ha fet germà i Salvador nostre; i units a ell ens ha fet fills de Déu de veritat. Donem-ne glòria a Déu, amb Maria.

Abadia de MontserratDiumenge IV d’Advent (20 desembre 2020)

Diumenge de la XX setmana (16 agost 2020)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (16 agost 2020)

Isaïes 56:1.6-7 / Romans 11:13-15.29-32 / Mateu 15:21-28

 

Els problemes de convivència en les comunitats cristianes no són pas d’avui. Començaren ben aviat després de la Resurrecció. El problema fonamental va ser entre la fidelitat a les exigències de la Llei de Moisés o bé la independència d’aquestes exigències. L’Evangeli de Mateu ja se’n fa avui ressò. Podia un pagà acollir-se a la misericòrdia de Jesús? El resultat de l’escena apuntava ja a les possibles discòrdies que hi hauria a la comunitat per la qual escrivia l’Evangeli, on els cristians procedents del judaisme es creien superiors als provinents del paganisme. I potser alguns pagans també s’ho creien. D’aquests problemes en van plens els escrits inspirats. Sant Pau en va ser un dels més afectats. Jesús l’havia elegit per ser testimoni de l’Evangeli a les nacions. Però va haver de personar-se “a Jerusalem per parlar-ne amb els caps de la comunitat que li van reconèixer la seva missió entre els incircuncissos, no jueus, i a Pere la dels circuncissos, els jueus”. I abans Isaïes ho va predir: ”Tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”.

L’Evangeli ens dóna la resposta a la pregunta de si ‘les ovelles esgarriades’ d’Israel eren les úniques a rebre l’acció salvadora de Jesús. La dona cananea que demanava la guarició de la seva filla endimoniada és la clau de la resposta. Però Jesús, ja abans, havia acceptat de fer el favor de salvar el criat molt malalt d’un centurió pagà, i de qui va dir que “no havia trobat tanta fe a Israel”. I ara, també, després d’haver-se negat primer a escoltar la dona i de dir-li que “no està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”, la dona, agenollada, li accepta el repte i respon: “És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos”. A Jesús se li deurien commoure les entranyes, com en altres vegades, perquè exclamà: “Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols”. I, l’oració sincera i confiada, va fer el miracle. Ja que també entre els pagans pot haver-hi fe.

Això també es repetiria en la predicació apostòlica. Els Fets dels Apòstols 2 ho repeteixen diferents vegades. Sant Pere va ser testimoni de com l’Esperit Sant baixà sobre el centurió i els de la casa seva, que l’havia fet cridar perquè baixés a casa seva malgrat ser ell un pagà; però, mentre Pere els parlava de Jesús, l’Esperit Sant s’avançà a manifestar la seva benvolença davallant sobre tots els presents. Qui es podia resistir a batejar-los? I Sant Pau que, abans de tot, es dirigia a les sinagogues per anunciar l’Evangeli, es va veure rebutjat dels jueus i va haver d’adreçar-se als pagans amb molt d’èxit. I l’Evangeli de Mateu acaba amb aquestes paraules de Jesús ressuscitat: “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyem-los a guardar tot el que us he manat”.

L’Esperit de Jesús, doncs, és qui guia l’Església i li senyala el camí que ha de seguir. També avui treballa dins la comunitat dels creients per obrir noves vies d’evangelització. Els cristians no hem de tenir por de les novetats que ens trobarem amb la gent de tantes religions i races que conviuen en la nostra societat. Cal que sapiguem tenir una fe ferma, oberta i acollidora per tots aquells que ens demanin raó de la nostra esperança. Però cal que, com un llevat, siguem testimonis amb la nostra vida perquè se sentin atrets. I també puguem conduir cap a la fe en Crist molta gent, com els cristians dels primers segles, dels qui deien: “Mireu com s’estimen”.

Abadia de MontserratDiumenge de la XX setmana (16 agost 2020)