Diumenge XV de durant l’any (16 de juliol de 2023)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (16 de juliol de 2023)

Isaïes 55:10-11 / Romans 8:18-23 / Mateu 13:1-23

Isaíes ens afirmava en la primera lectura que “així com la pluja no torna al cel sense fecundar la terra i fer-la germinar, també la Paraula que surt dels llavis de Déu no hi torna sense haver donat fruit”. En l’Evangeli, però, Jesús matisa aquests efectes.

Jesús, en la paràbola, suposa que Déu sembra generosament, des del començ de l’existència, la seva Paraula per tot el món. Però, cal una condició: que l’home escolti, l’aculli. I amb això, aquí estem topant amb la llibertat de l’home. I ho explica, distingint els diferents terrenys on cau aquesta paraula: 1º en el camí, on no pot arrelar perquè és terra trepitjada i endurida. Els ocells, – el Maligne -, li arrabassen la llavor. 2º També en cau en terreny rocós, on la terra no hi té profunditat. Aquí s’hi acull la llavor, però, com que no té arrels profundes, l’asseca el sol. Aquests, són els oients que han escoltat joiosament la paraula, però, superficialment, sense massa convicció, i sucumbeixen a les proves i les exigències. 3º La tercera terra acull la llavor, sí, però cau entre cards i espines, i aquestes l’ofeguen. Els oients són els qui defalleixen pels atractius terrenals i les riqueses, que els esclavitzen. La Paraula exigeix llibertat, netedat, bon cor per a ser acollida. I per això, només i ha la terra mena de terra, bona, ben disposada, que rep de bon grat la llavor, perquè s’ha treballat, s’ha desherbat i netejat de pedres i terrossos, i produeix el 30, el 60 i el 100×100.

Jo encara hi afegiria dues menes de terres més, constatant el que avui passa en la nostra societat: a) els terrenys abandonats per falta de pagesos, on només hi creix l’herba i el bosc. Jo diria que aquests son els gnòstics que han escoltat, però com que han sentit altres opinions i no les han resolt, abandonen la fe, per incomprensible o fabulosa. b) Finalment, hi ha altres terres on avui s’hi han construït urbanitzacions o barris perifèrics. Aquí ja no hi ha ni terra fèrtil, l’urbanisme l’ha ocupada. Els qui poden caracteritzar, religiosament aquesta terra son els ateus que s’han fet plenament sords a la Paraula revelada. (Segons una enquesta son ja el 43%). Aquests diuen tenir raons filosòfiques per viure, tenen arguments racionals per rebatre la fe, qualifiquen de faula inacceptable les veritats revelades. Però, es troben encerclats en un carreró sense sortida. Llegia, fa poc, que un s’expressava afirmant que el món és fràgil i cal acceptar la fragilitat , perquè res no és segur. Fins l’amor pot fallar. I jo crec, però, que això és equivocat, ja que tenim molts exemples que ho neguen. I també deia que l’únic que ens consola i fa feliç, és l’amistat. Sense fer cap referència a Déu, germans, no hi pot haver sentit a la vida, ni sortida a l’existència, ens trobem en un món que no respon a l’exigència de vida plena. Ni respon a la pregunta:¿què hi fem en aquest mon? ¿per què fer-lo créixer, poblar-lo i dominar-lo? Els homes seríem com les bèsties engabiades. Toparíem contra la paret com en una presó. O bé seríem com comediants, ¿per a quins espectadors?

Això no és l’esperança que ens porta la Paraula del Pare. Crist ens diu que el Pare ens estima perquè creiem en ell, i que el qui guarda la seva paraula, el Pare l’estimarà, i vindrem a fer estada en ell. ¿Quina garantia ens dóna? “Jo he ressuscitat, i tot el qui m’acull a mi, te vida eterna. Jo he vençut el món i m’he assegut a la dreta en el tron de Déu”. I St. Pau ens assegura que “tots els qui hem estat batejats en Crist, som fills de Déu, hereus de Déu, cohereus amb Crist, i ressuscitarem amb ell per a la vida eterna”.

“Aquesta és la Paraula que hem rebut des del principi: nosaltres l’hem vist, l’hem palpada i us assegurem la vida eterna que se’ns ha revelat”. Però no podem deixar morir aquesta Paraula, cal treballar- la diàriament perquè no sigui ofegada pel soroll del món, enemic de Déu, que vol atreure’ns. Cadascú sap què ha de fer: quedar-se a les fosques o acceptar aquesta llum.

Diumenge IV Pasqua (30 d’abril de 2023)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (30 d’abril de 2023)

Fets dels Apòstols 2:14a.36-41 / 1 Pere 2:20b-25 / Joan 10:1-10

Davant l’estorament dels jueus presents a Jerusalem, en sentir que els deixebles de Crist parlaven en diverses llengües, Pere els explica el que significava aquell fenomen. I ho fa, citant salms de l’Escriptura, que ja predeien el que estaven veient.

I, per animar-los a la conversió, afirma que ja ho anunciava el S. 109: “Diu el Senyor al meu Senyor, seu a la meva dreta”, i també el S. 16, que diu:”No deixereu que el teu sant conèixi la corrupció”. I és això és el que va suscceir a Jesús, que Déu l’exalçà a la seva dreta, i ara, no hi ha cap altre nom en qui hi hagi la salvació. I ara ens ha vessat el seu Esperit.

En aquestes paraules hi tenim resumida tota l’argumentació de la predicació apostólica, recolzada en l’Escriptura. I això ens pot sorprendre a nosaltres, acostumats a usar arguments racionals. Però cal saber que, per a la tradició jueva, les afirmacions de la fe tenen com a primers, els arguments de la tradició revelada, acceptada com Paraula de Déu. I així ho trobarem en totes les pàgines de l’Evangeli, on el mateix Jesús argumenta sempre amb textos de l’Escriptura, sigui en les tempacions al desert, o com a resposta a la sinagoga de Natzaret, i en les argumentacions en les polèmiques amb els jueus.

Avui trobem un tema, que serveix de base a la predicació: ‘La porta del corral’. Primer diu que, el qui entra per la porta es el pastor, mentre que el qui entre per un altre lloc, es lladra o bandoler. Les ovelles només reconeixen la veu del pastor, perquè aquest els parla un llenguatge conegut: les Escriptures. I, encara, fa Jesús una afirmació més agosarada: “Jo soc la porta”.

És adir, jo soc la veritable interpretació de l’Esciptura. Els predicadors anteriors, no ho eren. Només jo he vingut a completar la Llei, a descubrir-hi tota la profunditat i la veritat, que no es altra que la voluntat de Déu. Abans de mí havíen cosificat la Llei, s’havíen quedat en l’escorça. Havíen carregat pesos feixucs que ningú no podía soportar. Jo, en canvi, he vingut a alliberar-vos-en. Ving a dir-vos que la meva càrrega es lleugera i us fa lliures. Perquè l’amor, que és el cor de la Llei, us fa actuar lliurement, no us fa servents, sino fills. I això és agradós, però, mol més exigent que no acomplir unes normes. D’aquí que, els anteriors que us predicaven abans, eren lladres i bandolers, a qui no importaven les ovelles, i els arrebassaven la vida, les feien esclaves. Jo, en canvi, us faig lliures, perquè us porto a prats deliciosos, i al repòs vora l’aigua, on jo us hi dono la vida. Perquè només el qui estima té vida plena, i aquesta es la que jo li dono. Però, així com jo he donat la vida per amor, lliurement, així també, el qui em segueixi ha d’estar disposat a carregar la seva creu i a donar també la vida per mi, perquè la salvi. Tal com jo he donat la vida, y el Pare m’ha ressuscitat, i m’ha exalçat a la seva dreta, i m’ha donat tot poder al cel i a la terra. He lliurat el meu cos mortal, però n’he rebut un d’immortal, he deixat la terra, però he guanyat el cel, era com orfe en aquest món, i ara he rebut el títol de Fill estimat, i m’he assegut en el tron, a la seva dreta.

Ara, he estat constituit la pedra fonamental d’un edifici, i tot aquell qui s’uneixi a mí, formarà un edifici espiritual, un temple de l’Esperit, la morada de Déu, on Déu hi será glorificat.

Feliços, doncs, els qui segueixen la veu del Bon Pastor, perque ell els conduirà a les fonts de l’aigua de la vida eterna.

Diumenge IV de durant l’any (29 de gener de 2023)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (29 de gener de 2023)

Sofonies 2:3; 3:12-13 / 1 Corintis 1:16-31 / Mateu 5:1-12

Avui, en la nostra celebració dominical, encara ressona aquella manifestació de pobresa i d’humilitat del misteri de Nadal. Perquè Nadal no podia ser sinó la porta d’entrada del Crist que venia a instal·lar el Regne de Déu, Regne de pobresa i d’humilitat, perquè és això el que ens revela com és Déu. Déu és amor, i l’amor és humil i no cerca el seu profit, sinó el d’aquell que estima. I el Fill de Déu es rebaixà, es feu home i morí pobre, de la manera més ignominiosa, en mans dels poderosos, per amor nostre. Però el Pare confirmà el seu missatge i la seva vida asseient-lo a la seva dreta.

No és, doncs, gens estrany que el fonament del missatge del Regne siguin les Benaurances, que resumeixen la forma de vida que Déu vol que visquem els homes. Una forma de vida totalment contrària a l’ideal de vida que els homes sempre s’han volgut construir i proposar.

Avui tenim un text profètic que ens prediu: Busqueu el Senyor, busqueu la bondat, busqueu la humilitat. I St. Pau diu als Cristians de Corint: Déu ha escollit els qui no valen res, perquè no es pugui gloriar ningú davant de Déu. Qui es gloriï, que es gloriï en el Senyor.

Les benaurances ens parlen de pobresa, d’humilitat, de bondat, d’aguantar fam, d’estar tristos, de ser compassius, de tenir el cor net, de posar pau i fins de ser perseguits pel nom de Crist. Valors que el món desestima.

Per què aquesta insistència de la Paraula de Déu? Senzillament, perquè és el que ens ha vingut a revelar el Crist que ens porta la voluntat de Déu. Ell no feia sinó revelar el Pare. Qui em veu a mi, veu el Pare. Jo no faig sinó el que em diu el Pare. I, de fet, la trajectòria de la vida de Crist està marcada pel camí de la pobresa i de la humilitat: comença a predicar, no a grans ciutats, sinó als poblets de Galilea, escull col·laboradors d’entre la gent senzilla, ignorant, pobre. Ell mateix va ser un treballador fins que inicià el ministeri de la predicació del Regne. No va voler mai fer-se cap d’un moviment social o polític, de ser proclamat profeta, ni rei. Venia només a donar testimoni de la veritat, de la voluntat del Pare de salvar els homes. El seu poder era fer el bé als desemparats, perdonar pecats, alliberar de dimonis, conduir cap el Pare. Ser la imatge del Pare, revelar el Regne del Pare.

El Déu que ens hem format els homes, en canvi, és un Déu sublim, separat, que imposa temor, jutge suprem, Ésser perfecte, però que ens fa veure a nosaltres imperfectes. Però el Déu que ens revela Jesús no té pas aquesta imatge. És tot el contrari: és en Jesús que Déu es manifesta i se’ns revela. Qui veu Jesús veu com és el Pare. I Jesús ens invita: ‘Veniu a mi, que soc mansuet i humil de cor, i trobareu el vostre repòs’. ‘Jo no vull la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui’. ‘He vingut a salvar, no pas a condemnar’. ‘No tingueu por, el Pare us vol donar el Regne’. ‘Creieu en mi i creieu també en el Pare, i on jo estic hi estareu vosaltres’. ‘Com el Pare m’ha estimat, així us he estimat jo’.

Si volem ser deixebles del Crist, seguim, doncs, les seves petjades: Perquè el qui estima la vida, la perdrà, i el qui la perd per mi, la recobrarà. Què guanyaríem de tenir tots els béns del món si perdíem la vida? Seguim, doncs, la pobresa, la humilitat, la bondat, l’amor desinteressat, cerquem de servir els altres. I, el qui vulgui ser gran, que es faci servidor de tots. No hi ha un camí més segur. Déu ens ho recompensarà. Ens dirà: ”Veniu, beneïts del meu Pare, entreu al Regne que us estava preparat des de la creació del món.

Diumenge XXX de durant l’any (23 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (23 d’octubre de 2022)

Jesús, fill de Sira 35:12-14.16-18 / 2 Timoteu 4:6-8.16-18 / Lluc 18:9-14

Si fem una ullada a la Història de la humanitat, què hi veiem?: En l’ordre internacional: rivalitats, guerres, disputes, opressions dictatorials, esclavatges d’un poble sobre un altre. I en les relacions personals?: domini dels intel.ligents sobre els menys intel.ligents, dels rics sobre els pobres, dels qui tenen algun poder cívic, de justícia, o de poder, sobre la resta del poble. En el fons només hi constatem el fet de ser un més que l’altre, de dominar i no ser dominat.

I Déu ¿què és el que vol? Ho hem escoltat en la primera lectura: vol fer justícia, apiadar-se dels pobres que clamen a Ell, i no tardarà a sortir a favor d’ells. I això és el que suplicava el poble sempre que es veia sotmès al domini d’un altre poble: del assiris, dels babilonis, dels grecs, dels romans. Aquesta justícia era el que desitjaven que fes el Messies que vindria a salvar-los. Volien la llibertat, que és la cosa més innata de l’ésser humà.

I, en arribar la plenitud dels temps s’acomplí aquest desig, quan Déu envià el seu Fill fet home per a salvar els homes. Però, convocà cap tribunal? Va cridar a la revolució social? Va reunir cap exèrcit?

Jesús sí que vingué a salvar, a fer justícia, a alliberar tota la humanitat. Però, com? Això és el que ens diu, avui, l‘Evangeli. Vingueren al temple un home que es tenia per just perquè complia al peu de la lletra els preceptes de la Llei, i fins amb escreix. I es comparava amb un pobre pecador, cobrador d’impostos, que no feia més que donar-se cops al pit i repetir: Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador. I Déu feu justícia a aquest i no pas al complidor orgullós de la Llei.

I, ¿Jesús volia salvar Israel, amb aquest criteri, amb aquesta actitud benvolent i misericordiosa envers un que es confessava pecador? Doncs, sí. Perquè ell havia vingut a salvar i no a castigar. I això ho constatem en tota la seva activitat durant la seva predicació del Regne: cura malalts, deslliura de dimonis, acull pecadors, ressuscita morts, no respecta el dissabte (dia sagrat per als jueus). Predica contra la injustícia, contra l’opressió de la dona, que, segons la Llei de Moisés, podia ser acomiadada pel marit, fustiga el compliment estricte de la Llei abans que auxiliar els malalts. En fi, va contra les pràctiques i els costums establerts en aquella societat religiosa.

I ara, jo em pregunto: Aquest comportament, ¿pot solucionar tots els problemes del món? La resposta és evident: és la solució divina als problemes que afecten la humanitat. Si tots tinguéssim una mica de compassió pel qui pateix, si els qui tenen poder es preocupessin de fer justícia, si tots penséssim més en el bé dels altres més que despreocupar-nos-en, si en el matrimoni hi hagués un veritable amor per al consort i no un desig dominador, si entre capitalista i treballador hi hagués propòsit de fer justícia en lloc de fer riquesa, si tothom visqués respectant el bé de l’altre, ¿no és veritat que el món canviaria? Però, Déu no s’imposa amb amenaces, Déu respecta la nostra llibertat, perquè així ens ha creat per poder ser feliços, i per això no podem esperar que hi hagi un fet miraculós que canviï la situació. Som els homes els únics responsables. Jesús ens ha deixat exemple de com hem d’actuar. I ara, també, el mateix canvi climàtic ens ho està dient: en som responsables. Però Jesús parla al cor. Obrim-li el nostre, sincera i totalment.

Diumenge XX de durant l’any (14 d’agost de 2022)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (14 d’agost de 2022)

Jeremies 38:4-6.8-10 / Hebreus 12:1-4 / Lluc 12:49-53

Les tres lectures de la Litúrgia d’avui ens porten el mateix missatge: el pecat de la confrontació, de l’oposició be-mal.

D’on venen les oposicions, a voltes tant violentes? No sols en el camp internacional, sinó també entre religions, entre ciutats, entre famílies, entre ideologies? En tot lloc on hi ha convivència.

Hem escoltat en la primera lectura com Jeremies anunciava guerres i derrotes a Israel. No eren paraules afalagadores. I li surt un fals profeta que li contraposa un missatge triomfal. Jeremies es castigat i ficat en un pou fangós. El problema va ser de no voler atendre les amenaces evidents que anunciava Jeremies. Va ser el preferir l’engany del benestar enganyós. Això ens exhorta a tenir coratge per obrir els ulls a la realitat i no al desig enganyós i fictici del benestar.

Aquest, també, es l’ensenyament que ens ofereix la carta als Hebreus. Ens posa l’exemple dels cristians que han donat la vida per la fe i ens han deixat l’exemple d’una vida santa. Han lluitat i han vençut, per la seva constància. Han sabut posposar el benestar fictici, i han assumit la contrarietat igual que Crist, el model per excel.lència, que ha arribat al tron de Déu a través de la creu. Ell no s’avergonyí d’aguantar els escarnis i el martiri, perquè la veritat no es pot jugar als daus. Resistí fins a la mort, que ell posà en mans del Pare, Jutge just que premia el bé, i el va ressuscitar. Ell és el nostre model de comportament cristià. Com a cristians també serem criticats i fins i tot mofats. Però la nostra fe té el segell de la immortalitat. Y la veritat no la pot desmentir ningú, encara que li costi de triomfar. ¡Creguem-hi!

La contrarietat de Jesús es resumeix en el seu missatge: “estimeu-vos els uns els altres tal como jo us he estimat”. Aquest és el foc que Jesús volia que cremés la terra. I aquest és el foc que varen voler apagar amb la seva crucifixió. Ell predicava un foc que crema el mal de la divisió, de l’egoisme, del domini del fort sobre el feble, del ric sobre el pobre, del savi sobre l’ignorant, del sa sobre el malalt, de la injustícia sobre la justícia. Anunciava l’era de l’amor, de la comunió, del perdó, del respecte, de la solidaritat, de la compassió. Però els homes de la Llei jueva no volgueren fer-li cas.

I sembla que els seus seguidors no ho hem sabut pas practicar durant tots els segles de cristianisme: perquè, ja durant l’època apostòlica hi va haver divisions: si calia o no seguir l’observança de la circumcisió i els preceptes del judaisme. També, en preferències de les viudes jueves sobre les d’origen grec. I no parlem de la lluita de St. Pau amb els judaïtzants. I, al s. II, i segles posteriors,les diverses interpretacions de la figura de Jesús. I la divisió actual dels cristians, que tant dificulta la predicació de l’Evangeli.

Jesús ens revelà qui és Déu, i que en ell no hi cap divisió, i vol que els homes siguem u, amb comunió, en comprensió per les diferències; que cadascú tracti d’obrir-se al que diu l’altre, que s’obri als avenços de la civilització, que hi hagi adaptació a les novetats positives dels homes. És el que predica tan insistentment el Papa Francesc: No tancar-se, no anquilosar-se en idees passades, saber acollir allò de bo que ens aporta la nova cultura, saber canviar d’estil pastoral i de llenguatge. Superar el clericalisme. L’amor sap acomodar-se a totes les coses bones i nobles, i les potencia.

A nivell personal mirem de posar comunió on hi ha divisió, perdó on hi ha enemistat, bondat on hi ha rigidesa, paciència on hi ha dificultat de canviar. Es a dir, mirar de fer la comunió y posar comprensió en les diferències inevitables que hi ha entre els homes. Però sabent que el qui poleix una pedra, col.labora en la cohesió de l’edifici de l’Església.

L’amor mai destrueix, sempre edifica. L’amor és Déu en nosaltres.

Deixem-lo actuar.

Diumenge III de Pasqua (1 de maig de 2022)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (1 de maig de 2022)

Fets 5:27b-32.40b-41 / Apocalipsi 5:11-14 / Joan 21:1-19

El misteri de la Pasqua que estem vivint és el misteri de la mort i resurrecció de Jesucrist que ara ha estat glorificat a la dreta de Déu. I perquè els apòstols ho proclamaven per això són jutjats davant del Sanedrí. Els apòstols no podien deixar de predicar el Crist glorificat, era un foc que els cremava les entranyes, un impuls de l’Esperit en ells que els feia anunciar-lo per tot arreu. Per més que els ho prohibien, no podien deixar d’obeir Déu abans que els homes. No podien callar el que havien vist i escoltat, i palpat amb les seves mans. Havien menjat amb ell després de ressuscitar.

Aquest testimoniatge, germans, ens esperona a nosaltres que ens diem cristians, que hem de proclamar amb la nostra vida aquest misteri de salvació. Si creiem que Crist ha ressuscitat, que nosaltres hem estat units amb ell pel baptisme, i ens alimentem de l’Eucaristia, vol dir que la nostra vida ha quedat transformada per l’Esperit Sant que Crist ens ha comunicat. I això ens fa capaços de poder-ne donar testimoni. Com? Com ho feren els primers cristians que feien dir als pagans “mireu com s’estimen”. L’amor és l’únic que pot canviar el món. I l’amor suposa autenticitat, senzillesa, humilitat, generositat, perdó, acolliment, unitat. No cal fer grans prodigis. El prodigi més gran és l’amor. Però, resplendim en l’amor en la nostra conducta? Aquesta és la pregunta. No espera això de nosaltres el món?

Si vivim en l’amor, en la concòrdia, en la comunió, en la unitat, ja estem imitant ací a la terra aquella glorificació en el cel, que ens descriu la pàgina de l’Apocalipsi: Àngels, ancians i vivents rodejaven el tron on seu el Pare i l’Anyell degollat, el Crist, que conserva els senyals de la seva obediència i el seu amor als homes; és a dir, del lliurament de la seva vida fins a la mort. I tots els éssers del cel i de la terra els donen glòria, honor i poder pels segles dels segles.

Finalment, l’Evangeli ens descriu, en imatges, la fecunditat desbordant de la missió de l’Església. De la sola paraula de Crist que diu als pescadors ‘tireu la xarxa a la dreta’, en surt una pesca inimaginable, que no havien pogut fer en tota la nit els pescadors. Això ja prediu el canvi del món conegut en el seu temps, dominat pels ídols, les religions falses i els seus temples, el despotisme sobre els esclaus, i la immoralitat dels costums, en un món cristianitzat per la predicació de 12 pobres pescadors sense gaire cultura, però amb una paraula inflamada per l’Esperit, i el testimoni de la seva sang.

Es va repetir a nivell universal l‘acció de Jesucrist a Palestina: predicació del Regne de Déu i testimoni martirial. Paraula segellada amb la sang. Jesús tingué cura, també, de deixar un representant seu que fos pastor del seu ramat. Precisament, Pere, aquell qui el va negar tres vegades, però després li va confessar, també, tres vegades, el seu amor sincer: ‘tu saps que t’estimo’. Aquest pobre ésser humà rebé, doncs, l’encàrrec de mantenir unit el ramat: ‘pastura les meves ovelles’. Però no t’escaparàs de seguir-me a mi. No sols en el martiri, sinó també fins a la glòria.

Nosaltres som aquestes ovelles que seguim el Pastor universal, conduits per homes dèbils, però assistits per l’acció de l’Esperit. Els qui són ovelles autèntiques coneixen la veu d’aquest Pastor que les ha estimat fins a donar la seva vida. I el segueixen a les fonts de la vida eterna. Donem glòria a Déu que ens ha donat una roca ferma de la fe en el successor de Pere.

Diumenge III de durant l’any (23 de gener de 2022)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (23 de gener de 2022)

Nehemies 8:1-4a.5-6.8-10 / 1 Corintis 12:12-30 / Lluc 1:1-4; 4:14-21

El Poble d’Israel sempre ha viscut de la paraula de Déu tramesa pels patriarques, legisladors, savis i profetes. En les sinagogues es continuen llegint encara avui aquests textos, amb l’esperança constant que un día s’acomplirà el que Déu té promès al seu poble: un Messíes alliberador.

A nosaltres, cristians, ja se’ns ha dit, com ens ho afirmava Sant Lluc en el seu pròleg a l’Evangeli, que aquesta esperança ja ha estat acomplerta en Jesucrist, la Paraula definitiva de Déu. I ens ho ha transmés recollint els testimonis dels qui ho veieren i transmeteren de paraula: els Apòstols. Lluc, per la seva part, ho “escriu detalladament en una narració seguida perquè el destinatari, Teòfil, coneixi la solidesa de l’ensenyament rebut”. Tenim, doncs, unes bases segures de testimonis que han vist y sentit el que Jesús, la Paraula de Déu, va dir i va fer en el període curt de la seva acció predicadora. Són paraules de la tradició oral 40 anys després dels fets.

Nosaltres també, que hem rebut el baptisme i hem estat incorporats al Crist formant un sol cos, hem rebut aquestes ensenyances en la catequesi, en la familia, en l’escolta de la predicació en l’Església, i tant de bo també, en la lectura freqüent del Nou Testament, sobre tot.

Ell text de l’Evangeli llegit avui, ens porta a la sinagoga de Nazaret, el poble on Jesús había crescut. Abans, St. Lluc ja ens ha presentat Jesús en el Baptisme on rebé l’Esperit Sant i el testimoni del Pare: “Aquest es el meu Fill”. A continuació passà per les temptacions de Satanàs, superades, i un exitós recorregut pels poblets de Galilea predicant a les sinagogues. Els conciutadans, doncs, coneixen bé la fama que l’envoltava.

Jesús rep, doncs, el volum d’Isaïes, i llegeix el fragment “l’Esperit reposa sobre meu, m’ha ungit per a dur la Bona Nova als desvalguts, a proclamar la llibertat als captius, als cecs el retorn a la llum, a deixar en llibertat els oprimits i proclamar l’any de gràcia del Senyor” (és a dir, l’any del perdó dels deutes). Jesús diu a continuació: “això s’ha acomplert avui en ell”. I provocà admiració i estranyesa. Perquè, ¿Quina garantía dóna Jesús d’això que afirma? Ja que s‘ho diu d’ell mateix. ¿Quina credibilitat té? Tots els qui l’escoltaven el coneixen de sempre, perquè havía crescut entre ells. Però, el coneixien només exteriorment, i no podíen conèixer la seva veritable personalitat. Jesús recolza el que afirmen els profetes, certifica que segueix les prediccions d’Isaïes, y, a més, ho confirma tot amb el que ell ha fet i predicat, que respon a allò que diu Isaïes. Jesús mai no va afirmar res de si mateix que no ho confirmés amb els fets. Cert, que era fill de María i Josep, però també Fill de Déu en qui s’acomplía l’Escriptura. D’aquí la importància que donen els Evangelis a l’acompliment de les Escriptures en els fets i ensenyaments de Jesús. En el capteniment de Jesús no hi ha mai discrepàncies entre el que diu i el que confirmen els seus actes. A Jesús no li calia portar un rètol que digués ‘soc el Messies’. “Si no em creieu a mi, creieu les obres que jo faig” afirma. I davant Pilat diu: “no em preguntis a mi, pregunta els qui m’han sentit i han vist el que jo he fet”. Ell no necessitava donar explicacions. Ho reblava amb paraules de l’Escriptura. Era coherent!

Tant de bo que nosaltres poguessim confirmar sempre el nostre nom cristià amb els nostres fets creïbles. Que el nostre sí, sigui sempre sí, per a glòria de Déu Pare.

Diumenge XXVIII de durant l’any (10 d’octubre de 2021)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (10 d’octubre de 2021)

Saviesa 7:7-11 / Hebreus 4:12-13 / Marc 10:17-30

No cal ser massa perspicaç per adonar-se que avui hi ha al món una gran pluralitat de pensament, de religions, de sistemes polítics, econòmics, filosòfics, científics… Sobretot, una confusió d’idees, pensaments i activitats a les xarxes com mai no n’havíem conegut. Qui pot posar ordre a tot aquesta confusió que fa que tothom es pregunti, on és la veritat? Perquè hi ha molta gent que avui se sent insegura, sense cap punt de referència, sense orientació ferma.

La primera lectura ens en dóna la resposta: Trobar la saviesa. És fàcil dir-ho. El savi la va cercar i a la fi la va trobar i no la canviarà pas per cap cosa valuosa d’aquest món: ni or, ni plata, ni cap saviesa humana. Perquè aquesta veritat només es troba en Déu. Aquesta saviesa és la que han cercat els homes des del començament de tenir raó, i s’ha anat plasmant en les diferents religions. Perquè l’home és un misteri ‘entre el no-res i l’infinit’. Cert, l’home és carn, però té una aspiració infinita. És molt més que els irracionals. Cerca sempre de superar els seus coneixements.

Una manifestació de la saviesa ens la mostra la carta als Hebreus: La Paraula de Déu, Jesús, és més tallant que una espasa de dos talls, capaç de penetrar els pensaments i les intencions del cor, perquè és divina.

Aquesta saviesa és desconcertant, com ens diu avui l’Evangeli. Nosaltres, éssers terrenals, pensem com el jove ric. Ens basta complir la Llei de Déu, que és una cosa bàsica, però que ens sembla que no és suficient, com ho indica la pregunta que el jove fa a Jesús: “Mestre, què he de fer per assolir la perfecció? Jesús li diu: Observa els manaments. I ell respon: Ja ho he fet des de petit. Admirable! Jesús se’l miraria amb afecte. Però encara et falta una cosa: Si vols ser perfecte, deixa tot el que tens i dóna-ho als pobres, i després vine amb mi a anunciar el Regne de Déu. És a dir, fes-te deixeble meu. Passa de la perfecció humana a la divina. Aquesta exigència era massa per a ell, sobretot perquè tenia moltes riqueses. I Jesús li exigia confiar només en ell. I ell tenia la seguretat en els béns temporals. No se’n podia desprendre. Cal afegir, però. que no sols les riqueses son béns temporals, hi ha moltes altres riqueses: intel·ligència, capacitats manuals o artístiques, matrimoni, possibilitat de fer una gran carrera, de viatjar, de divertir-se, etc. i percebem que això costa de prescindir-ne, perquè ens empeny.

Pere, en nom dels deixebles pregunta: “Nosaltres ho hem deixat tot, i t’hem seguit per venir amb vós”. Podríem afegir: ‘Això és obra del Pare que us ho ha revelat, ja que ningú ve a mi si el Pare no l’atreu’. Jesús havia afirmat que “entrar al Regne del cel no és possible als homes, sinó a Déu, que tot ho pot”. Amb tot, diu, aquesta saviesa ja treballa inclús a la terra amb el 100 x 1 del que s’ha abandonat, però, també, sofrint adversitats, com Jesús mateix. Com ell fou perseguit, també vosaltres. I Jesús acabà crucificat. Però per ressuscitar, ser glorificat, i ens va obrir el camí del cel.

La saviesa de Déu, doncs, exigeix relativitzar les coses de la terra. Servir-nos d’elles, però sense perdre mai el destí final de l’home: el Regne que Deu ens té preparat des de la creació del món. Només tenint com a valor suprem el que és etern, podrem relativitzar el que és temporal; només estimant el que és infinit, podrem valorar el que és finit; només tenint Déu al nostre cor, podrem menystenir el que és mundà. Que Déu ens doni aquesta saviesa!

Diumenge XVIII de durant l’any (1 d’agost de 2021)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (1 d’agost de 2021)

Èxode 16:2-4.12-15 / Efesis 4:17.20-24 / Joan 6:24-3

Avui, la Litúrgia ens porta un tema únic: la separació del Regne de Déu del regne del món. No oposats, sinó independents. “No es pot servir Déu i el diner” i “doneu a Déu el que és de Déu i al César el que és del César”.

Avui, la cultura del benestar, de les comoditats i de la comunicació ens empeny en la direcció fàcil, però d’esclavatge: cap avall, i ens fa oblidar la direcció cap amunt, de llibertat, cap a Déu. I no es tracta pas de negar la bondat dels mitjans moderns que afavoreixen la independència de la vida, sinó de no quedar-hi absorbits, subjugats. Jesús no es negà a participar en actes humans, però la seva missió va ser d’ensenyar-nos a cercar Déu, sobretot. I això ho ha oblidat la cultura actual. És més, s’hi oposa. I amb això deforma la imatge de l’home, que és cos i esperit. És terrenal i destinat al cel. Altrament, quin sentit té l’existència? Ser com els animals? Crec que som quelcom més!

El text de l’Èxode presenta el poble demanant menjar en el desert, i Déu els concedeix un pa i un menjar inesperats, però els posa prova exigint-los de recollir-ne només per a cada dia. Vol que reconeguin la seva dependència, que ell té providència del seu poble. És a dir, vol que creguin en ell.

Sant Pau ens diu que els creients no podem viure com els pagans que no coneixen Déu, que viuen bolcats a les coses corruptibles; que cal “que es renovin en la seva manera de pensar, revestint-se de la nova naturalesa de Déu, feta a imatge seva, i així portin una vida justa, bona i santa de veritat”. Cal, doncs, que tinguin consciència que són fills de Déu i que ho demostrin amb la seva vida, que siguin fills de la llum i no de les tenebres, a fi que els qui els vegin glorifiquin el Pare del cel. Són en el món, però no viuen com el món. Que som vianants cap al cel.

En l’Evangeli veiem que la gent cerca Jesús entusiasmada, perquè els ha donat pa multiplicat miraculosament. Però Jesús els demana que cerquin el pa que no es fa malbé i dóna vida eterna. Quin pa? Cal que creguin en aquell que Déu ha enviat, que és el que realment ha baixat del cel; no com el pa que donà Moisés en el desert. I aquest pa és ell mateix. Ell és el pa que dóna la vida veritable i satisfà plenament la fam; i ell, qui també apaga la set amb el vi de la seva sang. És a dir, Jesús apunta a la dimensió de l’home destinat a la vida eterna, però cal tenir fe en ell. I això, evidentment, comporta renúncies, no pas a la dimensió material, sinó a l’esclavitud d’aquestes coses. Cal usar-ne, però usar-ne bé, mai abusar-ne. Cal ser senyors i no servents d’elles. Cal ser-ne lliures i no els esclaus. És seguir el camí estret que duu a la vida eterna.

Si tinguéssim presents els milers de tones de menjar que anualment es llancen en els països rics, perquè n’usem malament, potser els pobres no passarien tanta fam. Si fóssim curosos amb els residus que pol·lueixen terres, rius i mars; si no malgastéssim carburants fòssils, potser tindríem un clima més favorable i s’evitarien pluges devastadores. És qüestió de consciència responsable. De seriositat cristiana. Aquesta conducta es tradueix en aquesta frase de Jesús: “Fes als altres el que voldries que et facin a tu”. Això és fer la voluntat de Déu: no cercar el meu bé o la meva comoditat, sinó evitar de fer mal als altres amb la meva mala conducta. I és que podem matar sense disparar cap arma, de lluny estant, malgastant. Que Déu ens obri els ulls a aquest camí de l’amor que porta cap al cel.

Diumenge VI de Pasqua (9 de maig de 2021)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (9 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 10:25-26.34-35.44-48 / 1 Joan 4:7-10 / Joan 15:9-17

Anem acabant la celebració del temps Pasqual. Hem participat sagramentalment dels misteris salvadors. Podríem explicar la vida de Jesús en poques paraules? Ja que el final de la vida respon a tot el que ha estat l’experiència anterior: ‘Tal viuràs, tal moriràs’.

Hi ha una frase en l’interrogatori de Pilat que crec que pot resumir el per què de l’existència de Jesús. Pilat li pregunta: “Tu ets rei?”. I Jesús respon: “Sí, però el meu regne no és d’aquest món. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat”. Aquesta resposta conté l’explicació de tot el que Jesús ha fet i com ho ha fet.

Jesús mai no va voler fer signes meravellosos per enlluernar els homes. Quan li demanaren un senyal del cel s’hi va negar. Ell no venia a entusiasmar la gent, el seu actuar va ser sempre discret. Fins demanava que no se’n fes propaganda. Jesús ensenyava i actuava segons veia que feia el Pare. I l’actuació de Déu és discreta. Apunta al cor, no als sentiments. Ell vingué a ensenyar la veritat, i la veritat absoluta, i aquesta no es pot discutir. Simplement: és. Per això, quan el Baptista envia els seus deixebles a preguntar-li si era ell el que esperaven, els respongué: “Aneu a dir a Joan el que heu vist i sentit: els cecs recobren la vista, els coixos caminen, els sords hi senten, els morts ressusciten i els pobres reben l’anunci de la Bona Nova. I feliç el qui no s’escandalitza de mi!”. Jesús no donava altres arguments del que deia i feia. I així afirmà davant Anàs: “Aneu i pregunteu el que jo he dit i fet als qui m’escoltaven”. Ell no necessitava defensar-se, sinó que el recolzava el Pare que l’havia enviat, perquè ell feia el que li indicava: “Jo no faig res que no vegi fer al Pare”. “Si no em creieu a mi, creieu les obres”. D’aquí que, al final de la seva vida exclamà: “tot ha estat acomplert. I expirà”.

De tot això podem extreure el contingut de la resposta: “He vingut a donar testimoni de la veritat”. Perquè la VERITAT és única, la Veritat és Déu: Amor. I Jesús mostra Déu: “El qui em veu a mi veu el Pare”. Veu com Déu estima el món. ¿Podríem dubtar que el ressuscités?

Ens diu avui el deixeble de Jesús: “Hem vist clarament l’amor que Déu ens té quan ens ha enviat el seu Fill únic…, ell ha estat el primer d’estimar-nos, no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu”. Això és: Déu és Amor. I l’amor ¿quina resposta demana?: Amor. ‘L’amor treu amor’, diu Santa Teresa. Això ho podem comprovar quan l’amor és veritablement humà. No és cap teoria, és la realitat. Comprenem, doncs, clarament el que se’n deriva. “Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. El meu manament és que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat”. Ara sou els meus amics, i no hi ha secrets entre amics. Per això us he fet saber el que he sentit del meu Pare. Jo us he escollit per a ser els meus testimonis. I el Pare us concedirà tot el que li demaneu en nom meu. Això us mano: que us estimeu el uns als altres. Aquest és, doncs, el testament de Jesús.

L’amor no pot ser egoista. Jesús ens ha ensenyat la veritat: ha donat la pròpia vida per tots nosaltres. També nosaltres l’hem de donar pels germans. Això suposa abnegació, renúncia, mortificació. Però és l’esforç el que dóna fruit i no l’egoisme. Basta mirar al voltant nostre i constatar què n’estem de lluny, perquè es pugui dir: ‘mireu com s’estimen’. Però sols en això es podrà conèixer que som deixebles del Crist. I el món ho espera. Ja que l’amor que el món practica és només el carnal i, sense l’espiritual, es consumeix. Perquè només perdura l’espiritual, que és el veritable que ens ha deixat el Crist ressuscitat amb la seva vida.

Diumenge IV d’Advent (20 desembre 2020)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (20 desembre 2020)

2 Samuel 7:1-5.8b-11.16 / Romans 16:25-27 / Lluc 1:26-38

Segur que haureu fet aquesta experiència: tot mirant fotografies d’infància i de joventut de personatges importants, us admireu que aquells nens o joves arribarien allà on varen arribar. Per exemple, el Papa Joan XXIII, que essent un humil fill de pagesos ja hi vèiem en les fotografies de jove aquell ancià que causà un tsunami eclesial anunciant el Concili Vaticà II. Doncs bé, això és el que pretén la pàgina que Lluc ens presenta: ens projecta, en el moment de l’anunci a María, allò que seria Jesús; és a dir, sobreposa una fotografia del Jesús gran sobre la de l’infant Jesús. I ens diu que sobre aquell infant reposava ja la mà de Déu que el conduiria fins a donar la vida per tots els homes. Això no es podia haver suposat al llarg del recorregut de la seva vida fins que no hagués arribat al moment final. Però ja estava definit per Déu.

Però això és el que ens explica l’àngel Gabriel, ambaixador de Déu, enviat per Déu com un dels éssers que coneixen els plans de Déu: Maria, aquella noia desconeguda, d’un poblet desconegut d’entre els 200 poblets de Galilea, Nazaret, -un nom mai esmentat a la Bíblia- serà mare per intervenció del poder de Déu sobre ella, mare d’un infant que no serà fruit d’unió matrimonial, sinó engendrat per obra de l’Esperit Sant, exclusivament. I complirà la profecia feta a David: serà el Messies anhelat per tots els segles i anunciat d’abans pels oracles divins. La realització del pla de Déu, però, no s’imposà de cop: es va anar preparant lentament al llarg dels segles i a la fi fa néixer el seu Fill, virginalment, però com un home qualsevol! No neix pas en cap palau reial, ni en cap casa sacerdotal o rica, sinó en el lloc més pobre i desconegut. Maria, joveneta, tota pura i humil, no ho comprèn pas –ja que això no es comprèn racionalment–, però ho accepta amb fe obedient: “que es faci en mi segons la teva paraula”. I aquí comença la redempció. El cel s’uneix amb la terra. La voluntat divina s’uneix a la voluntat humana. I en la nit d’aquell dia del naixement el cel s’omplí de llum i els àngels anunciaren la vinguda del Redemptor del món. Déu s’abaixà per a fer-se germà nostre i elevar-nos a fills de Déu. Ho comprenem, això? No. Però ho creiem per tot el que Jesús digué i va fer en la seva vida. Ens digué que “el Pare i ell són un”, que “el qui creu en mi, encara que mori, viurà”, perquè ell ha vingut a donar la vida abundosament. Que va ressuscitar i va anar a preparar-nos un lloc al cel.

Davant aquest devessall d’amor, no sols sobre Maria, sinó sobre tota la humanitat, ¿com no podia ella entonar aquell himne de lloança al Pare que té uns plans tan inexplicables, -com ens deia sant Pau-, i que ens estima sense límit: ’La meva ànima magnifica el Senyor i el meu esperit celebra Déu que em salva’? Ha mirat la meva petitesa i la de tota la humanitat. Perquè el seu nom és sant, i tot el que es proposa queda santificat. Des d’aquell moment tot el món va quedar il·luminat pel do de Déu. Els àngels ho anuncien i glorifiquen Déu dient: “Glòria a Déu a dalt del cel i pau als homes que Déu estima”.

Això ho revivim cada vegada que celebrem els sants misteris. Perquè cada vegada que ens reunim per celebrar l’Eucaristia es fan presents tots el actes salvadors de la vida del Crist. Nosaltres no podem celebrar més que un misteri cada vegada, però la presència sempre és total. No venim, doncs, a “oir missa”, com qui escolta un concert, sinó a participar i a compartir el do immens que Déu ha fet als homes: el do del seu Fill, que s’ha fet germà i Salvador nostre; i units a ell ens ha fet fills de Déu de veritat. Donem-ne glòria a Déu, amb Maria.

Diumenge de la XX setmana (16 agost 2020)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (16 agost 2020)

Isaïes 56:1.6-7 / Romans 11:13-15.29-32 / Mateu 15:21-28

Els problemes de convivència en les comunitats cristianes no són pas d’avui. Començaren ben aviat després de la Resurrecció. El problema fonamental va ser entre la fidelitat a les exigències de la Llei de Moisés o bé la independència d’aquestes exigències. L’Evangeli de Mateu ja se’n fa avui ressò. Podia un pagà acollir-se a la misericòrdia de Jesús? El resultat de l’escena apuntava ja a les possibles discòrdies que hi hauria a la comunitat per la qual escrivia l’Evangeli, on els cristians procedents del judaisme es creien superiors als provinents del paganisme. I potser alguns pagans també s’ho creien. D’aquests problemes en van plens els escrits inspirats. Sant Pau en va ser un dels més afectats. Jesús l’havia elegit per ser testimoni de l’Evangeli a les nacions. Però va haver de personar-se “a Jerusalem per parlar-ne amb els caps de la comunitat que li van reconèixer la seva missió entre els incircuncissos, no jueus, i a Pere la dels circuncissos, els jueus”. I abans Isaïes ho va predir: ”Tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”.

L’Evangeli ens dóna la resposta a la pregunta de si ‘les ovelles esgarriades’ d’Israel eren les úniques a rebre l’acció salvadora de Jesús. La dona cananea que demanava la guarició de la seva filla endimoniada és la clau de la resposta. Però Jesús, ja abans, havia acceptat de fer el favor de salvar el criat molt malalt d’un centurió pagà, i de qui va dir que “no havia trobat tanta fe a Israel”. I ara, també, després d’haver-se negat primer a escoltar la dona i de dir-li que “no està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”, la dona, agenollada, li accepta el repte i respon: “És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos”. A Jesús se li deurien commoure les entranyes, com en altres vegades, perquè exclamà: “Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols”. I, l’oració sincera i confiada, va fer el miracle. Ja que també entre els pagans pot haver-hi fe.

Això també es repetiria en la predicació apostòlica. Els Fets dels Apòstols 2 ho repeteixen diferents vegades. Sant Pere va ser testimoni de com l’Esperit Sant baixà sobre el centurió i els de la casa seva, que l’havia fet cridar perquè baixés a casa seva malgrat ser ell un pagà; però, mentre Pere els parlava de Jesús, l’Esperit Sant s’avançà a manifestar la seva benvolença davallant sobre tots els presents. Qui es podia resistir a batejar-los? I Sant Pau que, abans de tot, es dirigia a les sinagogues per anunciar l’Evangeli, es va veure rebutjat dels jueus i va haver d’adreçar-se als pagans amb molt d’èxit. I l’Evangeli de Mateu acaba amb aquestes paraules de Jesús ressuscitat: “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyem-los a guardar tot el que us he manat”.

L’Esperit de Jesús, doncs, és qui guia l’Església i li senyala el camí que ha de seguir. També avui treballa dins la comunitat dels creients per obrir noves vies d’evangelització. Els cristians no hem de tenir por de les novetats que ens trobarem amb la gent de tantes religions i races que conviuen en la nostra societat. Cal que sapiguem tenir una fe ferma, oberta i acollidora per tots aquells que ens demanin raó de la nostra esperança. Però cal que, com un llevat, siguem testimonis amb la nostra vida perquè se sentin atrets. I també puguem conduir cap a la fe en Crist molta gent, com els cristians dels primers segles, dels qui deien: “Mireu com s’estimen”.