Diumenge XXIX de durant l’any (22 octubre 2023)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (22 d’octubre de 2023)

Isaïes 45:1.4-6 / 1 Tessalonicencs 1:1-15 / Mateu 22:15-21

 

Tot just fa 15 dies, en ocasió dels 800 anys de la Institució de la Confraria de la Mare de Déu, juntament amb els bisbes de Catalunya i prop d’un miler de pelegrins, Montserrat ha pelegrinat a Roma. El Papa Francesc en aquesta ocasió ha obsequiat amb la “Rosa d’Or” la Santa Imatge de la Mare de Déu, Patrona de Catalunya, per la secular devoció i amor que ha suscitat i suscita en tantes generacions de pelegrins que l’han estimada i l’han fet conèixer arreu del món. Tant els qui hem estat a Roma aquests dies, com els qui us hi heu unit espiritualment, tots, posem aquesta Rosa d’Or als peus de la Moreneta com a testimoni d’amor, de devoció i d’agraïment de la nostra generació.

En contemplar el rosari de pelegrins que dia rere dia pugen a venerar la Mare de Déu de Montserrat, i tants que sabem que s’encomanen a ella des de lluny estant, des de casa seva o en les diferents Delegacions de la Confraria arreu del món, no podem deixar de donar gràcies a Déu per aquest miracle continu que s’esdevé en el secret dels cors que s’obren a la seva llum.

Com sant Pau mirant aquella primera comunitat de Tessalònica, els monjos no deixem de donar-ne gràcies i de pregar perquè tots els pelegrins, tal com recull una de les oracions col·lectes de la festa de la Mare de Déu, progressin en la fe, l’esperança i la caritat.

Sant Pau, escrivint les primeres lletres del Nou testament, ens parla de la fe no com un mer assentiment a una veritat revelada sinó com una realitat viva que tendeix a propagar-se comunicant amb alegria la Bona Nova de Jesucrist. Aquest és primer impuls d’una veritable trobada amb Déu: La missió. La Mare de Déu, exemplifica el doble vessant que té tota missió: la lloança i el servei. Després de l’anunci de l’àngel, Maria se n’anà decididament a portar la Bona Nova de Jesús a la seva cosina lloant Déu amb el Magníficat i servint-lo en la caritat tenint cura de l’embaràs tardà d’Elisabet. Precisament l’evangeli de la visitació és el que proclamen en la festa de la Mare de Déu de Montserrat com a síntesi de la realitat del patronatge de la Mare de Déu i de l’espiritualitat del seu Santuari: lloança i missió.

Maria ens ensenya la caritat que no es cansa de fer el bé, i anima a monjos, escolans i pelegrins, a imitar-la compartint aquesta alegria que és fruit de l’acció de l’Esperit de Déu en la nostra vida i que fa, com diu el lema del Domund d’enguany, que els nostres cors siguin ardents i els peus en camí.

La caritat no es cansa de fer el bé com l’aleta tampoc de superar rècords, perquè la caritat, com l’atleta fa més hores de gimnàs que no pas de sofà reforçant la seva musculatura en l’entrenament de la pregària contínua, amb el diàleg amb la Paraula de Déu i la guia segura que és la vida de Jesús. És ell qui avui, en aquest fragment de l’evangeli de sant Mateu, ens ensenya a no deixar-nos atrapar en les polèmiques que cerquen més el descrèdit de l’altre que no pas la veritat i fer bé. Jesús no oblida la seva missió d’evangelitzar, per això davant de la pregunta capciosa dels fariseus i herodians no cau en el parany del què li volien fer dir sinó que es manté en el què no s’ha de callar perquè és de justícia. Jesús reafirma la primacia de Déu, perquè el Cèsar també és de Déu, com qualsevol altra criatura humana. La primacia de Déu va ser el punt de toc que enfrontà Jesús amb els fariseus del seu temps, ja que, amb els preceptes purament humans que ells defensaven en benefici dels seus interessos personals, invalidaven la Paraula de Déu.

Tampoc avui ens cal entrar amb polèmiques que no porten enlloc, hem d’apostar per l’amor a la veritat amb la finalitat de construir, de fer el bé a tothom i no procurar només el nostre. Si volem donar una paraula de vida des de la política, l’acció social o el diàleg espiritual ens cal entrenar-nos a escoltar abans que parlar, a entendre abans que contraargumentar, a actuar dels de la primacia constructiva de l’amor que sap llegir entre línies i passar pàgina quan cal.

Maria en ensenya a viure, com Jesús, la primacia de Déu en la nostra vida. No en tinguem por. Jesús posà sempre la voluntat de Déu per davant de la seva, perquè per anar bé, Déu ha de ser sempre el primer. Déu és primer però no com el Cèsar sinó com Jesús. Déu és el primer a posar-se darrere, a servir i no a ser servit, a donar-nos la vida, no pas a fiscalitzar-la. Déu, en Jesús, no ve a discutir sobre legalismes o licituds, no ve a assenyalar-nos amb el dit sinó a donar-nos la mà. Jesús ve a fressar-nos el camí de retorn a la vida veritable, i aquest camí implica morir i ressuscitar amb ell.

Ah! Aquí, a nosaltres, ens pot passar com als fariseus del temps de Jesús, embolicant la troca amb preguntes a l’aire per no haver d’afrontar el repte que ens proposa el missatge de Jesucrist que ens compromet amb Déu i amb els germans, sobretot amb els més pobres. Aquí també Jesús ens avisa de la hipocresia cega del fariseisme de sempre que queda atrapat en la seva pròpia seguretat quan mira només per a ell mateix i prou. Guardant la vida com qui guarda una llavor en un pot, ni que sigui un pot de cristall de roca, s’acaba perdent el poc que és. Només plantada a terra la llavor arriba a fructificar i a perpetuar la seva existència. Així és la proposta i el repte de Jesús en l’evangeli que no interessà als poderosos del seu temps, però que sí que van acollir els humils i de cor sincer.

Maria ens és un exemple senzill i proper del seguiment de Jesucrist. I d’ella, del seu “savoir faire” de mare, n’hem d’aprendre com a individus i com a comunitat, perquè ella, com ens va dir el Papa Francesc en l’audiència de la Confraria en motiu dels seus 800 anys, ens ajuda a desfer els nusos que s’han fet en nosaltres i entre nosaltres. És a dir: Maria també aplana el camí de l’amistat entre els pobles, invitant-nos a girar la mirada vers l’origen i la fita de la nostra existència, que és Jesucrist. Maria ens és companya en aquesta missió unint-nos amb un cor de germans, i ens anima a caminar darrere Jesús per les rutes de la pau, de la bondat, de l’escolta i el diàleg pacient, persistent i sense enganys.

És bo d’aprofitar bé el diumenge per lloar Déu en comunitat i reflexionar sobre nosaltres mateixos deixant-nos interpel·lar per la Paraula de Déu que ens obre al bé; ens fa més persones. I com deia el mateix Sant Pare acabant el seu discurs: és bo experimentar l’alegria d’anunciar Crist de la mà de Maria, Mare de l’Evangeli vivent, Estrella de l’evangelització que, per a nosaltres, des de Montserrat, brilla il·luminant la catalana terra i ens guia cap a cel.

Gaudim-ho i comuniquem-ho amb la joia de l’amor i del servei!

Abadia de MontserratDiumenge XXIX de durant l’any (22 octubre 2023)

Diumenge XXIX de durant l’any (16 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (16 d’octubre de 2022)

Èxode 17:8-13 / 2 Timoteu 3:14-4:2 / Lluc 18:1-8

 

Argue, obsecra, increpa, són tres paraules tretes de la traducció llatina de la segona carta a Timoteu que avui hem llegit i que estan incrustades en el nervi vertical de marbre de l’ambó des del qual us adreço aquestes paraules. Argue, obsecra, increpa: Reprèn, interpel·la i exhorta. Argumenta, desvetlla i anima, podríem traduir amb un llenguatge més dinàmic. Argumentar, desvetllar i animar per mitjà de la vitalitat que posseeix la Paraula de Déu. Aquesta Paraula va dirigida a tota la persona, a la ment i al cor que decideixen, a les mans que concreten; són paraules inspirades i inspiradores, no tant pel que literalment diuen sinó pel que interiorment provoquen.

Les lectures d’aquest diumenge es mouen en aquestes tres dimensions profundament humanes que representen la ment, el cor i les mans: ens fan raonable la confiança en Déu, desvetllen el sentit de la pregària i ens animen a viure en una esperança activa.

L’evangelista sant Lluc introdueix la paràbola del jutge injust i la viuda, per recordar-nos la necessitat de pregar sempre sense perdre mai l’esperança. La pregària és senzilla però insistent i perseverant. La viuda posa la seva vida ens mans del jutge, i, finalment, contra tot pronòstic, davant d’un jutge que no tem Déu i no té gens de respecte pels homes, obté justícia. L’accent aquí està en l’actitud insistent i perseverant de la viuda que acaba vencent la desídia del jutge. Jesús pren l’exemple d’aquest personatge negatiu, que finalment acaba obrant bé, per fer veure amb més claredat que Déu, que és bo per naturalesa, més encara: que és l’únic bo, atent sempre amb molta més generositat la pregària dels qui l’invoquen.

El Senyor veu però en la viuda el poble d’Israel que en la seva pobresa reclama de Déu nit i dia la salvació i afirma que Déu farà justícia als elegits que li reclamen nit i dia molt aviat. Jesús està anticipant veladament l’hora de la seva passió i de la seva resurrecció d’entre els morts que serà la resposta de Déu al Poble d’Israel i a la humanitat sencera, una resposta que Israel, no esperava, però que és la resposta que el món necessitava, perquè Crist ressuscitat és la resposta més bella als interrogants més foscos i a les preguntes més grans de la humanitat.

La resposta de Déu a la pregària del Poble escollit és Jesucrist i, a partir d’ell, totes les coses prenen un sentit nou. Ja no es tracta d’alçar les mans per guanyar una guerra sinó de formar part de la construcció de la pau que beneficia a tots.  I sense deixar el tema de la pregària, podem veure com el mateix evangelista, que ens narra la paràbola del jutge i la viuda en l’evangeli, en el seu segon llibre, Els Fets dels Apòstols, ens explica com van entendre els primers cristians aquest “pregar sempre sense perdre mai l’esperança” a partir de la resurrecció del Senyor. Ho feren amb unanimitat, entre la lloança i el discerniment. El dia de Pentecosta, ens diu sant Lluc, que pregaven tots junts en el mateix lloc i que eren unànimes a les hores de pregària. La pregària, com a lloança, no és evasió sinó anticipació del món nou per no oblidar vers on han de convergir tots els nostres esforços. 

Més endavant, en el capítol IV del mateix fets dels Apòstols, reflectint els moments de tribulació que vivia la comunitat, la pregària esdevé camí de discerniment. El primer que els deixebles demanen en la pregària no és protecció, no demanen ni tan sols la fi de les persecucions que comencen a sorgir, es demana discerniment per veure i comprendre el moment present més enllà dels esforços i les precaucions humanes que segurament van prendre. Aquesta interpretació del moment present es fa a partir del coneixement orant de l’Escriptura. El primer que es té present és la transcendència de Déu, la seva sobirania sobre el món, la seva acció en la història d’Israel i, a partir d’aquí, es llegeix l’avui de la tribulació en clau d’identificació amb la vida i la passió redemptora de Jesús, una vida que, gràcies a l’Esperit, continua en la comunitat cristiana. D’aquesta pregària de discerniment dels primers cristians tenim molt a aprendre encara nosaltres.

Sovint la nostra pregària és més de petició que de lloança o d’agraïment, més interessada en coses materials que no pas en les de l’esperit. Demanem i ens desanimem quan no obtenim immediatament el que hem demanat. Però l’oració de petició, segons els Fets dels Apòstols, és força diferent. La comunitat demana una sola cosa: poder continuar vivint i anunciant amb coratge la Paraula de Déu de manera que es manifesti la força transformadora de l’Esperit de Déu en el concret de la vida perquè el món pugui anar transformant-se en part del Regne de Déu, perquè l’estil de vida de tots estigui més d’acord amb la dignitat humana i en harmonia amb la creació diríem avui. Preguen perquè els qui s’odien arribin a estimar-se com a germans, en una paraula preguen amb paraules seves però segons el sentit de l’oració del Senyor: el Parenostre; aquesta és la base de tota pregària cristiana. El cristià que pregant així hi posa l’ànima i la vida, forma part, com Jesús, de la resposta de Déu al món.

L’evangeli d’avui acaba fent servir el registre de la provocació per desvetllar en nosaltres la sana inquietud de l’esperança que ens mantingui desperts per percebre el seu pas entre nosaltres. Quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?

El Senyor vindrà a la fi dels temps, i per a cadascú de nosaltres, certament, a l’hora de passar d’aquest món al Pare, però també passa ara i aquí en cada persona i en cada esdeveniment.

Trobarà, doncs, prou fe en els nostres cors    

ara que se’ns tornarà a donar en l’Eucarística?

Hi ha en nosaltres una fe i una voluntat    

prou disposades, ara, a deixar-se treballar pels valors del Regne?

Pot trobar avui, el Senyor, en nosaltres, una fe prou compromesa i joiosa 

com perquè el món pugui veure en ella la bellesa del seu rostre?

 

 

Abadia de MontserratDiumenge XXIX de durant l’any (16 d’octubre de 2022)

Diumenge XXIX de durant l’any (17 d’octubre de 2021)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (17 d’octubre de 2021)

Isaïes 53:10-11 / Hebreus 4:14-16 / Marc 10:35-45

 

Benvolguts germans i germanes,

El text que ens acaba de proclamar el diaca ens presenta dues situacions contraposades. La primera situació és doble: d’una banda la petició que Jaume i Joan, els fills del Zebedeu, fan a Jesús per ocupar la seva dreta i de la seva esquerra quan serà glorificat; i d’altra banda, la indignació que suscita en els altres deixebles la petició dels dos germans. 

La segona situació, és la resposta de Jesús a la petició que li han fet, una resposta paradoxal, ja que no sols assegura als germans que beuran el calze que ell ha de beure, sinó que manifesta explícitament quin és el sentit últim de la seva vida: “el Fill de l’Home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per a tots els homes”. 

Habitualment, en escoltar aquestes paraules de Jesús, pensem fàcilment en la seva donació en la creu i oblidem que tota la seva vida va ser lliurament i servei. En realitat, la mort de Jesús, no fou sinó la culminació del seu “desviure’s” constant. Dia rere dia, va donar tot el que tenia: les seves forces, la seves energies, el seu temps, la seva esperança, el seu amor. 

Per això podem dir, sense cap mena de dubte que el centre de la Paraula de Déu d’aquest diumenge és un terme arriscat i que té poca premsa avui i sempre. El concepte és: servir, ser servidor. Verb i substantiu que xoquen amb el desig de sobresortir i de dominar, propis de la fragilitat del cor humà. 

La primera lectura, del profeta Isaïes, començava així: “El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu Servidor”. Jesús mateix a l’evangeli explicita el sentit de la seva missió. Recordem-ho de nou: “el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes”. Amb aquestes paraules, ens ha donat la definició més bella que es pugui donar de Déu i d’ell, de Déu, només en sabem el que hem vist i sentit per part de Jesús. Déu és aquell que contínuament ve a l’encontre de l’home, i ve com el nostre servidor, com aquell que dóna la vida. En paraules d’un teòleg italià, el P. Ermes Ronchi, “Déu és el qui ve, el qui estima i el qui serveix l’home” .

Jesús afronta directament el contingut de la petició i també de la reacció de la resta de deixebles, ja que uns i altres, tots, ben segur, volien ser els primers encara que els qui ho manifestaren fossin els dos germans. I els diu: “qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots”. 

Aquesta explicació de Jesús sobre el que significa ser els primers trobarà la seva concreció en el rentament dels peus, abans del sopar pasqual. Déu no té trons, sinó que es cenyeix una tovallola i s’agenolla davant de cadascun de nosaltres, com ho feu amb els deixebles, per rentar-nos els peus. És des d’aquesta posició, des de baix, que Jesús renta i embena les ferides que l’home de tots els temps té / tenim en els peus que tant sovint estan cansat i plens de nafres a causa de les dificultats per fressar els múltiples i a voltes difícils camins de la vida. Estar per damunt allunya i distancia, en canvi Déu ocupa la màxima proximitat, posar-se als peus dels qui estima entranyablement, és a dir, de tots sense excepció. 

Encara, segons la lògica de l’Evangeli, seure a la dreta o a l’esquerra de Jesús significa ocupar també dos llocs en el Golgota, en el Calvari, és a dir seguir Jesús en tots i cadascun dels moments de la seva, tant en aquells moments en que es manifesta com la veu Déu obrant prodigis i miracles, com quan es troba absolutament desarmats en la creu. Ser a la seva dreta o a la seva esquerra voldrà dir també beure el calze del qui estima primer, del qui estima sense condicions ni càlculs. En la creu trobem l’explicitació del amor fet servei fins al final. Per això, Déu l’ha ressuscitat com confiem ens ressuscitarà a nosaltres.

Germans i germanes, Déu és el sembrador incansable de les nostres vides, les enriqueix amb força, paciència, coratge, llibertat, perquè també nosaltres, com ell, esdevinguem servidors de la vida. Començant pels qui tenim més a prop. I aquest és el gran títol d’honor que tindran els deixebles: “vine  servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu senyor” (Mt 25, 23).

Abadia de MontserratDiumenge XXIX de durant l’any (17 d’octubre de 2021)