Diumenge XV de durant l’any (16 de juliol de 2023)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (16 de juliol de 2023)

Isaïes 55:10-11 / Romans 8:18-23 / Mateu 13:1-23

 

Isaíes ens afirmava en la primera lectura que “així com la pluja no torna al cel sense fecundar la terra i fer-la germinar, també la Paraula que surt dels llavis de Déu no hi torna sense haver donat fruit”. En l’Evangeli, però,  Jesús matisa aquests efectes.

Jesús, en la paràbola, suposa que Déu sembra generosament, des del començ de l’existència, la seva Paraula per tot el món. Però, cal una condició: que l’home escolti, l’aculli. I amb això, aquí estem topant amb la llibertat de l’home. I ho explica, distingint els diferents terrenys on cau aquesta paraula: 1º  en el camí, on no pot arrelar perquè és terra trepitjada i endurida. Els ocells, – el Maligne -, li arrabassen la llavor. 2º També en cau en terreny rocós, on la terra no hi té profunditat. Aquí s’hi acull la llavor, però, com que no té arrels profundes, l’asseca el sol. Aquests, són els oients que han escoltat joiosament la paraula, però, superficialment, sense massa convicció, i sucumbeixen a les proves i les exigències. 3º La tercera terra acull la llavor, sí, però cau entre cards i espines, i aquestes l’ofeguen. Els oients són els qui defalleixen pels atractius terrenals i les riqueses, que els esclavitzen. La Paraula exigeix llibertat, netedat, bon cor per a ser acollida. I  per això, només i ha la terra mena de terra, bona, ben disposada, que rep de bon grat la llavor, perquè s’ha treballat, s’ha desherbat i netejat de pedres i terrossos,  i  produeix el 30, el 60 i el 100×100.

Jo encara hi afegiria dues menes de terres més, constatant el que avui passa en la nostra societat: a) els terrenys abandonats per falta de pagesos, on només hi creix l’herba i el bosc. Jo diria que aquests son els gnòstics que han escoltat, però com que han sentit altres opinions i no les han resolt,  abandonen la fe, per incomprensible o fabulosa. b) Finalment, hi ha altres terres on avui s’hi han construït urbanitzacions o barris perifèrics. Aquí ja no hi ha ni terra fèrtil, l’urbanisme l’ha ocupada. Els qui poden caracteritzar, religiosament aquesta terra son els ateus que s’han fet plenament sords a la Paraula revelada. (Segons una enquesta son ja el 43%). Aquests diuen tenir raons filosòfiques per viure, tenen arguments racionals per rebatre la fe, qualifiquen de faula inacceptable les veritats revelades. Però, es troben encerclats en un carreró sense sortida. Llegia, fa poc, que un s’expressava afirmant  que el món és fràgil i cal acceptar la fragilitat , perquè res no és segur. Fins l’amor pot fallar. I jo crec, però, que això és equivocat, ja que tenim molts exemples que ho neguen. I també deia que l’únic que ens consola i fa feliç, és l’amistat. Sense fer cap referència a Déu, germans, no hi pot haver sentit a la vida, ni sortida a l’existència, ens trobem en un món que no respon a l’exigència de vida plena. Ni respon a la pregunta:¿què hi fem en aquest mon? ¿per què fer-lo créixer, poblar-lo i dominar-lo? Els homes seríem com les bèsties engabiades. Toparíem contra la paret com en una presó. O bé seríem com comediants, ¿per a quins espectadors?

Això no és l’esperança que ens porta la Paraula del Pare. Crist ens diu que el Pare ens estima perquè creiem en ell, i que el qui guarda la seva paraula, el Pare l’estimarà, i vindrem a fer estada en ell. ¿Quina garantia ens dóna? “Jo he ressuscitat, i tot el qui m’acull a mi, te vida eterna. Jo he vençut el món i m’he assegut a la dreta en el tron de Déu”. I St. Pau ens assegura que “tots els qui hem estat batejats en Crist, som fills de Déu, hereus de Déu, cohereus amb Crist, i ressuscitarem amb ell per a la vida eterna”.

“Aquesta és la Paraula que hem rebut des del principi: nosaltres l’hem vist, l’hem palpada i us assegurem la vida eterna que se’ns ha revelat”. Però no podem deixar morir aquesta Paraula, cal treballar- la diàriament perquè  no sigui ofegada pel soroll del món, enemic de Déu, que vol atreure’ns. Cadascú sap què ha de fer: quedar-se a les fosques o acceptar aquesta llum.

Abadia de MontserratDiumenge XV de durant l’any (16 de juliol de 2023)

Diumenge XV de durant l’any (10 de juliol de 2022)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (10 de juliol de 2022)

Deuteronomi 30:10-14 / Colossencs 1:15-20 / Lluc 10:25-37

 

Benvolguts germans i germanes,

La litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge ens ofereix per a la nostra contemplació i pregària la paràbola del Bon samarità, que com tota paràbola té una ambientació dramàtic, en aquest cas ben evident, i un nucli central, que és el més important: Déu mateix i el seu Regne. 

En el relat d’avui, ens trobem, en primer lloc, amb un mestre de la Llei la intenció del qual és posar Jesús a prova amb una pregunta sobre el què ha de fer per tenir la vida eterna. Tractant-se d’una pregunta trampa Jesús es limita a demanar-li què hi ha escrit a la Llei, ja que essent-ne un mestre ho sabia perfectament. Li diu: a la Llei hi ha escrit “estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix”. La resposta agrada a Jesús i li demana d’anar més enllà: “has respost bé: fes-ho així i viuràs”. 

La invitació de posar en pràctica el que hi ha escrit a la Llei no el degué convèncer massa ja que o no sabia com fer-ho o intuïa que es tractava de quelcom seriós que l’obligava a un canvi radical en la seva vida. Per això, el mateix evangelista ens diu que amb ganes de justificar-se, preguntà de nou: “I per a mi qui són aquests altres?”

Jesús davant aquesta insistència li explica una paràbola que canvia el significat de les seves preguntes, com anirem veient al llarg d’aquesta reflexió.

En la resposta parabòlica de Jesús veiem com un home baixava de Jerusalem a Jericó, un trajecte no fàcil en aquell temps i més si hom el feia sol. En un moment determinat del trajecte aquest home, de qui no se’ns diu en cap moment ni el nom, ni si era jueu, pagà o samarità caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort, és a dir, l’abandonaren a la seva dissort. 

Sense cap introducció apareixen casualment, baixant pel mateix, camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita que també va passar de llarg per l’altra banda.

L’actitud del sacerdot i del levita fan néixer la indignació als lectors de la paràbola. I és normal. Davant la injustícia o les actituds poc nobles ens indignem. I fem bé de fer-ho. Però en contemplar un text evangèlic no hem d’oblidar que l’Escriptura no parla mai en tercera persona del singular sinó que cadascú de nosaltres pot posar el seu nom al damunt o sota de les actituds de tots i cadascun dels personatges que hi apareixen, també en el dels anònims sacerdot i levita d’aquest relat. En aquest punt, cadascú ha de mirar de veure com el seu nom, la seva història, troba un reflex en la mateixa Paraula de Déu que és l’Escriptura, sabent però que Déu és l’únic que coneix amb nitidesa la vida de cadascú, és a dir, tal i com Ell l’ha creada. I això ens dóna confiança en la defallença.

Continuant amb la reflexió de la paràbola, un samarità que viatjava per aquell indret, suposem que casualment al igual que ho feien el sacerdot i el levita, quan arribà el veié, se’n compadí i se li va acostar. 

Veure’l, compadir-se’n, acostar-se-li, tres realitats curulles d’humanitat. Per això, penso que podem dir que no hi ha humanitat sense compassió, essent aquesta la menys “sentimental” dels sentiments, ja que aturar-se i acostar-se a la realitat que hom ha vist de l’altre demana un procés per anar creant en el propi cor unes actituds que fan estar atents a la realitat dels qui pateixen. Ben segur que aquell anònim samarità fill d’un poble considerat pels jueus com a persones hostils, menyspreables, que no participaven del culte del temple de Jerusalem, on precisament el sacerdot i el levita exercien el seu ofici havia anat treballant en el seu interior les actituds profundes que es desprenen de la Llei, és a dir, estimar el Senyor, amb tot el cor i els altres com a un mateix

El samarità, va encara més enllà. No sabent si era viu o mort el toca, tot embenant-li les ferides després d’haver-les-hi amorosit. Si el ferit era ja mort, el samarità tocant-lo esdevenia un home impur. Per això impressiona com l’evangelista no esquiva la pregunta del mestre de la Llei, com tampoc la va esquivar Jesús, sinó que li ofereix i ens ofereix a nosaltres la concreció fàctica i pràctica del Decàleg indicant, l’un darrera l’altre, deu verbs per descriure el pla d’amor de Déu: veure, compadir-se, acostar-se, amorosir, embenar, carregar, portar, tenir cura i tornar, per si encara es necessita quelcom. 

Jesús canvia la pregunta del mestre de la Llei: qui és el meu proïsme. La pregunta de Jesús és una altra: qui es va fer proïsme. Per això, els seguidors de Jesús es pregunten: qui em necessita? En principi el proïsme no l’elegim, molt sovint se’ns imposa, ens el trobem en els múltiples camins de la vida. Certament, podem tancar els ulles per no veure’l, però no per això la seva pobresa, la seva misèria, les seves ferides deixaran de mirar-nos.

En començar aquesta reflexió deia que tota paràbola conté un nucli central, imperceptible a voltes, que és Déu mateix i el seu Regne. ¿No us sembla que aquest Déu que sols pot estimar és el qui constantment ens veu, es compadeix, s’acosta, amoroseix, embena les nostres nafres, se’ns carrega a l’espatlla com el bon pastor, ens porta, té cura de nosaltres i torna, sempre, insistentment, indefallentment, per si encara ens convé alguna cosa per tal que no ens apartem d’Ell?

 

 

Abadia de MontserratDiumenge XV de durant l’any (10 de juliol de 2022)