Diumenge IV de durant l’any (30 de gener de 2022)

Homilia del P. Ignasi M. Fossas, monjo de Montserrat (30 de gener de 2022)

Jeremies 1:4-5.17-19 / 1 Corintis 12:31-13:13 / Lluc 4:21-30

 

Estimats germans i germanes:

La moderna teoria de la comunicació identifica tres components en qualsevol acte comunicatiu. Tots ho hem sentit alguna vegada. Es tracta de l’emissor o missatger, del missatge pròpiament dit i del receptor. A partir d’aquesta estructura bàsica, l’anàlisi es pot anar aprofundint i complicant, a base d’estudiar les característiques i les possibles variants de cada un d’aquests tres elements. 

Us proposo de llegir les lectures d’aquest diumenge a partir d’aquest esquema. 

La primera lectura parla, clarament, de l’emissor o del missatger. El profeta Jeremies explica el començament de la seva vocació. El Senyor Deu li va fer sentir la seva paraula per dir-li, precisament, que ja l’havia escollit des d’abans de néixer. El seu paper de missatger, de transmissor d’un missatge que no era seu sinó que venia de Déu, ja estava establert en el designi de Déu mateix. Aquí trobem una característica de la comunicació que estem considerant: l’emissor es cridat per Déu a fer aquesta feina, la seva llibertat no consisteix tant a escollir el que vol fer com a acceptar de cor el designi de Déu sobre d’ell. La paraula que va sentir el profeta li anunciava, encara, una altra característica: la seva seria una feina controvertida, difícil i sovint mal rebuda. La raó es fàcil d’endevinar: el missatge que hauria de transmetre no seria afalagador ni senzill; més aviat seria un llenguatge dur, de denúncia i d’acusació a diferents instàncies del poble d’Israel. Per altres fragments del llibre del profeta Jeremies sabem que s’hi va jugar la vida en aquesta tasca. Però el Senyor no el va abandonar mai: T’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te. Ho diu l’oracle del Senyor. El salm responsorial es com un comentari poètic sobre l’actitud de confiança del profeta en la protecció per part de Déu: En vos m’emparo, Senyor…Vós sou la meva esperança, Déu meu…acabat de néixer em vaig emparar en vós.

A la segona lectura hem sentit l’himne extraordinari de sant Pau a l’amor, que amb la fe i l’esperança formen les tres virtuts teologals. Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels…si tingués el do de profecia…si distribuís tot el que tinc…però no estimés no em serviria de res. El qui estima es pacient, es bondadós… no te enveja… no s’irrita ni es venja…ho suporta tot i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. Ens podríem quedar amb l’afirmació central del text, que es el nucli del missatge cristià: l’amor no passarà mai, perquè arribarà un moment en el qual la fe i l’esperança ja no caldran perquè veurem Déu cara a cara. L’amor es el mes gran perquè es el que ens fa entrar mes a fons en la comunió amb Jesucrist.

Si recordem els tres elements del començament: emissor, missatge i receptor, ens queda per considerar el tercer. L’evangeli d’avui ens situa a la sinagoga de Natzaret, en un dissabte, quan Jesús havia acabat de proclamar un fragment del llibre del profeta Isaïes, s’havia assegut i es disposava a fer la seva explicació. En aquell cas, els receptors eren els jueus que l’escoltaven. Avui, aquí, els receptors som tots i cada un de nosaltres, que es a qui s’adreça el missatge de salvació. L’evangeli ens explica que la reacció dels jueus de Natzaret no va ser pas favorable a Jesús. Es evident el paral·lelisme amb el profeta Jeremies. A Jesús li passarà el mateix, i encara pitjor perquè ell acabarà donant la vida per allò que predicava. I nosaltres? Com rebem els missatgers de l’evangeli? Quina es la nostra reacció quan sentim anunciar que Jesús es el Fill de Déu fet home, que ha vingut per salvar-nos? I també ens podríem preguntar com ens comportem quan ens toca fer de missatgers o d’emissors: tenim clar quin es el missatge? Ens fa por d’anunciar-lo? Ho fem amb la confiança que el Senyor Déu es al costat nostre?

Voldria fer, encara, una darrera consideració. En el cas de Jesús, el missatger i el missatge s’identifiquen. Això no passa en el cas del profeta Jeremies, i en el de tots els altres enviats per anunciar el pla de salvació de Déu. En ells sempre es distingeix clarament entre l’emissor o el missatger i el missatge. I convé que sigui així perquè quedi ben clar que la salvació anunciada ve de Déu, no es obra humana. En canvi en Jesús, com que ell es Déu mateix que s’ha fet Home com nosaltres, el missatger i el missatge coincideixen. Hem vist que el nucli del missatge es l’amor teologal. En Jesús de Natzaret, el Messies, es l’amor mateix, que es Déu, qui ve a trobar-nos. Només ell es pot atorgar aquesta coincidència. 

Gràcies a això, la comunicació que Déu estableix amb el seu poble, amb tota la humanitat i amb cada un de nosaltres, arriba al seu punt mes elevat, que consisteix en la transformació del receptor. Ara ja no es tracta només de fer arribar una determinada informació als destinataris, ni de provocar en ells emocions o comportaments regits des de fora, sinó de canviar el cor del receptor perquè bategui en sintonia amb Déu mateix, perquè el designi de Déu es converteixi en el projecte de vida del qui rep el missatge.

Deixem-nos involucrar del tot, per obra de l’Esperit Sant, en l’acte de comunicació de Déu, essent-ne missatgers i receptors agraïts, joiosos, lliures i plenament disponibles. 

Abadia de MontserratDiumenge IV de durant l’any (30 de gener de 2022)

Diumenge IV de durant l’any (31 gener 2021)

Homilia del P. Damià M. Roure, monjo de Montserrat (31 de gener de 2021)

Deuteronomi 18:15-20 / 1 Corintis 7:32-35 / Marc 1:21-28

 

La primera lectura que hem escoltat ens parlava de la relació entre Déu i Moisès. El Senyor li deia: «Jo faré que s’aixequi enmig dels teus germans un profeta com tu; li posaré als llavis les meves paraules i ell els dirà tot el que jo li ordenaré». I, tot seguit, Moisès va transmetre a molta gent, tant com podia, el que ell havia rebut de Déu, i com Déu estima tothom. Nosaltres, cristians, admirem d’aquest patriarca la seva capacitat d’acollir i de comprendre el que Déu volia ensenyar i transmetre. És una voluntat de Déu, que ha arribat fins a nosaltres.

En les paraules de Jesús que hem sentit en l’Evangeli podem seguir clarament el que va explicar ell mateix als primers deixebles per tal que ells ho visquessin i ho transmetessin a tothom. Una de les principals recomanacions de Jesús -que ha passat de generació a generació- és el desig de Déu que es respecti el bé de cada persona i que sigui tractada humanament amb un respecte sincer.

En l’evangeli que acabem d’escoltar, sant Marc ens feia veure com Jesús actuava amb autoritat per ajudar als qui ho necessitaven, concretament guaria un malalt, cosa que els deixebles de Jesús sempre han pres una actitud d’ajuda, perquè expressa el desig de Déu que s’aconsegueixi el bé de tothom. És per això que tant els primers deixebles de Jesús, com els cristians de tots els temps han obert el cor per descobrir, cada vegada amb més claredat, el què ens aporta Jesús, i com ens fa conscients d’ajudar els més necessitats i ens ajuda a fer-nos saber què ens ofereix Déu en el concret de la nostra vida. D’aquesta manera ens ajuda a superar moltes dificultats i a crear una bona convivència.

Per això podem dir sempre: «Tant de bo que avui sentim la veu de Senyor i no endurim els nostres cors!». Aquestes paraules ens ajuden a crear en el nostre entorn un ambient de bon tracte i de solidaritat, tal com ho desitja Jesús, per al bé de la família, del poble, de la ciutat i de tothom, perquè l’espai on vivim el formen entre tots.

Per la nostra part, nosaltres hem d’orientar-nos bé perquè Jesús, ens ofereix un camí a seguir que ens impulsa a viure amb estimació, amb coratge i amb esperança. És una manera de tractar-nos que ens ajuda, tant en la família, com en l’amistat amb els amics, com amb la gent amb qui treballem, i també en la comunitat eclesial i en la vida religiosa. Si ho mirem bé és un goig per a tots de treballar perquè la gran comunitat que és l’església sigui, en mig de cada poble i en mig del món, una gran família, que inclogui també la gent més necessitada.

Tal com ho desitjava Jesús, tota l’activitat de l’Església busca el bé integral de cada persona, encoratjant-nos a posar remei a tantes misèries, i a crear, tant com poguem, un ambient constructiu per al bé de tothom. D’aquesta manera amb totes aquelles actituds que Jesús va saber fer i ensenyar, convé mantenir-les avui per millorar la salut i el bé de cada persona i aconseguir així una millor qualitat de vida.

Afortunadament, la paraula de Jesús ens ha estat conservada en els evangelis i transmesa al llarg de totes les generacions que ens han precedit. Gràcies a això tenim un mitjà que ens orienta a afavorir el diàleg amb tothom i el respecte en mig de les circumstàncies que ens presenta la vida. A poc a poc tenim, així, la possibilitat de descobrir, cada vegada més, que de veritat val la pena de ser cristians de cor, d’esperit i de fet.

En l’evangeli d’avui, Jesús ens empeny, doncs, i ens ajuda a créixer, tant en la intel·ligència com en el cor. Ell ho diu amb una expressió ben simple: «el Regne de Déu és a prop». Treballem, doncs, per crear cadascú aquesta unitat de fe, de sentit de justícia, de comprensió mútua i d’ajuda entre tots. Això ens donarà consistència i ens ajudarà a créixer com a persones en el món que vivim. Demanem a Déu els dons necessaris per seguir endavant i donem-li gràcies de tot cor, ara que continuem la celebració de la missa, acollint i agraint tot el que Jesucrist ens ha ofert.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge IV de durant l’any (31 gener 2021)