Diumenge de la Pentecosta (5 de juny de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (5 de juny de 2022)

Fets dels Apòstols 2:1-11 / Romans 8:8-17 / Joan 14:15-16.23b-26

 

Podria ser que amb l’Esperit Sant, Déu s’hagués superat a si mateix? 

Amb aquesta expressió: t’has superat, expressem, estimades germanes i germans, aquella acció que ens ha sorprès perquè va més enllà de les expectatives. Alguna vegada, irònicament, t’ha superat, ho diem en sentit negatiu, quan has  fet alguna cosa malament més enllà del que es podia esperar. 

Perquè em pregunto si Déu s’ha superat enviant l’Esperit Sant? Potser perquè és l’aspecte, la persona, més imprevisible de Déu.

En la celebració de la nostra fe fàcilment resseguim els fets de Déu-Pare, autor de la Creació de la qual trobem petjades en la bellesa de la natura i de les persones, confessem també Déu- Fill, autor de la redempció, Jesucrist, de qui tenim la història de la seva persona i de la seva vida i el testimoni de la comunitat que el va reconèixer messies i salvador. Però i de l’Esperit Sant? Naturalment també el confessem en el Credo i en cada invocació a la Trinitat, però som conscients que el Déu-Esperit Sant és l’actualitzador? Aquell a través del qual actuen i obren en nosaltres el Pare i el Fill, renovant la creació, fent que la redempció de Jesucrist sigui creguda i tingui efectes reals en la nostra vida?

Enviar l’Esperit Sant fou una superació d’una història de Déu que hagués pogut quedar com un relat antic, com una mitologia amb la seva saviesa religiosa i humana, però desconnectada de cada persona des dels inicis dels temps fins avui, al segle XXI. 

L’Esperit Sant és la intimitat del pare amb el fill, amb Jesús. Ell mateix, Jesucrist, va voler que la seva presència entre nosaltres fos molt més que el record d’un mestratge excepcional i d’un testimoniatge coherent entre vida, paraula i mort. Va voler una connexió diferent i per això com ens ha dit l’Evangeli, el mateix dia de Pasqua, va voler quedar-se amb els apòstols i ho va fer amb el seu Esperit, que després seria enviat a tota la comunitat, i que des d’aleshores no ha deixat de ser el protagonista de la vida del món, de l’Església, de cada sagrament, de cada vida espiritual, de cada discerniment. Amb raó de les poques coses que confessem de l’Esperit Sant en el  Credo, una de les més importants diu que infon la vida: és Senyor i infon la vida.

He llegit recentment un llibre que diu que el món porta uns quaranta anys sotmès a una doctrina que s’anomena TINA. No és cap diminutiu d’un nom, sinó són les sigles en anglès de la frase There Is No Alternative; és a dir no hi ha alternativa. La frase ve a dir que hi ha una doctrina econòmica, antropològica, social presentada com inevitable. L’autor critica aquesta doctrina i és favorable a defensar que sí que hi ha alternatives. 

Quan posem junts l’Esperit Sant i el món on vivim, podem dir que pels cristians aquesta TINA és inacceptable i que l’Esperit Sant és precisament la superació d’un món sense alternatives. Quantes raons no proven això:

Déu se supera en la història perquè el motor immediat que mou el món és l’acció de l’home i la dona. Aquesta acció pot ser inspirada per moltes causes, però és l’Esperit Sant el qui assegura la presència de Déu en cada persona, Afirmar que no hi ha alternatives és fer una anàlisi pobra del nostre món i de la nostra humanitat, renunciant al protagonisme de dirigir i controlar la Creació guiats per aquest Sant Esperit, del qual diem en l’himne Veni Sancte Spiritus que és el guia que ens va al davant. (ductore sic te previo) 

On ve a trobar-nos l’Esperit de Déu? On es fa present? Déu se supera també sempre en la persona humana. És molt significatiu que utilitzem la mateixa paraula, esperit, per a parlar d’aquella part de la nostra humanitat que roman oberta a la transcendència, a la mística, a tot allò que no podem tocar però que podem sentir des de la nostra sensibilitat. Hi ha una mena de zona 0, de zona de trobada prèvia, íntima, en tota persona que ens cal afirmar. Els més joves, els nens, molt especialment els escolans la conreeu constantment amb la música, per a vosaltres i per tants que us escolten. 

Una de les grans propostes del cristianisme avui és la de l’afirmació radical que l’espiritualitat forma part de la persona humana i l’enriqueix. Potser per algú serà molt obvi, però jo quan miro al meu voltant i veig tanta dependència de la tecnologia, de les  plataformes, dels mòbils, del bombardeig constant d’informació i d’entreteniment, em pregunto quin espai deixem a l’esperit. Tant de bo que aquesta solemnitat de la Pentecosta fos una reivindicació de l’espiritualitat. Em sembla que fer-ne memòria és una de les missions de la vida monàstica avui. Aquest esperit humà és el que naturalment ens permet també romandre oberts a la proposta cristiana, a la que ens ve de l’Esperit Sant, de l’Esperit de Déu, de l’Esperit en majúscules: de romandre oberts en definitiva a la fe. L’esperit és l’actualitzador de tot. Encara que no siguem a vegades conscients som col·laboradors de l’Esperit quan cantem, quan celebrem, ho sou els escolans quan faciliteu que la gent descobreixi la bellesa. Perquè les coses de l’Esperit són les que més ens poden apropar a tothom, són la nostra gran oportunitat pastoral.  

Si ens creiem aquesta connexió espiritual entre Déu i nosaltres per l’Esperit Sant, més que de la TINA, (del no hi ha alternativa) ens hauríem de fer seguidors de la TIA, There is Alternative i defensar que naturalment sí hi ha alternatives. 

Déu se supera amb l’Esperit Sant perquè permet que la persona tal com he dit que l’entenem i la història es combinin correctament, en una acció que busca sempre la millor opció, i per tant omplir-nos de confiança en el futur. 

Aquesta correcta combinació és l’alternativa cristiana fonamentada en la conversió personal, obra de l’Esperit Sant. La conversió d’un sol home o una sola dona ha tingut efectes multiplicadors en tants moments de la història. De la capacitat de l’Esperit Sant per a convertir-nos en parlava avui també la seqüència, aquest fragment que hem cantat en gregorià després de la segona lectura i que tenia tres frases plenes de sentit que traduïdes al català diuen:

Doblegueu el que és rígid, escalfeu el que és fred, adreceu el que va desviat. 

Creure que l’Esperit és capaç de tot això és realment creure que Déu s’ha superat i que ens proposa un veritable camí a cadascun de nosaltres i a tots col·lectivament de superació!

En canvi, la pretesa conversió d’estructures, oblidant les persones, s’ha acabat ofegant sempre sota el seu mateix pes, mancada d’aquell dinamisme que permet respirar, adaptar-se, mancada de la fluïdesa tan pròpia de l’Esperit, de qui diem que és vent, foc i aigua: fixeu-vos, elements que ens costa molt controlar. 

La influència de l’Esperit Sant en la història per l’acció de les persones provoca que la proposta cristiana sigui socialment transformadora. Gosaria dir que és en termes històrics la que més ho ha transformat tot, però el camí sempre comença en Déu, d’Ell passa a l’esperit dels homes i de les dones que actuen per a canviar les coses. 

I la superació de Déu en l’Esperit no ha acabat. La seva gran característica és que s’actualitza, cada dia, com els programes i les aplicacions i per tant queda sempre oberta a versions millors de nosaltres mateixos i del món, i amb aquesta actualització l’Esperit ens dona finalment una mena d’actualització diària en el do de la presència real de Jesucrist en el pa i el vi de l’eucaristia. Què més podríem demanar? 

Abadia de MontserratDiumenge de la Pentecosta (5 de juny de 2022)

La Pentecosta (23 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (23 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 2:1-11 / Gàlates 5:16-25 / Joan 15:26-27; 16:12-15

 

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra (Sa 1, 7), cantàvem, germans i germanes, en iniciar la celebració. I és veritat. L’Esperit l’ha omplerta des del primer dia de la Pentecosta, quan gent de tots els pobles van sentir en la seva llengua materna els diversos llenguatges que l’Esperit concedia de parlar als apòstols. L’Esperit fent que les grandeses de Déu fossin proclamades a la pluralitat dels pobles, en superava la divisió i formava la unitat de tots. Cadascú des de la seva llengua i la seva pròpia cultura podia comprendre i fer-se seva l’única Paraula que ve de Déu. Aquesta és la missió de l’Església en el món en cada època de la història: presentar la Bona Nova de Jesús a la humanitat entera. Als nostres dies, en la seva encíclica “Fratelli tutti”, el papa Francesc, veu aquesta unitat en la pluralitat que crea l’Esperit a la Pentecosta, i, tot invitant a posar-nos en sintonia amb l’obra de l’Esperit, diu que hem de projectar i treballar junts “com una única humanitat, com a caminants de la mateixa carn humana, com a fills d’aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cadascun amb la riquesa de la seva fe o de les seves conviccions, cadascun amb la seva pròpia veu, tots germans” (n. 8).

L’Esperit, que fou donat a l’Església en la primera Pentecosta, encara avui, doncs, hi continua present i actiu. Ella, poble de Déu en camí cap a la plenitud eterna de la pasqua, travessa la història i els segles sota l’impuls de l’Esperit per testimoniar les grandeses de Déu i ser servidora de la humanitat, perquè Jesucrist, el Senyor, continua la seva obra de guarició i de salvació a través dels cristians. Malgrat les febleses i els pecats dels membres de l’Església, l’Esperit dóna fermesa a la predicació de l’Evangeli, fa créixer l’amor solidari, disposa l’interior de les persones a obrir-se cada dia a l’obra de la gràcia, suscita la santedat en homes i dones de totes les edats, pobles i cultures. A través de l’Església, encara, l’Esperit porta consol i esperança en tantes situacions de sofriment, de dol o de foscor. Actua en el nostre món contemporani que es veu aclaparat per la pandèmia, i per tantes crisis, socials i econòmiques, amb multituds que busquen desesperadament i amb risc de la vida una sortida a la seva situació. Enmig d’aquestes situacions, hi ha fam i set del missatge transformador de la Pentecosta. Fam i set, potser sense saber-ho, de rebre el do de l’Esperit com a defensor, com a protector i com a consolador.

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra. Membres de l’Església com som, també ens ha estat donat a nosaltres. El vàrem rebre en els sagraments de la iniciació cristiana com un do inesborrable. Per això l’Esperit continua present en el nostre interior i ens atorga uns dons espirituals o carismes. A cadascú d’una manera particular, d’acord amb les seves capacitats o amb les seves funcions en l’Església. Aquesta diversitat està al servei dels altres i comporta una harmonia i una riquesa que coopera a la missió de l’Església en el món, i que l’egoisme no hauria de malmetre.

L’Esperit que hem rebut ens ajuda a viure com a fills de Déu, il·lumina el nostre interior perquè tinguem fe en Jesucrist, perquè el puguem conèixer més i més. L’Esperit, encara, ens ajuda a pregar, ens dóna forces per estimar i servir els altres malgrat la nostra feblesa i la nostra inconstància, i ens il·lumina perquè sapiguem discernir la voluntat de Déu en el nostre obrar. És l’Esperit, també, que ens fa descobrir la presència de Jesucrist en el sagrament de l’Eucaristia i en cada germà.

Aquesta presència de l’Esperit en nosaltres ens mou a ser comunicadors dels seus dons als altres i, d’una manera particular, a ser instruments del seu consol als qui ploren o estan tristos, instruments de la seva defensa dels petits i dels marginats, instruments de la seva protecció a les persones febles o tractades injustament. En una societat en la qual es donen enemistats, discòrdies, gelosies, enveges, rivalitats, divisions, d’una manera semblant a la situació que descrivia sant Pau a la segona lectura, hi hem de fer presents els fruits de l’Esperit: l’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat. Per poder-ho fer, però, hem d’invocar insistentment l’Esperit Sant tal com fa l’Església avui i ha fet des del dia de l’Ascensió. I, a més, hem estar oberts i ser dòcils interiorment perquè l’Esperit pugui actuar en nosaltres i a través nostre a favor dels altres com a portadors d’esperança, de solidaritat, de justícia amarada de misericòrdia.

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra. Omple, també, aquesta nostra assemblea litúrgica, perquè la nostra lloança a Déu sigui digna d’ell, perquè la gràcia divina penetri en els nostres cor i faci fecunda la nostra vida, perquè comprenguem la Paraula divina, així –com deia l’evangeli- ens va guiant cap al coneixement de la veritat sencera. L’Esperit Sant, encara, per mitjà de la pregària de l’Església, transformarà el pa i el vi en el Cos i la Sang de Crist; i quan els rebem vol transformar la nostra persona i vol ajudar-nos a unir-nos els uns als altres en l’amor per formar el cos espiritual de Crist que és l’Església.

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra. I l’omple de vida. Però encara no és tota la terra que està sota l’impuls de l’Esperit. Hi ha zones del nostre interior que encara és mouen sota els impulsos contraris a l’Esperit. I per això encara hem de pregar intensament: “Veniu Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels”. Hi ha àrees geogràfiques amb conflictes greus, com encara hem vist aquestes setmana. En canvi, més enllà de totes les divisions i els enfrontaments, l’Esperit vol fer de tota la humanitat una sola família de fills i filles de Déu. Per això, al final de l’encíclica que he esmentat al començament, el Papa prega: “Veniu Esperit Sant, mostreu-nos la vostra bellesa reflectida en tots els pobles de la terra, per descobrir que tots som importants, que tots som necessaris, que són rostres diferents de la mateixa humanitat que estimeu. Amén” (n. 287)

Abadia de MontserratLa Pentecosta (23 de maig de 2021)