Benvolgut P. Abat,

Benvolguts monjos d’aquest monestir, 

Benvolguts familiars i amics del Germà Anton, 

Benvolguts germans i germanes en el Senyor, 

Estimat Germà Anton, si mires enrere, contemples en primer lloc, amb gratitud i emoció, haver rebut el do de la vida humana. La vida és un do meravellós, un regal de Déu i en aquest regal estan directament implicats els teus pares. I avui és un bon moment per agrair a Déu i als teus pares el do de la vida i tot el que han fet per tu al llarg de la teva existència.

I en aquesta mirada enrere, contemples també, amb més emoció i gratitud, el teu naixement a la vida divina per mitjà del Baptisme. A través d’aquest magnífic sagrament, vas rebre la llavor de la fe i vas ser submergit en Crist Mort i Ressuscitat, el nostre Salvador. Per la seva Mort i Resurrecció estàs ja salvat. I la vida de cada batejat s’insereix per sempre en la vida de Crist, en la seva manera de ser i d’actuar. Després vas rebre la primera comunió, la confirmació, l’entrada en la vida monàstica… i l’ordenació diaconal. Quants i quins immensos dons t’ha concedit el Senyor!

Recorda’ls, contempla’ls avui, ple d’emoció i agraïment. Fem nostres les paraules de santa Clara d’Assís: «Gràcies, Senyor, perquè em vas pensar, perquè em vas crear, gràcies!». La nostra ànima, plena de joia, proclama amb Maria: «El Totpoderós obra en mi meravelles».

I avui el Senyor, que ja et va triar en el si matern, et concedeix un nou i bellíssim regal, que cap de nosaltres mereixem. A través del sagrament de l’orde sacerdotal, el Senyor comparteix amb tu la seva més profunda identitat, el seu etern sacerdoci a favor de tots els homes. Avui el Senyor et concedeix participar en allò més entranyable i radical de la missió que Ell va rebre del Pare. Per la imposició de les meves mans i per la unció de l’Esperit Sant, que es vessarà sobre tu, seràs veritablement sacerdot de Jesucrist, participaràs del seu únic i etern Sacerdoci.

¿Què implica aquesta participació en la missió sacerdotal de Crist, aquest preciós do, carisma i ministeri?

S a c e r d o t 

El sacerdoci ministerial exigeix una relació íntima i profunda amb el Senyor, sacerdot, víctima i altar. Ell ens diu: «Ja no us dic servents […] A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare». El prevere, pel do de la lectio divina, ha d’arribar a viure l’alegria de Jesús amb els senzills, els petits, els últims, els pecadors. Ha de meditar incansablement el camí de les Benaurances i entrar amb freqüència en la joia de l’Esperit Sant amb la qual ens vol omplir Jesucrist. El sacerdot ha de ser algú que tracta i coneix íntimament el cor de Jesucrist i, com Ell, ha de ser sensible a l’alegria i als sofriments dels qui l’envolten, com ens exhorta sant Pere: «Jo, prevere com ells i testimoni dels sofriments de Crist». 

El sacerdot viu amb una intensitat especial el camí que va de Getsemaní al Calvari. És l’Evangeli del seu amor més enllà de tot, de la seva Passió «voluntàriament acceptada», de la seva vida entregada a la Creu per nosaltres i per tots els homes, de la seva gloriosa Resurrecció i Ascensió als cels. Aquestes escenes contemplades assíduament i amb amor marquen la carn i l’esperit del sacerdot amb una marca indeleble. El sacerdot diu, cada dia i cada nit, amb el salmista: 

«Senyor, heretat meva i calze meu, tu m’has triat la possessió. La part que m’ha tocat és deliciosa, m’encisa la meva heretat». D’aquí ve que el sacerdot ha de ser home de pregària, un home veritablement «religiós», en paraules del papa Benet XVI. És llavors quan podem dir, com sant Pau: «Sé bé de qui m’he fiat» (Cf. 2Tm 1,12). 

V í c t i m a

Compartir la mateixa missió sacerdotal que Jesucrist implica una nova valoració de les coses, un anar creixent en sensibilitat davant la dimensió victimal i reparadora del nostre ministeri. Tal com ens ensenya Crist en l’Evangeli, el que compta en la vida no és l’autorealització ni l’èxit; no és construir-se una existència interessant o una vida bella, ni alimentar una comunitat d’admiradors. L’objectiu final de la vida d’un seguidor de Crist és obrar en obediència al Pare i en favor dels altres, en obediència d’amor, un amor a la mesura de la Creu; en obediència sofrent i, al mateix temps, decidida, ràpida; en obediència, moltes vegades fosca i ignorada, sempre pròxima a les víctimes d’aquest món, als maltractats, singularment a les víctimes del pecat, la més profunda desgràcia de tot ésser humà. 

Anem al sacerdoci a ser víctimes amb Crist, a incorporar els nostres sofriments a la seva Passió. Anem al sacerdoci amb l’ofrena del nostre propi cos, per posar-lo amb Crist a l’altar per la salvació de la humanitat, perquè ens fa mal el pecat del món, de cada home, de cada dona; perquè ens fa mal la vida sense Déu de tants germans nostres, ens fa mal tant de sofriment i tanta mort sense Déu. Ser sacerdots i víctimes amb Jesucrist és gastar-se i desviure’s pels altres, a exemple seu; és viure una vida de constant oblit de si mateix per  donar-se a Crist i als altres, per a glòria del Pare i del Fill en l’Esperit Sant. El sacerdot ofereix i lliura la seva vida a Déu per la salvació de la humanitat.

Podem dir, en paraules del papa Benet XVI, que “si avui els sacerdots se senten estressats, cansats i frustrats [i això val també per als monjos], és degut a una cerca exasperada de rendiments. La fe es converteix en un pesat farcell que amb prou feines s’arrossega, quan hauria de ser una ala per la qual deixar-se portar” (La Iglesia. Una comunidad siempre en camino. Edit. San Pablo, pàg.119). Diu el salmista: «Qui tingués les ales del colom! D’una volada aniria a aixoplugar-me. Fugiria errant, ben lluny, i em quedaria al desert».

Tant de bo sàpigues, estimat germà Anton, tant de bo sapiguem sempre, tots nosaltres, volar amb les ales de la fe, volar al desert, a la solitud amb Déu, tot sols amb el seu amor, sense que ho impedeixi res ni ningú, sense que la fe se’ns converteixi en un farcell pesat. 

Preguem a Déu amb confiança que ens concedeixi volar lleugers, treballar amb total generositat, sense perdre l’alegria, no mirant els resultats, sinó sent fidels a l’amor primer, a l’amor diví que ha fet amb nosaltres Aliança nova i eterna, a l’amor que t’ha portat al desert per a parlar-te al cor i perquè li parlis dels homes i de les seves solituds i necessitats. I al desert, que Déu et converteixi en un oasi capaç de donar els fruits de l’Esperit: amor, alegria, pau, paciència, afabilitat, bondat, fidelitat, mansuetud, domini de si. 

L’important, doncs, és ser amics forts de Déu, transformats per l’Esperit en ofrena que s’immola amagada en Crist per a lloança de la seva glòria, ofrena permanent de l’Església estesa per totes les nacions.

A l t a r

Compartir la missió de Crist implica també participar en l’amor que Ell té per tota la humanitat, i en la seva voluntat de salvar-la i d’ajudar-la. Per això, seràs, per Crist, amb Ell i en Ell, no només sacerdot i víctima, sinó també altar. En tu, en el teu cor, tindran un lloc les ofrenes de tota la humanitat, les seves vides i els seus treballs, les seves alegries i esperances, les seves tristeses i angoixes. 

Compartir el sacerdoci de Jesucrist ens fa altar de l’univers, únic altar on l’home posa l’ofrena de la seva pobresa i on el foc de l’Esperit ho purifica tot, ho “cristifica” tot, per a glòria de la Santíssima Trinitat, consubstancial, indivisible, vivificadora. 

Només a l’altar d’aquesta joiosa comunió amb Crist pot arribar a plenitud l’alegria de tota la creació i de tota la humanitat. Per això, no podem guardar per a nosaltres la medicina de la fe que hem descobert, que ens ha curat a nosaltres de tants mals i que ens ha proporcionat tants béns. El foc missioner, la passió pels altres, «pro eis», ha d’omplir d’ofrenes l’altar: l’ofrena dels qui no coneixen encara Déu, dels qui viuen com a ovelles sense pastor, dels qui, com aquells que el van crucificar llavors, ara mateix, en el nostre temps, no saben el que fan.

Sant Gregori Magne diu bellament: «Quina altra cosa són els homes sants sinó rius… que reguen la terra seca? No obstant això… s’assecarien si… no tornessin al lloc del qual han brollat. Perquè si no es recollissin en l’interior del cor i no encadenessin el seu anhel d’amor al Creador… la seva llengua s’assecaria.».

Li demano al Senyor que et concedeixi viure així: estant en qualsevol lloc o en qualsevol servei al Monestir. Sí, tant és un lloc com un altre, tant és estar amb molts que amb pocs germans. L’important és ser on ens posa el Senyor. I allí ser altar, ser riu que brolla cada dia de l’altar, del costat dret, riu que brolla de la bretxa del seu costat, riu que rega la terra seca, encara que mai vegis els fruits.

Com diu sant Benet practica el bon zel, com ho fan els bons monjos: honora els altres, suporta amb paciència les seves febleses, no busquis el profit propi, sinó el bé comú, practica desinteressadament la caritat fraterna, estima el teu abat amb un afecte sincer i humil, no anteposis res a Crist, tingues cura dels malalts, preocupa’t amb tota sol·licitud dels infants, dels hostes, dels pelegrins i dels pobres. Reconforta els desvalguts (Regla de Sant Benet).

Que santa María, Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta, present en cos i ànima al cel, des de l’Assumpció, mare de tots els sacerdots, dolçor de vida, t’ajudi a romandre en l’alegria espiritual. No ho dubtis mai: Ella, mare i mestra, t’ajudarà cada dia en la teva vocació, perquè siguis fidel al ministeri rebut. Ella, la Mare de Déu, et consolarà en tots els teus dolors i obtindrà del Pare la força i els dons de l’Esperit, perquè siguis sacerdot, víctima i altar amb Jesucrist. Amén.