Homilia del P. Manel Gash i Hurios, P. Abat de Montserrat (21 de març de 2023)

Gènesi 12:1-4 / Filipencs 4:4-9 / Joan 17:20-26

Ja que de Sant Benet en diem amb raó, estimades germanes i germans, que és pare de monjos, no ens ha de sorprendre que la primera lectura d’avui ens evoqui Abraham, tingut per pare de la fe dels jueus i per tant també dels cristians. Els pares, en el sentit inclusiu de pare i mare, són els qui ens donen la vida, ens eduquen, ens deixen el seu exemple. Un pare en la fe com Abraham és qui ens dona l’exemple d’una vida creient, més amb fets que amb teories o discursos segons el testimoni que ens n’ha arribat en el llibre del Gènesi. D’ell en diem doncs Patriarca que vol dir gran pare.

I què ens ensenya Abraham en aquest petit fragment que hem llegit en la primera lecutra? Com il·lumina la figura del Nostre Pare Sant Benet i la vida de tots els qui som aquí: monjos, escolans, oblats, preveres amics i pelegrins presents o virtuals? 

Primer de tot, ens ensenya a escoltar Déu: “En aquells dies Déu li digué” i queda clar que Abraham va escoltar. L’altre Patriarca que celebrem avui, el nostre Pare Sant Benet també ens ensenya a escoltar Déu. La seva vida, escrita pel Papa Gregori I, ens el presenta amb com un  jove que va marxar de Roma per fugir del  soroll tot buscant un lloc on pogués escoltar tranquil·lament la veu de Déu, vivint únicament sota la seva mirada. Als benedictins ens agrada pelegrinar encara avui a aquest lloc apartat, al Sacro Specco, o Santa Cova, a la vil·la de Subiaco, al centre d’Itàlia, per a recordar aquell inici.  No ens ha d’estranyar doncs que en escriure molts anys més tard la Regla per a monjos que encara avui és el text fonamental de totes les famílies benedictines el comencés amb la paraula “escolta”. Escoltar ha estat sempre el centre de la vida monàstica i al monestir aprenem moltes maneres d’escoltar Déu, principalment en la Paraula de l’escriptura i en la vida dels germans, dels hostes, dels pelegrins, de vosaltres escolans: encara que us sembli estrany, també escoltem Déu quan us escoltem a vosaltres. Tant de bo que ho sabéssim fer bé i sabéssim transmetre al món aquest valor fonamental. Com tots sabeu, el Papa Francesc també ha volgut que l’Església entrés en un procés d’escoltar Déu que parla a través de tots i ha convocat un sínode, diguem-ne una reunió a la qual tothom hi està convocat. Com he dit al principi, estem contents d’acollir avui a una de les principals responsables d’aquest sínode. 

Abraham no només va escoltar sinó que va comprendre allò que li deien. Normalment si escoltem entenem, tot i que alguna vegada, ens diuen coses tan complicades que ni escoltant les entenem, però  tinguem clar que aleshores no és culpa nostra. Abraham va comprendre que Déu li demanava que marxés, que deixés el seu país, la seva família i que es posés en camí, cap a un lloc que Ell, el Senyor li diria. NO sabia on anava! Fa gràcia pensar que avui en dia si no ens han enviat la ubicació al mòbil i no tenim un navegador i no ens diuen exactament on anem, ja ens sembla que no hi podrem arribar! Una mica diferent del cas d’Abraham, de començar una aventura que, al principi de tot era senzillament de confiança en Déu. Només sabia què deixava enrere. Tot el que quedava al davant era un interrogant, una pregunta. No va ser l’última vegada de la seva vida que va haver de confiar en Déu. 

Tot i que sembla que Sant Benet potser sabia una mica millor geogràficament on anava, la seva fugida de Roma també era un viatge a una experiència totalment nova i desconeguda per a ell. Com a Abraham, Déu, a través també d’altres persones li va ensenyar el camí. 

Ni la vida dels monjos ni la de la majoria de gent no s’entén com una aventura, tot i que hi ha excepcions com la del P. Bonaventura Ubach i els seus viatges, que són veritables aventures de novel·la. Nosaltres avui, com deia, tenim una mena de seguretat total que arribarem al lloc on anem, sempre que no ens quedem sense cobertura o bateria en el mòbil, però la vida de la fe, la que volem viure amb Déu sí que és una aventura que només Ell, el Senyor ens va ensenyant. Algunes vegades ens pensem saber tan bé i amb tanta seguretat on anem que això mateix ens fa poc capaços per a escoltar, per a comprendre, per a ampliar la visió, per a viure l’aventura de la vida. La vida monàstica geogràficament és tan estable, tant que ha fet d’aquesta estabilitat un vot que ens lliga al lloc i al monestir, tan estable que per exemple nosaltres fa quasi mil anys que som aquí mateix, voldria ser capaç d’aportar aquesta obertura a Déu i a totes les novetats que Ell vulgui inspirar. Aquesta obertura seria allò contrari al que diu un sociòleg contemporani quan afirma que el mal més gran del mon és dir que no hi ha alternatives a totes les situacions contràries a les persones i als seus drets. Aquest no hi ha alternatives hauríem de tenir-lo prohibit. No hi ha res més contrari a l’Evangeli!     

A Abraham el va moure una promesa de Déu. La d’un país per viure, la de ser pare d’un gran poble i sobretot la de ser benedicció i motiu de benedicció. Beneir significa “dir bé”, o fer gran i poderós. Que et Déu et beneeixi és important, vol dir que estàs en el bon camí. Que nosaltres puguem beneir també és bonic, i en alguns països la gent demana molt sovint que la beneeixis, però que el teu nom s’utilitzi per beneir és molt més. Vol dir quasi que quedes lligat a les coses bones de la vida, al costat de Déu. La promesa feta a Abraham amb aquestes paraules era realment important. I què vol dir el nom de Sant Benet? Benedictus amb llatí: beneït. Com diu la primera frase de la seva vida: “Fuit vir vitae venerabilis, gratia Benedictus et nomine”;  “.HI hagué un home de vida venerable Benet de nom i beneït de Déu”. Amb ell la benedicció de Déu es va fer també persona i do per l’Església i pel món. Déu el va beneir durant la seva vida i també ha quedat unit a les grans obres de Déu. Ell ens assenyala a tots nosaltres el camí per a sentir sempre que Déu està a punt per a fer gran i protegir tot allò que farem en nom seu i per ser benedicció pels altres. No és tan difícil. Només cal estimar cada dia. I això hi arribem tots.

I finalment  Abraham també va obeir. Diu la lectura del Gènesi: Se n’anà tal com el Senyor li havia dit. Escoltar i entendre quedarien incomplerts si al final no féssim. El Senyor ens demana que fem, que actuem. Tot i que a nosaltres se’ns ha dit a vegades que érem monjos contemplatius, també Sant Benet ens demana que fem. Pregar també és fer i la Regla ens organitza el dia perquè la nostra pregària sigui ordenada, avui fins i tot, molta gent es refia del nostre ordre i en el nostre horari per unir-se a nosaltres pels mitjans de comunicació. A més, si mirem la història i les obres dels monestirs benedictins al mon, veurem que “fer” sempre ha estat molt important i esperem continuar-hi fidels amb la seva ajuda. 

També Déu us crida a tots vosaltres a fer allò que haureu escoltat i entès, sigui el que sigui. Segur que en la seva paraula, en els relats que llegim, en la vostra lectura, fins i tot observant la realitat, trobareu escoltareu, comprendreu i veureu que podeu “sortir” de vosaltres mateixos i fer alguna cosa pels altres, pels qui teniu a prop. Penseu que això us està acostant a Abraham, us està acostant a Sant Benet, us està acostant al qui va succeir i superar Abraham i va precedir i inspirar Benet, a Jesucrist, el Senyor, que recolzant tota intuïció espiritual i  tota obra bona ens manté en la perseverança de tot allò que comencem. Celebrem amb fe el seu memorial en l’eucaristia.

Homilia del P. Manel Gash i Hurios, P. Abat de Montserrat (21 de març de 2022)

Gènesi 12:1-4 / Filipencs 4:4-9 / Joan 17:20-26

És bo, estimats germans i germanes, i escolans tenir èxit a la vida? Negar-ho seria realment col·locar-se molt a contracorrent d’un món que ens motiva constantment a tenir-ne. Un món que ens diu col·loquialment: Has triomfat! Quan alguna cosa ens ha sortit especialment bé. No seria normal que enlloc de recolzar aquesta actitud penséssim que és millor fracassar. El problema és segurament què creiem que és el nostre èxit, el nostre triomf. És guanyar un d’aquests concursos tipus “operación triunfo” o “Gran hermano”? És aconseguir jugar a un dels millors equips esportius o ser com una estrella de la música? Molts en el nostre món considerarien que  tot això és el màxim de l’èxit, i que més que això és impossible. Aleshores, perquè tantes persones que triomfen d’aquesta manera moltes vegades no són felices. Perquè algunes apareixen públicament algun temps després d’haver aconseguit aquest èxit i no tenen res a veure amb aquells triomfadors tan admirats en el seu dia? 

He començat aquesta homilia amb aquestes paraules perquè trobem en la litúrgia d’avui tres personatges que també van tenir èxit. Una mica diferent dels exemples que he posat! No només el van tenir, sinó que d’alguna manera encara el tenen avui, ja que els recordem, els llegim i pensem que allò que van fer continua essent important, tot i haver passat un temps quasi incomptable. 

 Abraham va tenir èxit? Qui ho pot dubtar és el pare de tres religions molt importants del món: el judaisme, l’Islam i el cristianisme. Però Abraham va viure molt de temps de la seva vida molt lluny de sentir-se una persona que triomfa. Li mancava alguna cosa tan important en la seva cultura com tenir fills i també li mancava l’objectiu que s’havia proposat, obeint la veu de Déu, quan va deixar la seva terra: tenir un lloc estable on viure. Malgrat tot, tenia fe, creia en Déu i no va abandonar els seus objectius. Fracassar ve d’una paraula llatina que vol dir trencar-se. Un fracassat és algú trencat, algú que ja no pot aconseguir els seus objectius perquè s’ha trencat. Abraham no va arribar mai a trencar-se, sinó que va acabar rebent la promesa que tindria fins i tot allò que li mancava: terres i fills i filles. Gràcies a la seva confiança tingué un dels èxits més grans que es poden tenir a la vida: que el teu nom estigui associat al bé, a la bona sort, a que tots els altres també els hi vagin bé les coses quan et recordin. Això vol dir que el teu nom serveixi per beneir. Permeteu-me afegir encara una cosa. En vida Abraham va gaudir molt poc del seu èxit: d’aquesta gran descendència promesa només va poder veure dos fills i és que a vegades, com ha passat per exemple a molts artistes, la fama i l’èxit t’arriben després de mort. 

A la segona lectura, trobem el segon triomfador de la litúrgia d’avui: Sant Pau. Algú que pot dir: Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres, és algú que segurament se sent molt segur de la vida i de tot allò que vol dir i comunicar i exhorta als seus seguidors a imitar-lo. Jo no gosaria mai dir quelcom semblant, dir que si algú m’imita obtindrà la pau de Déu, però clar: jo no soc Sant Pau. Ell no va arribar aquí per casualitat, sinó després d’haver viscut, d’haver canviat profundament allò que creia, és a dir, d’haver-se convertit a Jesucrist, d’això tan quaresmal i d’haver reflexionat i escrit tant, que encara avui no deixa d’inspirar-nos i de ser llegit en milions i milions de celebracions a tot el món, gairebé cada diumenge, sinó cada dia. I el seu èxit va ser veure créixer l’Església. Veure que molts l’escoltaven i es convertien com ell a la fe en Jesús. Un èxit que no li va estalviar morir màrtir, que l’assassinessin per la seva fe.

El tercer personatge d’avui no surt en les lectures però és precisament el sant que commemorem. El nostre pare Sant Benet.  També va tenir èxit, tot i que els dotze monestirs que va fundar i la influència de la Regla que ell va poder constatar mentre vivia, no tenen res a veure amb la importància que ha tingut el seu mestratge per tants milers de monjos durant els quinze segles posteriors. L’èxit de Sant Benet també es fonamenta en haver seguit profundament les intuïcions del seu cor. D’haver fet a la vida allò que va sentir que Déu li demanava de fer. I això ho va fer un dia rere l’altre. L’èxit a vegades, em sembla a mi, no és un moment de glòria i d’admiració, sinó poder mirar la teva vida i sentir-t’hi tranquil. I sobretot, que allò que fas pugui inspirar a algú. 

Molts us haureu fixat sovint que al final de la carretera que arriba a Montserrat hi ha una columna de pedra amb la inscripció Pax vobis (la pau sigui amb vosaltres). Alguns monjos tenen encara el costum de posar al principi de les cartes que escriuen la paraula Pau, o pax en llatí. És bonic que se’ns associï amb la pau. Avui, festa del trànsit de Sant Benet, és un bon dia per als monjos benedictins i per a tots els qui segueixen i s’inspiren en l’espiritualitat de la Regla, molt especialment els oblats, per a continuar vivint la vida com un camí proposat a aquell que busca la pau, i la primera pau que cal buscar és la del propi cor, la que a través de la humilitat ens reconcilia amb nosaltres mateixos i ens fa així més capaços de relacionar-nos amb els altres. No dubto que aquest és un repte que compartim tots els monjos i que potser ens donarà un cert èxit, una plenitud en la nostra vida. Però reclamar-nos  homes de pau també ens ha de fer homes de pregària per la pau. Fa gairebé un mes que estem en guerra a Europa. La setmana passada vam poder acollir quatre dones i dues nenes i un nen ucraïnesos: aquests es deien Slata, Maria i Max, que van passar una nit a Montserrat camí dels seus llocs d’acollida. Eren de la mateixa edat que vosaltres, escolans. Us asseguro que costava comprendre com era possible que aquella gent, haguessin hagut de fugir de les bombes. Us ho dic d’una manera tan concreta per demanar-vos també a vosaltres que ens unim per pregar per la pau, avui en la festa de Sant Benet. Potser quan li canteu a la Mare de Déu a la Salve Illos tuos misericordes oculos ad nos converte , podeu pensar en tota la gent que no té pau. 

Tant de bo el nostre èxit a la vida pugui ser el dels qui promouen la pau i l’entesa, perquè això és el que Déu vol per la humanitat i allò que Jesucrist ens va demanar que féssim i així puguem tots, vivint així, inspirar també  altres a una vida de bondat, d’estimació i de saviesa, una vida de comunió amb Déu i amb els altres com ens demanava l’evangeli d’avui.